EL CICLE PASQUAL

PASQUA FLORIDA

LA La festa de la Pasqua podríem dir que és universal i antiquíssima, i sembla reconèixer origen agrari. Hom tractava de festivar l’arribada de les flors, les quals asseguraven els esplets i portaven els fruits beneïts i esperats. El costumari pasqual d’avui conserva encara quelcom d’aquest sentit. Una de les seves notes típiques és la sortida al camp, per cantar la joia del retorn de les flors, com fan els caramellaires, i per celebrar un àpat col·lectiu i comunal, amb deix de consagració, en el qual hom menja l’anyell pasqual peixat amb les primeres herbes, resultat, per tant, de les primícies del fruit de la ramada; i beu també a discreció els ous, simbòlics de la fecundació i de la multiplicació; menges que, en aquest moment de l’any, tenen un marcat deix sagrat. Hom qualifica aquesta Pasqua precisament de florida, així com la Pentacostès remarca que és granada, perquè ja gaudeix de les primícies de la collita; i en aquest sentit, els concedeix excepcional importància, de la qual la cançó es fa ressò:

A pagès havia estat obligat menjar cabrit de llet amb pèsols primerencs. Sembla que aquest plat volia agermanar els fruits primerencs, resultat de les gaies olors primaverals, amb l’anyell del sacrifici, immolat, antigament, a les divinitats que regien i regentaven les pastures i els ramats. Constituïa, doncs, com un agermanament dels fruits de la terra amb els bens de la ramaderia.

La diversitat de pastisseria que regala, arreu, el nostre poble, sota noms i formes molt diverses, sembla encloure també el sentit del goig per la fruïció de les primeres sentors primaverals.

La Pasqua fou la primera festa que van celebrar els primitius cristians i, d’entre totes, la més cabdal. Simbolitzava la redempció de la humanitat pel sacrifici de Jesús en la creu. Les festes de Nadal són notablement més tardanes.

Aquesta festa havia estat celebrada amb molta més intensitat que avui. Es manumitien esclaus. Hom donava llibertat als presos que no ho fossin per delictes greus ni per condemnes de sang. Els sacerdots menjaven el be dins de l’església i es lliuraven a diferents expansions, entre les quals la dansa ocupava un lloc important. En limitar-se aquest costum, l’anyell menjat col·lectivament dins del temple fou substituït per pastissos de carn, que born oferia als sacerdots. Un record d’aquest costum pol constituir-lo el be que hom fins ara regalava als escolanets de la Seu, del qual vam parlar ahir.

Hom creu que la fixació de la Pasqua és determinada per la lluna. Molt de tard en tard, aquesta festa no cau en diumenge. Aquest cas és averany de fams, guerres, pestes i desventures. Quan, durant set anys seguits, la Pasqua no caigui en diumenge, el món s’acabarà.

El Diumenge dels Rams els taverners de Cerdanya portaven a beneir grans rams de llorer que anaven a comprar al mercat de Ripoll en viatge exprés, i el dia d’avui en repartien branquetes a llur parròquia. Aquest llorer tenia la virtut d’allunyar el dimoni, les bruixes i tota mena de mals esperits i d’assegurar les cases contra els llamps. Avui hom en posava fulles sota del coixí portat per la creença que així restava la casa immunitzada de mal donat i de tota mena de maleficis. Els taverners que comptaven amb molla parròquia anaven a mercat amb un mul que carregaven de llorer tant com podien, i era motiu de goig en travessar les viles que trobaven pel camí lluir una bona càrrega que testimoniava la importància de llur establiment. Entre mainada constituïa un espectacle veure passar els taverners amb llurs muls carregats de llorer i mirar d’estirar-los-en algun branquilló.

El puritanisme dels nostres avis feia arribar la Quaresma fins al punt de la mitjanit d’ahir; s’abstenien de lliurar-se a cap expansió d’alegria fins tocades les dotze, excepció feta de la joia pel toc d’al·leluia.

Caiguda la darrera batallada de les dotze, sortien al carrer les colles de caramelles a cantar i festivar la joia del retorn a la gaia alegria del viure. L’hora de la sortida de les colles de caramelles s’ha avançat de tal manera que avui hi ha caramellaires que assisteixen a la missa d’al·leluia i a la sortida fan llur primera cantada davant de l’església i des d’allí ja se’n van a fer les cantades de casa en casa. El moment de començar les caramelles és tan divers en el costumari actiu que ens veiem embarassats per a situar-lo. Per tradició començaven la matinada d’avui, com encara es fa en alguns indrets de muntanya, però la majoria de colles surten al vespre d’ahir. La xala col·lectiva al camp, com a resultat de la cantada, és així mateix ben variable. Per tal de donar una idea de conjunt del costum el tractarem tot en aquest capítol, prescindint del dia que tinguin lloc alguns dels detalls, per bé que indicant el dia que tenen efecte quan el cas ho requereixi.

A pagès, on la festa de les caramelles ha estat conservada més temps amb la seva color típica i és encara celebrada en molts indrets, la colla del jovent segueix les cases de la població, davant algunes de les quals fa una cantada i rep, en recompensa, l’obsequi d’un anyell o una quantitat més o menys grossa d’ous o de diners, segons la importància de la casa. Si la població és gran, el jovent masculí forma diverses colles. Són visitades també les masies del terme. Cada colla sol portar una alta perxa i al capdamunt una cistella ben guarnida amb flocs de cintes, flors i picarols. Aquesta cistella, un cop feta la cantada, l’acosten a la finestra de la casa obsequiada per tal que hi posin el present destinat als caramellaires. Un parell o més d’aquests van proveïts de ballestes (mena d’estri plegable i extensible, format de llistons), per mitjà de les quals fan arribar flors a les finestres de la casa en agraïment al present rebut; aquest obsequi de flors s’intensifica en les cases on hi ha donzelles joves. Els fadrins que trameten les flors reben el nom de ballesters.

Les colles solen portar un mul ben arreat i enflocat, ple d’aromes i bellugons, picarols i penjarolles, carregat amb dues portadores destinades a posar-hi els ous que recullen. El mul és menat per un traginer que rep el nom de lloca, perquè porta els ous recollits.

A Caldes, anys enrera, les colles portaven com una bandera feta amb un mocador de pila posat dalt d’una perxa; aquesta bandera era portada pel traginer, el qual duia també un mocador de pita que li creuava el pit. Amb els ous i altra vianda recollida fan un àpat en comú tots els qui formen part de la colla; aquest àpat acostumen fer-lo a camp lliure, amb preferència prop d’una font.

El significat del terme caramelles ens és originàriament desconegut. El fet d’anomenar-se també «caramella» la flauta de pastor o flabiol primitiu, terme format del calamus o flauta hel·lènica, ha fet creure que l’ús d’aquest instrument, emprat probablement per a fer la música del captiri, podia haver-se estès a la cançó i al costum en general. No coneixem cap cas en què el nom d’un instrument musical, usat tal volta accidentalment, s’hagi estès per anomenar una idea més àmplia i extensa. És possible que el mot vingui de molt més lluny. En el Llibre de Tres trobem emprat el terme «caramella» amb un significat molt diferent i allunyat del de «flabiol», que vol indicar i pot acostar-se més al sentit originari del terme. En el document cinc-centista de l’arxiu comunal de Manresa que hem transcrit, referent a un procés seguit contra uns veïns que van sortir a fer les caramelles fora de la data acostumada, hom diu que demanaven caramelles, és a dir, que hom aplica el nom als efectes que rebia en pagament o a allò captat. També trobem el terme emprat en aquest mateix sentit en la cançoneta infantil de captiri dels infants que a Castellolí surten a captar llaminadures, captiri del qual vam parlar en tractar de la serra vella; diu la cantarella:

Per l’Alt Bergadà donen el nom de caramelles a les fruites seques i d’altres menges llèpoles infantils que hom dóna a la mainada que surt a fer el captiri a mitjan Quaresma; a Vimbodí l’apliquen a les llaminadures que els padrins donen a llurs fillols quan els van a visitar la vigília dels Reis, i a Cabra del Camp, a les ametlles, avellanes i altres fruites semblants que es llancen a la quitxalla pels bateigs. Sembla, doncs, que el terme pot referir-se al recapte que la colla rep en agraïment de la cantada. Trobem, en canvi, una corranda típica de caramelles ben popular que, emprant aquest terme, parla també de la paga de manera inconfusible, com dues idees i conceptes del tot diferents:

La valor del mot, en aquest cas, no pot ésser més clara. Se’ns fa, però, molt estrany i inexplicable la poca àrea del mot quant al significat de menjar, majorment atès el gran nombre de captiris que, estesos per tota la llargada del calendari, animen el costumari. Si pròpiament caramella signifiqués queviure o efecte rebut en capta, es trobaria molt més estès en aquest sentit del que ho és avui. Creiem més probable que sigui el nom del conjunt de la festa el que ha passat a determinar els efectes captats i no que el nom d’aquests s’hagi estès a la idea general i global del costum.

És interessant de remarcar que les caramelles es presenten amb més esplendor i vigoria a les contrades de la Catalunya vella que a les de la Catalunya nova, car en diverses contrades d’aquesta darrera ni tan sols són conegudes.

L’associació dels conceptes de goigs i de caramelles és ben estreta i perdurable. Coneixem quatre cançons populars típiques de caramelles de caient profà, que s’han cantat fins als nostres dies, qualificades de goigs; dues d’elles són intitulades Goigs de les Botifarres; una altra, Goigs de les Noies, i la quarta, Goigs de la Ditxosa. Totes han estat profusament impreses i propagades en romanços de fil i canya i en fulls populars que comprava la fadrinalla que anava a cantar caramelles. Els caramellaires del Baix Empordà cantaven un repertori de goigs. A les cases que visitaven, cantaven els goigs del Roser; la mestressa retribuïa la cantada amb una dotzena d’ous, i la resta dels estadants tenien dret a fer cantar uns goigs a llur gust i pagaven un ral. La gent vella solia escollir els goigs de la Ditxosa; el jovent preferia els de les noies.

Les colles de caramellaires ripollesos porten un músic que toca la gralla i que és conegut pel grai o grall, i el corrandista. Abans d’arribar a una masia, el grall s’avança i fa una tocada especial coneguda per la desperta, per tal que la gent es llevi i es disposi a rebre la colla. El corrandista dóna la benvinguda amb una cançó que repeteixen els caramellaires a cor. El corrandista dedica una corranda a cada una de les persones de la casa, des de l’amo fins al darrer infant o el servent més insignificant. Li cal posar atenció a no alterar l’ordre en les categories dels que regala amb una cantada. Les corrandes sempre són encomiàstiques i fan al·lusió a les gràcies, qualitats o condicions de la persona a qui van dirigides, puix que moltes vegades la paga pot dependre de l’encert d’una cançó ben dirigida al cap de casa o a la mestressa. A un bon corrandista, per a complir be la seva comesa, li cal saber com a mínim un parell de centes corrandes i tenir bon cop d’ull per a aplicar-les amb encert i gust. Entre corranda i corranda el grall sol fer una tocada al seu gust, en la qual llueix la seva habilitat musical. A les cases que hi ha noies solen fer quatre ballarugues al so de la gralla i fan també una mica de refrigeri.

Vegeu una mostra de corrandes pròpies d’arribada:

Vegeu una mostra de les corrandes de comiat:

La següent és de convit a l’alifara.

Al Rosselló, després dels Goigs dels Ous, cantaven les cantarelles, que equivalien a les nostres corrandes i que tenien un marcat sentit amorós i galant envers les fadrines i la gent de les cases on anaven a cantar. Vegeu-ne una mostra:

Els caramellaires del Pla de Barcelona havien emprat una forma especial de comiat que possiblement recordava les penalitats sofertes per la pagesia dels voltants de la ciutat llavors de les guerres del Segadors, de Successió i arran de la invasió napoleònica; feia així:

A Begues les caramelles tenien un sentit càustic i satíric que no ens és conegut d’enlloc més. Després de les cançons obligades de salutació i bons desigs, cantaven corrandes satíriques de crítica local. En aquesta població, per les Carnestoltes, malgrat conservar costums molt típics que hem explicat, no feien predicot o sermó d’en Carnestoltes; és possible que la crítica d’aquests testaments fos estesa a les corrandes de caramelles.

Modernament, i sobretot en les poblacions un xic importants, s’ha adoptat el costum d’abandonar les cançons típiques i característiques de caramelles per altres de caient variat, escrites expressament per poetes de secà, a les quals sol aplicar-se una música tan dolenta com el text.

Les caramelles desvetllen l’afecció al cant i promouen l’emoció i el sentit musical. La majoria dels caramellaires no canten en tot l’any fora de les caramelles, i ho fan planerament i amb joia, mentre que en tota altra circumstància els faria vergonya. Al costat del cant sorgeix la típica i variada organografia popular, posada en mans de gent completament ignorant en música que toca per sentiment, i es formen conjunts diguem-ne orquestrals tan graciosos i pintorescos com discordants per a les orelles refinades, però que en llur fons no deixen de tenir aquella harmonia rústica i elemental tan del gust de les gents senzilles que els formen i que agradosament els escolten. En les caramelles de muntanya mai no mancaven els músics, gairebé sempre pastors, que sonaven el gra11 o gralla de boix amb inxa de canya ben sucada i remullada amb aiguardent de la forta perquè cantés i grallés més bé i més fort, i un violí rústic de tres cordes de budell d’ovella gratat amb un arquet fet amb una tija de jonc, de saüc o de vímet. Aquests instruments eren obrats pels mateixos pastors que els sonaven. Al so d’aquests instruments s’amenitzaven les cantades, es feia la desperta abans de la cantada per a fer deixondir les gents de les cases visitades, i s’executava la música del ball.

Per les terres baixes es formen conjunts instrumentals intensament polifònics constituïts per una diversitat d’instruments aptes per a fer-los sonar els ignorants en música que produeixen un bigarrat conjunt estranyament harmònic. Forma part d’aquests conjunts, entre d’altres instruments, el buiro, fet amb una carbassa vinera en forma més o menys de pera o de carbassó, amb uns quants sécs o talls a la part superior per damunt dels quals hom frega una vareta per obtenir el so. A fi de no agafar l’instrument amb les mans, perquè no s’ensordi o perdi sonoritat, el sonador el sosté amb un dit que passa per un forat fet expressament sota el ventre de la carbassa. La carbassola o xifla és una varietat de l’anterior. Damunt de la carbassa que forma el cos de l’instrument hi ha clavada una llauneta abonyegada amb una punta metàl·lica que fa l’ofici dels talls o sécs fets directament damunt de la carbassa. Per fer-lo sonar hom frega la llauneta amb un ferret. Del mateix ordre són el peixet i la fullola, fets amb una llauna abonyegada en forma de peix o de fulla amb un agafador de ferro per la part de sota per a mantenir-los aïllats i fer que la llauna pugui vibrar més en fregar-la. Hi ha un altre instrument compost d’una carbassa que s’anomena simplement així, format per un d’aquests vegetals, dins del buc del qual hom posa unes quantes pedres o palets i per sonar-lo hom el fa sotragar amb l’ajut d’un mànec de fusta que porta aplicat. La carbassa vinera, si en créixer hom la força, s’adapta més o menys a la forma que desitja obtenir el qui en té cura. A les darreries del segle passat hi havia a Badalona un camperol molt destre per a inclinar carbasses, el qual proveïa les colles de caramellaires de tot el Maresme; n’hem vist en diverses formes, d’animals i de vaixells, totes enflocades i guarnides de cintes, que resultaven tan gracioses com pintoresques i feien molt bonic de veure. Altre instrument molt emprat era la bandúrria d’ossos o ossets, feta amb un nombre variable d’ossets de potes d’aviram, de diverses mides, afilerats en escala i sostinguts per cada cap amb cordill o una tira de roba. Hom se la penja al coll i la fa sonar fregant amunt i avall una anella de fusta o de metall, una cullera de fusta o unes cantanyoles. Per les contrades on abunda el ginebró la fan amb tronquets d’aquest arbust, que donen una sonoritat tota especial.

Les colles del Pla de Barcelona i del Llobregat havien sonat el canyís i el salteri. El primer era fet amb un enfilall de canyes curtes disposades una al costat de l’altra sense que es toquessin, penjades al coll per l’estil dels ossets, i es feien sonar fregant-les amb una altra canya. El salteri era per l’estil, però es componia de fustes clavades damunt de dos bastonets amb uns brins de palla o d’herba entremig perquè no toqués fusta amb fusta. Per fer-lo sonar es copejava amb una maceta de fusta.

Les colles barcelonines també havien sonat el caicai, que consistia en unes sonalles de llauna semblants a les de pandereta, muntades en un bastiment de fusta que es sostenia amb la mà i que es sotragava per fer-lo sonar. Un altre instrument de l’organografia caramellaire era el cataclinc, consistent en un cilindret de fusta amb un mànec que en sotragar-lo era copejat per dues boletes del cap d’uns ferrets fixats un a cada costat de l’artefacte.

Altre instrument caramellaire és el rigo-rago, fet amb dues fustes rectangulars que tenen un bon nombre de sécs en una cara de cada una d’elles, sécs que hom frega els uns amb els altres per tal de produir música. Cada fusta porta un agafador de pell o de roba per a poder-lo sostenir. N’hi ha que duen clavades fora dels agafadors unes llaunetes rodones semblants a les sonalles de pandereta. Del mateix ordre del rigo-rago són els bastonets. Són formats per un bastó amb sécs i per un altre de llis i més petit per a fregar-lo.

Un altre instrument típic de caramelles era el regue-rec; constava de dues canyes: una de llarga, amb uns quants talls o osques, que feia com de violí, i una altra de més curta per a fregar la primera i que feia, per tant, d’arquet.

Els caramellaires de pagès solien portar aixades i càvecs vells desmanegats, suspesos per l’ansa amb un cordill, que feien dringar copejant-los amb un ferro a tall de ferrets o ferreguins. També n’hi havia que sonaven la teula; aquests, de manera semblant a com portaven l’arreu, duien i copejaven una teula. També empraven la picacanya, formada amb una canya esberlada que hom feia sonar copejant-la damunt del palmell de la mà. Altre instrument d’aquest gènere era el cèrcol, fet de fusta, proveït de sonalles de llauna semblants a les de la pandereta i travessat per cordills que sostenien cascavells que hom feia sonar en sotragar l’instrument.

