LA INTERVENCIÓ DE LES DONES

EN tot allò que fins ara hem dit, diverses vegades ens hem hagut de referir a la preponderància de la intervenció femenina en el costumari de les Carnestoltes, i ha restat prou manifest el grau de desimboltura i de llicència amb què parlen i accionen. A part d’aquest aspecte tan sobresortint, en trobem d’altres de força interessants, dignes d’ésser remarcats.

Hi ha cultures que solen considerar la dona de propietat comunal. Llurs pares i familiars perden la potestat paternal damunt d’elles, que passen a formar part dels béns de la tribu. Al qui desitja casar-se li cal adquirir una dona al comú. Entre els pobles oscetes de la Rússia, quan un home es vol casar ha de comprar la dona, que es paga amb bous o vaques i en val fins a vint, preu excessivament alt per a aquell poble pastoral que pren el bestiar boví com a tipus monetari. Hom creu que els oscetes són el poble d’ascendència ària més directa que avui subsisteix i els seus costums probablement foren els que existien en general a Europa en temps reculats.

Quelcom de la venda de les dones pel comú trobem a casa nostra encara avui. La majoria dels costums que responen a les concepcions que hem exposat es presenten agermanats a la dansa de manera dissimulada i àdhuc gairebé inadvertida, si hom no s’atura a examinar-ne els detalls.

A Vilanova d’Alpicat, fins fa poc, per uns moments l’Ajuntament encara venia a ésser amo de les dones de la població i se les venia al ballador que més en donava, amb el qual la dona venia obligada a ballar si us plau per força. El costum tenia lloc, no per Carnestoltes, sinó per la festa major; però, segons un vague record dels vells veïns d’Alpicat, molts anys enrera s’havia fet també per Carnestoltes, i d’aquest moment de l’any es traslladà a la festa major per tal de donar-li més lluïment. Creiem molt lògic que així fos, puix que el costum és ben característic de Carnestoltes. L’Ajuntament tenia el dret de fer un ball conegut per la dansa, però més popularment pel ball del violí, per ésser tocada la tonada per un violí. Per no encarregar-se directament l’organisme municipal de portar a terme el ball, el cedia en encant a qui més en donava. Feien una crida anunciant la subhasta de la dansa al més-dient. Generalment era venut el dret pel preu d’una unça. El qui el comprava feia fer una gran fornada de coques, les quals posava a la venda durant el ball al preu de vint cèntims cada una. El qui desitjava ballar havia de comprar un nombre de coques que oscil·lava d’un mínim de dues a un màxim de dotze; la quantitat variava segons el grau de simpatia que sentia per la balladora. La compra de les coques donava dret a la balladora escollida pel comprador per a ballar sis balls, o sia sis tandes de jota, puix que tal era la coreografia del ball anomenat la dansa en aquesta població. Dels sis balls a què donava dret la compra de les coques, el ballador sols podia ballar-ne tres. Després la balladora era treta en subhasta i havia de pagar el preu que aquesta assolia per a poder acabar de ballar els altres balls. La melodia de la dansa estava formada per un breu preludi musical que feia el violí i per una cobla de quatre ratlles que cantava l’amo del ball o el seu organitzador; en aquestes cobles sempre hom lloava les aptituds, gràcia i bellesa de la balladora, és a dir, en feia com una mena de reclam per tal de poder-la adinerar més en anar a subhastar-la. Fets els tres balls primers, el violí parava i l’amo del ball demanava al públic quant li volien pagar per la balladora, de la bellesa, gràcia i altres bones qualitats de la qual feia rail elogis, com si vengués un objecte qualsevol. Sempre hi havia qui oferia, i no cal dir que per poca simpatia que sentís per ella el ballador que l’havia treta en dansa, no se la deixava prendre i sobrepujava el preu ofert pels licitadors; en casos de contrapunt se n’havia arribat a pagar fins a 100 pessetes. Hi havia casos en què una balladora era treta a dansar per un ballador i sortia del ball del braç d’un altre que havia estat més esplèndid en pagar que el qui l’havia treta en dansa. La subhasta solia organitzar-se de la manera més mercadera i repugnant en què solen ésser organitzades aquesta mena de vendes. Hi havia qui feia el joc del que portava la cosa, oferint preus alts a fi de fer pujar la posta, sobretot quan es tractava d’una parella que eren promesos o estaven enamorats. Com hem dit, l’amo del ball improvisava cobles de forta lloança de les balladores amb l’intent d’adinerar-les més. Es servia d’un nombre de versos tradicionals que es juguen i combinen de variades maneres, però sempre amb unes rimes ja sabudes, formant moltes corrandes amb un nombre reduït d’elements. És un cas ben clar i notori de propietat comunal de les dones i de venda al primer licitador, sia qui vulla, feta públicament i enmig de la plaça, sense que elles es puguin negar a ésser donades al primer que es presenti i els posi preu.

