LA MORT DE L’HIVERNÀS

SEGONS l’eminent etnòleg anglès Eduard Frazer, la simulació de la cacera de l’ós, pròpia en uns indrets de la Candelera i en d’altres de les Carnestoltes, representa la mort de l’hivernàs, simbolitzat i encarnat per l’ós. Hi ha variants catalanes d’aquesta representació en què l’ós ressuscita i hom fa veure que l’afaita i el fa ballar. Així ho feien a Ceret, als Banys d’Arles i a Prats de Molló, entre d’altres llogarrets del vessant pirinenc francès. Si Ja bèstia ressuscitava, la seva mort era només aparent i, per tant, no es conjurava la seva malignitat. La figuració sembla més aviat pròpia del geni, al qual, com hem vist, hom feia reviure un cop mort. A Encamp, en canvi, hom matava definitivament la bèstia. Les versions catalanes de la cacera de l’ós presenten elements dels dos conceptes: el del culte al geni i de la mort de l’hivernàs.

A Castellbò havia estat freqüent la comparsa de l’ós que ballava. El qui feia d’ós anava vestit amb pells de moltó burell i amb carota feta de la mateixa pell. Un altre minyó el feia ballar. De vegades, quan estaven cansats de voltar, simulaven que l’escorxaven. El qui feia d’ós portava una bóta de vi amagada sota el vestit, vora del coll, i, en simular que el degollaven, descargolava la xeremina i deixava rajar el contingut, que volia imitar la sang, alhora que es tirava a terra com si fos mort.

Aquest ball probablement havia estat ballat per contrades costaneres, puix que en trobem indicis a les Ferreries de Palafolls, en el Maresme.

El ball de l’ós es troba estès per gairebé totes les valls pirinenques del vessant de tramuntana, per Anglaterra, per Bohèmia, per Rússia i per Grècia. El qui feia d’ós a Atenes creia que complia el seu paper en bé del comú i en profit de la col·lectivitat. Els pobles aïns del Japó passegen solemnialment un ós viu per tota la tribu; després se’l mengen en comú i creuen que ressuscita l’any vinent. Per la vall pirinenca francesa de Llum, el qui fa de metge, que simula ressuscitar l’ós, reparteix faves entre les dones. La fava és un dels símbols més antics de la fecunditat. La personalitat simbòlica de l’ós com a deïtat de la vegetació que cada any mor i ressuscita sembla ésser ben manifesta.

Per la visió romana, l’hivern estava simbolitzat per un llop, que, segons les antigues creences, vivia en una cova situada en el lloc on més tard s’alçà el Palatí, on cada any se l’anava a cercar i se’l matava perquè, amb la seva mort, deixés tranquil el món i pogués aquest desenrotllar-se. La festa era feta pels elements pastors i tenia un caràcter francament ramader i agrícola. El més terrible enemic dels ramats era especialment el llop, en el qual veien els pastors simbolitzat l’esperit del mal que els perseguia i torturava. Com vam dir en parlar del dia de la Candelera, hi ha pobles d’Europa que simbolitzen la idea de l’hivern en el llop amagat dins d’una cova i fet sortir aquell dia com nosaltres ho diem de l’ós.

És molt curiós que la darrera ballada del ball de la post de Manlleu era qualificada de ball del llop, nom que probablement abans devia ésser el genèric del ball que més tard s’ha localitzat en la darrera ballada.

Podria ésser que la post d’avui hagués estat ahir un bot de vi, del qual sigui tal vegada un indici la paca inflada que havia substituït la post. Cal tenir en compte que un sermó d’en Carnestoltes, de Manlleu, diu clarament que copegen damunt de la pell. A Guissona havien fet el ball d’arrima la pell, en el qual els ballaires duien lligat darrera de l’esquena un bot de vi; sembla que era per a evitar que els pogués cremar el capdanser, que duia una teia encesa i tractava de fer-los mal. Pel País Basc ballen diversos balls en què una part dels ballaires duen bots de vi a l’esquena que els copegen rítmicament llurs companys de dansa inseguint les evolucions del ball. Hom atribueix a aquestes danses un origen molt reculat i les creu supervivències de cerimònies i ritus ben primitius. Els nostres balls de la post semblen estar emparentats amb les danses basques referides.

Diversos pobles, per celebrar les Carnestoltes, encenen una gran foguera al cim de la qual posen una creu, un ninot o un gat.

A França havia estat costum cremar un gat que hom interpretava com el signe del diable o del mal esperit.

Hom ha cregut que aquestes fogueres responen al culte als morts propi de les cultures primitives. El foc té un marcat sentit cultual i figura en les cerimònies de gairebé totes les religions. Hom creu que el foc purifica els camps i ajuda els conreus i els esplets i que afavoreix la purificació de l’home i el guarda i preserva dels mals esperits.

