LES CARNESTOLTES

SOTA el mot Carnestoltes es comprèn un període de temps de gran llicència en els costums i d’amplíssima llibertat, en el qual surten a relluir els costums i les festes d’ordre més heterogeni i divers, propis de molt diferents moments de la civilització, els quals, com refosos en un perol (aquest període de temps del calendari), es confonen, barregen, renoven i refloreixen cada any. Com bé diu l’eminent etnògraf Taylor en la seva obra mestra Primitive culture, quan uns hàbits o costums han arrelat profundament en l’esperit humà, llur pèrdua i destrucció completes esdevenen gairebé impossibles i sobreviuen a través de segles i més segles, més o menys adulterats i adaptats al corrent del temps, un cop desapareguts ja completament la creença, el principi o l’objecte que els raonava i havent-se perdut, per tant, llur raó d’ésser. Però un fort arrelament en la més profunda fibra de l’ésser humà els fa sobreviure, depassat ja el període de vida lògica que haurien de tenir, per a subsistir llarg temps, en què, perduda fins la noció de llur significat, van produint-se empesos per una pregona rutina, fins al punt de fer-se molt difícil, en la majoria dels casos, de penetrar l’obscur misteri de llur origen. D’aquesta mena de fets, dels quals la vida humana està plena, els més importants de caràcter col·lectiu i públic es produeixen dintre del període de l’any conegut amb el nom de Carnestoltes.

L’home tendeix en diversos moments de la vida a despullar-se en certa forma de la influència que al seu damunt hagi pogut produir la civilització, per tornar, encara que no sigui més que per breus moments, a un estat de reculament en el qual abandona el fre de la civilització i la cultura i es lliura a l’estat de llibertat instintiva de què més o menys gaudia en temps primitius. L’home es torna com un infant dintre de la vida de la humanitat i reviu alguns moments de la seva existència col·lectiva més reculada i rudimentària.

Aquests casos de regressió, que de primer antuvi semblen incomprensibles, avui són acceptats, no sols en el món psicològic, sinó fins dintre de les sèries animals i de la biologia, en general, que semblen obeir unes lleis més precises i rigoroses.

L’etnografia considera el gran aiguabarreig de costums propis de les Carnestoltes com la supervivència de cerimònies i de ritus de les religions més primitives que van commoure l’home de l’edat de la pedra. Romanalles de formes rituals de caient cinegètic que arrenquen de les primeres tribus caçadores del paleolític, restes de cultes animals practicats pels pobles pastors i sobretot deixalles de cerimònies derivades dels primers cultes agraris que no van iniciar-se fins al neolític. Les disfresses extravagants i grotesques que sobresurten del comú dels disfressats i que actuen amb certa preeminència són la resta de divinitats de les teogonies més diverses i obscures que han brillat en el camp de les religions que ha viscut la nostra gent des dels temps cavernaris. Si hom pogués arribar a penetrar el sentit originari d’aquestes disfresses hi trobaria, ben segur, les divinitats de les religions autòctones i les contaminacions vingudes de fora portades per les diferents influències exercides damunt nostre per les diverses races que ens han influït i aportat elements culturals de llurs civilitzacions.

Per muntanya s’estilaven disfresses que revelen origen molt arcaic i primitiu. Per la Cerdanya havia estat corrent vestir-se amb closques de cargols o amb figues, unes i altres cosides damunt d’un vestidot vell i inservible, i prou espesses perquè es toquessin les unes amb les altres, de manera que no arribés a veure’s la roba. Pel Cadir es vestien per l’estil amb palla, escorça de pi, molsa i herbes de diverses espècies. Aquestes disfresses poden ben recordar éssers mítics relacionats amb cultes naturalistes del bosc i de la vegetació en general.

El ritual dels pobles antics ens és conegut pel testimoni dels escriptors clàssics, que ja es dolien de la decadència i abandó en què havien caigut aleshores. També ajuden a llur coneixement la interpretació i el sentit que hi donaven els pobles americans, sobretot els mexicans, en ésser descobert el Nou Continent.

Els pobles retardats de cultura, en relació amb els que van al cap de la civilització, mantenen a voltes encara viu el sentit de llurs ritus i cerimònies, i quan ja no es practiquen, conserven fresc el record de llur significat i permeten comprendre i penetrar costums i creences dels pobles moderns, entre els quals sobreviuen en estat fòssil, fortament aferrats a l’agre de la terra com a supervivències insulses i sense cap explicació lògica dins de les concepcions i idees actuals. El coneixement de la manera d’entendre i de fer dels nuclis humans de cultures ressagades permet, en bastant de casos, comprendre el significat originari dels nostres costums, completament oblidat de les darreres generacions.

La consideració del polifacètic quadre de documents que tenim a la vista exigeix tenir en compte i no oblidar, en primer lloc, la seva pregona antiguitat i, en segon lloc, la seva gran distanciació de la societat actual i de la idiosincràsia de l’home d’avui. A través de tantes edats s’han produït trasbalsos, vicissituds i alteracions dins de tot ordre d’idees, tant espirituals com materials, que necessàriament han influït i pesat damunt dels documents que comentem, els quals han perdut elements, se n’han apropiat d’altres i s’han contaminat i han experimentat la influència dels múltiples ambients que els han rodejat; forçosament, doncs, han hagut de sofrir alteracions innombrables que els han desfigurats i influïts, moltes vegades fins al punt de fer-los perdre la noció de llur sentit originari, que ha restat del tot desnaturalitzat. Seria infantil creure en la puresa dels documents que avui ocupen un pla preponderant. Obligadament el curs del temps ha esborrat detalls i aspectes essencials, n’ha tergiversat d’altres i hi ha afegit episodis i elements que no tenen res a veure amb el sentit originari; i amb el giravolt sofert per algun d’ells, han acabat per prendre aspecte contradictori, oposat o dual dins del conjunt de la figuració.

Quant al significat del terme Carnaval, hi ha diferents opinions; la més comuna és la de creure que està format pels termes llatins carnis avalis, o sia carns privades. Responen a la privació de certs aliments per a prevenir el cos de la plètora vital que comporta la primavera. Més modernament es creu que pot tenir el seu origen en la contracció dels termes, així mateix llatins, carrus navalis, o sia carro naval, ja que primerament a Grècia, des d’on va passar a Roma, era costum de celebrar unes festes de caràcter agrícola, heretades de cultures més antigues, en les quals es muntava una nau dalt d una mena de carro, nau que era passejada per la ciutat seguida de determinades cerimònies; per tant, el mot és l’adaptació moderna de dos termes llatins que signifiquen carro naval, nom donat a una festa de caient agrícola força semblant, per algun dels seus aspectes, al modern Carnestoltes, del qual es creu ésser una precursora. En temps relativament moderns, dintre de la mil·lenària vida del Carnestoltes, s’ha format un altre sinònim del mot Carnaval, o sia el de Carnestoltes. Hom creu que aquest terme arrenca de l’establiment de la Quaresma pel papa Gregori el Gran, a la qual va donar el nom de carnes toldren, que equival a tallament de carns, o sia privació de fer ús d’aquest aliment; i també el de carnes levamen, que significa alçament o privament de carn. Aquestes ducs formes foren usades per a determinar la Quaresma, en els primers temps del seu establiment, i, més tard, van estendre’s a determinar el període anterior a aquesta, o sia el de Carnestoltes; aquella passà a prendre el seu nom de la forma quadragèsima, o sia els quaranta dies que tenia de durada el període privatiu. De les formes donades pel papa Gregori s’han originat el mot Carnestoltes, molt usat en català antic, i el de Carnestolendas, que ha arrelat en castellà. Es dóna el cas curiós, doncs, que els noms diferents donats a les Carnestoltes no fan pas referència pròpiament a aquest període de l’any de plena llibertat i disbauxa, sinó al seu immediat de privació i abstinència, transgressió de nom que s’ha produït en totes les llengües neollatines i que no sabem què pot obeir; lògicament, els qualificatius de Carnaval, Carnestoltes i Carnestolendas haurien d’ésser aplicats a la Quaresma, i no al període de temps que la precedeix. En català antic fer carnestoltes equivalia a no menjar carn, i els textos antics ens parlen de les Carnestoltes d’advent i de les de Quaresma amb referència als dejunis propis d’aquests dos moments de l’any; el mot manté, per tant, el seu significat recte d’abstinència de carn.

