DIMECRES DE CENDRA

ÉS el primer dia de Quaresma. Les gents amigues de la folga el tenen com el darrer dia de les Carnestoltes. Això fa que el dia d’avui es confonguin els costums austers del període que comença amb les bullícies i boires del que fineix.

Com a corol·lari de les festes de les Carnestoltes havia estat costum de sortir a berenar a fora. Fins a la darreria del segle passat es pot dir que sortia tota la població en massa. A la una sortien els vigilants i els «serenos» a vigilar llurs barris per tal de dificultar l’acció dels malfactors, que haurien pogut obrar amb gran llibertat, perquè gairebé ningú no era a casa. Les persones que per alguna circumstància no havien pogut sortir a fora, es deixaven caure, cap al tard, a la muralla mes immediata al Portal de l’Àngel, que era per on passava més gent, per tal de veure la gran gentada que tornava a la ciutat.

Les persones que el dia d’avui anaven a berenar a fora deien que anaven a enterrar el Carnestoltes. A Madrid deien que anaven a enterrar la sardina, apel·latiu que d’algun temps ençà s’ha estès entre nosaltres.

Prenent l’expressió al peu de la lletra, a casa nostra és costum enterrar una arengada que hom cobreix amb un plat, cassola o altre objecte de terrissa en lloc ben assenyalat, perquè l’any següent, en sortir a fer la mateixa forada, sigui fàcil de trobar; hom posa un veritable interès a fer-ho així, en la creença que d’aquesta manera adquireix com una mena de dret d’anar sempre al lloc on s’ha deixat enterrada l’arengada l’any anterior.

Durant un període de temps molt breu de la darreria del segle passat, les merceries i botiguetes de petites joguines venien uns taüts de cartó, amb una inscripció epitàfica al damunt, destinats a posar-hi l’arengada que hom enterrava. La innovació no va agradar i aviat es va perdre.

Encara que avui, com a primer dia de Quaresma, era el primer dia de dejuni, la majoria dels qui anaven a berenar a fora menjaven porc per darrera vegada. Els més devots iniciaven els dejunis quaresmals i menjaven bacallà a la brasa.

Era costum estès de trencar algun dels estris de terrissa o de vidre utilitzats per al berenar. Les mestresses de casa solien portar-se’n la vaixella i els atuells esbroquellats i mig dolents per tal de poder-los trencar sense recança un cop fets servir. Es trencaven a cops de pedra, per torn, entre els concurrents al berenar i des d’una certa distància, com si hom tirés a la rutlla. Alguns dels testos o bocins eren enterrats en lloc fàcil de trobar l’any següent. Era i és costum de cercar cada any els testos enterrats l’any anterior, i hom té joia i goig de trobar-los. Per tant, hom sol berenar cada any en el mateix indret per poder cercar els testos de l’altre any. En aquestes forades era costum de remullar el berenar amb bon vinet. També era costum de lliurar-se a la dansa al so de guitarres o d’altres instruments fàcils de tocar pels ignorants en música.

