TOLERÀNCIA DEL ROBATORI

TROBEM alguns casos curiosos de consentiment i tolerància del robatori durant les Carnestoltes. Aquest costum singular pot recordar Testat de cultura en què encara no havia sorgit el sentit de propietat i en què tot era de tothom qui ho abastava, fent ús d’aquell principi jurídic arcaíssim de:

La propietat no va sorgir fins al neolític, quan l’home va iniciar-se en el conreu de la terra. Mentre es dedicava al pasturatge no era sedentari. L’utillatge li representava un pes mort, donat l’incessant mudar de lloc seguint les necessitats del bestiar. Ben poca cosa tenia, i tot allò que veia i trobava era ben seu, si no li ho disputava un altre de més fort. En fer-se pagès, l’home es va haver d’aturar per treballar la terra que l’envoltava, es va tornar sedentari, va sentir la necessitat de muntar una casa fixa i ferma, i no va tenir inconvenient a augmentar l’utillatge, puix que ja no li calia traginar-lo constantment; així va sorgir la propietat. És possible que els estranys costums que agrupem en aquest capítol recordin estats en què la propietat encara era confusa i poc determinada. A Roma, durant les festes saturnals i lupercals, també era consentit el robatori de petits objectes de poc valor.

En les antigues colles del ball de les gitanes del Vallès era de consuetud que els diablots, durant el camí que feien per anar a ballar d’un poble a un altre, entressin pels horts a robar cols i altres verdures. Les cols eren precisament la verdura típica del recapte. Les guardaven en un cistell que solien portar el vell i la vella, i servien per a fer un plat de cols amb patates en Tapat que la colla feia a l’hostal.

A Palautordera era consentit i tolerat el robatori de verdures pels horts per tal de fer el primer àpat d’abstinència quaresmal, que hom creu que ha d’ésser obligadament de verdures.

Pel Penedès havia estat costum iniciar la Quaresma amb un àpat de verdures i una arengada com més grossa millor. La fadrinalla feia un àpat en comú a l’hostal i anava a robar les verdures pels horts. Aquest robatori era qualificat de fer el fet.

A Aiguafreda, la fadrinalla, acompanyada de la música, seguia els horts i robava cols, amb les quals després feia un àpat a l’hostal enmig de gran gatzara i bullícia. Abans i després de l’àpat era ballat un contrapàs. A darreries del segle XVIII, el bisbe Marimon intentà privar el costum perquè no s’adeia amb el primer dia de Quaresma la gresca que l’àpat comportava.

Els qui prenien part en la comparsa dels romeus de Prats del Lluçanès acabaven la seva actuació amb un àpat a l’hostal, celebrat el dimarts al vespre. En aquest àpat calia menjar precisament verdures que els romeus anaven a robar pels horts.

La fadrinalla de Pessonades s’enfilava per les finestres, es posava per dins de les cases i se n’emportava el que li semblava. Solien escollir estris de poc valor, picadors de roba, cabassos, ventafocs i altres objectes per l’estil. Ho passejaven per tota la població, pregonant de qui era. El propietari, si ho volia recobrar, els havia de donar quelcom. Del que la gent no els comprava en feien una foguera a la plaça.

A Ripoll i en altres poblacions del Ripollès i de la Vall de Ribes, la fadrinalla feia els esmolets. Amb una roda de carro o un altre procediment pintoresc improvisaven una suposada mola, amb la qual esmolaven tot el que se’ls presentava. Entraven lliurement per les cases i s’enduien tot el que els venia a mà, per inversemblant que fos (plats, vidres, eines de ferro o metall), i feien veure que ho esmolaven. Ho tornaven altra vegada a la casa i reclamaven el pagament de la feina. Si la mestressa de la casa no els volia pagar l’esmolada, tenien dret a quedar-se l’objecte esmolat.

Al Pallars era costum fer els sastres. Per l’estil del Ripollès, la jovenalla entrava per les cases i s’emportava peces de roba, les quals havia d apedaçar i adobar, segons el seu dir. Simulava que les tallava i cosia de faisó diferent de la que tenien, servint-se per a aquest fi d’estris estranys i ridículs. Un cop reformades i apedaçades les tornava a llurs propietaris, als quals exigia un pagament que, si no l’hi donaven, volia cobrar-se desfent la feina feta, i llavors estripava de debò la roba.

Per la Plana de Vic era molt comú simular que s’anaven a cobrar els mals de rei, és a dir, arbitris, contribucions i pagaments públics. La fadrina lla es presentava per les cases proveïda d’un gros llibre, com més gros millor, amb preferència manuscrit, el qual solia dur cap per avall. Un d’ells, que feia de notari, portava grosses ulleres fetes amb pells de taronja o d’altre element estrany. Un altre anava proveït d’una banya. Simulaven llegir en el llibre que la casa tenia grans deutes a satisfer a l’Estat, deutes que comminaven a pagar de seguida, sota l’amenaça que farien un terrible embargament. Per regla general acabaven per convenir amb l’amo el pagament d’una quantitat per a vi o per a un berenar.

Els components de la gitanada de Gósol, aplegats en dues colles, voltaven per la població captant queviures. El vell anava amb la cabra; la pubilla, l’hereu i el cabaler feien colla amb la vella. Elles duien castanyoles i ells fuets. Era corrent que la fadrinalla fes tot el possible per prendre’ls del cove on guardaven el recapte quelcom del que hi portaven. Els interessats ho defensaven a fuetades i a cops de castanyoles. La fadrinalla feia mil combinacions per tal de distreure els gitanos i poder-se aprofitar de llur descuit per robar-los algun ou o botifarra del cistell.

Pel Penedès, la fadrinalla de pagès treia els carros dels porxos i els arreus dels baluards i els anava a portar a llocs ben apartats de la població, on els deixava en indrets difícils de trobar i sobretot que resultés ben laboriós i complicat per a llurs amos de poder-los treure i emportar-se’ls.

Pel Bergadà, vora migdia i quan el jovent creia que el dinar ja podia estar cuit, els fadrins entraven per les cases i s’emportaven tot el que trobaven al foc. Les dones, per mica que es descuidessin, es trobaven que els havien robat el dinar. No cal dir que vigilaven el que tenien al foc i feien tot el que podien perquè el jovent no els ho prengués; si convenia, fins ho defensaven. Sovint s’armaven veritables batusses. Era també corrent enganyar els lladres posant al foc olles amb aigua sola o amb algun ingredient ingrat i desplaent de menjar. El jovent, amb totes les olles i cassoles que havia pogut robar, sortia a fora i feia un àpat enmig de gran gatzara. Un cop llestos, amb els atuells buits enfilats per un samaler que dos d’ells portaven penjat al coll, tornaven a la població amb aire triomfal; tot cantant feien una passada pel, poble i tornaven a cada casa l’estri que se n’havien emportat. Moltes vegades l’olla o altre estri que deixaven no era el mateix que havien pres, i les mestresses de casa, sobretot si els havien deixat un fòtil més petit o més dolent que el seu, havien d’anar-lo a cercar de casa en casa fins que el trobaven, cosa que no sempre aconseguien.

A Sarroca de Bellera, des del dia de Sant Antoni fins a les Carnestoltes, a l’hora de l’àpat del diumenge, es presentaven a les cases grans i importants colles de disfressats que s’entaulaven i menjaven a desdir del bo i millor que hi havia, sense que els de la casa poguessin protestar ni negar-se a donar-los menjar. Estrafeien la veu tant com podien a fi de no ésser coneguts. Representaven petites facècies, simulant parelles de nuvis que venien de viatge, matrimonis que esperaven un fill, etc.

En les festes dels Innocents que es celebren a Sant Llorenç de la Muga, les quals tenen franc caràcter carnestoltesc, també és costum consentit i tolerat que la fadrinalla vagi a robar cols, com ens ho diu el programa de les dites festes de l’any 1925.

És curiós que en l’organització dels antics casaments, quan els alcavots i el fadrí major anaven a cercar la núvia a casa seva, si aquesta era de pagès, els alcavots robaven tantes gallines com podien de les masies i pagesies que trobaven pel camí des de la casa del nuvi fins a la de la núvia, gallines que servien per a fer el brou dels nuvis. Si no havien de passar per davant ni per la vora de cap masia, les robaven de casa de la mateixa núvia, no cal dir que amb consentiment dels parents d’aquesta.

És molt corrent que la fadrinalla entri per les cases i s’endugui les escombres velles per tal de fer, en alguns llocs, els fums del Carnestoltes, però en altres casos sols pel gust de prendre-les. En alguns indrets de l’Empordà és costum d’anar a robar les escombres. Per la Segarra, la fadrinalla entra pel balcó o la finestra, per on treu algunes minúcies que tira al carrer, entre les quals mai no pot mancar l’escombra.

A Sant Vicenç de Llavaneres els bous es fiquen per les cases que millor els sembla, especialment a les més riques i acomodades, i s’enduen allò que més els plau, amb preferència mobles fàcils de portar. Els duen a la plaça, on fan veure que se’ls venen i simulen rebre diners del comprador, que moltes vegades és el seu propi propietari. Aquest pren el moble, fa veure que el paga i se le’n torna cap a casa seva. Hi ha casos en què fan pagar algun diner per a restituir allò robat, però simulant sempre una venda.