DIMECRES SANT

A 4 d’abril de l’any 1437 els consellers van acordar que des del Dimecres fins al Dissabte Sant, per reverència a la sagrada Passió de Jesucrist, les fembres bordelleres estiguessin recloses en el convent de les monges egipciaques. L’any 1446 van decidir que restessin recloses en llurs bordells vigilades pels caps de guaita, i van ordenar una quantitat per al pagament d’aquests per raó de la feina que els encomanaven.

Els nostres avis qualificaven el dia d’avui, el de demà i el de demà passat de dies d’oli, perquè per les cases hom no podia cremar més que oli per a fer llum; gastar cera era desconsiderat i irreverent. Hom també ho havia de cuinar tot obligadament amb oli.

Pels hostals i llocs de tro era rigorosament privat de jugar a cap mena de joc, perquè en tals dies els jueus es van jugar la túnica de Jesús, i tota mena de joc constituïa un acte irreverent d’aquest episodi de la Passió.

El poble contribueix amb el seu esforç al major lluïment del monument que durant el Dijous, Divendres i Dissabte Sants es fa en les parròquies i esglésies. En el dia d’avui són lliurats a l’església nombrosos ciris i les palmes i rams que han estat objecte de benedicció durant el diumenge anterior. Els palmons que havien estat al monument adquirien més gràcia i més virtut per a esquivar les bruixes i els mals esperits, i posats al balcó constituïen un preservatiu eficaç contra les bruixes i els diables.

Hom solia guarnir els ciris que duia al monument amb ornaments i flors de paper de colors vistosos, damunt dels quals, cap a la part inferior que no arribava a cremar-se, escrivia el nom propi per tal de poder identificar el bocí de ciri que sobrava en anar-lo a cercar.

A pagès cada casa duia un ciri al monument; no fer-ho era tingut com una heretgia; hom creia que portava desgràcia i diu per boca del refrany:

Per la pagesia ripollesa la gent que portaven ciris al monument feien un senyal que marcava el punt fins on volien que cremessin, puix que hi havia molt d’interès perquè en restés un bon bocí per tal de poder-lo fer cremar pels parts i per a conjurar les tempestats. L’obrer de la parròquia havia de curar de vigilar els ciris i apagar-los quan la flama arribava al senyal marcat.

Pel Vallès adherien als ciris branques d’espernallac que, en retirar-les del monument, duien a la vinya portats per la creença que aquest vegetal esquiva les pedregades.

Amb la cera que havia estat al monument i altra de nova barrejada amb llard dolç hom feia ungüent de monja, que servia per a guarir nafres i ferides.

Un dels ornaments típics del monument són els maigs, conreus artificials obtinguts de manera arbitrària i excepcional. Hom planta uns quants grans de diverses gramínies (blat, llentilles, escaiola, ordi, etc.) en un test que posa en un indret fosc i que rega ben bé i sovint. A ciutat sol posar-se sota del llit i a pagès al celler. Per tal que no hi toqui gens de claror, hom sol posar damunt del test una samal cap per avall. Molt aviat les llavors germinen i s’obté el conreu d’uns brins espessos, blancs i molt bonics als ulls populars. Hom porta aquests testos al monument i són objecte de lluïment per als qui poden obtenir maigs ben grossos i ben espessos.

Hom guarnia els testos dels maigs amb robes riques, de randes i brodats de coloraines vives i variades. Damunt hi posava estampetes dretes, totes en-flocades i adornades, que els donaven aspecte d’altaret. El conjunt solia resultar tan profà com impropi de l’acte a què se’l destinava.

Damunt dels maigs havia estat costum de guarnir capelletes, ben pintades, de cartó retallat i folrat amb papers bonics de colors vius. Dins les capelletes, que hom clavava a la terra del test, es posaven creus, àngels o d’altres figures retallades, també de cartó. Així mateix hom feia sepulcres en forma de caixa amb els costats i la tapa de vidre sostinguts per tires de cartó daurat. Dins del sepulcre hi havia una figura de Jesús jacent. Hom asseia aquestes urnes damunt del test. Feien l’efecte de sepulcre del Redemptor enmig d’un camp de verdor o d’un jardí la vegetació del qual voltava l’urna. Aquestes composicions constituïen una manifestació interessant i curiosa de l’art popular incipient.

Per l’Alt Maresme, a més de maigs, feien arcades, mena de capelletes formades per una arcada feta amb cotó i papers bonics, daurats i argentats, sota de la qual hi havia una imatge de Jesús i algun dels atributs o dels símbols de la Passió, tot obra d’enginy femení i fet amb els elements populars a l’abast de les indústries manuals casolanes.

