DISSABTE DE GLÒRIA

EL dia d’avui participa de la Quaresma, per tal com n’és el darrer dia, i de la joia i alegria de la Pasqua, que la gent creu que comença després del toc de les deu.

Caracteritzen aquest dia dos costums importants dins del corpus general del costumari: la gaia i joiosa expansió a què es lliura el poble quan l’església toca al·leluia i el cant festiu de les caramelles. Sembla que antigament els caramellaires no començaven a cantar fins entrada la Pasqua, o sia després de tocada la mitjanit d’avui, com encara es fa en molts indrets on el costum es conserva amb més puresa.

Al punt de les deu del matí totes les esglésies llancen les campanes al vol i toquen a tot repicar per tal d’anunciar l’al·leluia o crit de joia perquè Jesús ha ressuscitat i, amb el seu retorn a la vida, s’ha acabat la Quaresma i el temps de la penitència.

Al moment del toc d’al·leluia els orgues de les esglésies, que havien restat muts des del matí del dijous, tornen a ressonar i deixen sentir llur veu gaia i joiosa. Els organistes gaudeixen de les llibertats d’orgue que els permeten tocar tot allò que vulguin per profà i laic que sigui, tal com poden fer-ho per Nadal. El guaita de Montjuïc torna a fer senyals. Els vaixells dels ports posen en creu les vergues que tenien lligades. A les casernes es despleguen les banderes, es treu la sordina de les cornetes i col·loquen les armes en posició normal.

Antigament, al moment del toc d’al·leluia, era costum que la gent es besés amb franca cordialitat i expansió d’alegria. Les persones que es trobaven pel carrer es besaven les unes a les altres. Els promesos i enamorats procuraven trobar-se junts en aquell moment per tal de poder-se besar impunement i sense caure en pecat.

El poble s’associa a la joia de l’Església i procura fer com més soroll i rebombori millor, en oposició al silenci i al recolliment dels dies anteriors. Els nois volten pels carrers i piquen amb les maces tantes portes i elements de fusta com troben, a fi de fer tant soroll com els és possible.

Els servites del convent del Bon-succés de Barcelona, al moment de tocar al·leluia, treien la corona de la testa de la imatge de la Mare de Déu dels Dolors i n’hi posaven una de flors. Sembla que antigament el costum havia estat molt general arreu, car àdhuc el practicaven les cases particulars que tenien imatges d’aquesta advocació mariana.

A la Catedral d’Elna, durant el temps en què no és permès de resar l’al·leluia, un escolanet amb una tralla feia ballar un trompitxol davant de l’altar. Hom qualificava l’operació d’al·leluia assotada i la gent creia que aquell joc o exercici equivalia al rés.

En molts indrets la gent, després del toc d’al·leluia, entonava els goigs de Ja Mare de Déu, es trobés on es trobés. Si era en un lloc on hi havia reunides diverses persones, els cantaven a cor.

A Barcelona, quan els mestres de seny o campaners establerts pels voltants de la Plaça de la Llana abundaven més que ara, era costum donar entrada a llurs foneries i obradors a tanta mainada com es presentava, la qual es lliurava a repicar i fer dringar tantes campanes com hi havia en el curs del quart que sol durar la fressa de l’al·leluia.

La gent d’ofici també prenia part al toc d’al·leluia. Els calderers copejaven els estris d’aram i les calderes més grosses que tenien per tai de fer un soroll molt intens que se sentís de ben lluny. Deixaven picar a la quitxalla que es presentava amb tal propòsit, si bé vigilant-la perquè no en fes un gra massa i no abonyegués cap dels fòtils que copejava. Els ser-rallers i ferrers picaven amb els malls damunt de les encluses; els fusters copejaven amb les maces posts de les més grosses i sonores de llurs obradors. Els adroguers i els apotecaris picaven fortament els morters amb les maces. Les bugaderes repicaven totes alhora furiosament, amb llurs picadors, les batedores dels safareigs i el sòl; i, en fi, tots els oficis que podien fer soroll es lliuraven a produir tant xivarri com els era possible.

Abans el fort Pius, i més tard el castell de Montjuïc, al toc d’al·leluia disparaven unes quantes canonades. Si hi havia vaixells de guerra al port, també disparaven. Les embarcacions solien hissar les banderes, que aquests dies havien tingut arriades, i engegaven les sirenes a tot crit. La gent de mar pujava a la coberta i sonava corns. Era corrent que els qui tenien armes de foc les disparessin des de dalt dels terrats o de les torratxes. Els caçadors creien que, si ho feien així, les armes guanyarien en punteria i que tocarien totes les peces de caça que apuntessin.

Hom creia que cada tret que hom engegava per festivar el toc d’al·leluia matava un jueu. D’ací que els nostres avis procuressin engegar-ne com més millor i que els qui sentien la detonació es lliuressin a manifestacions de goig i alegria, alhora que deien: «Un jueu menys».

Les noies i la quitxalla menuda sortien pels balcons, feien rodar els xerracs i, amb els molls o el mànec de la pala, fregaven amunt i avall els ferros de la barana per tal de produir com més soroll millor. També cantaven la cançoneta següent:

Aquesta cançoneta responia al concepte que mentre Nostre Senyor és al monument tota la naturalesa es detura. Els animals s’amaguen en llurs caus i no gosen campar-se-la per respecte al trànsit i al dolor universal. Surten altra vegada de llurs nius tan bon punt Jesús ha ressuscitat i torna a la vida.

Antigament àdhuc els ocells tenien més religió que avui. Durant la Quaresma estaven de dol per la passió i mort de Jesús i no en cantava cap. Tots, però, es posaven a cantar al moment de tocar al·leluia el matí d’avui. El roquerol se sentia encara més fervorós i no cantava fins demà, en què pregonava a tot el món la fausta nova de la resurrecció de Jesús i deia (com segueix dient encara) amb el seu cant:

Mai no treballa en diumenge, quan fa el niu; aquest dia vaga, i quan té petits va a cercar-los la becada el dissabte per tal de poder-los peixar avui sense haver de treballar. Tota la Quaresma va a missa cada diumenge, i els dies sants assisteix devotament als sants oficis.

