DIJOUS SANT

FINS als nostres dies ha estat general el respecte a la santedat del dia d’avui i de demà. A Catalunya eren festius, per acord i manament del Consell de Cent de Barcelona, des de l’any 1482, en què fou privat de lliurar-se a cap feina manual i plebea. Ningú no treballava i hauria estat molt malvist qui ho hagués fet.

És prou coneguda la llegenda de la bugadera que no va fer cas de la santedat del dia i que, desatenent els bons consells de les veïnes, va anar a rentar. El corrent se la va emportar riera avall i mai més no se n’ha sabut res. Al punt de migdia d’avui i de demà, si hom para força atenció, allà en una llunyania imprecisa sent els cops de picador de la bugadera condemnada, que pica la roba per tota l’eternitat. Entre molts altres llocs, hom creu que això va passar a una bugadera que rentava a la riera d’Horta. I fins ara les gents que vivien pels voltants d’aquest corrent, a l’hora indicada paraven bé l’atenció per tal de sentir el picar desesperat de la bugadera llegendària. I, si miraven atentament cap a l’horitzó infinit de la riera, veien passar ràpidament pel seu damunt la figura rabent, boirosa i etèria de la bugadera, que corria aigua avall emportada per la força del corrent.

Pel Pirineu oriental creuen que rentar durant els dies sants és pecat i que l’aigua es torna sang que taca les mans de la rentadora i la roba de tal manera que mai més no es poden fer netes.

Abans era parada tota feina; les barques de pesca eren varades del mar i arriades les veles; els vaixells procuraven, per poc que poguessin, trobar-se en un port, del qual no eixien fins al Dissabte de Glòria després de les deu.

A les deu del matí el guaita de Montjuïc deixa de fer senyal. Els vaixells dels ports aixequen les vergues i disposen les creuetes perpendiculars als pals a fi que no formin creu. La tropa posa sordina a les trompetes i els clarins, plega les banderes i tomba les armes cap per avall o a la funerala. Totes aquestes mesures duren quaranta-vuit hores justes, fins al toc d’al·leluia del Dissabte de Glòria.

Fins ara, a migdia, tancaven tots els comerços, plegaven els treballs i s’aturava tot el trànsit rodat. Fins les persones més escèptiques es deixaven portar per la tradició. Una disposició reial dictada l’any 1868 va declarar dies feiners els dies sants, però la tradició va tenir més força, i fins ara la gent ha seguit fent festa aquests dos dies.

Malgrat les novelles disposicions quant al dejuni, a l’escorxador no mataven i els establiments dedicats a la venda de carn estaven completament tancats. Els veïns tancaven les portes d’entrades i finestres que donaven al carrer; tenien les primeres ajustades perquè hom pogués entrar sense necessitat de trucar. La circulació de vehicles era completament deturada. A pagès, si algú havia hagut de sortir al camp per alguna feina absolutament precisa, procurava per tots els mitjans haver-se retirat abans de les deu. Era costum molt estès que, passada aquesta hora, se situés jovent vora dels camins, i si algú s’havia retardat, mataven la bèstia que menava i a ell li ventaven una bona pallissa. Traginers, carreters i menadors de vehicles procuraven combinar-se els viatges de manera que en aquests dies poguessin ésser a casa, i si per qualsevol motiu no era possible, feien parada en algun hostal de la ruta. Hom creia que el trepig del bestiar, el rodar dels vehicles i la fressa de tota feina ofenien Déu i pertorbaven el dolç son de Jesús en el sepulcre.

El bestiar que hom havia de fer sortir al carrer de manera ineludible, no podia portar cap mena de picarol ni campaneta, cap guarniment massa bonic ni molt acolorit perquè desdeia de la santedat del dia.

No podien circular ni les diligències que fenen el correu, ni el transport de passatges, ni el ferrocarril de Mataró. Els carros de transport podien reprendre la feina des de les dotze del divendres.

Caçadors i pescadors consideraven sacríleg d’anar a caçar i a pescar; creien que els caps de caça morts, en anar-los a cercat, no eren trobats i que, en el seu lloc, hom trobava caps de mort, creus, corones d’espines, cabelleres sagnoses de Jesús, etc. Les mateixes coses trobaven els pescadors dins les xarxes i els altres ormeigs. I na vegada uns caçadors trobaren vols i més vols de milers de perdius que duien una gran cresta, les quals els feien baba-rotes i gairebé es deixaven agafar amb les mans. Després de fer-los gabiejar molt n’hi hagué una que va parlar així: «Sí que som perdius amb cresta, però no en podreu agafar cap». Era un mal esperit.

Abans, al punt de les deu, hom deixava de fer tota mena de treball, àdhuc les feines casolanes i familiars. D’ací que hom es llevés molt de matí per tal de poder fer tota la feina de la casa que era precisa i indispensable.

Hom creu que el diable es fixa bé en la roba estesa mentre Jesús està al monument i que la considera com un profit per a ell, puix que pertany a gent condemnada, i per això hom diu:

Hom deia que ni metges ni llevadores aquests dies no visitaven i que els qui necessitaven llurs serveis s’havien d’adobar com bonament podien.

Ningú no saludava, per més amic i conegut que fos aquell que trobés. El costum responia a una antiga pràctica funerària; en temps llunyans, quan hom duia dol, no saludava ningú ni era saludat. El fer-ho era interpretat com una ofensa al difunt i hom creia que feia sofrir la seva animeta. Els dies sants hom no se saludava per dol de Jesús i per no fer-lo patir.

Les persones que tenen armes són obligades per la tradició a posar-les de canó cap per avall. Les armes blanques han d’ésser posades de tall i de punxa mirant a terra en senyal de dol per la mort de Jesús.

Hom no pot jugar als naips, daus ni a cap altre joc d’atzar, perquè m tal dia com avui els saigs es van jugar la túnica de Jesús.

Conta la tradició que antigament, mentre Jesús era al monument, els rellotges s’aturaven sols i es tornaven a engegar, just, al punt del toc d’al·leluia del Dissabte de Glòria. S’escaigué que un any un malalt molt greu havia de prendre remei cada dues hores, i com sigui que per no saber quina hora era els familiars no van poder-li donar la medicina amb la regularitat necessària, aquell es va morir. Des d’aleshores els rellotges no s’han parat mai més en posar Jesús al monument. Abans, però, era molta la gent que els parava voluntàriament per tal que el tic-tac no molestés la pau del Senyor en l’agonia i en els seus darrers instants.

L’interval de temps que va des de les deu del matí del Dijous Sant fins a la mateixa hora del Dissabte de Glòria, període durant el qual les campanes no toquen, és anomenat dejuni de les campanes. Antigament, els devots forts de salut i resistents solien practicar el dejuni de les campanes, o sia no prendre gens d’aliment durant aquest interval. A Mallorca són molts els fidels que durant tota la setmana no mengen sinó pa ni beuen sinó aigua i practiquen, a més a més, el dejuni de les campanes.

Fins ben avançat el segle passat, per la costa de Llevant i l’Empordà havia estat molt en ús dejunar tota la Setmana Santa; hom no menjava sinó bunyols fets amb oli, farina, mel i matafaluga, i encara en quantitat ben escassa, no pas la necessària per al normal aliment del cos.

Per tal que poguessin observar el dejuni, les cases que tenien ramats a pasturar a muntanya, el dia d’avui i el de Nadal portaven el dinar als pastors al lloc ou es trobaven pasturant. No els l’hi portaven en cap altre moment de l’any.

Antigament hom feia dejunar el bestiar casolà, sobretot gats i gossos. Només se’ls donava menjar una vegada al dia i encara no gaire.

Per tal d’anunciar les funcions de l’Església i cridar els fidels al temple hom se serveix de diversos estris petits, manuals, a l’abast dels infants. Són de fusta o de canya o d’ambdós elements. A llargs trets podríem dividir-los en dos grups: uns que funcionen fent-los voltar i uns altres, fets a base de macetes, que piquen damunt d’un plat de fusta. Els primers porten una rodeta dentada que fa oscil·lar una llengüeta de canya fixada dins d’un estoig de fusta que li fa de caixa de ressonància. Se li apliquen diferents noms. A Barcelona en diem xerrac; pel Penedès, escarriques; per la Terra Alta, carreu, i en altres indrets l’anomenen rodet i garric-garrec. L’altre tipus, fet a base de martellets, a la Catalunya occidental i a València és conegut per matraques, a les Balears, per maçoles, i a Alcalà de Xisbert, per betzoles. Hi ha indrets que usen una castanyola molt grossa amb mànec. A Barcelona li donen el nom de tenebres.

Per la Marina valenciana les matraques consisteixen en una posteta de fusta ben revinguda d’uns dos pams de llargada per un d’amplada. A cada cara porta dues grosses anelles de ferro que, en sotragar l’estri, copegen damunt d’una grossa cabota de clau a tall de picaportes. En la part d’amunt la post té un forat per a poder-la agafar i sotragar.

Per les poblacions petites surten els escolanets a voltar pels carrers fent sonar betzoles i matraques. Els sol acompanyar tot un estol de xicots amb maces, xerracs i tota altra mena d’instruments infantils utilitzats aquests dies per a fer soroll.

A la Seu de Barcelona empraven unes tenebres o matraques que eren molt populars per tota la ciutat. Estaven formades per una gran caixa de fusta a tall de bombo de forma vuitavada. Per mitjà d’una maneta la feien voltar. A l’interior hi havia disposats un gran nombre de mallets o maçoles de fusta que en giravoltar copejaven fortament la caixa i produïen un so intens i inharmònic. La càustica popular el comparava al renou que farien dotze sabaters pirant sola tots alhora, amb tota llur força, posats al cim del campanar. Als aprenents de sabater, llurs mestres els deien que si eren bons minyons els deixarien pujar a repicar sola dalt del campanar pels dies sants.

Les matraques o tenebres ja estaven en ús a Lleida a mitjan segle XV.

Les tenebres sembla que són heretades dels temps primitius i que tenien per objecte espantar els esperits malignes que podien pertorbar el bon curs de les cerimònies religioses. Encara se les troba aplicades a festes i actes rituals dels pobles primitius. Les esglésies orientals i ortodoxes encara se’n serveixen en lloc de campanes, per tal com aquestes no han estat adoptades per llur litúrgia.

Havia estat corrent, per donar al silenci de les campanes un sentit més objectiu, lligar-les amb cordes, o lligar també el batall perquè no pogués picar.

El monument. — El mot monument, en català, equival a tomba o sepulcre. En les esglésies es guarneix una mena de túmul en què es vol figurar la sepultura de Jesús amb profusió de lluminària o altres elements ornamentals, dels quals ja hem parlat en ocupar-nos del dia anterior. Havia estat costum molt estès que les colles de caramellaires fessin posar en part ben vistosa del monument la cistella ben enflocada. També era corrent que les autoritats posessin dintre del sagrari panets de cera dels que eren utilitzats com a lacre per a segellar documents, en la creença que donaven major fe i ajudaven a guardar els secrets.

Moltes esglésies fonien panets de cera vermella de forma circular semblant a una moneda amb una figura simple de relleu damunt d’una cara. Aquests panets eren qualificats de cera del monument i de corpus a les Balears. Els panets de què tractem es posen damunt d’una safata que es col·loca sota del monument durant tot el temps en què aquest està guarnit. En desfer-se, l’església en fa present a les autoritats i als feligresos en general. N’hi ha de dues mides. Els grossos hom els dóna a les persones de categoria. Són molt considerats i tinguts en molta estima. Hom els atribueix les gràcies i virtuts comunes a tot allò que durant aquests dies està vora del monument. Solien posar-se a les llindes i damunt de les portes perquè protegissin i guardessin d’encís allò que tanquen. Els dibuixos que duen gravats són ben diversos; entre ells solen abundar els atributs de la Passió.

Les esglésies velles solien tenir una fusta rectangular i gruixuda, gravada per una cara o per les dues, que contenia els motllos per a la cera del monument de què parlem. El dia del salpàs el posen per les portes i les obertures foranes de les cases, a tall de segell, per tal que les guardi del llamp, de la tempesta i dels mals esperits.

Antigament, per terres de València, la cera del monument havia d’ésser obligadament vermella i hom la considerava tant més bona com més ho era.

El monument, antigament, consistia en un ornament simple aplicat a l’altar damunt del qual hi havia el sagrari que contenia les dues formes consagrades, emprades per a la celebració dels dos dies sants.

A Mallorca dipositen el Santíssim dins de l’urna del monument, posat dins d’un calze embolicat amb un vel de seda. El sacerdot tanca l’urna amb una clau tota enflocada amb un gros floc de seda i la guarda fins que arriba el moment de treure la sagrada forma. És costum que assisteixi a l’acte l’Ajuntament, que presencia la cerimònia agenollat. En alguns indrets, el batlle ofereix i deixa la vara davant de l’urna del Santíssim, on resta fins que desfan el monument.

Pel Vallès hom penjava damunt mateix del sagrari una gabineta amb un ocell ben cantador, amb preferència un canari.

Posteriorment hom va tractar de donar sentit de riquesa i aparatositat al monument. Fou costum estès de posar-hi joies. Els fidels portaven al temple llurs millors joies perquè figuressin al monument, creguts que adquirien virtut i que portaven sort al qui les duia al damunt, a tota la seva família i a la casa on vivia. Fou també costum de guarnir monuments escenogràfics d’una manera semblant a com s’havia fet amb els altars d’ànimes i el pessebre; d’acord amb els textos sagrats referents a la sagrada Passió foren representats en el monument l’hort de Getzemaní, la casa d’Anàs, l’Oració de l’hort, la flagel·lació, la lectura de la sentència, etc.

Així que s’ha clos el monument es procedeix a desguarnir els altars. Segons el dir popular, pot figurar el despullament que els saions i els soldats van fer de Jesús quan fou clavat en la creu.

A Barcelona hi havia dos monuments que gaudien de la predilecció del poble: el de l’esglesiola romànica de l’hospital de llebrosos de Sant Llàtzer i el de l’esglesieta municipal de Sant Miquel que s’alçava a la placeta d’aquest nom, vora la casa de la Ciutat. El primer devia la seva fama a una imatge de Crist jacent de què mancava una part, referent a la qual es contava una tradició que li donava una excepcional importància.

A la vella església de Sant Miquel, que fou enderrocada amb motiu de la urbanització de la plaça de Sant Jaume, hom guarnia un monument que era un dels més visitats i concorreguts de la ciutat, perquè hi havia una pedra que plorava, segons el dir de la gent. Era un fragment de mosaic romà. L’església es trobava per sota del nivell comú del carrer i per a entrar-hi calia baixar uns quants graons. Era molt poc visitada i la major part del temps restava tancada. Per això era d’allò més humida. El dia d’avui, per efecte de l’escalfor dels molts ciris del monument i del baf de la molta gentada que hi acudia, entre les pedretes que formaven el mosaic traspuaven gotetes de la humitat concentrada durant tot l’any. La gent creia que eren llàgrimes. Deia que aquella pedra havia estat arrencada del Calvari, que havia vist el sacrifici de Nostre Senyor i que cada any, recordant-lo, plorava adolorida. La gent recollia les gotetes amb volves de cotó fluix i les guardava curosament per tal de guarir-hi diferents mals, entre altres el mal d’ulls. Aquell mosaic era conegut popularment per la pedra del Calvari.

Les tres esglésies que gaudien fama de guarnir els monuments millors i més bonics i de fer més bones funcions de Setmana Santa eren la Seu, la Mercè i la Trinitat, convertida aquesta darrera, avui, en parròquia de Sant Jaume. En aquestes esglésies hi havia moltes més empentes que a les altres. La gent que s’estimava i es tenia per ben religiosa visitava obligadament aquests tres monuments.

Al segon terç del segle passat es guarnien 47 monuments a Barcelona i tres a Gràcia. Hi havia ciutadà que amb el fi d’obtenir alguna gràcia feia prometença d’anar-los a visitar tots cinquanta. A cada un deien com a mínim tres parenostres i tres avemaries. Començaven el recorregut en havent dinat del dijous, puix que com a prometença no era admès de fer-ho abans. Havien de visitar el darrer a la mateixa hora del divendres. També hi havia qui enviava un ciri o un maig a tots els monuments de la ciutat.

Les capelles castrenses de la Ciutadella i de Montjuïc guarnien monuments. Hom els deixava visitar a tothom. El dia d’avui i el de la Puríssima eren els únics de l’any que hom permetia l’entrada als paisans en aquestes fortaleses. La gent hi anava atreta per la curiositat de poder visitar aquells llocs temuts i fatídics, d’accés difícil la resta de l’any. La gent tenia més tirada, però, d’anar a Montjuïc per tal de poder collir farigola personalment en lloc de comprar-ne a la porta de les esglésies, car aquesta podia haver estat collida dies abans i trobar-se, per tant, desposseïda de la virtut que hom atribueix a la que es cull mentre Jesús és al monument.

A Barcelona hi havia cases particulars que guarnien monuments grans. Era costum que el veïnat hi portés bonicoies i objectes de tema religiós, per tal que resultés més bonic. Solien portar-hi molts ciris perquè estigués ben il·luminat, i els visitants hi anaven a dir unes oracions. Hi solia haver una safata perquè els visitants hi depositessin un òbol. Semblantment com amb els pessebres, els qui els feien procuraven donar-los tanta bellesa com podien. En alguns casos venia a resultar com una mena d’espectacle lucratiu per al qui l’organitzava.

A Mallorca qualifiquen el monument de Sa Casa Santa; li donen una forma més o menys d’edifici, amb una portalada i una escalinata arrib columnes a cada costat, entre les quals n’hi ha que contenen estàtues dels profetes, i al fons s’aixeca un altar damunt del qual col·loquen l’urna que conté el calze amb la sagrada forma, urna que en diferents indrets de l’illa qualifiquen de presó des bon Jesús. A banda i banda de l’escalinata, que, més o menys extensa i luxosa, mai no manca en els monuments mallorquins, hi ha profusió de ciris i atxes, que cremen contínuament mentre Jesús és al monument, disposats en canelobres i en brandoneres que varien en nombre i en categoria. Sa Casa Santa no es guarneix precisament a l’altar major; també es munta en d’altres capelles i altars secundaris.

