DILLUNS DE PASQUA GRANADA

LA nota típica del dia d’avui era sortir a fora, semblantment com pel dilluns de la Pasqua florida. Com que el temps convidava més que aleshores, hom solia anar més lluny. Hi havia qui anava fins a Molins de Rei, on se celebrava una fira important, especialment d’arreus de conrear la terra i d’altres estris i atuells propis de la pagesia. També n’hi havia que anaven a Mataró, on tenia lloc una fira, important, de terrissa i d’objectes de vidre, a la qual acudien els terrissers de Mataró, de Blanes i de Malgrat i els vidriers d’Arenys. Era de rigor firar-se d’un estri de terrissa o de vidre. La majoria dels petits vaixells i d’altres vasos de vidre, decoratius i bonics, de poc preu i de factura vuit-centista, que embellien les llars humils barcelonines, havien estat comprats a la fira de què parlem. Temps enllà aquesta fira havia estat gairebé únicament de terrissa i hi acudien els terrissers d’arreu amb llurs objectes típics i característics: els de Breda, amb llurs olles i cassoles obrades amb terra de ferro, segons el dir popular, que permet fer-les ben primes i tan resistents com cap d’altres en tota la Península i que feien acudir a la fira compradors de pertot arreu; els de Vilatorta, que a més de terrissa de foc, com els de Breda, obraven càntirs que feien l’aigua fresca a l’estiu i la mantenien calenta a l’hivern, amb els quals competien els cantirers de Verdú; els de la Bisbal, amb llurs salers, càntirs i canelobres pintats de roig i de groc per a dur els ciris al monument; els de Figueres, amb llurs plats per a sota els setrills, i les gerretes d’oli i melers i dolls envernissats de verd; els d’Olot, amb els plats de mà en forma de casquet per a menjar els dies feiners estant dret, diferents dels dels dies festius, més plans, adequats per a menjar a taula, i també la vaixella dels dinars de morts, exclusiva dels àpats de funerals, de to roig fort i mig negrós i serpentejada amb ratlles negres; els de Sabadell, de Manresa, de Vilafranca del Penedès i els d’Esparraguera, amb llur vaixella fina de taula i de rebost, tota envernissada, entre la qual sobresortien els típics morters i xocolateres graciosament decorades, que tant per llur forma esvelta com per llur policromia destacaven entre l’obra negrosa dels grans bugaders o cossis dels terrissers de Quart i les magnes gerres olieres dels de Miravet i d’altres localitats riberenques de l’Ebre, gerres que de tan grosses havien d’ésser obra-des en tres o quatre peces o pisos, segons dir dels terrissers; així mateix es distingien per fer catúfols i gibrells de fons estrellats, emprats per a remullar bacallà, per a la bugada i per a d’altres menesters tant casolans com per als vells oficis populars i tradicionals. Els qui se sentien més excursionistes concorrien a l’aplec de Sant Miquel del Fai, i, com a record, portaven pedretes boniques de les que es troben pels degotalls i per les espelunques properes a la cascada.

Havia estat costum de celebrar la Pasqua en comú, entre veïns d’una mateixa casa i àdhuc d’un mateix carrer. Formaven una comuna, a raó d’un tant per cap entre els qui hi havien de prendre part. Els infants pagaven mitja part o un quartó, segons els casos. Perquè no resultés carregós, posaven, durant un quant temps, un tant molt petit cada setmana. Compraven els bens convenients per al nombre de la colla. Se’ls anaven a menjar als afores, vora d’una de les moltes fonts que ragen pels voltants de la ciutat. Generalment sortien en dues colles; la primera, formada gairebé només per homes, que portaven els atuells i el bagatge necessari més pesat. Més tard, es formava una altra colla, amb les dones i la canalla. Mentrestant, els homes cercaven la llenya, encenien foc i preparaven el menester, per poder esmorzar així que arribessin les dones.

Les colles de carrer es convocaven a toc de corn. L’encarregat de tocar-lo, una estona abans de sortir cada una de les colles feia tres passades, amunt i avall, tocant el corn. Quan al carrer hi havia algun malalt greu, se suprimien les passades de corn.