Els falciots, que durant tota la setmana no han obert boca i han volat amb el cap cot, tristos i consirosos, esclaten en gran alegria i es lliuren a expansions de joia i de goig enmig de molta cridòria.

Hom creu que durant el toc d’al·leluia se senten cridar i xisclejar les primeres orenetes, que volen augmentar amb llur veu l’esclat d’alegria del poble. A muntanya creuen que les orenetes entren dins de les esglésies i canten amb tot entusiasme.

Hom diu que tots els gossos, en sentir tocar al·leluia, es posen a lladrar a la desesperada. El gos que no lladra no és gos, sinó un mal esperit que odia Nostre Senyor amagat sota la forma d’un gos per tal de poder viure impunement vora de l’home i exercir damunt d’ell la seva acció malèfica sense perill. Per això, antigament, la mainada empaitava i apedregava els gossos que no lladraven en el moment indicat.

En altre temps era molt popular una corranda que la gent cantava amb alegria en sentir el toc d’al·leluia:

A Mallorca la mainada movia molla fressa amb campanes de terrissa, obra de terrisser, que eren una de les joguines típiques de la fira del ram celebrada el diumenge abans. No paraven de sonar-les fins que es trencaven o s’esquerdaven.

A Ripoll, al punt del toc d’al·leluia, la gent se senyava amb aigua beneita i deia:

A la ciutat de València la joia de l’al·leluia havia durat des de les nou fins a les dotze del matí. Hom procurava fer tant de soroll com podia servint-se de mil procediments. Hom engegava gran abundor de focs d’artifici, especialment coets, petards i corre-cames, fins al punt que s’havia fet difícil de transitar pels carrers més cèntrics. Les autoritats s’havien vist obligades a dictar disposicions prohibitives molt severes. Sortien a fer complir les disposicions municipals els agutzils i guardes de tota mena i àdhuc els vigilants i serenos nocturns.

La remor i el soroll propis del toc d’al·leluia poden recordar usos i costums primitius relacionats amb l’expulsió dels mals esperits, que podien fer neulir les collites precisament en aquest moment de l’any en què el gra inicia la creixença i al camp tot és esplet i ufanor. Els infants, en copejar el sòl amb les maces, remarquen que lliguen el dimoni, i invoquen sant Antoni, que n’és el defensor més bo. Per terres d’Aragó fronteres amb la regió de València i per l’horta murciana són típiques de la Setmana Santa les tamborades. Tot el veïnal, proveït de timbals, tamborins i trompetes, forma una inacabable processó constituïda per milers de timbalers improvisats que, des del migdia del dijous fins a igual hora del divendres, no paren de voltar per tota la població tocant tan fort com poden llurs instruments i fent un soroll tan eixordador i dissonant, que resulta irresistible per les persones massa sensibles, les quals es veuen obligades a abandonar les poblacions per no caure malaltes. Hi ha indrets que pels dies sants engeguen coets i focs voladors i sobretot petadors, per l’estil de per Corpus i Sant Joan.

Les cuques de què ens parla la cantarella poden recordar antigues bruixes o dimonis. A Albània i en d’altres pobles propers encara celebren cerimònies per expulsar les bruixes durant els dies sants; semblantment fan en molts llogarrets de la Silèsia, que les empaiten i les escombren fora de casa, igual com nosaltres n’expulsem les formigues.

Els pobles que concedeixen gran importància a l’expulsió dels esperits malèfics creuen que un dels sons que més els perjudiquen i els fan fugir és el del corn. Els vells pastors, des del punt de muntanya on es trobaven, s’associaven a la joia de l’al·leluia sonant el corn amb tanta força com podien durant estona i més estona i fent ressonar les muntanyes, a voltes, amb el so de diversos d’aquests instruments.

Antigament era costum de retallar les auques, cargolar els rodolins i, a l’instant de tocar al·leluia, tirar-los pel balcó a la mainada que es congregava al carrer i els agafava armant un gran batibull. Hom procurava que les auques fossin de colors diferents, a fi que, en tirar-les pel balcó avall, es produís una bona barreja de colors. La impressió de les auques en papers de coloraines pot respondre a aquesta aplicació. Abans d’utilitzar les auques en aquest sentit, hom emprava unes targes, damunt de les quals hi havia imprès el mot al·leluia. Aquestes targes eren editades pels vells estampers en sèries damunt de fulls grans de paper, i la gent les retallava semblantment als rodolins. Aquest costum encara perdura en algunes poblacions castellanes i ha conduït a anomenar les auques, en castellà, aleluyas. És possible que la utilització d’auques en lloc de les targes referides sigui una derivació del costum foraster.

Havia estat també costum estès de llançar des dels balcons al·leluies retallades i estampetes amb imatges de sants, pintats a la trepa, que constituïen documents interessants d’imatgeria popular. La mainada i àdhuc les persones grans s’atropellaven per arreplegar els gravats i les estampetes. Hi havia gent poc aprensiva que tirava paperinetes de cendra i d’altres coses pitjors balcó avall per tal de tacar i molestar els transeünts. Havia estat costum de tirar per la finestra al carrer els estris de terrissa vells i inservibles que hom ja desitjava canviar, i a voltes àdhuc objectes petits i de poc cost encara servibles. Hom procurava no fer mal a ningú i, sobretot, que fessin com més soroll millor i restessin ben esmicolats.

Pel Montserrat paraven una taula amb tovalles ben netes de bugada i un pa de dotze lliures girat de sola per amunt. Damunt hi posaven un ciri del monument i dos d’altres, un a cada costat, que encenien així que començava el toc de al·leluia i apagaven així que acabava. Aquesta pràctica guardava la casa i els camps de pedregades durant tot l’any. Per tal de tenir ciris beneïts, cada casa en portava al monument un mínim de tres.

