ESPERIT DE CONFRATERNITZACIÓ

EN aquest moment de l’any regnava entre la gent un esperit de confraternització superior al que imperava durant la resta. Alguns pobles que correntment es criticaven i àdhuc arribaven a apedregar-se, per les Carnestoltes es visitaven en amical i tolerant companyonia. Aquesta confraternització es veia algunes vegades deslluïda pels diablots del balls de les gitanes del Vallès, que simulaven armar bronquina amb llurs col·legues d’altres colles, amb les quals figuraven situar-se en pla d’antipatia, però llur actitud era resultat del paper que representaven i del to faceciós que havien de donar a llur intervenció en la representació. Molts dels balls, els àpats col·lectius i la tolerància del robatori de què hem parlat, tot respon a l’esperit de confraternització que regnava aquests dies.

Una de les notes curioses de confraternització són les visites que solien fer-se mútuament les colles i les disfresses dels pobles veïns.

Les colles del ball de les gitanes solien voltar diverses poblacions lluint llurs habilitats. Eren ben rebudes i obsequiades per les colles dels pobles visitats. En alguns casos feien un àpat comú entre les diverses colles, acordant prèviament quins elements durien els uns i quins els altres. Els veïns del poble on es reunien deixaven graciosament els atuells i estris culinaris convenients per a coure i preparar el menjar. També era corrent fer una ballada de conjunt en la qual intervenien totes les colles en amical barreja i confusió. Aquests actes de companyonia solien tenir lloc preferentment el dimarts, i hi havia certs pobles que per llur situació eren escollits i preferits. Entre aquests es compten Ripollet i Sant Esteve de Castellar, dit popularment Castellar del Vallès. En aquest, fins fa poc, solien reunir-se algunes colles en el dia indicat. Com a final de festa ballaven totes plegades una curiosa i interessant pavana, una de les poques danses típiques que encara resten de la coreografia d’aquest vell ball, avui completament perduda.

Hi ha altres llocs en què s’entaulava com una competència entre els veïns de dos pobles per veure quin dels dos assoliria arribar primer amb la seva comitiva al límit que marcava la partió termenal d’un i altre.

Els pobles de Gavà i de Viladecans havien celebrat una part del Carnestoltes en comú enmig de gran fraternitat i de concòrdia poc corrent entre pobles tan veïns. De bon matí, a cada un dels dos pobles, sortia el sac de gemecs a despertar el veïnat per tal que fos ben matiner a organitzar-se, puix que entre els dos pobles s’havia establert una competència amistosa per veure quina de les dues colles arribaria primer al punt del camí, abans, i de la carretera, després, que marcava el límit de terme de les dues poblacions. Tot el poble organitzava una comitiva molt pintoresca. La presidia l’esparriot, personatge grotesc que menava un ase tot guarnit i enflocat, damunt del qual cavalcava un ninot de palla, símbol del Carnestoltes. L’esparriot vestia una túnica molt llarga, amb un barret de cucurrulla cosit de picarols i un cenyidor d’on penjaven tot d’esquelles i de borrombes, de les quals també en portava de penjades pel vestit. Darrera de l’ase seguien la parella del novençà i la novençana, és a dir, dels nuvis, segons el parlar de la gent vella. Eren dos fadrins, un d’ells vestit de dama. Els havien escollits d’entre els que sabien més de ballar. Al seu darrera seguien un nombre incalculable de parelles, com més millor. La gran majoria dels participants anaven disfressats. Ells vestien de manera molt semblant als ballaires del ball de bastons: cabasset al cap amb una llarga ploma que els voleiava en dansar, cos de camisa blanc amb armilla de seda florejada o bé sense armilla i travessat el pit per un mocador de seda plegat i a la bandolera, corbata de color fort, faixa de tons vius, faldellí, calces curtes blanques amb vions de color, carnals de cascavells i espardenyes de vetes de colors. Elles duien les millors robes de pagès antigues i tantes joies com podien. Tancaven la comitiva el vell i la vella, dos homes grans, escollits entre els de més bon humor del poble, encarregats d’iniciar i de mantenir la broma i la gatzara. Anaven vestits de manera grotesca, aparentant ésser benestants. Ell duia obligadament bengala i ella una filosa. Ella solia portar un barret fet amb un orinal o panera de pa o un cabasset tot guarnit i enflocat. També solien portar un cistell, que sovint anava enlaire i se’l tiraven pel cap.

