DIJOUS GRAS

ÉS l’anterior al diumenge fallar i, per tant, el següent al de les comares. Antigament, durant els dies de les Carnestoltes, hom menjava carn a desdir, tanta com podia dins els mitjans i l’ambient que l’envoltava. Era preferida la carn de porc. El carnal començava avui amb un àpat extraordinari, abundant de carn de porc gairebé exclusivament. D’aquest costum deriva el qualificatiu d’aquest dia.

A Barcelona, en temps dels nostres avis, era de rigor menjar coques amb llard. Primer gaudiren de molt crèdit les del Forn dels Àngels i més tard se’n va emportar la palma el Forn de Sant Jaume.

Havia estat gairebé general fer un àpat gras propi i especial de les Carnestoltes, cuinat a base de carn de porc, ous, llom, orella, ventre, botifarra, i d’altres carns de les més delicades. Es duia al forn amb ous debatuts amb canyella i sucre, de manera que en prendre’s els ous formaven com una crosta que els donava un sabor exquisit per als paladars d’aleshores. Era qualificat de cassola. Per llevant de taula hom menjava coques de llardons. Hi havia llocs que començaven l’àpat amb macarrons enllardats. Aquests plats es feien per berenar o per sopar, però no per dinar. Es repetien pel diumenge fallar i el dimarts de les Carnestoltes. Àdhuc hi havia qui en menjava cada dia. Hi ha una dècima vuit-centista que ens en parla:

Els nois des del dia de Cap d’any fins avui procuraven recollir com més cèntims millor a la guardiola i avui la trencaven per poder anar a fer un berenar amb els companys d’escola. Amb els mestres dirigint i presidint, els deixebles sortien a berenar a l’Esplanada. Era costum de menjar truita amb botifarra i formatge per postres. Sortien a l’Esplanada només els infants que anaven a estudi. Quan plovia o feia mal temps, feien el berenar a l’escola. Les noies i la mainada xica que encara no anava a estudi feien el berenar a casa i obligadament a la cuina. També menjaven truita amb botifarra. Els obradors i les fàbriques plegaven a mitja tarda per tal de poder fer el berenar tradicional. El costum de menjar truita amb botifarra per berenar encara subsisteix. La mainada, fins ara, solien anar-se-la a menjar al parc de la Ciutadella, pels voltants de la cascada, com un record de quan anaven a l’Esplanada, situada en aquell mateix indret. Modernament sortien a berenar tant els nens com les nenes.

Durant el breu regnat del fals monarca, però sobretot des del dia d’avui fins al dilluns vinent, desfilaven per davant del palau totes les disfresses i sobretot totes les comparses i balls de la ciutat i dels pobles veïns. No fer-ho hauria estat tingut en gran desmèrit.

El dia d’avui era el que oficialment, per dir-ho així, començaven a sortir disfresses pel carrer. Abans d’aquest dia només ho feien les que anaven als balls. Solien fer-ho de manera dissimulada, ben tapades amb abrics i en cotxe. La concurrència als festeigs de la Societat del Born alterà una mica aquest costum i féu que el poble es disfressés abans per a prendre part en la gresca; però, un cop caiguts en desús aquells festeigs, hom ha tornat al vell costum. Era el dia de la mainada disfressada. Al matí, si feia bon sol, les disfresses infantils anaven a passejar per la muralla de mar, i si el temps era rúfol passejaven per la Rambla. Les petites disfresses, acompanyades de llurs mares i d’altres parentes, totes mudades, anaven a lluir cofoies tant la disfressa de l’infant com la roba i les joies d’elles. La mainada disfressada, a la tarda, era portada a casa dels parents, amics i coneguts per tal d’ensenyar-la. Abundaven molt els vestits de pagès i d’estudiant per als nens i de pagesa i de pastoreta per a les nenes. Va estilar-se molt la disfressa dels principals personatges de les òperes que havien assolit més èxit durant la temporada. Les mares es lluïen molt amb aquesta mena de disfresses. Les modistes solien disfressar llur mainada amb els vestits més rics i més complicats de fer dels que sortien al teatre, com un motiu de lluïment professional i alhora com un reclam. Va estilar-se molt una comparsa de disfresses infantils formada per sis o vuit infants que figuraven els gegants de la ciutat, menats pels geganters, acompanyats pel cornamusaire i pel flabiolaire.