Quan toquen al·leluia és un moment de virtut i meravella per a la consecució de diferents gràcies. Les donzelles que desitgen casar-se procuren poder donar la mà al fadrí que els agradaria per marit, cregudes que abans de passar un any seran esposades. Les noies, per tal de conèixer el nom del qui trobaran per marit, miren de saber com es diu l’home amb qui parlen o que veuen primer mentre toquen al·leluia. Per a cobrar bellesa i gentilesa basta rentar-se la cara durant el moment de què parlem o simplement passar-se la mà per la cara. Les persones baixes d’estatura creixeran si en aquest moment es pengen de braços de la branca d’un arbre, d’una porta o d’un altre lloc. Els qui pateixen un defecte físic se’l poden corregir, rectificar o minorar si mentre sonen les campanes estiren, arronsen o mouen l’òrgan deficient de manera adequada. Hom es pot guarir les berrugues tocant-se-les simplement amb el dit. Les persones nafrades o malaltes trobaran remei si mentre toquen al·leluia es palpen les nafres o els òrgans malalts. Com que tots els animalons i feristeles són propensos a sortir de llurs amagatalls, aquest moment és molt favorable per a fer sortir els corcs dels mobles, les arnes de la roba i els paràsits de les cambres. Cal copejar els mobles o les robes tot dient:

A Girona, mentre tocaven al·leluia, la gent es rentava la cara i el cap, creguda que així estava preservada de mal de cap fins al Dissabte de Glòria de l’any següent.

A Villarreal, durant el toc d’al·leluia, la gent es renta la cara, els ulls i el coll per tal d’alliberar-se de malalties durant tot l’any.

En molts indrets, al moment de sentir la primera batallada, les dones escombraven les cases, després de no haver-ho fet durant l’estada de Jesús al monument. Creien que en escombrar treien fora de casa els mals esperits, encisos i embruixaments que poguessin haver-hi. Amb el mateix fi també escuraven i netejaven els corrals, les corts i les quadres del bestiar.

A Mallorca diuen que el moment de tocar al·leluia és el millor de tot l’any per a desfer encisos, desembruixar, trencar maleficis, desencantar tresors, desfer encantaments, i per a moltes altres coses de meravella que entre nosaltres hom creu pròpies de la nit de Sant Joan. També van a garrotejar els arbres que no fan prou fruit. Creuen que així els desperten l’afany de produir amb més abundor.

Al moment de tocar al·leluia es cullen tres pedretes que no les hagi tocades el sol aquell dia i, si se’n porta una al damunt, preserva d’ésser tocat pel llamp. També n’hi ha que en cullen set o nou i, quan es produeix una tempestat, les tiren en forma de creu vers el costat per on ve la nuvolada, la qual, si no ha arribat, no pot seguir endavant, i si ja és al damunt, resta al moment desfeta i trencada.

Per l’Urgell posen les nou pedretes dins d’un plat o d’una xicra amb aigua creguts que així desfan la pedregada i la fan tornar pluja. També hi ha qui, en lloc de nou pedres, en cull deu i fa servir la desena perquè el guardi de mal de queixal. Diuen que el qui cull aquesta pedreta té per segur de no patir mai més de mal de dents ni de queixal.

En molts indrets de Mallorca hom recull set pedretes i les guarda amb tota cura en la creença que alliberen i guarden d’embruixaments.

A Ripoll, durant el toc d’al·leluia, tallaven els cabells de les noies, creguts que així els en creixerien molts.

Durant el toc d’al·leluia era costum també de cremar la vella quaresma. En alguns indrets es feia amb certa solemnitat; a pagès la tiraven al foc de la llar, i a ciutat hom la cremava al balcó com una mena d’auto de fe públic.

A Menorca, després del toc d’al·leluia, hom tallava el darrer peu de S’àvia Corema i la despenjava del trespol on havia estat penjada durant tota la Quaresma. Si era bona i podia servir per a l’any vinent, hom la guardava al canterano i no tornava a sortir fins al dimarts de les vinents Carnestoltes, que hom la penjava de bell nou al trespol amb certa solemnitat al toc de queda. Si era vella, hom la cremava al foc de la llar o als fogons. La mainada en recollia les cendres i simulava un enterrament. Organitzava com una processó, en la qual concorria en gran nombre, i anava a enterrar les cendres al pati, a l’hort o al jardí.

En alguns indrets de l’Illa se simulava públicament la mort de la Quaresma. Era representada per un ninot de fusta que figurava ésser una vella arrugada i xacrosa amb set cames. El jovent, així que havien tocat l’al·leluia, li engegava una colla de trets per tal de simular que la matava.

A l’Alguer les gents de les botigues la treien i encenien enmig del carrer. La mainada anava voltant pels carrers per tal de veure arreu la crema de la vella Quaresma.

Després del toc d’al·leluia hom treia els jocs de cartes que durant tota la Quaresma havien estat amagats a fi d’evitar tota temptació de jugar-hi, puix que les cartes es tornen dimonis i se n’emporten a l’infern els qui les tenen a les mans i àdhuc els qui veuen com d’altres juguen. Avui els amics del joc feien una partida, baldament només fos per estrenar la temporada de poder jugar lliurement sense mals de cor ni recels.

Passada la bullícia i l’alegria del toc d’al·leluia, la mainada barcelonina d’ara fa un segle, aplegada en colles de sis o vuit, anava a cantar per les cases per veure si li donaven quelcom. Cantaven la següent cançoneta:

A Prat de Comte, a la Terra Alta, la quitxalla, després del toc d’al·leluia, ballava a la xica bonica. S’aplegaven una colla de noiets i noietes, en nombre igual d’uns i altres. Ells portaven una pell de be llanuda, sovint la de damunt el matalasset dels bressols. S’asseien a terra en rodona amb la pell posada damunt de les cames eixancarrades, amb les quals la subjectaven, i disposada de manera que parés damunt del buit de les cames obertes. Les nenes se situaven enmig i saltaven a peu coix al ritme d’una cançoneta que cantaven els nois tot donant cops damunt de la pell, la qual feia l’ofici de timbal i marcava al ritme del saltar i guimbar de les menudes. La que queia restava exclosa del ball, que durava fins que només restava una balladora, i entre mainada era creença que la que quedava es casaria amb el noiet cantaire i timbaler que l’havia escollida per parella. Atès el sentit de la cantarella, aquest joc estrany, que no ens és conegut en cap altre indret ni ocasió, sembla que pot recordar alguna pràctica màgica conduent a provocar la pluja. Hi ha pobles on entre les cerimònies encaminades a fer ploure figura el repic de timbals per a imitar la remor del tro. Coneixem d’altres balls, només de dones que salten a peu coix, propis de terra endins de la Península, en els quals, un cop acabats, les ballaires reben una espasa de fusta del respectiu galant destinada a matar un gall penjat en una corda travessera. Una de les diverses interpretacions donades a la mort d’un gall en la forma referida, i a d’altres jocs per l’estil, és que poden ésser restes de vells ritus propiciatoris de la pluja.

