LA SÀTIRA I LA CRÍTICA
UNA altra de les notes característiques del costumari d’aquest moment de l’any és la gran llibertat i tolerància en la crítica i la sàtira fetes amb tota desimboltura i amb la llicència més atrevida. Aquest sentit és general en les representacions populars carnestoltesques d’arreu d’Europa.
En la festa del carrus navalis de què ja hem parlat en la pàgina 24, voltaven el carro colles de dones vestides amb una sola camisa molt curta, que deixava al descobert les vergonyes. Feien balls estranys i gestos rítmics acompanyats de cançons d’un fort i agut sentit satíric contra l’Estat i contra el diví. Usaven un llenguatge molt viu i dur, fortament obscè. Sembla que aquestes cançons poden haver estat les precursores de la comèdia satírica grega. Aquest costum, a jutjar per les figures que trobem representades en vasos i altra ceràmica, ja estava en ús a Grècia el segle VI abans de J. C. A Roma estava en ple apogeu a darreries de l’imperi. Les festes saturnals, molt més recents, van heretar aquest sentit de forta sàtira i aguda crítica fetes en els termes més vius i càustics.
L’esperit de sàtira i crítica desenfrenades contra tot i tothom, sense mirar treves, s’ha mantingut arreu a través dels segles en els costums carnestoltescs. L organisme que cuidava d’organitzar els famosos Carnestoltes de Ruan, titulat Le Cornard, era dirigit per un president, elegit cada any d’entre aquells dels seus membres que haguessin fet durant l’any les més grans extravagàncies. Se l’anomenava l’Abbé des cornards. A les primeries de l’Edat Moderna, un any va presentar els tres majors magnats aleshores regnants: Carles V, Enric VIII i el papa Pau III, que amb un boig es disputaven el món, representat per una grossa pilota que es tiraven pel cap de l’un a l’altre. El boig que alternava amb els més poderosos reis no era altre que el propi Francesc I, rei de França. En el moment en què fou presentada la facècia, la sàtira no podia ésser ni més atrevida ni de més gran importància, tant pels monarques estrangers com pel francès, qualificat públicament i ostentosament de boig.
És prou conegut el sentit de forta sàtira que informa el Carnestoltes català perquè ens hàgim d’estendre en la descripció d’aquests punts. En les grans cavalcades i en les rues celebrades a totes les ciutats importants, la sàtira hi ocupava un lloc preferent, de tal manera que les més de les vegades constituïa el tema principal de les disfresses, comparses i carros guarnits. En la majoria de poblacions, en ocasió de la suposada arribada del ninot Carnestoltes, solia fer-se un discurs de presentació del personatge, tot ell de caient fortament satíric. Encara era més corrent fer una peroració d’aquest ordre en figurar la malaltia, mort o enterrament del ninot, simulant la publicació del seu testament. Aquesta mena de peroracions, fetes en versos dolentíssims i que solien rebre el nom de predicot, no eren sinó un enfilall de sàtires i càustiques al·lusions a la vida privada d’aquells veïns de la població que durant l’any havien fet alguna cosa que pogués donar lloc a les crítiques del públic. Pintaven els fets i incidents amb colors vivíssims i intensament exagerats. El motiu preferit eren els afers amorosos, a pretext dels quals es retreien les relacions tortuoses i els tractes renyits amb les vies legals. També es feia escarni i sàtira dels afers i coses públiques: hom ridiculitzava les autoritats, pesava en tela de judici llur conducta i assenyalava errors i mals fets.
Ja hem dit en parlar de la capta de llenya de la Segarra, dita fer el feix, que la jovenalla, quan li semblava, les emprenia a dir mal de tothom, retreia la vida privada dels veïns, fins en els aspectes més íntims, tractava a tothom de tu i donava a tothom el nom de Nicolau.
Així mateix, en la cavalcada del diumenge de Carnestoltes, a Prats de Molló, el que venia a fer de carnestoltes, muntat en un asc de cara a la cua, a cada cantonada engegava un sermó coent en el qual satiritzava tot el que li venia a la boca i retreia la vida privada de tothom.
Havia estat molt comú que les disfresses escometessin els transeünts pregonant fets de llur vida privada enmig del carrer, davant de tothom, fent grans crits i escandalitzant de mala manera l’atacat o escomès. També eia molt corrent d’atacar així les persones en els balls públics i saraus. Per les Carnestoltes, els qui tenien algun ressentiment, disfressats i amb la cara tapada, esperaven pel carrer o en algun lloc públic el qui els havia agreujat i, amb tota fúria i impietat, li retreien la seva vida privada, sobretot en aquell aspecte en què més podia perjudicar-lo. Aquests atacs durs i directes, en què es retreien les coses més íntimes i privades del viure dels ciutadans, eren preferits per l’element femení i en llur majoria tenien un caient amorós.
Aquesta mena de crítiques s’anomenaven esbroncs, i quan en un sarau o enmig del carrer se’n produïa algun, el públic s’hi abocava, àvid de conèixer el que deien els disfressats, augmentant així la vergonya que passava l’esbroncat. Era corrent que les persones de vida tortuosa o que durant l’any havien tingut alguna relliscada moral en el viure, s’abstinguessin, si els era possible, de sortir al carrer els dies de Carnestoltes, per evitar ésser objecte d’esbroncs.
Havia estat molt comú que les disfresses s’agrupessin en colles i anessin a visitar les cases dels amics i coneguts, on els feien retret de tota llur vida privada. Parlaven precisament els qui no coneixien el visitat, ben alliçonats pel seu conegut. Així es feia difícil saber qui poguessin ésser els visitants. Quan es presentava un estol o colla de disfresses en una casa sempre se’ls havia d’obrir la porta, donar-los lliure pas i escoltar totes les seves impertinències i dures sàtires. Si no se’ls volia obrir la porta i sabien o sospitaven que els veïns de la casa visitada eren dintre, no paraven de trucar i baladrejar fins que se’ls franquejava el pas. S’esperava aquesta època de l’any per saldar deutes d’honor i posar a la pública vergonya els estafadors i persones de tèrbola conducta i viure embolicat.
Pel Maresme les disfresses visitaven les cases sobretot a l’hora de menjar i era costum que les convidessin. Generalment seguien tots els recons de la casa i tot ho criticaven en termes molt durs, molt agres i mortificants. Malparlaven dels de la casa, els treien a relluir tots els defectes i els deien tot allò que només pot dir-se sota la salvaguarda de la careta. Tot i resultar enutjosa i àdhuc ofensiva la presència de les disfresses, hom interpretava llur visita com a averany de felicitat. Era rigorós el respecte a la careta, a l’extrem que per res mai ningú no hauria gosat treure’ls-la ni demanar-los tan sols que se la treguessin ni preguntar-los qui eren. Era costum que les disfresses anessin a visitar amb preferència la casa del darrer matrimoni, on de vegades n’hi trobaven diverses. Els casats de nou interpretaven la visita com un averany de gran fortuna i felicitat conjugal i familiar.
A Sant Feliu de Guíxols la crítica i satirització d’allò que havia passat a la població Pany anterior prenia una altra fesomia. Amb una grossa bujola ben plena d’aigua simulaven un safareig al qual acudien a rentar unes quantes bugaderes que entaulaven una conversa en un to accentuat de xafarderia i de crítica. En diàleg molt viu i a voltes àdhuc groller treien a relluir tot allò que de més notable s’havia produït. Feien veure que rentaven, jugaven molt els picadors, amb els quals movien gran aldarull, i, tot picant, esquitxaven i mullaven els espectadors tant com podien.
A Vilafranca del Penedès els esbroncs es feien d’altra manera. Enmig del ball, o en una altra reunió pública on hi hagués congregada gran gentada, compareixia una disfressa amb una panereta de castanyes que repartia entre les persones a les quals volia esbroncar. Havia de tenir bona cura de portar les castanyes ben assenyalades i donar a cada un la seva. Les castanyes no eren altra cosa que uns papers escrits en què es cantaven, en els termes més durs i més picants, les veritats de la manera d’ésser i fer de la persona a la qual anaven destinades. Aquests papers estaven ben embolicats amb una grossa quantitat de fil, formant com un cabdell o monyoc, dintre del qual hi havia el paper comprometedor. Desfer el cabdell, que tenia la forma d’una castanya, circumstància de la qual prenia el nom, era una cosa un xic laboriosa. Mentre el qui l’havia rebut, rodejat de bona quantitat de públic, esperava amb expectació conèixer el contingut del paper, el qui havia repartit els comprometedors missatges s’escapava del ball sense ésser vist, deixant els seus escollits enmig del major compromís i roigs de vergonya.
Les gloses que sota el nom de s’argument fan en diverses poblacions mallorquines el dia de Sant Antoni, que ja tenim explicades en la pàgina 507 del I volum, no deixen de participar del sentit satíric dels predicots catalans. També vénen a ésser la mateixa cosa les pastorades ribagorçanes, en les quals només intervé element pastoral i són fetes per la festa major.
Antigament fou costum disfressar-se de calavera. Els qui anaven vestits de mort gaudien del dret de fer ballar a tothom qui trobaven sense que se’n pogués excusar. Més tard van organitzar-se danses de persones disfressades de dignitats i de diversos tipus socials que ballaven per places i cementiris dirigides per la Mort, que, empunyant una gran dalla, es posava enmig de la rodona i menava la dansa. Hom les anomenava danses infernals. Se’ls donava caràcter intensament satíric; el qui feia de mort parlava de manera molt gràfica i molt directa de jerarquies i dignitats i deia allò que en un altre moment de l’any hauria estat castigat amb severitat i duresa.
En celebrar-se als cementiris la dansa de la Mort va prendre caràcter religiós i l’Església la va traslladar a Tots-sants, que és quan celebra la festa dels difunts.