Els qui no acudien a la crida havien de sortir sols. Si algú no hi feia cap sense motiu justificat, perdia l’import que havia posat a la comuna. Així que les dues colles havien arribat a l’indret escollit per a la fontada, encenien una foguera ben grossa, destinada únicament a comunicar als veïns que no havien pogut concórrer a la fontada que havien arribat bé i que no els havia passat cap contratemps pel camí. Aquesta foguera només tenia l’objecte indicat, i hom posava gran mirament a no utilitzar-la per coure-hi res. Els veïns que havien restat a ciutat sortien al terrat, o anaven fins a la muralla de vers l’indret on havia anat la colla, per tal de veure la foguera que els anunciava la bona arribada dels companys. A la tarda, abans d’emprendre la tornada, encenien una altra foguera, amb intent de comunicar als conveïns de ciutat que la colla es posava en camí. Quan el costum era poc estès, l’encesa de les fogueres tenia l’eficàcia que li volien donar els qui les encenien. Més tard, quan les colles de carrer foren moltes, a cada font se n’aplegaven diverses i feia de mal saber quina de les fogueres que s’encenien era la de la colla de què hom desitjava saber noves.

Els veïns de la Tapineria sortien en romeria fins al santuari de la Mare de Déu del Coll, situat dalt d’un petit monticle del barri extrem de la Salut. Veneraven una imatge d’aquesta advocació mariana en una capelleta que s’obria al pany de paret del vell palau reial que donava a aquest carrer. Un cop enderrocada la part posterior d’aquest edifici per efecte de la urbanització d’aquest carrer, la imatge fou traslladada a la capella de l’Esperança, del carrer de la Palma de Sant Just, i posada a l’altar de Sant Josep, on fou venerada fins ara. Els romeus feien el camí mig en processó, presidits per una imatge del Crucifix. Als veïns de la Tapineria se n’afegien molts d’altres dels carrers immediats, els quals acudien al toc del corn que els convocava.

Els veïns del carrer de la Boqueria feien una forada a Montcada, per tal de visitar la Mare de Déu d’aquesta advocació, que es venerava en la capella del vell castell. Part d’amunt del Portal de la Boqueria hi hagué una capelleta on es venerava una imatge d’aquesta Mare de Déu, de la qual els veïns dels carrers immediats eren devots. A la romeria de Montcada concorrien diverses comunes dels carrers immediats al Portal.

Els veïns de l’Espaseria, en ocasió d’una de les moltes pestes que havien flagel·lat la nostra ciutat, es van encomanar a sant Cristòfol, a sant Sebastià i a la Mare de Déu de Bellvitge, perquè els guardessin de l’epidèmia. En tot el veïnat no es va donar cap cas de pesta. Agraïts pel favor rebut, van fundar una germandat i confraria, destinada a celebrar unes funcions religioses dedicades a aquests sants el dia d’avui, a l’església de Sant Sebastià, del costat de les Voltes dels Encants, enderrocada fa una vintena d’anys. Aquesta devoció havia donat lloc a una de les funcions religioses populars més solemnes i més concorregudes, degut al costum de fer prometença, en temps de pesta i de mals de contagi, de contribuir i de concórrer a la festa dels veïns de l’Espaseria, si hom sortia bé de l’epidèmia. Els ciris hi cremaven a centenars. La gent, portada per la creença en la grandiositat i solemnitat de les funcions celestials, per ponderar fins al grau màxim la profusió de lluminària de la festa, deia que hi cremaven més ciris que al cel.

De moltes cases, se n’anaven a fora tots els veïns, i no restava ningú en tota l’escala. En aquests casos, hom tancava la porta de l’escaleta. Els qui no sortien a fora, abans de dinar solien anar a donar un volt pels carrers més populosos, per tal de veure si hi havia gaires escaletes tancades i de jutjar, per aquest senyal, de la importància de la gentada que havia sortit a fora.