A les set del matí ja sortien els esmolets, els quals durant tota la Quaresma no havien voltat perquè per a tallar verdura no calen eines gaire tallants; les patates hom les bullia amb pell i tot, i les ganyes del bacallà i les arengades tampoc no calia tallar-les. A ciutat se situaven per les cantonades, i pels pobles a la plaça, però es guardaven bé prou de sonar els bufacanyes o els sonaveus i de gratar la llauna per la mola fins que tocaven al·leluia. Aleshores s’afegien a la joia general i feien un terrabastall eixordador, i durant la resta del dia, quan estaven parats, s’anunciaven tan sorollosament com podien per tal que el veïnat fos sabedor del seu retorn a la normalitat. La gent els anava a trobar, i si no els feia esmolar tants ganivets com hi havia a casa, poc se’n mancava. La veu popular deia que no feien sonar la mola amb l’intent de contribuir al toc d’al·leluia, sinó amb el de pregonar llur orgull, car sabien que eren necessaris, ja que no hi havia ningú que no hagués de recórrer a llur ajut perquè li esmolessin els ganivets per a poder esquarterar l’anyell, puix que després de set setmanes de no haver-los pogut fer esmolar no tallaven gens. El dia d’avui feien pagar el doble o el triple del preu corrent per tal de rescabalar-se de la pèrdua soferta durant el temps que havien hagut d’estar en vaga. Per a pintar les pretensions que tenien els esmolets el dia d’avui ens diu la comparança popular:

La parèmia diu del toc d’al·leluia:

Després del toc d’al·leluia l’Església procedeix a les cerimònies litúrgiques de la benedicció i producció del foc nou i de la benedicció de les fonts baptismals i de les piques. Ambdues cerimònies donen lloc a alguns costums i pràctiques populars.

A Viladrau, per fer el foc nou, amb un llumí encenen llenya seca davant de l’església. Mentre crema es beneeix. En posen brases dins l’encenser per encensar les pinyes, les quals, un cop beneïdes, es claven al ciri pasqual.

Per la Terra Alta, un moment abans del toc d’al·leluia, apagaven el foc ben bé perquè no en restés ni la més mínima guspira. Així que a l’església feien el foc nou, n’anaven a cercar i abrandaven una altra foguera completament nova. Deien que el foc nou no podia entrar a casa si no se’n treia el vell i que, si hom l’hi portava sense extingir aquest, causava desgràcies i desventures. Antigament en moltes cases no deixaven apagar mai el foc, i el que encenien avui durava fins al Dissabte de Glòria de l’any següent.

A Cadaqués hom feia una foguera davant de l’església. Cada veí se n’emportava una brasa a casa seva; escombrava ben bé la llar, i amb aquella brasa encenia una tronca, o sia un tronc tan gros com li era possible d’obtenir. El feia cremar només una miqueta i l’apagava perquè no es consumís gaire. Cada dia repetia la mateixa operació. El tronc havia de durar tot l’any. El que restava era cremat amb certa solemnitat després d’haver encetat la tronca nova.

Un costum força semblant també s’havia observat a Galícia.

A Mallorca fan el foc nou vora de la porta del temple amb una pedra foguera. Amb un foguer piquen foc i amb les guspires encenen una engruna d’esca que propaga el foc a una mica d’estopa, amb la qual encenen una candeleta. El celebrant torna vers l’altar major seguit del diaca, que porta una canya amb tres candeles apagades al cim. Així que s’han girat vers l’altar, el diaca abaixa la canya, i un escolanet, amb la candeleta encesa amb el foc nou, li encén una de les tres candeles. Repeteixen l’operació en ésser enmig del temple i en arribar al peu de l’altar. Així resten enceses les tres candeles del cim de la canya. La cerimònia simbolitza com la llum del cristianisme va propagar-se pel món, però no sobtadament, sinó a intervals que representen les tres tongades amb què hom encén les candeles. Amb aquelles tres candeles els escolans escampen la llum per tot el temple, que fins aleshores n’havia restat completament privat. Deixen a terra una candela encesa. Els infants hi acudeixen amb una candeleta i un gresol apagats. Encenen la candela amb la de terra i l’apaguen per dues vegades i a la tercera hi encenen el gresol, mentre canten:

Després d’encesa la candela per tercera vegada, s’escampen per la població tot cantant:

Les dones surten per les portes amb gresols que encenen amb el foc nou de les candeletes.

Aquest costum, que avui trobem localitzat a Mallorca, havia estat molt general. La gent apagava lots els llums de casa el vespre d’ahir en anar-se’n a dormir i no deixava a casa guspira de foc, i tornava a començar el foc sagrat de la llar i la claror amb el foc nou que rebia de l’església.

A Perpinyà el ciri pasqual, amb el suport de fusta que el sostenia, havia de pesar cent lliures. En feien un altre de petit que en pesava tres i que encastaven al gros; l’anomenaven el fillol i en determinades cerimònies era l’únic que encenien. La gent cercava i arreplegava la cera de les escorrialles i les restes dels ciris, a les quals hom atribuïa virtuts.

A l’Alguer pren part en la cerimònia de la benedicció del ciri pasqual el macer del municipi, vestit de catracòlica; porta frac vermell, calçons blancs fins a genoll i mitges. Hom creu que aquest costum recorda encara el temps de la dominació catalana de l’illa de Sardenya, i també es practica en d’altres indrets.