El significat estrany del qualificatiu d’enterrament de la sardina es fa difícil de comprendre. L’eruditíssim senyor Bastús diu que recorda el costum d’enterrar, en ta1 dia com avui, una carcanada o espinada de porc, que rebia el nom de sardina, com a símbol del fet que, durant el període quaresmal, hom no podia menjar carn de cap mena, i molt especialment de porc. Aquesta opinió del gran polígraf resulta molt dubtosa. Nosaltres no hem trobat cap rastre demostratiu que la carcanada del porc ni de cap altre animal hagi estat anomenada sardina. Altrament, la carn del porc ha estat to6-temps massa estimada i preferida, i abans sembla que encara més que no avui, per a enterrar i llenyar una part tan estimada i valuosa. També s’ha dit que hom enterrava el ninot Carnestoltes amb una sardina a la boca i que a ella fa referència l’apel·latiu que hom aplica al dia d’avui. Nosaltres no hem trobat cap dada concreta i precisa que hom enterrés el ninot. Hom el cremava, el tirava al riu o al mar, l’esparracava, però no sabem concretament que s’enterrés. En les tres auques de les Carnestoltes que coneixem, de primeries del segle XIX, hi ha un rodolí amb un que cava, el qual té al costat un ninot que, segons sembla, deu voler enterrar. El creiem simbòlic i no real. També parlem de l’enterrament d’en Carnestoltes, sense enterrar-lo de fet. Per les dades que ens són conegudes podem creure que la forma d’enterrament d’en Carnestoltes és una manera simbòlica d’indicar la desaparició del ninot, però no l’acte material de soterrar-lo. Si no s’enterra el ninot, difícilment se li pot posar una sardina a la boca. En cap dels rodolins de què hem parlat, ni en el personatge que figura en una capçalera de romanç que representa la sortida de l’enterrament pel Portal de l’Àngel, hom no endevina que el ninot porti res a la boca que pugui recordar la sardina de què parlem. Enterrar una sardina no s’explica, puix que avui s’inicia el període del consum material i de l’enaltiment simbòlic del peix. Sembla lògic que, en lloc d’enterrar-la i anorrear-la, hom l’hauria d’enaltir. Creiem que l’origen del qualificatiu que ens ocupa ha d’ésser d’arrel profunda, atesa la seva gran extensió i generalització. El seu significat, però, se’ns fa impenetrable.

No hem trobat cap referència a casa nostra —repetim-ho— que la carcanada del porc sigui anomenada sardina, ni hem trobat cap rastre que hom enterrés ossos de pon el dia d’avui. L’enterrament d’ossos de porc, així com d’altres despulles animals, és la resta de vells ritus de sembra que es practicaven per l’octubre i dels quals parlem en tractar d’aquest mes, però no eren propis del temps de les Carnestoltes, en què ja fa temps que s’ha sembrat, almenys a casa nostra.

Més aviat sembla la resta d’un ritu agrari l’enterrament de la cassola que fa com de llosa a l’arengada. Pel pla de Barcelona hom havia fet l’àpat de fi de sega al camp mateix. Hom enterrava l’olla en un punt qualsevol del camp, i era tingut per molt bon averany per a la collita que, en llaurar, la rella la topés i la trenqués. En estats molt reculats de cultura, per tal d’assegurar l’èxit de la sembra hom havia enterrat una persona entre els solcs. L’olla dels segadors i la cassola de les colles del dia d’avui poden molt ben ésser les succedànies de les víctimes humanes de la sembra. Hom troba diversos documents de cultura popular en els quals a través de tot un rengle de gradacions els estris de terrissa han substituït l’home.

Els nostres avis creien que la Quaresma no comença fins al migdia d’avui. Portats per aquesta opinió els qui volien anar a enterrar el Carnestoltes i fer un dia de xefla procuraven sortir de la ciutat abans de migdia i així es creien dispensats de pecar, puix que havien començat la bulla dins encara de les Carnestoltes.

Sembla que antigament s’havia fet una simulació com si la Quaresma al punt de migdia tanqués la ciutat i considerés com a gents pecadores les qui se’n trobaven a fora a fer dinades i berenades. Un dels portals era tapat amb un llençol a tall de cortina. Al seu davant es posava un personatge vestit de vella amb robes negres i amb la cara plena d’arrugues i, tal com anaven arribant les colles dels qui havien sortit a fora, els apartava el llençol perquè passessin i els deia mil penjaments per llur poca devoció. No tenim dades demostratives que la representació estigués encara en ús llavors dels grans Carnestoltes del Born, però és molt curiós d’observar que l’autor d’una de les auques dels costums de les Carnestoltes d’aquells temps se’n fa ressò en el darrer rodolí.

Era corrent simular l’enterrament d’en Carnestoltes per colles que tornaven de fora i menaven un ninot estirat que portava una sardina a la boca, que era la que enterraven en lloc del ninot, puix que moltes vegades, com que el personatge era fet d’un bot que tenia el seu valor, hom no el destruïa. Aquest costum pot ben ésser d’influència castellana, puix que si fos netament nostre, creiem que hom hauria qualificat l’acte d’enterrament de l’arengada i no de la sardina. Hom donava a aquesta arengada sentit eròtic.