Tornaven les colles de Sant Mus, després de dos dies de jugar, saltar, ballar i divertir-se a desdir. Les promeses, esposes, filles i quitxalla dels romeus sortien a esperar-los als glacis de les muralles i, en trobar-se, es lliuraven a mostres expansives de goig i d’alegria.

Els portaven atxes de vent. Cada un d’ells encenia una atxa. Abans d’entrar a la ciutat, feien un ball especial, que anomenaven l’un, dos, tres, quatre, nom pres de la lletra que era aplicada a la tonada. Era com una mena de rigodons ballats per homes sols. Per al desenrotllament del ball calia un gran espai. Les evolucions i moviments combinats de tantes atxes enceses produïen un efecte fantàstic. Tot Barcelona sortia a veure l’arribada de les colles. La part de la muralla de terra més immediata als portals de l’Àngel i d’Isabel, s’omplia de gom a gom de gent àvida de veure, des d’un pla elevat, les evolucions de la dansa. Com que l’afluència de tantes colles dificultava la facilitat d’evolucionar, n’hi havia que entraven pel portal de Sant Antoni. Tota la ciutat, i molt especialment el barri del Raval, es posava en commoció per l’arribada de les colles.

Les colles de Sant Mus van aplegar el floret de l’element treballador barceloní i van estar estretament vinculades amb el progrés i el creixement del barri del Raval. Van constituir les primeres manifestacions organitzades de l’excursionisme popular. Foren les primeres associacions obreres i van omplir una funció social sana i ben nostrada. Tenien molts punts de contacte amb les colles de Sant Medir actuals, per bé que dins el pla ingenu de la societat vuit-centista. Cal remarcar la diferència, essencial, que les colles de Sant Mus no admetien dones, com ja tenim dit.

Avui era el dia típic dels aplecs. Entre molts d’altres, es feia el de Montgrony. Hi acudia gran gentada. Els qui pujaven per la dura escala cavada en la penya viva, pagada pel Comte l’Arnau, segons veu popular, reposaven al peu de la famosa alzina de la Salve, i deien una oració. Era típic el ball de la Gombrenyesa, variant de la gala, de Campdevànol, que era ballada pel jovent amb gran fervor i que acabava amb la corranda. Entre el jovent masculí s’establia gran competència per mantenir, com més estona millor, les balladores enlaire, molt més del que permetia la nota aguda de la tonada que marcava aquest salt. Era motiu de lluïment i d’orgull, per part dels ballaires, sostenir-la fins que les forces deien prou. S’establia com una mena de campionat. Per tota la rodalia sonaven els noms del fadrí i de la donzella que s’havien emportat la palma, i eren motiu d’admiració. Fou corrent que les parelles fessin tot allò que podien per tal de mantenir el campionat per a les balles de l’any vinent.

Un altre aplec que també tenia lloc avui era el de Sant Baldiri, que hom celebrava a l’entorn d’una capelleta que s’aixecava en terme de Lliçà de Munt. Solia veure’s molt concorregut.

Molt temps enllà, els anys que la collita de la mel havia estat rica i abundosa, enllestida la feina del crestar i guardada la mel, les gents pageses de les muntanyes de Prades anaven a visitar la Mare de Déu de l’Abellera, la qual fou trobada per unes abelles que tenien el rusc en una soca que els feia d’arna, dins de la qual s’estotjava la imatge que, per aquesta raó, tenen per patrona els abellaires de la contrada. La nota típica de l’aplec era un ball de coques, farcides de mel i sembrades d’avellanes, enmig de les quals sobresortia una nou; les venia el mateix ermità, i els romeus en feien ofrena a la balladora que escollien, ofrena que equivalia a un convit a la dansa per festivar les primícies de la novella mel de maig; dansa de coques, de franc regust cerimonial, en pla de festeig de la bona collita.

Els pagesos de les costes d’enllà del Pirineu que conreaven abelles també havien visitat la Mare de Deu de les Abelles, venerada a Banyuls de Mar, la qual va ésser trobada per uns pescadors dins d’una arna d’abelles que van treure de mar amb la xarxa. També li dedicaven funcions i festes, entre les quals la dansa ocupava un lloc important, però no en són coneguts detalls i no sabem quin ballet hi dansaven.