A mitjan segle passat, els veïns del carrer de les Carretes i dels seus voltants havien simbolitzat el Carnestoltes amb un gat. Lligaven un gat damunt d’una pala de forner ben amarrat de potes perquè no es pogués escapar. Un home es posava la pala al coll i sortia a passejar la bèstia seguit de tota una gentada que formaven llarga corrua. Per tal de fer miolar i desesperar la bèstia li fregaven el ventre amb un arquet de violí. El gat grinyolava i bramulava de manera intensa i molt variada, que a les orelles d’aquella gent semblava com si sonés un violí. La major part dels intervinents en la gresca eren gent de taverna i donaven a l’acte un sentit semibàquic, acceptant el gat com la simbolització de la beguda.

És molt remarcable que l’episodi màxim de les Carnestoltes eivissenques era l’enterrament del ninot, que acabaven cremant-lo, i que a la gresca l’anomenaven l’enterrament del gat.

L’hivernàs pot ésser també representat pel gos. Els romans en sacrificaven en honor i holocaust de Saturn durant les festes lupercals.

Havia estat costum de passejar un gos sota tàlem primer, i després fer-lo objecte de mil vituperis i crueltats; moltes vegades acabaven per matar-lo.

Hom lligava bufes plenes de vent, llaunes i d’altres estris a la cua dels gossos. La gent, quan en veia algun amb quelcom lligat a la cua, l’empaitava.

Fou costum de lligar dos gossos per la cua de manera que costés de deslligar-los. També hom havia lligat gossos amb gats. La quitxalla empaitava tants gossos com veia i els tirava tronxos, pedres i d’altres objectes. No són aquestes les úniques restes de la desconsideració romana vers els pobres gossos, en determinat moment de l’any, que trobem a casa nostra. La mainada valenciana empaitava i apallissava furiosament tants gossos com trobava servint-se dels troncs dels palmons i de les palmes beneïdes el Diumenge de Rams, com expliquem en parlar d’aquest dia. Hom també agafava els gossos que trobava pel carrer i els mantejava. Els ajeia al damunt d’una manta, que uns quants sostenien per les vores, i els feia saltar enlaire per efecte de moviments ràpids i bruscos d’afluixament i tivament. Aquest mal joc, obrat per la fadrinalla de l’hostal amb en Sancho Panxa, havia estat més popular per la resta de la Península que a casa nostra i ha donat origen a dites proverbials castellanes. Una tradició clàssica conta que una vegada els gats van envair Roma per descuit dels gossos, que dormien i no vigilaven degudament, ni complien la guàrdia que se’ls havia confiat. Des de llavors els romans van sentir antipatia pels gossos i cada any celebraven una processó contrària a aquests animals, durant la qual eren maltractats i aporrinats. El costum referit pot recordar aquesta tradició i concorda amb la figuració de la mort de l’hivernàs.

La pagesia antiga de molts pobles europeus havia simbolitzat l’esperit del ,gra amb un gall. Hom troba restes d’aquest simbolisme en els costums propis de la sega per un gran nombre de països del vell Continent, als quals ens referirem quan tractem d’aquesta feina agrícola. Trobem un interessant costum d’aquest temps en què els infants maten un gall com ho feien per Sant Nicolau i per Santa Caterina, segons veurem, animal que en aquest cas es pot confondre amb l’hivernàs.

Per l’alt Rosselló, vora de la Gavatxeria, els nois que anaven a l’escola, i àdhuc d’altres que ja no hi anaven, feien la gran festa del rei dels Jans, del qual ja hem parlat en tractar del geni. Entre tots compraven un gall o bé algun d’ells en portava un de casa seva. Enmig de la plaça o en un altre punt cèntric el penjaven cap per avall d’una corda entravessada de part a part i suspesa entre dues finestres. Tots el xicots, tapats d’ulls i amb un bastó, tractaven de ventar un cop al pobre animaló. La broma durava fins que el mataven. Hi havia punts on feien un bon munt de terra a la plaça i hi colgaven el gall viu de manera que només tragués el cap. Els nois, també tapats d’ulls i per torn, el copejaven fins que el mataven. Al migdia feien un àpat col·legiu en el qual es menjaven el gall. Quan els nois eren molts i un gall hauria resultat poca cosa, en mataven dos o més. La festa era presenciada pel rei dels Jans, assegut en una cadira de braços a tall de tinell, mentre que tota la resta de la quitxalla havia de romandre dreta o bé de seure a terra.