A les Balears, hom qualifica les Carnestoltes de darrers dies, amb al·lusió als darrers dies del període del carnal en què hom pot menjar lliurement allò que desitja, últims dies previs al temps quaresmal de privacions i abstinències. El qualificatiu de darrers dies és així mateix usat a l’Alguer, on també en diuen careixal, terme que sembla acostar-nos al del carrus navalis.

És molt possible que existís una cerimònia en la qual es simbolitzés la mort de la carn i que tingués lloc el dimarts de Carnestoltes, vigília del primer dia de Quaresma, en què havia de començar a regir el nou règim alimentari. El mot Carnestoltes, doncs, es pot referir a aquesta cerimònia i no a les llibertats de desembre i gener, com les titulaven els romans, les quals, per extensió, es van arribar a confondre amb la cerimònia religiosa i acabaren fins per prendre-li el nom; car no és comprensible que siguin qualificats de temps d’abstinència de cam uns dies en què precisament es fa tot el contrari. En reforç d’aquesta suposició pot argüir-se que en algunes cites del llibre de deliberacions del Consell barceloní, referint-se al dimarts de Carnestoltes, es llegeix dia de carnes privus, això és, dia de les carns privades, i l’endemà és considerat ja com a primer dia de Quaresma; sembla, per tant, que la festa de Carnestoltes és sols un dia: el dimarts; però que, per extensió, ha estat qualificat així tot el període de llibertat previ al de Quaresma.

És molt possible que en altres temps es donés una forma plàstica a la idea del tallament de la carn. Trobem alguns costums que semblen ésser-ne una resta. A pagès és costum molt estès que el vespre del dimarts de Carnestoltes, en havent sopat, siguin posats al foc, sense res a dintre, els atuells de cuina, les olles, els perols i especialment els estris utilitzats per a la cocció de carn. Segons el dir popular, es purifiquen per mitjà del foc de l’engruna de pecat que puguin contenir per haver cuit carn i perquè estiguin nets de tota màcula i de tot deix carnós en ésser utilitzats durant la Quaresma per a la cocció d’altres aliments.

Antigament s’havien simulat unes batusses entre els venedors dels mercats dividits en dos bàndols. Els carnissers, cansaladers, tripaires i greixonaires, per un cantó, i els peixaters, ouaires, marmanyeres i d’altres venedors semblants, per l’altre. Els primers simbolitzaven i representaven el carnal i el menjar gras, privat i interdit durant la Quaresma que s’acostava. Els peixaters i llurs companys representaven l’austeritat i la mesura en el menjar, propis del període que seguia al carnal. En els darrers temps de què es serva record esfumat, sembla que les batusses es reduïen a dir-se els venedors penjaments i fàstics els uns als altres. Possiblement que abans hi hagué acció més viva, com passava fins fa quatre dies a les Balears. És probable que la gresca tingués aspecte de plet que entaulaven els peixaters contra els carnissers, als quals guanyaven. El Dissabte de Glòria, els carnissers apel·laven el plet, que en aquesta segona instància era fallat a favor d’ells. De la segona meitat del segle XVIII és un romanç que descriu un plet d’aquests, elevat i fallat a la taverna de la Companyia, de la Bordeta, centre molt concorregut per la gent de la marina d’aquells verals. Passada la Quaresma, fou fallat a favor dels carnissers, cansaladers i gallinaires, en la revisió que se’n va fer a la taverna del Coix de les hortes de Sant Beltran, part de fora del Portal de Santa Madrona, concorreguda per gent més carnal que peixatera.

En aquestes paròdies de masegues intervenien també els esmolets i els estanyapaelles, que tampoc podien actuar per la Quaresma per raó d’adobar eines destinades a tallar i a coure carn. Formaven part del bàndol dels carnissers i, com ells, resultaven primer retuts i després victoriosos.

A les Balears, el dimarts de Carnestoltes, a la tarda, es presentaven a la plaça el carnisser i el peixater i simulaven una baralla en la qual el peixater tirava a terra el carnisser, pujava damunt seu i simulava pegar-li. Durant tota la Quaresma el carnisser no gosava gairebé sortir de casa i quan ho feia anava amb el cap cot i com amagat. El Dissabte de Glòria es reproduïa la baralla; aquest dia era el carnisser el qui vencia al peixater. En molts indrets de França el dimarts gras es feia una mena de comèdia, l’argument de la qual consistia en una brega entre el Carnestoltes i la Quaresma. El primer era ajudat per diversos personatges que simbolitzaven la carn i el menjar gras. La brega acabava sempre amb la victòria de la Quaresma. A casa nostra s’havia representat una facècia semblant, com explicarem en moment oportú. Una extensió del mateix concepte era el gran àpat de carn, especialment de porc, que es feia el vespre del dimarts de Carnestoltes, àpat que en algunes llars barcelonines, si no arribava al del dia de Nadal, quant al seu carnal, ben poc se’n mancava. Encara avui, a la parròquia de Santa Maria del Mar i en moltes esglésies rurals, tard del vespre, es deixa sentir la veu planyívola de la campana que anuncia al poble que s’acosta l’hora en què no podrà menjar més carn i li adverteix que encara pot aprofitar un breu espai de temps. Aquesta campana és anomenada popularment la campana dels llaminers. Temps enllà el període del carnal comprenia una setmana, que anava des del dijous gras, que és l’anterior al diumenge fallar, fins al dimarts de les Carnestoltes, i hom la qualificava de grassa perquè gairebé només es menjava carn de porc. Les cases benestants que mataven més d’un porc, el primer el sacrificaven per l’advent, per tal de poder celebrar bé el Nadal, i l’altre el mataven ara. Les cases humils que només en podien matar un ho feien per l’advent; per Nadal menjaven el necessari, i es pot dir que no en tastaven més fins per les Carnestoltes, que feien els grans àpats de greixum. La iconografia popular set i vuit-centista figura el símbol de les Carnestoltes per un ninot vestit de tribaldí amb una senyera, damunt del drap de la qual hi ha pintada una botifarra. Les Consòrcies. Cambretes i Juntes de fadrins de la muntanya ponentina, quan s’aplegaven per tractar de les Carnestoltes, feien un berenar i cada concurrent venia obligat a portar un bull o botifarra negra. En els antics balls de disfresses, dits de barreló, hom hi berenava o feia ressopó, i cada concurrent havia de portar una botifarra, que a voltes, en entrar al local, la hi feien ensenyar, i li posaven dificultats si no la duia. Un record d’aquest gran àpat carnal és el repartiment de sopa als pobres, que es practica en moltes poblacions catalanes, fet de manera col·lectiva al mig de la plaça i amb intervenció de les autoritats. Té relació amb aquest àpat el que antigament donaven els consellers de Barcelona a les persones reials o a llurs representants directes, si es trobaven a Barcelona els dies de Carnestoltes, àpat del qual es troben diverses cites en la documentació municipal. En transcrivim un per mostra, tret del volum de deliberacions dels anys 1454-1455, on es diu:

E era lo molt alt Senyor Rei de Navarra, loctinent general del molt excel·lent nostre Rei e senvor, se trobe en aquesta Ciutat o ha sus VII meses que és vengut en aquella e no li és stat fet lo convit acostumat e la festa de Cinquagesma serà demà primer vinent e a la Senyora Reina la darrera vegada que fou en la dita Ciutat li foren donades per la dita raó cent lliures.