A València posen al monument una safata amb cinc taronges de pell ben vermella. Volen representar les cinc nafres de Nostre Senyor.

A l’Alguer guarneixen en totes les esglésies un Sant Sepulcre tot adornat amb flors i amb llànties de molts colors. Com entre nosaltres, la gent va a seguir les esglésies per tal de veure els sepulcres. Hom qualifica el costum d’anar a fer les cerques.

El poble acudia en massa a visitar els monuments. En les ciutats on se’n feien diversos, calia visitar-ne un mínim de nou i dir en cada un d’ells cinc oracions en record de les cinc nafres de Crist. Qui no ho feia així no complia cristianament. Si hom en visitava més, no eren obligades les cinc oracions. De fer la visita a les esglésies se’n deia anar a seguir monuments. La gent hi anava vestida amb les robes millors. Era corrent, sobretot entre els homes, de portar el vestit de nuvi. Les dones anaven de negre. Abans era obligat que els homes portessin capa; era tingut com una desconsideració i com una irreverència no portar-ne. Qui tenia barret de xemeneia, aquests dies el lluïa. Les dones, el dia d’avui, havien de dur un vestit, i un altre de diferent demà. Avui duien un cosset amb faldars, ben ajustat, i faldilles ben folgades, tot de seda, precisament de color blau, verd o groc. Es portava mantellina negra al cap sostinguda per una pinta com més alta millor. Aquesta forma és moderna i d’importació forana. Les nostres àvies, i encara més les besàvies, duien la mantellina plana damunt del cap sense pinta de cap mena i amb els panys penjant cap enrera o al costat del pit. Es cobrien el cos amb un mantell o cobrespatlles de seda brodat i amb volants semblants a les faldilles. També duien mantells enriquits amb puntes al coixí. El dia de demà vestien per un estil, però amb roba de color negre. E11 lloc de cobrespatlles duien un altre mantell, a voltes de color, i qui en tenia el duia de Manila. Quan eren moda els mirinyacs, fou obligat el dia d’avui de portar-lo ben gros i ample, de manera que tingues com més vol millor. Les senyores benestants tenien un mirinyac que només es posaven el dia d’avui i de demà.

A primeries del segle passat els homes portaven els cabells llargs com les dones. N’hi havia que els portaven trenats i d’altres solts, posats dins de rets. Els dies sants, sobretot per anar a l’església, a molts indrets era malvist que portessin rets i duien la cabellera estesa del tot, ben pentinada, però no trenada.

Durant la primera meitat del segle passat fou costum de lluir els uniformes per anar a visitar monuments. Com que durant aquells períodes de temps van produir-se mantes turbulències polítiques que originaren la creació de moltes milícies i cossos armats, la varietat dels uniformes va prodigar-se. Lluir el vestit propi d’algun cos veterà donava categoria, i d’ací que aquests dies sortissin al carrer una gran profusió de vestits militars de temps molt diversos. Entre la jovenalla humorista d’aquells temps, i especialment entre els estudiants, es convertí en una mena d’espectacle l’anar a veure les sortides de les funcions religioses de la Catedral al migdia d’avui, tant per veure el gran mostrari d’uniformes com les beates arrugades i vestides de l any sis, puix que era fama que totes les beates de la ciutat acudien a la Seu i que no podia tenir-se per bona religiosa la que no hi anava. Era malvist que les dones no portessin mantellina. Era costum de fer almoina a tants pobres com hom trobava, que mai no eren pocs.

Els amics que es trobaven pels carrers es saludaven amb una mirada afectuosa, però no de paraula ni de gest. Era costum que la gent noble anés a seguir els monuments vestida amb les seves millors gales i distincions i seguida de tot el servei. Les famílies que tenien un fill o filla promès es reunien amb la família del futur gendre o nora i les dues, juntes, visitaven els monuments.

Era obligat que els matrimonis anessin a seguir monuments precisament de bracet. Eren molt malvistos els qui no hi anaven així. Molts marits i mullers no feien bracet cap altre dia de l’any. Era ocasió i motiu per a reconciliar matrimonis malavinguts, car als cònjuges que no volien passar per la desconsideració d’anar-hi sols essent casats no els restava altra solució que reconciliar-se.

Pel Pla de Bages els promesos els casats de nou i els matrimonis joves anaven a seguir monuments a primera hora de la tarda, els qui ja feia anys que eren casats hi anaven cap al vespre, i els matrimonis malavinguts, demà al matí.

Els nostres avis creien que els primers llocs que visitaria un minyó en deixar-lo sortir sol per primera vegada i sense anar acompanyat dels pares influiria en la seva conducta; si anava a llocs sants, fóra virtuós, i si visitava cases de perdició, fóra viciós i aniria per mal camí. Portats per aquesta creença, els deixaven sortir sols avui, puix que només podien anar a l’església, car els teatres i llocs de vici estaven tancats. Avui, per tant, els nois deixaven aquesta condició i s’estrenaven com a fadrins. També havia estat avui un dels dies preferits per a vestir els nois de llarg, a fi que estrenessin les calces per anar a seguir monuments.

Per les terres planes de Lleida creuen que porta sort als infants dur-los a l’església, i d’ací que, mentre Jesús és al monument, els temples estiguin envaïts de mainada tota endiumenjada. A les Borges Blanques i a Cabassers creuen, a més, que l’assistència dels infants a les funcions religioses d’aquests dies els guarda de trencadura, i a Barcelona i a Sant Martí de Maldà, que si durant els fasos els ajeuen a terra, els salven de mal d’hisleri.

Hom sol vetllar el monument en el curs de les quaranta hores que dura. Aquesta devoció és coneguda per les quaranta hores. Antigament hi prenia part tota la població. Puix que ésser-hi sempre tothom no era possible, hom establia torns entre els feligresos des dels més opulents fins als més humils. La vetlla era confiada especialment a les dones. Hom assignava les que havien de fer-la en representació de cada casa, carrer o barri, segons els casos i les esglésies. Hi havia sobretot interès que hi prengués part tothom personalment o representat.

Per a contribuir a la funció de les quaranta hores cada confrare donava una lliura de cera. Els campaners passaven de casa en casa a convidar el veïnat a fer la vetlla pel torn que hom organitzava. Ningú no refusava d’anar a vetllar al temple el temps i l’hora que li eren assenyalats.

A Mallorca havia estat molt estès el costum de vetllar el monument durant tota la nit. Molta gent se la passava tota a l’església.

La mainada valenciana guarnia monuments semblantment com la catalana muntava pessebres. També empraven figuretes de fang per l’estil de les del pessebre. A la fira del ram hi havia paradetes destinades especialment a la venda de figuretes i de monuments ja guarnits. Sobretot hom tractava de reproduir el monument de la Seu, molt monumental, important i ple de detalls interessants que hom mirava d’imitar fidelment. Entre els elements i personatges emprats per al guarniment del monument infantil es comptaven urnes dins les quals hi havia una safata amb cinc taronges posades en creu que volien recordar les cinc nafres de Nostre Senyor, llitets de llautó i terra cuita policromats i llampants de color amb la capçalera embellida per nuvolades i angelets de fang, els sacerdots Aaron i Melquisedec, la Mare de Déu de la Pietat, jueus, soldats romans o armats vestits amb robes llampants, nus de cames, amb cuirasses i llances molt lluents, Natzarens. Doloroses, un gran enfilall de canonges i beneficiats ben asseguts en sengles poltrones, tot llegint un llibre que sostenien amb les mans, capellanets amb barret de teula, escolanets de totes mides, formes i actituds, i encara d’altres figuretes.

L’ofici de tenebres i els fasos. — A la tarda es celebra l’ofici de tenebres. A l’altar major es col·loca un canelobre amb quinze ciris, catorze de grocs i un de blanc. Figuren els dotze apòstols i les tres Maries. Hom diu quinze salms. Per cada un s’apaga un dels ciris. L’apagament dels dotze ciris que representen els Apòstols vol significar que es va anar apagant, un darrera l’altre, en el cor dels dotze deixebles la fe en la paraula divina del Mestre, i també que, un darrera l’altre, el van anar abandonant.

El tenebrari o canelobre de forma triangular destinat a sostenir els quinze ciris rep diferents noms populars. Hom li dóna el nom de Marieta en diferents indrets, nom pres segurament del ciri blanc; a Berga el qualifiquen de teia; a Ripoll, de lloca; a Mallorca, de barret del Pare Etern.

En molts indrets de pagès té cura d’apagar els ciris de la credença el pavorde més vell, i és també aquest el qui està encarregat d’amagar el ciri blanc de la Maria sota de l’altar en arribar les tenebres.

Per la pagesia vallesana els caps de casa pujaven al cor i salmejaven l’ofici de tenebres.

El ciri blanc representa la Mare de Déu. Quan no resta sinó aquest ciri, s’apaguen els de la credença i el ciri blanc s’amaga sota l’ara. L’església queda a les fosques perquè representa les tenebres en què va restar sumit el món després de la mort de Jesús. Quan només resten encesos dos ciris grocs i el blanc, que és durant el tretzè salm, el poble diu que són tres i la Maria sola.

Abans, en dir el quinzè salm, durant el qual restava només el ciri blanc al tenebrari i aquest era amagat darrera de l’altar, la mainada feia els fasos, els quals consistien a repicar amb tota la fúria els bancs, els confessionaris i tot allò que podia produir un bon terrabastall en ésser copejat amb les maces de fusta, que durant tota la setmana els nois duien al damunt per picar portes. Les nenes i la mainada petita que encara no podia prendre part en l’esbojarrament dels fasos feien tanta remor com podien amb xerracs. La finalitat d’aquest renou infernal i eixordador és simular el desordre i la confusió que van regnar llavors de la mort de Jesús.

Hom també diu que el terrabastall produït per la mainada, amb els fasos vol significar el gran aldarull i rebombori a què el poble jueu de Jerusalem, quan fou pres Jesús, va lliurar-se per tal d’exterioritzar la seva joia i alegria.

També es creu que amb aquest terrabastall hom vol confondre els mals esperits i fúries infernals que intenten apoderar-se del món aprofitant-se del moment de no poder-ne tenir cura Jesús per estar enterrat.

Abans a Barcelona, en fer els fasos, hom havia de picar precisament a terra, perquè així hom espantava el diable, que, esporuguit, s’amagava fins al recó més pregon i més estret de l’infern. Picar a terra produïa poc soroll. La mainada sentia avidesa per promoure més escàndol i, degut a això, a primeries del segle passat va establir-se el costum de picar fusta. La xicalla no tenia els fasos per bons si no podia copejar fusta. I en comptes de copejar el sòl picava sobre els bancs, els confessionaris i les portes del cancell. Cada any, després de la Setmana Santa, els fusters de les esglésies tenien molta feina a adobar i reparar l’estrall que la mainada havia fel a cops de maça. Per evitar aquest perjudici va establir-se el costum de posar al pati, a la galilea o vora del cancell dels temples una biga ben grossa o altre element de fusta per tal que els xicots poguessin esbravar-hi llur fúria. Els fasos haurien hagut de durar tant com el rés del darrer salm, però es feia molt difícil de contenir la mainada esbojarrada un cop engegada a picar.

Per l’Urgell hi havia xicots que en lloc de maces portaven manats de joncs i peles de pollancre amb els quals copejaven arreu semblantment com d’altres feien amb les maces.

A Montalbà i a Illa, al Rosselló, fan els fasos homes fets i jovent coratjós que, en lloc de maces, també empra peles i escorces d’arbre, amb les quals copeja el sòl furiosament i sorollosa.

Hi ha llocs de la província de Lleida que maten els jueus amb el tronc dels rams de llorer beneïts el dia del Diumenge de Rams. En treuen les fulles, que utilitzen per a cremar quan hi ha tempesta, per a les bugades i els guisats en els quals entra llorer, i el tronc serveix per a picar els fasos.

A Tortosa portaven uns xerracs o carraus penjats al coll, a tall de guitarra, que sonaven voltant una maneta com en les antigues violes de roda. N’hi havia d’altres de molt més grossos, tant, que calia portar-los en un carretonet. Movien una fressa infernal.

A Tarragona els fasos revestien el caràcter d’un veritable aldarull ciutadà. Hi intervenien gent gran, sobretot gent de mar, la qual constituïa una gran colla que, presidida i capitanejada per un conegut personatge popular, pujava des de la platja fins a la catedral, formada a la manera militar amb grosses maces a coll reforçades amb cèrcols de ferro. Els fasos començaven ja el dimecres. Hom sortia esperitadament del temple i s’escampava per la població, on picava tantes portes i vidrieres com podia, malmetia el que trobava al seu pas i produïa gran estrall.

A Manresa es feia una mena de meditació sobre la passió i mort de Jesucrist coneguda popularment per l’Agonia. Acabada aquesta, els infants es lliuraven a fer soroll com pels fasos.

Al Rosselló donen als fasos el nom de la patrica patroca. En substitució del nostre xerrac empren un estri especial format per una pala de fusta que, en sotragar-la amb l’ajut d’un mànec, posa en moviment dues fustes laterals que copegen la pala. Aquest adminicle rep els noms de catriques i de pica-soles. Les maces són fetes amb un bastó clavat al cor d’una pinya que constitueix el cos de l’estri. També usen corns de terrissa que fan un ronc molt intens i que solen adoptar forma de cargol marí o de corn de banya de bou, dels emprats per les gents de mar i de muntanya. El sacerdot anuncia als fidels el moment de començar el gran terrabastall copejant amb suavitat el missal, gest que repeteix per tres vegades per indicar l’acabament del gran terrabastall.

Els fasos, que avui són patrimoni exclusiu de la mainada, sembla que en altres temps eren practicats per la fadrinalla, que entrava a l’església i malmetia confessionaris i caixes de les confraries de manera irreverent i esbojarrada, segons es desprèn d’unes prohibicions i disposicions donades pel bisbe de Vic en ocasió d’una visita episcopal feta a Manresa l’any 1753.

Els fasos també devien haver-se fet a la Seu de Barcelona, puix que entre els comptes corresponents a l’any 1386 consta una partida pagada per adobar una cadira feta malbé amb els fasos.

En alguns indrets de Mallorca les matraques tenien forma de carretonet que, en rodar, posava en moviment una munió de maces que produïen un terrabastall eixordador. Aquest artefacte rebia el nom de rumbo. N’hi havia que permetien que els infants hi pugessin al damunt mentre rodaven.

La mainada menorquina dóna el nom de fas a una cabota de palma de fasser que durant tota aquesta setmana porta penjada al coll a tall d’escopeta. Amb ella piquen a terra a tort i a dret dient que piquen als jueus. Durant tota la setmana piquen d’ací d’allà on els ve bé, però el dijous i el divendres només davant de l’església, i no quan volen, sinó quan ha d’anunciar-se alguna funció a l’església, servint com de campanes. Mouen un soroll eixordador. Aquest repic infantil dura fins al toc d’al·leluia del Dissabte de Glòria.

La quitxalla s’aplega en grans colles davant del temple i, quan els cal picar, tots amb les palmes enlaire diuen:

I acte seguit tots piquen a terra amb tota llur força un bon nombre de vegades. Tornen a aixecar els fasos i repeteixen les preguntes i la repicada vegades i més vegades.

Aquest costum també és vivent a l’Alguer, on surt la mainada amb bastons a copejar les portes de la població.

Els nois del nostre temps anàvem amb la maça penjada del cenyidor del vestit a tall d’espasa o al coll com si hagués estat una arma, i així ens passejàvem amb aire triomfal. Era obligat de portar uns quants claus clavats a la maça. Quan es trobaven dos o més xicots, de seguida s’escometien al crit de: «Claus a la maça!», i havien de mostrar-les per tal de justificar que n’hi duien; al que no n’hi portava se li podien quedar la maça o ventar-li uns cops amb ella a l’esquena. Els antics maçons de guerra eren maces de cabota molt grossa de la qual sortien un gran nombre de pues o arestes que qui sap si volien ésser recordades pels claus referits i si la comprovació esmentada i el càstig al·ludit inferit al negligent eren restes de mesures preses i de sancions relacionades amb l’armament.

La mainada del nostre temps, cada any abans de picar per primera vegada amb la maça, l’anàvem a remullar dins de la pica de l’aigua beneita. Els anys que l’estrenàvem la remullàvem més estona, com si la bategéssim. Antigament, quan no era permesa la convivència de jueus i cristians, en aquests dies els pobres jueus eren objecte d’atropellaments i vexacions per part dels cristians, motiu pel qual el Consell de Cent manava que fos estretament tancat el Call i ben vigilat per tal d’evitar els excessos dels fanàtics, que, així i tot, encara no podien evitar-se. Com un record d’aquells excessos, entre la mainada es dóna el nom de matar jueus als fasos, i durant els dies sants volten en grans colles proveïts de les maces, amb les quals piquen fortament i iradament les portes de les cases, escales i establiments com un record, encara, dels temps en què eren saquejades i espoliades les cases dels jueus en aquests dies.

S’han fet diferents càbales sobre el significat del mot fasos. En termes litúrgics, tocar els fasos equival a tocar els oficis de tenebres. En hebreu el mot phase equival al trànsit del Senyor, o sia a la Pasqua dels hebreus. La profecia llegida a l’ofici de pre-santificats acabava amb aquests mots: phases betus terminat.

Els fasos eren resos rimats i semicantats que es feien després del responsori i que d’ençà de molts anys han caigut en desús.

Una escriptura de Geralt, vescomte d’Ager, datada el 1152, fa referència als fasos, que eren unes composicions rimades que hom cantava en llengua vulgar en acabar el rés o cant de les matines del Dijous. Divendres i Dissabte Sants. En llatí s’anomenaven pharses, i així foren denominades les antigues representacions o farses populars, segons el pare Villanueva.

En alguns temps la idea dels fasos va agermanar-se amb els fesos, car havia estat molt corrent repartir, per part dels prohoms, fesos o fesolets a tothom qui havia assistit als oficis de tenebres, com es feia encara no fa molt a Vilafranca del Penedès i a Manresa, on consta que en altre temps, acabat l’ofici, el prohom de la Seu repartia fesols a tothom i els consellers feien distribuir unes varetes o bastonets; el poble, posant els fesols a terra, els picava amb les varetes a fi de fer-los saltar, acció en què veia la paròdia dels jueus fugint de l’atac dels cristians. Basant-se en aquest desaparegut costum hi ha qui fa derivar el mot fasos de fesol.