A Barcelona, antigament, avui començaven a sortir les mascaretes. Eren disfresses que anaven soles o de dues en dues. Es ficaven per les cases dels amics i coneguts i els parlaven amb veu estrafeta perquè no els poguessin conèixer. No se n’anaven fins que els havien reconegut. Aleshores era obligat donar-los quelcom de menjar i de beure, que variava en importància segons les possibilitats de la casa i la simpatia dels visitants.

La setmana en què s’esqueia el dijous gras sortia pels carrers una curiosa comitiva dedicada a fer un captiri destinat a donar un àpat extraordinari als reclusos de la presó durant els tres dies de Carnestoltes. La presidia el carceller major, que duia vestit talar de baieta vermella, ruixa blanca al coll i mànigues i un ample barret de teula. L’acompanyaven el mosso major de la presó, que portava una bacina de llautó molt lluenta coberta per una reixeta, i uns minyons del dit establiment, proveïts de grosses paneres on posaven els queviures que recollien. Aquells vestien l’uniforme típic de les gents de la presó: pantalon i cos tirat amb un casquet rodó al cap, fet amb teixit cru de llinet amb amples ratlles blaves. Un grup de cinc o sis noietes, filles de presos, amb un gipó de seda ajustat i unes balderes faldilles blanques, duien una safata a la mà que presentaven als passants en demanda d’almoina. Acompanyava la colla una orquestra rústega, formada per cornamusa, flabiol i tamborí, que amb una tonada típica anunciava el seu pas. Voltaven tota la ciutat, però amb preferència els mercats i llocs de gran reunió de poble. Aquesta típica comitiva va voltar els carrers de Barcelona fins a l’any 1843, en què fou traslladada la presó de l’antic castell del Veguer, que anava de la Plaça del Rei a la de l’Àngel, a l’antic seminari del carrer de la Lleialtat, en el règim presidiari prengué tot un altre caire.

Segons la veu popular, antigament, per tal que poguessin fruir de les Carnestoltes durant els tres dies, deixaven anar els reclusos de la presó. D’aquest costum es derivaven molts mals i excessos, puix que, essent la majoria dels presos gent desaforada, hi havia qui se’n servia per a venjances i malifetes aprofitant-se del fet de poder anar amb la cara tapada. També es donava el cas que molls d’ells no tornaven a la presó passat el termini de llicència. Davant d’aquests mals fou abandonat el costum. No hem trobat dades històriques que confirmin aquest costum a casa nostra, però s’havia practicat en d’altres països.

A la darreria del segle XVIII, i molt probablement més ençà i tot, els venedors del mercat, cap al tard de la tarda, promovien un gran guirigall, dividits en dos grups: els qui venien carn i menjars privats per la Quaresma, com carnissers, budellers, tripaires, cansaladers, pollaters, ouaires i altres, formaven una colla; els peixaters, les marmanyeres, els verdulaires i fruitaires en feien una altra. Simulaven unes batusses, de les quals els actors més directes eren els carnissers per un costat i els peixaters per l’altre. Costums d’un ordre semblant també s’havien produït en d’altres pobles.

A Sabadell, els teixidors organitzaven, la tarda d’avui, una comparsa pintoresca i anaven vestits de manera grotesca. La visita tenia per objecte convidar els treballadors a les festes de les Carnestoltes que s’acostaven. Els treballadors feien un petit berenar que solia pagar l’amo.