La profusa documentació que constitueix el corpus del vast costumari de les Carnestoltes fa de molt mal destriar. Creiem possible que una part de les cerimònies que han donat lloc a alguns dels costums que ens ocupen fossin pròpies, originàriament, d’altres moments de l’any i hagin fet cap al temps de les Carnestoltes per efecte de les nombroses alteracions i canvis soferts pel calendari.

En el policrom mosaic del costumari carnestoltesc s’endevina un fet persistent: l’existència d’un personatge preeminent que, de manera més o menys desfigurada i sovint inadvertida per la gent, actua amb certa hegemonia damunt del comú, subjecte que subconscientment ve a encarnar la idea i el concepte de les Carnestoltes. Aquest personatge té, indubtablement, caràcter diví i sobrenatural. Per l’examen dels nombrosos documents que tenim a la vista sembla que hom pot descobrir en aquest personatge tres condicions o característiques diferents que amb tota probabilitat responen a d’altres tantes concepcions, quant a l’ésser de les coses, i que recorden així mateix moments diferents de la vida de l’home, probablement molt distanciats dins de la cronologia de les ideologies religioses. De les tres concepcions, la que sembla respondre a un concepte més primari és la que rodeja el geni de tots els dons, gràcies i qualitats que li són inherents per tal i com a tal. Una concepció probablement posterior encarna la vida de tot allò que constitueix el món reduït del primitiu en un ésser pletòric i puixant, que esdevé monstruós en envellir i que cal matar a fi que no dificulti la bona marxa de tot allò que viu, i per tal d’evitar així la fi de tot l’existent. Una segona fase d’aquesta concepció encarna l’essència d’aquest ésser en el rei o cap de la tribu que participa alhora de geni i de déu. Aquesta creença desdobla l’ésser anterior i dóna origen al tercer subjecte que sobresurt entre el maremàgnum de les bullícies de les Carnestoltes, les quals personifica. En el fons dels costums propis d’aquest moment de l’any sobresurten, doncs, el geni, l’esperit caduc de la vegetació i el rei. La personalitat d’aquests éssers no és pas completament definida en tots moments; hi ha casos en què es presenten confosos. A voltes hom els troba sota la forma animal en record d’estats de cultura totèmica en què l’home es creu descendent d’una bèstia que venera com a una divinitat i amb la qual àdhuc s’identifica. També hi ha certs moments en els quals hom pot confondre els déus amb les víctimes que hom sacrificava en llur honor. Els documents aplegats ofereixen exemples dels tres casos.

El tipus més arcaic d’aquests tres individus, el que hem qualificat de geni, bé pot recordar estats anteriors a la cultura agrícola, divinitats de pobles caçadors i pastors, i ésser confós, més tard, amb déus dels camps. Al seu entorn volten diversos elements que sembla que enclouen sentit més aviat animal que agrari, i sol estar en pla de lluita amb nombrosos elements negatius que tracten de reduir-li el poder i que vénen a encarnar el mal, del qual sempre resulta triomfant. Aquest geni supera els embats i alternatives de la lluita i no sucumbeix; contràriament, una de les característiques gairebé generals dels altres dos és la seva mort.

El segon dels subjectes, que hom endevina en el fons del personatge que estudiem, sembla que generalment enclou la idea de l’hivernàs; però en algun moment també pot encarnar l’esperit del mal en general i abstractament.

El trànsit d’una estació a l’altra, especialment de la tardor a l’hivern, sol comportar un augment de mortalitat. La nostra gent parla en aquest sentit respecte de la caiguda de la fulla i dels primers freds. La mortalitat és més accentuada com més reculada és la civilització. L’home primitiu, mancat de tot principi higiènic, mal alimentat i mal vestit, havia notat amb paüra l’estrall que la vinguda del fred feia tant en ell com en el bestiar, i atribuïa el mal a la influència dels mals esperits o del dimoni, els quals calia combatre i expulsar. L’expulsió dels genis o esperits malèfics ha informat una bona part dc les cerimònies i dels ritus de les societats primitives. Encara avui la practiquen nombrosos pobles de cultura endarrerida. A les tribus de la Nova Bretanya i del Perú celebren aquestes cerimònies al començament de l’època de les pluges. Els pobles de Buffin fan l’expulsió al començament de l’hivern.

Els pobles agricultors solen fer coincidir aquesta mena de cerimònies amb moments culminants del curs dels conreus, especialment els temps de la sembra o de la sega.

Per a expulsar els mals esperits, quan es produïa un flagell molt gros, sobretot una epidèmia, havia estat costum carregar un boc o altre animal amb robes dels empestats i expulsar-lo de la tribu sense tolerar per res el seu retorn. Hom transferia el mal en la bèstia, l’expulsió de la qual comportava i simbolitzava el retorn a la salut. Fou també costum vincular el mal en una divinitat, la qual es simulava sacrificar.

Una de les característiques més sobresortints en la concepció de l’home, en el seu més reculat estat cultural, és la creença que cada cosa que el rodeja i que compon el món que abraça la seva mirada és animat per un esperit propi que obra sota la voluntat d’un seny i que porta tancat en si un ésser que el fa obrar i raonar en tot allò que en ell es produeix. Per a l’home primitiu no hi ha distinció entre l’animat i l’inanimat, car, segons ell, tant l’animal com la pedra, tant el Sol com la muntanya, tant l’arbre com ell mateix, tot es mou sota la influència d’un ésser invisible que tot ho porta en si i regeix la seva manera d’ésser. Per aquesta singular concepció de les coses, comuna als homes de totes les latituds en determinat grau de llur cultura, el salvatge assimila totes les coses que l’envolten i creu que tots els seus afectes i desafectes es produeixen en totes les coses amb igual identitat que en ell; per tant, tot té una joventut, una maduresa i una vellesa, florida la primera, madura la segona i caduca la tercera, i acaba amb la mort, que, si bé no deixa de sobreviure, encara que en un sentit un bon xic variat, és l’anul·ladora de tota energia aparent. L’home primitiu, doncs, creu en l’existència d’un esperit que encarna la vegetació, i aquest esperit, com la vegetació, ha de viure un any; si es deixava sobreviure un temps major, entraria en un període de caducitat; les collites foren fluixes; els arbres, mancats de la ufanor de la joventut, no donarien la quantitat de fruit necessari, i, per tant, la vida es faria difícil. No es podrien obtenir ni els queviures propis per a l’home ni per als animals objecte de la cacera. Cal, doncs, que cada any sigui renovat l’esperit de la vegetació un cop ha envellit als ulls del salvatge, i aquesta substitució del vell esperit per un altre de jove i vigorós es fa en vigílies de la florida dels vegetals, perquè aquests ja trobin tota la ufanor i el braó propis de la vigoria que la jovenesa porta dintre d’ella. Aquest és, segons opinió de moderns etnòlegs, un dels sentits del personatge Carnestoltes.

Com ja hem dit, una segona fase d’aquesta visió singular del món va confondre els conceptes del déu i del rei i va vincular-los en un ésser vivent: el cap de la tribu. Així va originar-se el tercer tipus dels tres que traspuen en el costumari carnestoltesc. Hom vinculava, doncs, la vida del país i de la tribu i molt especialment la de la vegetació en el seu rei o cabdill. Aquest havia d’ésser, per tant, ben jove i vigorós, car si emmalaltia o tenia alguna nafra, aquesta tot seguit es reproduïa en la vida del seu poble, i quan esdevenia vell, del seu esgotament es contagiaven totes les funcions de la vida pública: es perdien les collites, els ramats es morien, els negocis polítics es capgiraven en mal, i, en fi, tota la vida del país se’n ressentia; per això calia matar el rei, puix que ja no servia per a mantenir el país en estat de riquesa, i substituir-lo per un altre de ben jove, al qual esperava la mateixa fi, si no moria abans per una altra causa.

