DILLUNS DE PASQUA FLORIDA

AVUI és dia típic d’aplecs a ermites i santuaris muntanyencs, perduts entre boscúries, situats en paratges i terrenys abruptes i feréstecs. La majoria es fan el redós de capelletes on es veneren imatges marianes. Una nota típica dels aplecs era la dansa, que, en més de quatre casos, pot ben recordar cerimònies rituals, dedicades a divinitats locals afavoridores dels conreus i protectores de les collites.

Antigament havia estat festa tota aquesta setmana. Fa molts anys que fou declarada feinera. Com un record de quan era festiva, arreu de Catalunya i del Rosselló, encara ho és el dilluns, i per terres de València, àdhuc el dimarts.

A la Seu de Barcelona, a la primeria del segle XV, es feia una representació dalt d’un cadafal, de la qual la documentació no deixa entendre l’argument.

El dia d’avui, la ciutat restava deserta. Tota la població sortia al camp, a fer fontades. Les gents adinerades i benestants se n’anaven a les torretes que tenien, de propietat o llogades, pels poblets dels voltants, especialment a Gràcia i a Sant Gervasi. La gent treballadora s’aplegava en colles de familiars, de veïns o de companys d’obrador, i sortia cap als molts berenadors i fonts dels voltants. Llogaven fogons i atuells de cuina per coure’s la minestra que portaven, o bé es feien l’arròs a les tres pedretes i coïen la carn a la brasa o a la llosa. Feien molta gresca, sempre de bon gènere, i cap al tard tornaven a casa. La majoria anaven a peu. Hi havia colles que portaven un carro per carregar els estris de cuina i el menjar, i perquè hi pugessin les dones i la mainada, si es cansaven. Les colles que anaven en carro solien portar una cassola immensa per fer l’arròs. La duien posada a la part del darrera de la vela, ben lligada, i al seu voltant, graelles, paelles, cullerots i d’altres estris semblants, distribuïts de manera més o menys artística, segons el gust del qui guarnia el carro. Constituïen un conjunt de distintius i ensenyes culinaris i bucòlics, de caient pintoresc i festiu.

Les colles que anaven a fora carregats amb les cassoles i els altres fòtils de cuina tenien per norma no anar més enllà d’una hora lluny de la ciutat. Els qui anaven en tartana eren molt pocs, sobretot el dia d’avui.

Les colles que se sentien més caminadores anaven a la muntanya Pelada i al santuari de la Mare de Déu del Coll.

Les colles de caramellaires també sortien a fer una fontada, resultat del producte dels queviures i dels diners que havien recollit cantant. Anaven formats en dues rengleres; al davant, els més alts i ben plantats, que feien l’ofici de gastadors. Duien al coll, a tall d’escopeta, estris de cuina, de fusta, de mida gegant: culleres, forquilles, ganivets, mans de morter, paelles, graelles i altres atuells semblants, símbols de l’art culinari. Marcaven el pas al ritme de la mateixa marxa que tocaven quan anaven a cantar, tocada pels pintorescos conjunts musicals de què ja hem parlat. Tornaven de vesprada, i alguns de la colla portaven atxes de vent, fetes amb restes velles de corda de sínia i llibants de pou i de giny, que venien els esparters per pocs «xavos».

Una nota típica del vespre d’avui era la tornada, a la ciutat, de les colles de caramellaires. Llur pas bulliciós i alegre pels carrerons de la ciutat portava molta animació i constituïa una gaia nota de color. Hi havia colles que, abans d’entrar al nucli vell de la ciutat, quan l’Eixampla estava poc poblada, en algun indret espaiós cantaven la composició d’En Josep Anselm Clavé, Els Néts dels Almogàvers, qualificada popularment de Rigodons de l’Àfrica, que estava escrita en aire de dansa i que les colles ballaven alhora que cantaven. Els ballaires duien atxes de vent, que, en evolucionar, guspirejaven i escampaven raigs intensos de claror per entre la fosca. La gentada que acudia a veure’ls els acollia amb gran entusiasme.

