PASQUA GRANADA

PEL Ripollès, els gotjaires van a cantar els goigs de masia en masia. Les colles estan formades per vuit o deu homes i presidides per dos majorals i per llurs adjunts. El majoral gros fa de cap de colla i el majoral xic li fa d’adjunt. En cantar, es divideixen en dos grups, dirigit, cada un d’ells, per un dels majorals. Canten les posades a mitges. Comença la posada la primera colla, que en canta la meitat, i l’acaba l’altra colla. Entre posada i posada, el músic fa una tocada adient. Quan arriben a una casa, pugen a la sala, saluden i demanen permís per cantar, que mai no els és negat. Un cop han cantat, fan una mica de pa i beure. Mengen coca i llonganissa i beuen bon vi. Finits la cantada i el refrigeri, el músic fa unes tocades al seu gust. Si a la casa hi ha fadrinalla, el majoral gros aixeca el dit per indicar al músic que toqui algun ballet. I el jovent es lliura a la dansa. La colla va a dinar a casa del majoral gros. Hom fa un gran dinar. Els majorals reparteixen ramells de flors a les donzelles i a les dones en general. Van a sopar a casa del majoral xic, i també fan un àpat extraordinari. No visiten les cases que porten dol o que hi ha malalts. Si a les cases on van els demanen que cantin alguns altres goigs, cobren un tant per cada un de més que els en fan cantar. El costum en general recorda molt el que feien per caramelles.

Havia estat costum representar una mena de misteri popular, anomenat el Triomf de Crist, de l’aire dels Pastorets, que es feien per Nadal, i de la Passió, que es representava per la Quaresma. Aquest drama sacre no tenia, ni de bon tros, la importància dels Pastorets ni de la Passió, que hem indicat. Tampoc no havia estat tan popular com aqueixes dues representacions.

Havia estat costum estès simular la baixada de les llengües de foc del cel, amb el llançament d’una magrana tirada des de la trona o d’altre lloc alterós del temple, per damunt dels fidels. Hom la tirava oberta, de manera que els grans s’escampessin i espargissin, per tal de figurar les llengües que van caure damunt dels Apòstols.

A Lleida era conegut pel Diumenge de la Magrana. En plena funció religiosa sortien els dotze Apòstols, abillats amb tota propietat, i enmig d’ells, la Mare de Déu, tal com explica l’Evangeli. De sobte, de la part superior del temple, llançaven una magrana, els grans de la qual s’escampaven i queien damunt dels Apòstols i del poble.

A mitjan segle XV, a Perpinyà, la representaven dotze clergues, degudament vestits, que figuraven ésser els dotze Apòstols. Un escolanet simulava ésser la Mare de Déu. En un moment donat, deixaven anar un colomet i, des del cim de la volta, llançaven damunt dels fidels una quantitat de neules vermelles, que simulaven ésser les llengües confusionàries que van caure del cel.

A Lleida, a l’hora de la missa i de vespres, baixaven un colomet amb una màquina. La gran gentada congregada a l’església engegava trons amb ballestes, que volien representar la gran remor que va produir-se. La representació fou privada perquè un any es va calar foc al cimbori de la Seu i, segons dir del prelat, perquè el foc produïa una fumera molesta i a voltes cremava els paraments dels altars j originava remors que pertorbaven els divins oficis.

La representació primer tenia lloc dins del temple. Per raó de la bullícia i de la gatzara que produïa, fou manada la celebració a la claustra. L’espectacle va degenerar i va caure en un pla irreverent, com van anar-hi a parar la majoria de les representacions sacres d’aquells temps. Per aquesta raó, l’any 1518 fou privada la seva celebració. La gent Penyorava, i el prelat fou requerit perquè autoritzes altre cop la representació, que, novament també, fou concedida l’any següent: el 1519. Molt aviat, però, es va haver de privar d’una manera definitiva.

Una representació semblant s’havia fet a València.