És corrent enterrar entre la terra del test algun objecte perquè sigui beneït i obtingui gran virtut. Solen posar-s’hi bales de fusell, perquè hom creu que, engegades contra la tempesta quan aquesta es produeix, tenen la virtut d’esquivar-la pel fet d’ésser beneïdes. També s’hi enterren ous, als quals són atribuïdes després grans virtuts remeieres.

Els maigs constituïen l’ornament més important de gairebé tots els monuments parroquials i conventuals, puix que totes les esglésies que feien monument n’admetien, excepte la Catedral.

A València els anomenen formenteres perquè amb preferència els fan amb blat; a Boren són anomenats maia-maiets, i per les Balears, purgatoris.

Els maigs eren molt corrents entre els gentils. En posaven a les tombes per tal de simbolitzar la resurrecció, representada per la llavor enterrada i aparentment consumida sota la terra, de la qual germina una nova vida que ressorgeix amb la planta que en neix. Eren comuns per a adornar les simulacions de la tomba d’Adonis en les adonisíaques. Hom els anomenava jardins d’Adonis i hom creia imitar el jardí llegendari de la divinitat olímpica. Aquest detall sembla establir una relació entre les festes adonisíaques i les funcions de la Setmana Santa.

Els maigs són coneguts en molts països i hom en fa amb diferents motius. Els pobles llatins que fan pessebre solen guarnir-lo amb conreus artificials obtinguts per l’estil dels maigs. A França, sobretot, és molt corrent de sembrar llentilles que hom fa germinar en lloc fosc i que després aplica al pessebre.

A l’Urgellet la mainada sortia per la població a captar agulles per guamir el monument. Anava en grans colles i feia repicar matraques i tenebres. La gent els donava agulles gustosament, portada per la creença que tenir una agulla que hagués servit o estat al monument mentre hi jeia Jesús portava sort i sobretot guardava de mal de cap.

Per l’alta muntanya procuraven que el monument fes ben bonic, prescindint de la categoria i del sentit dels objectes que empraven per a adornar-lo. Qui tenia quelcom llampant i xiroi ho portava a l’església per tal de guarnir el monument. S’hi posaven soldats de plom, figures de pessebre, quadros casolans de temes profans, joguines i d’altres objectes vius de color, comprats a les fires de les terres baixes i portats de Barcelona.

Alguns dels elements emprats per a guarnir el monument responien a un origen llegendari. Solien portar-s’hi testos de violers perquè la tradició conta que tot el voltant de la creu va cobrir-se de violetes per tal d’endolcir l’agonia de Jesús mentre moria. Afegeix també la llegenda que per això el color morat propi de les violetes va ésser adoptat per al dol, sobretot per l’Església. Les gotes de sang que van caure al peu de la creu van tornar-se clavellers d’un vermell intens i sagnós. I per efecte d’aquesta tradició hom porta clavells ben vermells al monument i els clavells roigs propis d’aquest temps són anomenats de la sang de Crist. Segons la veu popular, la corona d’espines fou feta amb pues d’arç blanc; per això aquest arbust és maleït. Com que l’obtenció d’arç d’aquest color no resulta fàcil, els fidels emblaquinaven argelagues per guarnir el monument.

Ha estat costum de portar gabietes d’ocells al monument per tal que cantin mentre Jesús hi està tancat. Això vol recordar les grans cantades que, segons la veu de la tradició, van fer els ocellets mentre Jesús eslava clavat en creu a fi de fer-li més suportables les seves penoses darreres hores. La cadernera va tractar de treure-li les espines de la corona; no ho va poder assolir i, en intentar-ho, es va tacar tot el coll de sang i encara avui el té vermell. Hom diu també que aquests dies canta i refila més que durant la resta de l’any per recordar el bé que volia fer a Jesús i que fou debades. Per això hom creu que matar una cadernera és pecat.

La mainada de Valls anava a l’església per tal de veure com muntaven el monument. Els escolanets els deien que si hi acostaven bé l’orella sentirien com cantaven els àngels. En fer-ho els ventaven una empenta per tal de fer-los donar un cop de cap a la paret del monument.

Fou costum que les primeres colles de caramellaires portessin al monument la cistella de recollir els ous amb la finalitat d’adornar-lo i, alhora, de rebre’n tota la sentor sagrada pròpia dels dies sants.