Vers mitjan segle passat van organitzar-se uns enterraments molt grotescos. El ninot estava format per un bot de vi vestit de manera que semblés un home. La xeremina o broc de banya per a beure figurava el nas o a voltes altra part vergonyosa. Els concurrents a l’enterrament anaven vestits com de frares i de gent de religió amb llargues barbes d’estopa, duien paper de solfa a les mans i simulaven cantar absoltes i salms amb veus esquerdades i dissonants. Molts anaven proveïts d’esquelles de llauna i de morters per a fer un soroll infernal que feria les orelles. Anaven organitzats com en processó. Duien pales de forner amb gats vius ben lligats al damunt a tall d’imatges de sants. Sovint inquietaven els animalons per tal de fer-los grinyolar i desesperar.

Abundaven els qui portaven una galleda plena d’aigua o d’una sutzura de mala olor i amb una escombra o pinzell d’espart, a tall de salpasser, feien asperges molt sovint i remullaven els espectadors. Les paròdies d’absoltes eren grolleres, fins al punt que no val la pena de transcriure-les. De tant en tant el seguici s’aturava i els concurrents anaven a xuclar el nas del simulat difunt, és a dir, a beure del vi contingut en el bot que li feia de cos. Hom deia que es bevia la sang del Carnestoltes, que, com a subjecte distingit i persona principal, la tenia dolça. A més dels asperges també era costum d’encensar el difunt amb soles de sabata i pell de bot empegat que hom cremava dins de cassoletes i de bacinets suspesos per uns cordills a tall d’encenser i que hom feia balancejar contínuament. La pell cremada feia una fumera i una mala olor molt intenses.

Les colles que ara fa un segle sortien a enterrar la sardina i el Carnestoltes solien portar dos ninots, el que anaven a enterrar i un que volia representar la Quaresma, figurat per una dona mal vestida que tractava de semblar vella. La portaven dalt d’un pal. Li donaven caràcter grotesc amb un collaret fet amb arengades rovellades, com més grosses millor. Anava coronada amb espinacs i fulles de bleda. Duia a la cintura uns rosaris fets amb castanyes ben grosses i uns escapularis fets també amb una arengada. Duia les faldilles i part del cos coberts de fulles de col i d’altres verdures. De tornada a la ciutat, algunes vegades les colles a què ens referim havien fet com una mena de processó amb atxes enceses, presidides pel ninot que simbolitzava la Quaresma.

La majoria dels qui concorrien a l’enterrament tornaven a casa mig embriacs. S’havien distingit per l’organització d’aquest tipus d’enterrament els clients d’unes tavernes del carrer de les Carretes i d’altres dels voltants. Una cançó vulgar d’aquells temps deia:

Parodiaven el cant de les absoltes, la lletra de les quals estrafeien en to còmic í irònic, o bé cantaven altres esparses del tot diferents, que res no tenien a veure amb les absoltes, però en conservaven la salmòdia i oferien generalment caient escatològic.

En alguns llocs, com Ripollet, Barberà del Vallès i d’altres, el ninot era entrat dintre de l’església i allí se’l feia objecte d’estranyes cerimònies, com si li cantessin els funerals a cos present; el capellà havia d’abandonar l’església als conductors del ninot, car és probable que si s’hi hagués oposat hi hauria sortit perdent. En efecte, per part d’aquests no hi havia pas mal intent, sinó simplement una accentuada fal·lera de divertir-se, i calia deixar les portes del temple obertes, ja que del contrari es corria el risc que la multitud les esbotzés. Aquests actes d’irreverència solien ésser fets pels elements més avalotats, entre els quals n’hi havia un que actuava com de capellà, qui en diverses poblacions ja era conegut pel capellà del dimecres, referint-se al dimecres de Cendra. Aquests costums, que poden semblar un xic estranys a primera vista, havien estat corrents arreu anys enrera. A Châlons-sur-Marne i a Artois, a la Champagne francesa, sembla que eren els mateixos capellans els qui prenien part en l’estranya cerimònia. El ninot era conduït a l’església, on un canonge amb els hàbits al revés deia una oració fúnebre, pintoresca o ridícula, que donava a la cerimònia un aire còmic, mentre en el cor sis xantres amb veus estrafetes i dissonants cantaven un miserere del mateix caient que l’oració fúnebre.