Segons opinió del senyor Chauvet, el terme fasos significa jueus.

Qui sap si l’Església havia facilitat maces per als fasos o si les havia pagat o fet fer Del seu compte, puix que entre els comptes de la Seu de Barcelona de la darreria del segle XIV figuren partides pagades per la fusta per a les maces del fas.

El costum d’anar a picar per les portes de les cases es troba estès per diverses contrades de França i d’Itàlia. Piquen amb branques d’arbres determinats, que varien segons els indrets. Diuen que empaiten el dimoni, semblantment com creu la nostra mainada quan repica a terra amb les maces.

Per diversos pobles de l’orient d’Europa creuen que els dies sants, els diables i les bruixes, rabiosos per la gran devoció de la gent, es lliuren a fer tant de mal com poden, i per tal d’evitar-ho practiquen diverses cerimònies, conduents a expulsar els dimonis i els mals esperits, que concorden molt amb alguns dels nostres costums d’aquests dies. Sobretot fan un soroll tan fort i estrident com poden que recorda el dels nostres xerracs i matraques i el repicar de les, maces dels nostres nois, precisament per a matar el dimoni. També les recorda la gran fressa del toc d’al·leluia del Dissabte de Glòria.

A l’església. — En el segle XVI, a Cervera, tenia lloc dins de l’església la representació d’un misteri de la Passió de Jesús que comprenia des de la desesperació i suïcidi de Judas fins a la mort de Crist en el Calvari. Es feia al matí. El text, que fou compost dins del segle esmentat, estava més o menys inspirat en la història que de la Passió van escriure els poetes valencians del segle XV Bernat de Fenollar i Pere Martínez, publicada a València en edició incunable. El misteri pròpiament dit tenia unes addicions que es representaven en havent dinat; tals eren el davallament de Judas a l’infern i el davallament de la Creu.

Pel Rosselló s’havien fet algunes representacions amb cert aparat escènic. Hom havia simulat la paràbola del Mal Ric, la resurrecció de Llàtzer i, sobretot, el Sant Sopar entorn de taules de pots i bancs, a les quals s’asseien tretze figurants que simulaven Jesús i el Col·legi Apostòlic.

A Argentona s’havia representat un episodi del Sant Sopar. Després de l’ofici de tenebres entraven a l’església dotze minyons que feien el paper dels Apòstols, presidits per un altre que feia de Jesús. Anaven en dues rengleres. Tots duien un palmó de manera que cada un formava com una arcada amb el del company del costat. Darrera del grup anava Judas sol amb el palmó esqueixat i amb una bossa de cuir a les mans que sotragava contínuament per tal de fer dringar els diners que contenia. Tots anaven amb el cap cot i submisos. Judas, en canvi, anava amb la testa alta i mirava ací i allà amb aire provocador. En arribar davant del monument tots feien un acatament i el saludaven amb reverència. Judas s’hi girava d’esquena, feia pam i pipa i a voltes un gest despectiu amb el peu com si volgués indicar que li donava una guitza. Jesús feia una plàtica als Apòstols inspirada en els textos evangèlics. Quan deia que un d’ells el trairia, tots se li acostaven amb molta humilitat i li asseguraven que no serien pas ells. Finalment hi anava Judas amb aire provocador; Jesús li responia amorosament i li lliurava un bocí de pa; Judas el llençava per terra. Perquè fes l’efecte desitjat, el crostó de pa havia d’ésser ben sec; així feia un soroll que causava esgarriferes a tota la gent del temple. Després d’aquesta escena els Apòstols tornaven a sortir del temple amb la mateixa parsimònia que hi havien entrat i s’organitzava la processó.

Havia estat molt general la representació de l’escena bíblica del lavatori. Generalment els figurants es disposaven en renglera asseguts davant del presbiteri, i Jesús desfilava per llur davant per tal de rentar-los els peus. Hom portava una ribella grossa pintada de verd dins de la qual els Apòstols posaven els peus calçats amb espardenyes. Un servent, que solia ésser un infant, amb un gros càntir de terrissa feia veure que omplia d’aigua la greala cada vegada que Jesús es dirigia a un nou apòstol. Aquesta representació encara es feia a darreries del segle passat a Baget. Les Planes i Sant Esteve de Bas.

A Barcelona, després de l’ofici i abans de les matines de la tarda, es feia el lavatori. Antigament el practicaven les persones de més alta dignitat. El rei En Martí l’Humà, quan es trobava a Barcelona, rentava els peus a dotze pobres a la capella reial de Santa Àgata. El més corrent era que els rentés el senyor bisbe a la Catedral. El paper dels Apòstols el feien pobres. Rebien un pagament que ha variat amb el curs del temps: un vestit nou, un bon sopar, un pa ben gros, una quantitat en metàl·lic, etc. Darrerament els donaven una pesseta.

Un cop mort el rei Martí, el costum de rentar les mans i els peus a dotze pobres va ésser continuat pel prior dels Celestins, que fou la comunitat que va restar encarregada del govern de la capella reial de Santa Àgata, on tenia lloc la cerimònia.

Els dotze vells pobres representatius dels Apòstols anaven vestits amb casaca i barret de copa; més tard anaven de negre i amb barret de feltre dels anomenats bombins. Acabat el lavatori anaven a prendre xocolata al palau bisbal.

A mitjan segle XVII, a la Seu de Barcelona, la cerimònia del lavatori tenia lloc a la claustra, en una estrada encatifada i embellida amb rica tapisseria. Les greales per a posar els peus i la setraria per a l’aigua eren d’argent, obrades pels nostres hàbils mestres argenters. Segurament que abans l’escena devia ésser simulada, puix que aleshores fou disposat que els canonges que feien el paper dels apòstols es descalcessin.

La cerimònia del lavatori per terres del Rosselló fou establerta el 1225. Segons les ordinacions de la catedral d’Eina, s’havia de celebrar un ofici i sermó a la porta de la catedral i rentar els peus a setanta-dos pobres. Consta que més tard el bisbe en persona servia un sopar a tretze pobres, després els rentava els peus i els donava una almoina.

El lavatori es practicava en gairebé totes les esglésies de Mallorca. Sempre el portava a terme la primera jerarquia eclesiàstica del temple. A Palma, a la Seu, el feia el bisbe; a les parròquies, els rectors, i a les altres esglésies, la dignitat canònica més elevada. El paper dels apòstols era representat generalment per pobres asilats en les cases de beneficència o per membres de confraries i organismes religiosos que després concorrien a la processó. Solien rebre una almoina que variava en importància segons els casos. N’hi havia que els donaven un ramell que portaven durant la processó.

A Menorca s’ha conservat fins adés el costum del lavatori. Els sacerdots rentaven els peus a dotze pobres i els donaven un pa i un ram a cada un. Els agraciats tallaven el pa en bocinets ben petits i en donaven als parents, amics i coneguts. Rebre un bocí d’aquest pa era tingut en gran consideració i estima i solia ésser agraït amb una almoina o amb algun present.

A l’Alguer en totes les esglésies paraven una taula i convidaven tots els pobres de la parròquia. Els donaven un pa blanc beneït i una moneda d’un ral. Hom atribuïa a aquest pa molta virtut remeiera i miraclera en general, i era molt estimat i cercat, en especial per les dones del poble.

A Perpinyà hom simulava la lustració del cos del Crist. El rentaven infants vestits de manera especial amb robes de penitència; els nens eren qualificats de penitents i les nenes de magdalenes. Empraven esponges mullades d’aigua d’olor. Hom atribuïa a les esponges gràcies i virtuts, i després del rentament eren venudes en bocinets, al peu de les esglésies, junt amb poms de violetes. La gent guardava curosament aquestes esponges.

A Esterri els armats reben el qualificatiu de jueus romans. Van vestits de manera molt pintoresca. Duen un cosset de teixit de colors molt vius i sobretot ben virolats i barrejats, i un faldellí del mateix tipus, però de color ben oposat al del cosset per tal que faci força contrast. Es cobreixen el cap amb un casc de cartó de forma medieval, del qual pengen un gran nombre de cintes i està coronat per un gros pom de flors. Van armats amb una llança grossa i feixuga que quan pica a terra produeix una remor sorda. Al matí el tabaler i el trompeter fan una passada amb el fi de convocar els armats, que van a l’església a fer guarda a Jesús. La imatge està ajaguda damunt d’una mena de llit format amb diversos coixins i produeix la sensació que dorm. Durant les tenebres l’església resta completament a les fosques i hom simula el rapte de Jesús, que els armats defensen amb tota decisió. Hi ha una cridòria i una confusió de no dir. Tothom crida, xiula i baladreja, fins al punt que sembla que se celebri un espectacle profà dels més sorollosos i avalotats.

Havia estat molt general que un cop finida la funció religiosa i abans de sortir la processó del temple, hom fes pública, dins de l’església, la sentència de Jesús. Era llegida per algun congregant i a voltes pel capità Ma-naia o per algun armat que tingués bona veu i es pogués fer ben sentir. Mai no la llegia un sacerdot, per tal com es creia que els ministres de Déu no podien proclamar la seva sentència. La lectura es feia des de dalt de la trona o des de dalt d’un banc. Al peu del qui llegia solia haver-hi el penitent, que havia de representar a Jesús en la processó. Així que hom acabava la lectura s’organitzava la processó. Hi havia llocs on la lectura es feia des d’algun balcó de la plaça, davant de la multitud fidel que l’escoltava devotament. Un cop s’havia fet pública, els qui feien el paper de jueus carregaven la creu al coll de Jesús i la processó començava el seu curs. La sentència es troba impresa en fulls volants del tipus de la imatgeria popular.

A Constantí i per d’altres llocs del Camp de Tarragona s’havia simulat la lectura de la sentència de Jesús. Es feia a la plaça, des de dalt d’un banc o d’un balcó, davant de tot el veïnat, que acudia devotament a escoltar-la. Hi havia indrets on abans sortia un simulat nunci de Pilats que pregonava l’acte i convocava el poble perquè hi acudís. Tant el pregó com la sentència eren dictats en castellà i es troben impresos en romanç de literatura de fil i canya. Fa anys que el costum s’ha perdut. Representacions semblants són freqüents per les contrades meridionals de la Península.

A Isil i a d’altres indrets era costum, en tornar la processó al temple, de cantar els goigs del Sant Crist, es feia un sermó i, com a final de la funció del dia, es cantaven unes esparses de la Passió.

En moltes parròquies de Mallorca es fa una representació, un cop tornada la processó al temple. Es celebren els dotze sermons del coremer. El sacerdot des de la trona fa dotze sermons en els quals explica, de manera molí gra fira i detallaria, els principals passatges de la Passió; al peu de la trona hi ha diversos dels fidels que han assistit a la processó que, sense dir paraula, segueixen al coremer i accionen d’acord amb el que aquest diu, en allò que poden i de manera molt succinta; així, en dir com Jesús fou lligat, prenen una imatge de Jesús i la lliguen fortament; en explicar com el varen assotar, copegen la imatge; en al·ludir la visita rebuda per Jesús de part de Maria, treuen la imatge d’aquesta i fan com si la Mare i el fill parlessin. Aquesta curiosa forma recorda un dels tipus més rudimentaris de teatre; és, tal volta, el de tipus més primitiu que trobem a casa nostra.

Hom posava la imatge de Jesús mig ajaguda. En la intersecció dels dos peus se solia posar un pom de clavells vermells com més grossos millor. La gent anava a adorar-la. Era corrent que besés cada un dels dits dels peus i cada una de les nafres.

A muntanya era costum de posar flors primerenques als peus de la imatge del Sant Crist, amb preferència violetes dites de Quaresma o quarantenes, nom antic que hom aplicava a la Quaresma.

A Menorca, al peu de la imatge del Sant Crist hi ha una mena de llitet en el qual la pietat dels fidels diposita ramets de violes. Els infants, en anar a adorar, prenen una violeta i en deixen una altra. Aquestes violetes hom les posava a la piquela del capçal del llit, car mitjançant aquesta circumstància adquirien gran virtut remeiera.

A Alaó (Menorca) el batlle portava a l’església sis cadires encoixina-des, les millors que tenia. Hom les disposava en dos grups de tres, ben acostades i de manera que formaven com un llit, damunt del qual era posada la imatge del Sant Crist, que els fidels anaven a adorar.

La Seu de Barcelona havia posseït una relíquia d’una Santa Espina que li havia donat el rei Martí l’Humà quan encara era duc de Montblanc. El dia 4 de desembre de l’any 1390 la ciutat va celebrar una processó solemne en ocasió de l’obtenció de l’espina. Durant molt de temps, en tal dia com avui, aquesta relíquia era exposada al públic i se celebrava una solemne funció religiosa en el seu honor. Durant les hores que, segons les Escriptures, Jesús va sofrir el martiri de la corona, l’espina es tornava roja de sang. Acudia gran gentada a la Seu per tal d’admirar i adorar aquesta relíquia.

Al punt de mitjanit sortia una processó de la sagristia que voltava el temple i es dirigia a l’altar major amb el fi de dipositar damunt de l’altar el reliquiari que contenia la Santa Espina, la qual restava allí fins a l’endemà i podia ésser venerada pel poble. Anava en la processó un canonge dit el dormitoler, el qual portava tres candeles verdes, dues d’enceses i una d’apagada. Cada candela simbolitzava una de les tres úniques basíliques que hi ha en tot el món dedicades i consagrades sota l’advocació i títol de la Santa Creu, a saber: la basílica romana de la Santa Creu, el temple de Jerusalem i la nostra catedral. Les dues candeles enceses representaven les basíliques barcelonina i romana, que, sota la protecció de la Santa Creu, donen llum al cristianisme, i l’apagada la de Jerusalem, avui en poder dels musulmans i infidels i, per tant, privada de la llum del cristianisme.

Probablement que la Santa Espina degué passar a la parròquia del Pi, car des de fa molt de temps va deixar de celebrar-se la funció de l’exposició de l’Espina i, en canvi, l’església del Pi en posseïa una que era objecte de culte durant aquests dies.

L’any 1586 va instituir-se al Pi una confraria de la Santa Espina i s’establí la celebració d’una processó. Modernament, en aquesta església, exposaven dues espines de la corona de Jesús a la pública veneració. Una era més curta que l’altra. Hom creia que només la llarga havia tocat la testa de Jesús. Al bell punt de mitjanit, la llarga mudava de color i s’enrogia de la sang de Nostre Senyor. Per tal de veure aquest prodigi acudia al Pi una gran gentada que ja omplia el temple a vessar des d’entrada de fosc.

A pagès solia anar a l’església tot el veïnat en pes, àdhuc els infants més menuts; això feia que en algunes poblacions l’església fos insuficient. Era corrent treure tots els bancs i cadires, i la gent seia damunt de mantes i tapa boques estesos a terra que feien com de catifa i de coixí, semblantment a com anaven a veure la Passió.

Els taverners d’Inca tancaven llurs establiments, aplegaven llurs parroquians i anaven en colla a l’església a passar el rosari, que menava el mateix taverner.

A les nou del vespre els obrers de l’església de Santa Maria del Mar conviden els devots i fidels a sortir del temple. Quan no hi resta ningú, els prohoms de la vint-i-quatrena fan tancar les portes del temple i fan aixecar acta de la ratificació de la propietat de l’Obra a un notari. Aquest costum s’originà amb motiu d’un plet que fa molts anys va tenir el clericat parroquial amb la Junta de l’Obra, suscitat pel fet que ambdues institucions pretenien la propietat del temple. La Junta de l’Obra pogué demostrar que el temple era dels veïns perquè ells l’havien pagat. El tribunal els va donar la raó i va ratificar-los la propietat. Cada any la refermen per tal de no perdre els drets i perquè el clericat no en pugui al·legar la propietat per efecte del dret d’ús practicat durant quinze anys seguits, sense ratificació per part dels obrers.

Antigament la Seu de Girona restava oberta tota la nit per tal que la gent pogués anar a fer-hi llurs oracions. Era molt concorreguda. Fou costum estès fer prometença de passar tota aquesta nit a la Seu fent oració o altres penitències i actes de devoció. Els fidels no sempre observaven la mesura i circumspecció degudes a la santedat del temple. Es van cometre molts abusos que van obligar les autoritats eclesiàstiques a tancar el temple.

La veu popular conta que al llogarret empordanès de Palau-sator van prendre el portapau que feien besar durant l’ofici, i com que l’església era pobra i no en podia comprar, a l’ofici d’avui beneïen grans coves de bunyols dels que per aquests dies hom fa arreu de l’Empordà, i en comptes de donar a besar la pau donaven un bunyol. Molts fidels feien el distret i, en sentir l’oloreta del bunyol, així que l’havien besat li clavaven mossegada i se’l menjaven. D’ací que haguessin de beneir una quantitat enorme de bunyols perquè arribessin.

Les processons. — Cap al tard hom celebrava la processó organitzada per l’arxiconfraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor, que estava vinculada a l’església del Pi. Era la més important de les processons de Quaresma. És fama que per veure-la feia cap a la ciutat molta gent de fora, especialment dels pobles del pla; venia en carros, els quals, en llargues corrues, omplien les carreteres dels voltants. Els tals carros no entraven a la ciutat; restaven fora portals, confiats a la guàrdia de gossos. La gent acudia a veure la processó més pel gust de les empentes que per devoció; la cosa arribà fins al punt de donar origen a aquell refrany barceloní que diu:

Hi concorrien els gremis i les congregacions més importants i era la processó on n’anaven més. Portaven els passos o misteris més artístics i de més mèrit.

Els armats, pròpiament, havien d’anar darrera el misteri del Sant Sepulcre; però no sempre era així: en molts casos anaven davant de la processó. La colla solia reunir-se a casa del capità Manaia, i d’allí sortia formada amb tota ostentació cap a l’estatge de la confraria o del particular que guardava el Sant Sepulcre. Aquest era acompanyat a l’església, de la qual havia de sortir la processó, i mentre estava allí li feien guàrdia un nombre d’armats que a cada moment es rellevaven fent molt de soroll. Entrada la processó, tornaven a acompanyar el Sant Sepulcre i el capità a casa seva. És de remarcar que mentre es feien aquestes anades i vingudes no marcaven el pas especial de la processó. També és remarcable que no tots els armats acudien a fer la guàrdia.

