DILLUNS DE LES LLETANIES

LA setmana en què s’esqueia el dijous de l’Ascensió era anomenada setmana de les lletanies. Molts segles enrera, el Delfinat fou flagel·lat per una terrible epidèmia de fam, de pesta i d’eixut, que va comportar la pèrdua de totes les collites i la mort d’una gran part dels habitants. El flagell fou conjurat amb processons, oracions i penitències. Per commemorar el remei del Cel i per demanar-li que no tornés a repetir-se, fou establerta la celebració de processons. Durant el curs d’aquestes, la clerecia cantava les lletanies majors. D’aquesta circumstància pren nom la setmana. La gent interpreta el mot lletanies per lledànies i per això anomena aquests dies setmana de les lledànies.

Les processons són tres, una per cada un dels primers dies de la setmana. La d’avui anava des de la Seu a l’església de Santa Maria. Hi concorrien el Capítol catedral i el Capítol municipal. Aquest últim, darrerament, ja no hi anava.

Per la Plana de Vic i pel Ripollès, les processons de les lletanies són conegudes amb l’expressió de processons de la cuca. Els que hi van, en lloc de cantar ora pro nobis, diuen mori la cuca.

Per tal que els concurrents a la processó poguessin aprendre amb facilitat les lletanies, estranyes al poble i costoses de recordar, hom havia editat impresos populars, on eren estampades. Els concurrents que sabien de llegir duien aquests fulls a les mans, i els anaven llegint tal com anaven cantant i feien com de guió als altres que no les sabien prou bé.

El sentit de les processons de les lletanies és anterior al cristianisme. Reconeixen cultes agraris, practicats pel gentilisme per impetrar de les divinitats dels camps la benedicció dels fruits de la terra. Voltaven pels camps, seguien els quatre punts cardinals, i cada una d’elles anava dirigida a una de les divinitats, afavoridora d’un dels conreus principals. Encara avui hi ha indrets que es dirigeixen cada dia a un punt oposat del terme, on, expressament per al cas, s’aixeca o s’havia aixecat una creu. Una de les processons està dedicada al blat i als altres grans; una altra, a la vinya, i la darrera, a les oliveres.

És costum que les processons es dirigeixin vers els pedrons que marquen els termes. La pagesia més propera porta unes tovalles, que s’estenen damunt del pedró, convertit, així, en altar, damunt del qual els escolanets posen dos canelobres, i el sacerdot es serveix d’ell com de mesa.

Antigament, en molts pobles, el comú portava una quantitat de pa i de vi al pedró on feia cap la processó. Després de la benedicció dels camps el sacerdot beneïa el pa i el vi, que els fidels es menjaven i bevien allí mateix. En d’altres indrets només beneïen panets que la gent s’emportava a casa i es menjava en havent dinat com un llevant de taula i amb certa solemnitat.

Pel Vallès els qui havien assistit a les processons havien portat aixades o càvecs al coll amb el gec penjat al cap, semblantment a una bandera. Caminaven a ritme, seguint el pas de la melodia, i àdhuc havien fet unes senzilles passades que poden recordar una dansa ritual.

Si alguna vella resta ressagada en la processó, hom creu que és bruixa i que per això no la pot seguir; el cant de les lletanies li fa mal i no la deixa caminar. Hom la mira amb mals ulls i creu que potser serà ella la que congriarà les pedregades que es tracta d’evitar amb el rés i el cant.

Hom creu que els dies de les lletanies no es pot cavar ni entrecavar les plantes de l’hort, perquè s’omplen de pugó.

A Coma Armada feien un aplec. S’hi repartien ofertes. Cada any curava de fer la pastada de les ofertes una casa diferent, seguint un torn rigorós establert pel costum. La casa que feia la pastada enviava una coca a la que havia de fer-la l’any següent, com a record de l’obligació que la tradició li imposava.

Hi ha un petit refranyer referent al dejuni i a les processons propis d’aquesta setmana.