Fins fa quatre dies, per la pagesia del Pla de Barcelona s’havia estilat el joc de l’ànec, que consistia a lligar un d’aquests animalons per les potes, suspès cap per avall amb una corda que feien sostenir entre dos arbres. Per sota de la corda passaven els concursants muntats en un ase, i en passar per vora de la pobra au, tan de pressa com permetien les facultats corredores del ruc, estiraven el coll del pobre ànec. El joc durava fins que assolien arrencar-li el cap de viu en viu. Aquest joc bàrbar nosaltres encara l’hem aconseguit a l’Hospitalet i Sant Boi de Llobregat. Aquest joc havia estat general a Europa i havia format part de les sorts i exercicis de tipus cavalleresc. Hom diu que fou establert pels gals per castigar els ànecs que els van desbaratar la presa del Capitoli. Arreu es troben abundants restes d’aquest costum, esteses per tota la llargada del calendari, relacionades amb diferents festes. En general la víctima és un gall i no un ànec. La seva pràctica per les Carnestoltes pot ésser considerada com un desplaçament de les festes de sega. El joc de l’ànec a casa nostra degué estar molt estès, fins al punt de donar origen al modisme fer l’ànec que hom empra amb el significat de morir-se. No cal dir que aquest joc és molt anterior a la presa de Roma pels gals.

A casa nostra, dels diferents herois prominents aquests dies, el que sembla concordar més amb la idea de l’hivernàs que cal destruir i anorrear per tal d’assegurar la continuïtat de la vegetació, és el ninot representatiu de les Carnestoltes, emergit sense saber com i que gairebé sempre hom destrueix. Cal tenir en compte, però, que, dins del pla confús tan propi del costumari d’aquest moment de l’any, moltes vegades el ninot Carnestoltes representa detalls i se’l rodeja de circumstàncies propis del cap de la tribu o del rei. Sempre dins del pla molt general amb què hom ha de parlar del costumari d’aquests dies, podríem dir que gairebé en tots els casos el ninot és representatiu de l’hivernàs. La forma més corrent de destrucció del ninot consisteix a cremar-lo.

Durant tot el curs del calendari, arreu d’Europa es troba el costum de cremar un ninot que primer és passejat i festivat de maneres ben diverses i que després tiren a una foguera, feia moltes vegades amb endimaris i rampoines casolanes. Aquest ninot sovint es personalitza en algun veí desafecte o en algun personatge polític ingrat que hom tracta de ridiculitzar. Segons opinió dels etnòlegs anglesos que han estudiat a fons aquest aspecte del costumari, el ninot en qüestió ve a representar la idea de bany vell, és a dir, de l’hivern destruït i anorreat per donar pas a Pany nou amb tota la ufanor, vitalitat i vigoria que comporta la jovenesa. Aquesta figuració, que pròpiament i originàriament devia fer-se per Cap d’any, s’ha estès arreu de l’any per efecte dels diferents trasbalsos soferts pel calendari.

A l’home més reculat el moment del solstici no se li feia ni de bon tros tan perceptible com l’inici de la primavera, en què tota la natura es despertava, les plantes revivien, els animals es refeien de l’estat letàrgic propi dels temps de fredor, i ell, l’home mateix, sentia que la sang li bullia.

Pel baix Llobregat cremaven el ninot obligadament amb escombres velles que el veïnat guarda tot l’any i que duia gustós a la plaça per contribuir a la foguera comunal com un acte col·lectiu de destrucció de l’any vell o de l’hivernàs.

La crema o destrucció d’en Carnestoltes, encara que més o menys es troba estesa per tot Europa, on pren caràcter més determinat és entre els països romànics i de cultura mediterrània. En d’altres pobles subsisteix el sentit de la festa, però sota d’altres aspectes deslligats de les Carnestoltes.

Pels indrets on la mort d’en Carnestoltes prenia caràcter espectacular i teatral, sempre es figurava que el personatge testava, i, després de fet públic el testament, es procedia a l’enterrament. Resulta molt remarcable que entre les comparses i representacions carnestoltesques trobem diversos casos de testaments i enterraments de diferents animals que per aquesta circumstància sembla que vulguin equiparar-se amb en Carnestoltes. Per la Cerdanya trobem el testament del Burricot o Rucall, de to crític i satíric, i el del gat a la Terra Alta, la Ribera del Ció i el Camp de Tarragona. A Reus i en d’altres poblacions properes havien figurat així mateix el testament i enterrament d’un cargol i d’una puça, temes que també figuren en la literatura de canya i cordill, com el del gat de què ja hem fet esment. Tenim referències que s’havien representat sobretot a Reus, però no posseïm dades del seu argument i, per tant, no ens és possible deduir si es tracta de representacions velles, de les quals el romançaire va treure partit per endegar-ne un romanç vulgar, o bé si són originals del romanç i el poble se’n va aprofitar per una representació carnestoltesca. Tant pot ésser d’una manera com de l’altra, si bé ens sembla més probable que es tracti de documents tradicionals, atès que trobem els precedents del burricot i del gat. Val a dir que els romanços no han estat dictats ni tallats a guisa de representació ni en forma dialogada.