Les colles de l’alt Maresme portaven una mena d’orquestra formada per instruments dels que sap tocar tothom: panderetes, ferrets, ossets o bandúrria d’ossos, rossinyols de llauna, simbombes i d’altres estris per l’estil. Per a poder refer l’aigua dels rossinyols quan s’abocava i per a poder-se mullar els dits els qui sonaven la simbomba, l’orquestra portava un personatge complementari amb una olla plena d’aigua, lligada i suspesa amb una ansa de corda. Les colles més importants portaven un campaniller, instrument polifònic que feia un paper tan important com el piano en els conjunts musicals. Al cim d’un pal es disposava un cèrcol en posició horitzontal, tot guarnit amb cintes i llaçades de papers de coloraines. Del cèrcol en penjaven un bon nombre de campanetes i picarols de diversa sonoritat que, en bellugar l’instrument amb cert ritme, produïen un so múltiple i de relatiu bon sentir. Aquest instrument donava to i categoria a les colles.

És possible que en altres temps hom hagués amenitzat el cant amb acompanyament de pandero. Coneixem un gravadet set-centista, profusament emprat per encapçalar i il·lustrar cançons de caramelles, que representa un minyó amb una cistella a la mà, el qual toca un pandero circular. A jutjar per aquesta figureta, sembla que en altre temps, i qui sap si només en certes circumstàncies, hom duia la cistella a la mà i no al cap d’una perxa.

Tot aquest pintoresc instrumental també surt a relluir per Nadal, altre moment de l’any d’intensa emoció musical en què brolla la cançó a flor de llavi i en què desperta tota la rudimentària polifonia popular adormida des de la Pasqua.

Les colles de caramellaires de Pujals dels Pagesos i de Pujals dels Cavallers, en passar per una casa que porten dol i que per tant no estan per caramelles, es lleven la barretina i diuen un parenostre. Les de Sant Martí de Vianya deien una part de rosari, i els caramellaires de l’alt Bergadà solen cantar els anomenats planys de les ànimes en lloc dels goigs o de les caramelles. També n’hi ha que canten els goigs del Roser, propis de la Quaresma, que són d’aire compungit i de temps penitencial.

És molt interessant d’anotar el fet de la presència de la dansa associada a la cantada. Diverses versions del ball dels cascavells eren pròpies dels caramellaires, sobretot per les contrades del Pla de Bages i del Bergadà, en especial a Monistrol de Calders, a Sant Mateu de Bages i a l’Ametlla de Merola. També havien ballat els cascavells els caramellaires de Su i de Riner. Al Lluçanès ballaven el ball dels bastons.

Trobem que per la Quaresma del 1594 uns veïns de la Vegueria de Manresa van sortir a demanar caramelles, i, com que era temps vedat per a demanar-ne, fou fet procés, pel qual sabem que els captaires cantaven cançons de la Verge Maria i ballaven el ball dels cascavells. Un dels testimonis parla així:

«Senyor: lo que jo sé sobre lo contengut en la dita denúncia és que lo dissabte del ram més proppassat, en la nit, en Prat, teixidor de draps de lli, i un mosso seu o qui sia, en casa sua, que no sé com se diu, Antoni Garrigosa, traginer, i Ramon Anglada i Miquel Serra, treballadors, de la present ciutat de Manresa, i un altre fadrí, que no’l conec, aprés, segons tinc entès, que foren anats per les cases de la parròquia de Sant Pedor i de Salellas cantant, i los dits Prat i Garrigosa sonaven l’hu amb flauta i tambor! i d’altre amb cornamusa demanant caramelles i aplegant ous i lo que’ls volien donar, arribaren en casa mia que ja era matinada, que encara ningú en casa mia hi havia llevat, i com sentírem sonar, nos llevàrem, e jo, testic, viu els dalt anomenats i els dit Garrigosa i Prat que sonaven i los altres cantaven cançons de la Verge Maria, i viu que l’hu d’ells amb una cistella aportava ous, los quals digueren que els els havien donats, i jo, com ja entenguí lo que cercaven perquè altres vegades n’havia vist, no agordí que fessen més cerimònia, sinó que’ls fiu donar alguns ous, que no podria dir quants perquè ma mare los ho va donar, i los vaig dir si volien menjar i beure, i així los ne doní, i en aprés se n’anaren de ma casa tot camí de Manresa. E aquesta és la veritat…».

Un altre testimoni anomenat Pere Font, pagès, habitant en el mas de la Serra, parròquia de Manresa, diu el mateix que acabem de transcriure i afegeix que dos dels joves ballaven los cascavells i que, acabada la cerimònia, se n’anaren; i acaba així: «he oït a dir que dos o tres dissabtes de la coresma los mateixos per altres cases han fet dit exercici que diuen de les caramelles».

A Fontanet, Vallfesa i Llanera de Segarra, els caramellaires, fins ara, encara ballaven el ball dels cascavells. Aquests pobles han estat dels que més els han conservats, puix que també els empraven com a mitjà de moure remor quan feien esquellots. Aleshores la fadrinalla, en comptes de posar-se carnals amb cascavells com per al ball de les caramelles, es penjaven al coll els pitrals dels guarniments de les cavalleries ben cosits de cascavells i, en ballar, saltaven de manera exagerada per tal de fer dringar com més millor la cascavellada i moure tant de remor com podien.

En les colles de caramellaires que ballaven la dansa dels cascavells, el cap de colla portava una bandera, sovint de seda, dels colors de la Mare de Déu, o sia blau i blanc. Era el qui menava la dansa, i a les cases on feien ball ballava amb la mestressa o amb la filla més gran de la casa.

És possible que en alguns casos els balls que es feien en ocasió de caramelles donessin lloc a escàndol i poca reverència, car trobem que un bisbe de Vic, en el segle XVIII, els prohibí en una sinodal i que els pavordes de la confraria del Roser d’Aiguafreda, en traspassar el càrrec, feien prometre al seu substitut que no permetria el ball de les caramelles.

La persistència del ball dels casca vells en les contrades indicades, on les caramelles havien estat molt arrelades, ens permet de suposar que les nombroses versions d’aquest ball que trobem són romanalles d’antigues caramelles que el rodolar del temps ha dividit i distanciat i que avui se’ns presenten com a documents diferents; la cantada i la ballada, abans, havien format part d’una sola cerimònia.

Els caramellaires segarretes de Madrona i del Bancal, fins fa quatre dies, encara ballaven el ball pla amb les fadrines de les cases visitades, sobretot amb aquelles on la paga havia estat generosa.

També havien ballat els caramellaires rossellonesos, que cantaven els goigs dels ous. El poeta Sebastià Pons ens en diu:

«Encara que mossèn Jacint Verdaguer pretén que el cant dels goigs ha donat lloc al costum de les caramelles, pot haver-se produït al contrari i el cant religiós es pot haver afegit a un cant popular; les diverses corrandes expressen el sentit de felicitació de bons desigs, puix que la festa de la Pasqua, primitivament, es celebrava per Cap d’any».

Els caramellaires abans portaven armes, com si tinguessin por de contraris. Els caramellaires declaren que van armats per defensar-se de l’atac d’altres colles que corren la muntanya. Potser en altres temps va barrejar-se amb les caramelles una dansa guerrera. Algunes cantarelles recollides ens recorden la forma primitiva d’aquesta tradició:

També trobem el concepte de la baralla i de la lluita manifestat en edicions d’alguns goigs catalans destinats a cantar les caramelles, per bé que en termes no tan vius ni tan durs.

Altres edicions atenuen la duresa del concepte i diuen:

Sembla que vulguin indicar que saben més de cantar que els qui els van al darrera i que els venceran per la força de llur art, més valuosa i de més mèrit. Però també podria ésser que, de manera simbòlica i dissimulada, volguessin dir que els contraris anaven mal armats, car la forma metafòrica música és emprada per a indicar armament, i en dir que ells refilen bé, poden molt bé voler dir que podran defensar-se millor d’una escomesa. És interessant d’advertir que, encara avui, els caramellaires del Penedès porten ballestes amb les quals fan arribar a les donzelles que surten a la finestra ramellets de flors, que reben de mans d’una nina posada al cap de la ballesta. A jutjar pel que hem transcrit, aquesta ballesta, avui inofensiva, ahir devia tenir tot el caràcter propi de l’arma i deu recordar uns temps en què les colles anaven armades per a defensar-se d’uns lladres enemics, que la cançó anomena caramelles i que avui resulta molt difícil de saber qui eren.

Unes edicions dels goigs de caramelles impreses a Cervera, Manresa, Vic, Barcelona, Olot, Girona i Puigcerdà diuen que els captaires són valents i estan disposats a defensar-se. L’al·lusió a la música i a saber refilar bé pol encloure el desig d’atenuar l’agror d’un concepte que segurament ja havia perdut efecte i del qual la gent no entenia el significat.

Podem veure una atenuació de l’agror dels conceptes de lluita que enclouen les corrandes que hem transcrit en les formes següents, igualadina la primera i menorquina la segona; en ambdues s’endevina el sentit de la competència:

En molts indrets de pagès, un cop cantades les caramelles, és obligat de fer una ballada amb les noies fadrines de la casa i de vegades àdhuc amb les casades joves. Aquestes ballades, molt esteses per la carena del Pirineu oriental, ençà i enllà del gran massís muntanyenc, quan les caramelles eren riques i portaven grallaires, eren fetes a so d’instruments, però les colles pobres que no duien músics les feien al so de la tonada dels goigs, que cantaven una part dels caramellaires mentre ballaven els altres, els quals deixaven la dansa per posar-se a cantar quan ja havien ballat prou, per tal que poguessin ballar els companys que fins aleshores havien cantat, o sia que es produïa una ballada que es repetia a cada casa al so de cançó, procediment primitivíssim de dansar. Aquest costum ha arribat fins als nostres temps en els llogarrets petits del Rosselló, del Conflent, del Vallespir, de la Cerdanya, de la Garrotxa, de l’Empordà, del Lluçanès i del Ripollès, i explica que les tonades dels goigs típics de les caramelles i els de la Mare de Déu del Roser tinguin tonades de ballet.

Les danses de caient religiós fetes al so de cançons dedicades a la Mare de Déu havien estat segles enrera més freqüents del que ens pot semblar avui, atès el divorci existent entre la dansa i la religió.

On les caramelles s’han conservat potser amb més caràcter és al Ripollès i al Lluçanès. És corrent que les cantin els pavordes del Roser, a voltes ajudats pels d’alguna altra confraria. Generalment els càrrecs de pavordes se’ls solen distribuir unes quantes famílies principals que els ostenten periòdicament per tradició. El pavorde sol ésser qualificat de pavorde gros, i ell mateix nomena un ajudant que és conegut per pavorde petit. La mestressa de la casa, muller o mare del pavorde, sol ésser qualificada de pavordessa. Les caramelles les canten vuit confrares que la tradició ja té fixats: els dos pavordes del Roser, dos d’altres de la confraria que els segueix en importància, que sovint és la del Sant Crist, i un company que cada un d’ells escull. La colla portava un músic, que havia estat un violinaire o flabiolaire i més ençà un tocador d’acordió. La comitiva rep el nom de gotjaires.

Com que la majoria de pobles de muntanya són escampats i no tenen nucli de població gaire quanties, és costum que prèviament fixin el punt per a trobar-se i constituir la colla. Un cop aplegats, inicien la marxa i s’encaminen vers la masia els cau més a la vora. En arribar, demanen permís per a pujar, i un cop concedit, pugen a la sala, saluden, es treuen la barretina, es divideixen en dues rengleres, presidides pel pavorde del Roser, i inicien el cant. Comença un dels dos grups, que canta dos versos sols, després dels quals s’afegeixen al cant els de l’altre grup. Tots plegats canten la recobla, i a voltes el músic fa una variació musical, després de la qual reprenen el cant, però comença el segon grup i als dos versos se li afegeix el primer.

Finit el cant, el pavorde diu tres avemaries, que responen els gotjaires, els de la casa i el músic, que fa una tocadeta.

Si a la casa hi ha fadrines, és costum que el pavorde faci un senyal i el músic toqui un ballet, que ballen els gotjaires joves i les noies. Finit el ball, fan una mica de refrigeri de coca i bon vi i amb això donen la visita per acabada.

Així segueixen tantes pagesies com hi ha al terme. Al migdia es deixen caure a casa del pavorde gros. Abans de dinar, però, fan una cantada de goigs amb les consegüents avemaries. El dinar és abundant. Al llevant de taula e$ presenta la pavordessa o mestressa de la casa amb una cistella de rams de flors i en dóna a cada gotjaire, i ells li fan una almoina per a la Mare de Déu. La colla canta uns goigs i fa el rés de consuetud, dedicat especialment a la pavordessa, i finit el cant s’endega un ball entre el jovent de la casa i els gotjaires.

A la tarda continuen la passada, les cantades, les ballades i els refrigeris, i a l’hora de sopar es deixen caure a casa del pavorde xic. Moltes vegades el sopar es fa ben entrada la nit.

Abans, si algú demanava que repetissin una cantada de goigs, li feien pagar tres quartos, equivalents a nou cèntims de la moneda d’avui. Modernament en cobraven quinze. Era costum que la gent que anava de camí i trobava una colla de gotjaires els fes fer una cantada, per la qual també cobraven quinze cèntims.

L’almoina solia estar fixada pel costum. Les cases de molta hisenda donaven una dotzena d’ous per a la confraria del Roser i mitja per a l’altra, que mai no era tan important. Aquests ous no els donaven directament als gotjaires. L’endemà els portaven a la rectoria o bé, en alguns casos, a alguna altra casa fixada prèviament. Les cases petites només donaven mitja dotzena d’ous per a la confraria del Roser.

El dia de Pasqua al matí els gotjaires anaven a missa matinal i tornaven a cantar els goigs durant la funció, bé que servint-se d’una altra tonada molt més solemne i severa que la que cantaven per les caramelles. Aquests goigs els cantaven agenollats. Finit el cant s’asseien al banc i cantaven uns altres goigs amb tonada gaia per a ells mateixos i després uns altres per cada casa que no havien anat a visitar perquè estaven de dol o perquè hi havia malalts. Finida la cantada a l’església, els gotjaires anaven a esmorzar a la rectoria. Abans d’asseure’s a taula feien encara una altra cantada davant de la imatge de la capelleta del menjador rectoral. L’esmorzar era obligat de sopes, truites amb llonganissa, pa i vi.

Per Pasqüetes solien encantar els ous recollits. Del producte se’n pagava el músic i el dinar d’aquest dia dels gotjaires, que consistia en sopes, ous, pa i vi. Ells hi posaven de llur butxaca el pa i la cansalada com a amaniment.

A la tarda es solia fer ball, que era obligat que treguessin els pavordes amb balladores que escollien seguint una tradició que variava segons els indrets. Generalment ballaven la contradansa i el ballet.

A Ripoll, a més dels caramellaires, hi ha colles de gotjaires que només canten els goigs. Les formen els pavordes del Roser, de sant Isidre, de l’Obra i del Santíssim. Cada un d’ells en pot escollir un altre anomenat pavorde petit, que l’acompanya. La colla està formada per nou cantaires: els quatre pavordes grans, els quatre petits i el músic. Surten a les sis del matí. Els dirigeix el pavorde del Roser. Entren per les cases, es treuen la barretina i canten els goigs del Roser amb la tonada lleugera (és a dir, amb aire de dansa), no la solemne. Els pavordes del Roser comencen cantant dos versos i els altres segueixen. El músic sona unes variacions entre cobla i cobla, i al final el pavorde gros del Roser diu tres avemaries i els altres responen. En les cases que hi ha capella canten davant d’aquesta amb la tonada solemne. On hi ha noies fan una ballada al so d’un ballet alegre que toca el músic. Els conviden a coca i aiguardent. Procuren trobar-se a l’hora de dinar a les cases de les majorales, on ja els esperen i els fan dinar.

Els caramellaires de Sant Julià de Vilatorta formaven com una mena de comparsa molt curiosa i original. Cada pavorde convidava els parents, amics i coneguts més íntims fins a reunir vers una vintena de companys. Tots formaven una comitiva, presidida per dos minyons vestits de blanc, coberts amb barrets molt amples enflocats amb una munió de cintes molt llargues que els penjaven esquena avall; al cap de cada una hi havia un cascavellet. Duien uns bastons molt alts, tornejats, que acabaven amb rams de flors lligats amb cintes de colors que també voleiaven amb l’aire del caminar. A llur darrera venien els administradors i els gotjaires dividits en dos rengles. Tots anaven vestits tan bé com podien. Duien capes de l’antigor ben amples i folgades i barret de copa alta. Duien així mateix uns bastons ben tornejats pintats de vermell. Al cim de cada bastó hi havia com una tarja en la qual hom havia pintat la primera posada dels goigs, de manera que la poguessin llegir els qui anaven a llur darrera. El costum de portar bastons ja devia existir a la darreria del segle XVII, car consta que els confrares que van sortir l’any 1680 en portaven.

Aquesta comitiva formava un conjunt molt graciós i sobretot molt original. El pas d’aquesta comitiva pels camins rurals, entre conreus i boscatge, resultava una nota de color molt viva i singular. Vers mig matí la colla feia cap a la població i anava a fer una mica de pa i beure a casa del comú. En sortir anaven a l’església, on cantaven l’ofici. En acabar continuaven la cercavila i cantaven els goigs per les cases del poble. A l’hora de dinar, la colla es dividia en dos grups i cada un d’ells anava a dinar a casa d’un dels dos pavordes.

De la confraria de Sant Julià de Vilatorta se sap documentalment que ja sortia a cantar els goigs del Roser l’any 1590.