Durant un moment de l’any immediat a l’inici de la primavera i en ocasió de les festes sagrades de la sembra, hom obria la porta a la llibertat femenina, per tal d’afavorir la prosperitat i augment de la tribu. La nostra tradició encara es fa ressò d’aquest sentit.

La veu popular explica que antigament, el dimarts de les Carnestoltes, totes les dones passaven a ésser de propietat comunal i que tothom tenia dret a fer-ne allò que millor li semblés. Hom les podia fer ballar, saltar, cantar, córrer. Només estaven guardades mentre restaven dins de llur casa. Els homes tenien dret a entrar per les cases i disposar de les dones que hi trobaven que no fossin de la casa. En tal dia, per tal de no veure’s obligades a ésser joguina del primer que es presentava, les dones honestes i reservades no es movien ni en peu ni en cama de casa llur.

Encara trobem viu el costum que la fadrinalla faci ballar totes les dones, i té dret a fer-les dansar obligadament tant si volen com si no. Ja hem referit alguns d’aquests casos en el que fins ara hem explicat.

Al Prat del Llobregat, Sant Boi i d’altres pobles del baix Llobregat, els fadrins volten les cases captant queviures i diners per a fer un àpat comunal, i fan ballar totes les dones de la casa, si us plau per força, ni que sigui només un giravolt, des de les nenes petites fins a l’àvia. Els fadrins van vestits amb calces blanques amb un viu vermell o blau al costat, espardenyes de vetes, faixa vermella, faldellí del mateix color amb vions verds o blaus, cos de camisa blanca, algunes vegades coberta per armilla de seda virolada, corbata amb nus, de color llampant, i al cap una mena de cabasset del qual pengen llargues cintes rematades amb un cascavellet. A les cames duen, així mateix, carnals cosits de cascavells.

Les colles del Prat del Llobregat, de retorn de la capta, feien el ball de la Creu; voltaven en rodona entorn d’una creu de pedra que s’aixecava als afores de la població. Aquest ball, alegre i esbojarrat, que vers la darreria de fer-se havia perdut tota la valor coreogràfica, probablement degué tenir en altre temps moviments propis i un sentit avui difícil de determinar.

En alguns pobles del Maresme, Sant Iscle de Vallalta, Vallgorguina i altres fan les gitanes. Els fadrins, organitzats en colles, vestits grotescament i proveïts d’una música en la qual no pot mancar un gros bombo, van corrent per les masies i a cada una de les que visiten fan una ballada amb les dones de la casa. El jovent femení els espera amb goig, car es promet una estona de gatzara, mentre les dones jaies veuen la visita amb disgust. Acompanya la colla un personatge anomenat el diabló, vestit amb gec curt de vellut i barretina, faixa vermella i llarga corbata, el qual porta un gros cèrcol partit per un punt, i sosté amb cada mà una de les puntes. El cèrcol està tot adornat de flors i cintes, i el diabló el sosté enlaire per damunt del seu cap com si li fes de pont. Mentre van de masia en masia, aquest personatge va al davant de la colla, i quan són a la vora d’una de les cases que van a visitar, la música romp un aire alegre, fent repicar sobretot ben fortament el bombo. El diabló s’avança, arriba primer que els altres a la casa i anuncia la visita de la colla. La seva missió és fer gresca i tabola.

A Manlleu, el diumenge de Carnestoltes al matí, es formava una comparsa, integrada per homes sols, que anava voltant els carrers al so d’alegre música i s’aturava davant de les cases on hi havia noies, a les quals feia sortir per tal de ballar amb elles uns quants punts de dansa. Aquest ball rep el nom de ball de les gitanes. Fa molts anys que ha caigut en desús.