Les autoritats feien passejar pels afores un esquadró de cavalleria, que no tornava a la ciutat fins a l’hora de tancar les muralles. No es té notícia que mai hagués hagut d’intervenir en res. Com que, en passar els portals, la guàrdia feia pagar el tribut d’entrada del vi, els nostres avis tenien marcat interès a no entrar-ne ni una gota. Per això, en arribar al peu del portal i davant dels portalers, acostumaven, amb to festiu i humorístic, beure s les escorrialles que poguessin restar en bótes i ampolles. Ja expressament, hom feia quedar una mica de vi, per poder beure i bromejar abans de passar el portal.

Els vigilants i els guàrdies de nit sortien a vigilar pels carrers, per tal d’evitar robatoris, car la ciutat restava unes hores deserta i no hi havia ningú per les cases.

Els nostres avis, cansats de la sortida d’avui i d’haver anat ahir a dormir tard, perquè havien anat al teatre, avui anaven al llit d’hora, fins al punt que a les deu del vespre no es veia ningú pels carrers, i la ciutat semblava talment com deserta.

Avui era obligat de menjar, per dinar, carn de xai o de moltó precisament. Els nostres avis no haurien comprès que s’hagués fet altrament. Els plats típics eren el fricandó i el «platillo». Per postres, era de consuetud menjar mona; les cases on hi havia mainada, la que havien rebut dels padrins, i on no n’hi havia, la que compraven, per tal de complir amb la tradició.

La mainada cercava amb avidesa els ossos de la pota dels anyells morts amb motiu de la Pasqua, per tal de poder-se dedicar a jugar a l’osset, que per aquest temps constituïa un dels entreteniments infantils més en ús.

Com tenim dit, avui era un dels dies típics de celebració d’aplecs. Aquest tipus de festa col·lectiva és encara ben viu i constitueix una de les notes de color més vives i més interessants del nostre costumari.

Una nota característica dels aplecs, a les hores d’esmorzar i de dinar, era l’olor de carn a la brasa. El menjar típic dels aplecs era botifarra o cansalada, costelles o altra carn. També era corrent menjar truites, que la gent ja portava fetes de casa. Les colles solien portar graelles, com ja hem indicat. Els qui anaven pocs o no volien traginar bagatge es feien coure la carn als graellaires, que llogaven i coïen la carn per un «xavo». Empraven graelles de clau, circulars com una roda, amb un eix central acabat en un clau o punxa, que clavaven a terra, enmig del foc. Les graelles restaven enlaire, sostingudes només per l’eix central, i voltaven damunt del foc com una roda. També hi havia qui feia la carn, o el que fos, a la llosa. Tenien una pedra plana o llosa, damunt de la qual feien un gran foc, fins a fer-la tornar roent. Damunt de la pedra, posaven la carn a coure. Amb la finalitat d’evitar que s’embrutés de cendra, l’embolicaven amb una fulla de col. Per dinar, era corrent que les colles fessin un arròs, cuit a les tres pedretes.

Una altra nota típica dels aplecs eren les parades de torrat. Feia aplec menjar un tipus de pastisseria molt ordinari, però molt torrat per tal de dissimular la seva pobresa. El venien a les paradetes que tant abundaven pels aplecs. També era corrent menjar avellanes torrades. Els aplecs una mica importants consumien quantitats grosses d’avellanes. Hom calculava la importància d’un aplec i de la seva concurrència pels sacs d’avellanes que s’hi venien. Solien comptar-se per dotzenes. Una nota que també feia aplec eren les rengleres de sacs d’avellanes que afileraven els avellanaires. Les venien a mesurons o a pes. Rarament n’hi havia que les venguessin indistintament de les dues maneres. Entre la gent, també hi havia qui les preferia precisament pesades o mesurades.

Als aplecs havia estat costum donar almoina de pa beneït. Les masoveries i pagesies properes a les ermites, capelles o oratoris i santuaris on es feien els aplecs solien donar grans quantitats de blat, i àdhuc curaven de pastar el pa que hom donava en almoina; en molts casos, es tenia a honor de fer-ho, i hom creia que portava ventura i felicitat. Tots els romeus recollien pa, no pas per pobresa, puix que no deixava de recollir-ne la gent rica que hi concorria. Hom atribuïa al pa d’almoina virtut remeiera i venturosa.