Els caramellaires sabadellencs portaven un cistelló tot enflocat amb cintes i picarols que anomenaven el mussol. Les colles portaven teies per a enllumenar-se. El seu pas produïa un efecte molt especial. Els gotjaires vallesans passen per les cases a captar, però no canten; a tot tirar reciten els goigs.

Al Pla de Bages porten molts mocadors al cim d’una canya a tall de bandera; La cistella està voltada de candeletes que són enceses quan puja a la finestra per recollir l’almoina i apagades quan torna a pujar per ofrenar el ramellet regraciador. És costum d’anunciar l’arribada de la colla, sobretot quan hom visita les masies, per mitjà de l’engegament de gran nombre de trets. Al matí es fa una capta de diners per a la Mare de Déu, i al migdia, un àpat de fadrins en el qual no poden mancar cargols i bacallà guisat de dues o tres maneres. Al vespre es fa una passada captant per als fadrins; es recullen ous i cuques amb una cistella. Pel mateix Pla de Bages se sol fer gran terrabastall de petards i s’arma tant de soroll com se pot; sovint hom jutja la importància de la cantada segons el soroll dels focs grecs.

Pel Bergadà galejaven com més fort millor. Hom carregava sense mesura les escopetes i d’altres armes antigues de foc. Disparar-les resultava perillós a causa de l’excés de càrrega. En engegar el gallet hom havia de llançar l’arma enlaire per tal de no fer-se mal. Hom judicava el mèrit del qui galejava tant pel soroll que produïa l’explosió com per l’alçada que assolia l’arma en ésser llançada. A voltes arribaven a aixecar-se fins a una altura de set metres. Aquesta mena de joc era malvist per la gent vella, especialment les dones, que temien que la fadrinalla hi prengués mal, com més d’una vegada s’havia esdevingut. El jovent s’hi lliurava amb fruïció, i era motiu de lluïment poder fer enlairar força l’escopeta. Es galejava a la plaça o en altres indrets espaiosos. Hi solien acudir les fadrines per tal de veure quin dels joves resultava més ardit en la prova, la qual es tenia com un gest de valentia. Es galejava al vespre.

Les colles de caramellaires de l’alt Maresme en rebre el pagament engegaven un nombre de trets en relació amb la quantitat d’ous que els havien donat. Aquesta missió la complien un parell d’escopeters o pistolers, que duien les armes carregades de segó i una mica de pólvora per tal de fer força soroll. El qui duia la cistella, així que la baixava de la finestra, aixecava el tovalló que la cobria i indicava dissimuladament amb els dits el nombre d’ous que els havien donat perquè els qui duien les armes sabessin quants trets havien d’engegar. Generalment el nombre màxim era el de cinc. Aquest galeig servia per a estimular els donadors a no ésser escassos, per tal com tothom havia de saber el que donarien.

Pel Pla de Bages fou costum que els caramellaires anunciessin llur visita a les masies passant una o dues nits abans i clavant una estampa a la finestra principal del damunt de la porta, per la qual havien de sortir els veïns a donar-los la benvinguda. Generalment hi plantaven estampes de la Mare de Déu del Roser pintades per l’imatger en Pau Roca de Manresa. Aquest costum explica la gran profusió d’estampes d’aquesta devoció que han arribat fins a nosaltres. Les fadrines guardaven amb goig les estampes i les col·leccionaven com a testimoni de les gentileses i galanies que els caramellaires havien tingut per elles.

Pel Cardoner acompanya la colla un carro tot enramat de mates i herbes, amb els animals ben enflocats de bellugons, aromes i picarols. En el seu interior són posats els ous i recapte que es recull.

A Sant Martí Sapresa, vora d’Angles, els caramellaires formen tres colles; cada una d’elles segueix un barri ja fixat per la tradició. Cada colla duu una bandera, la confecció de la qual s’encarrega a tres grups de donzelles, i cada grup d’aquestes rivalitza perquè la de la seva colla sigui la millor. Les banderes estan formades per mocadors femenins del roll i espatlles dels que abans s’estilaven; cada donzella procura aportar-hi el bo i millor de la seva caixa de les robes, i surten a lluir mocadors antics de gran luxe i filigranada elaboració.

Pel Gironès curaven de guarnir les cistelles dels caramellaires les majorales del Roser, les quals s’hi lluïen tant com podien i sabien.

Era obligat que els caramellaires portessin un brotet d’alfàbrega a l’orella, a la gira de la barretina i al trau del gec. Aquests brotets els facilitaven les majorales del Roser, que, com obligació inherent al càrrec, conreaven alfàbregues per tal de poder complir amb l’obligació d’enramar els caramellaires.

Pel Penedès i per la conca de l’Anoia, les colles de caramellaires, a més dels cantaires, portaven els ballesters, encarregats especialment de tirar rams de flors a les finestres de les donzelles que des de dalt els havien escoltats. Els ballesters solien assajar-se molts dies abans a engegar bé i, sobretot, a moure la ballesta de manera que els ramellets es fessin ben agafadors per part de les minyones a qui anaven dirigits. Els pomells eren precisament de violetes, la flor típica de la Quaresma, puix que, segons creença que ja hem explicat, abans del Dissabte de Glòria no floreix ni esclata cap altra flor.

Els caramellaires de Sant Quintí de Mediona duien dues ballestes, una amb una cistelleta tota engalanada que pujaven fins al peu de la finestra per tal de rebre el present dels ous, i l’altra amb una graciosa nina en les manetes de la qual posaven el ramellet que feien arribar fins a la finestra per regraciar l’almoina rebuda.

Les colles de caramellaires de l’alt Ripollès solen constar d’una vintena de cantaires, a part dels músics i les lloques. Un d’ells fa de cap de colla i endega l’organització o dirigeix el cant, marcant el compàs amb una branqueta de boix a tall de batuta que li dóna alhora signe d’autoritat.

Pel Rosselló les colles de caramelles solen constar de sis cantaires i rarament arriben a vuit o a deu. Demanen per cantar; si els diuen que sí, el grallaire fa una tocada com a preludi del cant, i seguidament inicien el cant dels goigs que solen cantar només tres caramellaires, alternant-se els dos grups. Entre cobla i cobla el gra11 fa una reblada.

En molts indrets havia estat costum que els caramellaires es deixessin caure a sopar a una de les masies on havien d’anar a cantar, prèviament fixada, en la qual els preparaven un bon àpat. Hi feien cap després de tocada la mitjanit, per tal de poder fer un sopar de gras després dels quatre dies de dejuni rigorós que seguien a la magresa i austeritat quaresmals.

Pel Solsonès, la conca del Cardoner i el Bergadà hi havia llocs que, a més d’ous, donaven taronges; així mateix en els àpats de refrigeri que hom donava als caramellaires en les pagesies grans solien figurar-hi rodanxes de taronja ben ensucrades.

Pel Gironès els caramellaires assistien a la funció religiosa de l’església i, finida la missa, cantaven els set goigs dins del temple mateix. Acabada la cerimònia, sortien a cantar els goigs per les masies i les cases de la població. La primera cantada la feien davant de la rectoria i la segona davant de la casa del batlle. Al migdia anaven a dinar a una casa de la població: els cantaires a una i els músics a una altra. Les cases estaven fixades i determinades per un ordre tradicional observat d’una manera molt estricta.

En alguns llocs de la Selva i del Gironès organitza les caramelles la confraria del Roser. El pavorde fa d’empresa. Ell paga els músics i es queda els ous que els donen, els quals es ven als caramellaires al més-dient. Els caramellaires es senten compensats amb el pa i beure que els donen per les cases on van a cantar i amb el goig de la festa.

En certs indrets els pavordes que havien menat les caramelles encantaven els ous, i els diners que en treien eren per a la Mare de Déu. Moltes vegades se’ls quedaven ells mateixos, car tenien en honor fer la posta més alta que ningú. Els qui adquirien els ous se’ls jugaven a cartes, generalment al joc del trenta-u. Els jocs es feien a l’era i al peu del paller, a fi de poder deixar els ous damunt de la palla perquè estiguessin tous i no es trenquessin en passar de propietat d’uns jugadors a uns altres per efecte dels atzars de la sort. Sembla que antigament el joc es feia d’altra manera. Hom feia servir els ous com de bales o de botxes i se’ls jugava fent-los rodar per terra i procurant que es toquessin amb suavitat perquè no es trenquessin. Perquè no haguessin de rodar per damunt del sòl dur i ingrat, hom estenia sobre les eres una mica de palla que els fes de coixí. I d’això prové que encara avui hom es jugui els ous al peu dels pallers.

En d’altres poblacions es juguen els ous a cartes. Hom dóna al cas caràcter col·lectiu, puix que hi intervé tot el poble. Solen formar-se diferents rotllos de jugadors, a voltes a la plaça, on hom s’asseu a terra, d’altres vegades a l’hostal. Hi ha casos en què el joc es fa a casa del majoral, que es constitueix en empresari de les caramelles i ven els ous als caramellaires, els quals després se’ls juguen. Molts veïns de la ciutat de Girona anaven a veure jugar els ous al poble proper de Sant Dalmai. En deien anar a besar la cuixa a l’abadessa. Antigament en aquest llogarret hi havia un monestir de monges benedictines.

Els gotjaires de Matamala, el diumenge, es juguen als naips els ous que han recollit. Rifen un pollastre en profit de l’obra de l’església per la qual han captat. Els de Llers rifen dos tortells, un a profit del culte de la Mare de Déu i l’altre pel del Sant Crist.

Fer l’alt Vallès i pel Pla de Bages hi havia hagut colles que al matí Sortien a cantar els goigs de la Mare de Déu i al vespre anaven a cantar caramelles. Sortien a cantar els goigs de bon matí fins a l’hora de dinar. Feien un àpat en comú en el qual era obligat de menjar un bon plat de cargols i dos o tres de bacallà cuinat d’altres tantes maneres. Cap al vespre anaven a visitar les cases on havien anat a cantar al matí, i rebien els obsequis, que generalment consistien en ous. A la nit sortien a cantar les caramelles. El que recollien al matí quan cantaven els goigs era a profit de la Mare de Déu i el que aplegaven cantant caramelles era per a ells. La tarda de demà paraven una virola enmig de la plaça i es jugaven els ous que havien recollit.

La virola és una tauleta amb quatre petges, molt lleugera. El pla sol ésser quadrat i vorejat per un petit ressalt. Damunt del pla hi ha pintada una rodona, a la vora de la qual hi ha pintats fins a trenta números distribuïts de manera desordenada. Estan dividits en dues parts separades per dues figures, una de masculina, el guinot, i una altra de femenina, la dama. Al damunt del pla hi ha una agulla com de brúixola sostinguda per un piu que li dóna un moviment giratori molt fàcil. Al més mínim copet dóna un sens nombre de voltes. Si l’agulla s’atura damunt de la dama marca la sort màxima del joc, i si cau damunt del guinot, la pèrdua total del que hom juga; d’ací la frase fer guinot, equivalent a perdre-ho tot o a una gran desventura de joc o de caràcter monetari en general. El qui treia un número alt, guanyava, i si el treia baix, perdia. Per aquest sistema hi havia anys en què la Mare de Déu perdia tot el que havia recollit i d’altres en què ho triplicava o quadruplicava.

A Viladrau sortien els confrares del Roser a cantar els goigs i d’altres corrandes a primera hora de matinada i voltaven fins al vespre d’avui. Seguien les masies. Portaven corbatí vermell, faixa de color viu, barretina i espardenyes. Tots portaven escopetes amb la finalitat de galejar i engegar trets per anunciar llur proximitat a les masies i per acomiadar-se’n quan se n’anaven. Els acompanyaven un flabiolaire i l’arreplegador del Roser, que anava a cavall i duia una cistella per a posar l’aviram, la carn de porc i els ous que recollien. Al vespre tornaven a la població i feien una gran galejada de trets ben forta i molt sorollosa. L’aplegador del Roser feia diferents parts del que s’havia arreplegat i ho rifava aquell mateix vespre. El que treien de la rifa era dedicat al culte de la Mare de Déu.

A Gualba els caramellaires cantaven els goigs del Roser, dels Dolors i del Carme. Formaven dues colles, presidida cada una per un dels pavordes de les confraries indicades. Finides les cantades, el pavorde convidava els companys a fer a casa seva un àpat obligat de bacallà. Compraven els ous que recollien al preu fixat de noranta cèntims la dotzena. A la tarda es jugaven els ous a l’hostal, als naips. El profit que en treien era per al culte de la Mare de Déu.

Els caramellaires de Constantins cantaven els goigs. Era de rigor ballar sardanes a les grans sales de les masies que visitaven. Eren obsequiats amb beguda, però mai amb ous. A les cases on s’esqueien al migdia els obsequiaven amb un gran dinar. Poder asseure els caramellaires a la taula era tingut en gran honor. Això feia que cada any anessin a una masia diferent, seguint un torn establert i observat amb molt de rigor.

A Ripoll els gotjaires ja tenen establertes les cases que han de visitar i la paga que els donaran. També tenen determinades les cases on dinaran i on soparan. El que recullen ho subhasten i el que en treuen és a profit de l’obra de l’església; no en fan cap àpat ni se n’aprofiten ells en cap altre sentit.

Al Rosselló solien formar les colles els confrares i majorals de la confraria de la Mare de Déu del Roser i també les majorales.

A Palamós cantaven només goigs, i la cantada anava dirigida de manera especial a les dones de les cases. La mestressa era sempre la que ocupava el lloc de preferència i pagava la cantada amb una dotzena d’ous; seguidament eren oferts goigs a triar a tothom de la casa, amb preferència a les noies, i cadascú escollia els goigs que volia, pagant un ral per la cantada. Era de rigor que la mestressa demanés sempre els de la Mare de Déu, mentre que el jovent preferia els de caire amorós.

Al Lluçanès les caramelles solen tenir un caire molt semblant al de les ripolleses. Correntment les corrandes són cantades totes a cor. Les colles porten una mena de director que assenyala la corranda a cantar. El músic sol ésser un violinaire.

A Llofriu organitzava les caramelles la confraria del Roser. Un dels confrares es vestia de rei. A les cases on la paga anava bé, ruixava la cara de la mestressa amb aigua de roses que portava dins d’una almorratxa i la feia ballar.

Al Bergadà truquen amb pedres a la finestra i a les portes de les masies. El caramellaire que fa de lloca va vestit de manera ridícula, mig d’home i mig de dona. A Sant Quintí de Mediona porta lligades al coll unes amples faldilles i amb elles tapa els cistells dels ous com si els covés. Aquesta és la interpretació que hi dóna el poble, però l’extensió del costum fa pensar en un altre origen molt reculat i de significat interessant etnogràficament.

Pel Gironès i la Selva, entre la pagesia, estava fixat el nombre d’ous que hom oferia als caramellaires. Els pagesos que menaven terres en propietat en donaven una dotzena, i els masovers i pagesos menestrals, només mitja.

És general que del recaptat, venut unes vegades, guardat d’altres, facin un àpat col·lectiu el diumenge de Pasqüetes o un altre dia. És costum de fer l’àpat fora de la població. De vegades es va a poblacions molt allunyades; altres vegades es fa en ple camp. Si es visiten poblacions importants, és costum de saludar les autoritats o altra confraria afí amb una cantada. És corrent menjar carn d’anyell o moltó. Pel Baix Penedès el confrare o president de la colla té dret a posar els plats i fer les racions a tothom. Ningú no pot començar a menjar que no doni la primera cullerada el pavorde; en fer-ho aquest, una cobla de gralles fa una tocada especial de convit, després de la qual tots els comensals comencen a menjar. La cerimònia es repeteix a cada plat. Aquest costum recorda les consuetuds hel·lèniques dels grans àpats.

A Andorra els caramellaires, dividits en grups petits, volten per les masies i cases aïllades. Recullen sobretot formatge, ous i aviram. L’endemà en fan un berenar en algun hostal.

Els caramellaires ripollesos celebren l’àpat per Pasqüetes. Sempre van a fer-lo a un mateix lloc, ja des de molts anys. Les diferents colles d’una mateixa població es conviden les unes a les altres.

Antigament els caramellaires, en l’àpat col·lectiu que feien com a resultat del captiri, només menjaven ous, fets en truita, dels que havien recollit. Feien truites enormes amb diverses dotzenes d’ous, per a coure les quals empraven unes pannes o paelles grandioses que només servien per a fer les truites de les caramelles i les que hom també menjava per l’àpat de les Carnestoltes, pannes de què s’ha perdut la mena en caure el costum en desús.

La capta d’ous i la seva menja en comú poden recordar un vell ritu de fecunditat i de multiplicació del qual des de temps molt reculats l’ou ha estat el símbol. Abona aquesta suposició la circumstància de fer-se les caramelles precisament a l’entrada de la primavera.

Per la vall de Vianya creuen que mentre canten les caramelles les bruixes perden tot llur poder.

Pels pobles del Pla de Barcelona, ara fa un segle, els caramellaires sortien a cantar al punt de mitjanit. Portaven una cistella tota enflocada. Hom els donava en pagament exclusivament ous, carn de porc i botifarres fetes amb destinació als caramellaires. Anaven acompanyats de dos músics, flautí i cornet i, que tocaven durant la cantada. Els músics no cobraven en diners, anaven a la part i percebien el doble que els cantaires.