Una nota típica d’aquesta setmana és el salpàs. Es fa en diferents dies, segons els indrets, que s’estenen per tota la setmana; el més general és fer-lo el dia d’avui o el dissabte. Consisteix en la benedicció de sal i aigua practicada a totes les cases de la parròquia, que visita el sacerdot expressament. La sal és encastada a les llindes de les portes d’entrada i a d’altres obertures. També és corrent de fer beneir els corrals i els altres estatges del bestiar.

Un sacerdot, generalment el vicari, acompanyat d’un o dos escolanets investits amb roquet, van de casa en casa de la parròquia per aspergir amb sal dissolta en aigua beneita les portes i les altres obertures de la casa, a voluntat i indicació dels veïns. Els escolanets duen la caldereta de l’aigua beneita. Hom pregunta a cada casa si volen que els facin el salpàs. Si diuen que sí, els veïns treuen una quantitat de sal posada en un plat. El sacerdot la beneeix, en tira un grapat a la caldereta de l’aigua beneita i amb els asperges ruixa la porta de la casa, els balcons i finestres que li indiquen els estadants. Hom creia antany que aquesta benedicció guardava la casa de bruixes, diables i tota mena de mals esperits. Era corrent que la gent donés uns cèntims, que eren per al vicari, i un parell d’ous per als escolanets, que posaven dins d’un cistellet que ja portaven expressament, a més a més de la caldereta.

La mainada del Vallès cantava:

Per la ribera de l’Ebre canten:

A Llofriu la cantarella dels escolanets i dels altres infants que formaven la colla i que els feien cor havia revestit un caràcter especial. Un dels escolans acompanyava el sacerdot en la cerimònia; li portava la caldereta de l’aigua beneïda i seguia amb ell les diferents cambres i dependències de la casa, mentre els seus companys feien un ball rodó entorn del cistell deixat a terra, saltant i voltant al ritme de la cançó petitòria. Voltaven sols en fila índia, l’un darrera de l’altre, sense tocar-se. No coneixem cap altre cas de dansa associada a la cerimònia del salpàs; això no obstant, bé podria ésser que el costum hagués estat més estès, puix que les diverses tonades de la cantarella que ens són conegudes ofereixen el mateix dibuix melòdic i es mouen al mateix ritme.

Hi ha indrets on per a fer el salpàs empren el salpasser i l’hisop, que porta el mateix sacerdot, mentre que en d’altres es serveixen de branques de palmó o de llorer i, més encara, de romaní beneït el Diumenge de Rams, que unes vegades porta el sacerdot i d’altres el facilita la casa. En aquest cas, hom el posa damunt de la taula, al costat de la sal i de l’aigua, a fi que rebi la benedicció que hom adreça a aquests elements.

Antigament, en anar a fer el salpàs, els capellans recollien els bitllets acreditatius d’haver confessat (és a dir, d’haver complert el precepte pasqual) durant la Quaresma. Així que arribaven a la casa els escolanets demanaven ous i bitllets, i si hom no els lliurava o bé en mancava algun, el sacerdot no beneïa la casa.

Era costum que hom estengués els butlletins de confessió de tots els de la casa damunt de la taula que hom parava per a la cerimònia. Fa pocs anys que encara ho feien pel Ripollès.

Antigament era corrent posar al cim del curull de la sal una candela o ciri, que hom encenia durant la cerimònia. Hi havia llocs on n’encenien d’altres que posaven damunt la taula. També hi posaven bales perquè fossin beneïdes, bales destinades a fer-ne ús per tal d’allunyar la tempesta.

Al Masnou, en fer el salpàs, el sacerdot no va de casa en casa com és costum general en d’altres poblacions. Només visita les cases que ho demanen, les quals guarneixen com un altaret damunt d’una tauleta tota adornada de flors.

A Avinyonet paren una taula amb tovalles ben blanques. Quan es congria una tempesta treuen a la finestra les tovalles de la taula del salpàs perquè allunyi els llamps i les pedregades.

A Anglès cada carrer escull una casa per a recollir els donatius que la gent fa a l’església en pagament del salpàs. La casa elegida para una taula al carrer i tots els veïns hi van a dipositar els ous i els altres efectes que donen en almoina. Generalment la casa sol ésser sempre la mateixa, fixada per llarga tradició i comunament la més important de cada carrer.

A Salt posen dues taules en dos punts de la població. La gent hi acut, qui amb sal, qui amb aigua. El sacerdot ho beneeix, després ho pasta i va de casa en casa aspergint les portes. Mentrestant els escolanets volten per recollir el recapte que la gent els dóna en agraïment. Hi ha cases que tenen fixat el que han de donar, i si donen menys el sacerdot pot reclamar el que hi manca. És costum de tirar sal als pous.

Per la Selva i pel Gironès els pagesos donen fixament catorze ous, i els menestrals, set. Els primers en donen dos per als escolans i dotze per als capellans, i els altres la meitat. En aquelles comarques hom té per pagesos els qui conreen terres pròpies i per menestrals els qui menen finques d’altri. Els propietaris rurals que no es porten ells mateixos les finques són qualificats d’amos.

Per les pagesies del Pla de Bages solen tenir penjada vora la llinda una paleta de fusta destinada a rebre la sal beneïda. El sacerdot la ruixa amb aigua beneïda i l’escolanet hi tira la sal al damunt.

Pel Vallès, durant la cerimònia del salpàs, la gent encenia una candela vermella de les tres que li havien donat a l’església el dia de la Candelera. El bocí de candela que sobrava hom el guardava curosament per a encendre’l quan hi havia tempesta, per tal d’allunyar els llamps i les pedregades.

Pel Ripollès, on sovintegen les parròquies molt escampades, el salpàs s’efectuava a cavall d’un mul menat per un traginer pagat que feia l’ofici d’escolà. Portava un cistell per a posar els ous. A cada casa donava fulles de llorer, beneït el Diumenge de Rams, que eren molt estimades per la gent; i curosament guardades. Després de beneïda la casa, el sacerdot sortia a l’era i beneïa el bestiar escampat per la muntanya, els conreus i la propietat de la pagesia per lluny que fossin i encara que no es veiessin des de l’era.

Pel Montseny hom beneeix càntirs d’aigua, de la qual hom beu de seguida de beneïda i guarda la resta per a diverses aplicacions casolanes.

Pel Ripollès hom fa beure aigua de la beneïda als infants, els grans s’hi senyen, i la resta és guardada curosament per tal d’emprar-la en pràctiques devotes i supersticioses. La sal que sobra, que hom procura que sigui molta, es dóna al bestiar amb la finalitat d’alliberar-lo d’embruixaments.

Pel Penedès feien la benedicció de l’aigua i de la sal a les esglésies. Les nenes acudien al temple amb el platet més bonic que tenien tot ple de sal amuntegada, damunt de la qual feien tenir dretes unes quantes floretes i enmig una candeleta que encenien al moment de la benedicció. També duien un cantiret bonic ple d’aigua que en molls casos, com el platet, era emprat únicament per a aquesta cerimònia. El sacerdot, en fer la benedicció, tirava ell mateix una mica de sal dins del cantiret. La gent escampava l’aigua i sal beneïdes pels diversos indrets de casa que tenia més interès a preservar de maleficis i del llamp.

A Manresa el salpàs és anomenat la salpasta, i a l’Empordà, l’aigua-i-sal.

Al Rosselló, les mestresses de casa preparen plats de sal, damunt de la qual fan dibuixos i figures servint-se d’estris de l’utillatge casolà (amb claus i pintes, entre d’altres). Hom sol escollir els plats més bonics de la vaixella. Cada barri o cada carrer para una taula on acudeixen totes les veïnes amb llur plat de sal, que el sacerdot beneeix. Després aquest passa per cada casa i amb una esponja xopa d’aigua beneïda mulla una mica la porta, i llavors hom tira un grapat de sal damunt de l’aigua. Si la sal encastada s’agafa i no cau, la pagesia ho interpreta com a signe de bona anyada de fruita.

A Mallorca el salpàs es feia el dissabte. Hi ha indrets en què, com que no es pot acabar aquest dia, es continua la setmana que ve. A fora vila, el sacerdot va en carretó i el carreter li fa d’escolà. A més de la benedicció de les cases, solen deixar un ciri que hom encén quan hi ha tempesta. També solen donar panets de cera vermella, generalment del diàmetre d’una moneda de cinc cèntims, que van estar al monument durant els dies sants. Se’ls dóna el nom de cera del Corpus. És costum d’aplicar-los a les portes per tal que guardin la casa de trons i llamps. La benedicció ha d’ésser feta amb llum i, a fi de prevenir el veïnat de la seva proximitat, hi ha llocs que, així que comencen, des de la parròquia fan un toc especial de campana que dura to a l’estona del salpàs. En altres punts un escolanet va a avisar les cases per endavant. Amb referència a aquest costum la mainada que sol acompanyar els sacerdots canta:

Antigament, a la quitxalla que acompanyava els sacerdots del salpàs la gent els donava figues seques com a alegrició. La mainada cantava aquesta cançó que hi fa al·lusió:

Per la benedicció empraven un hisop fet amb palla d’arròs. El sacerdot entrava per les cases, en la sala de les quals resava, i després repartia profusament sal beneïda.

A Menorca començaven el dissabte i durava tota la vuitada. Els sacerdots i els escolanets entraven per les cases, on eren rebuts amb molta consideració i deien oracions per les animetes dels difunts de la casa, a més d’aspergir aquesta amb aigua i sal beneïdes. Durant tota la cerimònia la mestressa de la casa mantenia una candela encesa. Abans d’anar-se’n, tirava unes monedes dins de la caldereta que duia l’escolanet. Amb referència a la visita del sacerdot, la veu popular deia que anaven per les cases a donar la pau de Déu.

A València els capellans van acompanyats de dos escolanets, l’un dels quals porta la caldereta de l’aigua beneita i l’altre un saquet de sal. Com a asperges és usada una branca de romaní. Segueix el grup un estol de mainada proveïda de cistells que, al so d’una cançó adequada, capta ous. El sacerdot beneeix les cases amb el brot de romaní i sal beneïda. Les més devotes guarneixen prop de l’entrada, però dintre la casa, com un altaret amb una taula amb bones tovalles, damunt de la qual posen els ous que volen donar i una imatge de talla o en quadro a la qual fan llum. El sacerdot, en beneir la casa, beneeix també l’altaret. Les cases que no volen admetre la benedicció o no volen donar res, en oir la cantarella infantil que s’acosta tanquen la porta. El sacerdot, en beneir la casa, dóna a besar una imatge de Crist crucificat. De retorn al temple hom reparteix a la mainada els ous i efectes arreplegats.

Hom creu que el terme salpàs està format per la contracció dels termes sal i pax, puix que el sacerdot, en les seves invocacions pròpies de la cerimònia, desitja pau als estadants de les cases que aspergeix.

Hi ha contrades on els sacerdots no passen de l’entrada de les cases, mentre que en d’altres hi entren lliurement. Per causa d’alguns abusos, molts anys enrera hagué de privar-se la pràctica dins de les cases.

El costum dels escolans i d’altra quitxalla d’anar a captar ous per les cases al so d’una cançó petitòria és comú a molts pobles europeus, sobretot romànics i mediterranis.

Havia estat costum de guarnir per les cases petits monuments damunt de la calaixera i dintre de globus de vidre com una mena de devoció casolana semblant a la de muntar pessebres, però molt menys estesa i important. Altrament, el pessebre podia contenir tots els requisits precisos dins de la litúrgia familiar, mentre que el monument no podia contenir el Santíssim. Les cases que tenien capelleta damunt de la calaixera, aquests dies hi muntaven un monument, sobretot ben guarnit de llums i de flors. La mainada també en feia dins d’un pla infantil. A casa nostra no sabem que es fessin figures adequades, excepte les cucurulles, que sembla que anaven més destinades a simular la processó que a vetllar el Santíssim. A Mallorca el costum havia estat molt més estès i s’havia fet una fira on originàriament sembla que només es venien figuretes i elements diversos per a guarnir les cases santes o monuments. A València el costum ha arribat ben viu fins a nosaltres.

Havia estat costum, poc estès, representar plàsticament la processó amb figuretes de terra cuita del tipus de les de pessebre. Han arribat fins a nosaltres figures de cucurulles. De les altres no sabem si n’hi devia haver. Els armats, per exemple, ofereixen un bell tema per a figuretes riques de forma i policromes de decoració que amb tota probabilitat devien haver explotat els figuraires coroplastes. Les figures que hem vist duen la mà perforada, de manera que se’ls pot aplicar una candeleta, que hom devia encendre. La simulació de les processons havia estat també en ús a Mallorca. Al convent de les monges repenedides de Palma es conserva un moble que serveix com d’escenari d’una llarga processó d’aquest tipus, la qual va desfilant per davant de l’espectador en posar en moviment un ressort especial. Per les terres del sud de la Península, on les processons quaresmals adquireixen tanta importància, també és costum de representar-les en figuretes de fang.

La mainada valenciana guarnia altarets i monuments o sepulcres de Nostre Senyor i requeria els vianants perquè els fessin una caritat. Les nenes demanaven agulles a les dones, i els nens, llumins o cèntims als homes.

Avui es publicaven les llistes de les companyies de teatre que havien de començar la temporada el dia de Pasqua. Es feien públics els noms dels actors i el programa de les obres que serien posades en escena. També anunciaven la duració de la temporada i remarcaven que no es faria funció cap divendres. Aquestes llistes eren manuscrites i es fixaven per les cantonades.