En aquests actes de devoció col·lectiva, el ball hagué d’ocupar lloc principal i preferent, puix que constituïa l’eix de la cerimònia que raonava la festa i que originava la devoció.

Hi ha una graciosa cançó que descriu un aplec:

També era típic dels aplecs el gronxar-se. Com veurem, a Mallorca encara és ben viu el costum. En les cultures endarrerides, al gronxar-se se li atribueix valor màgica. Hom creu que afavoreix i accelera el creixement de la vegetació; d’ací que tingui caràcter sagrat i que aquest exercici formi part d’algunes cerimònies rituals de tipus agrari.

Un dels entreteniments propis dels aplecs era el tirar la rodella. Consistia a engegar trets damunt d’una post de fusta, on hi havia, pintats, diferents cercles concèntrics de variats colors. Es tirava des de seixanta passes de distància ; vora de la rodella hi havia un clot, en el qual s’amagava un noiet amb una bandera, per tal de no ésser tocat per cap bala. Cada vegada que una bala encertava la rodella, el minyonet feia un senyal amb la bandera, per indicar quin cercle havia tocat. Els premis variaven segons el punt tocat, i la valor del premi augmentava, tant com més a la vora del centre hom encertava. Els més afectats a tirar a la rodella eren els caçadors, sobretot en temps de veda, per tal de no perdre l’habitud i l’enginy de la punteria. La majoria de les armes emprades per a aquest exercici estaven desviades, i, si no se sabia calcular bé el grau de desviament, es feia impossible encertar, per bon tirador que hom fos. Els qui menaven el joc se servien d’aquesta mena d’armes per tal que fossin pocs els qui endevinessin la rodella i el negoci resultés més productiu.

Semblantment a la rodella, hi havia jocs de fletxa, en lloc d’armes de foc. Els qui els menaven eren anomenats fletxaires. També hi havia jocs de pedra. Hom les engegava amb fona, mandró o bassetja. En lloc de tirar a una rodella, ho feien contra d’una o diferents pedres, col·locades en punts difícils i especials, les quals hom havia de fer caure. Hom calculava, també, la distància on anava a parar la pedra emprada a tall de rodella, per efecte de la força del cop rebut per la pedra engegada.

A Ripoll feien un aplec molt important a l’ermita de Santa Margarida. Era molt concorregut de fadrinalla. Hi havia virola i ballades. Havia estat típic el Ballet.

També es feia una aplec a Ogassa, al redós de l’ermita de Sant Bernabé. No tenia cap particularitat que el distingís del comú dels aplecs.

Vora de Granollers tenia lloc l’aplec de la Mare de Déu de Bellulla, advocada per a les malalties de la vista, al qual concorria molta gent perjudicada de mal d’ulls i curta de vista.

A Sant Feliu de Codines, hom celebrava l’aplec de la Mare de Déu del Villar, que es venerava en una capelleta de la pagesia coneguda amb el nom de la Torre del Villar, de la qual deriva, segons tradició, el poble de Sant Feliu. La gent de la rodalia que acudia a aquest aplec solia menjar-s’hi els ous recollits durant la Quaresma. Totes les colles portaven paelles grossíssimes per fer grans truites. Les portaven penjades darrera de les veles dels carros, al comador, de manera ben ostentosa, les colles que hi anaven en carro, i les que hi anaven a peu, les duien posades al cim de perxes, de manera que resultessin ben visibles. D’aquesta curiosa particularitat va prendre nom l’aplec, que hom qualificava d’aplec de les paelles i dels ous.

S’havia celebrat un aplec, molt important, al santuari de la Mare de Déu del Pla, en terme de Biosca, a l’alta Segarra. L’aplec no anava pas dedicat a aquesta imatge mariana, sinó a una altra de sant Pelegrí, molt venerat per tota aquella contrada perquè guardi de dolor, de nafres i, sobretot, de mal de cames. Aquesta imatge es venerava en una ermita pròpia, que fou enrunada i aterrada llavors de la guerra carlista. La imatge fou portada al santuari del Pla, i anava a venerar-la una gran multitud. Aquest aplec, doncs, no era de la Mare de Déu, sinó de sant Pelegrí.