Les caramelles a Barcelona són modernes, com sembla que ho són en totes les ciutats una mica importants. Aquest costum enclou un sentit rural que no s’adiu amb la vida dels grans nuclis urbans. Encara avui les caramelles muntanyenques i de la pagesia tenen un caràcter diferent del de les de viles i ciutats. Pels pobles pagesos dels voltants de la ciutat es feien caramelles des de temps reculat i imprecisable. El barri de Gràcia, abans de constituir-se en nucli municipal propi, feia caramelles que anaven a voltar per les pagesies del terme, semblantment com les dels altres pobles. També feien caramelles els elements mariners de la Barceloneta, la qual, pels seus costums i per la seva idiosincràsia, venia a ésser una població a part de la ciutat, encara que administrativament i jurídicament formés part de Barcelona. Uns dies abans penjaven al balcó de l’entitat o del que menava i dirigia la colla la cistella ben enflocada de cintes i llaços com un anunci de les caramelles. Les colles anaven a cantar sota els balcons de les promeses dels cantaires. Cantaven les cançons típiques de les caramelles. Amb el producte del que recollien anaven a fer una forada, gairebé sempre a Montserrat. Les colles més modestes es feien la música elles mateixes, amb aquells instruments que toquen els ignorants en música: guitarres, ferrets, ossets, xifles, carbassoles, panderetes i d’altres instruments semblants. Les colles importants llogaven un parell o tres de músics que anaven a la part com la resta de la colla, però rebien dues parts o dues i quartó, perquè hom considerava que llur feina era més meritòria que simplement la de cantar. Els caramellaires per paga solien rebre ous, botifarres i d’altres productes de carn de porc i més rarament diners. Més d’una vegada, quan els músics tornaven a casa amb el cistelló que contenia els queviures que els havien tocat per paga, havien tingut conflictes amb els portalers, que els volien fer pagar drets de portalatge, i s’havien de defensar al·legant que era el cobrament d’una feina pagada en espècies i no en diners.

La dada més antiga que ens és coneguda de caramelles a Barcelona correspon a l’any 1766. L’Ajuntament d’aquell temps no veia amb bons ulls les festes populars de carrer, especialment de nit, i dirigí un document al general en el qual diu que el costum fou portat pel molt jovent forà vingut a la ciutat per treballar a les fàbriques de teixits i que amoïnava el veïnat cantant i sonant simbombes i guitarres.

Fa de mal precisar quan es van restablir les caramelles a ciutat i quan es van organitzar les primeres colles. L’any 1854 l’imatger Joan Llorens va publicar un romanç que titulava Noves caramelles compostes per a cantar-se la vigília de Pasqua de Resurrecció. La cançó, molt vulgar, té sentit galant i va dirigida a les donzelles. Va presidida per un gravat que no figura pas cap escena de caramelles, sinó una serenata, dirigida a una dama de dalt d’un balcó de ciutat, feta per un galant fadrí tot mudat que canta sol i per una cobla de músics que li fan so. A la darrera plana de l’imprès hi ha una altra composició encapçalada així: Ara s’ha dictat una cançoneta per a cantar al final dels goigs o cobles de les minyones. Es pot cantar o ballar amb aire de ballet o contradansa, advertint que si és contradansa hi falta la part de vals. Aquesta cançó final ve a confirmar que els caramellaires, si no sempre, en alguns casos almenys, ballaven com un complement de la cantada. Sembla inversemblant que les colles de caramellaires de ciutat poguessin armar ball amb les donzelles de les cases on anaven a cantar, i això porta a suposar que el romanç devia anar destinat a caramellaires no barcelonins, malgrat ésser editat a Barcelona.

Aquesta cançó pel seu tirat recorda la Cançó del rossinyol, que havia estat molt emprada per a la dansa (sobretot per a una variant del ball pla), anomenada també del rossinyol, detall que indueix a pensar si aquest ball també havia estat ballat per les colles de caramelles.

L’altre gran editor barceloní de literatura de fil i canya, Antoni Bosch, va publicar una col·lecció de cançons de romanç que titulà el Cantor de les hermosas, la qual tingué gran difusió entre els estaments humils de la segona meitat del segle passat. De les cent i tantes cançons que integraven la col·lecció n’hi havia quatre de tema caramellaire. Dues d’elles són la 42, titulada La nit de Pasqua, i la 43, que s’anomena La Resurrecció del Senyor, incloses en el romanç catorzè del cançoner esmentat i signades amb les inicials P. G. R. La primera de les diverses edicions que en coneixem pertany a l’any 1851. Aquestes dues cançons respiren aire camperol i anaven destinades a caramelles de pagès. Les altres dues són la 144, signada per Antoni Faura, poeta de secà, autor de profusa literatura de canya i cordill, i la 145, signada per Salvador Santjust. Ambdues estan escrites amb pretensions poètiques poc reeixides que intenten elevar-les del lo tradicional de les cançons de caramelles. Encara que no ho indiquen, aquestes cançons sembla que anaven destinades a caramelles de ciutat. La primera edició que en coneixem és de l’any 1866, data aproximada en què sembla que van sortir les primeres colles a les quals devien anar destinades.

Uns anys més tard, el 1875, el mateix Bosch publicà un altre romanç amb dues cançons més de caramelles, La cistelleta enflocada i Els llacets de la panera, que va il·lustrar amb una capçalera que figura unes caramelles rurals. En coneixem diverses edicions. També en Llorens, ja referit, publicà diferents edicions d’un altre romanç, il·lustrat amb un gravat del mateix tema que el precedent, que titulà aixi mateix Noves caramelles, el qual conté dues cançons desconegudes i els Goigs de les Botifarres, típics.

Aquestes cançons, alhora que respiren la joia del retorn a la Pasqua, tenen sentit amorós i van dirigides a les fadrines, a les quals dediquen floretes. Parlen de la cistella guarnida amb cascavells i demanen carn de porc i ous per a fer-ne una truita al matí de Pasqua. Parlen també de la dansa; però no feta a continuació del cant, sinó a la plaça, segurament a la tarda de Pasqua, i qui sap si com un complement de les caramelles, i els cantaires prometen treure a ballar les fadrines que els posin quelcom a la cistella.

El fet de dictar-se i publicar-se fins a deu cançons de caramelles en un període d’una vintena d’anys suposa un ambient caramellaire que no es col·legeix pas de les notícies que se’n troben, que són ben escasses.

Es pot dir que les caramelles no es van generalitzar a Barcelona fins a l’any 1880. Uns anys abans sortien algunes colles, però molt poques. Una de les primeres s’anomenava L’Aranya i anava presidida per un fanal molt llampant damunt del qual hi havia una aranya pintada. Els cantaires portaven barretina, potser com un segell de ruralisme. També en duien els components de l’orquestra, formada exclusivament per guitarres i bandúrries. Només anaven a cantar a les cases de les minyones conegudes d’algun de la colla, especialment de llurs promeses.

Quan el mestre Josep Anselm Clavé va fundar la primera societat coral l’any 1852, entre el programa de tasques a realitzar figurava la d’anar a fer serenates a les donzelles a tall de caramelles. Aquest projecte no fou possible per la senzilla raó que els elements que integraven les societats de cantaires eren gents humils i treballadores que vivien en els pisos més alts, on també tenien estada les minyones i fadrines a les quals haurien pogut adreçar llurs cantades. Això va fer que, tot i formar part del programa, les primeres societats corals no fessin caramelles ni serenates.

Les caramelles no van entrar a Barcelona fins després de caigudes les muralles que l’oprimien. El costum no prengué increment dins del nucli urbà fins als anys 1870 a 1880. Com un deix de llur origen rural, els primers caramellaires portaven barretina vermella, i quan cantaven, per no saber on posar les mans, s’agafaven les solapes del gec. També duien fanal i s’acompanyaven amb instruments rústics i populars. Mentre caminaven per anar de l’una casa a l’altra, els qui sonaven instruments es posaven al davant de la colla i tocaven una marxa típica amb llurs instruments pintorescos. Dalt d’una perxa duien la cistella tota enflocada amb cintes, llaços i flors, destinada a rebre els presents amb què hom agraïa la cantada. Seguia les colles un carro amb vela per a portar allò que els donaven. Generalment anunciaven llur visita a les cases on volien anar a cantar i els feien saber més o menys a quina hora hi anirien. Si la casa no estava disposada a rebre’ls, els feia saber que refusava l’honor de la cantada. Del contrari, eren retribuïts amb diners o amb un anyell en les cases que volien mostrar-se rumboses. Solien cantar dues peces, per regla general una de coneguda i una altra de nova, feta compondre especialment, dictada i musicada gairebé sempre amb més bona voluntat que competència. Hi havia cançons cantades a solo o a duo, acompanyades per músics professionals. La resta de la colla cantava a cor una recobla o resposta. Ordinàriament en els conjunts harmònics de les caramelles campejava molt més la bona fe que l’art.

Les caramelles, per a poder arrelar, hagueren de prendre una fesomia diferent de la pròpia. Van agafar caire satíric i polític, i generalment festiu. Les primeres colles de caramelles estaven integrades exclusivament per elements treballadors. S’organitzaven en els barris més humils, i la majoria no tenien altre objecte que sortir a cantar i fer una fontada amb el producte del que recollien. La gran majoria de les colles sorgien dels obradors i de les fàbriques.

Després de l’any 1880, cada any sortien un nombre incalculable de colles que envaïen la ciutat amb l’alegria de llurs cants, sempre gais i respectables per defectuosos que fossin. Moltes de les societats corals d’en Clavé van sortir a cantar caramelles. Més que cases particulars visitaven cafès, teatrets i societats de barriada. I conduïren les cançons a un terreny de crítica i de sàtira, no sempre, certament, de prou bon gust. Algunes colles abandonaren la barretina, que havia caracteritzat els primers caramellaires ciutadans, per adoptar un tipus de gorra de forma o de color propi i especial que els distingia dels cantaires d’altres colles. La gorra distintiva era canviada cada any. Anaven pel carrer formant dues rengleres en fila índia, presidits pel fanal, darrera del qual anaven els qui sonaven. Seguien en darrer terme el qui portava la cistella i el carro. En caminar marcaven un pas especial.

A Mallorca les caramelles no són pas ben bé com a Catalunya. Les anomenen deixem lo dol, en al·lusió al dol del període de privacions i penitència que en altres temps implicava la Quaresma i pel dol de la mort i crucifixió de Jesús. Els captaires de caramelles recullen coques, panades, formatge i pastisseria casolana pròpia de la diada.

A Mallorca els captaires del deixem lo dol no canten els goigs, però dediquen la cantada a la Mare de Déu, i tot el conjunt de la cantarella i el costum que l’envolta respiren aire de goigs i tenen molts punts de contacte amb les nostres caramelles. Acostumen a començar la cantada amb la següent corranda obligada:

I segueixen cantant cobles al·lusives al captiri. Una altra versió diu:

Les colles no són tan nombroses com a Catalunya. Solen portar un glossador que llueix les seves gràcies dedicant glosses als amos de les cases visitades i a la joia d’haver acabat el temps de privacions i entrar de bell nou en la riallera primavera. Les cançonetes cantades pels caramellaires no tenen mai un caient amorós; sempre van dirigides només a l’amo de la casa visitada i mai a les noies.

Els caramellaires de Menorca també canten els goigs de la Mare de Déu i a ella dediquen les cantades, conforme fan constar en començar a cantar els set goigs segons una versió pròpia qualificada de goigs de Pasqua.

La fadrinalla anava a cantar per les cases. Primer cantaven en veu baixa i anaven pujant de to a mesura que suposaven que la gent es despertava; així no els resultaven molestoses les cantades. Un cop llevats els feien entrar i els obsequiaven amb pa i vi i d’altres queviures que posaven dins de cistelles. Duien un acompanyament de guitarres i d’altres instruments rústics de corda. El cant dels goigs durava tota la vuitada, una estona cada vespre. La gent els donava formatjades, flaons, ous i botifarra, com també pastisseria casolana típica que servia per a fer un bon àpat el dia de Pasqüetes.

El moment propi de les caramelles és per la Pasqua de Resurrecció, car no es fan comprensibles en cap altre dia si llur objecte és cantar el retorn a la joia del viure sense les privacions que comporta la Quaresma, i a la gaubança que duu el bon temps amb l’alegre arribada de les flors i dels esplets; però, com hem vist, se’n fan durant tota la Quaresma, i molt especialment el Dissabte del Ram i àdhuc durant els dies sants. Les caramelles extemporànies eren malvistes i les autoritats tendien a privar-les, com ja hem dit. Trobem una curiosa cançó que ens explica com el batlle de Sant Cugat de les Garrigues va posar a la presó uns fadrins que sortiren a fer caramelles per cinquagesma.

La capta d’ous per part de la fadrinalla, el dia o vespre d’avui o de demà, és comuna a molts pobles francesos i itàlics i ofereix un gran nombre de variants de detall. Gairebé sempre és feta al so de cançons. En alguns indrets canten la Passió. Hi ha captaires que van adornats i enflocats. En general, no és exclusiva del jovent; en alguns llocs hi van mainada i gent d’edat i tant de l’un sexe com de l’altre.

Segons l’escriptor rossellonès Alart, les caramelles són una de les mil formes de felicitar l’arribada de l’any o de la primavera —emprades per tots els pobles i pròpies de tots els temps— captant i demanant estrenes. Si la capta dels ous és l’objecte de les cantades, els bons desigs de benaurança i les felicitacions en són l’objectiu cabdal. Fins a mitjan segle XIV es començava l’any per Pasqües. Segons Josep Sebastià Pons, les corrandes de caramelles constitueixen una felicitació i un bon desig de salut i prosperitat en record de quan las Pasqües coincidien amb el Cap d’any. Durant el regnat de Carlemany, el Cap d’any fou fixat pel primer de març, i l’Església en el segle XII el va establir al Dissabte de Glòria.

Les caramelles amb tota probabilitat són la primera manifestació a casa nostra d’un cicle de festes que recorden cultes i ritus dedicats a les forces naturals, molt especialment a la vegetació, i als genis i divinitats que les simbolitzaven, les regien i les personificaven en el moment de màxima plètora de la vegetació, temps que en la calendació actual s’escau vers el maig, que és quan encara tenen lloc la majoria de les romanalles que ens en resten, però que, per efecte dels diversos canvis soferts pel calendari, avui, entre nosaltres, s’estenen des de la Pasqua florida, amb les caramelles, fins al Corpus, a través de tot el cicle pasqual, durant el qual sovintegen les festes i costums que recorden els ritus a què ens hem referit, malgrat no escaure’s concretament dins del maig.

Les caramelles segurament són la resta d’una cerimònia ritual de caient agrícola dedicada a alguna divinitat primitiva encarregada d’afavorir la floració i la fructificació. Segons l’etnologia, la gran majoria dels costums actuals de gairebé tots els pobles europeus, sobretot els que es produeixen en dates determinades i que seguixen el curs de l’any, constitueixen supervivències de costums agrícoles d’origen molt reculat en la vida humana.

A muntanya és on sembla que les caramelles s’han conservat amb més puresa. La cançó típica i tradicional eren els goigs de la Mare de Déu del Roser, i correntment eren les confraries d’aquesta advocació mariana les qui feien les caramelles i, per tant, mantenien el sentit religiós que ben segur tenien originàriament.

És remarcable que aquests goigs, que canten a Maria en un sentit totalment abstracte i despullat de tot egoisme i materialitat mundanal, havien estat molt populars i eren dedicats a la Mare de Déu del Mont. Aquest detall va ésser advertit pel poeta mossèn Jacint Verdaguer, qui suposà les caramelles nascudes i originades al redós de l’ermita d’aquesta advocació mariana situada al cim d’una muntanya, qualificada simplement de Mont, que s’aixeca en la confluència de l’Empordà amb la Garrotxa, criteri que exposa l’immortal poeta en termes tan càlids com florits. Les caramelles, tot i ésser pregonament anteriors al cristianisme, bé podria ésser que haguessin pres quelcom de llur fesomia a l’ombra de la muntanya del Mont. Un dels cultes gentílics més estesos pels pobles camperols vassalls de la vella Roma era el de la deessa Ceres, divinitat de les gramínies i especialment del blat. Se li dedicaven santuaris en indrets fèrtils, enmig de camps i amb preferència en punts alterosos. Una de les notes característiques del seu culte eren les ofrenes de fruits de la terra, especialment de pa, posades dins de cistelles ben tapades que no podien veure sinó els iniciats i que eren qualificades de mundus cereris; és a dir, de cistelles o d’ofrenes de Ceres, puix que els dos conceptes vingué a significar el terme mundus. No creiem impossible que al cim del Mont hagués existit un centre del culte a Ceres que el cristianisme santificà i consagrà a la Mare de Déu, substituint així el culte gentílic, i que el mundus o cistella de fruits de la terra ofrenats a la falsa divinitat s’hagués convertit en món, i que la traducció cristiana i catalana del mundus cereris sigui la de Mare de Déu del Món. Cal tenir en compte que en la documentació vella l’advocació és qualificada de món i no pas de mont; aquest terme, en el parlar comú, equival a muntanya, però com a tòpic no el trobem mai sol, detall que fa ben possible que fos món, nom derivat del mundus llatí i no del terme montanus que ha donat el català muntanya. Potser cal no oblidar que els termes mond i mund, amb els femenins monda i munda, equivalen a net, pur i immaculat, de manera que la Mare de Déu del Mont podria també dir-se Mare de Puresa i sense màcula, com bé ens diuen els goigs de caramelles en llur primer vers: El primer sou Verge pura.

Segons l’etnòleg bretó Pau Sébillot, les pràctiques paganes fetes a les esglésies i per llur rodalia recorden els cultes i les cerimònies dedicades als arbres i als megalits aixecats a llur vora i als genis i divinitats que hom creia que hi tenien posada.

Hem de reconèixer que, en el pla d’idees actuals, es fa inexplicable que els caramellaires cantin els goigs de la Mare de Déu, que hom no sap comprendre quina relació poden tenir amb les caramelles; en efecte, sembla més raonable que es refereixin a la resurrecció de Nostre Senyor, com fan els cantaires del «deixem lo dol» baleàrics, els quals, amb tot, també al·ludeixen la Mare de Déu. És remarcable que la cançó profana típica de les caramelles en la seva primera esparsa invoca així mateix la Mare de Déu:

La relació tan persistent de la Mare de Déu amb les caramelles sembla confirmar que pot ésser la cristianització d’alguna divinitat primitiva, probablement precereàlica, que, per la seva qualitat de mare, afavoriria la fecundació dels camps i del bestiar. És molt remarcable el costum, estès per molts països, que quan els captaires reben bona recompensa agraeixen l’almoina cantant i acaben la cantada amb una mena de benedicció dels conreus i de les cries, la qual canvien per una maledicció quan l’ofrena no ha estat prou generosa o ha estat negada.