En les poblacions un xic importants el ninot no és destruït; es guarda el seu infeliç cos a fi de treure’l de nou l’any següent, però en els pobles i viles petites sol ésser destruït. Cal tenir en compte que sempre parlem en termes generals. Els procediments són variats; el més comú és el de cremar-lo; cal advertir que la foguera que s’encén per al sacrifici de la figura és sempre formada per palla, i molt raríssimament per llenya o altra substància; com que la palla sol alçar forta fumerola, l’operació de la crema del personatge es titula d’ordinari fer els fums al Carnestoltes. En alguns pobles de l’Empordà, tots el veïns donen un grapat de palla, que els fadrins passen a recollir, per a formar la foguera.

Al Baix Llobregat, la fadrinalla voltava totes les cases, dins de les quals entrava i seguia amb tota llibertat fins al darrer recó per tal d’emportar-se’n les escombres velles que hom ja solia guardar per a aquests temps. Si no en trobaven de velles s’enduien les noves. Amb totes les escombres que havien pogut aplegar feien una gran pila enmig de la plaça, damunt de la qual posaven el ninot i hi calaven foc.

Hi ha llocs, sobretot a l’Urgell, en què el ninot, penjat en un lloc alt, és cosit a trets com si fos una rodella, i hom no para de disparar fins que es crema o es desfà, per l’estil de com es feia a Menorca amb el bojot. És menys comú d’enterrar-lo com si fos en realitat un ésser mort. En les poblacions petites és general vestir-lo com un pagès, emprant robes d’ús comú, però ja molt velles i inservibles, a fi que, puix que s’han de fer malbé, no es perdi una gran cosa. Quan no es passeja el ninot cavalcant un ase, se’l penja dalt d’un pal que se li clava per l’entrecuix, i quan es tracta de fer-li fums se’l posa dret dalt de la perxa o pal, de manera que queda com enfilat damunt de la pila que li ha de servir d’ara de sacrifici.

També havia estat estès costum a casa nostra, sobretot en les poblacions de tradició liberal i avançada, d’enterrar el ninot a trossos, i així es feia durar la gresca tota la setmana. D’un romanç en què s’expliquen les festes de les Carnestoltes de Reus copiem:

En dir que el dimarts anaven blancs i el dimecres negres al·ludeix a les lluïdes danses que es feien enmig de la plaça del Mercadal de Reus, el dimarts de Carnestoltes al matí, en les quals la jovenalla lluïa les seves millors gales, i les donzelles anaven totes vestides de blanc; en canvi, era costum un xic estrany el dimecres de Cendra emmascarar-se la cara, en anar a enterrar el Carnestoltes, sobretot el jovent amic de la bullícia i la gatzara.

A Manresa i a Bagà és costum d’esperar les colles que vénen de fora i des de les cases tirar-los un cabàs de cendra.

A Sallent, de retorn de la berenada típica, la fadrinalla feien el reimbau. Anaven tots vestits de negre. Duien una galleda amb aigua i un sac de farina. Portaven també una esponja agafada al cap d’una canya llarga. A tothom qui sortia per les finestres per veure’ls passar li mullaven la cara amb l’esponja i després li tiraven grapats de farina pel damunt, per a empastifar-la-hi. La gresca donava lloc a escenes còmiques i pintoresques. Va practicar-se aquest costum fins fa una trentena d’anys.

A La Bisbal sortien colles d’homes vestits amb camisa de dona i amb una espelma encesa a la mà. Anaven presidits per un que portava una campaneta, la qual tocava tot sovint i els preguntava: «On aneu? Què cerqueu?». «La veu», responien els de la colla. Finalment, quan ja havien passejat prou estona, simulaven efectuar l’enterrament d’en Carnestoltes.