El costum de matar el rei o cap de la tribu quan comença a envellir és comú encara en alguns pobles africans i asiàtics, i s’ha conservat vivent fins a temps ben acostats als nostres i en països ja plenament civilitzats. Maabiata, rei de l’Àfrica que tenia la cort a Cham, a l’Aràbia, va cridar a un vell del seu reialme i li digué: «Dóna’m noves de l’Àfrica»; i el vell li respongué: «Per què em fas aquesta pregunta? Si el rei de l’Àfrica està bé, tot va bé». Els faraons de l’Egipte i els emperadors del Perú estaven identificats amb el Sol, del qual es consideraven pares i reis. Els tàrtars mongols creuen que el seu rei s’afebleix amb el minvant de la Lluna i que es rejoveneix i vigoritza en lluna creixent.

El rei de Calicut, a la costa de Malabar, està sota la dependència del planeta Júpiter; abans havia de morir cada dotze anys, seguint el curs d’aquest planeta. Més ençà hom es limità a obligar el sobirà a una lluita, i després de la victòria recomençava a regnar. Una cançó turca diu que el sobirà de l’Assíria s’assembla al Déu més alt, amo dels cels, i la seva armada s’assembla al Sol. Quan ell mana, el vent bufa, mena els núvols, fa ploure i tornar fang la pols, de manera que en el seu reialme creixen tota mena de plantes que porten l’abundància. El rei del Congo era destronat sempre que no plovia a conveniència dels conreus. L’escriptor Ammien Marcellin diu, del rei de Burguinyó, que el costum del país fa que el rei sigui destronat si a la guerra la fortuna li és adversa o si es perden les collites. Els mexicans, així mateix persuadiu de la influència del rei sobre el temps i les collites, li exigien que es comprometés a fer un bon ús del seu poder. Després de la coronació jurava que plouria a conveniència, que els rius no es desbordarien, que hi hauria bons esplets, que els súbdits no s’haurien d’exclamar perquè fes massa vent ni massa sol ni perquè en fes poc. Els bretons irlandesos creien que el rei tenia la culpa de l’esterilitat de les vaques i que es podrissin els sembrats. L’acte sacríleg, perillós, però necessari, de matar la divinitat exigia un anonimat curosament guardat, i, segons Miss Alford, aquesta és una de les múltiples raons de les disfresses de lots els ritualistes des de l’alba del món. Trobem en pobles moderns l’entronització, durant uns dies, d’una persona, voluntària de vegades i obligada d’altres, que era rodejada de tota mena de cerimònies, festeigs i galanies i era morta un cop finit el terme del seu breu regnat.

Frazer va trobar en la Roma clàssica un cas notable d’un sacerdot que encarnava l’esperit de la vegetació. Vora del llac Nemis existia un temple dedicat a la Diana Selvàtica (Diana Nemorensi), el sacerdot de la qual regia tota una extensió de territori immediata al temple. El dit sacerdot era substituït pel qui l’assassinava en lluita, puix que, des del moment que el vencia, restava fora de tot dubte que era més fort i més valent que ell. El canvi freqüent del sacerdot nemorensi per un altre de més potent i vigorós assegurava la fertilitat de les terres i l’èxit de les collites de les propietats del temple.

Aquestes concepcions van culminar amb les religions del vells pobles besats per les aigües de la Mediterrània oriental, bressol de la civilització europea, i des d’allí es van estendre pel Vell Continent, igualment com van expandir la seva cultura material i espiritual. Tots van venerar divinitats cabdals de tipus agrari, puix que eren pobles essencialment pagesos; entre ells va sobresortir un déu dels vegetals sota diferents noms, però en essència el mateix: Isis i Osiris a Egipte, Adonis a Fenícia i Babilònia, Attis a Frígia, Dionisos, Demèter i Persèfona entre els hel·lens, i Ceres a Roma, tots ells divinitats rurals i agràries.

Hom suposa dos diferents genis de la vegetació: el dels arbres, que hom festiva per la primavera, i el de las gramínies, el culte del qual es practicava per les messes i part per la sembra.

Segons l’eminent etnògraf esmentat, respecte a la mort del Carnestoltes hi ha dues pràctiques i sentits a considerar: la primera, és la mort simulada d’un ésser diví o sobrenatural, i la segona, la figuració de l’expulsió de la mort. La primera cerimònia s’escau en acabar les Carnestoltes, el dimarts gras o el dimecres de cendra, amb la simulació de la mort del personatge de manera gairebé sempre dramàtica. La segona cerimònia vol representar l’expulsió de la mort, i té lloc vers mitja Quaresma, en molts indrets precisament el quart diumenge, qualificat per això de diumenge dels morts. També hi ha indrets on es celebra el diumenge següent a la Pasqua. És possible que aquesta cerimònia, antigament, no es fes en un dia fix del curs del calendari i que depengués de l’arribada de la primera oreneta o d’altra circumstància variable.

Hom sol fer un ninot que unes quantes disfresses van a negar, o cremar, etcètera, a un bosc del qual porten branques, de manera que sembla ésser el rejoveniment del geni de la vegetació. Maten la imatge del vell i duen branques tendres com a símbol del nou.

El rei del bosc o el geni de la vegetació havia de posseir, per als seus adoradors, el poder màgic de fer fructificar els arbres, i produir l’esplet en les collites. La seva vida havia d’ésser, per tant, molt ben gomboldada perquè era molt preciosa. Calia protegir la vida del déu-home contra la influència malèfica de dimonis i bruixots. Aquest home sacerdot de Diana a Nemi (Itàlia), rei del bosc, gaudia de tal títol per haver assassinat l’anterior en lluita, és a dir, perquè aquest havia d’ésser substituït per un al re de més fort, abans d’envellir, de perdre forces; i així es fa encara entre salvatges de molts indrets.

Els dos conceptes es confonen i barregen moltes vegades en el profús i vast costumari d’aquest moment de l’any. La simulació de l’expulsió de la mort a casa nostra recorda la jaia serrada o la serra vella que té lloc a mitjan Quaresma.

És ben possible que la Quaresma vulgui venir a simbolitzar la idea de la mort. Cal tenir en compte que per als romans el febrer era el mes dels morts i durant el seu curs se celebraven les festes februalis, de sentit netament funerari i dedicades a les divinitats, els pares i els difunts. És remarcable que hom personifiqui la Quaresma en un ésser femení, puix que gairebé tots els subjectes mítics populars solen ésser masculins. La mort, despullada de tota carnalitat que pogués determinar-ne el sexe, sembla que lògicament hauria d’ésser masculina, i, en canvi, arreu se la considera una dona, que ve a ésser la mateixa Quaresma.

En les religions dels pobles de cultura clàssica, hom troba diverses cerimònies de caràcter cultual que recorden ritus agraris molt antics, dedicats a divinitats agrícoles i que en alguns casos concorden amb el sentit indicat.

Els jardins d’Adonis, equivalents als maigs actuals, demostren que es tractava d’una divinitat de la vegetació i devien ésser essencialment encantaments per a encoratjar el creixement de la vegetació i sobretot l’abundància de les collites.

El culte d’Attis, mort escolat sota d’un pi, per haver-se mutilat, sembla representar l’esperit de l’arbre, i per això a Roma, el 22 de març, tallaven un pi i el duien al santuari de Cibeles, voltat amb banderetes de llana, com una persona molt ben adornada.