Avui, era dia de lluïment per als organistes. De nou a deu del matí, abans de la missa major, en record de l’hora en què el Sant Esperit baixà a la terra, els organistes gaudien de les llibertats d’orgue, que els permetien de tocar les tonades i melodies a llur gust, sense haver-se de subjectar als cànons establerts per a la música litúrgica. Els bons mestres solien tocar el bo i millor del repertori musical d’orgue. Els més inspirats improvisaven melodies a llur gust. Els de menys volada recorrien a melodies populars, prou conegudes pels fidels, que s’entusiasmaven en sentir-les. La gent filharmònica d’aquells temps, que gairebé només podia oir música sacra, perquè no se’n feia d’altra, esperava amb fruïció el dia d’avui, per gaudir del goig d’una audició selecta. Les esglésies s’omplien de gent amiga de la música. Els més entusiastes hi anaven molta estona abans, per tal de poder trobar un lloc des d’on poguessin sentir ben bé l’orgue, sense perdre’n cap nota i sense que se’n desfigurés cap matís. A les esglésies més importants, la Seu, Santa Maria del Mar, el Pi i d’altres, àdhuc hi havia qui hi anava un parell d’hores abans. Cada bon organista tenia els seus partidaris; entre els amics de la música s’entaulaven discussions sobre les tonades i les aptituds dels qui les feien.

Durant la missa major, en cantar el Veni, Sancte Spiritus, els organistes tocaven les notes més baixes de l’orgue, per tal d’imitar la remor que es va produir en baixar l’Esperit Sant a la terra.

Hom té per pecat menjar colom, per tal de no ofendre l’Esperit Sant. També es té per pecat matar un colom blanc quaranta dies abans i altres tants després del d’avui, perquè d’aquest color era el Sant Esperit.

Quan baixà l’Esperit Sant, la torre de Babel tenia set pisos d’alçada. Per pujar-hi, no hi havia cap escala; s’hi pujava per una rampa que es cargolava pel voltant de la construcció, que quan fou interrompuda tenia set-centes canes de llargada. A donar la volta a la torre s’hi eslava una hora justa, i la seva ombra al punt de migdia tenia una llargada que hauria calgut caminar set hores per seguir-la tota.

Veneraven el Sant Esperit els aiguardenters i anissaires i els vells venedors ambulants d’aigua d’ordi i de llimonades, precursors dels qui fan gelats i mantegades.

A Barcelona, a l’Esplanada i pels altres llocs acostumats, s’havia celebrat una fira de bens, semblant a la de la primera Pasqua, però molt menys important.

Els qui havien comprat un be per la Pasqua anterior i l’havien engreixat de Pasqua a Pasqua, el mataven, i se l’anaven a menjar a fora, en una fontada. Amb aquest motiu, les fonts de Montjuïc, de les muntanyes del Coll, del Carmel i de la carena de Collserola es veien molt concorregudes.

S’havia celebrat una fira pels voltants de Sant Just, a la placeta del davant de l’església i cap a la Dagueria.

Avui, s’inaugurava la temporada de curses de torets, o de braus novells, al torín de la Barceloneta. Del capdavall de la Rambla sortien uns òmnibus, qualificats, per la gent, de cotxes amb terrat, que hi portaven al preu de sis quartos a baix, i quatre, a dalt.

La nota més sobresortint d’aquesta Pasqua, a Barcelona, eren les colles de Sant Mus, entitats creades especialment per concórrer a l’aplec de l’ermita d’aquest sant, situada en terme de Rubí. La primera colla de Sant Mus va fundar-se al Raval, entre una colla de xatos (camusos). Hom deia que sant Mus era patró dels xatos, no sabem si per creença o en sentit festiu. Per a formar part de la colla s’havia d’ésser, doncs, camús.

La primera colla va fundar-se l’any 1840. Segons la veu popular, va ésser fundada per una família de camusos per efecte d’una prometença feta a sant Mus per haver-los ajudat a sortir d’un mal trànsit en el qual es trobaven.

La devoció a sant Mus es va estendre tant, que, per tal de poder donar satisfacció i cabuda en la colla als molts que desitjaven formar-ne part, calgué prescindir de la circumstància d’ésser camús, que havia estat obligada primerament. Oberta la porta a tothom, va entrar en la colla un elenc de jovent, el qual hi va portar una forta alenada de joventut, que no fou compresa ni compartida pels fundadors de l’entitat. En una reunió, molt sorollosa, els elements moderns van fer prevaler llur parer per una gran majoria. Els fundadors es van retirar i van crear una altra colla. Encara que els altres fossin elements novells, de fet a ells pertanyia tot el patrimoni tradicional de l’organisme; entre altres efectes, la bandera, que constituïa el seu distintiu. En fundar una altra colla, allò que primer va fer la gent vella fou procurar-se una altra bandera. Entre ambdues colles va entaular-se un peu de competència molt fort, i foren qualificades de xatos nous de la bandera vella i de xatos vells de la bandera nova. Aquests apel·latius van caure en gràcia a la societat vuit-centista d’aquells temps, i han restat estereotipats per a simbolitzar les diferències entre societats i la ingènua bonhomia vuit-centista.