A Arenys de Mar, les cases acomodades solien fer un convit al qual convidaven molta gent. Era obligat menjar una gran coca molt gruixuda, dins de la qual hi havia amagades una o dues faves seques. El qui trobava la fava restava obligat a repetir el convit pel seu compte el dijous vinent i a convidar-hi, a part d’altres, tots aquells que havien assistit al primer berenar. A voltes el qui feia el segon convit també posava una fava dins de la coca, la qual obligava així mateix al qui la trobava a organitzar un altre àpat. Així hi havia hagut anys que els convits duraven tots els dijous de Quaresma.

El costum recorda el Rei de la Fava propi del dia dels Reis, del qual vam parlar en la pàgina 431 del I volum. És indubtable que entre aquest personatge i l’elegit a Arenys hi ha un estret parentiu i que l’escollit per la sort de la fava encarna el sentit i personalitza el Carnestoltes.

La fadrinalla de la vila de Torà feien una capta que anomenaven la Llordella. Recollien queviures per a fer una berenada ben grassa. Formaven una comitiva integrada per nou fadrins: dues parelles de dansaires, quatre que captaven i un novè qualificat de lloca, que menava un animal molt ben guarnit que duia unes portadores destinades a posar els ous i els altres queviures que arreplegaven. La primera parella de ballaires anava vestida amb tanta riquesa i tant luxe com podia. El qui feia de dona anava tot enflocat i enllaçat i lluïa un bon adreç de joies. Hi havia gran mirament, per part de la dona que el vestia i el guarnia, perquè fes força goig. Els dos components d’aquesta parella rebien els qualificatius de bonic i bonica. Ballaven la dansa, amb tant de mirament i perfecció com sabien, al so de flabiol. Ballaven per totes les places i carrers per tal de comunicar la joia al veïnat. L’altra parella, de sentit oposat a l’anterior, anaven tan bruts, espelleringats i estrafets com podien. Els anomenaven el brut i la bruta, i anaven tots emmascarats i empestifats de cara. Ell simulava ésser un calderer o estanyapaelles i ella, tota mal composta, feia veure que filava. També ballotejaven tan malament com sabien i estrefeien el ball dels bonics. Ell feia dringar força les calderes per tal d’ofegar la veu dolça del flabiolaire. Constituïen la part còmica de la facècia. Els altres fadrins, dividits en dos grups de dos en dos, passaven uns per una banda de carrer i els altres per l’altra i anaven de casa en casa. Duien grossos cabassos per a posar el que recollien abans de dur-ho a la lloca. A les cases que no els donaven res els feien una creu ben grossa a la porta amb mangra. Del que recollien, a la tarda feien un bon àpat.

A Manlleu, al matí d’avui, anaven els galers per les fàbriques per tal de convidar els treballadors a començar activament les Carnestoltes. Feien un ball dit de les gitanes.

Aquest ball el ballaven davant de les fàbriques, prèvia autorització dels amos o dels contramestres. Era un ball de parelles molt animat; els balladors vestien peça llarga i barret de copa i les balladores es posaven les millors gales que tenien. S’hi agregava molta de la gent dedicada al treball de les fàbriques, la qual ja no tornava a posar-se a treballar un cop havia sortit al carrer per veure la dansa. Portaven una atzembla amb unes alforges de traginer per a carregar els ous que solien rebre en donatiu, ultra alguna quantitat en metàl·lic. Un sermó de Carnestoltes esmenta aquest ball en els següents termes:

La pell fa referència al ball de la post, que també era ballat per Carnestoltes, en el qual revolució dels costums havia fet que la post que els balladors duien a l’esquena fos canviada per una paca de pell.

A Sant Feliu de Guíxols hom anomena aquest dia dijous de les llardufes. La vigília feien unes cadenes de papers virolais que anomenaven llagardets. Aquestes cadenes es posaven al cim d’una canya i es col·locaven penjant balcó avall. Al cap del llagardet hom posava la botifarra que el dia d’avui hom s’havia de menjar en berenar per tal de celebrar la diada.

A Prats de Molló els amos dels nocs obsequiaven llurs treballadors amb un dinar obligat d’arrossada amb patates, botifarrons i costelletes de porc, ben regat amb bon vi. En havent dinat, els paraires, vestits amb llurs robes més brutes i més olioses, sortien a la plaça a ballar el ball dels Cornuts. Sembla que antigament es cobrien l’esquena amb una mena de mantell fet amb una pell de moltó, amb la testa i tot, que es feien venir arran del cap, de manera que a cada costat del front els vinguessin les dues banyes de la bestiola. Tenien dret a fer ballar tantes dones com podien heure, i les embrutaven d’oli i d’altres sutzures tant com els era possible. Aquest ball es va perdre quan la indústria del teixit de llana va minvar en importància a Prats i els nocs van caure en ruïna.

Des d’avui fins al diumenge fallar, la mainada de la Pobla de Lillet sortia proveïda de fuets, i en grans colles voltava pels carrers tot fent esclafir els fuets com més fort millor. Com que s’aplegava un gran nombre de xicalla, movien molta fressa. Venia a ésser com un anunci de les Carnestoltes.

La mainada de l’Urgell sortia a fer un captiri pet tal d’arreplegar quelcom que els permetés de poder fer un bon berenar. Hom solia donar-los ous, botifarres i, més rarament, diners. Deien que anaven a arreplegar migetes.

A Begues feien la capta anomenada l’ouet i, més encara, l’ouitu. La gent pobra, més dones que homes, es disfressaven i, amb una cistella al braç, anaven per les cases, es posaven per dins i no paraven de dir: «Un ouitu!, un ouitu!». La gent els feia caritat d’un ou, i se n’anaven cap a una altra casa. Cada captaire anava sol. Com que la capta era feta per pobresa, ningú no es negava a fer-los almoina.

La mainada d’ambdós sexes del poble de Besora, al Solsonès, ben disfressada, per tal de no ésser coneguda, i proveïda d’un cistell i d’una escombra, voltava de casa en casa i des del portal cridava: «Un oit, un oit, una botifarrica porquí, per les Carnestoltes»; és a dir que, en lloc de demanar per l’amor de Déu, ho feien pel de Carnestoltes. I mentre esperaven que la gent de la casa els fessin l’almoina o els diguessin que no, la mainada no paraven d’escombrar l’entrada.

A Mallorca és costum menjar ensaïmades de factura casolana que hom porta a coure al forn. Són ben enllardades i farcides amb carn de porc i menjar gras. Se’n fan de mides molt variades, des de les de mig pam, que són les més petites, fins a les de mitja ca na de diàmetre.

Per la marina valenciana, els vespres dels dijous i les tardes dels diumenges compresos entre Sant Antoni i el diumenge fallar, la gent es disfressava i es lliurava a la gresca i a voltes a les bromes pesades. Una de les carnestoltades típiques d’aquest període consistia a anar a trencar un càntir o un gibrell, com més gros millor perquè fes bon terrabastall, davant de la porta del veí més propens a enfadar-s’hi o menys tolerant. A voltes, el fòtil de terrissa estava ple d’aigua per tal d’obligar al qui era objecte d’aquesta broma a haver de recollir l’aigua a més dels testos.

A l’Alguer l’anomenen dijous raiolu, corrupció de lardiolu, adjectiu de lardu o llarder. Fan un menjar gras qualificat d’olla podrida.

Hom havia anomenat el dia d’avui dijous dels bruts, no sabem per quina raó, però és indubtable que deu tenir-la.

La gent creu que els qui neixen el dia d’avui són bruts i poc polits.

És possible que temps enllà, quan el fumar era desconsiderat i tingut mig per pecat, durant aquests dies fos tolerat com una de tantes llicències pròpies del moment, car encara en temps dels nostres pares durant aquesta temporada voltaven els venedors de pipes amb molta més assiduïtat que la resta de l’any. Portaven una cistella tota plena de pipes penjada davant i s’anunciaven amb un crit típic.