Per terres de Castella hom havia equiparat en Carnestoltes amb el dimoni; el personificava amb Luzbel i així l’anomenava. El suposava expulsat del cel i baixat a la terra, on exercia la seva malignitat durant el període del seu regnat i, en acabar, estenia un testament que hom feia públic de la mateixa manera que ho feia el ninot Carnestoltes i que, semblantment al d’aquest personatge, també es troba estampat en literatura de fil i canya. Encara que no en tenim dades concretes, creiem possible que entre nosaltres hom també hagués identificat en Carnestoltes amb el dimoni i hagués barrejat els dos conceptes i fet ús del testament referit en simular i publicar la darrera voluntat de l’efímer rei de la boira i de la tabola. Hem trobat diverses persones, especialment dones, que creuen que durant les Carnestoltes el dimoni campeja i fa de les seves; afirmen que regeix fins al toc de la darrera batallada de les dotze de la nit del dimarts, i que el ninot dimoni que impera durant aquests dies influeix en tot allò que e$ fa. Entre el fons de gravats de les velles impremtes que publicaven imatgeria tradicional i fulls de literatura popular, trobem diverses figures del dimoni que podien ben servir per a encapçalar i il·lustrar els fulls solts que propagaven el testament carnestoltesc de Llucifer.

A França i a Itàlia, hom també crema el ninot després d’haver-lo passejat i exhibit profusament pels carrers. També se celebren simulacions d’enterrament, amb alguns detalls que recorden els costums funeraris. A Venècia i a Este és freqüent la simulació d’una oració fúnebre descriptiva de les gràcies i condicions del ninot; diuen que enterren a Bacus, i per matar-lo el capbussen a l’aigua.

En les poblacions importants fou costum que moltes tavernes pengessin un ninot fora de la llinda de l’establiment. Hi restava durant tot el període carnestoltesc, i el dimarts al vespre o bé el dimecres el cremaven. Pel Vallès i per d’altres contrades, aquest costum ha perdurat fins ja ben entrat el segle present.

En termes sempre molt generals podríem dir que cada taverna feia el seu Carnestoltes, La persistència del costum, vinculat especialment entre gent amiga de beure, porta a pensar si pot tenir arrel profunda i si pot tractar-se d’una figuració del déu Bacus.

En el segle XVII fou costum de penjar un ninot a les finestres o balcons de la majoria de les cases. Era cosa femenina i els homes ben poca intervenció hi tenien. Entre les veïnes era motiu de competència donar al ninot un caient ben grotesc i estrafolari. Un entreteniment femení d’aquests dies era mantejar els ninots entre el veïnat. El que anava més alt, per raó de la seva lleugeresa o pel motiu que fos, era considerat com el rei dels ninots. Segurament que aquests mantejaments recorden els temps en què hom havia mantejat l’home Carnestoltes com una desfiguració d’altres proves més cruels.

Hem tingut ocasió de veure un romanç de molt a la primeria del segle XVII, en el qual aquest personatge, entre les diferents coses que refereix, fa al·lusió al seu sojorn vora dels terrats.

Es pot dir que a primeries del segle passat cada barri, cada carrer i àdhuc cada casa guarnien el seu ninot Carnestoltes, el qual posaven part d’amunt del terrat, sovint penjat a la façana, de manera que pendolava enmig del carrer. Les pagesies del voltant de la ciutat, cada una muntava un ninot que posava al cim del paller. Aquests bojots eren sempre vestits amb robes velles i dolentes i hom els donava aspecte grotesc i ridícul. No hi havia la cohesió d’un Carnestoltes col·lectiu i únic per tota la ciutat. Cada nucli de companys o de gent d’humor guarnia el seu, i al seu voltant celebraven un conjunt de gresques que no tenien una seguida massa uniforme, però que sempre acabaven amb la destrucció del ninot, que cremaven o esqueixaven.