L’any 1859, va fundar-se una tercera colla, que va distingir-se de les anteriors per portar un barret d’ales molt amples, a la garibaldina, i d’ací que fos qualificada de Colla del Xambergo.

La primera colla sembla que fou formada gairebé exclusivament per indianaires o pintadors d’indianes. Aviat se’n va formar una altra de menestrals de diversos oficis. Fou costum formar part de la colla per tradició familiar de pares a fills, de manera que hi havia les colles dels xatos grans, amb aplicació als pares, i dels xatos xics, formades pels fills.

Per formar part de les colles, només s’exigia ésser de bona conducta, passar dels divuit anys i no arribar als quaranta.

Solien reunir-se tres vegades a l’any: per Nadal, per la Pasqua florida i vuit dies després de l’aplec. Pagaven una pesseta cada quinze dies per formar el fons econòmic de l’entitat, que servia per a pagar les despeses de la sortida i el vestit, que tots duien igual. Van constituir-se un gran nombre de colles, que van adoptar noms pintorescos i de regust molt vuit-centista. Les més importants foren les dues dels camusos, ja citades, i la del Xamberg. Hi va haver colles, molt nombroses, que van arribar a passar de 600 individus. Sortien el dia d’ahir. Vestien d’una manera especial: barret d’ales amples, de palla o de feltre, segons les colles; camisa blanca, brusa de coloraines, corbata, faixa, calces curtes, calçons de roba i espardenyes de vetes. Duien, al coll, una motxilla de teixit, amb un plat de llauna, un vas, i cullera i forquilla de fusta. Cada any renovaven tot l’equip. Si durant l’any havia mort algun company de colla, portaven la cinta del barret, la corbata i els botons de la brusa negres.

Uns quants genets obrien la marxa. Els seguien els més alts i ben plantats de la colla, a tall de gastadors; un d’ells, amb una gran cullera de fusta al coll, a tall d’escopeta; un altre, amb una forquilla; un tercer, amb un ganivet; tot, simulat i de mida gegant; i a més, un altre, amb un pa de barra, gros de mitja arrova. Després, venien els membres de la colla, afilerats i dividits en dues rengleres. Al seu darrera, uns quants animals de càrrega portaven la minestra i el bagatge culinari. Tancaven la comitiva el banderer i els cordonistes, muntats en cavalls bens guarnits i arreats. La senyera era de seda, i rematava amb una imatge del sant, fosa en argent.

Les colles, en caminar, marcaven el pas, al ritme que els fixava una orquestra rústica, integrada per diferents instruments de factura popular, tocats pels més filharmònics, sense que sabessin un borrall de música.

La tarda del dissabte feien diferents passades pels carrers principals de la ciutat, especialment pels barris on residia la colla. Anaven a visitar les autoritats, per acomiadar-se. Era corrent que l’alcalde els donés una moneda d’or. Seguidament sortien, formats, pel portal de l’Àngel, i més tard pel d’Isabel. Reposaven als Josepets i a la Font del Roure. Al vespre, arribaven a Sant Cugat, on les noies ja els esperaven, perquè organitzaven un gran ball a la plaça. L’endemà, seguien fins a Rubí, on també feien ball. El seu pas arreu era celebrat i esperat, perquè portaven alegria i bon humor.