Els caramellaires del «deixem lo dol» mallorquí, quan la paga ha anat bé, canten:

Quan la paga va malament canten:

Dels caramellaires catalans no sabem que beneeixin ni que maleeixin, però sí que ho fan els infants que van a captar per les cases en diversos captiris dels que trobem escampats pel calendari, la majoria dels quals reconeixen així mateix un origen ritual agrícola primitiu. La forma més corrent, molt viva entre la mainada vallesana que va a captar i fer la serra vella, diu així:

I quan no els donen res, alteren el termes i diuen:

Les mestresses de casa, per tal d’evitar aquesta maledicció, rarament deixen de fer-los caritat.

Els costums infantils sempre recorden els que havien practicat els homes de temps remots; això mena a fer de la mainada la concepció més primària i més elemental de l’home, tant, que hom pot considerar els nostres infants com uns homes en estat primitiu.

Les caramelles tenen certs punts de contacte amb les gresques pròpies dels dies de Carnestoltes, les quals són considerades universalment com a restes de cerimònies litúrgiques agrícoles.

El culte a Ceres és tardà a casa nostra, com ho fou el vassallatge romà, atesa l’antiguitat de la nostra cultura autòctona, que amb tota probabilitat devia adorar les divinitats naturalistes de tipus agrari, com els retien culte la majoria de cultures des del neolític. Les caramelles poden ésser pre-cereàliques i confoses amb els cultes que ens van venir del Laci; i la cistella de les ofrenes, el contingut de la qual era sacríleg que veiessin els no iniciats, va anar a parar al cim de la perxa dels cantaires. Pel Maresme encara avui tapen la cistella amb un tovalló que cobreix els ous rebuts en pagament de la cantada, i com gairebé també pertot arreu, la lloca, vestida mig d’home i mig de dona, tapa els ous perquè no els hi vegin, i quan són posats dins de portadores i traginats per una atzembla hom les tapa amb una manta amb el mateix zel que tapa la cistella.

De captiris més o menys semblants al de les caramelles n’està ple el costumari de tots els vells pobles d’Europa; apareixen estesos per tota la llargada del calendari i s’efectuen amb motiu de diverses festes, però molt especialment en les que commemoren el trànsit de les temporades, entre les quals potser sobresurten les que es fan pel maig. L’etnografia opina que recorden ritus de fecundació i de multiplicació encaminats a afavorir els fruits en saó perquè arribin a bon terme i les collites siguin, doncs, pròsperes i abundants. Les colles moltes vegades duen un subjecte disfressat, guarnit de flors i de verdor, que recorda el geni i visita les cases amb la finalitat de garantir la salut dels estadants, l’abundor de les collites i la prosperitat dels ramats a canvi de l’almoina que els fan. Per l’Alsàcia i en d’altres contrades properes, les colles duen com una reina tota adornada de flors qualificada de roseta de maig, que recorda les nostres belles reines de maig i les majorales del Roser posteriors. I allà, com ací, les cantaires posen allò que els donen dins d’una cistella tota enflocada, i, com els nostres caramellaires, als qui els fan almoina els obsequien amb una floreta o un ramellet.

Les colles de Sant Hipòlit de Voltregà duien un parell de personatges estranyament vestits i com mig disfressats; les de Sant Julià de Vilatorta anaven presidides per dos minyons vestits de blanc que duien dos alts bastons ben tornejats al cim dels quals lluïen grans poms de flors; i en molts indrets les lloques encarregades de traginar els ous vesteixen mig d’home i mig de dona. Aquests personatges, germans de la roseta de maig alsaciana, poden ésser la romanalla feble i descolorida del geni de la vegetació que anava per les cases a portar la ventura, comprada amb queviures o amb diners. També en pot ésser un feble record el caramellaire que porta la cistella. De la mateixa família són els magets de què parlarem pel maig, infants vestits amb profusió d’herbes lligades al damunt, fins al punt de semblar una garba d’herbes, que presidien una capta que pel Capcir feien els nois que anaven a l’escola.

El captiri d’ous o de carn de porc, o d’ambdues coses alhora, és molt més freqüent entre els pobles centrals de l’Europa, però és molt diferent de les nostres caramelles; es produeix en moments molt diversos de l’any i no podem equiparar-lo al mateix costum nostre. Els grecs també el practicaven; demanaven l’almoina al so d’una cançó com nosaltres. Se n’ha conservat una atribuïda al poeta Homer, en la qual és exalçada la riquesa de la persona a qui va dirigida; pondera els pastissos rebuts en almoina i promet tornar-hi a cantar l’any vinent. Acaba dient que si no els volen donar res, no els facin esperar. El gran poeta opina que aquest captiri és propi així mateix de la mainada de Samos, a la qual va sentir cantar la cançó.

L’etnologia creu que les romanalles que resten dels antics costums permeten encara de reconstituir la festa primitiva de l’antic solstici de l’entrada a la primavera i gairebé de tots els moments més importants dintre de la vida agrícola que responen a un dels estats més primitius de la cultura de l’home. El passeig de nit pels camps, quan hom va de masia en masia a cantar les caramelles, que igualment es poden cantar de dia, pot recordar les passejades antigues amb atxes enceses, que encara trobem per Sant Joan en diversos indrets de l’alta muntanya. El captiri i l’obtenció de l’anyell de Pasqua recorden l’aportació col·lectiva dels queviures necessaris per a la comunió en cerimònia ritual.

El començament de l’any i el de la primavera són necessàriament dates crítiques, i hom s’esforça aleshores a fer propícia l’atmosfera a la terra. Els captiris en ball rodó i les danses en rodona són supervivències de rituals antics destinats precisament a realitzar aquest benifet.

La capta en colla i per mitjà de cançó amb l’intent de recollir queviures, que després són menjats col·lectivament, pot ésser considerada com un àpat de comunió.

Els captiris cantats d’origen profà han estat reemplaçats gairebé pertot arreu per cançons de Nadal.

La cercavila del jovent acompanyat de noies, amb capta ritual d’ous per totes les cases i a voltes batalla simulada, i, en tot cas, maledicció si troben una negativa, i benedicció fecundant, especialment per les collites i per l’aviram, si els acullen bé, és, doncs, un ritus agrari, si no cerimonial, general.

A jutjar per l’observació de gran nombre de costums dels pobles retardats actuals, en termes generals pot dir-se que els balls en què els ballaires sonen instruments accessoris a la veritable melodia del ball, conduents únicament a fer una remor més o menys harmònica, són danses que formen part de pràctiques encaminades a l’expulsió de dimonis i d’esperits malvolents. Aquest sentit semblen tenir els balls de cascavells, sobretot en aquest cas, sentit molt d’acord amb l’esperit general del costum. I hom va de casa en casa a treure’n el mal i a portar-hi el bé.

El costum de captar, donar i menjar ous en ocasió de la Pasqua és gairebé general a Europa. Hi ha indrets, com Holanda, on els pinten i decoren graciosament, fent tot un art rústic d’aquesta pintura. A França els amaguen, un semblant com es fa amb les joguines dels Reis, i fan creure als infants que els han portats de Roma les campanes en tornar de passar-hi la Setmana Santa, quan no toquen.

A jutjar pel que ens diuen documents que ja hem comentat, les colles anaven armades i possiblement hi havia pugna entre elles. Avui les colles de caramellaires solen voltar el terme i difícilment poden trobar-se amb altres grups que els busquin brega si no surten de llur camp d’acció. D’allò que diuen els documents sembla inferir-se l’existència de més d’una colla i la pugna entre elles fins al punt d’emprar les armes. Qui sap si pot tractar-se dels qui practicaven la usança vella pagana i gentílica i dels qui ja l’havien cristianitzada. Les colles de gotjaires i de caramellaires, encara subsistents en alguns llogarrets del Ripollès, potser ens poden donar idea dels dos tipus de colles, l’existència de les quals fa pressentir la cançó que es canta com a additament i final dels goigs de caramelles. Les transformacions religioses sovint no han estat del tot planeres.

En algunes contrades llatines de tramuntana, especialment per terres de França, la fadrinalla i la mainada s’havien aplegat a la plaça amb gran tabola i armades fins a les dents, i, durant el toc d’al·leluia, simulaven com una masega davant del temple; després s’escampaven pels carrers i anaven de casa en casa captant ous, per l’estil de les nostres caramelles, per bé que dins d’un pla molt diferent. Quelcom d’això sembla que s’havia figurat per terres del Rosselló. Aquests captaires d’ous anaven armats de punta en blanc, igual com, segons sembla, devien haver anat els nostres caramellaires. A casa nostra no hem trobat rastre del costum referit i dubtem molt que hagués existit.

En les contrades franceses de la Mayenne a Vimeu, pel maig, colles de xicots van per les cases a cantar el maig i a captar queviures dins d’un pla molt semblant al dels nostres caramellaires. Solen plantar una branca davant de les cases que visiten, especialment de les que els fan bona acollida. Sovint, quan va una colla a una casa, arrenca l’arbret que hi ha plantat la colla anterior per posar-hi el seu, i el malmet o hi penja sutzures o efectes despectius per la primera colla. El cas dóna lloc a baralles i masegues entre les diferents colles d’una mateixa localitat. En les festes de maig, com explicarem, semblen endevinar-se dos elements: un que recorda el culte a la divinitat de la terra, possiblement autòcton i pre-romà, i un altre, més aviat humà, encaminat a procurar la fecunditat i la reproducció de l’home, que sembla provenir de la influència de la colonització de Roma. Qui sap si el fons de pugna que existia entre les colles franceses i, segons sembla, entre les catalanes, podia respondre a les dues tendències indicades, les quals podria ésser que en trobar-se haguessin topat i que l’efecte del sotrac hagués arribat fins ara.

Pels pobles del centre de l’Europa havia estat freqüent, si fa no fa en aquest moment de Pany, una lluita entre l’hivern i l’estiu, representats i simbolitzats de maneres molt diverses segons els països, acompanyat cada un d’una cort d’addictes i benvolents. La figuració es desenrotllava de maneres molt diverses, però sempre acabava pel triomf del bon temps per damunt de l’hivern. No creiem que la probable lluita que sembla endevinar-se a través de les cantarelles de caramelles pugui referir-se a la simulació susdita, puix que si hagués existit en trobaríem d’altres rastres i indicis.

El significat del terme caramelles ens és originàriament desconegut. El fet d’anomenar-se també «caramella» la flauta de pastor o flabiol primitiu, terme format del calamus o flauta hel·lènica, ha fet creure que l’ús d’aquest instrument, emprat probablement per a fer la música del captiri, podia haver-se estès a la cançó i al costum en general. No coneixem cap cas en què el nom d’un instrument musical, usat tal volta accidentalment, s’hagi estès per anomenar una idea més àmplia i extensa. És possible que el mot vingui de molt més lluny. En el Llibre de Tres trobem emprat el terme «caramella» amb un significat molt diferent i allunyat del de «flabiol», que vol indicar i pot acostar-se més al sentit originari del terme. En el document cinc-centista de l’arxiu comunal de Manresa que hem transcrit, referent a un procés seguit contra uns veïns que van sortir a fer les caramelles fora de la data acostumada, hom diu que demanaven caramelles, és a dir, que hom aplica el nom als efectes que rebia en pagament o a allò captat. També trobem el terme emprat en aquest mateix sentit en la cançoneta infantil de captiri dels infants que a Castellolí surten a captar llaminadures, captiri del qual vam parlar en tractar de la serra vella; diu la cantarella:

Per l’Alt Bergadà donen el nom de caramelles a les fruites seques i d’altres menges llèpoles infantils que hom dóna a la mainada que surt a fer el captiri a mitjan Quaresma; a Vimbodí l’apliquen a les llaminadures que els padrins donen a llurs fillols quan els van a visitar la vigília dels Reis, i a Cabra del Camp, a les ametlles, avellanes i altres fruites semblants que es llancen a la quitxalla pels bateigs. Sembla, doncs, que el terme pot referir-se al recapte que la colla rep en agraïment de la cantada. Trobem, en canvi, una corranda típica de caramelles ben popular que, emprant aquest terme, parla també de la paga de manera inconfusible, com dues idees i conceptes del tot diferents:

La valor del mot, en aquest cas, no pot ésser més clara. Se’ns fa, però, molt estrany i inexplicable la poca àrea del mot quant al significat de menjar, majorment atès el gran nombre de captiris que, estesos per tota la llargada del calendari, animen el costumari. Si pròpiament caramella signifiqués queviure o efecte rebut en capta, es trobaria molt més estès en aquest sentit del que ho és avui. Creiem més probable que sigui el nom del conjunt de la festa el que ha passat a determinar els efectes captats i no que el nom d’aquests s’hagi estès a la idea general i global del costum.

Per l’Alt Bergadà el terme caramelles es torna camarelles; un camarell és un patge o servent, i hi ha qui ha cregut que el veritable nom de les caramelles és el de camarelles i que significa «la colla de servidors o patges de la Mare de Déu». És així mateix molt estesa la forma camalleres, que hom ha cregut derivada dels camals o calçons plens de cascavells que empraven els caramellaires per a la dansa. Aquestes interpretacions no ens semblen pas encertades. Creiem que hom ha de cercar l’origen del mot molt més enllà, en sistemes lingüístics anteriors a la llatinització, i, per tant, hom no pot cercar-li parentiu ni relació amb altres termes coincidents o més o menys semblants. A part de les formes indicades, és també molt estesa la fonètica camilleres, que es torna cremilleres a Igualada i camigeres a Puig-reig. Si hem de jutjar per la seva extensió, és més justa la forma cama, que trobem en camalleres, camilleres i camigeres, que la forma cara, que no ens dóna sinó el terme caramelles. Aquesta imprecisió i diversitat de formes ens demostra o que ha estat un terme molt viscut, molt més del que avui ho sembla, o bé que es tracta d’un mot molt arcaic, fossilitzat en l’actual parla, el desconeixement del significat just i precís del qual ha motivat la diversitat de formes que hem indicat.

Possiblement, si podíem penetrar el sentit originari del terme caramelles, se’ns faria molta llum quant al significat inicial del costum.

Les caramelles poden ésser, doncs, la romanalla d’una cerimònia ritual del conjunt que havia constituït el cicle litúrgic de primavera entre les civilitzacions antigues especials dels pobles pagesos, la qual, per efecte d’un dels diversos sotracs soferts pel calendari, s’ha avançat al temps més propi d’aquest tipus de cultes, que s’escau pel maig.

En el nostre Diccionari de la dansa tenim dedicat un article a les caramelles, i també vam dedicar-los un capítol en el llibre Els Goigs, en el qual tractem amb certa extensió aquest costum en relació amb els goigs.

El costumari pasqual a casa nostra no és ni de bon tros tan ric com el de la majoria de les altres festes cabdals del curs de l’any i contrasta amb la rellevant importància que assoleix en la majoria dels altres pobles europeus. Es pot dir que la festa profana i popular de la Pasqua gira entorn de les caramelles, sobretot per les contrades de la Catalunya Vella, car a la regió de migjorn i per terres ponentines són gairebé desconegudes, i quan hom les hi troba, no tenen la importància que ofereixen en les contrades orientals de tramuntana i fa l’efecte que hi són d’introducció recent. És notable que, salvades excepcions, allí on no es fan o no es feien caramelles, les festes de maig assolien més importància que per les contrades on celebraven aquest captiri.

Com vam dir, durant un temps els nostres avis no consideraven finida la Quaresma fins que queien les dotze de la nit del dissabte. Molta gent esperaven aquest moment per tal de festivar l’adveniment de la Pasqua al mateix instant de començar. Fou corrent treure els instruments de música, que havien estat desats i ben tapats durant set setmanes, i fer una mica de so. També hi havia qui sortia al carrer i anava a trucar les portes dels amics, per donar-los, encara al llit, el bon dia de Pasqua. Algunes de les antigues representacions eclesiàstiques, qualificades de jocs de Pasqua, i algunes processons, s’havien fet a la una i les dues de la matinada.

Avui hom inaugurava la primavera. S’acabaven les vetlles d’hivern. S’iniciaven els passeigs curts pels afores i era de rigor endreçar els abrics, que no podien tornar a sortir fins pel Tots-sants vinent, fes la temperatura que fes. El qui no seguia aquesta regla consuetudinària, molt rigorosa, era tingut per malalt o per excèntric.

La llibertat en el menjar. — De la Pasqua, hom en festiva la joia del retorn a l’alegria del viure. Era corrent que la gent es posés les robes millors que tenia, com ens diu la comparança:

El que més hom celebrava, però, era el retorn a la llibertat en el menjar, joia expressada per diferents dites:

Avui, fou típic menjar carn de llana: el tradicional anyell pasqual de què ens parlen les Sagrades Escriptures, que, com vam dir, a ciutat, molta gent anava a comprar a la fira de bens.

Per tal de poder menjar carn, les famílies que no podien comprar un xai solien matar un conill; a ciutat sobretot era molta la gent que en menjava. Avui acostumaven sortir pellaires que es dedicaven a comprar pells de conill per a fer barrets, guants, aiguacuit i per a d’altres usos industrials. S’anunciaven amb crits típics; un dels més graciosos deia:

El costum de menjar-se per esmorzar la sang de l’anyell pasqual havia estat general. Sembla que, antigament, aquest àpat es feia tan públic com es podia. Els qui mataven anyell convidaven a esmorzar parents i amics, i tots havien de menjar poca o molta sang de la bèstia sacrificada. El costum podia constituir una afirmació de cristianisme. La llei mosaica prohibeix als jueus de menjar sang, i el Levític obliga que, així que es mati un animal, la sang sigui coberta de terra, per tal d’evitar la possibilitat de menjar-ne. Com un record d’aquest costum, per l’Empordà, fins ara, en matar un cap d’aviram, llençaven la sang dins d’un plat de cendra. Menjar la sang de l’anyell, de manera pública i declarada, podia constituir, com hem dit, una afirmació de cristianisme i una demostració de què hom no era descendent de jueus.

L’esmorzar obligat de Pasqua era la sang i fetge. En totes les fondes, hostals i cases de menjar no feien altre cuinat, i aquell a qui no li agradava, no trobava pas res més per a menjar fora de casa.