La gent recollia aigua beneïda per posar-ne a les piquetes del capçal dels llits o per beneir les cambres dels malalts quan entraven a l’agonia, a fi d’allunyar-ne o impedir l’entrada dels mals esperits que poguessin acudir amb l’intent d’endur-se’n el cos del difunt. També era costum d’espargir-ne per tots els recons de casa, dels corrals, estables i llocs de residència del bestiar per evitar la influència del diable i de les bruixes. Amb el mateix intent hom en tirava als pous per tal de purificar l’aigua. Havia estat costum de tirar-ne una engruna a l’aigua emprada per a desfer la xocolata que el dia de demà hom solia menjar per esmorzar.

Per la Terra Alta guardaven aigua beneita durant tot l’any, recollida avui en beneir les fonts, i creien que portava benedicció i sort a la casa i als seus estadants. Si durant l’any necessitaven més aigua beneita n’anaven a cercar d’altra, però sempre en reservaven de la que havien pres avui.

A Barcelona acudeix gran gentada a la Catedral per tal de prendre aigua novament beneïda, car es té per remeiera. A Martorelles és creença que el primer infant que es bateja després de la benedicció de la pica es mor abans de l’any.

A Ripoll la gent portava a l’església un cantiret de vidre amb aigua i un platet amb sal per tal que el sacerdot ho beneís. La gent barrejava l’aigua amb la sal i regava tota la casa a fi de purificar-la de mals esperits. A cada cambra resava un credo, com també cada vegada que feia una ruixada d’aigua.

Pel Bergadà, així que hom havia beneït les fonts, la gent anava a cercar aigua beneita, i amb una branqueta de llorer beneït feia asperges i regava tota la casa, ensems que demanava als diables i a les bruixes que sortissin. També hom conjurava els gripaus, els llangardaixos, les serps, les sargantanes i d’altres animalons semblants.

A Vilanova i La Geltrú les mullers o filles dels pescadors van a cercar aigua beneïda de nou amb ampolles. Quan la pesca és dolenta, sense que llurs pares ho sàpiguen i mentre ells són a la mar, reguen amb aquella aigua la part inferior de la façana de la casa, ben arran del sòl, cregudes que així fan mudar la sort de la pesquera.

Els pescadors de Roses, així que havien beneït l’aigua de les fonts, anaven a cercar un vas i se’l bevien sucant-hi melindros. Creien que així s’alliberaven de morir negats. La pràctica havia d’ésser feta obligadament en dejú.

A l’Empordà van a cercar aigua beneita tan bon punt s’han beneït les fonts. En reguen els arbres i molt especialment les oliveres. Un cop els han regats els piquen amb un bastó i canten o reciten:

A Mallorca, les fadrines i els infants, després de la benedicció de les fonts, van a cercar aigua beneita amb cantirets i escudelles. Aquesta anada al temple és motiu de molta gatzara i alegria. De l’aigua nova en reguen la casa, en beuen i sobretot en fan present als parents i amics de més estima. Les gents de mar solen ruixar-hi els bastiments i els ormeigs, creguts que així els guardarà de contratemps en mar i en especial de morir negats i que els portarà bona pesquera.

El qui veu beneir les fonts baptismals de tres esglésies diferents resta immunitzat de febres i, si en té, se’n guareix. Com que això resulta difícil, perquè aquesta cerimònia litúrgica té lloc a totes les esglésies a la mateixa hora, hom en pot obtenir el mateix resultat si en beu aigua avui o demà al matí en dejú.

Antigament havia estat costum de portar els infants molt petits al temple per tal que el sacerdot els beneís quan beneïa les fonts baptismals i com una extensió d’aquesta benedicció. És possible que el costum, força estès encara, de portar els infants a calçar dins de l’església, de què vam parlar ahir, sigui una resta del costum de fer beneir els infants.

A Mallorca solen batejar els infants l’endemà de néixer, però als qui vénen al món vora de la Pasqua florida no els duen a les fonts baptismals fins al dia d’avui, després de la benedicció de l’aigua lustral, creguts que així, quan mori, el seu cos restarà incorrupte.

Dins del març els romans encenien el foc nou de l’altar de vesta, cerimònia que tenia certa paritat amb la de l’Església catòlica.

La benedicció de les fonts i l’obtenció del foc nou recorden velles cerimònies de caràcter lustral a base de purificació per mitjà de l’aigua o del foc.

En moltes cerimònies de primícies hom apaga tots els focs, i els sacerdots no inicien llurs ritus fins que s’han convençut que no hi ha ni una sola guspira emesa; àdhuc hom arriba a desfer-se del combustible antic i el substitueix per d’altre de novell, per tal d’evitar tota contaminació dels fruits passats amb els novells. I el foc nou encès pel sacerdot és donat a tothom i portat de casa en casa. El foc nou purifica de lots els pecats passats i se n’emporta tots els mals de l’esperit, que recomença una vida nova amb les primícies dels fruits novells.

A Girona, en el segle XV, es feia la representació de les tres Maries, papers que eren representats pels tres canonges més joves del Capítol. Segons deixa entendre la documentació de l’època, els actors es dirigien al temple precedits per tabals i trompetes que anunciaven llur pas. Les tres Maries anaven vestides de negre i, tot cantant, s’encaminaven vers l’altar major, on hi havia muntat un cadafal. Aquesta representació més endavant va tenir lloc el dia de demà.

En el segle XVI, a Cervera, després de dinar, es feia dins de l’església la representació d’uns plans de sant Joan i la Magdalena, com una mena de complement a la del misteri sagrat de la Passió de Jesús que es feia el divendres.

Després de l’al·leluia hom donava la Quaresma per finida i les esglésies desfeien el monument. La gent anava a recollir els elements ornamentals que hi havia portat i els guardava curosament, creguda que estaven posseïts de gràcies i virtuts especials.

Havia constituït com una mena d’espectacle anar a veure desfer el monument de la Seu. Els nostres avis, i més encara les àvies, creien que anar-ho a veure guardava de baralles i de renyines i que esquivava males volen-res i males paraulades; hi anaven tant pel goig de veure-ho com perquè ningú no els malparlés ni els cerqués raons.