Els gremis i confraries que tenien a llur càrrec el misteri del Sant Sepulcre guarnien vora el portal de la casa on vivien, en una sala espaiosa i de fàcil accés per al públic, com una capella ardent. Cobrien les parets de domassos negres; enmig hi posaven el sepulcre de Jesús tot voltat de canelobres en els quals cremaven atxes, de nit i de dia, fins a l’hora d’assistir a la processó. Molta gent acudia a visitar aquestes capelles i a fer-hi les seves oracions.

Els hortolans tenien a llur càrrec el misteri de la presa de l’hort. Posaven gran mirament a guarnir-lo amb les verdures i les fruites més grosses i més regalades que podien trobar entre els horts dels confrares, tots els quals s’esforçaven a poder-hi portar quelcom del seu. Aquest estímul havia estat molt general entre els hortolans d’arreu, que eren els qui solien curar d’aquest misteri. A fi de donar una sensació de més realisme lligaven ocellets al cim dels arbres per tal que cantessin. Els confrares dels hortolans tenien per distintiu el color verd, el qual empraven per al faldellí del misteri, per als ciris que portaven i en diferents motius ornamentals de llurs vestes i de la indumentària del manefla. El pas dels hortolans amb llur verdor trencava la monotonia cromàtica del conjunt de la processó.

Per les contrades olivareres era costum de plantar una branca d’olivera dreta en el misteri que representava l’oració de l’hort. La plantaven de manera que la imatge de Jesús restés sota de la seva ombra. Els administradors del misteri procuraven que la branca fos esvelta i era motiu de lluïment. Finida la processó, la gent anava a cercar fulles d’olivera a fi de posar-ne en oli que esdevenia remeier i per tal de cremar-ne a la llar en casos de tempesta, puix que el fum que feia allunyava el mal temps.

El misteri de la coronació era atès i conduït pels sastres. Segons el dir de la gent, sastres foren els qui van encruelir-se amb Jesús i el van coronar d’espines. D’ací ve la maledicció per efecte de la qual la gent menysprea els sastres i els considera com a jueus, afirmant que per molt que treballin estan condemnats a ésser pobres. Diu el refrany sobre aquesta creença:

Al misteri dels sastres figuraven dos jueus que, segons la veu popular, l’artista, per a crear-los, s’havia inspirat en dos sastres del carrer d’En Gimnàs, molt populars en la seva època, coneguts per en Mastega i en Pessiga. El primer fou anomenat així perquè sempre bellugava les maixelles com si mastegués, i el segon perquè tenia el vici de pessigar a tothom amb qui parlava. Abans els sastres feien tant vestits d’home com de dona; la introducció de modistes és moderna. Les dones no es volien anar a vestir a can Pessiga perquè no se sabia estar de pessigar-les. Com que no hauria tingut parròquia perquè ningú no es deixava pessigar així com així, quan feia un vestit rebaixava un ral per cada pessic que donava als clients. Els homes desimbolts preferien més que els vestís ell que cap altre sastre, perquè així la roba els sortia a més bon preu. Per aquest sistema va arribar a tenir una gran parròquia i es pogué vanagloriar d’haver pessigat mig Barcelona. Va acabar per fer-se ric i per adquirir certa categoria social. Els seus fills es van donar vergonya que el seu pare figurés ridiculitzat en el misteri gremial i, a fi de veure si podien treure’s de damunt aquell estigma, van tractar de posar-se d’acord amb els bastaixos que portaven el misteri perquè el tiressin a terra simulant que els havia caigut i fessin per manera que s’estavellés ben bé i calgués tornar-lo a fer nou. L’intent dels joves sastres fou conegut pel gremi, que acordà mudar cada any els bastaixos perquè així els fills d’en Pessiga no poguessin saber mai quins serien els qui portarien el misteri i no els fos possible subornar-los.

Els ferrers del Portal Nou contribuïen a la processó amb el pas de l’assotament. La gent deia que l’havien escollit perquè Jesús els protegís i ajudés quan els assotaven a ells per haver fet claus falses o per altres trapelleries. També deien que els assots que rebia Jesús se’ls trobarien ells de menys quan els haguessin d’assotar per alguna malifeta.

El misteri del Jesús Natzarè amb la creu al coll corria a càrrec del gremi dels barretaires. Durant els darrers temps cada any li posaven un barretó de moda que venia a constituir com un reclam de la moda del barret d’estiu per aquella temporada. No cal dir que el gremi s’hi lluïa tant com podia i que tothom esperava amb certa curiositat el barret que estrenaria la imatge.

El misteri de l’Ecce Homo corria a càrrec dels ferrers. La fesomia de la imatge era molt adolorida, descomposta i impressionant, tant, que molta gent no se la podien mirar perquè els produïa un trasbals. La veu popular deia que l’artista que la va modelar va inspirar-se en la cara d’un serraller que fou passat Bòria avall i condemnat a tres-cents assots per haver fet claus falses. Segons, doncs, la càustica popular, la fesomia de la imatge retratava la cara d’un dels confrares del gremi.

Els velluters portaven a la processó el misteri de Jesús amb la creu al coll camí del Calvari. Cada any vestien de nou la imatge i li posaven una túnica del vellut millor que havien fet durant l’any i, sobretot, més de moda. El vestit de Jesús venia a constituir com un reclam per al gremi.

El misteri del clavament a la creu era menat pels mestres velers. La veu popular deia que simbolitzava el tracte que donaven al pobre que havia de caure a llurs mans, al qual tractaven amb tanta duresa que talment semblava que el clavaven en creu.

Els tintorers de seda, confrares dels velers, tenien a llur compte el misteri del despullament de Jesús, cosa que, pel dir de la gent, també els esqueia, puix que al qui havia de raure amb ells el ben despullaven, de la mateixa manera que llurs companys velers el clavaven en creu.

El misteri del clavament corria a càrrec dels mestres sabaters. Dos dels jueus que hi figuraven eren coneguts per en Melic i en Belluga. Segons la veu popular, l’escultor va prendre per model dos sabaters de l’Espaseria anomenats popularment així. En Melic era tan gros que la veu popular deia que en el seu melic cabien set parells de sabates. En Belluga era un belluguet que mai no estava quiet. Sempre tenia els parells de sabates per adobar a cents. La seva sabateria, bruta i malendreçada, estava plena de grans runes de parells. Llogava a tots els qui se li presentaven a demanar feina i els pagava a tant per parell. Tots els sabaters malfeiners i poc hàbils que no trobaven feina enlloc anaven a treballar a can Belluga i, si no guanyaven molt, s’acontentaven amb poc. A aquest personatge fa referència aquell refrany que diu que:

Les figures dels dos jueus de què parlem eren de fesomia tan ferotge i ferrenya que feien por de mirar. Una d’elles, la d’en Belluga, trontollava tant que feia neguit de veure. I hom diu també que d’això li venia el qualificatiu que li era aplicat.

Els calderers, llautoners i llanterners portaven el misteri del Davalla-ment de la Creu. Segons el dir de la gent, aquests oficis antigament anaven junts amb els ferrers, i a Jerusalem foren els qui van facilitar els claus per a clavar a Jesús en creu. Així que es van adonar de la magnitud de llur delicte van córrer a despenjar-lo per tal d’amagar fins on fos possible llur intervenció en el deïcidi.

Els hostalers duien a aquesta processó la imatge de la Mare de Déu de la Pietat. La gent deia que era l’únic dia de l’any en què tenien pietat, i encara no era viva, sinó figurada, puix que, tot i fer-ne pública ostentació pels carrers de la ciutat, durant tot l’any no se’n recordaven més i tractaven els pobres que havien d’acudir als hostals amb tota impietat. La gent deia que tenien molta, molta pietat, però de fusta. Hom deia, també, que volien fer ostentació davant de Jesús de la pietat que no tenien per ningú. Segons la visió popular, aquesta imatge tenia la forma d’una granota.

Els botiguers o revenedors curaven del misteri que figuraven l’acte de posar Jesús dins del sepulcre. El poble creia que volia significar que el qui queia a llurs mans restava plomat de tal manera que ja tenia l’enterrament pagat.

El misteri de l’Enterrament de Jesús estava confiat als fadrins forners. Portats pel bum bum que imperava per Jerusalem, els forners de la Ciutat Santa van negar el pa a Jesús amb l’intent que morís de fam, suposant que Ponç Pilats no el condemnés. Avergonyits de llur conducta, així que fou mort van córrer a enterrar-lo per dissimular llur mala acció.

El misteri del Sant Sepulcre solia anar amb una palma ben alta i ben grossa feta de tota la llargada d’un palmó i de deu pisos o sostres. Solia constituir una obra de lluïment de l’art de cistelleria, que era el que obrava i teixia les palmes.

Havia estat costum de fer guardar el Sant Sepulcre per un parell d’estaferms vestits de jueu de manera estrafolària i pintoresca. Hom tenia interès que fossin ben lleigs, malcarats i ferrenys. Com que la gent els veia a tocar, no era factible caracteritzar-los perquè s’hauria vist que anaven pintats i que tenien la fesomia estrafeta. Calia cercar homes de mala fesomia que es prestessin a fer aquest paper de jueus. Els qui tenien tals condicions explotaven llur lletgesa i es feien pagar bé el fer aquest paper. Des d’uns dies abans es deixaven créixer la barba de manera descurada i abandonada.

Conten que un any els misteris en què figuraven la imatge de sant Pere i la santa Creu, en passar per un carrer, van caure els dos en el mateix lloc. D’aquest cas fortuït la veu popular en va fer com una mena d’endevinalla que deia:

Sembla que hom es refereix al dia en què s’escau la festa del vell apòstol, que és el 29 de juny, o la de la Invenció de la Santa Creu, que se celebra el dia 3 de maig, dates impossibles de coincidir en un mateix dia i encara menys en Dijous Sant.

Temps enllà, davant de la processó de la Sang, hi anava un confrare encucurullat que tocava la campaneta emprada per anunciar la capta de la caixa dels pobres condemnats a la forca i el pas de la comitiva que els conduïa al patíbul. Com que la processó recordava la comitiva que conduí Jesús al suplici, d’ací que hom sonés també la típica campaneta dels condemnats. El costum sembla que havia estat general a les poblacions on s’aixecaven forques i hi havia botxí, que era qui tocava la campaneta. Encara es toca aquesta campana a la processó que a Perpinyà se celebra avui per l’interior del temple.

Vers les acaballes de la celebració d’aquesta processó s’hi van introduir uns nous figurants. Com que la comparsa dels armats era molt nombrosa i ocupava molta extensió sense que hi hagués cap llum, perquè no anés tant de trajecte a les fosques anaven entre armat i armat uns noiets vestits a la galatea que duien una atxa. Hom suposà que la quitxalla de Jerusalem devien anar darrera dels soldats com fa la d’avui i que devien seguir la tropa encarregada de guardar el Sant Sepulcre. A aquesta opinió responien els jueus petits que hom va introduir perquè fessin llum als armats. La innovació va durar poc. Hi ha poblacions que la van copiar i encara hi perdura. A un gran nombre d’aquestes processons solen assistir-hi fidels que representen personatges de les Sagrades Escriptures relacionats amb la Passió de Jesús. Molts d’ells són record de les representacions que s’havien fet, durant el curs de les processons, de passatges de la Passió, servint-se, unes vegades, dels textos clàssics i populars, i altres, de parlaments i diàlegs autòctons conservats per transmissió oral i mai no escrits. Fins als nostres temps s’han conservat encara unes quantes representacions d’aquesta mena; una d’elles ben a la vora de Barcelona, en el poble de Sant Vicenç dels Horts, on es representava una part del Sant Sopar amb el comiat de Jesús dels seus deixebles, l’escomesa de sant Pere per part de la serventa de Pilats, la negació del Mestre pel deixeble i la desesperació de Judas després de la venda del seu Mestre. La representació era feta en sortir de l’església; els figurants anaven vestits amb robes adequades, però no hi havia altre aparat escènic. Els dialogants es dividien en dues rengleres, enmig de les quals es desenrotllava la curta escena, segons les formes més antigues de teatre i, com en aquestes, hi intervenia molta gent, però eren pocs els qui actuaven, puix que només parlaven Jesús, sant Pere, la Serventa i Judas, qui acabava tirant per terra la bossa dels diners. Com a detall curiós és de remarcar que durant el curs de la processó i quan ja es donava per acabada la part representativa, els Apòstols, formant cor, cantaven diverses esparses de la Passió, a les quals de vegades s’afegia el poble que contemplava la processó, cosa que recordava les velles formes del teatre grec, en què el públic intervenia en la facècia per mitjà del cant, que era col·lectiu del cor i dels espectadors.

El poble de Sants, avui barri de Barcelona, havia celebrat una processó a la qual concorrien diferents personatges del Drama Sagrat de la Passió que recitaven parlaments i sostenien diàlegs durant el curs. Se servien del text comú de la Passió de sant Jeroni. En l’episodi principal es representava que els jueus despullaven a Jesús de la túnica i se la jugaven a la morra. Per tal que l’escena durés una bona estona, els intervinents cantaven números ben baixos, a voltes inferiors als que ells mateixos apuntaven. Per més escarni se la jugaven a la morra cantada i ballada; feien les postes cantant, i abans de tornar a picar, com si coixegessin, seguien cantant mentre donaven un giravolt complet damunt d’ells mateixos, els dos cap a la dreta. En acabar la tonada es trobaven encarats i tornaven a cantar i a picar. Seguien el ball fins que un guanyava.

En temps dels nostres avis, avui constituïa una mena d’espectacle anar a Sants a veure com se jugaven la túnica de Jesús a la morra. S’ha dit si aquest episodi de la processó va originar el qualificatiu d’esgarrapacristos que hom aplica als de Sants, encara que la veu popular explica l’origen d’altra manera. Pels pobles antics el joc de la morra havia gaudit d’un crèdit i una consideració que no permet sospitar la degeneració en què ha vingut a parar. Els romans creien que l’havia inventat Minerva, i la mitologia ens presenta la deessa de la saviesa com una gran jugadora de morra. Un refrany llatí, emprat per a ponderar el grau de noblesa i de confiança d’algú, deia que hom podia jugar-hi a la morra a les fosques. El gran Ciceró havia emprat diverses vegades aquesta parèmia. La processó de Sants va anar degenerant i a les darreries els concurrents no guardaven el respecte degut al paper que representaven ni a l’acte a què concorrien. El que feia el paper del soldat Malcús portava un gros fanal, la claror del qual destacava enmig de la gran fosca que embolcallava la processó, car hi havia un interès ben marcat que tot estigués ben fosc i no hi hagués altra llum que la que projectés la processó. El que duia el fanal l’encarava a les noies per tal d’espantar-les i avergonyir-les. Aquest costum va provocar diferències i dissensions diverses.

Una altra resta de l’antic misteri de la Passió representat popularment enmig de la plaça pública el trobem a Rupit. Aquell es celebra un cop finida la processó, a la qual concorren tots els figurants. Es fa en la placeta del poble, que no s’escau, com generalment, davant de l’església. A un cap de la placeta hi ha un rengle de cadires on s’asseuen els Apòstols. Jesús simula rentar-los els peus. Treuen a l’efecte una gran greala de porcellana, la qual posen a terra, i un darrera l’altre, tots els Apòstols posen els peus a dintre sense descalçar-se les grosses i rústegues espardenyes de pagès. En fer passar la palangana dels peus de l’un als de l’altre, un personatge simula tirar-hi aigua amb un gros càntir de terrissa, buit, i seguidament Jesús fa com qui frega els peus i els eixuga amb grossa tovallola. L’operació es fa rapidíssimament. A continuació es simula el comiat de Jesús en el sopar, i, fet aquest, es retira amb els seus deixebles a l’hort, figurat per un petit espai lliure que resta darrera el rengle de cadires. Tots s’ajeuen a terra i fan com qui dorm. A la part contrària de la plaça on s’ha simulat el lavatori hi ha un parell de taules en les quals es reuneix el consell de rabins per mirar de fer perdre Jesús. Hi acudeix Judas i tracta amb ells la seva venda; li són donats els trenta diners i en refusa un per ésser fals. Fets els tractes, surt amb la tropa romana cap a prendre Jesús a l’hort. El cap de la força li pregunta com podrà identificar Jesús d’entre els dotze, i Judas li diu que així que el vegi li farà un bes. Arribada la patuleia al lloc on figura l’hort, Judas besa Jesús i els soldats van per tirar-se-li al damunt, però sant Pere es treu un coltell dels plecs de la túnica i amb ell fa una ratlla a terra, prometent matar qui sigui gosat de travessar-la. Malcús ho fa, i sant Pere amb la seva arma li talla una orella; el soldat grinyola com un conill, cosa que excita les rialles del públic. Es produeix aldarull i confusió, però a la fi Jesús és pres, lligat i emmenat cap a casa d’Herodes. Surten uns acusadors; Jesús afirma ésser fill de Déu i estar posseït d’omnímode poder. Malcús li venta bufetada i li diu que si tant pot se la tregui del damunt. El poble, en oir l’espetec de la bufetada, s’escruixeix. Herodes diu que no li troba causa i es decideix portar Jesús a Pilats, cosa que no es fa, i ací es dóna per acabada la representació. Tota ella està posseïda d’un primitivisme encisador. El diàleg és bona part autòcton, si bé hi ha fragments manllevats als textos generals. Els actors vesteixen amb una simplicitat graciosíssima: duen al cap, lligada amb un cordill, una mitja lluna a tall de corona de fons daurat damunt del qual es llegeix en castellà el nom del sant que figuren. Els vestits són de llustrina virolada, molt vells i malmesos. Tots els personatges duen a la mà una paperina plena de cendra en la qual fan sostenir una candela encesa. Gran part del diàleg té lloc formant els actuants ampla rodona; a l’hora de parlar avancen unes passes, fan llur parlament i tornen després al seu lloc.