Pel Penedès es fa la capta dita dels ous. La fadrinalla masculina segueix les cases de pagès, on fa ballar les dones i recull ous i diners. També visiten els molins paperers i tota mena de fàbriques, sobretot aquelles en què treballen dones, i demanen als amos que les deixin sortir a ballar; aquests mai no es neguen a donar permís, car es tracta d’un vell costum. D’alguns anys ençà s’ha perdut el costum de fer ballar fins les velles.

La fadrinalla de la Granadella sortia a rondar pels carrers per fer baixar les fadrines i ballar amb elles. Les ballades duraven totes les Carnestoltes i se’n feien per tota la població.

Hi ha un ball en què són permeses als ballaires certes llibertats, unes vegades amb la seva pròpia balladora i d’altres amb una sola dona que, sense ballar, es situa enmig de la rodona del ball. Pel Penedès, a Sitges i Vilanova i La Geltrú havia estat en ús el ball dit de la Marruixa. Rebia aquest nom un home que es posava al mig de la rodona armat de llarga i gruixuda corretja. Els ballaires tenien facultat per a poder besar la seva balladora sense que aquesta pogués oferir resistència. La Marruixa estava especialment encarregat d’evitar que les parelles es fessin petons. Quan veia que alguna parella es besava els apallissava amb la seva corretja. Un ball igual que aquest es fa encara en alguns llogarrets de la província de Terol, on és anomenat la murriega.

Segons ens diu Pòl·lux, a la Grècia clàssica havia estat molt popular un ball rodó en el qual els ballaires es besaven.

A Calaf s’havia ballat el ball dit del gemec, format per homes sols que saltaven i gambejaven al voltant de la plaça fent rodona. Enmig de la rotllana hi havia una dona que podien anar a abraçar amb tota llibertat sempre que volguessin, però enmig també de la rodona hi havia un guàrdia proveït de llargues xurriaques que contínuament feia espetegar a tort i a dret, motiu pel qual resultava difícil arribar fins a la minyona sense córrer el risc de rebre alguna xurriacada. Si n’hi havia algun d’atrevit que s’arriscava a arribar fins a la donzella, o bé que, aprofitant algun moment de distracció del guàrdia, podia arribar a abraçar-la, ella llançava un gemec, i al moment el seu guardador, advertit, en sentir-la, del que passava, apallissava l’abraçador i reforçava les fuetades per evitar la repetició del cas.

D’ordre menys greu era també el ball de l’esgarrapada, propi així mateix de Calaf. Cada ballaire ballava amb la seva parella. Pel mig del ball es passejava una donzella que duia penjada al davant una grossa panera de dolços, els quals li anaven prenent o esgarrapant els balladors en passar per la seva vora, fins a deixar-la amb la panera completament buida. Més d’una vegada les llaminadures de la cistella ja s’havien acabat que el desig de ballar i bromejar encara durava i, no tenint res per estirar o esgarrapar, com deia el títol del ball, els ballaires se les havien amb les robes de la minyona de la panera, les quals li deixaven sovint espelleringades. Potser aquest darrer detall, que es presenta ara com a circumstancial i accessori, és el que en altres temps havia constituït el veritable objectiu del ball, o sia deixar a la donzella despullada.

Antigament, per la Ribera de l’Ebre, el fadrí que tenia antipatia per alguna donzella i la volia fer enfadar, la cridava des del carrer. Quan ella sortia a la finestra li preguntava si estava encarnestoltada i, abans que ella tingués temps de respondre, li deia: «Si no ho estàs, encarnestolta’t». I ràpidament li tirava una olla o una cassola contra la porta si estava tancada, o contra la paret si no podia tirar-la a la porta. L’estri de terrissa s’esclafava amb gran estrèpit. Aquesta broma era tinguda com un insult i havia originat moltes baralles. La fadrinalla del braç arremangat, des de molt temps abans recollia les olles i les cassoles velles i dolentes per a fer-les servir per les Carnestoltes. Com veurem en tractar dels costums nupcials, el trencament d’un càntir o d’altre estri de terrissa equival al simbolisme de la desfloració. El costum riberenc a què ens referim pot recordar un convit a l’amor propi d’aquests temps de l’any, ben d’acord amb l’esperit dels costums de què tractem propis d’un temps molt allunyat i obscur.

Probablement hi havia hagut formes especials que determinaven la donzella amb qui hom havia d’aparellar-se.

Pel Maresme fou costum que en havent dinat la fadrinalla que volia prendre part a les balles sortís a la plaça portant un ou a la mà. Fadrins i fadrines feien copejar els ous que duien i, quan se’n trencava un o els dos, restaven aparellats per tots els balls de les Carnestoltes. El costum rebia el nom de trencar els ous.

Pel Pallars havien ballat la Bolangera, dita de punt fix, com a primer ball de les Carnestoltes que servia per a determinar les parelles per tots els balls propis d’aquest període. A cada represa del ball hom mudava de parella, de manera que amb una tirada llarga podien arribar a ballar tots els dansaires amb totes les balladores. El jovent sortia a ballar a la plaça i s’aparellava indiferentment. Els músics tocaven una estona; quan els semblava paraven, generalment durant la cadena, que és la darrera figura del ball, en la qual els ballaires s’entrellaçaven en un lleuger moviment. Hom havia de ballar totes les Carnestoltes amb la balladora amb què ballava o estava encarat o agafat en el moment de parar la música.

Al costat de la llibertat d’acció trobem una gran llicència en el parlar. Els disfressats tenien dret de parlar a les dones amb tot atreviment i llicència, de la qual també hom podia fer ús amb les dones que anaven disfressades i duien la cara tapada. Hom podia usar el llenguatge més procaç, i tractar de les coses més delicades i íntimes.

Era corrent que fossin més aviat elles les que usaven un llenguatge viu i atrevit i que plantejaven les converses més espinoses. La llicència i la llibertat en el parlar havien estat, sobretot en temps antics, completes i gairebé absolutes. Aquest costum era general en terres de cultura llatina; a França havia pres molt increment, i fins s’havien dictat unes ordinacions, o consells en vers, que establien les regles que havien de seguir-se per al tracte amb les dones durant aquest temps de l’any. Se les coneixia sota el nom de lleis d’amor i són atribuïdes al poeta Marçal d’Auvèrnia, dictades l’any 1546. Començaven a regir la vigília del dia de Sant Martí, en ple mes de novembre. La fadrinalla s’organitzava en colles dirigides per algun conco o fadrí ja mig vell, que actuava com de capità i entrenador dels joves en l’art del festejar a la descarada. Cap dona, fos de l’estat que volgués, no s’escapava d’ésser sotmesa a les lleis d’amor. Casada o fadrina, els seus pares o marits s havien d’apartar d’elles un mínim de sis passes, i els era privat d’escoltar la conversa que es sostenia amb llurs mullers o filles. S’havia de parlar directament dels afers amorosos amb termes vius i repugnants i sense eufemismes. Era privat rigorosament de sostenir cap altra conversa que no fos precisament d’aquest tema. Hi havia un tema fixat per a parlar amb les que podien ésser considerades com a velles, així com també per als marits, pares o germans, per tal d’evitar que poguessin dedicar llur atenció a indagar el que es deia a llurs familiars. No es podia negar l’entrada a les colles, que, per altra part, no deixaven d’ésser ben rebudes, puix que per un regular sempre hi figurava algun familiar.

A la Catalunya ibèrica no trobem res que d’una manera concreta ens doni indici de l’existència d’una reglamentació, baldament no fos més que consuetudinària, que fixés el tracte amb les dones durant el temps carnestoltesc, però l’esperit de les lleis d’amor està en el sentit de la gent què aprofitava aquest temps de l’any per a esbravar-se en conversa, que sostenia amb tota cruesa i vivesa i en el llenguatge més atrevit.

La gent vella creia que per les Carnestoltes hom podia emprar paraules de doble sentit i de caient maliciós sense pecar i sense caure en desconsideració. Hom també creia que podia recitar aquells embarbussaments maliciosos en què, si hom erra una lletra o una síl·laba, diu involuntàriament un mot indesitjable i vergonyós, com, per exemple, aquells que diuen:

La llicència pròpia d’aquest període dispensava i perdonava els contratemps de dicció que poguessin produir-se.

Trobem un ball que té la fesomia d’un ritu de consagració, dut a cap qui sap si pel sacerdot o pel cap de la tribu, dignitats que es confonien moltes vegades en un mateix individu. És possible que el magnat segellés una unió de manera ritual i cerimonial equivalent a les noces entre nosaltres.

A Prats de Molló ballaven el ball de la Posta, que era molt especial i pintoresc. El menava un ballaire vestit de manera molt grotesca i extravagant, no fixa. Portava una post rectangular que a una cara tenia pintada una gentil donzella i a Paltra un diable ferotge. Aquest subjecte ballava sol i una mica lliurement. En un moment donat del ball, i una parella darrera Paltra, havien de situar-se al seu davant i fer una ballada amb ell, sembla que en honor seu. El subjecte presentava la post primer al ballaire, que havia de besar-la. Segons la simpatia que el de la post sentia pel ballador de la parella, li presentava la cara del diable o la de la donzella. La gràcia consistia a presentar-li la de la nina i, en anar-la a besar, girar-la ràpidament sense que tingués temps d’evitar-ho i fer-li besar el dimoni. Fets uns punts de la dansa, la balladora havia de repetir el mateix que el seu company. Inseguint la coreografia del ball, la parella s’havia d’ajupir de manera que la balladora presentava el darrera al de la post, el qual imitava el gest que feia ella i, per tant, la post li ventava cop al darrera. La gràcia de la ballaire consistia a aixecar-se ràpidament i restar només un instant ajupida, a fi que el de la post no tingués temps de refer-se i ventés cop de post a terra en lloc de picar la balladora. Una nota pintoresca d’aquest ball era el soroll que feia la post en copejar el darrera de les balladores. Els espectadors apreciaven la simpatia que el de la post sentia per la ballaire segons la intensitat del soroll del cop.

Com hem dit, la iniciació del conreu de la terra va valorar la dona fins al punt d’elevar-la a la direcció de la família, estat jurídic que va donar origen al matriarcat. Les dones van passar a un pla d’autoritat del qual també es troben nombroses restes en el nostre costumari d’avui.

Al Rosselló, les dones tenien una certa autoritat damunt dels homes; sobretot el dimarts de Carnestoltes les mullers s’atribuïen les facultats governatives dels marits dintre de la llar i els manaven moltes vegades de la manera més abusiva i vexativa: els feien escombrar, bressar la mainada i fer altres feines pròpies de dones. Aquesta autoritat durava fins al toc d’Àngelus; més d’una vegada els marits havien acudit al senyor Rector suplicant-li que avancés aquest toc de campanes per tal que s’acabés més aviat llur calvari.

A Catalunya, d’aquest sentit no en trobem sinó una petita mostra al llogarret d’Ardèvol, on és costum que la fadrinalla vagi aquests dies per les masies captant ous i altres productes per a fer l’àpat comunal. Les dones de les cases visitades tenen el dret de fer escombrar als visitants aquella part de la casa que millor els sembla durant tot l’espai de temps que volen. Es sol escollir l’estable a fi de fer la feina més laboriosa i ridícula per als homes.

En alguns indrets de la Segarra, les dones s’erigien en mestresses del poble. Privaven a tothom de treballar. Voltaven per tota la població vigilant si algú treballava i amb el mateix intent sortien pels afores per vigilar els camps i els horts. Si en sorprenien un fent alguna feina, el lligaven i el conduïen a la població de manera ostentosa i ben mortificant per al pobre agafat. El feien voltar per la plaça lligat i el feien saltar com si fos un cavall. Acabaven per dur-lo a la taverna, on li feien pagar el beure o un berenar. Si es resistia li feien mil d’altres vituperis.

Com ja hem dit, per Rosselló les dones anaven a córrer el bull. Visitaven les cases dels darrers matrimonis i els prenien les botifarres que podien. Voltaven pels carrers amb la botifarra, pregonaven i feien públic de qui l’havien presa i en feien tema de burla i de befa en termes grollers. Duien una brasa de carbó i embrutaven la cara de tots els casats que trobaven.

Per efecte de l’autoritat indicada, eren molts els balls en què les dones anaven a cercar els homes i els requerien per a la dansa.

A La Garriga, les fadrinetes sortien pels carrers a fer el que anomenaven ball de les donzelles. Anaven soles. Portaven una ampolla d’aiguardent, un vas d’aigua i un tovalló. Als joves que trobaven els convidaven a beure i els oferien el tovalló perquè s’eixuguessin.

A Manlleu, el dilluns, les dones tenien dret d’escollir-se els balladors. Aquest dia era anomenat dilluns de les pastores perquè sembla que en altres temps eren precisament les pastores les qui en aquest dia tenien predomini en la dansa. Darrerament les dones procuraven vestir-se més o menys de pastora. Triaven un ballador per cada ball. Els homes requerits venien obligats a ballar si us plau per força. Un sermó d’en Carnestoltes hi fa al·lusió:

Hi ha diversos balls en els quals sembla que les dones ofereixen llurs gràcies a qui desitgi aspirar-ne el perfum.

D’aquest tipus és el ball conegut per la Clavellina, la Clavellinera o la Clavellineta, que es troba molt en ús per les gresques carnestoltesques del Camp de Tarragona, Priorat, Urgell, Conca de Tremp i Pallars, en alguns llocs ballat per dones grans, mentre que en d’altres ja ho fan únicament la mainada. Una donzella es situa enmig de la plaça i fa de protagonista del ball, és a dir, fa el paper de Clavellinera, i entaula un diàleg amb la fadrinalla en el qual canta sola, mentre que els joves ho fan a cor.

En aquest moment del ball, un dels fadrins de la rodona que formen el cor s’avança i presenta el seu braç a la noia que fa el paper de Clavellinera, i queden ja aparellats per a seguir junts totes les ballades i gresques d’aquella tarda i a voltes fins tots els dies de Carnestoltes. En ésser escollida la Clavellinera i un cop ha trobat amador, el cor afegeix:

Un cop obtingut galant per part de la Clavellinera, es forma una llarga rua, en la qual tots els ballaires s’agafen per les mans, sovint de manera heterogènia i sense formar parelles, i comencen un seguit de rues i serpenteigs, cargolant-se i descargolant-se capriciosament; porta el cap de la rua la Clavellinera, que fa giravoltar a tothom com vol.

Hi ha altres balls en què la ballaire, per mitjà d’una cançó, sembla cantar les seves gràcies, anomenant totes les parts del seu cos, les quals, en anomenar-les, es toca amb les mans i les ensenya o remarca. D’aquest tipus és el ball de la Bella Miralda que fins fa poquíssims anys encara ballava una dona sola enmig de la placeta de Sant Julià de Vilatorta, la tarda del diumenge de Carnestoltes; mentre aqueixa dona anava ballant cantava una cançó que començava així:

I així anava seguint, anomenant a cada nova posada altres parts del cos, de les quals feia prudent mostra al públic, que, reunit al seu voltant, reia de la ballada. El ball de la Bella Miralda és tot graciós i delicat i, sobretot, ple d’una santa prudència i moderació; però no és pas així el conegut per ball de la Margarideta o de la Margaridó o del Peu Polidor, que es troba amb molta abundor per l’Empordà, en el qual no són omeses les parts més amagades del cos, seguides d’un epítet que es fa a cada nova part de l’organisme que es cita i que la ballaire va tocant-se, i qui sap si en temps més reculats devia ensenyar al públic que se la mirava per veure si, fent gala de les seves gràcies, assolia trobar l’amador que la Clavellinera demanava amb més prudència i bon seny. La cançó usada per al ball indicat diu així en el seu començament:

És un dels curiosos tipus de cançó seriada, i cada vegada que es repeteix van enumerant-se totes les parts del cos ja citades prèviament. Fa una vintena d’anys que es ballava formant part del llarg programa de cançons usades per al ball de la Patacada, de Cadaqués, que tant nom havia donat al Carnestoltes d’aquella població, sobretot per l’Empordà.

Aquests tres balls presenten tot l’aspecte d’un convit a l’amor, els dos últims pregonant fins les gràcies corporals, el darrer de manera excessivament clara. És de remarcar que la cançó usada per a aquest ball hom la troba gairebé per tot Catalunya, si bé no hem trobat enlloc que se li donés l’aplicació amb què havia estat emprada a Cadaqués, que nosaltres creiem molt adequada per al fi a què se la destinava. Hom pot suposar que el ball havia estat més estès que avui. Els moderns corrents moralitzadors l’han fet caure en desuetud, i solament ha restat la cançó, de la qual s’ha acabat per oblidar l’objecte.

D’un ordre semblant és el ball dels mocadorets, dit també de les amoretes. Les fadrines escollien ballador tirant-li un mocador als peus com a requeriment amorós. El mocador com a missatger d’amor es troba en diferents documents de festeigs. Sortien a la plaça dues o quatre balladores, segons les variants. Ballaven soles i duien un mocador a la mà. Mentre anaven ballant cantaven:

Una altra versió de la cantarella diu així:

En arribar a aquest punt tiraven el mocador als peus del fadrí amb qui desitjaven ballar. El requerit el recollia i sortia a ballar amb la que l’hi havia tirat. Ballaven una part de ball, després de la qual se n’anaven i deixaven els ballaires sols, que repetien la cantarella en masculí. I, en arribat el moment marcat per la cançó, tiraven el mocador a una minyona per tal de cercar-se balladora. I seguia el ball fins que totes les fadrines havien sortit en dansa.

El ball dels mocadorets, fins fa quatre dies encara, el ballaven al llogarret ribagorçà de Sapeira, i l’any 1924 fou ballat a les Lloses, poble de la comarca del Ripollès.

La consciència popular s’ha adonat de la gran llicència de les dones. La gent diu que temps era temps, hom plantava dret a terra un bastó molt alt de forma fàl·lica. Les dones, molt lleugeres de roba, feien un ball rodó al seu voltant i en acabar cada part de dansa, per torn, anaven a besar el pal del mig de la rodona. Costums semblants són encara vius entre diversos pobles africans.

Dins del pla de màxima llicència s’havien fet balls a les fosques qualificats paradoxalment de balls de llum. Els pobles de tramuntana del Continent africà, especialment els de raça bereber, havien celebrat reunions de gents d’ambdós sexes completament a les fosques, durant les quals regnava la llicència més absoluta. Aquestes reunions tenien caràcter ritual i els que hi prenien part creien que afavorien la reproducció de les llavors i el bon èxit dels conreus.

La veu popular ens parla dels balls de llum o de gresol, els quals no prenien nom de la forma coreogràfica de la dansa, sinó de la manera d’ésser fets. En aquesta mena de balls no es permetia l’entrada sinó als disfressats i era de rigor portar la cara tapada. Mai no se sabia on serien organitzats. Com a anunci sortia una orquestra o banda a voltar pels carrers més importants de la població, i tothom qui desitjava prendre part en la lliure gatzara havia de sortir al carrer, esperar el pas de la xaranga i seguir al seu darrera. Quan aquesta ja havia voltat prou i portava al seu darrera un nombre considerable de seguidors, es dirigia cap al local destinat per a fer dansa, en el qual entraven els qui s’havien allistat al ball, recollits per la música. Abans d’entrar eren obligats a pagar el preu estipulat com a entrada, que mai no era gaire baix, i un cop satisfeta la quantitat fixada, se’ls donava lliure pas, i tota la sala restava seva, sense cap mena de restricció. Els locals solien ésser molt espaiosos i no hi havia en tota llur amplada altra il·luminació que un senzill llum de ganxo penjat d’una paret en el qual cremava un tènue ble sucat amb oli. Hi havia un bot de vi a cada extrem de la sala i els ballaires podien anar a xerricar a voluntat. No cal dir que la foscor era intensíssima. L’orquestra tocava mentre el llum cremava, però un cop aquest s’havia apagat (que no trigava gaire a fer-ho naturalment, si algun impacient no li ventava abans un cop) i rentava tot a les fosques, la música callava, i la llibertat més absoluta regnava en el local, on tot era tolerat i permès i tot era de tothom. Aquest tipus de sarau es feia la nit del dimarts de Carnestoltes, al punt de les dotze; les portes de sortida eren obertes i qui ja estava cansat d’estar-hi podia anar-se’n, però no se’n feia sortir a ningú per obligació fins que la claror del dia començava a lluir. No creiem que aquest tipus de ball hagi arribat a ésser aconseguit per les generacions encara vivents, car els costums s’han morigerat molt. El senyor Torrents, de Manlleu, el cita com a cosa molt pretèrita, però la veu popular en parla amb molta insistència i és de creure que si no l’han aconseguit els nostres avis, sí que el devien haver vist els nostres besavis.