Les parròquies solen enviar a llurs benefactors i protectors panets de cera beneïda que han estat dins del monument i que la gent rep amb gran estima perquè se’ls atribueixen gràcies i virtuts d’ordre general. Són de forma circular i porten gravats al damunt el segell i l’ensenya de la parròquia.

A Girona els escolanets venien agulles que havien estat clavades al monument, a les quals hom atribuïa diverses virtuts remeieres i venturoses, especialment la de guarir de mal de cap.

A Mallorca era corrent que aquesta nit, sobretot les dones, fessin les estacions del Viacrucis i seguissin el mateix curs que les processons dels dies anteriors.

Avui al vespre la comunitat de servites del Bonsuccés havia organitzat la processó de l’encontra, dita dels enamorats. Donava lloc a molts abusos emparats per la fosca. El bisbe en va privar la celebració. Uns anys més tard fou restaurada pels frares de Santa Caterina, però fou traslladada al matí de demà per tal d’evitar els abusos que n’havien motivat la suspensió.

Hom considerava el dia d’avui mig de Quaresma i mig de Pasqua. A l’hora de dinar hom dejunava com el dia abans; però al vespre hom creia que ja podia menjar gras.

Havia estat costum de fer el darrer dejuni, que consistia a no menjar res des del dinar d’avui fins a l’esmorzar de demà, que hom feia precisament després de l’ofici. Hom tractava de donar efectivitat al refrany, mig endevinalla, que deia que:

Això és cert, perquè el darrer dejuni ja cau fora del període quaresmal.

Els carnissers obrien llurs establiments i parades després de set setmanes de no haver pogut vendre sinó els dies que per torn els tocava vendre carn de moltó per als malalts. Avui era obligat de vendre vedella. No sabem per quina raó no podien vendre bou. Molts carnissers que durant la resta de l’any venien la carn que podien i no sentien escrúpol de fer passar el bou per vedell, tal dia com avui se n’haurien guardat bé prou, puix que ho tenien per un pecat greu que comportava molta desventura i malastruga. Aquests costums i escrúpols deuen ésser relativament moderns. El menjar bou data de quatre dies. La gent sentia molta repugnància per aquest animal i per cap diner del món no n’hauria tastat. Sembla que van introduir l’ús de carn de bou les tropes franceses llavors de la invasió napoleònica. Els francesos menjaven bou sense escrúpol i la gent els feia passar bou per vedella com una vexació. Hom va veure que no els feia mal com la gent suposava. Possiblement per causa de l’escassetat hi hagué qui va haver-ne de menjar i el va trobar gustós. Des de llavors va perdre’s de mica en mica la repulsió per la carn d’aquest animal. Hi ha contrades, però, on encara avui tenen el bou com a menja repugnant i els és desafecte menjar-ne.

Com hem dit, després del toc d’al·leluia els venedors de queviures i gent de mercat simulaven com una batussa, dividits en dues colles, formada l’una pels peixaters, verdulaires i venedors de menjars quaresmals, i l’altra pels carnissers, cansaladers, polletaires i tota altra gent tractant en menjars carnals. De la figurada masega resultaven triomfants els carnissers i llurs aliats. A la darreria del set-cents, a Barcelona, aquesta facècia es feia fora muralles, a les hortes de Sant Bertran, al redós d’un cau de vici conegut per la taverna del Coix. A Mallorca també es representava la batussa del carnisser i el peixater, semblantment com es feia el Dimecres de Cendra; però, com a Barcelona, ara el peixater era l’atropellat i vencedor el carnisser.

Abans la gent s’abstenia de menjar cap ou durant tota la Quaresma, perquè ho tenia per pecat, com ja hem referit. Hom reunia tots els ous que les gallines havien post durant el temps quaresmal i avui els portava a l’església a beneir. En feia present als parents més pròxims i als amics i coneguts que més considerava i distingia. Rebre un present d’ous era tingut en molta estima i consideració.

Quan es pastava a casa, hom creia que fer-ho durant els dies sants era pecat. Era corrent pastar avui i tirar l’aigua a la farina mentre tocaven al·leluia. Fer-ho així assegurava el pa per tot l’any i no esguerrar mai la fornada.

El pa pastat avui, qualificat de pa de Pasqua, té virtuts especials, porta sort a la casa; se’n fa menjar a tota la família perquè tingui ventura, però no se’n pot donar al bestiar perquè moriria i el gos o gat que en mengés es tornaria rabiós. Hom en guarda una mica fins al mateix dia de l’any següent per assegurar la sort, i no es floreix ni es corca.

En les cases on tenien mainada, especialment nois, era corrent que hom comprés un xai. La mainada el duia a pasturar pels camps del voltant de la ciutat, sobretot a la tarda en sortir d’estudi. També en compraven molta gent que vivien en botigues. El lligaven amb una cordeta i l’estacaven al peu de la porta amb un manat d’herba penjat al defora. Les bestioles es passaven tot el dia al carrer, rebien les moixaines dels transeünts i les entremaliadures de la quitxalla. Pels barris populosos totes les botigues tenien llur be a la porta, de manera que els uns es tocaven amb els altres. Hom engreixava bens fins a la Pasqua Granada.

Per la Catalunya francesa el salpàs començava avui i solia durar tota la setmana entrant fins a Pasqüetes. Una casa de cada carrer, generalment la més gran i benestant, guarnia una taula com una mena d’altar, i cada veí hi portava un plat amb sal. Hom solia escollir el plat més bonic de l’escudeller. Les dones solien fer damunt la sal dibuixos i arabescos capriciosos servint-se de la pinta, el didal o bé la clau. El sacerdot beneïa la taulada: cada veïna prenia el seu plat i se n’anava a casa, on esperava el sacerdot al peu de la porta. Si en tirar la sal a la paret no s’encastava i queia, hom creia que els de la casa no havien dejunat prou durant la Quaresma. Sobretot per les masies feien beneir totes les portes i obertures, i en especial les quadres, estables, corrals i galliners i altres estades del bestiar, el qual hom feia quedar a casa el dia del salpàs perquè pogués rebre la benedicció. També hi restaven els bovers i mossos de mules.

Pels llogarrets del Vallespir els infants formaven una catèrvola bigarrada d’escolanets, xicots de l’escola i d’altres infants que corrien per les masies tot cantant:

A Mallorca feien diversos pastissos típics que eren la menja obligada per Pasqua i d’uns quants dies després. Sobretot feien panades, mena de coques farcides amb carn de xai o d’ovella. Exceptuats els menuts, ben poca era la carn de l’anyell pasqual que no es menjava en panades. Altre pastís eren els rubiols, fets a base de llet, sucre i pastes adobades que ja tenien el caràcter de llaminadura. En feien encara d’altres amb les restes i residus dels elements emprats per als altres dos. Era costum de fer nu parell de panades d’engany, que hom farcia d’ossos i de closques de cargols, en comptes de carn, i que destinava a burlar els golafres. Era consuetud donar panades als amics i coneguts com a mostra de bona amistat i gentilesa. Hom també en donava a les autoritats i a les famílies que portaven dol, a les quals el costum els vedava de fer-ne.

A Pollença hom feia uns pastissos d’elaboració casolana amb formatge, nata i mel que eren la menja de la diada.

A Menorca la gent dedica la tarda d’avui a fer formatjades, pastissos de factura casolana a tall de coques grasses fetes amb pasta adobada en fornia de capsa, dins de la qual posen carn de l’anyell pasqual, sobrassada i d’altra carn, un semblant de Mallorca. També fan una altra classe de coques més petites a base de formatge que ben segur són les que van donar nom a l’espècie. En fa tothom a desdir i és corrent de fer-se’n present entre parents, amics i coneguts. Les cases que duen dol no en fan, car fóra tingut com a pecat trencar la tradició, però en reben, en present generós, de familiars i amics.

Avui havia estat el dia típic de les funcions de titelles en plena via pública, potser com una celebració del retorn a la llibertat d’espectacles. Tan bell punt s’oïa el toc d’al·leluia, s’escampaven pels carrers de Barcelona els titellaires tapats amb una capa que els amagava les butxaques, dins de les quals portaven la companyia dels ninots-actors. S’aturaven per les places, es rapaven el cap amb la capa i treien per entre les gires les mans vestides amb un titella; cada un els alçava per damunt del nivell del cap, i representaven una escena ben còmica que sempre acabava a garrotades i que excitava la riallada de la munió de quitxalla que es congregava al seu davant. El mateix titellaire feia com de teatre: manipulava per sota la capa, es treia els ninots de la butxaca, se’ls calçava a les mans i els presentava en escena a conveniència.

Les botigues de robes adornaven les façanes i guarnien llurs aparadors amb les robes més vistoses, alegres i acolorides que tenien, en contrast amb les negres que en senyal de dol havien mostrat tota la setmana. Lluïen amb preferència indianes i teixits de mostres florejades en simbòlica concordança amb la Pasqua florida que tractaven de festivar.

Ara fa una centúria, a Barcelona, s’instal·laven parades de mones semblantment com per Sant Joan i per Tots-sants se’n posen de coques i de panellets. També venien mones els forners i els pastissers.

El Capítol catedral regalava un be als escolanets de la Seu. Després del toc d’al·leluia sortien al claustre i jugaven una estona amb la bestiola enmig de l’alegria i l’aldarull propis de la mainada. Darrerament, el rector de la Bonanova també donava un be als escolanets d’aquella església.

A Barcelona, anys enrera, els infants de la Casa de Caritat, avui al matí es congregaven al pati i jugaven a desdir amb un ninot que simulava ésser Judas. Li feien mil vituperis i acabaven per cremar-lo enmig del pati.

A Ciutat de Mallorca havia estat corrent cremar el Judas, que penjaven enmig del carrer amb una corda suspesa entre dos balcons. Avui el cremaven amb gran gatzara i molt terrabastall de trets i de tronades de focs d’artifici. Després ventaven les cendres. Abans de la crema balandrejaven els ninots una llarga estona. És remarcable que hom els qualifica cii femení, o sia les Judas. El ninot era fet amb parracs i com més estrany i repulsiu millor; havia d’ésser obligadament roig de pèl, i entre la roba que duia havia de dominar el vermell. Duia a la mà una bossa plena de vidre trencat, disposat de manera que en brandar-lo dringués i sonés com si fossin els trenta diners rebuts per la venda de Jesús. El suspenien pel coll per donar la sensació que s’havia penjat per escanyar-se.

A Sóller pengen dalt d’un arbre un ninot amb figura d’home i amb un cistell, que pressuposen que és Judas que està robant figues. Li engeguen trets fins que el cremen o el destrueixen.

Per la marina valenciana també fan la representació del Judas. Dins del fardell que forma el ninot solen posar-hi una quantitat de coets i de focs petadors. Així que comença el toc d’al·leluia, el veïnat es lliura a engegar trets al ninot fins que s’encén i esclaten els coets enmig de gran aldarull i gatzara.

En moltes poblacions alacantines porta a les mans una bossa que simula contenir els trenta diners producte de la venda. El destrueixen a garrotades i a trets. Hi ha llocs on la mainada porta altes perxes per copejar els Judas penjats a una alçada de quatre o cinc metres del sòl. Hi ha carrers que en pengen diversos. Així que per efecte dels trets o dels cops cau un dels ninots a terra, tota la mainada s’hi agarbona per tal de recollir el tros que pot. Quan ja no en resta cap per abatre, la mainada es reuneix a una plaça i empila tots els parracs arreplegats i en fa una foguera. La mort dels Judas comporta molta alegria i bullícia. Com hem referit, hi ha cert paral·lelisme entre la representació plàstica del Judas i la d’en Carnestoltes; en termes generals podríem dir que l’un no concorre amb l’altre, i pels indrets on les festes carnestoltesques tenen importància i erigeixen el ninot Carnestoltes, no solen penjar ni cremar el Judas, el qual més aviat és propi dels llocs on les festes carnestoltesques són pàl·lides. Per terres de València s’havia simulat el testament del Judas, dictat des del peu de la figuera abans de penjar-se; document de literatura de canya i cordill que es troba imprès a tall de romanç popular i que té totes les característiques dels sermons d’en Carnestoltes, de to càustic i satíric, circumstància que l’acosta i sembla equiparar-lo a aquest personatge. El testament era llegit des del peu del ninot o des de la finestra que sostenia la corda d’on penjava. La lectura es feia un moment abans de la crema o destrucció de la figura. No tenim referències de la publicació del testament per terres catalanes, però creiem molt possible que s’hagués fet.

Hom creu que el Judas, com en Carnestoltes i com tots els altres ninots que trobem escampats pel curs de l’any i que gairebé sempre moren cremats, són la personificació i simbolització de l’hivern.

A Ripoll, així que cau la darrera campanada del toc d’al·leluia, surten els infants en colles de tres o quatre a fer un captin que qualifiquen de caramelles. Duen un cistellonet per recollir el que arrepleguen i una safateta per captar diners. Del que recullen en fan un berenar. Abans només captaven els nois. Modernament sortien pot ser més nenes que nens. L’any 1926, durant una de les nostres missions de recerca folklòrica, ens vam trobar a Ripoll el dia d’avui i ens van escometre un gran nombre de caramellaires infantils. Totes les colles estaven formades per nenes.

Antigament al Vallès, tan bon punt tocava la primera batallada del toc d’al·leluia, els infants, proveïts d’una cistelleta, sortien de llurs cases per anar a visitar llurs avis o padrins perquè els fessin un present d’ous. Generalment els en donaven dos o quatre i algunes altres llaminadures. Els infants pobres els padrins dels quals no els podien donar ous, i també els qui no tenien avis ni padrins que els en donessin, solien anar a alguna casa benestant prèviament avisada i consultada pels pares, on els feien el present dels ous. Era corrent que les persones que podien no neguessin aquest petit present als infants necessitats que els ho demanaven.

A Olot, fins ara fa un segle, havia sortit una comparsa molt curiosa, coneguda per xai-be, que captava nous, avellanes, orellanes i diners; es componia de quatre homes, vestit cadascun amb dues pells de be, una al davant i l’altra al darrera, i una llarga barretina. Anaven proveïts de bastons. La dansa consistia a fer diversos jocs i figures nu seguit de salts i giravolts; els balladors cridaven de tant en tant: «Xai-xai-be!». Ballaven al so d’un flabiol sonat per un músic que rebia el nom de bisbe.

Ultra la ballada que feien pels carrers i places de la població el Dissabte de Glòria, sembla que havien concorregut també, ballant, a una processó, que, segons tradició, es celebrava el diumenge de Pasqua al matí. […]^[37]

Temps enllà, durant la Quaresma, era pecat fumar. La gent devota no encenia la pipa en tot el temps de penitència; avui la tornava a encendre, i era per això que sortien novament els marxants dels adminicles propis per a fumar: els pipaires, els marxants d’esca i de llibrets i els venedors de llumins d’esca i de cartó; aquests darrers els venien en llargues tires que els fumadors, que eren els únics que les utilitzaven, duien cargolades a la butxaca i les anaven estripant en necessitar-ne. Com que els mistaires que venien aquests llumins en donaven tres-cents per dos quartos, els anunciaven amb un crit curiós que deia:

Els infants valencians, sobretot al matí, surten als afores a fer volar estels que anomenen estrelles, així com en general els qualifiquen de milotxes.

Per tal que fruïssin del goig de la resurrecció de Jesús, fou costum jurídic donar llibertat als presos que estaven reclosos per deutes de poca importància i per altres delictes lleus.

Havia estat costum estès, sobretot pels pobles, deixar anar un pres de la presó en record de la llibertat que fou donada a Barrabàs per Pilats. S’havia donat el cas de delinqüents vulgars que havien esperat el Divendres Sant per fer alguna malifeta perquè ja sabien que només passarien una nit a la presó, per tal com l’endemà els deixarien anar.

En el segle XV les autoritats de les poblacions més importants feien fer una crida per la qual manaven al veïnat que, a fi de festivar millor la Pasqua i per a major honra de Déu, des del toc d’oració del vespre no es lliurés a feines servils i bastardes, i comminaven amb penyores i penes severes els contraventors.

Per la pagesia mallorquina havia estat estès el costum de dir quaranta parts de rosari. Les deien tot treballant i sense alterar el ritme de la feina. Solien dir-ne vint al matí i altres vint a la tarda. Els terrassans que treballaven en grup les deien en colla i el de més categoria portava el compte.

Aquesta setmana comencen a munyir les ovelles i fan els primers formatges. És costum que del primer brossat i del primer xerigot en facin present al sacerdot i al coremer o predicador de la Quaresma.

A Menorca creuen que si avui, al punt de les dotze de la nit, hom demana una gràcia a la Mare de Déu, aquesta la concedeix. Portades per aquesta creença, moltes dones van a la porta de l’església, tot i ésser tancada; allí diuen tres avemaries i dirigeixen a la Mare de Déu la demanda del que volen. Hi van moltes fadrines a demanar un bon casador.

Per la marina valenciana hom no considera finida la Quaresma fins al punt de mitjanit d’avui. En havent sopat la gent es lliura al rés col·lectiu davant d’alguna capelleta de carrer. Els fadrins hi acudeixen proveïts de guitarres, que duen ben amagades sota de la manta a fi de no contrastar amb la unció religiosa de la devoció. Així que toca la primera batallada de les dotze, l’escena varia radicalment. Els minyons treuen llurs instruments i inicien el cant i la dansa amb les fadrines, que ja estan preparades i que esperen amb desig aquests moments després de set setmanes de dejunis i penitències.

Els nostres avis, en anar-se’n a dormir, posaven sota del coixí les fruites que havien fet beneir el Diumenge de Rams, penjades dels palmons i de les palmes, ja fossin naturals o confitades. En despertar-se l’endemà, se les menjaven. Creien que així obtindrien salut, sort i benaurança per tot un any.