EL CULTE AL GENI

COM hem dit abans, molts documents es presenten confosos, i semblen tenir més d’un sentit dins del pla d’idees que els informen. Possiblement aquesta imprecisió pot respondre a un principi d’evolució, originat ja en temps en què els conceptes que animaven els fets estaven en tota llur valor, per raó del qual ja aleshores van prendre sentit mixt i mig dual. El geni que sembla sobreviure entre les desferres de què tractem, com a tal és respectat i no se l’elegeix, puix que els genis són innats, ni se’l sacrifica, a voltes, per efecte de la seva excelsa divinitat. Parlarem, doncs, en aquest capítol del personatge que sembla encarnar el sentit de les Carnestoltes al qual hom no elegeix ni simula matar. Aquest subjecte no sempre és humà. Hi ha casos que figura ésser un animal, com un deix probable de cultures totèmiques en què l’home es creia descendent d’una bèstia divinitzada amb la qual ell mateix es confonia.

El tipus de divinitat que traspua dels costums que hem inclòs en aquest capítol sembla ésser més aviat propi de pobles caçadors i ramaders que pagesos, per bé que, com acabem de dir, sovint els conceptes es confonen i interpolen.

És probable que per honorar les divinitats a què ens referim hom els dediqués sacrificis i que, a causa de la imprecisió al·ludida, algunes vegades hom confongués el geni amb la víctima que s’immolava en el seu honor.

Hi ha documents que qualifiquen l’heroi de jan, mot de sentit mític, forma masculina de Diana, deessa que havia encarnat el sentit de la mare terra. Existeixen, però, excepcions en les quals el terme jan vol tenir la significació de bruixot o màgic. No hi ha cap mena de dubte que quan el trobem associat a les Carnestoltes recorda la divinitat i així mateix el cap de la tribu que en determinats estats l’encarnava.

A Sant Quintí de Mediona encapçalaven el testament d’en Carnestoltes amb una quarteta inamovible i tradicional en què tractaven el Carnestoltes de Joan. Deia així:

Pel Rosselló havien ballat el Jan del Riu. Un personatge vestit de manera grotesca es passejava per la plaça amb un pot de llauna tot brut que hom suposava ple de confitura. La fadrinalla, aplegada en ball rodó, l’hi volia prendre, i ell se’n defensava de la manera que podia. Els ballaires evolucionaven al so d’una cançó al·lusiva que deia:

El personatge portava un fuet que esgrimia contínuament per fer-se rotlle i allunyar els ballaires de la seva vora, a fi que no li poguessin prendre el pot de la confitura, que en aquest cas simbolitzava la vitalitat del geni.

El personatge del ball de confits de què parlem més endavant, i que sembla ésser la resta d’una divinitat marinera, era qualificat de Janot. Per les contrades franceses de parla catalana, els infants que anaven a l’escola escollien entre ells un capità que anomenaven rei del jans i que governava durant les Carnestoltes, i en alguns indrets les minyones entronitzaven un ninot que també qualificaven de jan.

Havia estat corrent ballar el Jan Petit de manera especial. El qui menava i dirigia la gresca es posava enmig de la rodona que formaven els companys de joc. El ball es feia al so de la cançó que diu:

A cada nova represa de la cantarella hom anomena una part del cos que afegeix en cantar la recobla, que sempre enumera totes les parts del cos que hom ha citat i les quals els ballaires han de fer tocar a terra en referir-les. Quan es ballava per les Carnestoltes, el ball es feia tot d’altra manera. El ballaire del mig, cada vegada que anomenava un òrgan, es treia un peça de roba i els companys l’havien d’imitar. El ball durava fins que restaven sense un fil de roba. Aleshores repetien la cantarella unes quantes vegades més fins que el cor els deia prou, saltant a desdir de manera poc polida i decent. Hom donava interpretació especial a la paraula dit que repeteix tantes vegades la recobla. Cal tenir en compte que hom també aplica el nom de jan a un cert òrgan del cos. El ballaire del mig de la rodona, que personificava tot el sentit del ball, accionava i es bellugava amb tanta fúria com podia. Aquest ball era propi d’hostals i de tavernes. Segons el senyor Tomàs Balvei, a la primeria d’aquest segle fou ballat encara a la plaça de Cardedeu i els ballaires van dansar despullats del tot durant una bona estona.

Un altre joc o ball, germà de l’anterior, fet igualment i amb les mateixes circumstàncies, pren per base una cançó ponderativa de la delícia del vi, que en diu així:

A cada posada anomenen una peça de roba del vestit i se la treuen i la tiren al damunt del qui porta el joc, que salta i es despulla enmig de la rodona. Quan han restat sense ni un fil de roba, per tal de tornar-se a vestir desballen la cançó. Tornen a repetiria, anomenant les peces de roba en sentit invers, i tal com van citant-les se les van posant, fins a restar vestits del tot. Si hi ha ganes de gresquejar, ningú no es posa cap peça de roba seva. Procuren agafar les que més malament els han d’escaure, i així resten com disfressats. Per recuperar cada u la seva roba cal tornar a repetir el ball i desballar-lo altra vegada.

Aquests balls tenen sentit eròtic. El personatge central pot encloure la idea de la divinitat posseïdora del do de fertilitzar i generar. Qui sap si, en un pla menys pregon, pot recordar el déu Bacus. El Jan Petit es troba estès enllà del Pirineu i s’enfila fins amunt de la costa atlàntica com a joc infantil i de gent gran.

És probable que el geni hagués tingut caràcter fàl·lic. Hi ha representacions forasteres de gran realisme dins d’aquest sentit. Possiblement, per palesar el recobrament de la vigoria i pèrdua temporal, s’apel·lava a un testimoniatge molt cru. Cal recordar que l’escena de la pintura rupestre del Cogul figura, segons els prehistoriadors, una ballada de dones al voltant d’un home fàl·lic. Trobem documents molts durs en aquest sentit.

Havien sortit disfresses que no duien a sobre més que dos o tres cobrellits, un damunt de l’altre. S’hi embolicaven el cos de manera molt folgada i baldera. Portaven una corda lligada a la cintura, de manera que cap amunt els feia com una bossa per amagar els braços. Una altra corda lligada sota del cap marcava la testa. Es lligaven aquest estrany embolcall per damunt del cap, de manera que fes com un floc gros que semblava una cresta. No se’ls veia res del cos i tot just la cara, que solien dur tapada i emmascarada de forma que hom no els pogués reconèixer. Amb facilitat intencionada s’apartaven una mica la roba i deixaven veure llur nuesa. Sembla que aquest era tot l’objectiu d’aquest tipus de disfresses, d’anys caiguda en desús i que tant havien practicat els homes com les doncs, per bé que aquestes amb menys intensitat. Aquestes disfresses eren qualificades de frares. Parlaven de les coses més íntimes i reservades amb gran llicència i indecència. Cercaven els coneguts i els retreien certs aspectes de llur vida privada en termes crus i feridors. Els qui desitjaven esbroncar o mortificar algú adoptaven aquesta disfressa. No tots els frares anaven nus per sota dels cobrellits. El poble baix, quan en veia algun, per una part temia d’acostar-s’hi per por que no l’esbronqués i l’avergonyís enmig del carrer i davant de tothom, i per altra part desitjava veure si mostraria el vestit del nostra pare Adam que amagava sota del folgat drapatge que el tapava.

A Sant Quintí de Mediona havia sortit un disfressat que venia a simbolitzar les Carnestoltes, a més del ninot que mai no deixaven de guarnir. Aquest subjecte anava despullat; duia només uns curts balons que li tapaven des del baix ventre fins a mitges cuixes. Anava embolicat amb una sendera o malla de caçar conills. Portava una falç amb un gat viu penjat que procurava moure de manera que provoqués el miolar de la pobra bestiola. Hom deia que cridava el ninot Carnestoltes, que li era pare o germà. El disfressat es lliurava a mil estranyeses i extravagàncies amb el pobre gat davant del ninot, que qui sap si podien recordar alguna antiga cerimònia. La relació entre el símbol de les Carnestoltes representat pel ninot i pel gat es presenta ben clara i manifesta.

Coneixem diferents jocs i balls en els quals, en un moment donat, els intervinents resten despullats del tot enmig del carrer.

Hom havia sortit a ballar completament despullat, ficat dins d’un sac lligat al coll; en un moment donat de la dansa, intencionadament el cordill que subjectava el sac es deslligava i els ballaires restaven totalment al descobert. Hi ha una cançó que fa al·lusió a una ballada d’aquestes, per bé que dissimula la cruesa del cas. Era una de les cançons típiques dels dansots propis de la Conca de l’Anoia durant els quals regnava una gran llicència.

A Fraga feien el joc de la tenalla. Dos homes passejaven una grossa gerra amb un altre home completament nu a dintre, que només treia el cap fora de l’estri i que amagava la seva nuesa. Aquest cridava i discursejava a l’objecte de reunir força gent. Quan en tenia un bon nombre al seu voltant, els qui duien la gerra la deixaven anar a terra estrepitosament perquè es trenqués, i aleshores el qui anava a dintre restava del tot despullat enmig de la plaça.

També a Fraga era corrent sortir homes sense calces i amb una camisa ben curta. Tiraven a terra quelcom que duien a les mans i en ajupir-se per collir-ho ensenyaven les vergonyes. A Barcelona, fins a les darreries del segle passat, es lliuraven a aquest joc els bastaixos de la riba amb gran preferència. Es vestien d’infant i, per tenir pretext d’ajupir-se, simulaven jugar amb una baldufa o una pilota, la qual collien sovint de terra. Solien anar en colles de tres o quatre i passejaven per la Rambla.

Pel vessant francès del Pirineu havia estat ballat el ball de les manxes. Era tan grotesc com llicenciés. El ballaven homes sols i a hora foscant. Duien camises de dona tan curtes i balderes com podien. Tots anaven proveïts d’una grossa manxa. Tot ballant, manxaven el company de més a la vora i procuraven, fins on podien, que el vent de la manxa li aixequés la camisa i deixés al descobert el darrera, que generalment no duien tapat.

És possible que el testimoniatge prengués formes atenuades. Entre els diablots de les gitanes del Vallès s’havia estilat figurar picor i coïssor i com un malestar estrany manifestat de manera pintoresca. Acabaven treient de sota de les calces una banya enorme que duien amagada i que mostraven al públic, el qual es feia un panxó de riure. La gent donava a la banya el sentit que hom pot suposar. Resulta remarcable la persistència de la presència de la banya i de la porra en el costumari de les Carnestoltes i en el d’altres moments de l’any d’excepció i de folga. Per no desviar-nos del tema de què parlem ens tornarem a ocupar d’aquest aspecte al final del present capítol.

Pel Pallars hom havia simbolitzat les Carnestoltes per un subjecte mig mític qualificat de Peirot, protagonista de diverses cançons i contarelles. Feien un ball d’homes sols d’aire pintoresc presidit per aquest personatge. Vestia de manera ridícula, mig espelleringat, pretenent anar com un senyor. El seguien d’altres fadrins vestits de manera semblant; formaven una llarga rua i feien diverses combinacions, cargols i balls rodons. Hom tenia interès a presentar el Peirot excessivament gras i, a fi de figurar-lo així, li posaven un parell de coixins al voltant del ventre, sota de la roba. Algunes de les corrandes aplicades a la tonada responen a la visió grotesca que hom en té.

La gent presenta el Peirot com un ogre que es menja els infants de viu en viu i a dotzenes. Per tal de mantenir aquesta creença entre els infants hom el guarneix, com hem dit, de manera que aparenta estar excessivament gras. Hom se’n serveix per fer por a la mainada i el presenta com un monstre. La xicalla hi creu molt, puix que una vegada a l’any el veuen ballar i fer estranyeses a la plaça, tan intensament gras del gran nombre d’infants que es menja que gairebé ni es pot bellugar.

El qualificatiu de Peirot ve a equivaler al de Carnestoltes, i aquesta idea encarnava el protagonista del ball. Al llogarret aragonès de Beraguàs la fadrinalla guarnia un ninot de palla de mida gegant que volia significar el Carnestoltes; l’anomenaven Peirote, el passejaven a coll per la població i acabaven cremant-lo a la plaça.

Pel Pla de Lleida, per espantar la quitxalla, li parlaven del Marraco, que, semblantment al Peirot, es menjava així mateix els infants de set en set. En les velles Carnestoltes lleidatanes també hi havia figurat un personatge conegut amb aquest qualificatiu que exercia un paper sobresortint i que vestia de manera extravagant i excèntrica. La personificació del geni en suposats éssers antropòfags pot molt ben recordar sacrificis humans fets en llur honor, les víctimes dels quals el rodolar del temps ha acabat per convertir en els infants malcreients.

Al poble andorrà d’Encamp sortia un personatge emmascarat de cara, amb un barret a tall de cucurulla i amb un cenyidor ple d’esquelles i borrombes, que saltava i guimbava a desdir per tal de fer dringar l’esquelleria. Duia un cistell o un sac ple de cendra i un cullerot molt gros de fusta, amb el qual engegava cullerades de cendra per damunt de tothom. Quan havia acabat la cendra, feia servir el cullerot com de bastó i empaitava la gent i l’apallissava a cops de cullerot.

A Pacs encarnava el sentit del Carnestoltes un personatge anomenat sant Baluard. Uns quants fadrins sortien amb uns ases carregats amb sacs, que simulavan portar al molí per a moldre, entaulaven una gran disputa amb el moliner i com més parlaven menys s’entenien. Mentrestant, un lladregot els robava els ases i els simulats sacs de gra que duien. Quan els suposats amos dels ases se n’adonaven, tot era desesperament, invocaven sant Baluard i li oferien vots i ofrenes. Es presentava el sant vestit com un apòstol, amb una gran barba i una llarga espasa. Li demanaven que els ajudes; el sant era reganyós i els contestava de manera irada. Com més promeses li feien i com més li oferien, més s’enfuriava el sant i més els insultava i maltractava. Els fidels, indignats, decidien cremar-li la barba. Tractaven de fer-ho. El sant es defensava amb l’espasa i les emprenia a cops contra tothom de la plaça, i molt especialment contra les dones, a les quals empaitava i perseguia intensament. La farsa donava lloc a molta gatzara.

A Sant Martí Sarroca fan el joc del Sant. El qui fa el paper de sant va tot enfarinat de cara i embolicat amb una rapa. S’ajeu damunt d’un banc de la plaça. Porta una gorra a la mà. La fadrinalla de la broma fa veure que el renten, i el sant, quan estan distrets, els venta un fort cop de gorra. Simulen que el venen i el fan pregonar. Acudeixen compradors i s’entaulen diàlegs i discussions propis del cas de la venda d’un objecte molt car o valuós. El regateig dóna origen a molta broma, la qual, naturalment, dura tant de temps com la gràcia i l’enginy dels intervinents saben mantenir l’atenció dels qui s’ho escolten.

Per diversos pobles aranesos, especialment a Canejan, havien fet una enorme esquellotada qualificada de barbacàs. Hi intervenien exclusivament pastors, entre els quals figurava un personatge preeminent que bé podia recordar alguna divinitat del bestiar protectora de les ramades. Els intervinents anaven tan carregats com podien d’esquelles que duien penjades a la cintura i al coll en grans enfilalls. Eren presidits per un personatge que portava la roba girada al revés i que duia penjades las borrombes i esquelles més grosses. Duia la cara tota emmascarada, com la resta de la colla. Portava un bastó llarg, al cap del qual hi havia un drapot tan brut com era possible de les substàncies més repugnants. Tenia dret d’embrutar la cara de tants com trobava o com volia que no fossin de la colla. El seguia un personatge vestit ridícula-ment de dona, tan malforjat com podia. Figurava estar en estat, i per simular-ho portava un paner lligat al davant i cobert amb les faldilles. Portava també un cistell ple de cendra, i a voltes d’altres substàncies, que tirava al damunt dels qui trobava. Generalment la gent que no era amiga de la bulla es tancava a casa per tal de no ésser víctima dels excessos de la caterva, que no mirava gens prim. La colla saltava i guimbava esbojarradament i promovia un soroll d’allò més eixordador, puix que hom jutjava de la qualitat de la gresca per la intensitat del soroll i pel gran renou a què sempre donava lloc.

Els gals creien que Mitras presidia les constel·lacions i el representaven per un ésser hermafrodita. L’adoraven com el principi de la calor, de la fecunditat i de les influències bones i dolentes. Els iniciats en els seus misteris estaven dividits en múltiples agrupacions, cada una de les quals tenia per símbol una constel·lació. Els membres del grup celebraven llurs festes disfressats d’animal, en correspondència amb el que tenien per símbol i emblema de la constel·lació que els regia: de lleó, d’ós, de moltó, de gos i de tants altres animals amb els noms dels quals hom acostuma a qualificar les constel·lacions.

La representació de les Carnestoltes en un personatge bisexual probablement que degué estar estesa, a jutjar per elements imprecisos i dispersos que han arribat fins a nosaltres. A les colles del ball de les gitanes de Ripollet hi havia figurat un personatge qualificat de cabraboc. A Gelpí havien ballat elball del Gall gallinot, i a Sant Pol havia sortit un subjecte qualificat de gambairot. Pel Baix Llobregat formava part de les colles de les gitanes un personatge qualificat de Xiscló. De cap d’aquests figurants no tenim dades concretes que ens permetin de saber com anaven vestits. Només podem jutjar de llur condició pel nom, que ha estat l’única dada que n’hem pogut recollir.

Per la Cerdanya el Carnestoltes era anomenat el Vidalot i figurava ésser doble. Anava vestit mig d’home, mig de dona, amb faldilles per sota les quals li sortien les calces d’home, i amb gipó de dona i al damunt un gec. Duia un mocador lligat al cap i al damunt un barret de copa; a una mà portava un bastó de senyor i a l’altra un ventafocs. Tenia dues cares: una d’home, amb llargs bigotis i barba d’estopa, i l’altra figurava ésser de dona. Sembla que antigament aquest estrany personatge havia estat figurat per un home que tractava d’imitar les dues figures, comportant-se ara amb gravetat com un senyor, ara amb lleugeresa i bullícia com una marmanyera. Unes vegades empaitava els qui el molestaven amb el bastó a tall d’home, i d’altres amb el ventafocs, com una dona. Quan feia el paper d’home parlava amb veu forta i vibrant, i quan volia figurar que era una dona l’estrafeia i parlava amb veu prima i aguda.

Les disfresses de personatges que simulaven ésser dues persones havien abundat de manera tradicional i tan persistent, que no sembla pas ésser casual ni fortuïta. Havia abundat el personatge amb dues cares, una al davant i l’altra al darrera, que figurava ésser dos homes o dues dones i que una vegada caminava endavant i l’altra endarrera, per tal d’imitar els dos subjectes que volia figurar. També havia abundat el que figurava ésser una dona que portava el seu marit penjat al davant i cap per avall, de manera que el cap li venia arran de terra i les cames a l’espatlla.

Hem dit que un dels episodis de les mascarades era la simulació de les noces de l’heroi, corol·lari lògic de la cerimònia, puix que venia a encloure la consagració. Amb les noces del geni s’aconseguia la fertilitat de tot el patrimoni de la tribu. Entre el nostre costumari trobem diferents representacions que simulaven un casament pintoresc i extravagant que prenia per base una cançó.

Al Prat del Llobregat, el diumenge de Carnaval a la tarda, abans de començar la gran gresca i com a primera expansió, solien fer una mena de ball o farsa pintoresca que també és descabdellava al so d’una cançó cantada pel públic que feia rodona al voltant de la plaça. Els qui portaven la facècia eren dos subjectes, un vestit de manera extravagant, amb una llarga cua formada per un forc d’alls i amb un sac que el cobria de dalt a baix, lligat dalt del cap de manera que li formava un floc molt gros, i a la cintura amb una corda basta d’espart. Anava amb la cara emmascarada. El segon dels subjectes simulava ésser un ase. Anava cobert amb una pell de ruc i amb una cua molt llarga, de vegades feta també amb un forc d’alls. Duia la testa coberta per una calavera de ruc o per una testa de tal feta de cartó. Sempre portava unes orelles molt llargues afegides que constituïen la nota característica de la disfressa. Un tercer personatge figurava ésser un capellà. En comptes de roquet portava una camisa o uns enagos de dona. Duia una galleda d’aigua no gaire neta i una escombreta o pinzell d’espart i contínuament feia asperges mentre durava la facècia. Els qui formaven rodona cantaven una cançó que marcava l’argument de la farsa i que deia així:

En començar la facècia, el protagonista jeu a terra com si dormis i molt lleuger de roba. Durant el cant de la primera esparsa i de la recobla, s’aixeca i es vesteix ràpidament i de manera grotesca per excitar la rialla dels que hi ha al seu entorn. Passava molts tràfecs per a penjar-se la cua, que semblava com si fos un complement del vestit i no pas un òrgan del cos. A voltes el qui feia d’ase també es despertava i es penjava la cua al darrera. Un cop té l’ase endegat com diu, servint-se d’estris que a voltes no eren pas els mateixos que descriu la cançó, munta a coll-i-be de l’ase i dóna unes quantes voltes per la rodona, com fent veure que vol anar al molí i fa cap a missa. Per fer veure que prenia un pa d’oferta, solia pessigar les galtes d’alguna de les fadrines. Mentre era dins de l’església, la somera tirava la cendra de la pastera damunt dels espectadors i dels ballaires. Durant tota la farsa, el sacerdot no parava de remullar la gent, simulant que els aspergia. Inseguint la cançó, el protagonista s’abraçava amb una donzella de la rodona, la qual sortia del rogle.

El capellà feia veure que els casava, enmig de cerimònies pintoresques i grotesques. Demanava al nuvi si portava anell i ell treia una grossa ferradura, que feia l’ofici de tal. Enllestida la cerimònia s’entaulava com una mena de lluita entre els nuvis i la gent, que els tirava blat de moro, ordi i confits de guix; la somera els defensava tirant cendra a desdir i el capellà remullava a tothom amb els asperges. La companya escollida pel protagonista havia de ballar amb ell durant totes les Carnestoltes, no es podien deixar per res i venia a equivaler a una declaració amorosa o a una demanda de prometatge. Si la fadrina que ell escollia no se’n sentia agradada i no el volia per promès, era corrent que refusés fer el paper i es tragués el pretendent del davant a empentes i de manera pintoresca i risible.

A Sau i en d’altres llogarrets de les Guilleries havien fet el ball o la gresca dita del Gavatxot. El qui feia el paper de tal sortia a la plaça molt lleuger de roba, es posava enmig de la rodona saltant i ballant al so d’una cançó que cantaven les dones, fent ball rodó al seu entorn, i anava accionant seguint la descripció de la cançó, que deia així:

Tal com anaven cantant, les ballaires de la rodona li anaven donant les peces de roba que descriu la cançó i el personatge se les anava posant. Entre cobla i cobla cantaven una recobla, graciosa de tonada, formada per mots insignificants.

Durant el cant, el protagonista i les ballaires de la rodona feien un sotragueig del cos tot especial que no deixava de contenir un cert erotisme. Un cop vestit el gavatxot, prenia per balladora la fadrina que li semblava i amb ella feia una dansa al so de la mateixa cançó, que repetia el cor, i en arribar a la recobla es bellugaven de manera molt viva, d’acord amb el ritme de la cantarella.

A Bellver i a Martinet havien fet una mascarada que representava el casament de l’espingueri, espingari o estingari, de manera grotesca que descriu una cançó que servia com d’argument i de guió a la facècia. Hi sortien els nuvis vestits estranyament, ella acompanyada de la seva mare, que simulava ésser un ase o a voltes el rocall o subjecte que per la Cerdanya encarnava la idea del Carnestoltes, i ell anava amb el seu pare, que unes vegades figurava ésser un subjecte vestit a tall de cavall i d’altres de bou. La gent feien de cor i cantaven la cançó eix de la pantomima, que diu així:

Els protagonistes anaven vestits d’una manera com més grotesca millor i més o menys adient amb la pintura que la cançó fa del vestit de la núvia. Durant l’acció feien veure com si agafessin mosques al vol i se les mengessin. La cançó té una llarga recobla durant la qual hom repeteix nombroses vegades el mot espingueri, aplicat al pare de la protagonista. Sobretot durant el cant de la tornada, els ballaires saltaven tan alt com podien i es lliuraven a botre i a saltar fent gala de gran lleugeresa. Mentre saltaven feien gestos poc polits i àdhuc indecorosos. Cal tenir en compte que la idea d’espingar enclou la idea de saltar, i per tant el qualificatiu d’espingueri comporta el sentit de saltador.

Pel Camp de Tarragona feien una representació semblant al so d’una cançó pel mateix estil, en la qual el personatge era qualificat d’estingueri. Els figurants feien un ball rodó al so de la posada; en cantar la recobla es deixaven anar de mans, s’ajupien fins a tocar gairebé a terra i, agafant-se les mans per sota dels genolls, feien tres salts. La majoria dels ballaires queien per terra.

Per la Conca de l’Anoia s’havia fet una representació semblant a la de l’espingueri, que així mateix prenia per base una cançó que més tard va passar a formar part del repertori de cançons alegres i xiroies que es cantaven pels dansots de què parlem en la pàgina 299. La cançó deia així:

A Prat de Comte feien una representació que simulava el casament d’un gat. El personatge anava vestit amb gran luxe i riquesa i portava una llarga cua feta amb un llibant ben gruixut d’espart, que li sortia per sota de la casaca i li arribava gairebé fins a terra. La gata que li feia de muller no anava tan ben vestida. Per simular la fesomia dels nuvis portaven la cara coberta amb una pell llanuda d’ovella burella. Els casava un subjecte vestit de manera grotesca amb indumentària feta amb sàrries i una grossa mitra de cartó al cap. Finida la cerimònia feien un àpat que consistia a menjar botifarra. Al nuvi se li assentava malament i es rebolcava per terra enmig d’un mal de ventre terrible i fent mil marrameus i marramaus. Abans de rebolcar-se, però, es treia la casaca i les calces i restava vestit lleugerament amb robes estranyes i grotesques que feien riure la multitud. La núvia i els concurrents a les noces demanaven ajut. El pregoner feia una crida demanant l’auxili de metges i sagnadors. Acudien diferents doctors que sotmetien el pacient a proves extravagants i excèntriques que, en comptes de guarir-lo, l’empitjoraven. Tots els entesos pronosticaven la mort del pacient. En veure que anava a deixar el món volia fer testament. Es presentava un notari. El gat començava dient el que havia robat durant la seva vida i retreia les coses que havien passat a la població durant aquell any i que podien ésser tema de crítica. Feia una sàtira viva i crua de la vida local en termes durs i agres. Com més parlava més s’agreujava i demanava confessió. Tornava a sortir el sacerdot que l’havia casat. Aleshores el gat explicava tot el que havia robat durant la seva vida, referint-ho i fent al·lusió a fets de caràcter local presentats encara amb més agudesa que en el testament. Per fi moria enmig de mil gemecs i cargolaments.

Acte seguit es simulava l’enterrament. El gat era ajagut damunt d’una civera i era passejat per tot el poble, seguit de moltes disfresses de les que havien figurat en la festa de les noces. Davant de la colla hi anava la núvia plorant i fent ganyotes i gestos estranys. Mentre l’enterrament seguia pel poble, els qui tenien ganes de ballar restaven a la plaça i es lliuraven a la dansa. Deien que eren les rates i les gents a qui el gat havia robat que ballaven de contents per celebrar la seva mort. Quan havia voltat prou, l’enterrament tornava a la plaça i irrompia enmig del ball. Un dels qui havien fet de metge deia que sospitava que potser el gal no era ben mort i que se’n volia convèncer. Amb una xeringa molt grossa ben plena d’aigua ruixava el gat, que al moment ressuscitava i empaitava amb un fuet a tots els qui ballaven per celebrar la seva mort. Aleshores s’entaulava una pugna entre el gat i els ballaires, que consistia, per part d’aquests, a prendre-li la cua, que el gat defensava a fuetades per tal de no deixar acostar ningú. Així que li havien pogut arrencar la cua, el gat restava desvirtuat i perdia la seva hegemonia, i la facècia havia de donar-se per llesta. Per evitar que li poguessin estirar i prendre la cua amb facilitat, el qui feia de gat se la solia lligar ben fortament. Moltes vegades l’hi estiraven tan fort, que el feien seguir i àdhuc caure sense assolir poder-l’hi arrencar.

Durant la gresca solien cantar la cançó del casament del gat, que poc més o menys sembla referir l’argument de la mascarada. Cantaven una versió castellana que no posseïm. La cançó de la mort i del testament del gat és molt popular en el cançoner castellà i se la troba en moltes contrades de la Península. N’inserim a continuació una de catalana que donarà una idea del document:

Tenim dades molt confuses i imprecises que per la Ribera de Sió s’havia fet una mascarada que simulava el casament del gat, seguint també la pauta de la cançó.

Pel Camp de Tarragona trobem indicis d’una representació que figurava el testament, la mort i l’enterrament d’un gat per part de les rates, gat que a mitja funció ressuscitava i feia un estrall entre les ratetes que el portaven a enterrar. La farsa constava d’altres episodis que no ens ha estat possible d’aclarir i que probablement devien ésser semblants als de la Terra Alta. Aquesta representació, de la qual només hem trobat indicis molt superficials a Montbrió i a Riudecanyes, ben segur que en altre temps estigué més estesa i va tenir més importància, fins al punt que un dels artistes que van treballar en l’obra arquitectònica del claustre romànic de la catedral metropolitana de Tarragona dedicà un graciós relleu a l’enterrament del gat, conegut popularment per la processó de les rates. Vers la darreria de la representació els intèrprets prenien per argument el text d’un romanç vulgar titulat Història d’un gat negre, que també acaba amb l’enterrament del gat per part de les rates, però no hi figura el testament ni ressuscita el felí quan el duen a enterrar. Aquest romanç fou escrit per un poeta de secà, de Reus, del darrer terç del segle passat, anomenat Josep Ferrer i conegut pel Queri, analfabet molt popular, autor de molta literatura de fil i canya que ell dictava i un altre la hi escrivia.

Per la Conca de Tremp, i especialment pels llogarrets del voltant de la Pobla de Segur, havien fel una mascarada que representava el casament dels ocells i prenia per base la cançó de les noces de l’oreneta i el pinsà (en les variants d’aquella contrada l’oreneta és substituïda per la mallerenga). Figuraven un passeig dels nuvis, seguits d’una llarga corrua de persones disfressades també d’ocells. No hi figuraven las altres bestioles que retreu la cançó, les quals havien estat substituïdes per ocells. Feien una mica de refrigeri com a àpat de noces i després un ball que durava estona i més estona. Per les dades que nosaltres en posseïm, era una mascarada infantil; només hi intervenia mainada, entre la qual predominaven sobretot les nenes, però amb tota probabilitat abans l’havien feta gent gran. La cançó s’expressa com segueix:

Per simular l’enfonsament del sostre els figurants es tiraven per terra i es lliuraven a mil estranyeses i expansions pròpies de la mainada, però que bé en podien recordar de semblants practicades per gent gran. Al qui havia tret la dansa, i feia per tant l’ofici de poll, el remullaven tant com podien amb aigua tenyida de vermell, per tal de simular la sang de les ferides a què sembla al·ludir la cançó. Fet el ball a la plaça, feien una passada per tota la població i ballaven i es dedicaven a fer mil entremaliadures, entre d’altres entrar per les cases, traient-ho tot de lloc i amagant-ho dins de la mateixa casa.

Com hem vist, el geni pren formes animals erigit en protagonista de petites representacions en les quals figuren d’altres personatges animals també. Trobem d’altres documents en què es figuren escenes on intervenen suposades bèsties que, encara que avui han perdut caràcter carnestoltesc, poden ésser restes desfigurades d’antigues representacions d’aquest tipus.

Les nenes de Girona feien un ball rodó al so d’una cançoneta que anava enumerant animals representats cada un per una jugadora que ingressava al rotlle tal com sortia referida la bestiola que figurava. La cantarella deia:

El paper de la mort el feia la nena més gran de la colla, qui empaitava les altres que fugien perquè no les pogués heure. El joc té tota la fesomia d’un ritu d’agregament. A Romania i en d’altres pobles balcànics durant les Carnestoltes s’havien fet representacions d’un ordre semblant al so de cantarelles seriades que enumeraven diverses espècies animals figurades per ballaires que s’anaven afegint al grup a cada represa de la cançó. Ho feien per tal d’ajudar a un esforç col·lectiu per vèncer una dificultat que no salvaven i que requeria anar agregant elements al conjunt fins que l’obstacle cedia i tots els intervinents queien per terra. Nosaltres tenim una cançó d’un ordre semblant, la del Boquet boquill, que simula un boc que es menja un camp de mill i acuden una collada d’animals per treure-le’n. No sabem que hagués estat ballada. La cançó gironina de la mosca és ben ballable; possiblement degué ésser una representació carnestoltesca. Qui sap si podia representar la superació del geni figurat per la mort que escampava els esperits malèfics.

Segons l’etnòleg Frazer, a mitja Quaresma havia estat costum estès una representació relacionada amb la mort, que té analogies i concomitàncies amb les que volten a l’entorn dels genis carnestoltescs. Qui sap si la mort de la cançó de la mosca es refereix a la representació quaresmal.

A part del típic ball de l’ós de què parlem en la pàgina 671 del I volum, hi ha diversos casos en què el geni es presenta sota la forma d’aquest quadrúped i no se’l mata. A la Barcelona vuit-centista, quan es va començar a estendre la propaganda comercial, fou costum que per les Carnestoltes algunes botigues vestissin un subjecte d’ós. Posat dins de l’aparador feia mil estranyeses i excentricitats per tal d’atreure l’atenció de la gent i fer deturar els qui passaven pel carrer. Les fondes de sisos foren les botigues que més van distingir-se en aquesta mena de reclams. A les hores dels àpats l’ós campejava per entre les taules, fent riure la parròquia en pla còmic i de comediant. La resta del dia feia magarrufes darrera dels vidres i es reia dels vianants.

A Guardiolada també encarnava el sentit del Carnestoltes un personatge vestit d’ós. Tenia un domini damunt de la població i podia fer allò que volia, sense que ningú s’hi pogués oposar. Solia tirar-se de manera molt atrevida i llicenciosa damunt de tantes dones com trobava. El menava un subjecte que el duia lligat amb una corda i que el frenava i retenia fins on bonament li era possible.

A Santa Coloma de Queralt un subjecte es vestia d’ós i s’erigia en arno de la població. Obligava d’anar disfressat a tothom qui sortia pel carrer i no n’anava. La seva voluntat era infrangible i hom havia de fer allò que ell volia i manava sense remissió ni protesta. Solia anar proveït d’una grossa porra amb la qual es feia fer la llei. Àdhuc havia arribat a portar un punyal amb el qual amenaçava agredir els qui no el volguessin creure. Havia estat costum que, si havia plogut i hi havia sots, obligués els del partit contrari a rebolcar-se pel fang fins a restar ben bruts i enllotats.

A Sarroca de Bellera, des del dijous gras, sortia un personatge vestit d’ós amb pells de xai negre. El menava un altre disfressat, que el duia lligat pel coll amb una corda. Entraven per les cases, on es posaven pel rebost i la cuina, obrien els armaris i calaixos, tot ho regiraven, i s’emportaven el que els venia bé sense protesta dels veïns; generalment botifarra i raïmat fet exprés per a ésser menjat aquests dies.

Per la marina valenciana els qui es volien lliurar a tota mena de bulles fins arribar a les molestoses es vestien d’ós. Aquesta disfressa donava dret a entrar per les cases i fer-ho anar tot en renou, a cantar les veritats amb tota cruesa i a prendre’s grans llibertats i llicències.

De la mort del geni i del seu revifament per sistemes de meravella en són un bon exemple el ball del Barber, de Gósol, i el del Banyut, de Sant Pere de Torelló. Els fadrins que ballen el ball del Barber fan una ampla rodona i ballen agafats tot marcant un petit punteig al so d’una cançó que diu:

Enmig de la rodona es situen dos fadrins: un que fa de barber afaita l’altre, que està assegut en una cadira i a voltes a terra. L’afaitament és sols simulat i el barber es val dels procediments més extremats i extravagants. El remulla amb una escombra que suca dintre d’una galleda. Quan tracta pròpiament d’afaitar-lo, es serveix d’una ganiveta, una destral, un xerrac, un bastó, un barró de cadira, etc. El barber, en alguns casos, és ajudat per un aprenent que ha de proveir-lo de les eines que necessita. Així que li cau una eina a les mans, simula per uns breus moments que la fa servir i seguidament la llença tan lluny d’ell com pot, i l’aprenent ha d’anar a corre-cuita a cercaria, car, mentre hi va, el barber l’empaita a puntades de peu. Tot d’una l’afaitat llança un gran xiscle i es deixa caure a terra com mort. El que fa aquest paper, prèviament s’ha amagat sota la camisa i a l’alçada del pit una bóta plena de vi i, quan vol simular que ha estat assassinat pel barber, descolla la xeremina de la bóta, que procura que li vingui a parar si fa o no fa a l’alçada del coll, i deixa vessar el vi, que simula ésser la sang que li surt de la ferida feta per la navalla. S’arma entre la fadrinalla gran cridòria i aldarull, i el barber és acusat d’assassí. D’entre la colla surt un metge que pulsa i examina l’afaitat i confirma que és mort. Surt un agutzil que agafa i lliga el barber, mentre un altre que fa el paper de jutge i un altre el d’escrivà, proveït aquest darrer d’una banya, tracten de processar el barber i fallen en pocs moments que ha de morir degollat com la seva víctima. El barber s’exclama i defensa com pot; per fi al·lega que en opinió seva el pacient que jeu a terra no és mort i que ell sap un remei que ben segur el farà reviure. L’autoritzen perquè vegi si el pot retornar. Aleshores el barber es val d’algun procediment còmic —fer-li perfums de femta de gat o cuir de sola de sabata, pessigolles amb un brot d’herba mal olorosa, bufar-lo pel carnal dels pantalons amb una grossa manxa o un altre sistema semblant— que amb gran rapidesa fa retornar el mort, el qual s’alça enmig de grans salts i giravolts, i la facècia acaba amb una ballaruga general.

Aquesta representació, batejada pel poble amb el nom amplíssim de ball, havia estat en altres temps molt estesa. Avui sols subsisteix pel Bergadà, el Ripollès i el Lluçanès, per bé que n’hem trobat restes per la Plana de Vic, el Pla de Bages i el Pla de Barcelona. També se la troba a València en dos aspectes diferents: com un joc de Carnestoltes sota el nom de faitó, i formant part de l’enfilall de representacions conegudes amb el nom genèric de ball de Torrent. En les variants valencianes hi ha un detall diferent que canvia el sentit de la facècia. L’afaitat porta una grossa bossa que el barber creu que pot ésser de diners i l’assassina amb l’intent de prendre-l’hi; però, un cop comès el delicte, es comprova que la bossa conté guixes, veces o qualsevol altre gra per l’estil i, davant del fracàs, és ressuscitat el mort.

L’extensa àrea geogràfica d’aquesta interessant representació ens parla amb força eloqüència de la seva importància.

Aquest ball també era popular al país basc. El ball dels barbers encara fou ballat a les Ferreries de Palafolls per les Carnestoltes de l’any 1927.

A Sant Feliu de Torelló i en altres pobles de la Plana de Vic el Carnestoltes porta el cap coronat per dues grosses banyes de moltó que sosté lligades amb dos cordills o muntades a banda i banda d’un cabasset que es posa al cap a tall de casc. Vesteix una espècie de túnica feta de pell de moltó amb la llana i tot, coberta de grosses esquelles que en caminar i saltar produeixen gran escàndol i soroll; porta una companya, vestida de negre i amb una cistella al braç, que simula ésser la seva muller. Van al cap del ball, seguits d’un gran nombre de parelles que ballen al seu darrera, dividits els ballaires en dues fileres. Després de fer una llarga cercavila acuden a la plaça, on els espera un tribunal que acusa el Carnestoltes de mal home; diu que durant el seu regnat tothom fa el que vol i que tot és permès i tolerat, de manera que resulta un pertorbador dels costums, etc. La seva dona el defensa com pot, i s’entaula així un llarg diàleg que depèn molt de la gràcia i enginy dels interlocutors. És condemnat a mort, i tot d’una sona un tret que fa caure estirat a terra el personatge. La seva muller simula plorar; surten llavors uns que parlen d’ell lloant-lo i dient que era un bon home, i, a l’escalf dels elogis, ressuscita l’apòcrif mort.

El Banyut anava al cap d’un ball tot especial que participava del ball de la post, propi de la Plana de Vic, i del ball de bastons, sense que fos francament ni de l’un ni de l’altre tipus. Hi intervenien dones (a diferència dels balls d’aquesta mena, en què no solen haver-n’hi), les quals portaven bastons llargs que sostenien en sentit diagonal i vers el sòl; amb aquests bastons copejaven els del company de parella en evolucionar, però sense que piquessin expressament a tall de baralla com en els balls referits, ni feien barreja com en el de bastons. El Banyut no ballava; es limitava a presenciar la ballada i a anar davant de la colla quan feia cercavila; és molt probable, però, que ahir el seu paper era més important i de segur que tota la cerimònia voltava al seu entorn.

Trobem diversos casos de la simulació del naixement del geni. A Guardiolada els personatges prominents de la representació són una parella. Ell es pot confondre amb el Carnestoltes o amb el mateix geni, puix que, com ja hem dit, molts documents són confusionaris. El personatge té una muller, la carnestoltessa. Fa aquest paper un home malgirbat de dona. Simula estar en estat. Sota de les faldilles porta una gerra o una grossa olla de terrissa, dins de la qual duu un gat amagat. La parella, després d’haver-se fet mil moixaines i galindaines ridícules, simulen barallar-se de manera grotesca i com més còmica millor. El marit, que va proveït d’una aixada, venta cop al ventre de la seva esposa, li trenca l’atuell de terrissa que porta amagat sota de les faldilles i de dins en surt el gat, que corre entre la multitud enmig de gran gatzara i bullícia.

La vella de les colles de gitanes de Ripollet portava una cistella amb una olla dius, com si hi dugués el dinar. Un dels diablots, amb una fanga que li feia el paper de forca, en un moment donat li ventava cop a l’olla, que es trencava i de dins n’eixia un gat. Un dels diablots de les gitanes de Castellar del Vallès havia anat vestit de dona. Per sota de les faldilles li sortia una llarga cua amb un esquellot lligat a la punta. Anava vestit tan grotescament com sabia. Figurava estar en estat. Sota de la roba portava un estri de terrissa que li feia fer un ventre enorme. Unes vegades disputava amb els altres diablots, que li ventaven cop al ventre i li trencaven el fòtil, i d’altres es posava la facècia, amb gran cridòria i avalotament de les dones. Hi havia cops que mentre el diablot es passejava pel ball amb aire triomfal, el gat presoner miolava i excitava la rialla de la gent.

La vella del ball de les gitanes de Martorelles portava un ninot que figurava ésser una criatura de pit. Li feia moixaines i galindaines per tal de fer riure el públic i el presentava a la gent perquè el petonegessin i l’omplissin de carícies.

Pel Maresme, especialment a Argentona, la vella portava un càntir que, en una de les masegues pròpies de la gresca, li trencaven els diablots. El cas era motiu de rialla i de facècia, i tothom deia que a la vella li havien trencat el càntir, forma verbal de sentit eròtic maliciós. La trencadissa en d’altres temps devia promoure la sortida d’algun animaló, com a Guardiolada i Ripollet, i hom degué donar llavors més realisme a l’escena.

Per la Castellania havien donat plasticitat a la cançó del gat, de la qual feien una figuració molt esquemàtica; possiblement en altres temps degué tenir més acció i devia figurar l’argument més complet de com es feia a la darreria. En l’època de què nosaltres tenim notícia només hi intervenia un subjecte vestit barroerament de dona que duia amagat un gat dins d’un cistell o un altre buc per l’estil que portava sota de les faldilles. Feia veure que se sentia atacat per un mal de ventre molt fort i es lliurava a mil estranyes contorsions, entre les quals mai no mancava l’aixecar-se les faldilles i ensenyar la roba interior, que la duia de dona, però tan ridícula com podia per tal de fer riure força a la gent. Quan estava prou cansat de fer estranyeses deixava anar el gat, el qual corria esparverat per entre la multitud, que l’empaitava amb gran cridòria. Mentre el protagonista es cargolava de mal de ventre hi havia qui li cantava la cançó del gat, que volia simular la facècia, però el més corrent era que imitessin el miolar dels gats de la manera més còmica i risible que sabien. La cançó diu d’aquesta manera:

És possible que aquesta cançó, que com a tal és ben entranya i poca-solta, no fos de fet una cançó, sinó l’argument o la part cantada i descriptiva d’una representació carnestoltesca dictada ja en moments en què la figuració del part havia degenerat i es presentava sota una altra forma. Aquesta cançó es troba per altres contrades ben allunyades de l’Ebre, on qui sap si també havia estat feta la representació. Les versions bergadanes diuen que la qui es va menjar el gat era la reina. Hom creu que la reialesa reconeix un origen màgic sacerdotal i àdhuc divinal. La reina pot ésser la succedània d’una divinitat femenina.

Una carnestoltada que havia estat molt popular a València era la simulació d’un part. Hi intervenien com a mínim dos personatges: la partera i la llevadora, i a voltes molts d’altres figurants, sempre homes, vestits de dona. La facècia rarament es mantenia en el pla de decència propi d’una mascarada feta en públic i enmig del carrer. Acabava per l’infantament d’un animaló estrany (gairebé sempre un gat o una rata), que, en deixar-lo anar, s’escapava per entre cames de la multitud dels espectadors i produïa gran aldarull entre les dones.

Per la Catalunya meridional trobem un personatge grotesc, qualificat d’esparriot, encarregat de dirigir o d’organitzar les Carnestoltes. Aquest personatge és amb tota probabilitat l’hereu del subjecte que de manera més acusada simbolitza el geni en d’altres contrades de tramuntana.

Els esparriots eren propis del Pla del Llobregat, Penedès i Camp de Tarragona; tenim notícies d’ells a Gavà, Viladecans, Begues. Vendrell, Bonastre i Alcover.

En alguns llocs vesteix pells, sobretot de moltó, i va sempre carregat d’esquelles i campanes, si bé no porta banyes, que ho sapiguem. El terme esparriot, segons refereix el senyor Aguiló, era aplicat a una espasa vella.

Els esparriots de Begues, com que van carregats d’esquelles i de picarols, són qualificats d’esquellotaires. El terme esparriot, en ús fins a la darreria del segle passat, a Gavà i a Viladecans no és conegut. Com a distintiu d’autoritat duen una grossa espasa de fusta amb un clau a la punxa. A les cases on van a fer ballar els novençans, un cop els han fet almoina, a tall de rebut fan una creu, amb el clau de la punta de l’espasa, a una de les bigues del trespol del baluard.

La presència d’aquesta espasa pot ésser un indici de l’origen del qualificatiu d’esparriot degut a haver portat antigament una espasa.

En el profús i polifacètic costumari carnestoltesc de Prats de Molló, la figura del geni es presenta confusa. Sembla que el representi un subjecte muntat en un ase, del qual parlem més endavant, i un curiós esparriot qualificat amb el nom singular de Pere Garra. Fa diversos papers, vestit de maneres excèntriques. Va a cercar les serventes a llurs cases per tal d’organitzar el ball de les cuineres, i ell és el qui les aparella. En aquest cas va vestit ridículament de dona amb enagos, còfia i una escombra al coll com a signe d’autoritat. El dimecres de cendra fa una capta pintoresca qualificada amb l’estrany apel·latiu de carn Caterina. Porta un vel llarg i folgat, com si vestís de dol, i al damunt una xarxa espessa de pescar truites al riu. Es detura al peu de cada casa i fa veure que plora de manera pintoresca i exagerada. La gent li dóna un botifarró d’almoina. En rebre’l redobla els grinyols i els gemecs per fer veure que plora més fort.

És molt remarcable que els personatges prominents, quan no són qualificats de Jan o de Joan, reben el nom de Pere, tals com l’esparriot de Prats de Molló de què acabem de parlar i el Peirot del Pallars, mot que és una fusió del nom de Pere, en la forma arcaica de Peire, i el d’Ot, sant patró de l’Urgell, que antigament hom havia aplicat com a segon nom i que ha donat origen a diverses contraccions, com, per exemple, Arnalot, d’Arnau i Ot, Guillemot, de Guillem i Ot, entre d’altres. És curiós que els herois de rondalla, que sovint també tenen deix diví, rarament duen altres noms que els de Joan i de Pere: en Joan de l’Ós, en Pere sense Por, en Pere Xic, en Pere Patufet, etc.

Algunes de les disfresses que avui trobem soles i desconnectades poden haver-se desprès del conjunt de les mascarades. Una d’elles és el figuetaire, que es troba gairebé per tot Europa i molt especialment pels països on estan més esteses les mascarades. La figa, per raó del gran nombre de llavors que porta, des de temps molt reculats ha estat considerada com un símbol de la fecunditat i de la fertilitat i se la troba relacionada amb molts ritus i costums referents a cerimònies de fecundació. El figuetaire, si no era el geni que prodigava l’essència fecundant i premiava l’iniciat que sabia copsar-la, era un altre personatge que gaudia d’una categoria molt prominent dintre del conjunt representatiu i simbòlic.

Antigament, els qui feien ballar la figuetera portaven al coll una grossa bóta de vi. Als qui tocaven la figa amb les mans els ventaven cops de canya al cap. Els qui l’agafaven amb la boca, se la menjaven i com a premi rebien un traguinyol de vi. D’ací que born els donés el qualificatiu de figa i trago. Sembla que aquest apel·latiu no els era exclusiu i que provenia d’altres reunions carnestoltesques molt llicencioses, en les quals hom podia beure a discreció i prendre’s d’altres llibertats més pujades, que eren qualificades de balls de figa i trago. Segons la veu popular, la figuereta no era joc infantil com nosaltres encara l’hem aconseguit, sinó que abans eren dones les qui es lliuraven a aquest exercici tan singular, i homes els qui tractaven d’heure el fruit del cap del cordill. El qui ho assolia gaudia de certes llicències i llibertats amb la dama que menava el joc, com a premi u recompensa de la seva victòria.

Antigament hom també anomenava jaios als figuetaires, els quals pretenien figurar un vell xaruc. Portaven obligadament rapa de burell i un cenyidor fet amb un forc d’alls. Els nostres avis no els haurien entès vestits d’altra manera.

Aquest joc ja el practicaven els grecs, i Aristòfanes en parla en una de les seves obres.

És possible que hagi existit alguna relació mítica entre les figueres i les cerimònies i pràctiques que van originar les Carnestoltes. Un fet curiós és que la pagesia creu que les figueres perquè vagin bé han d’ésser plantades precisament en aquest moment de l’any i que faran tantes més figues com més dies triguin a plantar-se després de la lluna vella. Aquesta creença no és pas arbitrària i ha de respondre a algun sentit.

Pel Penedès i el Camp de Tarragona havia estat popular la representació del Moixó foguer. Els papers prominents els representaven dos individus, un que figurava ésser un ocell i un altre que anava tot cobert de figues. La presència de les figues no es presenta pas de manera obligada i hom pot creure que deu respondre al mateix origen dels figuetaires. El concepte del geni sembla estar més aviat representat pel moixó. Pot ésser, doncs, que la divinitat, en aquest cas, fos de tipus animal. El qui representa l’ocell va amb un vestit de punt ben ajustat al cos, cobert per alguna substància apegalosa, que algunes vegades és mel, damunt de la qual s’estén una quantitat de plomes per tal de donar-li la visió del plomatge propi d’un ocell, amb el qual s’assembla, si es mira amb una mica de bona voluntat. L’altre company seu va vestit amb una camisa de dona, per bé que completament recoberta de figues seques ben cosides. Els dos personatges van tancats dintre d’un carro de vela cobert i clos pertot arreu, fent com de gàbia, a fi que per cap indret no es pugui veure l’interior del vehicle. El carro és conduït a una plaça en la qual en alguns casos hi ha muntat un cadafal; el qui simula ésser l’amo del moixó hi puja i fa saber que és posseïdor de l’ocell i que se’l vol vendre. Compareix aviat un individu que es proposa comprar-lo, i s’entaula gran conversa arran del preu i condicions. La cosa dura més o menys segons l’enginy de paraula dels conversants. Hom fa abundar les dites gracioses i al·lusions satíriques a coses locals. El possible comprador al·lega que no pot decidir-se sense abans veure la bèstia; el venedor exposa raons i dubtes per no obrir la gàbia, però finalment es decideix: destapa la part posterior de la vela del carro, per on surt ràpidament el de les figues, que fuig cames ajudeu-me, es posa per entre la multitud que contempla l’escena, es tira pels indrets on hi ha més mainada i dones, ho avalota tot i arma gran renou i cridòria. Al seu darrera surt el moixó, que el persegueix pretenem arrencar les figues i menjar-se-les. El moixó embruta a tothom de plomes i mel, rar no mira pas per on passa, ni a qui toca, ni amb qui frega. Li va al darrera el qui figura ésser l’amo, que vol agafar-lo perquè no li fugi. Quan ja han produït prou aldarull i han avalotat la plaça, el de les figues torna al carro amb el moixó. L’amo seguidament torna a tapar la suposada gàbia. Es reprèn el tracte, però el comprador al·lega que gairebé no ha pogut veure l’ocell amb tanta cridòria i aldarull, i no es decideix a fer la compra. La cosa dura més o menys segons la gràcia dels intervinents, que obren la gàbia diferents vegades i acaben per tancar un tracte en el qual intervé un notari que simula estendre un document valent-se, com a ploma, d’una banya, amb què també firmen les parts contraents.

A Sant Quintí de Mediona cercaven un pobre perquè fes el paper de Moixó foguer. Li donaven el preu establert de set pessetes. El posaven dins d’un barril d’arengades dels que s’estilaven abans, força més grans que més ençà i dins dels quals cabia un home. Hom carregava el barril dalt d’un carro ben tapat. Seguia darrera del moixó un tercer personatge amb un bot de vi al coll que simulava voler-lo remullar per tal de dominar-lo, però en comptes de mullar el moixó remullava els espectadors tant com podia.

A Begues el moixó prenia un altre caire; un disfressat el duia lligat, com si es tractés d’un animal gros. Al bo i millor del ball es presentava, caminava de mans a terra i feia mil gestos i galindaines que excitaven la rialla dels presents. Tot d’una s’avalotava i es tirava per damunt de la gent, sobretot de les dones, i es produïa un gran aldarull i aiguabarreig. El qui menava el moixó feia tot el que podia per frenar-lo estirant-li la corda.

A Solivella el personatge Carnestoltes figurava ésser un ocell. Feia el seu paper un home que anava completament nu, amb el cos cobert de mel i al damunt tot de plomes enganxades perquè li donessin una figura d’au. Per Nadal tothom guardava les plomes de l’aviram que matava per tal de poder fer el vestit del moixó Carnestoltes. El personatge es posava dins d’una pastera que feia l’ofici de caixa de morts, i era conduït en processó simulant que l’anaven a enterrar.

A Rocafort de Vallbona també es simulava la disfressa d’ocell. Dins d’uns àrguens dels emprats per a posar càntirs en anar a cercar aigua al riu s’hi posaven quatre minyons nus de mig cos en amunt i coberts de plomes com si fossin moixons. Un personatge vestit de manera grotesca passejava per tota la població amb el mul que portava els àrguens i els apòcrifs ocells. La gent els feia parlar, cantar i gabiejar.

A Les Ferreries i a Palafolls feien el Ball del Gall. Un home amb una barretina endegada de manera que semblava una cresta, cobert amb una mena de jupa tota cosida de plomes i amb un gros plomall al darrera que volia figurar la cua, feia mil galindaines i saltirons. De tant en tant cantava imitant el cant del gall. Venia a ésser l’amo de la població. Empaitava les dones i les podia tocar amb llibertat mentre fos al carrer. Tenia dret d’entrar per les cases que volia, menjar del que trobava, obrir caixes i calaixeres i àdhuc posar-se al llit si li plaïa. Ningú no el podia treure, esquivar ni protestar si es permetia besar i tustar alguna dona parenta.

Una de les comparses més importants era la del Ball de les gitanes, que fins a la darreria del segle passat havia estat força estesa pel Vallès, per bé que ja havia perdut els trets més essencials que li donaven caràcter. La figura del personatge prominent es presenta difusa. Hi ha variants en què sembla que era el capità, que participava més de cap de tribu que de geni. També sembla que pugui encloure el concepte que ens ocupa la parella de nuvis que, com hem dit, es troben en diversos països suplint el paper de la divinitat. Hi ha moments en què els diablots es comporten de manera semblant a com, en d’altres documents, procedeix el geni. També hi ha casos en què semblen assumir el sentit de la representació el vell i la vella. Quant al sentit sagrat dels nuvis, cal tenir en compte que en el profús costumari de les noces es troben documents en els quals la núvia sembla estar investida de sentit divinal. Els nuvis vestien de manera especial que els distingia de la resta de ballaires. Ell duia gec negre, mentre que els altres anaven en mànigues de camisa. No duia tapaboques. Lluïa camisa blanca, corbatí vermell i faixa ben brodada amb un llarg serrell que li penjava pel costal, gairebé fins a genoll. Portava pantalons blancs lligats de baix per damunt de les espardenyes. Al cap duia barret, a voltes de copa i d’altres de palla, i sempre amb una ploma ben alta que es bellugava airosament en ballar. Ella solia anar tota blanca, àdhuc de sabates, i duia el cap coronat amb una corona de flors de paper de colors vius.

Les antigues colles del ball duien dues parelles de nuvis: els del davant i els del darrera, que en iniciar el ball ocupaven el primer i el darrer lloc. Eren els qui ballaven més bé i constituïen l’elenc de la colla. Portaven dos minyons que els feien de cort, qualificats de volants. Duien camisa blanca, calces negres, faixa vermella que els penjava per un costat fins a genoll, corbata vermella i el cap cobert amb un barret de palla. Mentre els nuvis ballaven, els volants esgrimien una falç que cada un portava.

Les colles de gitanes de Sant Celoni, antigament, no portaven nuvis. Finit el ball de la colla, feien una dansa el vell i la vella sols; simulaven que no es podien aguantar de tan vells i accionaven de manera aparentment pesada i grotesca, per tal d’excitar la rialla dels espectadors. Quan acabaven els havien de retornar, feina que corria a càrrec dels diablots, els quals la duien a cap de manera pintoresca, molt semblant a com ho feien per revifar el geni quan moria. Un semblant havien fet les colles de Breda. A causa de tant sotragar-se, a la vella li agafava un treball i els diablots curaven de guarir-la. Cercaven un metge d’entre els espectadors. Requerien a qui els semblava, i si l’interpel·lat no era prou hàbil per a desentendre’s de l’encàrrec de retornar la vella, li ventaven un cop de bufa que portaven o li donaven una xurriacada als peus que no l’arribava a tocar, però que era prou per a sobre-saltar-lo. En veure que no trobaven cap metge decidien d’emprendre’s la cura per llur compte. Apel·laven a procediments còmics. La vella es refeia amb tant de braó, que reprenia altra vegada la dansa frenèticament i deixava en ridícul el pobre vell, que treia el fel per la boca sense poder-la aconseguir.

La figura dels diablots de les gitanes es presenta molt confusa. Unes vegades semblen els esperits malèfics que porten tot el renou de la colla i que fan el que poden per perjudicar els nuvis, i d’altres, en canvi, s’atribueixen facultats inherents al geni. A Santa Eulàlia de Ronsana havien fet una representació pintoresca. En ple ball, un dels diablots es sentia atacat per un mal de ventre terrible i moria enmig de grans cargolaments i espeternecs. Els seus companys es desesperaven i tractaven de ressuscitar-lo. Apel·laven a diversos procediments. Treien una paella ben negra i plena d’estalzim i li feien unes untures que el deixaven fet un sant Llàtzer de tan brut i tan negre. D’altres vegades li aplicaven una xeringa de cavall de mida gegant per la boca dels carnals de les calces i el remullaven a desdir. Per fi assolien fer-lo revenir. Aleshores s’aixecava pres de gran enfelloniment i les emprenia a fuetades, a tort i a dret, contra els altres diablots que l’havien retornat.

Les colles de les gitanes havien portat un capità que actuava com de cap rellevant, però que no presentava pas massa determinats els signes propis del geni. Solia muntar a cavall i més comunament en ase; els de les colles més rumboses en un cavall. Aquest detall sembla que l’acostava a la representació del Dionisos hel·lènic o Bacus llatí de les antigues bacanals i al ninot Carnestoltes. Havia estat costum que, quan s’aplegaven diverses colles en una població, els capitans fessin com una cursa per veure quina de llurs cavalcadures era més lleugera. Hi havia capitans que anaven vestits de moro. Cal tenir en compte que en el subconscient popular els moros tenien deix mític i sovint eren els succedanis de divinitats caigudes. La pal·lidesa del geni donava lloc a les parelles de nuvis que exercien el paper més important del ball.

A la gitanada de Gósol també era el vell el qui semblava encarnar les Carnestoltes, més aviat sota l’aspecte de cap de la tribu.

A Sant Julià de Vilatorta ballaven l’anomenat ball dels nyetus o nyitus. El feien una parella de vells que tenia certa paritat amb la dels vells dels balls de les gitanes. Un home i una dona sortien enmig de la plaça ben disposats a fer riure el poble. Seguint el compàs de la melodia, ella feia fot allò que li venia bé, com més estrany i extravagant millor. El ballador havia de seguir-la i imitar-la sense perdre el ritme ni desdir del to, la lleugeresa i rapidesa d’ella per tal de no discordar. Abundaven molt les ganyotes, les llengotes i les mirotes més estrafalàries. Per regla general ballaven el ball dels nyitus gent gran i, en alguns casos, fins i tot gent ja vella.

És molt curiós d’observar que el terme nyetu o nyitu havia estat aplicat a un ésser fantàstic tan infinitament menut que era imperceptible i que es ficava cap endins de les persones a través de les orelles i se’ls menjava el cervell i de manera molt especial la memòria. L’estrany terme nyitu, tan excepcional com el ball, pot fer referència al geni.

A Besalú feien un ball molt semblant als nyetus. L’anomenaven la figuetaira. Els ballaires figuraven ésser una parella de vells que gairebé no s’aguantaven de tant que ho eren, per l’estil dels nyetus de Vilatorta. Es feien moixaines i ganyifes a desdir, algunes de molt llicencioses. Per la festa major de Vilafranca havia sortit una comparsa qualificada també de figuetaires. Eren diverses parelles i figuraven ésser ells soldats i elles cantineres. També es feien moixaines i magarrufes a dojo. Tant el ball de Besalú com el de Vilafranca eren fets al so de la tonada del ball de Sant Ferriol, que sol ballar-se amb una forca al coll, per celebrar l’èxit de la sega o de la batuda. Sembla que es tracta d’una dansa de sentit agrari.

A la gitanada de Gósol, al costat del vell que sembla personificar el simbolisme del cabdill o rei de regnat breu, trobem un personatge femení que presenta característiques de geni. És un minyó vestit de dona, qualificat de pubilla, que fa parella amb el cabaler. Intervenen en la gresca dos personatges anomenats disfressats, que són precisament casats. Així que la pubilla surt a la plaça, cavalca els disfressats, és a dir, els fa un bot a damunt i per uns breus moments els va a cavall, primer de l’un i després de l’altre. Els disfressats menen les dones a la plaça si us plau per força. La pubilla les pren pel seu compte, els fa donar un tomb de ball i les ofereix a un fadrí, que ve obligat a ballar-hi. Aquest personatge, prominent en la representació i amb una evident autoritat, pot recordar una divinitat femenina.

Trobem documents, no pas gaires, en què la simbolització de les Carnestoltes recau damunt d’un arbre. La fadrinalla de Sant Joan les Fonts, antigament, anaven a cercar un arbre ben alt i massís a la ribera del Fluvià i el plantaven enmig de la plaça. El cap de colla dels fadrins iniciava el Ball dels aranyons al voltant de l’arbre. Portava al cap com un cucurull fet d’herbes que se li estenia per darrera del clatell fins una mica més avall de les espatlles. Duia el cos cobert per una mena de casulla feta amb dos sacs, un al davant i l’altre al darrera, units per damunt de l’espatlla. Damunt dels sacs hi havia cosides gran profusió d’herbes, de manera que feia l’efecte que portés un vestit vegetal. Com a signe d’autoritat portava una alta gaiata consistent en un bastó sense polir. Iniciava el ball entonant la següent corranda:

És de remarcar que deia que eren dos, i només era ell. Feia com si parlés a l’arbre, i hom pressuposava que els aranyons eren l’arbre i el fadrí que cantava. Primer ballava ell sol. En repetir la corranda deia que els aranyons eren tres. Aleshores sortia un altre fadrí d’entre els qui miraven la facècia, s’agafaven de mans i ballaven en rodona. A cada nova represa de la cantarella augmentava en un el nombre dels aranyons i entrava un nou ballaire a la rodona, que sempre comptava amb un ballaire menys dels que deia, puix que el primer era l’arbre. La rodona s’estrenyia i eixamplava contínuament. En parlar del nombre d’aranyons s’obria tant com era possible, i quan manifestaven por de mullar-se, per tal de guardar-se de la pluja s estrenyien tant com podien tocant a l’arbre per soplujar-se sota del seu brancam. El ball durava mentre entraven ballaires a la rodona. Quan no n’hi entraven més es desfeien de mans i es lliuraven a saltar i botre amb gran delit, cridant amb totes llurs forces. El qui menava el ball era el que més havia de saltar. Esgrimia el bastó com si volgués esbatussar els companys. En un moment donat, el cap de colla s’escapava i els altres li anaven a darrera tots plegats en cursa esbojarrada. Quan els aranyons eren prou en nombre per a poder voltar l’arbre, en haver-n’hi d’entrar un de nou feien ball rodó amb l’arbre al mig, al qual aparentaven dirigir-se quan cantaven. Fa molts anys que el costum ha caigut en desús. Sembla que, molt abans, cremaven l’arbre i al seu voltant es lliuraven a diferents gresques i jocs.

Hi ha distintes versions del Ball dels aranyons que es canten i ballen de diverses maneres. Aquesta variant sembla encloure un ritu d’agregament. Les antigues festes àtiques s’havien produït al voltant d’un arbre, al peu del qual, segons la tradició, havia mort el déu, i hom establia certa paritat entre la divinitat i l’arbre.

A Sant Quintí de Mediona, alguns anys, no sempre, havien posat el ninot al cim de l’arbre més alt i més garrit que podien trobar, el qual plantaven a la plaça. Per a poder-lo cremar, segons era costum, calia abastar-lo. Per tal de dificultar l’accés a l’arbre l’embrutaven amb excrements i d’altres sutzures llefiscoses que fessin l’accés laboriós. El qui l’havia era compensat a voltes amb set pessetes.

A Artesa de Segre gairebé totes les gresques de les Carnestoltes consistien a encendre una gran foguera enmig de la plaça. No sobresortia de la festa cap personatge prominent ni s’erigia cap ninot. De bon matí la fadrinalla sortia al bosc a fer una bona càrrega de llenya. Cercaven la branca més gruixuda que podien trobar per posar-la dreta al cim de la càrrega com si la presidís. L’enramaven amb cintes i mocadors de seda de colors ben virolats i diferents, fins al punt que moltes vegades de tants que n’hi penjaven l’arribaven a tapar del tot. Aquesta branca, que hom engalanava tant com podia, sembla que venia a encloure el sentit de la festa. La fadrinalla voltava el carro amb aire triomfal i feia cap a la població. Els sortien a rebre als afores tota una multitud de gent, i sobretot les fadrines, amb coques i vi i els obsequiaven amb cançons de pandero al·lusives a la festa. La primera que cantaven era de benvinguda i deia així:

Remarquen ben bé que esperaven la falla; qui sap si les senyories, que avui al·ludeixen als fadrins, no es referirien ahir a la senyoria de la branca simbòlica.

La colla voltava per tota la població amb aire triomfal i feia cap a la plaça, on amb certa solemnitat descarregaven la llenya i en feien una gran pira, al cim de la qual posaven la branca preferida tota enflocada i guarnida. Tot el poble anava a veure-la i a festivar-la. A la tarda la fadrinalla feia balles al volt de la pira. Rallaven especialment el ball rodó al so de cançons. Al vespre calaven foc a la pira enmig de gran joia i bullícia. Tota la joia de la festa voltava, doncs, a l’entorn d’un element vegetal, honorat de manera semblant a com per altres indrets feien amb l’heroi o amb el ninot.

Els fadrins que ballen el ball dels ocellets de la Cerdanya, propi del dia de Cap d’any i del temps que ara ens ocupa, i del qual ja vam parlar en la pàgina 338 del I volum, també semblen recordar divinitats vegetals.

A Sant Feliu de Guíxols havia sortit un Ball de Cavallets, menat per un personatge molt singular. Anava amb el cos voltat de coixins per tai de simular que estava excessivament gras. Duia una gatosa a la mà que acostava a la cara de les dones, especialment de les fadrines. La jovenalla creia que la donzella a la qual el personatge esgarrapava la cara amb la gatosa es casava abans d’acabar l’any. Malgrat aquesta creença, les noies defugien d’ésser esgarrapades. Aquest personatge recorda els lupèrcols romans que prodigaven la-fertilitat copejant les dones amb tires de pell. Aquells personatges estaven investits de sentit diví de caient animal, i el de què parlem podia tenir més aviat sentit vegetal.

L’etnòleg Frazer ha trobat representacions curioses en les quals l’heroi sembla voler imitar un vegetal.

A Semiz (Bohèmia), el dilluns del Pentecostès, un grup de joves es disfressen amb un cenyidor d’escorça, una espasa de fusta i una trompeta d’escorça d’alzina. Porten un rei disfressat amb vestit i corona d’escorça i flors. Un xicot el porta a través del poble amb una corda lligada a un peu. Els altres ballen, salten i toquen al seu voltant. Entren a cada casa, el fan ballar i li peguen amb un bastó sobre l’escorça; se’ls sol donar quelcom.

En molts indrets després el maten escapçant-lo.

Per la Segarra i per l’Urgell havien ballat l’anomenat Ball de sant Corneli. Els ballaires feien rodona i cantaven:

Es deturaven i tots avançaven un peu endins del cercle. En repetir la cantarella deien:

I tal com deien, avançaven l’altre peu, s’agenollaven primer amb un genoll, després amb els dos, s’asseien i acabaven per ajeure’s uns damunt dels altres fent la pila del greix. Per l’alt Bergadà ballaven una variant dels aranyons en la qual els ballaires també feien rodona i a cada estrofa de la cançó que cantaven, per fer el so del ball, anomenaven una part del cos que mostraven i feien tocar a terra. També acabaven per ajeure’s. Pel Pla de Bages, el Cardener, la Plana de Vic, el Ripollès i el Lluçanès havien ballat el Jan petit de manera semblant als aranyons. En repetir la cobla, tornaven a referir cada vegada les parts del cos citades i retretes en les cobles anteriors i, amb la rapidesa que marca el ritme de la tonada, hom les havia de fer tocar a terra una darrera de l’altra. Això feia el ball molt mogut i motivava que els ballaires s’empentessin i agarbunessin en barreja atropellada, molt adient amb el temps de les Carnestoltes. Sembla que aquests balls enclouen el sentit d’oferiment o de cessió corporal, i hom creu que poden constituir la resta de cerimònies de sacrifici en les quals les víctimes s’oferien a la divinitat per mitjà de la dansa. No és versemblant que sant Corneli tingui res a veure amb el ballet de les terres lleidatanes a què ens hem referit, i creiem ben possible que pugui recordar alguna de les figuracions banyudes del geni que amb tanta abundor trobem en el costumari de què parlem. Ja ens hem referit anteriorment a la insistència de la banya en el costumari de les Carnestoltes i al seu possible sentit eròtic.

El personatge que feia com d’herald o nunci del Carnestoltes, que a Barcelona encara va sortir l’any 1859, anava cavalcat i duia un penó del qual, com a símbol i emblema, penjava una banya. A l’abat dels boigs, en prendre possessió del seu càrrec, li eren lliurats, com a símbol i atributs de la seva dignitat, una gaiata i una banya. Els qui visitaven les cascs, imposant el pagament de la contribució, anaven proveïts d’un gros llibre, que sempre consultaven tenint-lo cap per avall, i amb una banya feien una creu als qui ja havien satisfet el desitjat. El qui feia els oficis de notari en la representació del Moixó foguer va així mateix proveït d’aquest estri. També usen una banya els actors de la festa d’Innocents, estretament lligada amb la de la Carnestoltes. Creiem indubtable que la presència tan insistent de la banya té el seu significat.

És remarcable que entre les pintures rupestres de la cova o balma de la Saltadora del barranc de la Valllorta, en terme d’Albocàcer i terres de Castelló de la Plana, hi ha dues figuretes humanes amb una testa d’un animal banyut sobreposades damunt del cap. Aquestes figures tracten d’imitar un animal i probablement tenen relació amb el geni i amb l’abat dels boigs de què parlem en la pàgina 343 del I volum, i qui sap si també en tenen amb la persistència de la presència de les banyes en el costumari propi d’aquest moment de l’any.

Així mateix podria tenir sentit fàl·lic la porra que surt amb certa persistència en mans dels qui sembla que poden simbolitzar el geni. Alguns dels vells diablots de les gitanes del Vallès, a més del fuet que mai no abandonaven, també duien una porra ben grossa de forma bigarrada i estranya, com n’hi havia que, per tal de figurar que posseïen una forca pròpia de llur rang de diable, duien una fanga o uns arpiots. El porrer del ball del seu nom a Andorra, del qual parlem en la pàgina 345, duia una grossa porra com a distintiu del càrrec i signe d’autoritat alhora.

En el ball de la porra, de què vam parlar en la pàgina 342 del I volum, tot el joc volta a l’entorn d’aquest estri, molt més que del barret i de la pipa que li fan joc. Havia estat costum que el qui agafava la porra, abans de tornaria al minyó que, assegut a terra, l’esperava, fes amb ella alguns gestos intencionals i no gaire polits. Pel Penedès, en el darrer ball que hom havia fet durant les Carnestoltes, es feia un joc curiós. Els músics portaven una grossa porra que posaven dreta davant seu. Els ballaires havien d’agafar-la sense perdre el compàs de la melodia i estrafer la coreografia de la dansa. Se’n disputaven la propietat els dos partits o colles que sempre solen haver-hi arreu. El qui la podia prendre, l’havia de portar durant tot el ball. Els contraris feien tot allò que podien per apoderar-se’n. Era corrent que durant el ball la porra passés diverses vegades de la possessió dels de l’un grup als de l’altre. Els qui en restaven propietaris en acabar el ball ho tenien en gran mèrit. La guardaven durant tota la Quaresma i en feien gala en tants actes públics com podien. Restaven amb el compromís d’organitzar el primer ball després de la Quaresma i de llogar els mateixos músics per tal de poder-los tornar la porra. Durant tot el curs del ball, el qui feia com de cap de colla del grup lluïa de manera molt ostensible la porra, la qual tenia la significació de símbol de la força i del braó que posseïen aquells que acabdillava.

És molt remarcable la insistència amb què intervé l’ase en els costums de què parlem. Aquesta persistència és possible que recordi les festes dionisíaques hel·lèniques, durant les quals, com ja hem dit, passejaven un subjecte que figurava ésser el déu del vi cavalcat obligadament damunt d’un ase. Els antics Carnestoltes de veïnat, si tan pobres eren, anaven asseguts en cadira que passejava un minyó damunt del cap, com veiem en el rodolí 9 de l’auca de les funcions de Barcelona, però, per mica que fos possible, havia d’anar cavalcat damunt d’un ase.

Antigament, a Barcelona i en moltes altres poblacions, l’arribada de les festes que estudiem havia estat anunciada per un personatge vestit estrafolàriament que anava cavalcant un ase (més tard ho féu amb un cavall). Recorria els llocs més importants de la ciutat i feia un breu sermó anunciant les festes.

En la majoria dels casos el ninot sol ésser passejat dalt d’un ase i, quan es vol donar més lluïment a les festes, dalt d’un carro, guarnit com un palau o reial tinell; mai no va muntat a cavall. El qui en les gresques de Prats de Molló fa com de capitost de la cavalcada i ve a simbolitzar el propi Carnestoltes, va així mateix muntat en un ase. També era un ase el que presidia la rua que es feia entre els pobles de Gavà i Viladecans. En mols indrets porten un ase per a fer la capta dels ous, botifarres i altres queviures destinats a l’àpat en comú. A Malgrat duien un ase amb unes alforges per a posar el recapte i una boteta per a posar el vi; el muntava un noiet que anava vestit com d’aragonès i que no sembla gens inversemblant que vingués a constituir una molt llunyana degeneració del personatge que simbolitzava les festes.

En molts llocs on es simulava l’enterrament del ninot amb un cert rang, com també s’havia fet a Barcelona, abans de prendre els festeigs la volada que els va donar la cèlebre societat del Born, era consuetud de fer tirar el carró on anava el ninot mort per una gran rècula de rucs, que a vegades sumaven algunes dotzenes i que es procurava, per un enginy o altre, que bramessin com mes millor durant la cerimònia.

En les poblacions en què es feia i simulava l’arribada del ninot, fent-lo objecte de festeigs i alifares durant els dies del seu govern, entre els números del programa de festeigs i honors retuts al personatge no hi mancava mai una solemne serenata feta per unes quantes dotzenes de rucs que hom feia bramar alhora. A uns d’aquests actes fa al·lusió el següent paràgraf d’un testament del ninot barceloní:

Aquest número pintoresc es reproduïa cada any a Barcelona i suri citat diverses vegades en la literatura carnestoltesca. També s’havia fet a Reus, Tortosa i altres ciutats un xic importants.

Els diablots portaven canonets d’agulles plens de formigues de picada intensa i fiblant, que feien anar a cercar per la mainada de llur poble. Mentre ballaven els nuvis de les altres colles, de manera dissimulada els tiraven les formigues a la vora amb l’intent que s’enfilessin cames amunt de les balladores i aquestes, per tal d’esquivar-les i guardar-se de llur fiblada, s’haguessin d’aixecar la roba amb gran desmèrit de la colla. Era missió dels diablots evitar que els col·legues d’altres colles els desbaratessin la ballada per mitjà de l’escampament de formigues. Per tal de salvar llurs ballaires, així que s acostava algun diablot foraster el rebien a fuetades. Aquests episodis havien donat lloc a masegues pintoresques entre diablots que se n’emportaven l’atenció de la gent més que el ball pròpiament dit. Per tal d’immunitzar-se a l acció de les fuetades, els diablots portaven el cos i les rames ben cuirassats de cartó amagat sota del vestit.