El culte d’Osiris prova que aquest era considerat com a personificació dels grans canvis anuals de la terra, particularment del blat; així a Egipte s’havien trobat moltes imatges d’aquesta divinitat enterrades en cementiris, fetes de llavors embolicades amb tela, la germinació de les quals indicava la resurrecció del déu, és a dir, que donaven al mort immortalitat espiritual. Osiris, doncs, era la personificació del blat, que moria i ressuscitava cada any.

Dionisos, en el seu culte, tenia un ritual i una història tràgics, que semblaven reflectir la decadència i el renovellament de la vegetació, com Demèter i Persèfona.

En les velles festes cereàlies, que celebrava Roma en honor de la deessa Ceres, i que tenien lloc el 19 d’abril, feien una cerimònia que sembla que volia significar l’expulsió dels esperits malignes que poden perjudicar les collites, representats en aquest cas per la guilla. Hom lligava unes torxes enceses a la cua d’unes quantes guilles i les deixava anar soles pel circ. Quan el foc els arribava a la pell, els animals xisclaven i es desesperaven, i l’espectacle provocava la rialla i el goig del públic. La tradició romana conta que una vegada a una guineu se li va calar foc a la cua; esparverada, va posar-se a córrer per uns camps sembrats d’espigues i va cremar tota la collita. D’ací que cada any, per recordar el fet i per castigar aquella malifeta, hom sacrificava altres guilles.

En les religions dels pobles antics de cultures clàssiques trobem nombroses cerimònies en les quals es figura l’entronització d’un ésser, moltes vegades sota la forma de rei o de cabdill, que ve a ésser el successor de les divinitats antigues.

A Babilònia, per la Zacaca, que durava cinc dies, els esclaus feien com a Roma, i l’elegit, anomenat Zoganes, exercia tot un veritable poder durant aquells dies. Un condemnat era vestit de rei i tenia gran domini. Fins podia servir-se de les concubines reials. En havent acabat el seu breu regnat, era despullat de les vestidures reials, assotat i penjat o crucificat. Això era pel començament de l’any, vers el 25 de març.

Hom ha vist en la Zacaca l’origen de la festa del Purim jueu (les sorts), del qual es parla en el llibre d’Ester. El Purim era una bacanal que durava unes hores i que en el segle XVIII encara es celebrava amb gran escàndol i llibertinatge.

En el citat llibre d’Ester, esposa del rei Assuero, es llegeix: «El rei de Pèrsia té un visir, anomenat Amant, que ha estat ofès per un jueu, Mardoqueu, i que ha preparat una potència en espera de penjar el seu enemic, mentre que ell, vestit de rei, amb corona i amb el cavall reial, es passeja gloriosament per la ciutat. Gràcies, però, a Ester els papers són capgirats: Assuero fa penjar Amant i rendeix honors reials a Mardoqueu».

Els jueus celebraven les festes del Purim i tenien per costum sacrificar una efígie d’Amant i cremar-la. Una llei del codi teodosià va interdir la utilització de la creu en aquesta cerimònia, per ésser considerat injuriós per als cristians de servir-se’n. L’ús de penjar o cremar un simulacre d’Amant s’ha continuat en les comunitats jueves fins als nostres dies.

És molt remarcable que la nostra tradició encara manté viu el record d’aquest sacrifici, per bé que modificat pel cristianisme. La veu popular conta que els jueus, pel Dijous Sant, repeteixen cada any el sacrifici del Gòlgota i que claven en creu un cristià. Entre el martirologi català figuren dos infants sants víctimes d’aquest costum jueu: el valencià sant Joanet Cristòfol de la Guàrdia i el saragossà sant Dominguet de Val. La iconografia popular ens els presenta clavats en creu, i els goigs expliquen que foren sacrificats pels jueus, per tal de celebrar llur festa. Una tradició barcelonina ens parla de sant Mauret clavat en creu pels jueus del Call per festival a la manera mosaica el Dijous Sant. Diu també la tradició que els jueus, per al sacrifici de llurs cerimònies, empren sang fresca d’infant en lloc de vi i que per a poder celebrar llurs consagracions han de matar una persona i clavar-la precisament en creu. El record del Purim hebreu es manté, com pot veure’s, ben viu en fa tradició.

A Pèrsia es celebrava una festa anàloga a les festes de la Zacaca de Babilònia i del Purim jueu. Al començament de la primavera posaven un home barbamec damunt d’un ase i el passejaven a través de la ciutat. L’anaven ventant perquè es queixava de la calor. El poble li tirava neu o aigua fresca. Durant el curs del seu passeig es deturava per les portes dels rics i els imposava contribucions. Fins a la fi de la jornada feia el paper d’un jove rei. Si a posta de sol no trobava manera d’amagar-se, era bastonejat, i sense dubte, en època més primitiva, era mort. La cavalcada del rei barbamec s’assembla al passeig triomfal de Mardoqueu, descrit en el llibre d’Ester.

La religió del vell Egipte també practicava la veneració de la divinitat vivent, que durava només un any. L’home era substituït per un bou, que era portat al temple, on restava durant tot un any i en tenien cura els sacerdots, que li pintaven damunt de la pell diversos signes sagrats amb or. L’engreixaven i el peixaven tant com podien, fins que, finit l’any de la seva adoració, era tret del temple i portat, en llarga comitiva de sacerdots i creients, fins a les ribes del Nil, on era precipitat, i el riu se l’enduia corrent avall. El qui havia aconseguit de criar el bou més gras o bonic de tot el país l’ofrenava amb gran goig als sacerdots, els quals l’adoraven durant el mateix temps que a l’anterior per a donar-li la mateixa fi.

Grècia adoptà les festes egípcies, anomenades xerups, i també va retre culte al vedell, però les modificà una mica, car va estendre el culte al déu Dionisos, que regia i protegia la vinya, i les festes foren qualificades de dionisíaques. A la primeria de llur celebració, eren passejats triomfalment un vedell daurat i un home que figurava ésser el déu. Anava cavalcat en un ase i amb la testa tota guarnida i engalanada amb pàmpols simbolitza-dors de la vinya. Aquestes festes, en llur origen, tenien caràcter netament religiós i sagrat de sentit agrari, puix que tractaven de festivar la divinitat dels ceps i dels raïms. El passeig de la divinitat constituïa la part més principal de les cerimònies. Hom creu que les Carnestoltes dels pobles moderns van prendre molt de les antigues festes dionisíaques i que el nostre Carnestoltes, gairebé sempre passejat dalt d’un ase, pot ésser el succedani de Dionisos. Mentre les dionisíaques van mantenir llur caràcter netament religiós foren moderades. Amb el córrer del temps, però, van caure en una degeneració tan exagerada, que hom suposa que una bona part de la decadència del poble grec pot derivar de la gran relaxació de costums en què van sumir-se aquestes festes pervertidores.

Les dionisíaques gregues es van estendre a Roma, que les qualificà de bacanals (de Bacus). El personatge cavalcat en l’ase figurava ésser el rei i se’l feia objecte de tota mena d’honor i distincions. A Roma celebraven la festa d’aquesta divinitat gentílica per Cap d’any. Fou costum de cremar un ninot.

Roma va estendre a les festes saturnals molt de l’esperit i del sentit de les cerimònies que expliquem, i molts d’altres pobles antics en celebraven de semblants. Es caracteritzaven per la suspensió momentània de les lleis civils i morals; eren períodes d’exaltació, d’alegria exuberant, que coincidien generalment amb les feines pròpies de la sembra o de la sega.

Les saturnals romanes commemoraven el regnat feliç de Saturn, en el qual no hi havia discòrdies, distincions socials ni restriccions. Era la representació de l’edat d’or, en la qual hom deia, però, que es feien sacrificis humans.