Fins a la darreria del segle passat, a la Palma de Cervelló anava al cap de la processó una comparsa que figurava els dotze apòstols. Tots duien un palmó i estaven dividits en dos rengles, amb els palmons decantats vers l’espai que restava entre rengle i rengle. Jesús anava al mig i al cap de les dues fileres. Per l’espai lliure es passejava la serventa de Pilats tot filant. Darrera de Jesús seguien el Cirineu, la Samaritana, la Verònica i la Magdalena, i en darrer terme, dues de les Maries i la Mare de Déu dels Dolors tota vestida de negre, amb un cor de metall damunt del pit. Durant el curs de la processó representaven diverses escenes; la conversió de la Samaritana, l’entrada de Jesús i els seus deixebles a Jerusalem, el comiat de Jesús dels Apòstols i la desesperació de la Magdalena. Una part dels parlaments no diferien dels de la processó de Sant Vicenç dels Horts.

A Mieres, fins a temps molt recent, s’havia representat un episodi de la Passió. Mentre Jesús feia oració a l’altar del Santíssim, els Apòstols estaven ajaguts per la seva vora com si dormissin. De sobte entrava el diable tot vestit de vermell, amb una cua molt llarga i unes banyes molt recargolades. Duia a la mà una llança curta i a la cintura una espasa de fusta suspesa d’un cinyell. Capitanejava els saigs i quatre botxins vestits de vermell com ell, amb un casc al cap que acabava amb una mitja lluna. Anava a prendre a Jesús, amb el qual entaulava un breu diàleg. Acabava per agafar-lo i li lligava una corda al coll. Acte seguit s’organitzava la processó. Durant tot el curs el diable menava Jesús lligat pel coll i de tant en tant el punxava amb la llança.

La representació més important d’aquest gènere que ha arribat fins a nosaltres és la del llogarret empordanès de Verges. Es divideix en dues parts, una representada en dos diferents llocs de la població, abans d’organitzar-se la processó, i l’altra feta durant el curs d’aquesta. En una placeta del davant de l’escola es simula la conversió de la Samaritana, al brocal del pou. Dialoguen Jesús i l’esgarriada donzella. Immediatament es representa la presa de Jesús en l’hort, presa que no és efectuada pels soldats, com caldria, sinó pels jueus, que el presenten a Pilats, el palau del qual es figura per un cadafal en una altra plaça gran del costat de l’antic castell. Pilats declara que no li troba causa, però els jueus insisteixen en llurs acusacions, i davant d’això acaba per condemnar-lo, si bé rentant-se’n les mans. Representada aquesta escena, Crist, lligat amb forta cadena, és emmenat cap a l’església, on s’organitza la processó, a la qual concorre el qui ha fet el paper de Crist carregat amb la feixuga creu i voltat dels jueus, que no paren de turmentar-lo dansant al seu voltant, maltractant-lo i ofenent-lo. Durant tot el curs de la processó hi ha dos grups que dialoguen contínuament: l’un està format per Jesús i els Apòstols, que reciten plàcidament els parlaments propis del Sant Sopar, i del comiat de Jesús dels seus deixebles i de sa Mare; l’altre grup està constituït per Jesús, que va vestit de negre i duu la creu al coll, i jueus i soldats que el rodegen i li fan mil escamis. Van, doncs, en la present processó dos personatges que figuren Jesús. El segon va vestit de negre —a diferència del primer, que porta robes de tons clars— i no diu ni un mot de queixa per les vexacions que li infereixen els jueus. En tres punts determinats de la processó cau a terra, en record de les tres caigudes que tingué Jesús camí del Calvari. En ésser a terra, els jueus fan més aguts llurs insults, amb un martell piquen fortament la creu, i executen al seu voltant un ball rodó, mentre els soldats, en nombre molt elevat, efectuen així mateix al seu voltant un seguit d’evolucions que tenen un aire de dansa. Els jueus van armats de branques de bruc, amb les quals contínuament simulen assotar Jesús. La tercera caiguda es produeix ja molt cap al final del curs. Un cop Jesús s’ha tornat a alçar els jueus li prenen la túnica, la qual es juguen al daus. Es fa càrrec de la feixuga creu el qui fa el paper de Cirineu, i la representació es dóna per acabada. Els parlaments són trets dels textos coneguts, però hom els recita sense ordre ni concert, completament barrejats i confosos, de manera que no es pot dir que dialoguin, sinó que cada u diu el que li sembla. El poble ha perdut tota noció del conjunt, i és lícit dir que, seguint un pla fixat, cada u parla com vol, no atenent sinó la totalitat de l’espectacle, però no pas l’interessant detall del diàleg. Entengui’s que ens referim només a la segona part de l’espectacle, o sia a les escenes figurades durant el curs de la processó. És així mateix d’advertir que moltes de les paraules, sobretot les que se surten un xic del lèxic popular, el poble no les entén i les altera; posarem, per exemple, que, en dirigir Pilats la veu al poble de Jerusalem, en lloc de dir Jerusalemins ciutadans, com diu el text, diu Jeroglífics ciutadans. La indumentària és d’allò més curiosa i simple, en especial la dels jueus. No podem entrar en detalls; sols direm, per tal de donar-ne una idea, que el Jesús que porta la creu figura dur llarga cabellera estesa, simulada aquesta per un tènue vel negre que li penja esquena avall.

Figura en aquesta processó un interessant entremès que no dubtem a qualificar de notable i probablement únic al món; tal és una simulació de la dansa de la mort, representada per quatre personatges que, al so d’un gros tabal, salten i evolucionen de graciosa manera. Són tres infants i un minyó que duen la testa coberta per un casc de cartó i una careta en la qual es simula l’ossamenta del crani; porten un vestit de drap negre molt ajustat, damunt del qual hi ha pintats en blanc els ossos de l’esquelet. El minyó porta una dalla i un penó negre amb una inscripció, un dels infants duu una esfera de rellotge que contínuament assenyala amb el dit, i els altres dos, un platet amb cendra que també contínuament assenyalen. Al so del tabal, el minyó fa un ràpid salt i giravolt, mentre els infants giren i es tomben ara d’ací ara d’allà. L’exercici resulta pesat i d’un conjunt graciós, si bé un xic monòton. Avui, que la població està enllumenada amb electricitat, el conjunt produeix poc efecte, car es veu perfectament el contorn del cos dels ballaires, però anys enrera, en què la processó lliscava gairebé a les fosques absolutes, donava una gran sensació de realitat i feia molt efecte. És probablement l’única representació de la dansa de la mort avui existent. Tot i la descurança de la seva presentació, té un veritable interès i constitueix un notable document del teatre popular.

Tots els figurants de la processó de Verges rebien en pagament trenta-cinc cèntims, fos el que fos llur paper, llevat dels qui feien de Jesús, que cobraven una pesseta.

Fou costum del figurants de la processó, un cop acabada, aplegar-se per grups: l’apostolat, els jueus, els armats, la dansa de la mort, etc., i fer un bon àpat en amigable companyonia i enmig de gran bullícia i gatzara, àpat que alguns anys s’acabava el matí del divendres. Es bevia bon vi i, malgrat ésser dia de precepte, es menjava pollastre a dojo.

Com a origen d’aquesta processó la tradició conta que els veïns de Verges eren molt descreguts i que els dies sants, mentre Jesús era al monument, es lliuraven a manifestacions de gran alegria i no feien sinó ballar. El cel, per tal de castigar-los, els va enviar una plaga que va arrasar les collites i una pesta que va delmar la població. Entre la pesta i la fam gairebé no va restar cap veí viu. Els pocs sobrevivents van fer prometença de celebrar grans cultes i, sobretot, una processó en senyal de desgreuge per llur heretisme. I, en record de les balles a què s’havien lliurat en lloc d’encomanar-se a Déu, hi va la dansa de la mort, que també vol figurar com segava les vides dels descreguts amb la dalla, que representa la pesta i la fam.

La representació de la mort, en la processó del dia d’avui, no és pas patrimoni exclusiu de Verges. En temps reculats hom la trobava en la majoria de pobles empordanesos i rossellonesos, però estava simulada per un sol personatge: un jove alt i lleuger, al so d’un tabal, saltava i gambejava com un esperitat. Així com en la processó de Verges va al darrera del seguici, en les d’altre temps solia anar més aviat al davant i servia per a infondre respecte i esporuguir el públic. En una vella estampa en la qual es figura aquesta processó en la ciutat de Perpinyà, cap a les darreries del segle XVII, se la veu també presidida per una representació de la mort.

Molt a primeries del present segle es celebraven encara representacions d’un ordre semblant a Baget. Les Planes i Sant Esteve de Bas; en aquest darrer poble es representava el passatge del Sant Sopar, en el qual intervenien Jesús, els Apòstols i un noiet anomenat Simonet que feia l’ofici de servent de Jesús. La representació primer tenia lloc a la plaça i després dintre de l’església, sota del cor i prop del cancell. La major part del text era autòcton, però hi havia alguns versos manllevats als textos impresos.

A Gavà, a mitjan segle passat, la processó passava per vora un camp d’oliveres. Sense que mitjancés diàleg, Jesús i els seus deixebles s’asseien una estona, després de la qual venia Judas, besava el Mestre i, seguidament, el armats prenien i lligaven a Jesús. A Torredembarra es representava el passatge de la Samaritana; el paper d’aquesta anava a càrrec d’una noia que portava a una mà un delicat cantiret de vidre i a l’altra un petit brocal de pou, de fusta, que col·locava enmig de la plaça i del qual simulava pouar aigua.

Pel Baix Llobregat s’havia representat l’oració i la presa de l’hort. Un veí que figurava Jesús, vestit amb túnica blanca, i onze més que l’acompanyaven, coberts amb túniques de coloraines, en havent dinat sortien de la població i es dirigien vers un camp proper, amb preferència un olivar, i s’ajeien per terra com si dormissin. Una estona després s’aplegaven a la presó del poble una caterva proveïda de forques, dalles, falçs i d’altres eines pageses tallants; anaven vestits de manera desmanegada i els capitanejava el més ferreny i malcarat de la població i, en son defecte, el sabater, que volia figurar Judas. Duia una barbassa feta d’espart, estopa o altra fibra, molt mal engiponada. Anava amb túnica vermella lligada a la cintura amb un llibant d’espart que de tan llarg se li arrossegava per terra. Duia la cara pintada de vermell, amb mangre. La colla voltava avalotadament pel poble i preguntava a tothom si sabien on era Jesús. Tothom s’excusava i evadia la conversa. A la fi algú els ho deia. Anaven a trobar-lo desordenadament i sorollosa. En sentir la fressa els Apòstols fugien, i un per ací, l’altre per allà, tornaven a la població. La caterva de jueus, seguida de tota la quitxalla, feia cap al suposat hort i preguntava al Jesús si era ell. El figurant deia que sí i el qui figurava Judas li feia un petó. Els jueus l’agafaven, l’insultaven, l’aporrinaven i el duien a la presó amb gran cridòria. Un cop allí es presentaven uns armats que empaitaven els jueus, els quals fugien a la desbandada. Jesús se n’anava cap a l’església i assistia a la processó, que es feia cap al tard. La persecució dels jueus, especialment del Judas, per part dels armats durava estona, a voltes àdhuc tota la tarda, i donava lloc a escenes tan pintoresques com poc adients amb l’austeritat de la diada. Uns i altres es posaven i s’amagaven pertot arreu, talment com si juguessin a fet. Aquesta representació, piadosa en el seu origen i molt grotesca a la fi, fa molts anys que fou privada. On va conservar-se més temps, per bé que dignificada, fou a Gavà. Aquesta representació havia estat popular en moltes contrades de la Península. En alguns indrets s’ha celebrat fins ara.

A la processó de Ponts hi assistia una comparsa que representava els Apòstols. Eren infants. Durant el curs cantaven el miserere. Hom escollia els qui tenien més bona veu. Era corrent que volguessin formar part de la comparsa la majoria dels minyons del poble que tenien edat i condicions per a fer bé el paper. Des de primeries de la Quaresma, cada tarda, abans de començar l’escola, assajaven una estona el cant. El qui tenia més bona veu feia el paper de sant Pere, i el qui el seguia, el de sant Joan. Sant Pere cantava la primera cobla, és a dir, iniciava el cant; el seguia sant Joan, i d’ací que hom escollís per a aquests papers els dos que tenien més bona veu. Els altres responien a cor la recobla. El paper dels altres Apòstols era sortejat el dimecres. Ningú no volia fer el de Judas. Era corrent que aquell a qui li tocava per sort cerqués un altre noi pobre que es prestés a fer el paper mitjançant una retribució. Els Apòstols anaven a la processó dividits en dos rengles. Duien un ciri a una mà i a l’altra una crossa de fusta de sanguinyol com a signe d’autoritat apostòlica. Perquè el bastó fos de tany ben bigarrat hi feien unes pelades i talls amb un ganivet; així quedava més ferreny i rústica ment artístic. El divendres seguien les masies i cases de pagès aïllades, on cantaven i rebien en recompensa ous i diners, que eren repartits després equitativament. Procuraven deixar-se caure, a les hores de menjar, a les cases més riques i importants, les quals els convidaven a l’àpat i tenien en gran honor poder menjar amb els Apòstols.

A Sant Celoni figura també una comparsa dels dotze Apòstols i Jesús, formada per nens dels que han fet la primera comunió dintre l’any. Jesús porta un gros pa morè que, un cop acabada la seva comesa, reparteix entre els Apòstols. Judas duu una bossa que figura ésser la dels diners percebuts en la venda de Jesús, però que conté caramels que també reparteix entre els companys. Va darrera un misteri, i canten esparses de la Passió. Abans de sortir la processó l’arxiprest els convida a menjar crema, i, un cop acabada aquesta, van també a menjar a casa del que fa de Jesús. Al vespre l’arxiprest els renta els peus dintre el temple.

A les Borges Blanques és convocada la processó a toc de corn. Hi acuden tots els homes de la població, entre els quals es sorteja el que ha de portar la creu. Aquest va descalç i coronat d’espines. L’acompanya un altre que fa el paper de Cirineu, el qual porta lligat a la cintura un podall, puix que, segons tradició borgenca, era pagès i es topà amb Crist camí del Calvari quan anava a podar. Figuren en aquesta processó un gran nombre de personatges bíblics, representats per infants estranyament vestits, entre altres les tres Maries, Herodes, un escuder que figura ésser servent d’Herodes o de Pilats, Pilats, un patge que figura ésser-ho d’Herodes, la Samaritana amb un cantiret d’aigua a la mà, una jueva, i un grup de ploraneres que acompanyen el tabernacle dels Dolors, totes cobertes de cara amb un vel negre i en actitud de plorar.

L’entremès dels armats està molt estès. Per les contrades gironines són anomenats manaies i manages. Els manresans fan una mena de ball anomenat de la bandera. En poblacions petites sol haver-hi només un armat, que presideix i mig dirigeix la processó. Hi ha llocs on aquesta fa com una mena d’espiral coneguda amb el nom de cargol, que constitueix com una graciosa dansa.

Antigament, en les figuracions de passatges del drama de la Passió, s’havia representat al viu l’escena de la flagel·lació. Hi havia qui feia prometença de fer el paper de Jesús i es deixava flagel·lar com un acte de penitència. A Verges assotaven a Jesús amb un vit de bou. El qui feia el paper, que durant molts anys fou el mateix, rebia els cops amb santa resignació, portat per la creença que el paper ho requeria. A Rupit, un any, un dels jueus, que sentia molta antipatia pel qui feia de Crist, el va apallissar tant que el va posar a les portes de la mort. Des d’aleshores fou suprimida l’escena de la flagel·lació.

En alguns indrets de l’Empordà els qui feien de jueus donaven a llur comesa tant realisme com podien. Empentaven, copejaven, escopien i bufetejaven el pobre que feia el paper de Jesús fins a fer-li mal. Tant és així, que el paper de Jesús solia fer-lo algú com a penitència i per prometença. Tantes li’n feien, que si s’arribava a exclamar, els apòcrifs jueus li solien contestar que molt més van martiritzar a Jesús i no es va queixar gens.

La processó del llogarret de Durro es distingia per la dura penitència que s’imposaven els concurrents que hi assistien en compliment d’un vot o prometença. Els penitents erradament eren qualificats d’armats. Anaven coronats amb una corona d’arços, en mànigues de camisa, descalços i prims de roba, amb les cames embolicades amb un llençol o un altre llenç blanc i lligat grosserament a la cintura. Anaven carregats amb una pesada creu de ferro. Quan el seguici s’agenollava, ells s’ajeien a terra de ventre damunt del gruix de neu que generalment encatifava el sòl. A tots els acompanyava un Cirineu que, en ajeure’s, els posava al damunt la feixuga creu i la pesant cadena de ferro que arrossegaven lligada a un turmell. Els penitents solien ésser fadrins forts i cepats. Moltes de les prometences eren fetes per motius amorosos.

A Tarragona es fa una processó que, si bé és la continuació de la que es celebrava antigament, d’alguns anys ençà s’ha volgut restaurar donant-li un caient modern i de tipus i regust forasters. Es celebra el divendres en lloc del dijous.

A Terrassa havia gaudit de molia fama l’anomenada processó del Sant Crist, organitzada per la confraria d’aquest nom. Aquesta confraria era importantíssima perquè en formava part gairebé tota la població masculina. Hom ja hi inscrivia els infants des dels dos anys. L’assistir a la processó donava categoria, i els que hi anaven tres anys seguits tenien dret a entrar en el sorteig de portant del Sant Crist que es feia cada any. Moltes vegades resultava elegit un infant que, per la seva edat, no podia portar la imatge. Aleshores ell elegia qui el suplís i tot el curs anava al seu costat. A l’entrada i a la sortida de la processó hom simulava posar-li la imatge dins del portador que duia penjat al coll per tal de figurar, simbòlicament, que ell era el portant.

Els armats, dins del temple i davant del Sant Sepulcre, havien celebrat un espectacle que anomenaven l’adoració i que era un veritable ball fet al ritme sord i sever del tabal. Constituïa un document interessant de coreografia que fa molts anys que s’ha perdut.