Feien el camí saltant, ballant i fent gresca. Caminaven al so d’una marxa, la qual fou molt popular entre els estaments obrers d’aquells temps, que eren els que integraven les colles. La seva valor melòdica és molt escassa, però té un graciós caient vuit-centista. Després de reposar i de fer molta bullícia, anaven a visitar sant Mus a la seva ermita. Era norma general de les colles de no admetre dones, sota cap pretext. Cantaven una cançó pròpia, mig a tall d’himne, que feia així:

Les colles anaven seguides d’un o més carros amb vela, segons llur importància, que portaven la minestra i tot el bagatge culinari precís. Durant el camí, ningú de la colla no podia pujar al carro. Tothom estava obligat a caminar, per cansat que estigués. Només hi podia pujar algú que es fes mal o que no es trobés bé. Cada colla solia portar un o diversos cuiners, que curaven de la part culinària. Era costum de fer una gran arrossada. Adquirí popularitat un cuiner, conegut amb el nom de Pau Pèls i qualificat de Rei de l’arròs, que també havia actuat com a arrossaire en la coneguda Colla de l’Arròs. Els camusos, agraïts a les delícies que els havia proporcionat en Pau Pèls amb els seus arrossos, li van dedicar una medalla, on figuraven tots els elements indispensables per a fer un bon arròs.

Els cuiners estaven rellevats de caminar i podien pujar al carro. Tota la colla tenia un interès molt marcat que el cuiner conservés totes les seves facultats i les seves potències, per tal que l’arròs no en sortís perjudicat.

Sant Mus devia comptar amb molts devots a Barcelona, en el primer terç del segle passat, si cal jutjar per una nota que va publicar la premsa Pany 1821, en la qual es fa saber que una imatge seva era venerada a l’església de l’Hospital de la Santa Creu, on podrien anar a venerar-la els devots a qui no fos possible d’assistir a l’ermita de Rubí.

Al Bruc i per d’altres poblacions properes sortia avui, de bon matí, el nuvi o agutzil repicant un gros timbal per commemorar la victòria del Bruc, que, segons veu popular, va tenir lloc aquest dia. Fa molts anys que el costum ha caigut en desús.

El dia d’avui celebra la festa major la vila de Sant Feliu de Pallerols, a la Vall d’Hostoles. Conserva, encara, un ball de cavallets, força curiós i interessant, que és el més complet dels que han arribat fins a nosaltres. Una de les diverses ballades que fan la qualifiquen de Mata-degolla. Ballen junts amb una parella de gegants i amb una mulassa, i entre tots tracten de simular com una masega o batussa, segons reflecteix el qualificatiu que li és aplicat.

Figura una masega entre vuit minyons, que simulen anar muntats en cavallets de cartó, a to amb l’estil popular, una parella de gegants i una mulassa.

Tots corren i salten d’ací d’allà de la plaça, de manera avalotada i desordenada, al so d’una tonada típica. Segons tradició, llavors de la invasió sarraïna, els àrabs volien entrar a Sant Feliu. Els veïns van fer uns gegants, una mulassa i uns cavallets de cartó i, abans de l’arribada dels egarencs, van simular una batussa. Els enemics, que, des de lluny, van veure tot aquell moviment i aquells monstres, més que espantats van abandonar llur intent. La població es va salvar de la invasió, i cada any celebra l’èxit, figurant la batussa que va alliberar-la de l’estrall.

Segons una altra tradició, la Mata-degolla commemora la desfeta infligida als exèrcits de Carlemany a la Creu de la Fàbrega.

Avui, també, fa la seva festa el llogarret de Riudaura, proper a Olot. Fins ara es ballava el típic ball del gambeto, del qual parlarem en tractar del mes de maig.

La vila de Móra d’Ebre feia la seva festa major. Després de l’ofici, feien el cós, a la carretera. El pregoner passejava per la població una alta llança, al cim de la qual penjaven les joies destinades als guanyadors: un pollastre, un conill i una ceba. A la tarda, a la plaça, ballaven coques. Se subhastaven cocs, tot guarnits de flors. El qui en donava més ballava el coc, o coca, tot sol, amb la donzella que escollia per parella. Els amics els obsequiaven amb caramels i d’altres llepolies.

A Vallbona del Penedès, després del rosari, s’organitzava una processó, en la qual les majorales del Roser ocupaven un lloc preferent. Duien a les mans els espadalers, feixos de candeles de colors molt ben adornades amb profusió de cintes, llaços i flors de colors. Els pavordes, que elles mateixes nomenaven, les ajudaven a portar les bacines i les coques per al sacerdot. Finit el rosari, sortien a la plaça, i elles soles, amb els fadrins que havien escollit, ballaven garlandes.

A la Garrotxa, és costum que aquest dia s’enceti la primera llonganissa del porc mort aquell any.