En l’aplec de la Mare de Déu de Falgars, que es venerava en un santuari propi, en terme de la Pobla de Lillet, al matí tenia lloc la funció religiosa. A l’hora de dinar, la gent s’escampava pels prats que volten el santuari. Els pavordes de la Mare de Déu feien el llevant de taula, per tal de recollir en favor del culte. Tothom tirava quelcom a la bacina, que regraciaven amb un brotet de falguera.

En havent dinat, els joves jugaven als quatre pilans, a la corretgeta o l’espardenyeta. Els qui hi prenien part feien una grossa rodona. Per fora, voltava un jugador que duia una espardenyeta, i un altre que li anava corrent al davant. Si l’atrapava, li ventava cop d’espardenya al darrera, i no parava de pegar-li mentre podia. El qui rebia se’n podia alliberar deturant-se davant d’un dels que formaven la rodona. Aleshores, aquest s’havia de posar a córrer i ocupar el seu lloc. Si el que servia de blanc al qui duia l’espardenya era més lleuger que ell i, tot voltant, arribava a atrapar-lo, era ell el qui li ventava cops ben forts a l’esquena. El que duia l’espardenya se’n podia escapar si, pel darrera i de manera ben dissimulada, lliurava l’espardenya a un dels de la rodona, que passava a fer el seu paper. Tots els jugadors havien d’estar molt amatents, per tal d’adonar-se de quan l’espardenya mudava de mà, puix que el qui la rebia les emprenia a cops amb el que tenia més a la seva vora, el qual, per defensar-se de rebre, es veia obligat a córrer i fugir del qui l’empaitava. A voltes, aquest joc graciós es feia al so d’una tonada gaia que tocava la música.

El toc de rosari feia acabar el joc. La gent anava a l’església, on es cantava el rosari amb música i, després, es cantaven els goigs de la Mare de Déu. Acabada la funció religiosa, fora, a la plaça, es feia la dansa.

Al Ripollès es celebrava l’aplec al santuari de la Mare de Déu de Vidabona. Havia gaudit de molta anomenada i popularitat un ball denominat el Bruguerès, perquè només podien ballar-lo els del llogarret de Bruguera. Ballaven a la gran era del davant de l’ermita, en sortir de l’ofici. La coreografia d’aquest ball era mol, especial i diferent de la de la resta dels balls populars a tota aquella rodalia. Cridava molt l’atenció, i acudia a l’aplec molta gentada dels pobles propers, atreta per l’espectacle de la dansa. Per abandó dels de Bruguera, fa anys que es va perdre el ball, del qual no s’ha conservat més que la melodia. En perdre’s el ball, l’aplec va minvar en importància, perquè el ball constituïa la nota típica de la festa.

Els de Bruguera gaudien, doncs, del privilegi de menar el ball. Havien ballat el ball dels calçons, l’Espunyolet i el ball de Tres Parts, dels quals parlarem en tractar del mes de maig.

La gent anava a veure els grillons d’aquell captiu que estava pres a Moreria, tancat dins d’una caixa que li servia de presó. El dia de l’aplec va pensar en la festa que devien fer els del seu poble, es va encomanar amb tot fervor a la Mare de Déu de Vidabona, i, en despertar-se, es va trobar dins de l’esglesiola. En agraïment, va oferir els grillons a la imatge. La gent vella creien que l’assistència a aquest aplec guardava de caure presoner i d’ésser esclau de moros.