A la processó de Valls concorria un misteri molt notable del distingit artista Bonifàs. El més sobresortint del conjunt són les fesomies dels jueus que figuren en l’escena. Conta la veu popular que, mentre estava modelant les figures, l’escultor es trobava aplanat perquè no reeixia a donar prou expressió als rostres dels personatges que figuraven els jueus. S’escaigué que van anar a vendre carbó a casa seva uns carboners de Sarreal d’expressió ferrenya i escaient per al seu cas. Per tal de fer-los enutjar i aconseguir així que aguditzessin encara més llurs trets, l’artista els discutí el preu i la qualitat del carbó i àdhuc va fer veure que no els volia pagar. Aquells bons carboners s’indignaren de tal manera que llur rostre es trasmudà en forma encara molt més interessant per a l’artista, el qual prengué model de llurs fesomies i se’n serví amb gran enginy per a donar expressió a les figures de la seva obra. Sarreal és terra tradicional de carboners i, segons el dir popular, els veïns d’aquesta població tots són jueus.

A Vilagrassa els armats anaven presidits per un àngel. Finida la processó entraven a l’església, on donaven voltes i feien diferents evolucions, al so del tabal, que tenien tot l’aire d’una mena de dansa. L’àngel la presidia des de damunt d’una taula posada davant del presbiteri. Acabada la dansa, l’àngel baixava i amb la seva espasa tocava suaument tots els armats per significar que els matava; feta la simulació, aquests, que estaven agenollats, s’aixecaven i es retiraven.

A Perpinyà es feia una processó famosa, dita dels penitents, que acudia a veure-la molta gent de diferents contrades franceses, puix que degut al fet de no ésser aquest tipus de processó conegut a França, resultava la de Perpinyà una curiosa nota de tipisme. Hi anaven un gran nombre d’infants vestits amb vesta i amb una llança o Sant Crist a la mà; les nenes, que també hi anaven en gran nombre, eren anomenades Magdalenes. Les persones grans que hi concorrien eren en llur majoria del gremi de pagesos. La imatge del Sant Crist no era portada dreta, a l’estil català, sinó ajaguda i entre quatre. Un grup de noies vestides a la catalana, amb còfia rossellonesa, duien una grossa imatge de la Mare de Déu dels Dolors.

A la darreria del segle XVIII, aquesta processó sortia vers les deu del vespre i no tornava a entrar fins passades les quatre de la matinada de demà. Era corrent que passessin de quatre mil els assistents amb ciris, sense comptar el armats i els molts d’altres que no en duien. El seguici entrava als diversos temples que trobava durant el llarg curs, els quals estaven tots il·luminats. Hi anaven diverses menes de penitents, deixuplinants vestits de blanc amb l’esquena nua, que es flagel·laven durant el curs, i d’altres vestits d’espart damunt mateix de la pell, els quals contínuament frisaven i es movien per efecte de la coïssor que els produïa el contacte d’aquella fibra tan dura. N’hi havia que arrossegaven cadenes feixugues, mentre que d’altres portaven una barra de ferro damunt del coll, a la qual tenien lligats els braços estesos.

A Sant Martí Sapresa, vora d’Anglès, figura en la processó un personatge que representa Jesús amb la creu al coll i va acompanyat d’un altre que simula ésser Simó Cirineu i que de tant en tant el relleva. El qui fa de Jesús, per tal de donar mes caràcter al seu paper, es deixa créixer la barba ben llarga i desordenada. Segueixen els Apòstols i, un xic separat, el qui fa de Judas amb una bossa que de tant en tant fa dringar i diu: «Trenta, trenta de l’arjant». En arribar el seguici a la plaça, els armats fan un seguit d’evolucions i passen nombroses vegades per davant del Natzarè, ai qual fan ganyotes i babarotes.

A Ripoll obrien la marxa de la processó dos armats a cavall. Hi havia armats de dues menes: uns que obrien el seguici i altres que vetllaven el sepulcre vers el final de la processó. Vestien una mica diferent els uns dels altres. Entre els primers hi havia una altra comparsa de figurants que participava en les evolucions, jocs i danses dels armats. L’anomenaven els hebreus. La formaven infants vestits a la galatea que portaven grosses atxes, les quals brandaven quan accionaven amb els armats i de manera semblant a com ho feien aquests amb les llances. El moviment imprès a les atxes les feia cremar amb molta intensitat i, per tant, es consumia molta cera.

Els pobles veïns d’Andorra la Vella i de Les Escaldes celebren cada un l’anomenada processó de la Soledat, a la qual concorren diferents misteris. Ambdues surten al migdia i es dirigeixen cada una vers la població immediata. La primera que arriba al punt que marca la partió del terme es detura i espera la del poble veí. La que hi ha arribat primer té dret a fer seguir l’altra fins a la seva església, on se celebra la funció religiosa pròpia del dia. Les dues processons es barregen i fan cap vers la població dc la que ha arribat primer al límit del terme.

El portant del Sant Crist de la processó de L’Escala fa unes passes i uns moviments al ritme d’una tonada especial que té tot l’aire d’una dansa incipient i simplíssima.

A les processons de les localitats costaneres hi solien anar penitents vestits amb un hàbit de sac i arrossegant cadenes feixugues, car entre gent de mar fou corrent, quan es trobaven en perills i treballs, fer vot de concórrer a les processons de penitència si aconseguien sortir en bé del mal trànsit.

La gent de mar d’Arenys feien una bandera que el dia d’avui portava el pavorde a la processó. Anava immediatament darrera del capellà. En dipositar la Sagrada Forma dins del monument, també hi posaven la bandera, que restava a la vora del Santíssim. A la processó de demà el pavorde ocupava el mateix lloc i portava així mateix la bandera desplegada, la qual restava guardada a l’església fins el dia de la Santa Creu de maig, que la posaven al cim del campanar.

A Verdú i a Bellcaire, segurament a fi de donar ocupació a la mainada i perquè no s’esgarriï, se li fa portar una grossa creu de fusta d’uns deu centímetres de gruix per vuit metres d’arbre, que duu en grup, ajaguda, davant de la processó.

Abans els armats prenien la comunió i vetllaven el monument mentre estava exposat. A Guimerà anava a la processó un àngel al costat del capità Manaia.

Havia estat costum que a cada costat de la imatge del Sant Crist hi anés un home ricament vestit, no de penitent; l’un volia figurar el Bon Lladre i l’altre el Mal Lladre. Aquests papers eren fets per dones que havien promès de representar-lo si trobaven una cosa que els havia estat robada o si sabien qui havia estat el lladre. Solien vestir robes molt riques i cares, puix que el sacrifici de la prometença el mateix podia comportar el simple fet de concórrer a la processó fent l’ingrat paper de lladre que l’esmerç d’una suma important per al vestit. Cap a les darreries del costum hom solia prometre només pagar un bon vestit per un dels lladres i llogava un bastaix que fes el paper de tal.

És molt corrent l’assistència a aquestes processons d’un grup de noies, format en uns llocs per set i en altres per dotze, totes vestides de negre amb folgat mantell que els tapa cap i cara i amb un gros cor de metall travessat per una espasa damunt del pit. Són anomenades les doloroses.

A Palma de Mallorca i en d’altres poblacions de l’Illa, la gent creia veure en les figures que formaven les escenes dels misteris personatges i subjectes veïns de la població. Quan passaven els misteris s’armava gran cridòria i la gent feia comparacions satíriques i ridícules. Això va conduir a suprimir les figures dels passos i a deixar-hi només la de Jesús, a fi d’evitar la molta bullícia i la poca reverència que motivava el pas de la processó, en la qual els que hi concorrien es comportaven de manera molt poc circumspecta i adient. Entre les figures dels misteris va assolir molta popularitat en Faveta de Sineu, un jueu que menava el bon Jesús i que tenia la boca oberta. Els xicots li posaven una tavella de fava dins de la boca. El qui trobava una fava més grossa que la que duia la figura tenia dret a treure-li la que portava i posar-hi la seva. Aquesta facècia donava motiu a molta gresca.

A València les processons sortien al matí. Havien caigut en un grau de poc respecte i serietat. N’hi havia diverses que passaven per vora de la platja. Anaven presidides per trompeters que anunciaven el pas del seguici. Entre els trompeters s’entaulaven competències. Quan un trompeter sentia el d’una altra processó que passava per allí la vora tocava tan fort com podia per tal d’ofegar el so de la trompeta del contrari, i aquest feia igual. Com que, més expressament que no per casualitat, diverses processons passaven molt a la vora les unes de les altres, es produïa un soroll fort i estrident, ingrat i discordant de tocs de trompeta que no convidaven gaire a la devoció. Els assistents a les processons havien portat vestes molt llargues amb cues que arrossegaven per terra. Els penitents s’oblidaven del paper que havien de representar i feien tot allò que podien per trepitjar la cua del del seu davant. Moltes vegades no tenien cura de la seva i el del darrera els la trepitjava. Portaven vestes de diferents colors: morades, vermelles i negres. Un penitent feia el paper de Natzarè; anava vestit com Jesús i duia una creu molt grossa al coll. Durant el curs queia tres vegades, en record de les que va caure Jesús camí del Calvari pel carrer de l’Amargor.

En algunes poblacions de la marina valenciana es celebra una processó en la qual es fan les estacions del Calvari. En aquestes processons intervé el municipi. Després l’alcalde, les autoritats i convidats van a la casa comunal i celebren un refresc anomenat la cena, en el qual es mengen bunyols i altres menjars adequats.

A l’Alguer totes les esglésies organitzaven processons, durant el curs de les quals el veïnat il·luminava tot el trajecte amb candeletes i fanals que treia per les finestres. Poder portar la imatge del Sant Crist o alguna altra d’importància era tingut com un honor que es comprava i es pagava. Era cedit al qui n’oferia més diners.

En moltes d’aquestes processons, sobretot en les que no hi anaven personatges de la Passió ni es representava cap passatge d’aquesta sagrada tragèdia, solia fer-se una rudimentària figuració del trobament de Jesús amb la seva Mare. Es procurava que la imatge de Jesús crucificat i la de la Mare de Déu dels Dolors anessin un bon xic distanciades en el curs de la processó, i hom feia els possibles que, amb la volta que donava aquesta, arribés un moment en què les dues imatges es veiessin una a l’altra i millor encara si podien quedar encarades. Quan es veien, els portants decantaven les imatges per tres vegades un xic endavant com si es fessin tres reverències o salutacions. Aquesta classe de processons eren dites de l’encontra, nom que es donava també al fet de trobar-se i saludar-se les imatges. Una altra representació, menys freqüent, era la de fer que els armats, que anaven davant de la processó, es trobessin amb la imatge de Jesús, que anava cap al darrera. En veure a Crist la tropa queia tota de genolls i ajeia a terra les llances i estendards; deixava que la imatge fes el seu curs i no tornava a alçar-se fins que ja no la veia.

A Mallorca les processons passen per dins de les esglésies. Entren per una porta i surten per una altra de les dues que solen tenir totes les esglésies antigues. Mostren certa preferència a passar per les esglésies conventuals de comunitats femenines de clausura per tal que les monges les puguin veure des de llur claustre i sense trencar llur regla. A mitjan segle passat, a Ciutat de Mallorca, anava a processó gairebé tota la mainada de la població, mudada amb robes vistoses i llampants i movent la cridòria pròpia de la xicalla. També hi anaven molt jovent i d’altra gent que movien gran bulla i entraven per les cases del curs a fer pa i beure. Hi havia qui visitava tantes tavernes com trobava, i eren molts els qui en entrar la processó a darrera hora del vespre no estaven tan serens com a la sortida.

L’entrada dels penitents que arrossegaven cadenes i dels deixuplinants dins de les esglésies havia originat abusos i incorreccions que induïren les autoritats eclesiàstiques a prohibir llur entrada.

Unes disposicions perpinyaneses del segle XVIII priven que les esglésies estiguin obertes tota la nit, que els assistents a les processons es facin sostenir els ròssecs per servents, i redueixen a la llargada de tres pams les cues de les vestes. També priva que s’empolvin i empolainin els penitents, que emprin cordons d’esparteria, i que durant el curs entrin per les cases del recorregut a fer beguda. També reclama silenci i respecte durant les funcions del davallament.

Per l’Empordà havia estat costum que en tornar la processó a l’església els figurants, no els penitents, sinó els armats, les tres Maries, els Apòstols, els jueus, etc., fessin un bon àpat de bunyols dins mateix del temple i a càrrec de l’església en pagament del paper que havien representat. Hi havia punts en què, durant el curs, la gent els donava bunyols que recollien i guardaven dins d’un mocador de fardell que duien penjat del braç. Així el veïnat contribuïa a les despeses de l’organització dels cultes. La processó de Palafrugell anava presidida per dos bastaixos que duien sengles perxes amb un fanal al cim per tal d’il·luminar el curs, motiu pel qual eren qualificats de fanalers; aquests individus, en obrir call i fer apartar la gent, demanaven bunyols.

A Mallorca era costum estès de menjar confits, sobretot a pagès. Als infants que anaven a les processons, als nens que anaven vestits d’angelet i a les nenes que n’anaven de Maria o de Dolorosa se’ls solia donar un pastís dels típics de Setmana Santa qualificats de rotllo o unes paperines de confits. Durant tot el curs de la processó anaven llaminejant. Hom feia veure als infants que els confits eren el fruit d’un arbre anomenat confitera, o bé que venien de mar enllà en una barca, i quan en volien més del que hom els n’havia de donar se’ls deia que la barca no havia arribat, que s’havia enfonsat o que la confitera no n’havia fet perquè la gelada havia desbaratat la collita. També era costum que els fadrins que festejaven fessin presents a llurs promeses d’unes quantes paperines de confits posades dins d’un mocador de seda. La quantitat dels confits solia estar en relació amb el temps que feia que festejaven. A Petra creien que el nombre de paperines del present havia d’ésser senars per tal que no fessin mal, car del contrari s’indigestaven. La mussa popular ens parla del costum del present dels confits entre promesos:

Possiblement en temps antic hi hagué el costum que els promesos donessin a llurs promeses una candela daurada perquè la portessin al monument:

A jutjar pel que ens diu una altra corranda, sembla que en altre temps els enamorats també oferien a llurs promeses aigua beneita del santuari de Gràcia que s’aixeca al Puig de Randa. Així parla una cançoneta:

Les velles mares barcelonines creien que mentre la processó era al carrer no podien deixar sols a casa els infants perquè les bruixes s’amagaven a la cendra i així que veien que no hi havia qui els en pogués privar se’ls emportaven.

És costum de guarnir altarets en els carrers i al peu d’algunes portes, on es sol deturar la processó i els penitents es lliuren al rés. Està molt estesa la creença que, en la casa davant la qual s’atura el misteri del Sant Sepulcre, abans d’un any hi haurà una defunció.

A Valls creuen que si en el moment de passar el Sant Crist per davant hom escriu el mot inri damunt d’un paperet, aquest té la virtut de guarir les erisipeles si hom el posa damunt del mal.

Les persones que anaven a veure les processons vestien de dol fins al grau que podien. Les que anaven a veure-la per les cases del curs es portaven així mateix com si anessin a donar el condol per la mort d’algú de la casa. Es tapaven els pianos i els miralls i es retiraven tots els ornaments massa llampants i cridaners que poguessin semblar de festa. La visita es produïa dins del màxim silenci possible. Les cases que havien de rebre visites deixaven la porta oberta per tal d’evitar que els visitants haguessin de trucar i de fer soroll, talment com si hi hagués un difunt a la casa.

En els pobles petits era costum de deixar els carrers completament a les fosques durant el pas de la processó. No s’il·luminaven més que per gresols i llumaneres que els veïns treien al peu de les portes i finestres. També era corrent de guardar durant tot l’any les closques de cargols grossos i fer-les servir com de gresol per a enllumenar el pas d’aquestes processons. Hom les omplia d’oli i hi posava un fil que servia de ble. S’enganxaven a la paret amb cendra mullada, formant llargues rengleres o capriciosos dibuixos. Produïen una claroreta tènue i misteriosa que donava a les processons un segell de tristesa.

Havia estat costum general d’encendre per les cantonades fogueres de ginebre sec que hom havia anat a collir els diumenges de la Quaresma i que havia fet assecar expressament al sol perquè cremés bé. Hom hauria tingut per irreverència cremar d’altre combustible.

En molts indrets de pagès havia estat costum que tothom qui anava a veure la processó portés llum. Molts duien un fanalet d’oli, altres de paper amb una candeleta encesa; les dones, sobretot, duien candeles posades dins de paperines que feien de paravents. Totes les cases del curs treien al carrer tants llums com podien: gresols i llumeneres penjats a les baranes dels balcons o a les llosanes de les finestres. També era costum d’entortolligar candeles llargues pels ferros de les baranes dels balcons. Les cases dels ravals i dels afores solien encendre fogueres. Per les contrades planes i poblades, com, per exemple, l’Urgell, constitueix un espectacle excepcional veure una gran munió de llums ençà i enllà tant com allarga la vista.

La gent que va a la processó porta candeles o ciris encesos protegits amb grosses bombes de papers de colors per tal d’evitar que el vent els apagui. Com que les processons surten pels afores de les poblacions seguint el calvari, és fàcil veure els llums de les processons dels pobles veïns. El qui en pot veure de set pobles diferents té per segur que no morirà dins d’aquell any.

A Roses, l’any en què durant la Quaresma la pesca havia estat abundosa, els pescadors guarnien llurs barques amb profusió de llums per tal d’il·luminar el pas de la processó. A Pollença posàvem vora de les portes taules ben cobertes amb tovalles i amb diferents llums al damunt, presidits per una imatge del Sant Crist com si fos una mena d’altar. En molts indrets encenien festers per les cantonades. A Santenyi feien foguerons. Hi havia indrets on posaven teies pels relleixos i escletxes de les parets foranes de les c ases, teies que, en ésser enceses, llançaven una olor de reïna que donava un fort caràcter a la processó.

Les processons de Setmana Santa no són conegudes a l’estranger; sembla que el seu origen és del tot barceloní i que s’iniciaren a darreries del segle XVII. El costum barceloní va ésser imitat per diferents poblacions ibèriques, i prengué un gran relleu a Andalusia, on es revesteix d’un luxe i fastuositat tan grans com profans. És de remarcar que mentre en aquell país han adquirit gran preponderància, a casa nostra resten gairebé oblidades.