A Menorca havia estat obligat, en aquest dia, menjar carn de bou. És molt remarcable que al bou destinat al sacrifici, abans de portar-lo a l’escorxador, l’enfloquessin i el passegessin, amb certa pompa i cerimònia, per tots els carrers més importants de la població.

El dia d’avui, les noies que festejaven anaven a dinar a casa de llurs promesos, com ells havien anat a casa d’elles el dia dels Reis. Hom feia un dinar extraordinari, com pertoca a un àpat de prometatge.

A la ciutat de València, per aquesta Pasqua, havien celebrat festes de veïnat diversos barris. Aquests tipus de festes tradicionals tenien molt color. Un dels carrers que es distingien era el del Sent Bult, com també el barri immediat. En aquell paratge hi havia hagut l’antiga jueria o call judaic. Segons la tradició, obrint un pou o fent fonaments per aixecar una casa, fou trobada una imatge del Sant Crist, qualificada de Sant Bult, o de Sent Bult en valencià, la qual fou erigida patrona del barri. Aquests dies era exposada a la veneració pública. En la placeta immediata, s’erigia un altar, al qual era portada la imatge, en processó, des de la casa del clavari o administrador de la confraria. La festa era anunciada amb una gran traca, amb profusió de bengales i tronadors. El dia de la festa tenia lloc una funció solemne a l’església de Sant Domènec. A la tarda, feien ballades. L’endemà, hom retirava la imatge del retaule erigit enmig de la placeta i la portava, processionalment, a casa del clavari entrant, que havia de guardar-la fins l’any vinent.

Altre carrer que es distingia era el de Morvedre. Des de temps molt reculat té organitzada una confraria de barri, tinguda per la més gastadora i la més opulenta de les confraries de barri de la ciutat. Tenen per patró el Sant Crist de la Fe, una còpia de la imatge del qual fou cedida a la confraria pel patriarca Ribera. Feien una festa molt sonada. Organitzaven una processó molt lluïda, amb gran nombre de cirials i algunes representacions de personatges sagrats i figures bíbliques. Celebraven una fira de porrat, que solia ésser molt visitada per les parelles d’enamorats, i, segons costum general, els galants feien a llur promesa la mocaorà, que consistia a regalar-li una mocadorada de llaminadures comprades a la fira. Una de les notes típiques d’aquesta festa era la cantà dels cegos. Un parell de ceguets captaires, tocadors de guitarra, cantaires o recitaires, des d’una finestra donaven una sessió, mig rapsodiada, mig cantada, de composicions de romanços populars, gairebé sempre de molt mal gust i molt baixes de sostre, quan no arribaven a la grolleria indesitjable.

També feia la seva festa el barri del Portal de Quart, en la qual prenia part el veïnat d’ençà i d’enllà del Portal. Feien una traca enorme, amb gran nombre de tronadors i de masclets, que explotaven amb un nucli fortíssim, qualificat de cabdell, que, en esclatar, se sentia de gran distància i feia tremolar i trontollar mig barri. Aquesta traca presentava, com a curiosa particularitat, que es posava per dins de les tavernes, on els focs petadors esclataven en ple establiment i per damunt de la concurrència, que ja els esperava i que sostenia impassible el seu efecte.

Així mateix feien la seva festa de barri els carrers immediats a la Porta de Sant Gregori. La dedicaven al patriarca sant Vicenç Ferrer, en recordança que, en aquell carrer i vora de l’Hort dels Sastres, el sant valencià va fundar l’Asil dels infants Orfes. La festa tenia lloc a l’església de Sant Agustí. Era molt solemne, i s’hi predicava en valencià quan ja feia molts anys que havia deixat de fer-se per tota la ciutat. Hi assistia, es pot dir, tota la mainada masculina de València, des que anaven amb bolquers fins als catorze anys. Després de la festa religiosa, s’organitzava com una processó, integrada per tota la mainada fidel que havia concorregut a la festa, ben endiumenjada i dividida en dos rengles. Presidida per la imatge, es dirigia vers la placeta immediata, on s’havia guarnit un altar per dipositar-hi la imatge del sant valentí durant els dos dies de la festa. Una de les notes característiques eren les grans ballades.

Al llogarret alacantí de Callosa d’En Sarrià, el sacerdot, acompanyat de dos escolanets que tocaven una campaneta, voltava per les cases, captant queviures i diners a profit del culte.

Heus aquí el petit refranyer d’aquesta Pasqua: