TEATRE DE PLAÇA

A la Catalunya vella, les representacions populars de caient teatral que es celebren a la via pública, llevat de les de la Sagrada Passió de Nostre Senyor Jesucrist, tenen lloc per Carnestoltes, així com a la Catalunya nova solen fer-se per les festes majors. El repertori és bastant reduït; nosaltres sols coneixem el balls dits del Fill pròdig i d’en Serrallonga, aquest amb un gran nombre de variants.

En alguns indrets de la Garrotxa i del Ripollès, entre gent molt religiosa, s’havia representat l’anomenat Diàleg espiritual entre el fill pròdig i el seu pare. Segons notícies, la representació era tota cantada, però les melodies que posseïm no s’avenen prou bé a la totalitat del text de manera alternada i dialogada. Possiblement només se’n devia cantar una part o bé els intèrprets alteraven la tonada a conveniència per tal d’adaptar-la a les exigències de la conversa. Els figurants anaven vestits a tall de gent benestant i acomodada. Era admès d’anar a manllevar robes a les cases riques, que les deixaven gustosament per tal que els figurants anessin ben mudats. Aquesta representació sembla que havia estat molt estesa en el segle XVIII entre estaments religiosos i gent devota. El text es troba imprès en fulls solts i havia estat molt editat.

A Camallera representaven el ball o comèdia del Fill pròdig, molt més extens i mogut que l’anterior. S’havia representat tres vegades en l’espai d’uns trenta anys. Es feia enmig de la plaça i dalt d’un cadafal. El cadafal era bastant ample i només s’actuava en la meitat d’ell. Mentre els actors feien llur comesa a un costat, es disposava a l’altre l’escena subsegüent, i quan calia canviar-se de lloc, ambient o motiu, els actors donaven unes passes per a situar-se a la banda contrària del cadafal on havien fet l’escena anterior, i representaven la que convenia. No hi havia cap cortina ni res que dividís l’escena en dues parts, ni tampoc es rodejava l’escenari de gaire aparell escènic; tot es desenrotllava dintre d’una gran simplicitat. Era fet per gents del poble que, sense cap preparació ni estudi especial, es prestaven a fer els papers animats de molt bona voluntat, L’espectacle era gratuït, si bé es feia una capta voluntària entre els concurrents per tal d’ajudar a sufragar les despeses. Prop del cadafal dels actors n’hi havia un altre amb la cobla, la qual, de tant en tant, amenitzava l’espectacle, executant amb els seus instruments les melodies que eren tingudes com a més adequades a criteri del cap de cobla, però sense tocar cap tonada pròpia ni especial. Pel voltant de la plaça hi havia molts altres cadafals plens de públic que acudia a veure l’espectacle de molts indrets de l’Empordà. La multitud, però, s’aplegava enmig de la plaça i seia a terra.

El ball tenia sis actes o motius, per dir-ho així; cada un es desenrotllava a un costat diferent del cadafal, així és que l’escena era canviada de lloc sis vegades, una per cada acte o motiu escènic.

Estava dictat en català; en canvi, la versió penedesenca d’aquest títol ho era en castellà. Glosava la paràbola bíblica prou coneguda. És molt curiós que, a més dels personatges que dialoguen, en sortien dos de muts, el diable i el babau. El diable passava i repassava per davant del protagonista sense obrir mai la boca, però li bellugava les mans per davant i prop de la cara simulant que el temptava i que li feia venir mals pensaments. Portava uns didals de canya per fer veure que tenia unes ungles molt llargues que se li veien molt, i en passar les mans per vora del fill pròdig feia desfilar els dits, que amb aquelles ungles tan exagerades feien un gran efecte. El babau anava acompanyat d’un gos. Anava sempre vora del protagonista, feia ganyotes i gestos estranys i jugava amb el gos, que solia ésser dels més grossos que hom trobava.

Antigament, entre episodi i episodi, que és com dir en els entreactes, el públic prenia part en la representació i cantava la cançó del fill pròdig.

Aquest detall interessant, que també trobem en el ball de sant Isidre, de Sant Privat de Bas, dóna a la representació un caràcter arcaic, puix que recorda les comèdies i farses gregues, en les quals el poble que assistia a veure-les cantava mentre el cor ballava. Segons el senyor Milà i Fontanals, aquest costum va contribuir en bona part a fixar la mètrica i el ritme en la poesia. No és pas que pretenguem suposar que la representació simple i elemental del nostre Fill pròdig pugui tenir un origen grec, però que creiem molt del cas remarcar el detall com una supervivència del reculat espectacle que ve a indicar la presència encara d’una romanalla grega en el nostre teatre de plaça.

L’espectacle començava amb un parlament que feia un personatge que es limitava a la presentació de l’obra. La majoria del diàleg era en prosa. Hi havia una petita part verificada. Si el qui feia aquest paper sabia de cantar o tenia bona veu, cantava la part versificada. El ball estava dividit en sis episodis. A mes dels personatges de què hem parlat, hi sortien el pare, un germà més gran que el protagonista, el fill del babau, criats, testimonis, el notari, sis o vuit bandolers, un guitarrista, diverses dames, diferents gitanos, dos hostalers i diversos fills, cafeters amb dos servents, filles de l’hostaler, un nunci, un pagès, uns porcs, dos àngels i uns quants veïns.

El primer episodi figurava la temptació del fill pròdig per part del diable, que no parava de voltar per la seva vora, mentre el babau jugava amb el gos. En el segon el protagonista demanava el dot al seu pare i fugia de casa seva. El tercer representava la perdició del fill esgarriat entre bandolers, gitanos i dones dolentes. En el quart acte es veia el minyó com guardava porcs. El darrer figurava el penediment, el retorn a la llar paterna i el gran convit que feia el pare als veïns per tal de celebrar la tornada del fill extraviat.

El tema del fill pròdig ha estat a bastament tractat per la literatura de romanç i és molt possible que hagués influït en la redacció del ball de què parlem.

El llenguatge del diàleg és bastant correcte, però d’un to molt vulgar i poc elevat en la concepció. Sembla que pot tractar-se d’un vell text reformat dintre del set-cents, car hi ha alguns detalls de conjunt que revelen un refinament de concepció i una delicadesa que estan molt per sobre del to mediocre del text. És curiós de remarcar que en una de les notes del text es prohibeix al públic que rigui durant la representació; aquesta expansió li és permesa únicament durant els moments en què hi ha el graciós i el seu gos en l’escena.

El ball del fill pròdig no era exclusiu de Camallera; també s’havia ballat o, millor dit, representat en d’altres localitats del Gironès i de l’Empordà. Fou ballat fins a les darreries del segle passat.

El ball d’En Serrallonga havia estat representat en diferents punts en ocasió dels festeigs del Carnestoltes. Havia sortit a Barcelona i a Gràcia; s’organitzaven diverses colles per a representar-lo en una i altra localitat. També s’havia fet a Tortellà i en diversos indrets de la Plana de Vic. A Ripoll i Verges va representar-se encara fa una trentena d’anys. A Pardines es féu Pany 1921, a Cànoves va sortir l’any 1928, i a Mataró ha estat representat el 1930. Les nombroses versions que coneixem d’aquest ball són completament diferents. Coincideixen només l’argument i la forma de presentació i desenrotllament. Els diàlegs dels personatges i llur sentit, així com el nombre, nom i condició dels interlocutors són diferents en cada ball. Gairebé arriben a no poder ésser considerats com a variants d’una mateixa representació, sinó que cada un és un exemplar ben propi.

Hi ha representacions de llarga durada, en les quals intervé un gran nombre de personatges, i altres que són bastant breus. Les primeres es solen representar una sola vegada en una tarda o vespre i àdhuc només una vegada en totes les Carnestoltes. Les curtes es fan nombroses vegades en un dia; els ballaires volten pels carres i places i les repeteixen a cada lloc on els sembla, davant de les cases dels amics i coneguts i de les autoritats. D’aquest tipus són les versions de Barcelona, Mataró i Cànoves. L’argument del ball és igual en totes les versions. El cavaller en Joan de Serrallonga, la seva muller i un noiet fill de la Joana, però no d’en Serrallonga, que és qualificat de Bordet, decideixen llançar-se a la vida de bandolers. Sabedors del cas, un estol He lladres i facinerosos es presenten al cabdill per veure si els vol admetre en la seva quadrilla. Els actors es divideixen en dues fileres encarades, i en Serrallonga, la Joana i el Bordet es situen al cap. Els bandolers es col·loquen al cap de la filera alternativament, seguint l’ordre amb què han de parlar, de manera que el primer que parla és el que ocupa el cap del primer rengle més immediat a en Serrallonga i el segon el que ocupa el mateix lloc en el rengle esquerre; quan han d’entrar en escena es desplacen del seu lloc passant per darrera la respectiva renglera i recorrent tota aquesta de dalt a baix per tal de situar-se en l’espai que deixen lliure les dues rengleres encarades i que forma com d’escenari, en el qual entren per la part que queda oberta, o sia el Hoc contrari on estan en Serrallonga i companys. En abandonar el seu lloc, engeguen un tret enlaire, entren en l’espai lliure destinat per a dialogar i, un cop llestos, es posen al final de la renglera, motiu pel qual aquestes sempre es van movent de dalt a baix, passant sempre el qui ha de fer el parlament immediat a ocupar el cap de la renglera i situant-se, en acabar, al final.

El diàleg és en essència molt semblant en tots els personatges. En Serrallonga i la Joana fan ostentació de valentia i expressen llur desig d’armar una quadrilla de gent atrevida amb la finalitat de lliurar-se, en unes variants, a combatre els cadells, però, en les més, a la vida de pillatge. Tots els bandolers es presenten a en Serrallonga per a oferir-se a formar part de la seva colla en qualitat de soldats, i refereixen les més esgarrifoses i repugnants valenties i malifetes. Tots ells es presenten en la forma obligada que inicia tots el diàlegs:

En algunes ocasions el bandoler feia la seva presentació més o menys llarga i florida en detalls, dialogava amb en Serrallonga i molt rarament amb la Joana i acabava sempre per ésser admès pel cabdill, que el feia posar a la fila; seguidament sortia un altre a repetir el que havia fet el primer.

A part dels personatges que podríem considerar com a protagonistes, n’hi ha tres d’altres que sobresurten del rengle vulgar dels bandolers. Un és el gavatx, que fa el paper de graciós i parla mig en català, mig en francès. Balla un ball tot sol de manera extravagant i d’allò més còmica amb l’intent d’excitar la rialla del públic. És remarcable que aquest personatge també es troba en les variants rosselloneses d’aquest ball. És d’advertir que per als catalans de la França els gavatxos són els francesos que no parlen el català. Els qui el parlen no són gavatxos i tenen d’aquests el mateix concepte pobre i ridícul que en tenim nosaltres. Escau, per tant, molt bé la presència en les variants rosselloneses d’aquest personatge amb idèntic sentit que li donem a Catalunya. Un altre personatge és l’Estudiant; aquest sol vestir barret de pa i peix i folgada capa i va proveït d’una guitarra que toca per acompanyar una cançó per mitjà de la qual adverteix a en Serrallonga que té entre els seus un traïdor que se’l vol vendre. En presentar-se al cabdill li diu que en set anys que estudia sols ha pogut aprendre aquells salms, i es treu un joc de cartes que tira enlaire. En Serrallonga l’admet i li dóna el càrrec de cuiner, ja que no és home d’armes. El tercer personatge és en Robert, que fa el paper de traïdor, va proveït d’una bossa i parla amb cert recel, remugant amb veu baixa. Figura ésser el qui s’ha venut el capità.

El llenguatge d’aquestes representacions és vulgar i llur valor literària escassa. Els versos són plens de rebles, mal rimats i pitjor mesurats. Es veu ben clarament que han eixit de mans totalment populars, i fins dintre d’aquest gènere de composicions són de baix to. En determinades variants hi ha algun detall groller i de mal gust, i les més denoten una gran ignorància en llurs autors. En una d’elles un dels protagonistes diu que féu un viatge a Madrid i que passà pel canal de la Mànega. Les diverses versions que coneixem les creiem de darreries del segle XVIII i algunes, possiblement, de primeries del XIX. És molt curiós de remarcar el gran divorci existent entre el sentit del ball i la llegenda que envolta el gran heroi popular. En la majoria de versions és presentat aquest sota una forma completament arbitrària, no tan sols llargament distanciada de la veritat històrica, sinó àdhuc del tot allunyada de la visió que tenen d’ell la llegenda i la tradició. En totes se’l presenta com un home valent, però en la majoria com un malvat facinerós, saltejador de camins. És remarcable que les versions que més s’acosten al Serrallonga llegendari són les que es troben en les contrades properes a la Plana de Vic, que fou el teatre de les fetes de l’heroi popular. Possiblement en aquests llocs va ésser dictat el ball o representació en època bastant acostada a la mort del personatge, i la musa popular va abocar-hi la pintura que de l’heroi n’havia fet la tradició. La seva fama es va estendre, i a mesura que anà separant-se del lloc teatre de les seves campanyes i el temps s’anà interposant, la visió de l’heroi anà degenerant, i d’ací que s’acabés per representar un Serrallonga totalment diferent del que la veu popular de la llegenda ens ha pintat. Les variants que nosaltres coneixem que més s’acosten al Serrallonga llegendari són les de Cànoves i de Mataró. Les que més difereixen de la veritat popular de la vida de l’heroi són les de la Catalunya nova, de les quals ja ens vam ocupar en parlar del dia de Sant Antoni (pàgina 521 del I volum.).

Les dues variants que es presenten sota un aspecte més interessant, quant a la seva presentació, són les de Verges i de Pardines. En la primera, abans de començar el ball i sense que la colla hagués entrat en la plaça, sortia el cavaller muntat en esvelt cavall, cobert per una gualdrapa de roba blanca molt llarga i folgada, que arrossegava llargament per terra. Damunt del ròssec anava assegut el babau, que es feia arrossegar pel cavall. El cavaller feia la presentació de l’espectacle demanant ordre i respecte; després es retirava a un costat, amb el càrrec d’actuar com d’autoritat si aquesta s’hagués fet precisa, i no intervenia per res en la facècia. El babau no parlava. Seguia darrera dels actors estrafent ridículament llurs gestos, que volia imitar amb un deix poc graciós. Era el qui més treballava de tots els actuants, puix que sempre estava en escena fent estranyeses i beneiteries. La Joana figurava estar gràvida i tenir desig de mel, de la qual hom li donava, traient-la d’una arna que havien muntat amb cartó enmig de la plaça. Molt abans de simular aquest episodi, el babau ja s’asseia a terra davant de l’arna, com si es tractés de fer un gran àpat, per al qual sembla preparar-se. Anava proveït d’un saltamartí i jugava amb ell fent-lo saltar com un infant. Es procurava que aquest personatge fos representat per un home petit i rabassut, com volent recordar l’antiga visió que es tenia dels boigs.

La versió de Pardines era molt completa i interessant. Intervenien 46 actors en el ball pròpiament dit i a més altres nou, representats per en Boquica i vuit parrots que es presentaven un cop ja havia acabat pròpiament el ball d’en Serrallonga. Representaven un episodi accessori i que de fet no formava part integrant del ball pròpiament dit. Els bordets eren dos; un d’ells era el que feia la presentació del ball, com solia fer-ho així en las versions en què figurava aquest infant actor. Així com, per regla general, en aquestes representacions, tot i ésser qualificades de balls, la part coreogràfica i rítmica pròpiament ballada era molt insignificant, en aquesta variant no era així. Es ballaven tres diferents danses de remarcable interès coreogràfic, i la part musical prenia una importància inusitada en aquesta mena de balls. L’espectacle, com l’anterior, no era fet dalt de cadafal, sinó a terra i descrivint els actors un rectangle un xic ample, destinant l’espai central com a escenari. Entre els diàlegs hi havia diferents intercalacions musicals a càrrec d’una cobla, que ocupava un cadafal perquè tothom pogués millor sentir-la.

Al poble empordanès de Cabanes hi prenien part quaranta-quatre bandolers i, a més, l’estudiant, el gavatx representat per un esmolet amb la mola al coll, en Joan de Serrallonga, la Joana, esposa seva, i un vailet que simulava ésser el fill d’ells dos.

En alguns llogarrets bergadans s’havia celebrat antigament un tipus de teatre molt especial fet a base de cançons populars que hom escenificava de manera molt rudimentària. El qui era tingut per més bon cantador cantava una cançó amb tanta lentitud i parsimònia com sabia. Els espectadors formaven una rodona i d’entre ells sortien al mig aquells qui havien d’actuar conforme els anava referint el cantaire i accionaven, d’acord amb el text de la cançó, de manera exagerada i excessivament acusada per tal que llur acció restés ben determinada. Els qui accionaven no deien paraula; eren actors muts de l’argument que descabdellava el cantaire, que era l’únic que parlava. De tant en tant i a criteri seu es deturava, i un pastor feia una tocada de flabiol per tal de donar més temps als figurants a moure’s i accionar. Sortien en escena, representada pel centre de la rodona, tants personatges com referia la cançó. Quan el nombre era indeterminat, com els lladres vestits de dona de l’Hostal de la Peira i els carreters de l’Hostal de la Llàntia, en sortien una bona colla i conjuntament es comportaven més aviat de manera còmica i estranya que no correcta, i venien a constituir com l’element graciós i còmic del conjunt. Cap dels actuants no vestia de manera diferent de l’ordinària ni portava cap atribut ui element que el distingís i que determinés la categoria o la personalitat del personatge que tractava d’imitar. Com que la representació no obeïa a un pla prefixat, a volt eren iniciar el cantaire una cançó sortien al rotlle més d’un dels de la rodona que es disposava a representar-la. A voltes la figuració era feta per duplicat i àdhuc per triplicat, i d’altres vegades dels qui havien sortit se’n retiraven alguns i cedien el lloc als qui creien que podien fer millor el paper. No cal dir que no es posava en joc el més mínim aparell escènic. Algunes de les cançons eren mig ballades pels figurants. No hi intervenien gaires dones, però quan l’argument s’ho portava, mai no deixava de sortir-ne alguna. Amb tot, les dones, en aquells temps, es mostraven refractàries a fer comèdia.

Del repertori d’aquest tipus singular de teatre sabem que en formaven part amb certa preferència la cançó ja referida de l’Hospital de la Peira, en la qual jugava el paper principal una fadrina garrida i desimbolta; la de l’Hostal de la Llàntia, en la qual sortien Jesús, l’hostalera i una colla de carreters, i en què tot el públic intervenia fent grossos marramius i marramaus, imitant el miolar dels gats i el bordar dels cans quan simulaven devorar la impietosa hostalera; la de la Filadora, en la qual, a més de la parella, es figurava un teixidor que feia veure que movia el teler de banzim-banzam per teixir el fit filat per la fadrina gandula i malfeinera. La parella ballava al so del flabiol mentre el teixidor teixia. També ballaven el bon caçador i la pastoreta que ell trobava adormida i que despertava tirant-li un pom de flors al pit. I així mateix l’hereu Riera, per tal de celebrar el retorn de la salut de l’estimada. No sabem si ballava una variant bergadana d’aquest ballet, del qual avui no es troba rastre per aqueixa contrada, com tampoc gairebé no es té record del tipus de representació de què parlem. Dins d’un pla seriós s’interpretaven, i valgui la paraula, la cançó del miracle de Sant Jaume, en què es figurava el batlle com es menjava el gall, que li ressuscitava al plat, i el fadrí penjat i salvat per miracle; i la dels Estudiants de Tolosa, amb el festeig de les ninetes i els estudiants penjats i la justícia del germà que engegava bastonades als espectadors, que, al mateix temps, feien el paper d’autoritats, si no de bon grat, per força.

Transcrivim una tonada de flabiol de Busa que probablement havia fet la música accessòria a la representació.

Aquest tipus de teatre molt primari i molt rústic de segur que havia estat més estès, puix que sembla que també s’havia representat a Pontons i en algun altre llogarret de la rodalia. El mestre Milà i Fontanals parla de representacions d’aquest aire fetes per la pagesia toledana servint-se de textos d’antics romanços. A casa nostra ja fa molts anys que ha caigut en desús, com ho demostra clarament el fet d’haver-se esborrat gairebé del tot de la memòria de la gent.

A ciutat s’havia estilat la representació de petits monòlegs, dictats a tall de sermó o de predicot, de diàlegs i petites peces amb intervenció d’un nombre reduït de personatges. Entre els actors solien abundar els estudiants, que, enfilats dalt d’una cadira o altre podi, discursejaven sobre temes molt diversos, a voltes no gaire polits, unes vegades originals i d’altres amprats a la literatura de fil i canya. Els xerraires no sempre eren estudiants. Havien gaudit de gran popularitat el sermó de les modes, el de la murmuració, un contra els metges, un altre contra els apotecaris, un sobre la conveniència de no casar-se, posat en boca d’un fadrí, i un altre del mateix terna, atribuït a una donzella, que solien pronunciar homes vestits de dona de manera malforjada i descomposta, tractant de simular galania i subtilitat femenines, a tall de Carnestoltes. Havia fruït de molta popularitat el sermó de la batalla de les puces, paràsits que els peroradors feien veure que es cercaven i que mataven de manera lliure i atrevida. Solien simular que anaven mig despullats, o en realitat n’anaven, i sembla que, per tal de donar més realisme a la facècia, no eren gens primmirats a desfer-se o aixecar-se la roba, fent veure que es volien agafar una puça que els picava i mortificava amb enutjosa insistència. També hi havia un repertori de caràcter cruament escatològic que era el que feia riure més de gust i el que s’enduia l’entusiasme de la gent.

Entre els diàlegs, el que més s’havia representat era el dels Fàstics, que figura un festeig desesperat entre un fadrí i una donzella, del qual parlem en el dimecres de Cendra, en la pàgina 521. També s’havia representat el Casament d’en Silvestre i la Mònica, dos captaires que de joves es desa venen i es tiren els plats pel cap, i de vells es tornen a ajuntar i es fan moixaines i magarrufes pintoresques, que feien riure la gent. Aquest diàleg participava de cançó i tant el recitaven com el cantaven. L’havien representat, a més de disfressats, parelles de captaires que s’identificaven amb els protagonistes. També s’havia escenificat la disputa dels dos metges que discutien sobre què era més bo o més dolent per a la salut: si el beure vi o el fumar. Aquest diàleg no tenia el sentit còmic i faceciós dels altres, i, si bé no deixava d’ésser divertit, resultava tanmateix un xic més seriós que els que hem referit anteriorment.

Aquest petit teatre de plaça ha arribat fins als nostres temps. Nosaltres hem vist representar els Fàstics per uns captaires al mercat de la Boqueria i en pla de capta, car de tant en tant passaven el platet. També els vam veure fer damunt d’un banc del Passeig de Gràcia per un parell de tranquils, un d’ells vestit de dona malfardada i pengim penjam. I a la plaça del Pedró vam sentir cantar i recitar una vegada el Casament d’en Silvestre i la Mònica.