La primera de les dues colles que arribava al límit del terme esperava que hi arribés la del poble veí. Així que es veien una i altra es desfeien en acataments, benvingudes, salutacions i alifares plenes de respecte pintoresc i grotesc, entre les quals figurava la de fer que cada un dels ninots Carnestoltes olorés sota la cua de l’ase que conduïa el ninot de la colla del poble veí. Finides les salutacions, les dues parelles de novençans feien una ballada i lluïen llurs habilitats terpsicòriques espolsant amb la major gràcia i xamosia de què eren capaços els quatre ballaires, puix que a saber ben fer aquest punt de dansa radicava la màxima destresa dansaire. Era de rigor que els novençans es canviessin les balladores i que l’un dansés amb la novençana de la colla veïna. De les dues colles la que primer havia arribat al límit del seu terme es considerava vencedora damunt de l’altra. Per efecte del seu triomf la convidava a dansar al seu poble. Finida la ballada dels quatre novençans, les dues colles s’encaminaven cap a la població de la vencedora, i a l’era més gran o en lloc prou ample i adequat armaven un gran ball enmig de la més gran concòrdia i germanor.

Els balls típics eren el rotllet i la gallarda i marcaven punts d’espolsada en dansar. Tot el veïnat es desfeia per convidar la colla vençuda. Tothom podia entrar per totes les cases, on trobava taula parada amb coca, llaminadures, fruites, torrat i, sobretot, bons porrons de rosolis i de mistela. Tots els estadants se sentien molt honrats i gojosos que entressin a casa seva a menjar i a beure com més gent millor de la colla vençuda. Totes les balladores d’ambdues colles sentien gran plaer i satisfacció de ballar amb els ballaires de l’altra colla quan els ho demanaven i els requerien per la dansa. Quan tots havien ballat força i el cor els deia prou, els de la colla vençuda, representats per l’esparriot, pel vell i per la vella, convidaven llurs vencedors a anar amb ells a llur poble per a poder-los tornar les mostres d’afecte i simpatia que havien rebut. De seguida s’organitzaven altra vegada les dues colles. Ara la vençuda anava al davant i al seu darrera la vencedora, així com primerament ho havien fet al contrari. Tots plegats s’encaminaven cap al poble veí. Hi havia hagut anys que la comitiva de les dues colles havia cobert tota la llargada del camí que uneix les dues poblacions, que passa de 2 quilòmetres. L’esparriot de la primera colla ja era a Gavà que el vell i la vella de la segona encara eren a Viladecans. Els vençuts tractaven els vencedors amb la mateixa cordialitat amb què havien estat tractats. Els convidats podien entrar a menjar per totes les cases i dansar amb tantes balladores com desitjaven fins que se’n sentien cansats. Quan donaven la gresca per acabada tornaven altra volta a organitzar-se les dues colles i la vençuda acompanyava la vencedora fins al límit del terme on s’havien trobat hores abans. Allí es repetien les mostres pintoresques de comiat fins a les Carnestoltes de l’any següent. I així s’acabaven els alegrois, tornant cada colla cap al seu poble i cadascú a casa seva.

El ball de la Disfressada, de Corbera del Llobregat i de Sant Vicenç dels Horts, participa del sentit del ball de les gitanes, del Vallès, i de l’espolsada, de Gavà i Viladecans. Que nosaltres ho sapiguem, no surten llurs ballaires de la població per visitar els pobles veïns. És molt remarcable que el qui fa de capità, que és un personatge que no balla, pronuncia un discurs de presentació del ball en què saluda tots els pobles veïns. Diu que són gent de molt llunyanes terres que van pel món ballant i que, en ocasió de trobar-se de pas per aquell poble, exhibiran llurs habilitats. Demana permís a l’alcalde per a fer llur espectacle. Aquest sembla encloure un sentit de simpatia i companyonia envers els altres pobles veïns, refermat pel fet de presentar-se els seus components com a forasters.

En certa forma, pot considerar-se també com un esperit de confraternitat la visita feta per la jovenalla de diferents pobles a les cases de pagès, on fan ballar les dones i demanen quelcom en capta per a fer l’àpat col·lectiu. Així es fa pel baix Llobregat. Penedès, Maresme i en molts altres indrets. A Viladecans i a Gavà, tota la corrua de persones que el dilluns de Carnestoltes formen el seguici que va a visitar el poble veí, el diumenge volten les pagesies i masies foranes, presidits per l’esparriot, que dirigeix un estol de joves i noies que van de casa en casa captant botifarres, ous i altres menjars, i fan ballades amb les noies i dones de les cases visitades.