El poble de Biosca anava en processó a aquest santuari, i acudia a la solemne funció religiosa que s’hi celebrava. Una nota típica d’aquest aplec era la concurrència de les colles de caramellaires dels pobles de la rodalia. Quan una colla desitjava concórrer a l’aplec, ho comunicava a la colla de Biosca. Aquesta passava la nova a les autoritats. Així que una colla arribava al santuari, la sortia a rebre la colla de Biosca, amb la seva bandera i una música, i els donava la benvinguda. En fraternal companyonia, era menada a un saló, on la rebien el batlle i les autoritats, que també li donaven la benvinguda. Era costum que els forasters obsequiessin els de Biosca cantant una de les cançons de llur repertori. Les autoritats obsequiaven els forasters amb un esmorzar. Una recepció semblant feien per cada colla que acudia a l’aplec. Les senyeres i les cistelles de cada colla eren deixades en dipòsit a la sala comunal del santuari. Els caramellaires s’escampaven pels voltants, per lliurar-se a la diversió i a l’alegria. A l’hora d’anar-se’n, anaven a cercar la senyera i la cistella, i aquesta la trobaven plena de fruits escollits i saborosos, com un obsequi que els de Biosca els dedicaven per llur gentilesa.

Per tota la contrada és molt coneguda una corranda que canten els fidels, com a comiat de l’aplec, tot tornant cap a llurs cases.

A la Mare de Déu del Talló, que es venera en una ermita prop del terme de Bellver, a Cerdanya, té lloc un altre aplec. Es dóna el cas curiós que, de retorn de l’aplec, els pavordes i llurs familiars passen camps a través pertot arreu on volen, i trepitgen i malmeten lots els conreus que els ve bé sense protesta de llurs propietaris; ben al contrari, en senten goig i satisfacció. És creença que les petjades dels pavordes i dels seus, en tal dia, porten fertilitat als camps i afavoreixen l’abundor de les collites per on passen. La gent assegura que els camps que han trepitjat els pavordes gaudeixen d’una collita considerablement superior a la d’aquells per on no han passat.

També tenia lloc un aplec a la Mare de Déu de la Salut, de Sabadell, que era un dels més típics i més concorreguts del Vallès i on acudia gran gentada de per tota la rodalia. Al Pla de Barcelona s’havia celebrat l’aplec de Santa Creu d’Olorde, al qual anaven gents de diversos pobles del baix Llobregat. Els pobles de la marina tarragonina es reunien en alegre aplec a la Mare de Déu de Pineda, vora de Salou. Els riberencs de la conca de l’Ebre, avui anaven a venerar la Mare de Déu del Remei, en la seva ermita del terme de Flix. També congregava molta gent l’aplec de la Mare de Déu de Brugués, vora de Gavà. A Canovelles celebren un altre aplec, a l’ermita de Sant Feliu, i a Igualada en fan dos: un al santuari de Coll Bas, i un altre al de la Mare de Déu de la Sala. Els veïns de Térmens i els de Menàrguens van en pelegrinatge a l’ermita del Sant Crist de Pedra. Els pobles de la Vall d’Àneu fan un aplec a l’ermita de la Mare de Déu d’aquest nom, venerada en un alterés cim que presideix aquella petita contrada. A Tiana feien un aplec a la Mare de Déu de l’Alegria. A Artesa de Segre en celebren dos, dedicats, un d’ells, a la Mare de Déu de Selgar, i l’altre, a la del Pla. La gent de la Seu d’Urgell i de la rodalia acudien en peregrinació a la Mare de Déu Trobada. Els veïns de l’Alt Camp de Tarragona es reunien en aplec al santuari de la Mare de Déu de la Roca, venerada a Mont-roig. A Sant Quintí de Mediona anaven a menjar-se la mona a una ermita força allunyada, dedicada a sant Elies, que no era visitada en tota la resta de l’any.

A Llorenç feien un aplec a l’ermita de Sant Miquel, i beneïen pensaments, que repartien als fidels. Després de la funció religiosa, davant de l’ermita feien un ball, i com que el ballaires lluïen els pensaments beneits que acabaven de rebre, hom el qualificava de ball del pensament.

A Olot feien la festa del Roser, amb el típic aplec del Triai, de què parlarem en tractar del cicle maial.