Temps enllà fou tradicional menjar formatge, producte de la llet que l’austeritat dels nostres besavis vedava de beure durant el temps quaresmal i que, per tal d’aprofitar-la, hom en feia formatge que avui menjava amb avidesa després de tant de temps de no poder-ho fer i per celebrar la joia del retorn a la normalitat alimentària. A les Balears encara és típic de la rebosteria casolana un pastís qualificat de formatjada, malgrat que actualment no es fa amb formatge. Foren tradicionals del dia d’avui els marxants ambulants de formatge que s’anunciaven amb un crit propi.

Antigament, de bon matí, les mestresses de casa paraven ben bé la taula i l’omplien de bones menges, a discreció. Restava parada avui i demà i, així que un menjar flaquejava, el refeien o el substituïen per un altre. Constituïa un goig que la taula sempre estigués ben plena, com a signe de joia per la Resurrecció de Jesús, i com a prova d’abundància portada pel Messias amb el seu retorn a la vida. El ritme dels àpats es trencava aquests dos dies, i tothom menjava a discreció, a totes hores i quan li venia bé. Els visitants venien obligats a tastar quelcom dels menjars de la taula, i no fer-ho era tingut com un menyspreu gros.

Abans de començar el dinar pasqual, que era el primer àpat carnal d’importància, havia estat costum que el cap de taula recités un verset, com una benedicció del menjar. El més corrent deia així:

Hom tenia gran interès a menjar el pa com més bo millor i a menjar llaminadures a base de pastisseria, en oposició al pa àzim o sense llevat que menjaven els jueus, qualificat també de pa alís, pa de jueu i pa d’esclau. Podria ésser que les mones recordessin l’interès cristià per menjar pastisseria en aquest moment de l’any.

L’àpat pasqual, a Mallorca, participa una mica de la unció i de la solemnitat de l’àpat nadalenc. No s’esmorza fins després de l’ofici i molta gent està dejuna des del migdia d’ahir. És obligat menjar la sang, el fetge i la freixura de l’anyell pasqual, rubiols i alguna altra cosa, però no panades. És un esmorzar fort, que, per ésser fet a mig matí, resta gana per a dinar. Es dina tard; obligadament d’arròs, d’estofat o escaldums de les sobres de fer panades i panadons, amb gran abundor, fins que el cor diu prou. Totes les famílies, servei i gent agregada a la casa mengen en comú, i fóra malvist que algú no hi fos. En havent dinat, el conjunt es disgrega. Dels no familiars, cada u se’n va a casa seva, per menjar l’endemà amb els seus. És costum que els amos donin al servei crespelles i d’altres pastissos casolans, perquè se’ls puguin menjar en família.

A Menorca, era obligat menjar s’olla, feta precisament a base de carn de moltó. També es menjaven ses formatjades: pastissets i coques fets amb cam de xai i sense gens de formatge, encara que el seu nom sembli indicar-ho.

A Eivissa aixecaven els tributs sobre la carn i feien franc del tot el consum per al dia d’avui. Els mercats i àdhuc els carrers de totes les poblacions s’omplien de carnisseries improvisades. No hi havia cap eivissenc, per pobre que fos, que no mengés carn, com si complís una mena de ritu religiós i sagrat.

A l’Alguer fan diverses llaminadures casolanes pròpies d’aquesta diada: la minestra de casa, dita també tallarins, pa d’arrop i casquetes, consistents en una mena de neules cilíndriques plenes de mel, nou i d’altres bones menges.

Els ous. — Arreu d’Europa, una de les notes típiques del dia d’avui era el menjar ous en gran quantitat. Els antics creien que els ous venien a ésser com una mena d’aigua espessa, opinió encara subsistent entre alguns pobles de cultura primària.

El Gènesi diu que els ocells i els peixos foren creats de l’aigua. Per efecte d’aquesta creença, hom compara els peixos amb els ocells i els ous, i per tant, a la primeria de la institució de la Quaresma fou tolerat menjar-ne. Posteriorment, hom es va adonar que els ocells no tenien res de peix, ni els ous res d’aigua, i la seva menja fou rigorosament interdita en temps de dejuni.

Com tenim dit, hom guardava tots els ous postos durant la Quaresma, puix que menjar-ne en aquest període havia estat tingut per pecat, i, com que s’escau en un moment favorable per a la posta, se n’aplegaven grans quantitats. Arribat el dia d’avui, l’Església els beneïa amb una benedicció especial, que figura en el ritual, la cerimònia de la qual s’havia celebrat al punt de la mitjanit passada, en iniciar-se el dia d’avui, i més ençà, en celebrar-se les primeres misses del dia. Els ous de Pasqua prenien sentor sagrada i ocupaven un lloc important dins de la litúrgia popular pasqual. Pels pobles nòrdics i pel centre de l’Europa, decoren els ous amb figures intensament policromes i amb una vasta profusió iconogràfica. Aquest decorat constitueix un capítol interessant d’art rústic i popular.

Ja vam dir, per Cap d’any, que els pobles agrícoles antics d’Europa i d’Àsia menjaven, aquell dia, gran abundor d’ous, dels quals feien present als amics. Perquè fessin més bonic als seus ulls, els pintaven i decoraven de colors vius, especialment de vermell. Els ous que avui sovint trobem pintats de roig en les mones poden recordar els ous antics de Cap d’any, perquè, com ja hem dit, antigament hom havia començat l’any per la Pasqua. Hom ha vist en l’ou el simbolisme del principi de l’univers i de la creació, sentit de què ja ens parlà Plutarc.

Mossèn Jacint Verdaguer recull una graciosa tradició que explica el costum de menjar ous en aquesta festa i per què hom els pintava de vermell.

Hom va donar un parell d’ous a uns infants de Jerusalem perquè els tiressin a Jesús quan passés per llur davant; però així que els ous van tocar les mans innocents dels nins es van enrogir de sang i els minyons no els van tirar al rostre del Sacrificat.

Segons el testimoni de Plini, pel seu temps els romans ja pintaven de vermell els ous de Pasqua.

A València havien pintat els ous amb ratlles rodones i ditades de diferents colors ben vius i llampants. És possible que aquestes línies inharmòniques de la darreria del costum, més enllà tractessin de representar figures d’éssers i d’objectes.

Els reis de França, després de l’ofici solemne del dia d’avui, rebien una gran quantitat d’ous daurats, com a símbol de reialesa.

A l’estranger, sobretot a França, el jovent organitzava processons que es dedicaven a captar ous per als hospitals i altres establiments benèfics. També en feien present als capellans. A casa nostra, no tenim notícies d’aquest costum. Pot tenir alguna relació amb les caramelles, que també enclouen un sentit de capta. Cal tenir en compte que, en alguns indrets, els caramellaires feien un present d’ous al senyor rector. Les colles de gotjaires, que també recullen ous, tenen així mateix paritat amb les processons franceses de què parlem.

Pel Rosselló feien creure a la quitxalla que, durant aquests dies, les campanes no tocaven perquè anaven a Roma. La mainada posava la sabata al balcó, semblantment com pels Reis, i l’endemà hi trobaven xocolata o alguna altra llepolia, o bé ous, i deien que els havien portat de Roma les campanes.

Per les altes valls lleidatanes, la fadrinalla anava a fer una capta per les cases, el matí d’avui. Semblantment com als caramellaires, hom solia donar-los ous i carn de porc, i amb això feien un àpat col·lectiu. Durant la Quaresma, de bon matí, abans de les matines, sortien a cantar la desperta per la població, i a l’església cantaven el rosari, a cor. Avui, la gent els recompensava amb espècies.

Antigament, hom creia que els ous que es menjaven el dia d’avui havien de trencar-se precisament copejant-los un amb un altre; fer-ho d’altra manera portava desventura. Era cosa corrent que a l’àpat familiar els pares i altres ascendents trenquessin llurs ous amb els de llurs inferiors, puix que així hom creia que s’estrenyia l’afecte. Els enamorats procuraven trencar-se mútuament els ous, per refermar i intensificar el corrent amorós. Entre amics i d’altres persones, amb les quals hom feia trencar els ous, era creença que s’establia un corrent de simpatia i d’afecte. D’aquests costums i creença deriva la frase proverbial d’haver-se trencat els ous amb algú, per tal de significar que se li té llei o simpatia.

Hi havia tributs feudals que es pagaven amb ous, els quals hom havia de lliurar al senyor precisament per la Pasqua. La gent de pagès guardava tots els ous, que durant la Quaresma era pecat menjar, i li servien per a pagar el vassallatge. Segurament que, com una extensió d’aquest costum, fou admès que quan algú tenia un deute i no el podia pagar amb diners, el pagués amb ous i precisament per la Pasqua, i que el qui els rebia no podia protestar i havia de conformar-se de cobrar amb aquestes espècies.

A la Cerdanya era costum que els familiars, els veïns, els amics i els coneguts es cerquessin amb avidesa per saludar-se. El primer dels dos que ho feia havia d’ésser pagat amb un present d’ous, generalment dos. Hom emprava la fórmula especial de:

A Andorra, era costum molt estès de jugar-se els ous. La vigília, fadrins i donzelles es concertaven per jugar-se una quantitat d’ous que determinaven, i que guanyava aquell dels dos que, l’endemà, deia primer al seu company de juguesca: «Pasqua és vinguda; els ous són meus». Així que rompia el dia, començava entre els jugadors la competència més desesperada per amagar-se l’un de l’altre, i per cercar el moment de sorpresa, d’oportunitat o d’avinentesa de poder escometre el company amb la frase susdita, i de guanyar la juguesca.

A la tarda, a Moià, totes les confraries rifaven ous; cada una tenia una taula especial, i totes les taules estaven instal·lades en una mateixa plaça i funcionaven alhora. La rifa es feia a la virola. Treia el que feia dama. Si eren dos els qui en feien, es partien la dotzena d’ous o se’ls jugaven entre ells, a parells i senars o a la morra. Si ningú no feia dama, treia el qui feia guinot. Si tampoc ningú no obtenia aquesta figura, consideraven guanyador el qui assolia més punts; si tampoc no els feia ningú, els ous restaven per a la confraria i els tornaven a jugar.

El costum de jugar-se els ous ja ve de lluny i no tan solament entre fadrinalla, sinó àdhuc entre gent d’església, puix que en l’arxiu bisbal de la Seu d’Urgell, en el lligall dels pergamins corresponents als anys 1255-1260, n’hi ha un sense data que diu que uns sacerdots es jugaven els ous al rodolí, és a dir: al joc de l’auca, probablement.

Pel Solsonès, el Cardoner i la Vall de l’Hort, hom celebrava el retorn al temps del menjar gras amb una truita gegant, que era menjada per esmorzar; era tan grossa i tan gruixuda com permetien els atuells de cuina de què es disposava per a fer-la. El cap de casa, així que es despertava, de bon matí, cridava: «Pasqua és arribada»; el primer infant de la casa que el sentia repetia el crit. El qui primer cridava tenia dret a tallar l’única cama que restava a la Sarraïna o figura de la Quaresma, que era la més llarga, i a tirar-la al foc. També era el primer de menjar truita i es podia fer la part tan grossa com volia. Igualment al Rosselló, el matí d’avui, tiraven al foc, amb certa solemnitat, la darrera cama de la Sarraïna.

Per la Garrotxa és obligat menjar truita, com més grossa millor, amb talls de cansalada i de botifarra a dins. Així mateix ho és al Pla de Bages i a Andorra.

Per tot el Rosselló, també es feia una gran truita, a raó de dos ous per persona.

A muntanya, hom menjava truites de set ous per persona, sobretot entre pastors.

Hora creu que menjar truita de fonoll, el dia d’avui, guarda d’embruixaments i de maleficis per tot l’any.

Fer donar una idea de la importància que hom concedia al menjar truita i ous en general, el dia d’avui, el refrany rossellonès ens diu:

La mona. — És costum, estès arreu de Catalunya, que els padrins i avis facin present, als seus fillols i néts, d’un pastís fet amb farina, sucre i altres llaminadures; hi són aplicats un nombre d’ous igual al dels anys de l’infant a qui hom l’ha de donar. Aquest present es fa fins que es celebra la primera comunió, i com que aquesta, fins fa poc temps, s’efectuava als dotze anys, les mones més grosses mai no passaven de la dotzena. Els ous solen ésser durs, tenen la closca pintada de color, i estan engalanats amb altres galindaines populars. Les mones tenen formes variables, segons les localitats; però, generalment, no solen sortir-se de la forma rodona. Abans, es pastaven a casa i constituïen un dels pastissos típics de la pastisseria popular casolana; avui, rarament s’hi fan. És corrent que els infants la vagin a cercar a casa dels padrins o avis, tot endiumenjats. El costum és antic, puix que ja surt citat en el segle XV amb el mateix nom de mona.

En una composició llorejada en un certamen poètic, celebrat a València, a la darreria del segle susdit, per lloar i cantar les glòries de la Mare de Déu, el terme mona surt ja referit amb el mateix significat amb què la coneixem avui. Diu així el text susdit: «Vos deiunas —contral satan quens mina— ara paschau —ab deu la dolça mona».. En aquest certamen notable fou llorejat Roïç de Corella.

Quan hom pastava a casa, les mones eren fetes simplement amb pasta de pa, potser una mica més pastada i millorada. Hi havia indrets on figuraven un ninot molt eixancarrat de cames: amb les mans sostenia un ou damunt del ventre, que semblava que li sortís de dins d’aquest, o com si fos el mateix ventre. N’hi havia que li posaven l’ou a la boca. Un cop fet el ninot, hom el portava a coure al forn, amb la resta del pa. Podria molt ben ésser que aquest ninot fos la degeneració d’alguna divinitat vella; qui sap si la de la fecunditat o la de la multiplicació.

La culinària casolana comptava amb un vast repertori de pastisseria. Els forners feien algunes de les espècies que avui fan les pastisseries: borregos, secalls, melindros, sabatilles, carquinyolis; destinades, generalment, a ésser sucades amb xocolata, llet o vi. Gaudiren de molta fama els forns dels carrers d’En Tarròs i Nou, com també els de la Placeta de la Mercè. Les primeres pastisseries van establir-se vers el 1835, i fins uns deu anys més tard, no van obrir-se confiteries especialitzades en la producció d’una gran varietat de dolços. Per aquells temps foren conegudes a la nostra ciutat les ensaïmades, i l’ametllat fet amb pasta d’ametlles, que va introduir un confiter que havia après l’ofici a Suïssa.

Hi havia mones de forner que, en lloc de les formes més tradicionals, rodona o intensament el·líptica, adoptaven la figura asiluetada d’un animal, sense deixar la forma de coca. Les de dos o quatre ous simulaven ésser ocells o galls; com més ous tenien, animals més grans representaven. Era corrent que les de dotze ous figuressin una barca, i els parents deien als infants que la mona constituïa tot un «barco» d’ous.

Les mones d’elaboració casolana, sobretot per la Catalunya vella, tenien forma de mitja lluna o de corn, i eren qualificades de qüernes, a més de mones. Aquesta forma no era única ni exclusiva de casa nostra en la pastisseria tradicional i sembla reconèixer origen molt reculat, possiblement ritual i qui sap si lunar.

Ara fa un segle, hi havia dues menes de mones. Les més senzilles eren de pasta d’ensaïmada i tenien forma de tal. Portaven els ous aplicats al damunt. Costaven a raó de sis «quartos» per ou. Les més grosses eren de sis ous i costaven, per tant, trenta-sis «quartos», equivalents a una pesseta i vuit cèntims de la moneda d’ara. Les més bones eren de pasta de tortell, i costaven a raó de deu «quartos» per ou. Les més grosses, també eren de sis ous.

Les mones de pastisseria són modernes. Daten, si fa no fa, d’un segle enrera. Els pastissers i confiters van trencar la forma tradicional de les mones clàssiques dels forners i els van donar forma variable, més aviat de ramellet. Una de les pastisseries que més van excel·lir a fer mones fou la casa Massana, del carrer d’En Ferran. Va establir el costum de posar, al cim del ramellet, una figureta que representava un mico. Això va refermar la designació de mona per al pastís o, millor dit, per a la vella coca. D’aleshores deriva el rematament dels pastissos amb figures i nines, que, un cop menjada la llaminadura, constitueixen una joguina per a l’infant.

La primera mona representativa d’una escena, de què tenim notícia, fou feta per la Pasqua de l’any 1875, i representava el conseller Joan Fiveller jurant fidelitat a la ciutat abans d’anar a vindicar el dret ciutadà davant del rei Ferran d’Antequera.

Ara fa un segle, eren molt corrents uns tipus de Mona a tall de coca en forma de gall, d’elaboració casolana, coques planes, obra de forner, en la figura asiluetada de be. Era costum de menjar-ne per postres les famílies que no tenien infants petits, i que, per tant, no menjaven mona. Aquestes coques semblen barrejar els dos conceptes del pa alís i de l’anyell pasqual propi de la Pasqua dels jueus.

Quelcom de la producció casolana de la mona encara perdura. Pel Garraf i pel Baix Penedès hi ha poblacions la gent de les quals porta la farina, els ous i el sucre a casa del forner i es fa fer al seu gust —és a dir, de la mida i amb la quantitat d’ous que vol— el nombre de mones que desitja o necessita. Totes les famílies d’aquelles comarques tenen, doncs, el costum de fer-se pastar mones com a llevant de taula obligat de la Pasqua, però sense ésser considerat com un present dels padrins a llurs fillols.

Per les contrades planes lleidatanes hom feia mones casolanes que duia al forn en coure la pastarada més immediata al dia d’avui. Eren circulars, amb nombrosos ous clavats al cim subjectats per tires de pasta grenyada expressament i disposades en forma de creu.

A l’Alguer fan, per als infants, a tall de mona, una mena de coca, o panutxo, amb un ou al mig que anomenen cocorroi.

A Eivissa, en lloc de mona, fan flaons o flaones, mena de coques rodones, fetes amb farina, formatge, ous i mel. Hi ha llocs on els fadrins, en comptes d’obsequiar llurs fillols amb mona, ho fan amb rodanxes, coques amples, guarnides amb ous i espinacs subjectats amb creus de pasta. Són de forma circular, amb un forat al mig, semblants a un tortell.

A Mallorca no s’estila fer present de la mona ni de cap altre pastís especial als fillols. En havent dinat, és costum que la gent vagi a felicitar-se, semblantment com al continent ho fem per Nadal. Hom visita i felicita els parents, els amics i les persones d’ascendència moral o social. S’empra una fórmula, per la qual hom els desitja més alegria i menys pecat. Els fillols també visiten llurs padrins, els quals els fan present d’algun dels pastissos de producció casolana típica de la diada, dels quals en menja tothom a discreció.

A Menorca fan coques que constitueixen una festa extraordinària. Es fan la vigília; són semblants a les empanades del Dissabte de Glòria. Es conviden totes les amistats i els familiars; no acudir-hi, si no és per malaltia o dol, és considerat com un menyspreu. La festa dura tota la nit. Els forns estan oberts tota la nit, perquè es pugui enfornar a qualsevulla hora. Es menja i es beu a desdir. L’endemà es porten coques, en present, als amics que per estar de dol no han pogut acudir a la festa.

Així com a Catalunya la llaminadura pròpia d’aquests dies són els ous i els seus derivats, a les Balears són la llet i els seus productes, molt especialment el formatge; hom fa aquests dies les grans formatjades.

Les empanades de Mallorca recorden els pastissos de carn que, antigament, repartia l’Església després d’acabada la missa.

Els infants d’abans havien emprat una fórmula especial, per saludar els padrins, quan anaven a cercar la mona:

Antigament, cap infant no restava sense mona; als qui no tenien padrins els en compraven els oncles, i en llur defecte, els pares.

Els padrins comencen a donar la mona als fillols des que aquests tenen dos anys i continuen donant-los-la fins als dotze. Les petites són, per tant, de dos ous, i les més grosses, de dotze.

A Les Borges del Camp, les majorales del Roser feien fer una mona molt grossa, amb algunes dotzenes d’ous, i la rifaven al cancell de l’església entre les persones que durant l’any havien fet a la confraria alguna almoina una mica important. La rifa s’efectuava davant de les majorales, de l’agutzil i d’un representant del batlle. Els noms dels donants eren escrits en paperets. Un cop se sabia l’afortunat, es formava una comitiva, que li portava la mona a casa seva. Era corrent que el qui la treia obsequiés els portadors amb un refresc, la fes a bocins i en fes present als parents i amics més íntims.

Un semblant feien, a Linyola, les majorales de la confraria de sant Esteve; rifaven dues mones, de quatre dotzenes d’ous cada una, entre els benefactors que durant l’any havien fet almoina a la confraria, a la qual li calia fer captes, tant per a poder dedicar bons cultes al sant, com per a pagar al violinaire que tots els diumenges feia música per les bailes de plaça, organitzades per la confraria.

A Llorenç, les dues majorales també rifaven dues grans mones: una, la fadrina, i l’altra, la casada.

Sembla que, antigament, hom s’anava a menjar la mona precisament a fora, con encara hi va la gent de València. Possiblement, la sortida al camp, típica del dia de demà, havia tingut per motiu el menjar-se la mona en àpat familiar, precisament camperol. A València, la mona de Pasqua no comprèn sols el pastís tradicional concretament, sinó l’àpat que hom va a fer als afores dels nuclis urbans. Aquest berenar es compon, d’una manera obligada, de llonganissa, enciam, taronges i pa cremat, a part d’alguns altres menjars adients. La berenada sol acabar amb ballarugues i comporta festeigs i prometatges. Hom té, però, de mal averany els prometatges fets per aquesta Pasqua; tant és així, que les coses poc consistents i propenses de no arribar a bon terme les qualifiquen de novios de Pasqua. Era costum dels qui sortien a berenar pels afores engegar i fer volar estels. La vigília, hom comprava per als infants una milotxa o estel i un bon cabdell de fil, per tal de poder engegar l’estel ben enlaire. No era pas entreteniment exclusiu dels infants; antigament, sobretot havia estat joc o entreteniment d’homes. Es feien estels grandiosos i de formes molt diferents. La més corrent era la típica octogonal i allargada, que era qualificada de catxirulo, nom genèric de l’estel en valencià. N’hi havia de triangulars, en forma de bacallà o badejo, que eren anomenats així, i d’altres que volien simular una estrella, i que hom en deia estrelles. Generalment, eren de tela, i hom els pintava de manera capriciosa, amb figures i escenes adients, humorístiques unes vegades, satíriques i malicioses, d’altres. El pintat, ingenu i espontani, dels estels constituïa una nota interessant d’art popular. De retorn a la ciutat, ja cap al tard, era corrent engegar gran abundor de coets i de petards i, sobretot, de correcames, els quals hom tirava als peus de la gent, que tranquil·lament tornava cap a casa. Per la Marina valenciana, la quitxalla surt a menjar-se la mona a fora, especialment cap a la vora de mar. Surten de casa vers les dues de la tarda. La duen dins d’un mocador. La mona és de factura casolana, feta amb pasta adobada, de tipus circular, amb un forat al mig i amb dos ous, sostinguts per una creu de pasta, que els travessa pel damunt, i a més, un parell de taronges.

A Elx fan mones sense ous que anomenen fogassetes i també en fan amb ous. Com és general a València, se la van a menjar al camp en gaia forada. És costum que hom faci esclatar l’ou de la mona al front d’alguna de les fadrines de la colla.

Per donar una idea de la intensitat del costum, direm que l’any 1925 es van vendre a Barcelona més de cent mil mones, per a la producció de les quals van emprar-se uns tres-cents mil ous i cosa d’uns cent vint sacs de sucre.

En marroquí, el terme mona equival a «obsequi» o «present», en al·lusió al que hom fa als ambaixadors i gents principals, consistent en farina, ous, dàtils, carn i d’altres queviures. Hom mana que als personatges que van de viatge els siguin donades mones per al camí, per tal que puguin menjar en passar per les poblacions on no hi ha hostals.

Un dels actes més importants de la Pasqua dels àrabs, que la celebren en un moment de l’any molt diferent del del nostre, és el present que tots els súbdits fan al soldà; acte que rep el qualificatiu de mima, que en àrab equival a «queviure» o «menjar». Els magnats i gents principals i els representants de les tribus desfilen pel davant del monarca, i cada un li fa ofrena del seu tribut.

El terme mona, en àrab, equival, doncs, a present o obsequi fet per un servent o inferior a un superior o major. Potser pot al·ludir al tribut feudal pagat pels vassalls en ous.

Hom diu que dels moros va passar a Roma, on l’ofrena prengué el nom de monus, terme aplicat a les idees de present, gràcia, testimoni d’amistat i ofrena, i, com que aquesta va adoptar la forma de pastís o de coca, el nom es va estendre a la coca que simbolitzava el present. De Roma, van passar a casa nostra el nom i el costum. La barreja dels ous tradicionals d’aquest moment de l’any, amb l’afany de menjar pastisseria com un gest de cristianisme i d’oposició a l’islamisme, pot haver convergit en la mona tal com avui la trobem.

Roma, per l’abril, dedicava grans cultes a les divinitats dels ramats amb ritus que es caracteritzaven per l’ofrena de coques, de les quals la nostra mona pot ésser una resta.

Segons l’etnografia, la mona té sentit sagramental semblantment com les altres dolçaines tradicionals fetes a base de farina i menjades en diades fixes.

Creiem possible que les tires de pasta disposades en creu i esteses damunt dels ous per tal de subjectar-los constitueixin el signe cristià conduent a esborrar el sentit pagà de la mona originària.

Processons. — A Barcelona, a trenc d’alba, se celebrava la processó dels enamorats, dita així perquè hi assistien tots els fadrins i fadrines promesos i portaven la imatge de Jesús ressuscitat tota coberta amb un vel. Les donzelles es reunien al claustre, i duien la imatge de la Mare de Déu, igualment tota coberta. Totes dues processons sortien al carrer simultàniament. Els joves sortien per la porta principal del temple, que donava a la placeta de Santa Caterina, i seguien enllà, pel carrer de les Freixures. Les noies sortien directament del claustre per la porta que donava al carrer esmentat, on molt aviat es trobaven amb la processó dels minyons. Així que les dues imatges, que anaven una al cap de cada processó, es trobaven, els qui les portaven estiraven el vel que les cobria, i Mare i Fill restaven encarats. Els portadors decantaven les imatges una mica endavant, per tal que semblés que se saludaven. Perquè l’acatament de la imatge de la Mare de Déu fos més marcat, era corrent que, de les quatre pavordesses que portaven el tabernacle, les dues del davant s’agenollessin per tres vegades, amb tot compte, per tal que la imatge no s’abalancés i no caigués.

Felip Cusachs, una trentena d’anys després de perduda la processó, va il·lustrar-la amb uns interessants dibuixos, que reproduïm, publicats a la revista catalana del Nord d’Amèrica «La Llumanera de Nova York», els quals no s’ajusten prou a les dades escrites que n’hem trobat, puix que la imatge de la Mare de Déu és conduïda per sacerdots i no per donzelles. Potser no havia vist la processó o no en recordava prou bé els detalls.

Enmig de la placeta de Santa Caterina s’aixecava un cadafal. Quan les dues imatges es trobaven i s’encaraven, un escolanet de la Seu, vestit amb una rica túnica blanca, amb perruca tota arrissada, cobert amb una corona, i amb una palma a la mà, pujava dalt del cadafal i cantava una composició adequada i expressa per a l’acte. Hom escollia un escolanet que tingués bona veu. Un cop les processons havien entrat dins de l’església, l’escolanet pujava dalt de la trona i repetia el cant.

La processó anava precedida per dos timbalers a cavall, un semblant als de la Ciutat, coneguts amb el nom de trampes. Anaven vestits amb riques dalmàtiques de vellut blau, damunt de les quals hi havia, brodat, l’escut de la confraria del Roser, que era la que organitzava la processó. Els timbalers lluïen un faldellí, i les atzembles, unes folgades gualdrapes, que feien joc amb la indumentària dels timbalers. Tot respirava un gran luxe i ostentació, que palesaven la riquesa i opulència de la confraria.

Totes dues processons tornaven a l’església, on se celebrava una funció solemne, coneguda com a missa dels enamorats.

Aquest tipus de processons havia estat molt estès arreu. Hom les anomenava, generalment, processons de l’encontre. Tractaven de representar el trobament de Jesús amb la seva Mare després de la Resurrecció. Dins un pla molt rudimentari, no deixaven d’encloure un principi molt elemental d’espectacle.

La processó dels enamorats feia llevar molta gent abans de fer-se clar. Com tenim dit, hi havia fadrinalla que anava als sermons per festejar i per trobar festejador. Tot escoltant els predicadors, es concertaven prometatges i festeigs, els quals restaven més o menys ignorats fins al matí d’avui, que es posaven de manifest a la missa dels enamorats i en sortir-ne. Molts tenien interès a veure la processó, per conèixer les parelles de nous promesos sorgides al redós de les funcions quaresmals.

A Cadaqués, també s’havia celebrat la processó dels enamorats. Porta ven el tabernacle de la Mare de Déu els pastors de les masies de la rodalia, com per una mena de dret propi. Feien costat a la imatge uns infants vestits d’angelet, coneguts amb el nom d’àngels de Pasqua. Anaven vestits de punt, amb la roba ben ajustada per donar la sensació de la nuesa, i portaven penjades a l’esquena dues grosses ales. Un tercer àngel, arribada la processó a la plaça, cantava el cant propi de l’acte. La processó sortia a les cinc del matí, i l’acte de l’encontre es feia abans de sortir el sol. La pavordessa de la Mare de Déu obsequiava els pastors portadors del tabernacle i els angelets amb un esmorzar de freginat de freixura i sang, i recuit per llevant de taula.

Aquesta processó rebia, a Berga, el nom de processó de la Mare de Déu dels ous, perquè les dones posaven ous en el tabernacle de la Mare de Déu, els quals, finida la processó, eren retirats i ben guardats, car els consideraven de gran valor remeier.

A Olot es feia una processó d’encontre, que sortia de dues esglésies. La que conduïa la imatge de la Mare de Déu s’organitzava a l’església de l’Hospital i la que conduïa la del Sant Crist sortia de la del Carme; els seguicis es fusionaven i les dues processons es dirigien vers l’església del Carme. No sabem per quina raó, hom l’anomenava la processó dels moliners.

A Calella i a Figueres era anomenada processó de l’àngel. En trobar-se les dues processons, la imatge de la Mare de Déu deixava caure el seu vestit negre, que portava durant la Setmana Santa, i apareixia vestida amb un altre de blau, que respirava alegria per la resurrecció del seu Fill. Fet l’encontre, un infant, vestit d’àngel, pujava a un balcó i entonava el «Resurrexit».

A Manresa es feia la processó sense encontre. Sortia de l’església de Sant Pere Màrtir i era anomenada processó del sang i fetge. En arribar a una plaça, un infant, revestit amb alba i cíngol, des de dalt d’un cadafal cantava l’antífona, cant que repetia des de la trona, un cop entrada la processó al temple. Hi concorrien tots els novells matrimonis.

A Mora d’Ebre, també es feia la processó de l’encontre, i quan les dues imatges s’albiraven, es festivava amb grans crits de joia i amb l’engegament de trets enlaire.

A Collbató els càrrecs de portants de les imatges del Sant Crist i de la Mare de Déu eren subhastats a la plaça el matí del Diumenge de Rams i cedits al més-dient. Era creença que si els qui exercien aquesta funció eren fadrins es casaven abans de l’any; això feia que sobretot entre noies el càrrec de portadora de la imatge de la Mare de Déu assolís preus elevats. Fa molts anys que el costum caigué en desús.

La processó de l’encontre encara es celebra a Ceret. Hom penja a les orelles de la imatge del Sant Crist un parell de vermelles cireretes. La pagesia les pren com a signe de bon any de collita de fruita. La pagesia dels volts està joiosa de poder obtenir cireretes vermelles el dia d’avui per a poder-les ofrenar a la imatge i servir de bon averany agrícola. De per tota la rodalia acudeix a Ceret la gent del camp, àvida de veure si la imatge ostenta les gracioses arracades vegetals, i un esclat de joia surt espontàniament de tots els cors quan les hi veuen.

A Torrelles del Conflent era famosa aquesta processó i coneguda per tot el Rosselló com a processó del Ressuscitat. Antigament s’hi feia una representació en la qual les tres Maries dialogaven amb un àngel que els anunciava la resurrecció de Jesús.

Al Rosselló, fins ara, la processó d’avui ha conservat força caràcter; a Prades, a la Real i a Espirà de l’Aglí portaven el Santíssim sota pal·li, com per Corpus. A Prats de Molló fan caure el vel que cobreix la Mare de Déu, en entonar el «Resurrexit». A Vilafranca del Confluent canta el «Resurrexit» un angelet amb túnica blava i aletes lleugeres. A Rià hom dóna a la figuració caràcter de representació; aixequen com una graciosa muntanya amb boixos i pins, enmig dels quals s’obre el Sant Sepulcre, buit, davant del qual dialoguen l’àngel i les tres Maries que anaven a ungir el Salvador. Una representació semblant havien fet a Illa, a la qual concorria gran gentada de la pagesia de la contornada.

Era corrent que la gent, després de la processó, anés a esmorzar; aquest era el primer àpat gras que hom feia després dels quatre dies de dejuni propis de la Setmana Santa.

En alguns indrets, hom aplicava a la processó, com a qualificatiu, el nom del menjar típic de l’esmorzar d’avui. Els barcelonins en deien, a més de la processó dels enamorats, la processó de la sang i fetge, com a Manresa, perquè, en sortir de la processó, hom solia anar-se’n a menjar, per esmorzar, un plat de coradella, feta amb la sang i fetge de l’anyell pasqual. A la Seu d’Urgell l’anomenaven la processó de les rostes.

La processó de l’encontre havia estat general a Mallorca. Les imatges de la Mare de Déu tenien un moviment especial, que els permetia d’acotar la testa, decantar una mica el cap i àdhuc agenollar-se, estirant una cordeta que venia a parar sota del tabernacle, la qual movien dissimuladament els por-tants de la imatge. Aquest espectacle impressionava molt els fidels.

Al llogarret alacantí de Callosa d’En Sarrià les donzelles feien una processó que qualificaven de festa de les fadrines. Presidia la processó un tabernacle amb la imatge de la Mare de Déu, portat per quatre donzelles que s’anaven tornant. Tancava el seguici una imatge del Sant Crist. La processó voltava per tots els carrers del poble, mentre les noies demanaven una almoina de casa en casa i cantaven un parell de posades d’una cançó davant de cada casa. El que recollien era destinat al culte de la Mare de Déu.

Costums religiosos. — Antigament, el dia d’avui, a la sortida del sol, s’havia representat, més o menys plàsticament, l’escena de les tres Maries, que, proveïdes d’aromes selectes, anaven a ungir el cos de Jesús i es trobaven el Sant Sepulcre buit, perquè el Messias havia ressuscitat. Jesús, vestit com d’hortolà, es presentava a Maria Magdalena i sostenia amb ella un diàleg. Aquesta escena era coneguda amb la denominació de Jesús hortolà, i sembla que en alguns indrets s’havia representat al camp, per tal de donar-li l’escenari adequat. Aquestes representacions congregaven gran gentada de fidels. Probablement que el Jesús hortolà també devia representar-se a Mallorca, puix que entre els boixos populars mallorquins n’hi ha que figuren l’escena de Jesús, vestit com de camperol del segle XVII, conversant amb la Magdalena; boixos que fins a les darreries del segle passat eren emprats per il·lustrar els goigs d’aquesta santa pecadora.