Una nota típica d’aquest aplec fou el joc de l’osset, no com a simple passatemps, sinó com a joc interessat. S’hi jugava les estones lliures de les funcions religioses, dels àpats i de les balles. Els jugadors, asseguts a terra, s’aplegaven en grups de quatre. Al seu voltant es formaven grups de badocs que feien de jutge per decidir les jugades dubtoses. Quan es produïa algun dubte, el qui menava el joc es dirigia a qualsevol dels qui miraven i li preguntava si el coneixia. L’interrogat, si no el coneixia, havia de respondre: —Gens ni mica—, i aleshores el jugador tornava a interpel·lar-lo amb la frase obligada de: —És bona la jugada?— L’interrogat havia de respondre simplement amb una afirmació o negació i el seu parer era admès com a decisió inapel·lable i acatat pels jugadors sense protesta ni discussió. Aquest costum curiós pot recordar vells procediments judiciaris que confiaven l’acció de la justícia al comú o al desconegut desinteressat en l’afer, sense cap vincle d’amistat ni coneixença amb els litigants. Originàriament el joc de l’osset havia tingut sentit astrològic i oracler, com tenim dit; més tard prengué caràcter interessat, i es dóna com a origen del joc de daus; darrerament ha quedat reduït a un joc i passatemps infantil. Com a joc interessat, a casa nostra no en tenim altra notícia que la de què parlem. La seva persistència entre els jocs d’aquest aplec, després de tants d’anys que ja no es jugava entre persones grans, porta a pensar si pot recordar el joc astrològic fet a l’empara i al redós d’alguna divinitat gentílica venerada primitivament en aquell lloc.

També s’havia celebrat l’aplec de la Mare de Déu de la Cau, així mateix al Ripollès. Una nota típica d’aquest aplec era el menjar-hi faves. Els qui concorrien a la festa religiosa rebien un panet d’oferta i una llossa de faves, que els administradors de la Mare de Déu feien coure en unes calderes immenses. A part de les faves rebudes com a oferta, era de rigor de menjar-ne en abundor, com a menjar típic de l’aplec. La tradició deia que hom donava faves i pa a fi de recordar que, antigament, quan encara no hi havia blat, la gent només menjava faves, i de la seva farina se’n feia el pa. La veu popular afegeix que el pa de bon blat i bona xeixa fou fet i propagat per Jesús. Sembla que, efectivament, el blat és conegut als nostres països molt tardanament dins de la pregona vida de l’home, i que, abans de la seva difusió, les faves havien constituït l’aliment principal.

El repartiment de diverses menes de llegums cuits havia estat comú a diversos aplecs de muntanya. Sembla que pot recordar algun ritu funerari. Els pobles antics creien que els llegums, i en especial les faves, eren la menja preferida dels difunts. Els en posaven als fèretres i a les tombes, i eren motiu d’oferta en les cerimònies funeràries. En les festes antestèries, o sia festes de les flors, que, vers aquest moment de l’any, celebrava Atenes, dedicades a Dionisos, divinitat del vi, i a Hermes, déu dels morts, hom repartia profusament llegums cuits, en holocaust de les víctimes del diluvi universal.

Concorria en aquest aplec molt jovent femení, portat per la creença que s’hi trobava casador. Hom deia:

És a dir, que ja és maridada i emmainadada. També deien:

Havia estat típic el joc del tupí. Hom tirava pedres contra un tupí des de certa distància; qui el trencava rebia un premi; abans, era de cinc sous, i més ençà, de mitja pesseta. Aquest joc del tupí havia estat molt estès; és el precursor dels moderns tirs de rutlla al blanc i de colom. Podria ésser que reconegui un origen mític.

Pel Lluçanès la gent sortia a fora, especialment per collir herbes remeieres i aromàtiques, a fi de proveir i satisfer el fons de l’apotecaria casolana, puix que, en general, hom creu que en aquest moment de l’any és quan les herbes tenen més virtut, emanada de la gràcia atribuïda al maig i de la sentor sagrada que comporta la Pasqua. Aquestes sortides, sovint no tenien pas aire d’aplec ni eren fetes al redós de cap ermita. Els veïns de Prat de Lluçanès solien aplegar-se a l’ombra de la Pedra dreta del Grau, suposat monument megalític que s’aixeca, solitari i altiu, damunt del vell camí de Merlès. Acumulaven al peu del menhir les herbes recollides i, al seu entorn, es lliuraven a la dansa, de la qual parlarem en ocupar-nos del mes de maig.

Ballaven amb preferència ballets al so de cançons, puix que no sempre resultava fàcil comptar amb un músic. Solien cantar sobretot el Bon Caçador i Els Fadrins de Sant Boi, i, molt sovint, el Contrapàs, que descabdellaven al so del «divino» que li fa de cançó. Aquests balls, a base de rodona al voltant de les herbes collides, arrecerades a la pedra gegantesca, recorden, amb tota probabilitat, una cerimònia ritual força acusada.

Hom conta que un any, per la festa major d’Aiguatèbia, al Capcir, mentre feien les balles a la plaça, es va presentar un gros corb, negre com el sutge, que va volar per damunt de la plaça, tot llançant un crit sinistre, i, sobtadament, va caure mort enmig de les balles. El pànic entre el veïnat va ésser gros. Tothom es va amagar i temé que passaria alguna grossa desventura. Un minyó se sentí més valent que els altres, va recollir l’ocellot de terra, el va ensenyar als seus companys i els el va fer tocar perquè es convencessin que era un moixonot. La pau va tornar a imperar per la plaça i van seguir les balles. Però, heus aquí que l’endemà va córrer la veu que el minyó que havia collit el corb havia mort d’una mort estranya. Ben aviat es va saber que havia mort el segon dels que havien tocat l’ocellot, i no es va trigar a saber que havien mort tants com l’havien tingut a les mans. Una pesta terrible va planar damunt del veïnat. La gent moria com a mosques. El veïnat acudí en processó a l’ermita de Sant Sebastià de Fontrebius i van fer vot d’oferir-li un ciri, que cremaria set anys damunt de l’altar. El sant va escoltar els precs dels fidels i la pesta va parar en sec. Els veïns d’Aiguatèbia van complir el vot, que repeteixen, cada set anys, el dia d’avui. Surten en processó fins a Fontrebius; duen un ciri gros com una roda de carro, ben cargolat, que dipositen damunt de l’altar del sant, i l’encenen amb les acaballes del ciri que hi han portat set anys abans. Si el ciri resulta curt, per tal que duri els set anys, quan va de baixa li afegeixen la cera convenient, a fi que cremi l’espai de temps fixat pel vot. La processó que porta el ciri gegant resulta ésser una de les més típiques de la Catalunya francesa. Antigament, durant la processó els fidels cantaven els goigs de sant Sebastià.

Els veïns de Balaguer i els de Menàrguens anaven a fer una forada al paratge conegut pel Corb, on, segons tradició, havia existit una població així anomenada, de la qual no resta altre record que la memòria del poble i una capelleta dedicada a sant Miquel, que, segons dir de la gent, era l’esglesiola del poble perdut. Els veïns de Castellar del Vallès, antigament, havien sortit a fer una forada per la vora d’uns enderrocs, coneguts amb el nom de Castellar Vell, entre els quals excel·leixen les runes d’un temple, que, segons la veu popular, havia estat l’església de la població que temps enllà s’havia estès al seu entorn. Les gents de Sant Adrià del Besòs i de Santa Coloma de Gramenet havien anat a passar el dia al turó del Pollo, al cim del qual es troben les restes del poblat ibèric conegut per Puig Castellar. Resulta remarcable la persistència a visitar restes de poblacions perdudes; qui sap si pot recordar algun culte dedicat als avantpassats de la tribu o del clan. Els romans, vers aquest moment de l’any, havien celebrat cerimònies culturals, dedicades als morts elevats a la categoria de divinitats.

A Tortosa té lloc la festa de l’Aldea, al redós del temple d’aquesta imatge mariana, que, segons la tradició, fou trobada a la soca d’una olivera i que bé pot recordar alguna divinitat gentílica, protectora del conreu de l’oli. Una nota típica i pintoresca d’aquesta festa és una cursa de vaques. Els qui les abornen els fan miroies amb sacs, que volen figurar les capes dels torejadors, i les envesteixen amb boscalls i bastons, a tall d’espases. Per escapar-se de les bestioles quan els empaiten, pengen dels balcons cordes amb nusos, per tal de poder-s’hi agafar i enfilar fàcilment. La festa és molt concorreguda d’elements camperols.