A Ripoll, el dilluns de Pasqua, els obrers de l’església feien la capta de les llonganisses, a profit del predicador que havia sermonejat durant la Quaresma. Era usual que cada casa donés una llonganissa, més grossa o més petita, d’acord amb les seves possibilitats i segons que haguessin quedat més o menys satisfets del sermó.

Per terres d’enllà del Pirineu havia sortit el ball d’en Serrallonga, on havia gaudit de tanta popularitat com per ençà de la gran carena. Les versions rosselloneses diferien una mica de les catalanes en alguns detalls. Hi intervenien molts més figurants. En una de les darreres representacions fetes a Perpinyà ara fa un segle, si fa no fa, hi van prendre part una vuitantena d’actuants. El llenguatge és una mica barroer i groller, fins al punt que la policia denuncià el cas a les autoritats. A més de la tradicional presentació de gran nombre de bandolers que s’ofereixen per ajudar al gran heroi a formar la partida, hi ha una escena que figura un àpat per a celebrar les seves noces. On sembla que la representació havia assolit més importància era al Palau del Vidre, d’on posseïm dos textos diferents ben interessants, però no són tan extensos ni complets com la generalitat de les versions rosselloneses d’aquesta comèdia de plaça.

A Menorca la gent surt al camp, a menjar lletugues. Aquest costum podria molt ben tenir relació amb el de Vilafranca, de menjar enciam el vespre del Dijous Sant.

Hi ha la creença que avui va començar-se a aixecar la torre de Babel, la construcció de la qual va durar set setmanes, just fins a la Pasqua granada.

Passada la Pasqua baixaven a la terra plana, de clima més atemperat i benigne que el de llur país, les trementinaires de Tuixent, triagaires populars que gaudien de molt crèdit remeier arreu del país ja des de temps antics. Pels mals que tenen espera la gent de pagès esperava la vinguda de les trementinaires perquè els aconsellessin el tractament i els venguessin les herbes o els olis de remei de virtuts i gràcies òmnics en què eren molt enteses, car posseïen tot un art per a saber recomanar i captar-se la confiança de la gent, que acceptava llurs consells cegament. Les trementinaires anaven de dues en dues: una de mitja edat, que feia de mestra i de mestressa, i una altra de jove, que unes vegades era aprenenta, i d’altres, serventa de la gran. Vestien com les dones humils de muntanya: gipó acossat, faldilla de sargil de to fosc, llarga fins damunt de les espardenyes, mocador damunt de les espatlles, fosc, amb la testa coberta per un altre mocador de tons clars, groguenc o ocre; duien penjada a l’esquena una motxilla de roba, també blanquinosa, ben plena d’herbes de muntanya, entre les quals sobresortien la verònica, l’orella d’ós, la corona de rei, l’hisop, la til·la, la flor de cornes, el comí i els pans de pega aromàtica que perfumaven llur pas amb una inconfusible sentor de bosc. També duien tabac negre, tan bo per a remei com per a fumar, condensat i plegat de manera que semblava una botifarra, que venien a rodanxes. De damunt del pit, en bandolera, i de la cinta els penjaven botiges de terrissa en les quals portaven la trementina i l’oli d’avet i de llangardaix que donava tipisme i caràcter a llur apotecaria. N’hi havia que també portaven un càntir olier a la mà. Solien dur una canya alta, a tall de bastó, que els donava caràcter. Anunciaven llur pas amb un crit propi i tradicional. Malgrat ésser conegudes amb el qualificatiu de tuixentines, no totes les trementinaires eren precisament de Tuixent, car aquesta indústria rodamón era tradicional de la població femenina humil de la Vall de la Vansa, Cornellana, Josa, Linyà, Cornes, Ossera i Alzina. Feien diverses emigracions durant el curs de l’any, seguint el ritme de la temperatura i les conveniències dels conreus, i visitaven diferents contrades, segons les temporades. Per aquest temps baixaven cap a Andorra, l’Urgellet i les contrades planes de Lleida. Tornaven a casa vers el juny per treballar en les feines agrícoles, puix que en aquest temps s’escau el moment de màxima activitat a muntanya. Quan tornaven solien portar carregat al coll un coci bugader de terrissa que venien a canvi de la quantitat de blat que podia contenir.