A Girona s’havia celebrat, dins de la Seu, la representació del misteri dit de les Tres Maries. Feien aquest paper els tres canonges més joves. Amb aire compungit i adolorit anaven vers el sepulcre de Jesús; pel camí trobaven un apotecari amb la seva esposa i el seu fill, que anaven a passejar, i tractaven que els vengués un bàlsam per a ungir el cos de Jesús. També concertaven la compra amb un marxant, que anava acompanyat de dos esclaus. Quan arribaven al sepulcre, per tal de complir llur propòsit, trobaven un àngel que els donava la nova que Jesús havia ressuscitat. El drama acabava amb grans cantúries de joia i alegria per la Resurrecció. Els canonges que feien el paper de Maries lluïen llurs habilitats en el cant, el qual constituïa la part més essencial i escollida del misteri. El poble s’associava a la joia manifestada pels intervinents; es lliurava a expansions de gran alegria i feia una bullícia i una gresca irreverents i impròpies del sagrat del temple. Els fidels es tiraven llepolies, pastissos i flors uns als altres, molt especialment flaons, pastissets farcits de crema. Tocaven tabals, trompetes i xiulets, i es produïa una cridòria improcedent. A mitjan segle XVI el bisbe es veié obligat a privar la representació.

Els apotecaris de Ciutat de Mallorca tenien per patrones celestials a les tres Maries, en record d’haver ungit i perfumat el cos de Jesús en la matinada de tal dia com avui. Per tal de celebrar llur festa i de fer participar del seu goig als malalts pobres, avui no cobraven les medicines a la gent necessitada que es trobava en el cas d’haver d’acudir a l’apotecari.

Havia estat popular, sobretot en les catedrals i en les esglésies molt importants, la representació de la Resurrecció, amb un llarg diàleg entre el centurió i el seus soldats que guardaven el Sant Sepulcre, davant de la presència de les tres Maries, les quals sostenien una conversa amb els àngels que els anunciaven el faust esdeveniment, del qual elles també es van fer pregoneres. Aquest oratori sembla que tenia lloc en acabar el tercer nocturn de les matines, abans d’entonar-se el Te Deum.

A la Seu de Girona, al matí s’havien celebrat el misteri del penediment de la Magdalena, prostrada als peus de Jesús, i el dubte de sant Tomàs, que, escèptic a la Resurrecció, no es va donar per convençut fins que va tocar personalment les nafres de Jesús, el qual se li va aparèixer vestit com de pelegrí, rejovenit i radiant de vida.

Hom creu que el dia d’avui totes les imatges de la Mare de Déu reben els cants de joia i d’alegria que animen a tota la cristiandat. Si els fidels es descuiden d’anar a cantar a alguna imatge venerada en ermites solitàries i mig abandonades, van a fer-li una cantada els ocells, que, d’una manera o altra, entren dins de la capella i dediquen les seves millors cantúries a Maria. Hom creu que els ocells encarregats d’aquesta missió són les orenetes i els falciots, que canten a duo i de manera alternada i fan diferents matisos de veu i de so.

Havia estat costum, durant la Quaresma, vestir les imatges de la Mare de Déu amb robes negres, sense cap corona ni ornament brillant; li tapaven la testa amb un llarg mantell, molt tirat endavant, que li cobria bona part del rostre. Avui, de bon matí, les pavordesses li treien les robes tristes que havia vestit durant el període quaresmal, la vestien amb robes vistoses de seda, de colors vius, i coronaven les imatges amb llurs millors corones i amb les joies més riques i valuoses. A les imatges de moviment, les estenien de braços endavant, com en actitud de voler donar una abraçada. Així disposada la imatge, la cobrien amb un vel ben espès, generalment de punt, negre o morat, col·locat de manera que, en estirar un cordó, s’escorregués i caigués amb facilitat i deixés ben al descobert la imatge, així que el cas ho requeria.

A Mallorca, el coremer, predicador de la Quaresma, feia el darrer sermó, dit sermó del ramellet, perquè incitava i convidava els fidels a treure bon profit i ensenyaments de les prèdiques i dels sermons de la Quaresma, comparant cada estament amb una flor diferent, les gràcies i virtuts de la qual relacionava amb les lliçons donades i amb l’estament a què la dedicava. Després de l’ofici del matí, feien la capta del coremer; la clerecia de la parròquia, algunes vegades acompanyada de les autoritats, anava de casa en casa, captant pel profit del predicador de la Quaresma. Rarament hi havia qui es negués a donar sobrassades, panades i bones menges.

Per l’alta muntanya lleidatana, la quitxalla anava a complir el precepte pasqual. El sacerdot els donava, per penitència, el demanar perdó a llurs pares per haver-los fet enfadar. Com a perdó, els infants els demanaven que els fessin un ou ferrat.

Passat el dia d’avui, la pagesia del Baix Empordà acudia a una processó que es feia al redós de l’ermita de Sant Sebastià de Palafrugell per matar les cuques i les plagues del camp en general. Abans els fidels portaven atxes de vent, car era creença que el foc espanta i allunya les cuques i erugues de tota mena i neteja de plagues.

Des d’avui fins a Tots-sants hom passava el rosari a la sala, davant de la capelleta, on generalment solia haver-hi la Mare de Déu del Roser, així com durant el temps fred hom l’havia passat a la llar, a la vora del foc.

La tradició creu que en tal dia com avui la Sagrada Família, passat el perill de la fúria d’Herodes, tornà de l’Egipte acollidor a la seva llar. Els nostres avis, en passar el rosari, dedicaven un parenostre a la bona memòria d’aquest passatge bíblic popular i també per desitjar que poguessin tornar a l’escalf de la llar aquells pobrets que se n’havien hagut d’allunyar empesos per les contingències de la vida.

Les funcions religioses de la Pasqua es caracteritzen per llur curta durada.

El refrany la retreu, i assenyala el contrast de la brevetat de la missa i l’extensió de les balles.

Costums profans. — Les expansions profanes i molt especialment les balles a què hom es lliurava contrastaven notablement amb el recolliment quaresmal. Aquesta excessiva propensió a la dansa, sense deixar de constituir una expansió necessària, compensadora de l’austeritat quaresmal, pot encloure el record de velles cerimònies de tipus agrari, a què ja ens hem referit.

Avui sortien a escampar l’alegria pels carrers, amb llurs músiques pintoresques, els orguins, els tutilimundis i els ceguets aristoners, que havien hagut de fer emmudir llurs estris musicals durant tota la Quaresma i que feien la delícia de la mainada, la qual els mirava amb ulls embadalits i escoltava encuriosida les harmonies de llurs instruments.

A la tarda, tota la mainada anava a veure titelles. Aquesta mena de teatre solia fer funcions extraordinàries i excepcionals, que congregaven un gran públic d’infants. Semblava com si hom volgués celebrar la inauguració de la temporada teatral, per bé que no era així, puix que, com tenim dit, quan la interdicció teatral era ben rigorosa, no afectava el teatre de titelles, que durant tota la Quaresma funcionava amb intensitat i hi concorria molta gent gran.

Avui, s’inaugurava la temporada teatral. La gent acudia al teatre amb avidesa, després de set setmanes de restricció quaresmal. Les empreses tenien l’èxit assegurat, fessin la funció que fessin, puix que el públic hi acudia sense tenir en compte l’obra que es posava en escena, portada per l’afany d’anar al teatre. Quan va aixecar-se el privilegi de poder organitzar espectacles públics només els hospitals i d’altres establiments benèfics, i hom pogué fer teatre lliurement, va despertar-se en el públic una gran avidesa pel teatre, fins al punt d’originar, la dita de pa i teatre, emprada per pintar la màxima aspiració d’aquella societat senzilla i patriarcal.

El matí d’avui eren passades Bòria avall les dones de vida lliure que durant la Quaresma no havien guardat el recolliment degut i obligat per les ordinacions i els costums austers d’aquells temps. Passar Bòria avall equivalia a sotmetre a la vergonya pública, si es tractava d’una dona, i al compliment públic de la condemna d’assots, si el delinqüent era un home, puix que per raó del sexe les dones estaven excloses d’aquesta pena. Els condemnats anaven cavalcats en un ruquet que havien de facilitar per torn rigorós els terraires, en compensació a la ciutat de poder treure de les terreres de Montjuïc, que eren del comú, la terra d’escudelles o sauló objecte de llur comerç. Els delinqüents anaven cofats amb un cucurull de cascavells, el dringar dels quals anunciava llur pas; si eren homes duien l’esquena nua. Estaven lligats de mans damunt de la sella de la part davantera, d’on s’aixecava una barreta de ferro amb un suport sobre el qual havien de recolzar la barba per tal que haguessin de mantenir el cap ben alt i tothom els veiés ben bé la cara. El condemnat era passejat per la ciutat i seguia un trajecte fix que començava al carrer de la Bòria, que era el primer que es trobava en sortir de la presó, circumstància de què prengué nom la condemna, i acabava a la Plaça Nova, on posaven un fogó per escalfar unes marques per a marcar amb ferro roent l’esquena del delinqüent en testimoni del compliment de la condemna. Durant el trajecte es passaven, justes, cent cantonades; a cada una el grup es deturava, el nunci de la justícia, que anava davant de l’ase, feia pública la sentència que indicava el nombre d’assots i el delicte que l’havia motivada, i així que acabava la crida el botxí donava al condemnat tants assots com requeria perquè fessin el còmput després d’haver passat les cent cantonades; si la pena era de dos-cents, li’n donava dos, i tres si la pena era de tres-cents. Així no calia comptar i el sistema no donava lloc a error.

Antigament seguia el grup dels assotants un flabiolaire que sonava una tonada especial, la qual variava segons el nombre d’assots que havia de rebre el pobre condemnat i el ritme de la qual estava d’acord amb el dels cops o assots. Aquesta tonada, prou coneguda del veïnat, servia per a anunciar el pas de la trista comitiva i per a marcar el ritme de l’acció del botxí. El costum d’assotar al so de flabiol ve de lluny, puix que ja ho feien els grecs.

Fins a la festa d’avui, la justícia executiva havia restat suspesa per respecte al temps quaresmal. El botxí no actuava: ni penjava, ni torturava, ni esquarterava cap delinqüent. Passada la Pasqua, la vida judicial tornava a la normalitat en aquest sentit. La cançó de la Presó de Lleida hi fa al·lusió:

Tal com parla la musa popular, sembla que els penjaran el Diumenge Sant; però hom ha d’entendre que ve el Sant Diumenge després del qual hom els podrà penjar.

A Torroella de Montgrí, els vigilants nocturns, els ermitans i altres servidors públics passaven a donar les bones festes per les cases, per tal de rebre estrenes, semblantment com ho feien per Nadal.

A Cornellà de Terri plantaven a la plaça l’anomenat arbre de les banyes, tal com explicarem en tractar de la festa de l’arbre de maig.

Molts anys enrera, pel Ripollès i pel Lluçanès, avui a la tarda s’aplegaven els caps de casa més vells per tractar dels interessos del comú, de la marca dels ramats, dels conreus i d’altres fets d’interès muntanyenc i rural col·lectiu. Es convocaven a toc de campana, s’aplegaven a la plaça davant de l’església o sota del seu porxo, si en tenia, i a voltes àdhuc dins del temple, vora del cancell. La reunió era pública; podia anar-hi qui volia, però només per escoltar; solament hi tenien veu els vells i entenimentats, admesos i consagrats com a tals per la sanció col·lectiva.

Aquestes reunions també s’havien fet entorn i a l’ombra d’un arbre, generalment d’un om que solia dreçar-se a la plaça o als afores de la població, i a voltes al seu redós hi havia un banc de pedra o unes quantes pedrasses planeres i de bon seure per a acomodar-s’hi els reunits.

Tornat el temps de carnal disminuïa la intensitat de la pesca. Entre els nuclis pescadors, avui al matí es feien les reunions de patrons i nostramos per tal d’endegar llurs negocis de mar i sobretot de fallar els casos de justícia marinera que haguessin pogut sorgir durant la Quaresma i que havien restat per resoldre a causa de la intensitat de la feina de pescar. Aquestes reunions es convocaven a so de campana i es feien dins del mar, en una barca, perquè fes de testimoni i també perquè la terra no donava prou claredat per a fer justícia i donar la raó en coses de la mar.

Passat el període de feina, els pescadors refeien i adobaven els ormeigs i les barques. Fou costum tenyir tot el xarxam. En les platges importants solia haver-hi una casa del comú dels pescadors destinada al tint. Fou costum estès que els tenyidors xiulessin tot treballant, perquè, segons deien, la feina anava més bé. És possible que el costum reconegués origen màgic, puix que hi ha pobles orientals que canten en tenyir, i ho fan amb cançons pròpies per cada color que perden virtut o són d’efecte contraproduent si es canten quan es tenyeix d’altre color.

La fadrinalla de Paüls i de Prat de Comte, a la Terra Alta, havia fet una cursa damunt de xancles per un camp ben desigual de nivell i ple de terrossos. El qui arribava més aviat a la meta sense caure cap vegada guanyava la joia, que solia ésser un conill que es menjava per berenar un cop acabada la cursa, acompanyat pels amics i a voltes pels companys de cursa. Aquest berenar de fadrins solia ésser molt alegre, puix que al conill joia de la cursa se n’afegien tants d’altres com calia perquè l’àpat resultés abundant. Es bevia molt vi i acabava amb ball, car a les darreries hi acudien les xiques, que obsequiaven la colla amb madalenetes, redorts, cócs i d’altra pastisseria casolana. La cursa resultava molt accidentada i còmica i era feta més en pla de broma i de riure que no en sentit de competició. Fa molts d’anys que el costum ha caigut en desús.

A Bot i a Prat de Comte, a la Terra Alta, la mainada anava a cercar cargols adormits, és a dir, en estat letàrgic, amagats dins de la closca, la boca de la qual està tapada per un tel molt prim. Amb un bri vegetal feia un esqueix enmig d’aquest tel, i amb una agulla, un petit forat a la closca per la part immediata posterior al tel. Bufant pel foradet, el tel vibrava i feia un sorollet molt tènue i agradós a les oïdes infantils, el qual constituïa la musiqueta típica d’aquests dies entre mainada.

La pagesia mallorquina avui pagava la terça dels arrendaments; és a dir, la tercera part de la quantitat estipulada, que era satisfeta amb fruits de la terra producte de la collita i de la ramaderia: bestiar de llana, de pèl i de ploma, blat, oli, ametlles i altres productes.

Entre les fadrines mallorquines havia estat estès el costum de jugar al joc de l’anap, i entre les valencianes, al del càntir. El jugaven entre quatre, i a voltes més, que es posaven en quatre cantons i punts equidistants i es tiraven, de l’una a l’altra, un anap, o olla, a Mallorca, i un càntir, a València. La que no era prou llesta per a agafar-lo i deixava caure l’atuell a terra, si se li trencava, era objecte de diverses bromades, poc agradoses, per part de les seves companyes, i queia en descrèdit. Era costum fer-la romandre dreta enmig de la plaça o de l’espai on jugaven, i tothom qui volia desfilava pel seu davant i li’n deia alguna, o li feien ganyotes i magarrufes, que ella havia de repetir i d’imitar, com si fos un mirall que reproduïa els gestos i actituds dels qui passaven pel seu davant. Hom creia que la qui trencava l’olla o el càntir no es casava i que estava propensa a caure en baixesa. Aquest joc havia estat molt estès i recorda un antic procediment electiu i d’astrologia judiciària. Quan calia elegir algú per a una empresa dura o hom volia saber qui, d’entre diversos, era Fautor d’un delicte, hom feia circular ràpidament entre ells un estri ben trencadís, i aquell a qui se li trencava restava elegit o era tingut com a culpable.

A Villarreal, al punt de mitjanit posaven rams de flors en una creu determinada del Calvari. Aquesta galania tenia sentit amorós; les posaven els promesos en gentilesa i galania a llurs promeses. Això donava motiu a competències entre fadrins i a rivalitats que havien portat moltes raons, les quals van obligar a les autoritats a privar rigorosament el costum per tal d’evitar batusses.

Al moment de sortir el sol, el dia d’avui, si hom se’l mira amb fixesa, veu que fa tres sols, i veu, també, com balla.

La Pasqua se sol escaure per l’abril; quan no hi cau la florida, s’hi escau la granada:

Hom té de molt mal averany que s’escaiguin pel març:

El període més terrible i perillós de l’any és el que va de l’una Pasqua a l’altra. A l’infern emblanquinen; ho fan fer als pobres condemnats. A fi que no destorbin la feina ni facin nosa, en Banyeta dóna llibertat plena a tota la seva furimor de diablons perquè se la campin i en facin de les seves a cor què vols cor què desitges, i d’ací que s’escampin pel món i facin tota mena de trapelleries. La veu popular diu que totes les grans calamitats s’han produït entre les dues Pasqües: fams, pestes, guerres, terratrèmols, aiguats i d’altres estralls. Aquesta creença ha donat origen al refrany:

L’any en què les collites són escasses i no basten, doncs, per a satisfer les necessitats de tot l’any, les dificultats s’accentuen vers el període comprès entre les dues Pasqües. Al dejuni de la Quaresma segueix un temps obligat d’abstinència, període comparable a una segona Quaresma, més dura encara, per manca, gairebé sempre, de pa. El refrany es fa ressò d’aquest cas.

Hom estableix relació entre la temperatura de Nadal i la de la Pasqua, i les creu oposades; la bonança d’un moment comporta cruesa de temperatura per a l’altre. El refrany ho confirma:

La gent del camp treu deduccions i fa averanys, quant a les collites, de la temperatura i, sobretot, de la pluja d’aquest moment de l’any.

Hom relaciona la Pasqua amb els costums dels ocells:

Avui es casen les garses, que havien festejat durant tota la Quaresma. La gent els sent dir:

La xerrameca de les garses des d’avui muda totalment de to; així com fins ara era alegroia i gaia com pertoca a les amoretes que es dediquen els enamorats, des d’aquesta data esdevé greu i seriosa i només parlen d’afers domèstics i de l’endegament de la llar. Es tornen geniüdes i sovint se’ls sent renegar i proferir frases que no ens atrevim pas a transcriure. La gent creu seriosament que avui canvia per complet l’aire de la cridòria característica de les garses.

A més dels refranys indicats, coneixem aquests altres, referents també a la Pasqua.