A Ripoll, les colles que sortien a enterrar la sardina ballaven el tio Fresco, el Jan petit i el ball dels Cornuts. Per a fer aquest ball es lligaven un parell de banyes al costat del front, banyes que hi havia qui ja guardava i tenia expressament per a aquest objecte. El ball consistia en un ball rodó en el qual els ballaires cridaven i xisclaven tan fort com podien mentre donaven volts amb tota rapidesa i saltaven tan alt com els era possible.

El ball en aquest dia estava molt estès. Tots els de disfresses solien acabar al punt de les dotze de la nit anterior, però en sortir al camp era corrent ballar. No es feien funcions de teatre perquè no hi anava ningú.

De retorn, hom solia celebrar la primera sessió de teatre quaresmal. Com que per a molta gent era dia de trànsit entre les Carnestoltes i la Quaresma, hom no tenia per pecat certes coses que el dia de demà no hauria gosat fer. Hom solia representar diàlegs còmics i festius trets de textos de romanços interpretats personalment i no per ninots ni per ombres. Hom solia recitar en tertúlia Queló i Teresa o el Pintador i la Criada, conversa molt popular de festeig entre un indianaire o estampador i una serventa. També s’escenificava el Diàleg d’en Silvestre i la Mònica, matrimoni malavingut; La sogra i la nora, escena de batusses entre dones, i sobretot Els Fàstics, conversa entre un galant i una donzella a qui pretenia i que el desdenyava. Les paraules amoroses eren canviades per un rengle inacabable de penjaments, insults i dicteris pintorescos que feien esclafir les rialles dels circumstants. El paper de donzella solia fer-lo un fadrí vestit de dona de manera grotesca i malforjada. El text era amprat a la literatura de fil i canya i fou profusament imprès en romanços. N’hi ha un text vell en prosa que no sabem que fos representat. El de què se servien els nostres avis era en vers dictat a la segona meitat del segle passat. També s’havia representat a Reus. Un poeta de secà reusenc va dictar-ne una altra versió de valor molt inferior al de la versió popular a Barcelona.

També se solia fer la primera sessió d’ombres. Hom posava en escena els Lances de Carnaval, el sentit dels quals resulta prou expressat pel títol, i Las delicias del mar, en què es projectaven gran diversitat d’embarcacions.

Com un comiat a les Carnestoltes i com una mena de preparació als temps austers de la Quaresma s’havia fet una representació pintoresca que figurava una gran baralla entre l’all i el rave, els quals es disputaven els amors de la donzella ceba, que, coqueta i enjogassada, es deixava estimar pels dos galants. Intervenien en la farsa diverses hortalisses, a més de les indicades: el julivert com a criat de l’all, el nap, el meló, el porro, l’enciam, la col i la carbassa, que en llurs parlaments posaven de relleu les gràcies i propietats respectives, alhora que es retreien els defectes els uns als altres. Com que tendia a ponderar els personatges, la representació resultava més quaresma i que carnestoltesca; però, atesa la rigor que pesava damunt de tota mena d’espectacles durant el temps de Quaresma, hom representava avui aquesta farsa que participava dels dos sentits: el carnestoltesc i el quaresmal. Els personatges anaven vestits de capa i espasa i simulaven ésser gent d’alta alcúrnia, malgrat la vulgaritat de llur llinatge. Després de molt discutir sense poder-se entendre, es disposaven a resoldre les diferències a espasades; però, mentre desembeinaven els ferros, es presentava el Sol, pare i senyor de tots ells, puix que a tots els havia fet pujar amb els seus raigs. Anava acompanyat de la seva cort. En veure’l, tots el reverenciaven. El Sol els feia fer les paus, que acabaven amb tot de casaments: l’all amb la ceba, el rave amb l’enciam, el nap amb la col, i el meló amb la carbassa; el porro restava elegit gentilhome. Aquesta graciosa comèdia fou estampada a Barcelona a la darreria del segle XVII.

Les Carnestoltes tenen un petit refranyer: