RESTES DE CERIMÒNIES VENATÒRIES

TROBEM algunes representacions que tracten de figurar la cacera d’un animal i que poden recordar cerimònies rituals de tipus venatori pròpies de la primera edat de la pedra, quan l’home vivia de la cacera i al seu entorn giraven les pràctiques sagrades dedicades a les divinitats ascendents dels animals que desitjaven caçar.

És remarcable que aquestes representacions gairebé sempre tenen aire de dansa i són fetes, per tant, al so d’una melodia, detall que els dóna sentit i aire màgics o d’encantament, puix que és prou sabut que la música, en iniciar-se, va tenir valor màgic i fou posada al servei de les necessitats de l’home d’aleshores dins d’un pla netament utilitari. La valor emotiva i artística representa una derivació del sentit inicial de la música. La creació de la música fou francament pràctica. Hom li atribuïa la gràcia d’obrar per meravella i d’entendrir els déus i els éssers superiors que, pel seu efecte, decantaven llur voluntat a conveniència del qui la produïa. Aquesta creença explica la musicalitat de molts documents de cultura popular als quals no és indispensable la música. En aquest cas es troben molts dels jocs i representacions pròpies de les Carnestoltes.

És interessant de remarcar que, en les possibles restes de cerimònies venatòries que trobem, no n’hi ha cap de relacionada amb els animals que surten representats en la pintures neolítiques: el bou, la cabra, el cérvol i el senglar. Aquests dos darrers havien estat objecte de grans caceres fins a llur extinció, i sembla natural l’existència de cerimònies que s’hi relacionessin. És possible que en desaparèixer les espècies es perdessin les cerimònies que s’hi referien o que es desfiguressin fins al punt de no fer-se identificables.

La cacera dels animals petits no oferia lloc a la lluita i probablement per això no se’ls troba figurats en les pintures rupestres. Qui sap si no els estimaven, puix que entre la diversa ossamenta que surt en les excavacions prehistòriques de casa nostra no es troben ossos d’aus ni d’animals bosquetans petits. Malgrat haver estat la cacera la primera indústria de l’home per a procurar-se el menjar, i per tant les cerimònies venatòries les més arcaiques dins del costumari carnestoltesc, les que trobem són segurament tardanes dins d’aquest tipus de documents i amb tota probabilitat molt posteriors als ritus de sentit ramader i àdhuc a alguns d’agrícoles.

Dels animals profitosos a l’home, trobem figuracions de la cacera de la llebre i de l’ocell, i encara no tenen pas la importància de les dedicades a la captura dels animalots bosquetans i mig ferotges que encara poblen més o menys la nostra muntanya: l’ós, el llop i la guilla en darrer terme.

Per la conca del Segre es balla el Ball del Llebrot. La fadrinalla forma una gran rodona, al mig de la qual tanca un vailet, que és el que fa el paper de llebrot. Tots ballen i canten a llur gust, fent variades evolucions, però sense deixar-se anar de les mans, procurant tenir presoner ai del mig, el qual també fa les evolucions que li semblen, però pugnant per escapar-se de la rodona, ço que fa així que hi troba un punt flac. Tot l’interès dels qui formen la rodona és no deixar-lo fugir. Un cop ha pogut escapar-se es llança pels camps i conreus, on pot estirar i arrencar tot el que troba sense que se’l pugui comminar per res. Els companys de ball criden:

Amb aquest crit es llancen a la seva persecució tots els qui formaven la rodona; s’entaula entre un i altres una competència, el llebrot per veure de fugir i no deixar-se atrapar, mentre tots els altres pugnen per agafar-lo.

Pel Pallars havien ballat un altre ball del Llebrot de caient semblant al ball de la Comare. Un fadrí es vestia de llebrot amb pells de moltó. Una nota molt important era una cua excessivament llarga. Els fadrins feien un ball rodó pel seu entorn i procuraven arrencar-li la cua. Ell els esquivava a fuetades. Si li arribaven a prendre la cua, s’escapaven i ell els perseguia. La gresca durava a voltes hores i s’estenia per tota la població.

A Santa Eugènia, i sembla que en d’altres indrets de la Plana de Vic, s’havien figurat escenes de la cacera de moixons i llur repartiment entre el poble. Tractaven d’escenificar les cançons de l’Ull de Bou i de la Cacera de Sant Josep que descriuen la cacera d’un ocell dels més petits i poc estimats. En pla de ridiculitzar un caçador i a fi de ponderar la insignificança de la presa, hom suposava, en sentit irònic, que se n’havia pogut satisfer tot el poble. Diu així la cançó de l’Ull de Bou, un dels diversos noms aplicats a l’ocell més petit dels que viuen a casa nostra:

Per tal de simular l’eliminació d’aquella part del cos que es menjaven, a cada posada sortia una nena del joc i, en acabar, només restava la gallina. El joc no deixava de tenir un procés eliminatiu, un semblant al ball del Rotlletí de què hem parlat anteriorment, i podia haver constituït un procediment electiu. És interessant d’observar que la melodia d’aquesta cançó té un graciós aire de ballet i que per la seva fesomia melòdica no sembla pas ésser pròpia d’un joc infantil. Creiem ben possible que es tracti d’un ball representatiu de persones grans caigut en mans de la mainada.

Dins del calendari infantil no escrit, però abans seguit amb gran constància i de manera ignorada, aquests temps eren els preferits per a jugar a la sarbatana, puix que, segons el dir de la mainada de quan érem nois, si amb un pinyol d’oliva o un altre projectil semblant trèiem l’ull d’algun vianant, estàvem exempts de càstig, ja que durant aquest període no es castigava ningú. Aquesta creença pot recordar el règim jurídic de les bacanals i les saturnals, durant les quals la justícia no actuava. El costum pot derivar de la primitiva cacera de moixons feta amb sarbatana, com encara hi cacen molts pobles retardats d’avui, especialment americans. Nosaltres mateixos ens fèiem les sarbatanes amb canyes de mànecs d’escombra velles o n’anàvem a comprar a casa dels esparters.

De les diverses representacions pròpies d’aquest temps la que conserva més el sentit de la cacera és la que figura la cacera de l’ós, de la qual vam parlar en la pàgina 671 del I volum. L’etnografia creu, però, que més que la captura d’aquest animal mig fer, simbolitza la mort de l’hivernàs, com ja hem explicat.

Trobem costums que recorden la cacera del llop, els quals originàriament tant podien referir-se directament a aquest animal com a la simbolització de l’hivernàs. En diversos pobles el que encarna la idea de l’hivern i s’amaga dins d’una cova durant el temps del fred per a sortir-ne pel bon temps és el llop en lloc de l’ós. Les lupercals romanes, que tant rastre van deixar en el nostre costumari d’aquests moments de l’any, estaven dedicades al llop i tractaven de simular la seva cacera. La nostra pagesia creia que per les Carnestoltes els llops es casaven i que, adelerats pel foc amorós, no tenien tanta cura a defensar-se com la resta de l’any, motiu pel qual era el temps més bo per a caçar-los, puix que al mateix temps es desbarataven les cries. És possible que aquesta creença sigui d’arrel romana i que hi respongui la celebració de les lupercàlies del gener. Vegeu el que sobre la cacera i la capta del llop diem en la pàgina 312 del I volum.

En diversos pobles de la Plana de Vic, entre altres Manlleu i Sant Pere de Torelló, havia estat fins fa pocs anys molt en ús el ball del llop o de la post. Modernament era més conegut amb aquest darrer nom, però antigament se l’anomenava ball del llop, nom que als últims temps sols es donava a la darrera ballada, igual que les altres, però feta amb major fúria i precipitació, de manera que la gresca prenia un aspecte de frenètica bogeria. Es ballava la nit del dijous gras. Estava format per homes sols, dividits en dues llargues fileres; els uns duien una post lligada a l’esquena i els altres una grossa pica o pala; uns i altres havien anat amb carnals de cascavells. Totes les evolucions de la dansa, que es feia al so d’una simplíssima tonada, consistien a donar, els de la pica, forts cops damunt de la post de llurs companys seguint el compàs de la tonada. Picaven amb tota llur fúria; produïen un soroll sord, però molt intens. Voltaven places i carrers, ballant en llocs determinats, seguits de minyones que duien coberta la testa amb caputxes blanques i anaven proveïdes de grossos fanals que feien llum a la colla mentre ballava. Els qui picaven, que eren els que es cansaven més, pagaven llargament el beure als qui paraven l’esquena i duien la post. El document està molt desfigurat i desvirtuat. Les circumstàncies del nom no són arbitràries. El fet curiós d’haver-hi uns ballaires que només peguen i uns altres que només reben sense intentar defensar-se, sembla que bé pot recordar la figuració d’una escena de cacera.

A l’Alt Bergadà havien fet una mascarada que prenia per tema la suposada relació entre el llop i la guilla, tan abundant en la novel·lística popular i de la qual es conten tantes faules i facècies. Portaven el pes de la gresca dos personatges, vestit l’un a tall de llop i l’altre com si fos una guineu. Anaven coberts amb pells d’animals que tractaven d’imitar les de les bèsties referides. A voltes duien damunt de la testa com un barret de pell, d’on eixien les orelles. La nota més característica de la indumentària consistia en la cua. Moltes vegades eren veritables cues de llop i de guilla que hom ja guardava per a aquest objecte; d’altres cops eren figurades. La de la guilla era feta amb una bona floca d’estopa tenyida; hom procurava que fos ben flonja i sobretot ben abundant, responent a la visió que la gent té de la cua de la guineu. Tractaven de representar escenes dels episodis que la veu popular explica de les relacions entre aquests dos animalots. Com que el programa és vast, la representació no era fixa i variava segons el gust i enginy dels actors. Era obligat, però, que es mogués dins d’un pla còmic per tal de fer riure la gent, i sobretot ben ridiculitzador del llop, al qual la gent té per un babau i un bonifaci, en especial al costat de la guilla, que se la considera una murrieta. Quan la gresca feia estona que durava i quan ja s’havien representat uns quants quadres, per dir-ho així, els espectadors tractaven de calar foc a la cua del llop o bé de robar les cues dels dos personatges. Aleshores la facècia mudava de to, i la farsa còmica prenia aire de lluita, en la qual els figurants defensaven llur cua a xurriacades, mentre que la fadrinalla feia tot el que podia per a prendre’ls-la. La pugna donava lloc a molta masega. Quan la fadrinalla aconseguia apoderar-se de la cua d’un dels dos, cobrava coratge per § atacar l’altre, que havia de defensar-se amb més braó. Els fadrins feien mil combinacions i estratagemes per tal d’aconseguir llur propòsit. Un cop tenien les cues se n’anaven a córrer per tot el poble, portant-les amb aire triomfal, empaitats pels qui feien de llop i de guilla, que no paraven de pugnar per recuperar-les.

Trobem d’altres costums relacionats només amb la guilla que poden caure dins del grup dels ritus de caient venatori.

Per les muntanyes de Caro, creuen que aquest és l’únic moment de l’any en què les guilles es casen i no fan pudor per tal de no fer-se repulsives a la parella. És el millor moment de l’any per a caçar-les, puix que, abstretes pels amors, no es guarden de l’home, es confien i esdevenen fàcilment caçables. Abans sortien grans colles d’homes per tal de caçar-les, desbaratar-los les cries i perjudicar la reproducció. Posteriorment, només sortia a caçar la mainada. Els infants cridaven amb tota llur força i intensitat a fi d’atordir-les i fer-les més caçables.

Hi ha una tradició que conta que una mare tenia una filla molt menjadora que mai no es veia satisfeta. Desesperada la mare perquè no sabia com acabar la seva fam, un dia la va maleir i va dir-li: «Així et tornessis set anys rabosa i t’atipessis per sempre».

La noieta, així que va sentir això, va córrer cap a la muntanya, enmig d’un camp es va despullar, es va rebolcar per terra i va restar convertida en una guilla. Però anava tan de pressa a despullar-se que es va descuidar de treure’s una mitja, detall pel qual era reconeguda i els pagesos no l’empaitaven ni li engegaven cap tret. L’anomenaven la rabosa de la calça. Les altres guilles no l’admetien en llur companyia perquè la veien diferent d’elles, però això no fou obstacle perquè ella visqués llurs costums i penetrés llurs maneres. Passats els set anys es rebolcà altra vegada per terra i es tornà noia de bell nou. Se’n va anar cap a casa corrent, perquè anava despullada del tot, puix que ni podia portar tan sols la mitja que durant set anys l’havia distingida de totes les altres raboses. Com que en el transcurs d’aquells anys havia crescut, la calça, com és de suposar, se li havia fet petita, i així que va tornar-se noia altra vegada, se la va esqueixar tota i per aquest motiu va restar completament despullada.

D’aquesta tradició se n’havia fet com una representació o pantomima per les Carnestoltes i en d’altres moments de l’any, sobretot en els llocs de reunió de molta gent, en masies i pagesies, per les collites i per les feines agrícoles. Hi intervenien noietes vestides amb pells de guilla, i la protagonista es distingia per portar una mitja, unes vegades blanca com la llet i d’altres blava. Es figuraven reunions de guineus i l’espiament d’aquestes per part de la protagonista, que ho anava a explicar a la gent del poble, la qual sortia en pla de cacera i, sorprenent el ple de les guilles en tertúlia amorosa, en feia un gran estrall.

També per les Carnestoltes es feia un ball de caient amorós, dit de la rabosa, que volia simular les noces de les guineus. La fadrinalla feia una gran rodona de xics i xiques barrejats, sense guardar gaire ordre de sexe. Enmig del rotlle es posava un fadrí que saltava tot sol, mentre tocava los castanyetes, feia petar els dits i cantava:

La colla cantava a cor:

El fadrí parava de cantar, es dirigia vers la rodona, agafava la donzella que li semblava, se l’emportava al mig del rotlle i dansaven plegats un punt de jota, dansa que simbòlicament equivalia a l’acte del casament. Quan havien ballat dues o tres jotes, ella feia com si volgués pegar o mossegar el fadrí, que fugia i s’incorporava a la rodona. Aleshores cantava la balladora que restava sola al mig:

La colla de la rodona li contestava a cor com havia fet amb el raboset. Ella sortia a escollir un galant, amb el qual ballava unes quantes jotes, fins que ell simulava voler-la mossegar o esgarrapar i ella, a fi de salvar-se, fugia a confondre’s amb la colla. El ball continuava fins que havia ballat tothom o fins que se’n cansaven.

Tant la tradició com la representació i el ball recorden, probablement, vells ritus de caràcter venatori destinats a la cacera de la guilla.

La tradició a què ens hem referit respon a la creença que una persona pot convertir-se en animal si ha estat maleïda en aquest sentit i va ràpidament, abans l’efecte de la maledicció no s’esbravi, a rebolcar-se completament despullada per terra en un bosc o prat o altre paratge despoblat, i que pot retornar al seu estat humà normal quan hagi finit el terme fixat per la maledicció, exactament com va fer-ho la noia transformada en guilla.