En les saturnals, que duraven set dies, ja no hi havia cap mena de sacrifici. Era molt característica la gran llicència permesa als esclaus, que durant aquells dies eren els amos, i designaven per sort el qui fóra el rei d’entre ells.

Aquestes festes es feien pel desembre i sembla que eren la continuació de les festes egípcies dedicades al bou Apis, anomenades xerups, com hem dit adés. Durant les saturnals, els tribunals no actuaven, el capitoli no es reunia, es suspenien les accions militars i no s’escometia cap empresa d’una mica d’importància. L’emperador permetia que els seus servents s’asseguessin a la seva taula. Els criats i els esclaus de tota mena gaudien de la més gran llibertat, es disfressaven i corrien pels carrers amb gran gatzara i es lliuraven a les llicències i a les folgues més atrevides i agosarades. Els criats es feien servir per llurs senyors, es vestien amb llurs robes i es posaven llurs joies. Els magnats i grans senyors permetien que durant aquestes festes se’ls robés amb tota impunitat.

A les províncies, les coses passaven conservant més el caràcter antic. Un manuscrit grec autèntic, en parlar del martiri de sant Daci, explica que els soldats acampats en el Danubi, a Durostolm, sota l’imperi de Maximià i Dioclecià, trenta dies abans de la festa escollien d’entre ells el més gentil i bell i l’elevaven a la categoria de rei. Durant el seu breu regnat, li tributaven tota mena d’honors i li procuraven tota llei de gaubances, i el trentè dia hom l’obligava a matar-se en l’altar de Saturn que ell personificava. L’any 130 la sort va recaure damunt de Daci, que va refusar la designació i el van decapitar a Durostolm.

Segons sant Jeroni, sant Daci fou sacrificat a Nidèmia, Itàlia del Nord, per haver-se negat a prendre part en les saturnals. La seva festa té lloc el dia 20 de novembre.

El rei de les saturnals, a Roma, era purament de broma.

A Roma, quan l’any començava el primer de gener, es celebraven les saturnals pel desembre, i quan començava pel març, tenien lloc pel febrer o als començaments del març, data que ha restat establerta per a les Carnestoltes.

La festa de les matronàlies, durant la qual les dones esclaves tenien els mateixos privilegis que els esclaus per les saturnals, es celebraven sempre el primer de març. Era l’estació del treball de la terra i de la sembra, propi per al culte de Saturn, que és una divinitat agrícola per excel·lència.

A Creta, Rodes, Tessàlia, Olímpia i en molts indrets es celebraven les festes en honor de Cronos (Saturn sota una de les seves facetes). Hi havia sacrificis humans.

Més tard els rodis van substituir la víctima usual per un condemnat, com ho feien els celtes en temps de Cèsar. El duien fora de la ciutat, l’embriagaven i el degollaven.

Les festes saturnals, que primitivament havien tingut caràcter comunal, van prendre més endavant caient familiar i cada família elegia el seu rei, semblant al nostre rei de la fava de què parlem en el dia dels Reis.

Les Carnestoltes del pobles cristians són un equivalent de les saturnals romanes; per això a França, a Itàlia i a la Península Ibèrica, on la influència romana va ésser la més duradora, un dels trets característics de la diada és la confecció d’un ninot grotesc, que personifica la festa i que, després d’una carrera de glòria, és destruït o cremat en públic. Aquest rei de les Carnestoltes és, doncs, la supervivència de Saturn.

Dins aquest mateix ordre d’idees, Roma va establir les lupercàlies, que tenien lloc el 15 de febrer. Es celebraven a la cova Lupercàlica. Consistien en el sacrifici d’un boc i d’un gos i l’ofrena de pastissets fets per les vestals amb espigues de la darrera collita. Eren conduïts al lloc del sacrifici dos minyons fills de grans patricis. Amb els coltells bruts de la sang de les víctimes els mullaven el front i els eixugaven amb borrallons de llana sucats amb llet. Els minyons havien de riure mentre eren objecte de la cerimònia. Per efecte d’aquesta consagració els minyons prenien sentit sagrat i es convertien en lupèrcols. Les pells dels bocs sacrificats eren tallades a tires, que portaven els lupèrcols a les mans. Es pot dir que aquests anaven nus, car es cobrien només amb pells de boc que els tapaven una mínima part del cos. Voltaven pels carrers de Roma i amb les tiretes de pell de boc copejaven tantes dones com trobaven. Les dones es deixaven pegar gustosament, perquè creien que així esdevenien fecundes i s’asseguraven de no ésser estèrils. Hom considerava els lupèrcols com a posseïts de la divinitat. Les lupercàlies, originàriament, foren festes pròpies dels pastors encaminades a preservar els ramats dels mals esperits i assegurar-ne la reproducció. Sembla que tingueren el sentit determinat de guardar el bestiar de l’atac del llop, i que d’aquesta circumstància va prendre nom la festa. El seu origen sembla ésser molt anterior a Roma i provinent de pobles de cultura pastoral. La festa va subsistir en ple cristianisme fins que a l’any 496 va prohibir-la el papa Gelasi.

El subconscient de la gent encara recorda l’envejada edat d’or que va florir durant el faust regnat de Saturn i precisament la situa i la relaciona amb les Carnestoltes. Conta la tradició que abans les bèsties parlaven i sostenien converses entenimentades i sàvies amb les persones. També parlaven els arbres i les herbetes, i tots es desfeien per ajudar a ben viure l’home. Les aigües anaven i venien soles o dins de càntirs a gust i conveniència de la gent i hom no n’havia d’anar a cercar. Conten que una vegada una vella molt vella, que ja no s’aguantava de tant que ho era, per les Carnestoltes va sentir-se rejovenida i es va fer el propòsit d’anar-se’n al ball, en comptes d’endegar el sopar per als seus. Del bosc li van comparèixer a casa un parell de troncs d’arbre que necessitava per a encendre el foc, i també se li van presentar dos grossos càntirs plens de l’aigua que havia de menester per a fer bullir la perola. La vella tota es va enfurismar, perquè la presència dels arbres i de l’aigua l’amoïnava i la comprometia. Es va contenir i no va dir res. Les bèsties que tenia a casa, en veure que s’empolainava, li van indicar que potser no obrava amb prou seny, car a la seva edat no esqueia abandonar la feina de la casa per anar-se’n al ball. El consell del gat, del gos, del porc, del ruc i encara dels altres animalons casolans va enfuriar tant la vella que no pogué contenir el seu enuig i els va maleir a tots. Digué a les bèsties que tant de bo que mai més no poguessin dir paraula. Als arbres els desitjà que no es poguessin moure més del bosc per ells mateixos i que es tornessin muts, i a l’aigua que no es pogués moure al seu pler. I per efecte de la maledicció de la vella, les bèsties mai més no han parlat i els arbres i l’aigua mai més no s’han mogut del seu lloc.

Una altra tradició del mateix ordre conta també que temps era temps les pedres eren flonges i dòcils, posaven gran cura a no copejar ni fer mal a la gent i espontàniament se n’anaven d’allí on les necessitaven. Una bella manera de començar les rondalles diu:

«Vet aquí que quan les bèsties parlaven i les pedres caminaven, va passar que…».

I heus ací que una vegada per les Carnestoltes hi havia un mestre de cases que, en comptes de treballar, se’n volia anar de folga; però com que estava pujant una paret de pedra seca, les pedres, que sabien que les necessitava, li van comparèixer en gran munió perquè se’n servís. Llur presència el va enutjar i el va comprometre, puix que el convidaven a la feina en uns moments en què ell volia vagar, i molt furiós va maleir les pedres tot dient-los: «Pedres maleïdes, així no us poguéssiu moure mai més soles i no amoïnaríeu la pobra gent», i les pedres, per efecte de la maledicció, mai més no s’han bellugat soles, i no tan sols això, sinó que es van tornar rabioses i furioses i fan mal al qui les toca si no les tracta amb compte.

L’etnografia s’ha adonat de la semblança d’alguns dels costums de les Carnestoltes amb les festes romanes dels difunts, i de la persistència existent arreu de vestir-se de difunt segons la visió que els romans tenien dels la res o manes, llurs divinitats funeràries. Cal tenir en compte que un dels passatges principals de les velles festes simulava la mort del déu o del magnat, de la qual es seguien les cerimònies funerals inherents a la categoria excepcional del difunt que tractaven d’honorar.

Les festes religioses fenícies tenien el caràcter de romiatge funerari, perquè els temples estaven a dalt dels turons. Una de les més típiques era la d’Adonis, que es celebrava a Altea durant l’estiu i hi acudia gent de tota la Fenícia. Una mena de processó passava per les altures del Líban i es deturava en nombrosos punts de la ruta que, segons la tradició, marcaven les etapes de la cacera d’Adonis. Encara avui a Chinch, a poca distància d’Afla, un baix relleu rupestre mostra el déu atacat per una bèstia salvatge i, al seu costat, la deessa com es lamenta.

Aquestes festes commemoraven la mort d’Adonis. A l’entrada del temple o en terrasses es disposaven imatges de terra cuita del déu. Les dones les voltaven, es lamentaven i feien danses acompanyades de cants tristos. Per aquesta època també es sembraven llavors que hom procurava que grillessin ràpidament, i que es marcien sota la xardor del sol de juny. Era el símbol del destí efímer del déu. Així venia a recuperar-se fins a cert punt l’esperit de la vegetació, atacat per la falç o la xardor de l’estiu.

L’idil·li XV de Teòclit Les Siracusanes explica com se celebraven a Alexandria les festes per la mort d’Altammuz, que era l’Adonis babilònic. A Tir hi havia també una festa cèlebre, la de Melgar, fundador de la ciutat que havia mort en apoteosi damunt d’una pira, i per tal de recordar-ho cremaven solemnement la seva efígie. És molt probable que originàriament es sacrificaven víctimes humanes. Els grecs van assimilar Hèrcules a Melgar.

El culte als morts es confon amb els cultes a les divinitats de la vegetació. Els ritus cultuals a la lluna i a la terra eren propis de societats màgiques que practicaven cultes de sacrificis sagnants amb fins conduents a l’obtenció de la fertilitat.

El culte als morts, tan arrelat a Roma, tenia lloc per ninou, i era dedicat a Bacus. Bona part del poble romà, que participava en aquesta festa, es volia atreure la simpatia dels esperits dels morts, o sia els larves, imitant-los i vestint-se de la manera més aproximada possible a la forma que el vulgus creia que tenien. La cerimònia es feia al vespre; els larves es vestien amb una llarga túnica blanca i es cobrien la cara amb una careta també blanca.

Les consuàlies romanes anaven destinades a conciliar-se els esperits dels morts benèvols i a expulsar els dels malèfics. Tenien lloc a les cruïlles dels camins i cada persona feia un ninot que posava al peu de casa seva. Els ninots dels ciutadans eren qualificats de maniae i els dels esclaus de pilae. Fins ara, entre nosaltres, un dels actes més importants de les festes de caràcter col·lectiu és l’enterrament del Carnestoltes. El sentit funerari perdura, per tant, amb tot el seu caràcter.

La persistent presència del encamisats a l’enterrament del ninot Carnestoltes, vestits amb una camisa blanca de dona i enfarinats de cara unes vegades i amb caretes de calavera altres, concorrent a un acte que aparentment és funerari i que per regla general es celebra al vespre, sembla que ens acosta molt a la idea que informava el sentit i la indumentària en ús entre els romans que prenien part en les festes de culte als morts celebrades en honor de Bacus.

A Mura el diumenge feien un àpat col·lectiu i comunal, qualificat de farinetes, al qual acudia tot el poble, des del més ric al més pobre. Durant el matí l’església celebrava una solemne festa de difunts a la qual assistia la majoria del veïnat que no intervenia en el cuinat, i després de la funció religiosa el sacerdot beneïa les grans calderes del menjar. Vers la una es feia el gran àpat enmig de la plaça, menjar que recorda els grans àpats funeraris i mortuoris propis de molts pobles i de gran nombre de cultures tant retardades com avançades i que tanta importància havien assolit a casa nostra mateix fins fa quatre dies. En la pàgina 374 en parlem més extensament.

Una altra resta de les festes saturnals celebrades a la primeria d’any a Grècia. Roma, Teutònia, és la del carrus navalis, que consistia en un carro en forma de nau.

A Egipte aquestes festes eren dedicades a Isis; a Grècia, a Dionisos; a Roma, a Bacus, i a Teutònia, a la deessa Herta o Nerta, la mare terra, que portava per símbol una arada. A Atenes el carrus navalis anava pels carrers; a Roma, per la mar, i a Teutònia, pels camps.

El carrus navalis anava voltat de dones que només portaven una camisa molt curta que deixava veure les vergonyes. Feien balls promiscus. Cantaven cançons de molta intensitat satírica contra la religió i l’Estat; eren, sobretot, d’un sentit obscè i pornogràfic molt accentuat. Sembla que aquest costum ja es practicava a Grècia en el segle VI abans de J. C., segons hom pot veure en la decoració de vasos de l’època. A Roma estava molt estès el carrus navalis a les darreries de l’imperi.

La festa del carrus navalis també s’havia celebrat als països nòrdics i germànics. Ocupaven las naus persones d’ambdós sexes que cantaven cançons molt llicencioses i d’un gran llibertinatge. A voltes el vaixell era substituït per una arada o la deessa.

En el segle XVII el concili d’Ulm, com a resultat de les seves deliberacions, va prohibir que el dilluns de les Carnestoltes el carro sortís a passejar pels camps i pels conreus.

És notable d’observar que antigament en les Carnestoltes barcelonines havien sortit naus i gran vaixells plens de gent que es lliuraven a les bullícies i a les expansions pròpies dels temps de què parlem.

Una nota típica de les Carnestoltes de Reus era una gran carrossa que figurava un vaixell armat de canons de per riure i d’altres artefactes per a engegar focs d’artifici sorollosos. Assistia a totes les cavalcades, passades i cercaviles pròpies d’aquests dies i venia a simbolitzar l’esperit de la festa.

Un altre detall sobresortint del costumari de què tractem és la gran intervenció de les dones i el grau d’inexplicable llicència i llibertat amb què parlen i accionen. En diversos dels balls i representacions propis de les Carnestoltes les dones hi exerceixen un paper prominent i es comporten de maneres molt desimboltes. Per explicar-nos aquest fet observat arreu dels pobles europeus, especialment els meridionals, cal tenir en compte que en les societats primitives era la dona la qui conreava la terra, puix que hom establia una relació entre la fecunditat femenina i la del sòl, i creia que les llavors sembrades per dones i cultivades per elles donaven més fruit o llevaven més bé. En iniciar-se l’agricultura, aquesta fou patrimoni de la dona; l’home es dedicava a feines més fortes, sobretot a la cacera i a la recria del bestiar gros i bosquetà. La intervenció gairebé exclusiva de l’home en les feines del camp representa una segona fase dins de l’art del conreu de la terra. Encara avui, en els pobles de cultura retardada, l’agricultura és feina femenina, com ho són la construcció de la casa, la de la terrissa i de tot l’altre utillatge d’ús domèstic i casolà precís per a la vida de la llar i per al conreu de la família. És possible que per efecte d’un principi de màgia simpàtica hom cregués que la llicència en el parlar i els gestos obscens podien influir en la fertilitat de la terra i en la fructificació de les llavors, com també podien ajudar a la fecunditat i reproducció de l’espècie humana. I la llicència era precisament patrimoni femení, atès el suposat parentiu entre la terra i la dona. Hi ha pobles on les feines de la sembra i de la preparació de la terra perquè rebi les llavors vénen a ésser una funció sagrada i participen de cerimònia litúrgica religiosa. Les dones, en aquell moment, estan investides de facultats i dons sacerdotals. Les inexplicables llibertats femenines de paraula i de gest durant les Carnestoltes poden reconèixer origen religiós i ritual. Són propis d’aquest moment de l’any els anomenats balls de cançons, en els quals intervenen gairebé només les dones i són fets al so de les cançons més atrevides i lliures, acompanyades de gestos i accions del mateix sentit que les paraules. Les dones sembla que per un moment perdin llur pudor sexual i s’abandonin a una liberalitat inexplicable. La parèmia es fa ressò d’aquesta disbauxa i ens diu:

És opinió popular que per aquest moment de l’any totes les valors sensuals reviuen i refloreixen, i abundant en aquesta opinió ens diu la parèmia:

Durant aquest moment de l’any hom troba danses de dones soles i d’altres en les quals un home balla amb més d’una dona, és a dir, que les dones sobrepassen en nombre els homes. Sovint les ballaires són amb preferència casades o noies d’un ordre determinat. Aquestes danses recorden cerimònies i ritus encaminats a afavorir la fertilitat de la terra i l’èxit de la sembra.

La creença en la superioritat de facultats de la dona per a la germinació de les llavors va comportar l’hegemonia femenina dins de la societat i va originar el matriarcat, que concedí a la dona l’autoritat familiar per damunt de l’home i una certa ginecocràcia, de la qual encara es troben restes en el costumari de les Carnestoltes, i sobretot per Santa Àgata, el dia 5 de febrer.

Per efecte d’altres concepcions completament oposades a les anteriors, durant un període de la multimil·lenària vida de la humanitat, hom considerà les dones com de propietat comunal, o sia com un efecte d’interès col-lectiu, i en, va disposar com ho feia dels béns generals del comú, prescindim de llur voluntat i afectes. I hom les donava als fadrins que se’n feien mereixedors i se les venia com ho hauria pogut fer amb un cavall, un bou o un altre animal qualsevulla. També trobem restes d’aquests estats de cultura en el costumari de què parlem.

Una altra característica dels costums del moment de l’any de què parlem és el canvi de valors dins de diferents ordres. Els principis morals i bàsics que hom té per absoluts i incommovibles es capgiren i trontollen per uns moments de disbauxa i de follia i hom admet durant aquest període atreviments i llicències que l’ètica més elemental refusa en tot altre moment. Els principis d’autoritat i de propietat sembla que s’esfumin. La fadrinalla inconscient s’erigeix en regidora de la cosa pública i es fa mestressa de béns i efectes particulars tinguis per sagrats durant la resta de l’any.

Alterat pel cristianisme l’antic ordre d’idees i conceptes de les coses, les festes de caient gentílic van perdre llur valor, però el poble seguia lliurant-se a les antigues pràctiques pròpies de les lupercals. El Deuteronomi prevé que els homes no han de vestir-se amb els hàbits de les dones, ni aquestes amb els d’aquells, car és considerat com una greu ofensa a Déu Nostre Senyor. En el segle IV, el savi bisbe barceloní sant Pacià va escriure unes invectives contra la festa anomenada del Cérvol, en la qual, segons ell diu, es vesteixen els homes amb pells d’animals i corren pels camps i entren per les cases fent gran mal al comú i ofenent Déu. Entre les prohibicions que figuren en el Liber Poenitentialis de Canterbury del 668 es llegeix que si algú es passeja disfressat de cérvol o de brau durant les calendes de gener, és a dir, vestit de bèstia o amb pells i testa d’animal, complirà tres anys de penitència, per tal com això és diabòlic. Malgrat les comminacions eclesiàstiques, les disfresses d’animals han perdurat fins a temps moderns. Entre els rodolins de les auques set-centistes que il·lustren les primeres planes del present capítol n’hi ha bastants que figuren gent vestida a tall de bèstia, i en el curs de la relació del costumari carnestoltesc del nostre temps tindrem ocasió de parlar de diverses disfresses d’aquest tipus. Podem creure que, amb més o menys arrelament i en un sentit o altre, continuaven les follies de les antigues lupercals.

Malgrat la gran influència que Roma va exercir damunt del nostre poble, creiem que entre els costums de què tractem n’hi ha d’autòctons anteriors a la civilització romana que poden respondre als ritus i cerimònies aborígens. Inseguint les teories modernes de l’etnografia, sembla que la majoria dels costums d’aquest moment de l’any reconeixen un origen en les primitives cultures agràries, puix que són les que han deixat una petjada més pregona arreu dels pobles actuals i la més important i estesa. Les cultures caçadora, pescadora i ramadera representen un moment més breu dins de la vida de l’home, que no va elevar notablement el seu nivell fins que va descobrir el conreu de la terra, activitat que ha estimulat sensiblement el seu enginy i que ha ocupat gran part de la seva vida.

Per efecte de les diverses alteracions i commocions sofertes pel calendari, bastants costums derivats de les creences referides són practicats en moments que cauen fora del període de les Carnestoltes, que n’és el moment culminant. Es pot dir que se’n troben d’escampats per tot l’hivern i àdhuc per la primavera. Entre les diverses festes que per llur origen cauen dins del marc dels costums de què parlem hi ha la de Sant Nicolau amb l’elecció d’un bisbetó o abató i la mort d’un gall per part dels nois; la dels Innocents, tan variada de costums; l’elecció de l’abat dels boigs la nit de Sant Silvestre i la seva presa de possessió l’endemà; alguns dels jocs de Cap d’any, tals com el de la comare, el de la porra i el de la llet, i la passejada de l’ase del Vallespir, de què parlem en les pàgines 339 a 346 del I volum; l’elecció del rei de la fava pels Reis, que hem explicat en la pàgina 431 del susdit volum; els cossos i curses del dia de Sant Antoni, els diables que volen temptar-lo i, a Mallorca, la condolada de sa Comanda, que té molta paritat amb els sermons d’en Carnestoltes, tan freqüents al continent; la cacera de l’ós, que tant es fa per la Candelera com per les Carnestoltes; alguns del costums de la Pasqua, tals com la mort del bojot a les Balears, que per les terres peninsulars hom identifica amb Judas. També tenen molts punts de contacte amb el costumari de les Carnestoltes les caramelles, les bromades i jocs propis de la mort del porc i àdhuc alguns costums rurals del Corpus.

El costumari de les Carnestoltes és tan extens i divers i es troba tan difós dins del calendari, que la seva ordenació ens ha resultat laboriosa i complexa. Sembla que el més lògic és seguir estretament la seva cronologia, però es dóna el cas que diversos dels costums es produeixen en dies ben diferents segons els llocs, fins al punt de resultar difícil l’establiment precís de dates. També salta a la vista la diversitat existent entre la categoria dels costums propis de la ruralia i la de la majoria dels que es practicaven per les poblacions d’alguna importància. Davant de l’extens panorama que tenim a la vista, ens ha semblat que el millor que podem fer és parlar dels aspectes més interessants del costumari carnestoltesc de manera global, prescindint del lloc i del dia en què es produeixen. La gran majoria dels costums inclosos en aquest capítol són propis dels llogarrets petits, on s’ha conservat un corpus més important de costums d’origen pregonament reculat. En un altre grup inclourem els costums propis dels nuclis importants de població, també ben diversos, però generalment més refinats. Tractarem en darrer terme d’aquells costums propis de dies determinats del cicle carnestoltesc dels quals no haguem hagut de parlar en tractar dels grups anteriors.