En molts indrets de pagès havia estat costum d’aplegar-se la gent en una casa distingida del poble i cantar a cor i amb devoció fervorosa la Passió. A aquest cant col·lectiu se li donava tanta importància com a la representació teatral del drama sacre o a la celebració de la processó d’aquest vespre.

Havia estat costum, sobretot per la Catalunya nova, figurar la mort de Judas penjant un ninot fet de parracs, tan ridícul i estrafet com es podia. El suspenien enlaire amb una corda estesa al mig del carrer, lligada de finestra a finestra. L’acció de penjar el ninot es produïa dins d’un pla de serietat que diferia molt de les gresques pròpies de penjar el Carnestoles en condicions semblants. El ninot restava penjat fins al toc d’al·leluia del Dissabte de Glòria. La parèmia es fa ressò del costum:

Al segon terç del segle passat el dia d’avui es tancaven els teatres i no es permetia cap mena d’espectacle fins al Dissabte de Glòria.

Segons la tradició, antigament, al corral del monestir de Ripoll, avui feien almoina a tots els pobres que hi acudien. Aquesta caritat fou instituïda pels hereus del comte Arnau amb el producte de la venda de tots els seus béns, dels quals no es van voler aprofitar perquè els van creure de mal just. Els pobres, en rebre l’almoina, no podien dir «Déu us pagui la caritat», ni «Déu ens en dô», ni besar les monedes rebudes, a fi de no fer patir més l’ànima damnada del comte, que a l’infern s’arborava més de foc cada vegada que es pronunciava el nom de Déu en favor seu. Fa molts anys que aquesta almoina no es fa i ja ni és de record de la gent vella.

Durant els dies sants hom deixava visitar lliurement els hospitals i totes les altres cases de beneficència. Hi anava molta gent com una mena de deure envers els desvalguts i com un complement dels actes de devoció propis d’aquests dies. Hom es complaïa a parlar amb els malalts i asilats i feia una almoina als establiments.

Com vam dir en parlar del Dissabte del Ram, a la primeria del segle XVIII al bisbat de Vic s’havien celebrat les caramelles el dia d’avui i de demà.

En moltes viles de Mallorca feien rifes que organitzaven diferents organismes amb fins diversos. Generalment rifaven anyells, que variaven en nombre segons les localitats. En feien confraries i congregacions per tal de subvenir a les despeses dels cultes dels dies sants; també en feien algunes esglésies i convents amb el fi de poder millorar el recapte dels asilats durant els dies joiosos de la Pasqua.

Els infants valencians celebraven un captiri. Portaven un platet per recollir el que els donaven. Demanaven diners o agulles.

Amb referència als dies sants hi ha una endevinalla a tall de pregunta:

Hom també diu que:

perquè l’any que Sant Jordi s’escau en Dijous Sant, per Sant Marc és Pasqua de Resurrecció i Corpus per Sant Joan.

Menjars típics. — Avui, en moltes comunitats religioses, serveixen a taula el pare abat i les principals dignitats de l’ordre com un acte d’humilitat envers els seus germans i en record que Jesús també va servir personalment els seus deixebles. Entre d’altres convents i monestirs el costum encara és viu a Montserrat.

Els nostres avis feien tot allò que podien per donar al sopar d’avui el mateix caràcter del darrer sopar de Jesús amb els deixebles, car ho tenien per un acte de devoció. Procuraven menjar el mateix que, segons tradició, constituí el Sant Sopar i dins de l’ambient i circumstàncies en què transcorregué l’àpat ofert per Llàtzer. Hom creia que de cap manera no podia menjar-se res que contingués suc ni que llunyanament oferís la possibilitat de poder-hi sucar pa, perquè Judas era molt agradat de fer-ho, i durant tot el vespre no va parar de sucar pa molt desimboltament; tant fou així, que fins Jesús, perquè pogués restar-ne satisfet, li’n va donar del seu.

Era tingut com a sacríleg i herètic asseure’s damunt de la taula i agafar res de menjar amb els dits fora del pa, puix que, segons la tradició, Judas es va asseure grollerament damunt la taula, cridant i avalotant, i menjava amb els dits i s’eixugava els llavis amb les mànigues del vestit.

Antigament, pel Lluçanès, s’havia fet una figuració simbòlica del Sant Sopar. S’aplegaven dues o tres famílies, les necessàries per a formar un conjunt de tretze, comptant-hi tots els familiars, excepte la mainada. Sopaven plegats molt austerament, gairebé només pa i sopes d’oli sense amaniment, i tot al més peix bullit de riu. Era obligat beure vi. Presidia la taula el més vell, que parlava sentenciosament. En començar, en acabar i entre plat i plat es deien diferents oracions sota la direcció i recomanació del cap de taula, qui assumia la representació de Jesús. Tractaven d’imitar el darrer sopar i d’interpretar la paraula divina, que recomana que ens estimem els uns als altres i que ens ho partim tot com a bons germans; per això s’aplegaven les famílies més pobres amb les més riques, i cada any havien d’ésser diferents, per tal d’establir una bona concòrdia i harmonia entre els veïns. L’agrupament el disposava el sacerdot i el feia públic el Diumenge del Ram, i tothom admetia amorosament la seva distribució. Temps abans de perdre’s el costum, en aquest àpat només hi prenien part homes, com en el darrer sopar; les dones no hi van assistir fins a la darreria.

Diu la tradició que el Sant Sopar va tenir lloc a la llum natural de la lluna i sense claror artificial de cap mena, car la casa de Simó comptava amb grans finestrals que permetien que la claror de l’astre de la nit entrés sense destorbs. D’ací que sempre el dia d’avui s’escaigui en pleniluni:

Els nostres avis consideraven com un acte de devoció sopar amb claror de lluna i procuraven tant com podien fer-ho així.

La gent de mar diu que Jesús en el Sant Sopar, a més del plat de carn, va menjar peix i que fou precisament clavell. Pescar un peixàs d’aquests els primers dies d’aquesta setmana és tingut com un signe de protecció divina, i hom en menja amb gran fruïció, especialment en el sopar d’avui, per tal d’assemblar-se a Jesús i d assegurar-se més bé la seva protecció.

En diverses poblacions vinateres de la ribera meridional de l’Ebre, en record de la consagració feta per Jesús durant el Sant Sopar, els qui tenien cellers els deixaven visitar a tothom qui es presentava i deixaven tatxolinar la bóta del vi millor que tenien. Era costum que els visitants portessin una barrineta o trebinella, una estaqueta i una escudella. Amb la trebinella feien un foradet a la testa de la bóta, pel qual treien un rajolí molt prim de vi que recollien amb l’escudella. Feta la colació tallaven un bocinet de fusta de l’estaqueta que ja portaven expressament i posaven el tatxolí al foradet.

Solien visitar sis o més cellers, i com que el vi era de grau i bevien sense menjar res, els qui feien aquestes passades acabaven per no veure-hi gens clar.

Havia estat de consuetud que per dinar hom mengés pèsols amb ous, amb bacallà o amb clavell. Com a llevant de taula eren de rigor els bunyols o les croquetes de santa Teresa.

A muntanya el dinar típic d’avui era bacallà amb panses i pinyons.

A València el menjar típic dels dies sants era la cassola d’Arnadí, cuinat de carbassa dolça, adobada de vegades amb altres substàncies també dolces.

Pels dies sants, a l’Urgell, al vespre mengen panedons, pastissets fets amb espinacs, panses i pinyons embolicats amb una fulla molt prima.

A Mallorca fan uns pastissos especials qualificats de crespelles, per a l’elaboració dels quals, en comptes d’aigua, empren xerigot del que sobre de fer formatge i brossat.

A Menorca és molt corrent el costum de fer-se presents de caramels llargs, de forma cilíndrica com de cigar. Es regalen a paquets embolicats amb paper fi i lligats amb cintes virolades. En regalen els promesos a les estimades, els pares als fills, els padrins als fillols i els amics entre ells. Se’n fa un grandíssim consum.

Per la Garrotxa i d’altres contrades muntanyenques fou costum dels dies sants menjar pinyons. Entre infants és creença que, en partir un pinyó pel mig, en una cara es veu la mà del soldat Malcús que va bufetejar Jesús i en l’altra la mà de Nostre Senyor en actitud de beneir. També hi ha qui creu veure-hi trenta diners, fruit de la traïció, puix que, segons la tradició, el mal deixeble era esquerrà.

A Vilafranca, durant la processó de la tarda, es posaven nombroses parades d’enciam i de taronges. Era costum que la gent en comprés i que en tornar a casa, un cop vista la processó, mengés una amanida ben oliada i envinagrada i unes quantes taronges. Hom ha cregut veure en aquest costum, que no ens és conegut en cap altre indret de casa nostra, una supervivència de les herbes^amargants que va menjar el poble d’Israel abans de la Pasqua com una preparació per a Tapat del be pasqual i com un acte de penitència i austeritat.

D’altra banda hi ha qui creu que avui i demà no s’ha de menjar enciam ni cap altra amanida, ni tampoc res que s’hagi d’amanir amb vinagre, per evitar el record del fel i vinagre que els jueus van donar a Jesús a la creu.

Creences. — Mentre Jesús és al monument, període que comprèn part d’avui i de demà, és temps d’excepció i de meravella. Els ous postos durant aquest interval, hom els creu posseïts de gran virtut. Guarden de feridura o en guareixen el qui se’ls menja. Si de calent en calent hom se’ls passa pels ulls, enforteixen i guareixen la vista. Al qui se’ls menja el dia de Pasqua, el guarden de lladres i li doneu molta ventura.

Per la conca de l’Anoia creuen que els fadrins que durant nou anys seguits beuen un ou que hagi estat al monument mentre el Santíssim està exposat, s’alliberen del servei militar; a les donzelles els fa trobar casador molt de pressa, tant, que abans de l’any ja són esposades. Si hom guarda un ou d’aquests en lloc ben fosc, al cap d’un any s’haurà tornat com una pasta a manera d’ungüent que serveix per a guarir tota mena de nafres, cremades i ferides en general. D’aquests ous hom en fa ungüent de Nostre Senyor, i l’empra per a guarir nafres. Hom els pasta amb llard dolç, cera blanca i vermella i trementina. Hi ha qui diu que, si s’observen bé contra claror, es veu en el centre del rovell com un pic negre que representa el dol sentit per la mort de Jesús.

Els ous postos mentre Jesús és al monument es mantenen tot un any frescos i com acabats de pondre, segons altra creença popular.

La gent de mar creu que els ous postos mentre Jesús és al monument tenen la virtut de guardar de negar-se. Portades per aquesta creença moltes famílies de pescadors i de mariners es lliuren a la cria de gallines per tal que llurs parents es puguin beure els ous que ponen durant aquests dies sants.

Pel Montserrat creien que els ous que havien estat al monument, si es deixataven amb brou d’una gallina blanca, afavorien i ajudaven el part.

Pel Camp de Tarragona la gent posava ous dins de la terra dels testos dels maigs i creia que pel fet d’haver restat al monument adquirien grans virtuts. Creia així mateix que si hom n’amaga darrera de l’altar i els hi deixa durant els oficis sagrats d’aquests dies, adquireixen la gràcia de guardar de trencadura. També era costum de posar gallines a covar encara que no fossin lloques, i els ous de la covada, malgrat que la gallina no els covés, esdevenien fecunds.

En les llocades que neixen el dia d’avui tots els pollets surten alhora de Tou, generalment al punt de les deu, quan es posa Jesús al monument. Hi ha qui diu, en canvi, que no és bo, el dia d’avui, tenir lloques posades, perquè per tal de festivar la solemnitat del dia no coven prou bé i poden esguerrar la covada.

Per les terres altes de Lleida recullen fulles de savina mentre Jesús és al monument i les fan servir per a posar les lluca des, perquè així se salveu tots els ous.

Era costum que les mares que havien de calçar per primera vegada un infantó ho fessin el dia d’avui dins de l’església. Hom creia que si un infant feia les primeres passes dins d’una església, mai no cauria, o si queia, no es faria mal. Hom també creia que això el guardaria de males companyies quan seria gran.

Les persones que tenien algun familiar que patia una malaltia nerviosa anaven al monument al punt de les deu. Agafaven la primera moneda que trobaven de les que hom havia tirat a la safata com a almoina i n’hi posaven una altra de doble valor. Foradaven la moneda que havien agafat, la passaven per un cordó i feien que el malalt la portés penjada al coll. Creien que així es guariria. El remei era tant més ràpid i eficaç com més important era el valor de la moneda.

A pagès posen pedres cantelludes vora del monument, però de manera que no puguin ésser vistes des d’aquest; hom creu que per aquest motiu obtenen gran virtut per a conjurar les tempestats.

Mentre Jesús és al monument hom cull nou pedretes que serveixen per a guardar la casa dels efectes de la tempesta. A Reus en posen tres a les portes i obertures davanteres, tres més a les del darrera, i les que resten, al cim de la teulada. Aquestes pedretes allunyen els llamps i esquiven les pedregades tant dels edificis com dels camps i propietats de conreu del qui les cull. Al Penedès hom guarda les pedretes dins d’un calaix de la calaixera. Quan hi ha tempesta es fan servir de tres en tres, de manera que hom pot conjurar tres tempestes a raó de tres pedretes per cada una. Hi ha qui les tira al foc i diu tres parenostres. Hi ha qui les tira fora de casa per la finestra o per la porta. Hom també atribueix a aquestes pedretes la virtut de guardar de bruixes, de mals esperits i de lladres. Per obtenir aquesta extensió hom ha de recollir deu pedretes, i si durant l’any es troba en el cas d’haver d’utilitzar les nou per a la tempesta, la que resta manté ella sola tota la virtut atribuïda al conjunt. Quan tempesteja les posen a la finestra junt amb dues eines de tall col·locades enlaire i un pa al costat. És millor si les eines són arreus de treballar la terra. Hom sol posar-hi alguna falç, volant o rella.

Per la conca de l’Anoia les posen dalt de les teulades en forma de creu perquè facin com de parallamps. Hi ha indrets de pagès que les posen en un platet amb aigua que es treu a la finestra; hom creu que desfan la pedra i la fan tornar aigua i converteixen la tempestat en pluja. Hi ha qui sol recollir encara una altra pedreta que, portant-la sempre al damunt, guarda de mal de queixal. També serveixen per a desfer pedregades els panets de cera que han estat tocant el calze mentre aquest ha restat clos dins del monument, així com els caps de ciri que resten en desfer-lo, els quals hom encén i crema quan tempesteja.

Per allunyar les pedregades hom engega trets als núvols amb bales beneïdes el dia d’avui. També posen a la finestra dues falçs en creu amb el tall enlaire mirant al cel, o bé uns calamàstecs. Les bruixes no poden resistiries i, com que els fan mal, fugen i desvien, en conseqüència, la pedregada. També posen a la finestra o a la porta un pa d’oferta o beneït. Perquè les bruixes no se l’emportin, cal posar-lo damunt del tall d’un volant o d’una destral.

Havia estat costum d’agafar un llonguet, treure’n tota la molla i deixar només la crosta com una capsa. S’omplia el buc amb fulles de llorer o d’olivera o d’un altre vegetal beneït. S’embolicava el llonguet amb un drap ben blanc i es portava al monument. En desfer aquest, hom l’anava a cercar i el guardava en un lloc ben amagat de casa seva. El dia d’avui de l’any següent el desfeia. Si les fulles s’havien conservat bé era considerat com a averany de ventura, de salut i de prosperitat. Si, al contrari, les fulles o el pa s’havien florit o fet malbé, hom ho interpretava com a signe de malastruga i de dissort.

Les dones gràvides tenen, mentre Jesús està en el monument, especials virtuts per a guarir nafres i mals tocant-los només. També es creu que si una dona en aquest estat talla un rinxolet de cabells a una altra i aquesta els embolica amb un paper com una dinada d’espècies i els tira al peu de la imatge del Sant Crist, els cabells li creixeran notablement.

Aquesta setmana, i majorment durant els dos dies sants, totes les herbes adquireixen una virtut més gran que l’ordinària; entre elles sobresurt la farigola, que fa molta més olor que correntment i augmenta la seva gràcia remeiera. Segons la tradició, mentre Jesús estava en creu, la muntanya del Gòlgota es cobrí de farigola que nasqué espontàniament per perfumar l’ambient amb la seva rústega olor i fer més suportable al Senyor la dura estada en la creu. En aquests dies se’n ven a la porta de totes les esglésies. La farigola collida avui o demà es conserva tot l’any; la flor és més olorosa que en tot altre moment i, si se’n posa a la sopa, no cau la fulla i guareix el mal de ventre molt més bé que cap altra herba. Hom creu el mateix del poliol.

Hi ha qui creu que la farigola cobra virtut excepcional que només dura del punt de les deu fins a les dotze; d’ací el costum molt estès a pagès d’anar-ne a collir en sortint d’ofici, especialment la que es vol destinar a remei.

L’espígol collit i cremat avui o demà purifica la casa de tot mal esperit o n’esquiva les bruixes i els diables i la guarda de lladres i de malfactors.

Hom també atribueix virtuts especials, aquests dies, al romaní i a la ruda.

Cada una de les tres vegades que Jesús caigué, camí del Calvari, quan anava carregat amb la creu, va florir sota del seu genoll una mata d’espernallac per tal que li servís de coixí i no sentís dolor al genoll en caure. Jesús va concedir a aquesta herba set virtuts remeieres que encara avui li son reconegudes.

Segons la tradició, les gotes de sang de Jesús que van caure al peu de la creu es coagularen i feren néixer una clavellinera vermella amb clavells del color de la sang del Just que amb llur olor van perfumar els darrers moments de la seva vida. És per això que aquests dies neixen els clavells vermells de color de sang i que la gent en fa poms i els porta al peu de les creus de les imatges de Crist. Els esqueixos de claveller plantats en aquest període tots van bé i són els que fan els clavells més grossos i més olorosos. Durant aquest temps fan una olor diferent de la de la resta de l’any, i fins hi ha llocs on creuen que no comencen a flairar fins ara. Hom creu també que les plantes trasplantades, sembrades, posades o regades aquests dies cobren molta més ufanor que en altres moments, arrelen més i fan els fruits més grossos i més saborosos; sobretot les oliveres. Si hom sembra patates, sempre van bé, la collita és molt abundosa i no es podreixen per més que hom les guardi. Si hom planta cols, creixen molt de pressa i amb molta ufana.

Les carbasses, tant les vineres com les de cuinar, mai no fallen i es fan grossíssimes.

Si es planten espinacs, demà jo són nats.

L’escarola plantada al punt de les dotze no s’espiga. Si a igual hora es planta julivert, creix molt ufanós.

L’estat dels fruits i dels conreus en general, en el dia d’avui, assenyalen i indiquen com serà la collita de l’any següent:

Per les contrades olieres mudaven l’aigua de les olives confitades per tal que no sortissin dessabudes o sabateres.

Mentre Jesús és al monument és el millor moment de l’any per a collir pedres destinades a carregar els arbres per tal que facin molt fruit i produeixin força. Perquè les pedres siguin bones han d’ésser arreplegades en terme d’altra parròquia distinta de la de l’arbre. Les pedres són tant més bones com més grosses són, puix que els arbres treballen més com més carregats van. Hom les posa a l’entreforc del brancatge.

Els qui moren durant les quaranta-vuit hores que Jesús és al monument van directament al cel. Jesús els estalvia la purificació en record de la seva mort de la vida terrenal.

Els qui neixen mentre Jesús és al monument són senyadors o oracionaires, o sia que gaudeixen del do de poder guarir tota mena de mals amb oracions o bé senyant la part malalta; a més, són afortunats i la sort sempre els és riallera; i els qui vénen al món a les deu del matí, és a dir, al moment que comencen la santedat i la gràcia del dia, són saurins i gaudeixen del do de veure les aigües subterrànies i els tresors enterrats.

Durant aquest moment es poden transmetre i ensenyar les oracions remeieres i de virtut sense que perdin gràcia i en forma que se’n pot aprofitar el qui les aprèn i no se’n deriva cap dany per al qui les ensenya.

A l’Urgell creuen que els infants que assisteixen a les funcions de l’església dels dies sants resten guardats de trencadura.

El qui dejuna des de les deu del matí d’avui fins a la mateixa hora de demà no patirà de mal de queixal en tot l’any.

Avui i demà hom pot sentir el trescar fatigós i frenètic del soldat Malcús, condemnat per tota l’eternitat a donar voltes pel fons d’un pou pregon i a donar bufetades a la paret amb una mà de ferro que tot el consent i el lacera. Fou el soldat que formava part de la trepa que, guiada per Judas, va anar a prendre Jesús a l’hort de les Oliveres i que, en parlar el Messias, li ventà una bufetada. En càstig del seu crim fou condemnat a donar bufetades mentre el món fos món. Cada any, durant aquests dies, hom el pot sentir pertot arreu com volta sense parar pel fons del pou on rau i pega com embogit. De tant en tant s’atura i pregunta amb veu profunda: «¿Encara bramen els ases? Encara infanten les dones? Encara hi ha món, encara no s’acaba?». I, en veure que ningú no li contesta, torna a voltar i torna a pegar. Perquè, segons el dir popular, set anys abans d’acabar-se el món les dones deixaran d’infantar i els ases deixaran de bramar.

Els nostres avis creien que el pou de Malcús o de Marcús era al costat de la capelleta d’aquest nom, a la placeta que hi ha al començament dels carrers dels Carders, dels Assaonadors i de Montcada, pou convertit més tard en font, que encara subsisteix. I creien també que si aquests dies escoltaven atentament aplicant l’orella damunt de l’obra de la font, sentien el picar, el trescar i el parlar del pobre condemnat que va donar nom a la capelleta del costat de la font.

Hom creu que la muntanya de Montserrat havia estat la populosa i rica ciutat de Trencanous. Amb el terratrèmol que va produir-se llavors de la crucifixió es trasbalsà i capgirà. Les arestes, i agulles eriçades que tant caracteritzen aquesta muntanya són com les arrels o els fonaments de la ciutat que jau sota el massís del gran rocam. Amb el trasbals va caure sota seu el pou pregon on està damnat a viure mentre el món serà món el soldat Malcús, que ventà la bufetada a Jesús.

Un semblant s’explica de Pilats, que està damnat a donar voltes sense mai parar al fons d’un profundíssim i afrós pou. També en aquests dies se’l sent exclamar i preguntar per la durada del món, puix que no acabarà el seu martiri fins que acabi aquest.

Segons la tradició, Ponç Pilats era fill d’una ciutat populosa anomenada Guils, que s’aixecava en una de les valls altes del nostre Pirineu. Amb el cataclisme que es produí llavors de la crucifixió, Guils va enfonsar-se i restà convertida en un estany, encara així anomenat. Cada any, el dia d’avui, hom veu retratada al fons de les aigües del llac l’escena del Gòlgota amb tres creus i Pilats que, desesperat, volta d’ací d’allà cercant la seva casa, que no troba. Hom creu que l’aigua de l’estany està maleïda i que fa mal al qui en beu. Hom creu també que per això no s’hi crien peixos. D’altres diuen que se n’hi crien, però que en pescar-los i posar-los a la paella salten i fugen com esperitats.

Hom creu que cada set anys, el dia d’avui, reviu l’escena del deturament de Jesús davant de la sabateria del jueu errant per reposar i aquest l’esquiva grollerament i li tira la forma al damunt, tot dient-li que camini i segueixi avant la seva via. Jesús el maleeix per la seva impietat i encon-tinent el jueu sabater emprèn la caminada per tota l’eternitat sense que mai més es pugui deturar, mentre el món serà món, ni per a menjar ni per a dormir. Els nostres avis, el dia d’avui, tractaven de veure si el podien endevinar entre la gran gentada que omplia els carrers de la ciutat. Duu la barba llarga i esbullada, car mai no se la pot pentinar ni tallar, i la cara confosa i tèrbola de tants anys que fa que no se l’ha poguda rentar. Camina amb un bastó alt i va vestit de manera molt estranya i diferent de la nostra. De tant caminar té els peus durs com els unglots del bestiar de ferradura. No diu res a ningú sinó quan li cal comprar quelcom. No parla com nosaltres, però ho fa de manera que, tot i comprendre que no és d’ací, hom entén ben bé el que diu. Tothora porta a la butxaca una moneda de cinc sous, que sempre té per més vegades que se la gasti. Hom pot identificar-lo perquè quan fa una compra ha de pagar sempre amb monedes d’aquest valor i no totes alhora. Li cal posar la mà a la butxaca tantes vegades com monedes li precisen per a fer la compra. Això el delata i descobreix. Fa uns anys que per aquest detall va identificar-lo un botiguer de Barcelona, del davant de Santa Maria, que li va vendre unes calces de vellut.

Conta la tradició que així que Judas va sortir de casa d’Anàs ja l’esperava la garsa, que entén en or i argent i sap conèixer la qualitat de la moneda, i no va parar de volar pel seu voltant, dient-li: «Són falsos; t’han enganyat; no te’n veuràs goig».

I no va callar fins a deixar atabalat el deixeble traïdor. I encara cada any, aquests dies, repeteix les mateixes paraules en record de la falsedat del mal deixeble. També el perseguí la menuda mallerenga, que no cessà de dir-li: «Penja’t!, penja’t!, penja’t!».

Fins que, esborronat, Judas es va penjar. I la mallerenga, com la garsa, aquests dies repeteix el susdit mot, així com la resta de l’any diu altra cosa.

Per la Garrotxa creuen que avui al vespre moltes bèsties menudes organitzen una processó a la qual assisteixen a centes i a mils per tota la rodalia dels nombrosos punts on s’apleguen a fi de fer-la. En fan les rates, les formigues, les erugues, els escarbats, les vespes i d’altres animalons per l’estil. Avui fóra un moment molt a propòsit per a fer-ne una gran matança, però hom els ha de respectar llur religiositat, car es posen en perill per efecte de llur amor a Nostre Senyor.

Els sagristans i persones intervinents a l’església posaven monedes d’argent, generalment d’una pesseta, sota les tovalles de la mesa de l’altar per tal que cobressin virtut, puix que hom creia que el qui portava al damunt una moneda d’argent que hagués estat damunt la mesa durant la celebració de les tres festes següents de l’any: avui, Corpus i Nadal, estava immunitzat a tot atac de foc i d’arma. De tots els herois populars que van distingir-se per llur valentia hom creu que posseïen una moneda d’aquestes.

Tota la valentia del gran Serrallonga era deguda a la possessió d’un talismà d’aquests. Per això les armes tallants relliscaven damunt de la seva pell, que ni bala ni pedra no podien foradar. Mentre estava a la presó van robar-li la moneda i d’ací que el botxí el pogués escapçar, puix que d’altra manera ni l’executor de la llei no l’hauria pogut ferir. Hom creu que la virtut d’aquestes monedes és tant més forta com més valuoses són; així, les de cinc pessetes tenen molta més força i virtut que les de pesseta. Aquests talismans eren motiu de comerç; hom en feia pagar una unça d’or.

Ja hem dit que si avui es pica a terra es mortifica i fa mal als dimonis i per això els condemnats fan festa. Diu la veu popular que antigament dins de les esglésies feien balls molt saltats i repicats que feien retrunyir les voltes de l’infern i promovien gran estrall.

En el temps antic hom creia que mentre Jesús era al monument, com que estava pres i lligat, el diable tenia plena llibertat d’acció i, seguit de tota una immensa caterva de dimonis, voltava pel món i feia tantes malifetes com podia. Calia evitar d’anar per despoblat, per tal de no topar-se’l o caure en algun dels seus paranys. Així que es feia fosc hom curava de recollir els infants i no els deixava sortir de casa fins l’endemà.

Pel Ripollès són molts els qui creuen haver-lo vist. Com que pot fer el que vol, afavoreix tot allò que és del seu art. Per tant, són els dies millors per a tirar les cartes, car és el moment de l’any en què parlen amb més veritat i encert. També són els dies millors per a donar filtres amorosos i per a lliurar-se a sortilegis, encisos i a maleficis relacionats amb l’amor, la riquesa, la ventura i la fortuna en general.

Per la conca de l’Anoia creuen que aquests dies els cargols tenen sang i que els qui en mengen resten plens de taques que mai més no es poden treure, car com més les renten més vermelles es tornen.

La pagesia del Pla de Barcelona creia que el vent que bufava en el moment de cantar el darrer salm de l’ofici de tenebres marcava si l’any fóra plujós o no. Els vents de llevant assenyalaven pluja, i els de ponent, eixut. Mentre la mainada esbravava la seva fúria picant els fasos, la gent del camp observava amb atenció de quin costat bufava el vent.

És creença general que hom no pot escombrar per tal de no recordar la serventa de Pilats que, irada i rabiosa, escombrà la sang de Jesús que havia caigut a terra quan el van flagel·lar. Hom creu que pertot on es passa l’escombra surten grans carrerades de formigues que nien i envaeixen la casa sense manera possible d exterminar-les. Pel mateix escrúpol hom creu que no es pot regar ni tirar aigua a terra, perquè la susdita serventa en va tirar a dojo a fi de fer fondre la sang de Crist. Diu la veu popular que pertot arreu on cau una gola d’aigua creix un insecte maligne que porta molta desventura i que fa molt de mal.

Hom no ha de pentinar-se, perquè els jueus van tirar els cabells a la cara de Jesús per tal de mortificar-lo; per aquest motiu el pentinar-se li podria recordar aquell sacrifici ingrat i mortificador, i d’altra banda fa caure tots els cabells.

A Barcelona, les nostres àvies es pentinaven ben bé abans de guarnir el monument, i mentre Jesús hi era es guardaven bé prou fins de tocar la pinta. Explicaven de diferents dones vanitoses que no havien observat aquest precepte de litúrgia popular i havien quedat calbes com la mà i havien d’usar perruca. Era corrent d’amagar bé la bossa de les pintes per tal d’evitar imprudències infantils de conseqüències funestes. Hom parlava de nenes ignorants que havien perdut tot el cabell per efecte d’haver-se només tocat els cabells amb la pinta els dies d’avui i demà.

No es poden tallar les ungles, perquè surten repelons dels més dolorosos i revenxinats.

Si hom pasta mentre les campanes estan lligades, el pa surt bord, no alimenta i fa mal profit.

Mentre Jesús és al monument no es pot enterrar cap difunt, perquè tampoc no ho està Jesús i ningú no ha d’ésser més que ell.

Aquest dia no pot néixer cap infant, perquè va morir Nostre Senyor. No se sap de ningú que hagi nascut el dia d’avui. Si algú hi naixia es condemnaria irremissiblement per més virtuós i devot que fos.

Mentre Jesús és al monument les ortigues no piquen. Les ortigues són obra del dimoni, traspuen la seva enveja. Hom creu també que mentre Nostre Senyor és mort, els envejosos tenen ràbia com els gossos i és perillós tractar-los.

Avui no canta cap ocell, en senyal de dol per la mort del Just. Només pol cantar la cadernera pels motius que ja hem explicat. Jesús la va beneir i per això pot cantar durant aquests dies en què tots els altres ocells han de callar.

Hom creu que els ocells que tenen niu posat observen el dejuni i no peixen llur fillada.

Segons la tradició, abans les orenetes eren blanques com un glop de llet, i llavors de la crucifixió es van posar dol i es cobriren amb un mantell negre que no han abandonat mai més. El mantell nou les cobrí del tot, i per sota conserven encara la blancor d’abans, que hom reconeix per les plomes del ventre. Les orenetes, en néixer, tenen un plomissol blanc i encara avui el muden en dijous per les plomes negres, en record que fou precisament el dia de la setmana en què morí Jesús.

Tampoc no canta cap granota, en record de la maledicció que els dirigí la Mare de Déu perquè es posaren a cantar mentre Jesús estava en creu. Abans la granota tenia una cua molt llarga i molt gentil que li donava una aparença molt galant. Per efecte del càstig la va perdre i restà estranya i desfigurada com és avui.

Mentre Jesús és al monument tota la vida es detura. No creix cap animal ni cap planta. La vida no torna a continuar fins al toc d’al·leluia.

Aquests dies hom té per pecat caçar els trencapinyes o bec-torts, perquè, segons la tradició, amb el bec van intentar arrencar els claus de la creu de Jesús, i fou tanta la força que van fer, que se’ls torçà el bec. Per això matar un bec-tort aquests dies és tingut per un gros pecat.

Hom creu que no pica cap animal verinós ni punxa cap vegetal espinós i eriçat per respecte al sacrifici del Senyor. Hom pot tocar impunement tota mena de bèsties i de plantes sense cap perill.

La gent de mar conta que la rajada es va fer un gran tip de plorar per la crucifixió de Jesús, i que encara cada any torna a plorar el dia d’avui. La Mare de Déu volgué premiar el seu sentiment i li concedí el do de portar sempre al damunt el seu retrat. Per això en la massa sòlida que aquest peix té dins del cap hom creu veure-hi la Mare de Déu tota voltada d’àngels. La gent de mar, si per alguna circumstància estranya li queia a les mans una rajada el dia d’avui, es guardava de donar-la per pescada i la tornava amb tot respecte a l’aigua per tal que pogués seguir plorant la mort de Nostre Senyor.

Advocacions. — El martirologi tradicional la escaure pel Dijous Sant el martiri de sant Mauret, infant viu només en boca del poble i desconegut del tot per l’Església.

Sant Mauret era un nen sacrificat pels jueus al Call de Barcelona. Segons la veu popular, els jueus cada any, pel Divendres Sant, celebraven el sacrifici d’un cristià igual com fa prop de dos mil anys celebraren el sacrifici de Jesús. Com que la gent gran, coneixedora del costum judaic, esquivava durant els dies sants la relació i el contacte amb els jueus, aquests es veien obligats a cercar un infant com a víctima. Un d’aquests fou el noiet Mauret, que van portar al Call amb engany i, un cop allí, li ventaren una grossa bufetada recordant la del servent d’Anàs, Malcús; després el van assotar, li posaren corona d’espines, el clavaren en creu, li donaren una llançada al costat esquerre cercant-li el cor, i li feren beure fel i vinagre. Passat el dia del sacrifici, per por que es descobrís el crim, posaren el cos de la víctima dintre d’un sac i l’anaren a tirar a mar. L’aigua de la superfície del lloc on el van llançar va tenyir-se de sang en una gran extensió, i els pescadors, in-trigats pel cas, cercaren al fons del mar per aquell indret i trobaren el cos de l’infant que sofrí el mateix martiri de Jesús, motiu pel qual fou santificat.

Santa Verònica: Avui el poble festiva santa Verònica jerusalemitana. Conta la tradició que la Verònica era cosidora. El dia del Dijous Sant estava tota enfeinada cosint per acabar uns vestits que havia de fer per a una donzella que es casava el dia de Pasqua. Tot d’una va sentir una gran cridòria al carrer i, alarmada per aquell brogit estrany, s’aixecà i, sense deixar la roba que cosia, sortí a veure què passava. En trobar-se davant de Jesús amarat de suor i desfigurat, se’n va compadir i, sense adonar-se que podia embrutar la roba que cosia, moguda per la compassió, eixugà la cara de Jesús, la fesomia del qual restà estampada en els set doblecs que tenia la roba. Per efecte d’aquesta tradició les velles cosidores prengueren la Verònica per patrona i advocada.

Els arengaders, tonyinaires i els qui es dedicaven a salar peix i a vendre’n, precursors dels bacallaners d’avui, tenien per patró i advocat el Sant Crist, que veneraven a la parròquia de Santa Maria del Mar, on tenien vinculada la confraria. Avui assistien a les funcions religioses, a la solemnitat de les quals sembla que havien contribuït econòmicament. Veneraven la imatge del Crist en una pintura deguda al prestigiós pinzell d’en Viladomat, que era tinguda com una de les millors d’aquest notable artista barceloní. Com que seguien dies de carnal en què rarament la gent menjava peix, els qui en tenien tancaven llurs establiments o llurs parades dels mercats i anaven a ter forades fins al dimarts de Pasqua. Fou molt corrent que anessin a Montserrat; aquests dies s’hi aplegaven quasi tots els peixaters de Catalunya.