Pel Maresme, sobretot per les poblacions que no tocaven al mar, cada casa guarnia un Carnestoltes fet de palla amb una carota estranya. Hi havia qui el feia com mes grotesc millor, mentre que hi havia qui s’hi lluïa i el mudava com un senyor. Durant les Carnestoltes regia la llar o la cuina. Se’l solia penjar al timpà de la xemeneia o al sostre de la cuina. També hi havia cases que el tenien assegut damunt de la taula de menjar i presidint la vida familiar fora de les hores dels àpats. Aquest ninot familiar i casolà no sortia per res al carrer. Era costum que la gent el visités per les cases i rebés la visita del veïnat. Hi havia llocs en què l’anomenaven Joan de Guineu i li cantaven una cançó que abans havia estat ballada i que encara figura en el programa de les cançons de dansa de les Carnestoltes a Pineda i Malgrat. És remarcable la persistència del qualificatiu de Joan aplicat al subjecte Carnestoltes que ja hem fet notar diverses vegades. Fa referència al ninot vestit de senyor, no al ninot grotesc.

Pel dijous de les comares, al Conflent, en altre temps, les dones feien un jan. Tal era un ninot de palla que simulava ésser un home. Per a fer-lo anaven a robar les calces i l’altra roba amb què el vestien a casa d’algun fadrí, amb preferència dels més garrits i presumits del carrer. Els fadrins tractaven de robar-lo. Les dones el defensaven en tot i per tot. La possessió del jan donava lloc a batusses i masegues fortes entre la fadrinalla d’ambdós sexes, que atacava i defensava sense mirar com. Els fadrins solien anar capitanejats per l’amo de la roba que vestia el ninot, que feia tot el que podia per apoderar-se’n i recuperar-la. Del cas se’n feia tema d’honor. Gairebé sempre vencien els homes, que s’apoderaven del jan. A voltes la brega durava uns dies. A la nit les dones amagaven el jan per tal de no veure’s obligades a vetllar-lo i fer-li estreta vigilància.

Els fadrins guarnien una madama en oposició al jan que les dones feien pel dijous de les comares. La vestien amb robes que també anaven a robar a casa d’una fadrina; a ésser possible, de la més presumida i pretensiosa. Anaven a cercar un pi com més alt millor, el pelaven bé, el plantaven enmig de la plaça i al cim hi posaven el ninot. La madama era portada al bosc quan s’anava a cercar l’arbre, que ja es mig esbrancava allí mateix. Dos fadrins se’l carregaven al coll, un per cada cap, i damunt hi asseien el ninot com si cavalqués. Pel camí queia diverses vegades. Les fadrines sortien al bosc i durant el camí feien tot allò que podien per apoderar-se de la madama abans d’entronitzar-la al cim de l’arbre. Per tal d’evitar que les noies s’enfilessin arbre amunt per a prendre’ls la madama pelaven el tronc fins a deixar-lo ben llis i encara l’ensabonaven i embrutaven perquè no s’hi acostessin. Les dones feien tot allò que podien per tal de fer caure el ninot, apoderar-se’n i cremar-lo. Els fadrins el defensaven ardidament i la masega donava lloc a escenes i incidents còmics.

A Rupit guarnien el ninot Carnestoltes amb un bot de vi per cos. El treien a la plaça com si fos mort i tothom anava a beure vi a compliment, dient que se li xuclaven la sang. Hom donava a la gresca sentit eròtic i a la xeremina del bot caràcter fàl·lic. Solia portar el pes de la broma la gent més vella del poble i, sobretot, les persones més hisendades i benestants. Es posaven al coll una moriscada de bestiar ben carregada de cascavells i campanetes; saltaven tant com podien per tal de fer-la dringar i moure com més terrabastall millor. Solien beure en excés. Hi havia qui s’aprofitava de llur poca claredat per a fer-los vendre bestiar i fruits a bons preus.

A Menorca donaven el nom pintoresc de Canuto al ninot. Era fet molt grosserament de palla, moltes vegades amb un sac, amb una carota a un extrem i unes calces penjades al cap contrari. El feien sortir el vespre del dijous gras, el passejaven dalt d’un carro i durava fins al vespre del dimarts, que el duien al ball, enmig del qual es feia públic el seu testament de sentit satíric.

En algunes poblacions lleidatanes, el ninot Carnestoltes s’entronca amb la festa de Sant Nicolau, amb la qual el costumari de què parlem té altres punts de contacte.

A Boren i a Isil els infants van per les cases i fan un captiri especial de botifarra. Les colles duen una nina que anomenen el Nicolau i per pidolar canten la cançoneta típica del captiri de Sant Nicolau:

La quitxalla de Sant Llorenç dels Morunys cantava:

També havia estat costum de simular l’arribada del personatge per via fluvial. A Mora i a Tortosa venia embarcat en un llagut, sempre de riu amunt i mai de la part inferior. Pels pobles de les riberes del Segre i del Cinca on no hi havia pont i que hom els travessava amb muleta o barca, l’heroi venia embarcat de l’altra riba. Aquest detall molt persistent podria encloure el record de la divinitat del riu que havia existit i viscut entre els nuclis riberencs de corrents una mica importants i de la qual obligadament s’han de trobar vestigis en la cultura popular actual.

Hom també havia donat al ninot forma animal.

A Girona el ninot devia figurar possiblement un simi o mico, puix que la documentació antiga parla del monoi en aquest sentit. Durant el segle passat el vell monoi degué ésser substituït per un lleó de cartó que al vespre, tot voltat de llums, encara passejaven els veïns de la plaça de Sant Pere.

A Canet de Mar havien entronitzat la momerota, ninot estrany que volia semblar un bou o una vaca, i que simulaven matar. Aquesta figura pot recordar la de les antigues xerups egípcies, en les quals mataven el bou Apis adorat per tot un any, i n’entronitzaven un altre que havia de regir altre tant.

La momerota estava formada per un barnillatge o buc, dins del qual posaven un parell d’homes. Anava cobert amb un cobrellit o una flassada. Al davant portava una testa indefinida amb dues grosses banyes i al darrera li penjava un floc a tall de cua. Aquest animalot voltava per tota la població i empaitava a tothom, molt especialment les dones. Donava cops de cap i tossava a qui podia. Molts li anaven al darrera per riure del pobre que atrapava, però aleshores reculava i engegava guitzes als qui el seguien. Era el terror i la gresca de la població mentre voltava. El dimarts a la tarda feia cap a la plaça, on la gent se li tirava al damunt, la feia objecte de mil masegues i la tustava fins que por últim era decidit matar-la. Tots els qui tenien escopeta ja havien fet cap a la plaça i li engegaven una gran quantitat de trets amb pólvora sola i la bèstia queia morta. Així que queia es dessagnava i la gent acudia a recollir-ne la sang amb galledes i d’altres recipients. Sota del buc de l’artefacte hi havia un bot de vi que els qui conduïen la bèstia deslligaven del broc i el feien rajar simulant ésser la sang. Tothom recollia el vi que podia i se’l bevia enmig de la plaça amb molta bulla o gatzara.

Possiblement a Mataró s’havia fet una representació semblant, puix que encara avui en dia és ben viu el qualificatiu de momerota aplicat als objectes estranys i extravagants.

Hom havia donat caient espectacular a la mort del ninot. Unes vegades moria de mort natural i d’altres se li incoava un procés que acabava per condemnar-lo. Aquestes representacions variaven molt segons les poblacions i la gràcia dels intervinents i constituïen veritables escenes de teatre popular lliure i improvisat, per bé que inseguint un argument fix.

El Carnestoltes es posava malalt de cop i volta. Intervenien nombrosos doctors, practicants, barbers, sagnadors, proveïts dels més estranys estris per a practicar al pacient les cures més extraordinàries i excèntriques. La facècia acabava per la presència d’un notari que, davant de la gravetat del cas, prenia testament al Carnestoltes, i en alguns casos d’un sacerdot que el confessava.

Es troben romanços impresos que servien més o menys de pauta per als parlaments, i quan els qui menaven la facècia no tenien facilitat de paraula per a improvisar el diàleg, el recitaven. La facècia sol ésser feta a la plaça o en alguna era o altre lloc espaiós perquè pugui ésser vista per bon nombre de gent; algunes vegades dalt d’un balcó que fa com de teatre.

És molt comú que, encara que no s’arribi a fer una representació de la malaltia i defunció del ninot, es publiqui el seu testament, ja original, ja servint-se d’un text de romanços, i també que es faci i simuli l’enterrament. Reproduirem unes esparses dels «Goigs del bulliciós Carnestoltes, advocat dels caramanxelistes», en les quals en llenguatge popular i força vulgar es descriu una escena de la natural malaltia i mort del personatge.

Els versos són d’allò més dolents, com la majoria dels que formen la literatura carnestoltesca, però descriuen d’una manera vulgar les escenes que rodejaven la natural defunció del ninot, quan no es simulava amb ell un procés. Aquesta és la forma ja més degenerada de la simulació de la mort i l’enterrament del personatge.

La farsa del procés d’en Carnestoltes, en el segle XVIII, s’havia fet molt a Barcelona i en algunes poblacions properes. Durant el segle passat encara se’n conservaven algunes restes a Ripollet. El veïnat es dividia en dos partits: el dels grassos, que feien costat al qui representava el paper de Carnestoltes, que solia ésser el més gras de tots, i el dels magres, que integraven la colla de la Quaresma, representada pel veí més magre. El primer anava vestit amb atuells de cuina, un calderó al cap a tall de casc, una paella d’aram plana damunt del pit com una cuirassa, i una caldera al darrera que li feia com de gep. Portava encara penjats del cenyidor altres estris d’aram que dringaven quan caminava i accionava. El qui representava la Quaresma acusava en Carnestoltes de fartaner, disbauxador i propulsor de la folga i el desordre, i tot el seu partit li feia cor i actuava d’acusador i de testimoni. Els amics del personatge el defensaven. Es produïen grans discussions, en les quals cada u posava a contribució el seu enginy i el seu art polemista. Cap al tard del diumenge en Carnestoltes era condemnat a morir cremat. Entre els seus s’armava un gran rebombori amb caràcter de revolució i decidien apel·lar a un altre tribunal superior. L’endemà seguia la broma. Sortien a lluir llur paraula un gran nombre de jutges, advocats, consultors, juristes, acusadors, defensors i testimonis dels dos bàndols, i novament era condemnat a morir en brasa viva. La gresca es continuava el dimarts. La sentència es complia sense apel·lació. El veí que feia de Carnestoltes era suplantat per un ninot de palla que hom cremava públicament. Acte seguit s’organitzava l’enterrament, al qual concorrien gran nombre de disfresses amb camisa de dona i la cara emblanquinada i a voltes embolicades amb llençols.

Costums d’aquest ordre també havien tingut lloc a la Provença i a la Bretanya. A Barcelona la mort d’en Carnestoltes havia donat lloc a una veritable comèdia de plaça, de la qual parlarem més endavant.

A Sarroca de Bellera el dimecres era tret el Carnestoltes al balcó, on havia presidit la foguera durant tot el temps carnestoltesc, i era passejat triomfalment pel poble. Tornat a la plaça, se l’asseia en un banc i se li feia un procés. Intervenien dos fadrins, un que l’acusava i un altre que el defensava. Era condemnat a mort. Es firmava una sentència, i li engegaven un tret. Un suposat metge li feia l’autòpsia i l’obria en canal. Dictaminava que era ben mort, i hom tirava el seu cos a la foguera.

A Durro, a la Vall de Bohí, condemnen a mort el ninot Carnestoltes, que va acompanyat d’un dels bous. Per matar-lo li engeguen un tret que fa caure morts el ninot i el bou. Els posen a tots dos damunt d’una civera i els condueixen a la plaça, per tal de cremar-los. Al damunt dels dos, estesos a terra, empilen palla i hi calen foc. Quan el minyó que fa el paper de bou sent que el foc li arriba a la roba s’aixeca amb gran lleugeresa i s’espolsa les palles enceses, mentre la gent celebra la seva resurrecció i expressa la seva joia perquè podrà tornar a cremar el Carnestoltes l’any vinent.

A Agullana estenien, ben ajagut, el Carnestoltes damunt d’una escala de mà que feia l’ofici de llitera, el passejaven per tota la població i, finalment, el conduïen a la plaça, on simulaven sentenciar-lo i acabaven matant-lo.

A Paüls el ninot era condemnat a ésser penjat. Hom el penjava d’una alta perxa que es plantava enmig de la plaça. El diumenge la gent acudia a missa amb goig, per tal de poder veure el ninot penjat.

A Juncosa, Soleràs, Maials i molts altres pobles de les Garrigues, a la tarda hom passejava el ninot dalt d’un carro tot enramat i enflocat. Enmig de la plaça se li feia un procés, el qual s’acabava matant-lo a trets. Al vespre es celebrava l’enterrament.

A Salt cremaven el ninot enmig de la plaça en una gran foguera, al voltant de la qual el poble ballava una sardana al so d’una cantarella que deia:

Un detall molt curiós a remarcar és que hom creu que el ninot representatiu del Carnestoltes ha d’ésser fet sempre precisament de palla, i quan se’l crema ha d’ésser també amb palla. És molt possible que aquesta circumstància no sigui arbitrària, sinó que respongui a una causa determinada. El pa que les vestals ofrenaven al déu faune en les festes lupercals havia d’ésser fet precisament amb les primeres espigues de blat collides l’any anterior, o sia amb les que constituïen la primera manifestació de la collita passada, com un resultat i efecte de la purificació estesa pel camp en ocasió de les festes anteriors. La palla és, precisament, la idea contrària, el residu o detritus del fruit, el seu darrer element i el de menys valor positiu, el qual, possiblement, era usat per a la pira com volent significar que l’hivernàs s’emportava amb la seva mort la darrera manifestació del fruit.

Al·ludint també al costum inveterat de fer de palla el cos del ninot, en un testament popular del personatge es posa en boca seva:

Una corranda de regust local recorda la condició d’haver d’ésser de palla el ninot:

Es refereix a una feta local succeïda entre dos pobles, car, segons se’n desprèn, els de Castellfollit un any van robar el Carnestoltes dels d’Ivorra. La dita enclou un sentit de velada maledicció contra els de Castellfollit, titllant-los de lladres.

En les poblacions riberenques havia estat costum de tirar el ninot al riu i figurar que l’ofegaven. A Europa el costum és gairebé general pels pobles assentats vora de corrents importants. Molts dels rius, els antics, els tenien per sagrats i els creien regits per una divinitat que els personificava. Fou costum estès de llençar al riu totes les desferres, deixalles i sutzures. Periòdicament s’havien fet llançaments simbòlics d’endimaris als rius amb caràcter ritual i cerimonial i se’ls donava el sentit que el geni del corrent vetllava pel bé de la població i se n’emportava tot allò que li pogués ésser perjudicial i enutjós. Les divinitats fluvials sempre eren benèfiques, puix que proporcionaven l’aigua que regava els camps i multiplicava els esplets. El llançament del ninot al riu podia haver tingut sentit ritual i simbòlic i figurar que el geni protector de la ciutat s’engolia l’hivernàs per afavorir els seus devots i protegits.

En alguns llogarrets del Ripollès: Pardines, Campelles, Surroca, etc., es fa una curiosa representació que recorda un xic la mort del Carnestoltes per part de la Quaresma, si bé queda bastant diferent i adulterada. Generalment, en aquests llocs, es fa ball el dimarts al vespre en alguna sala o lloc clos, puix que a causa de la temperatura que en aquells indrets sol fer pel febrer, no es presta a ballar de nit enmig de la plaça. Quan s’acosta l’hora de mitjanit, un dels concurrents s’embolica amb un llençol, simulant ésser la mort o una fantasma, i, proveït d’una grossa arengada, es presenta al ball amenaçant amb aquesta, com si fos una arma amb la qual es proposés matar els ballaires. Aquests en veure’l armen gran soroll, i l’enllençolat fuig, però aviat torna a sortir, i aquesta vegada es mostra ja més atrevit, car arriba fins al mig de la ballada. Els ballaires l’escometen i torna a fugir. L’escena es repeteix diverses vegades, fins que per fi la mort s’encara de fit a fit amb el qui li sembla més mansoi de la colla, ensenyant-li l’arengada, i aquest es deixa agafar per l’enllençolat, que se l’emporta fora del ball, traient-lo, per dir-ho així, de combat. La mort va repetint els atacs fins que acaba per endur-se’n tots els ballaires. És de consuetud que els darrers ofereixin una més gran resistència a deixar-se agafar, motiu pel qual la mort ha de treure a relluir l’arengada amb més insistència que per als altres, i algunes vegades arriba fins al veritable atac, és a dir, els pega amb aquesta. Els ballaires solen portar al cap, per tot ornament o disfressa, un cabestre de mul de traginer ben replè i carregat de cascavells, i en saltar tant com poden fan dringar els picarols i cascavells i així produeixen gran soroll. El qui té més delit de saltar ve a ésser com el rei de la dansa; en certa forma encarna l’esperit de la broma i ve a representar el Carnestoltes. Aquest és el darrer d’ésser atacat i vençut, puix que es resisteix de tal manera que s’entaula una veritable baralla entre ell i el qui figura la mort.

Encara que la gent senzilla que practicava aquests costums no tenia noció del paper que els actors representaven, no hi ha dubte que l’enllençolat armat d’una arengada, que fa servir per a rendir els ballaires i matar-los, per dir-ho així, i fer-los fugir de la dansa, encarna la idea de la Quaresma, i que el més valent i brau saltarí dels ballaires, que es baralla amb ella i es resisteix a morir o a deixar-se vèncer, encarna la idea del Carnestoltes.

La idea del processament del Carnestoltes està pregonament arrelada; revela un origen reculat i profund. A França havia arribat fins a les altes esferes jurídiques. Era vell costum, entre els tribunals parisencs i els d’altres importants poblacions, de guardar per a la celebració de judici oral i públic, pel dijous gras, les causes i processos més escandalosos. Els temes preferits eren els de falsos amors i de doncs que enganyessin llurs marits. Aquesta mena de processos eren ja coneguts sota el denominatiu de causes grasses. Durant el curs del judici eren retrets amb els colors més vius i fent ús de llenguatge metagràfic els detalls de la causa més amagats i repulsius; això feia que s’armés un gran escàndol entre el públic, que sovint contribuïa a aguditzar el sentit lliure del judici. Aquest costum mantenia fins a les altes esferes de la llei la idea del procés i del judici que encarna el Carnestoltes i també el sentit de gran llibertat i llicència d’aquests temps de l’any.

Atès el gran arrelament de la simulada mort del Carnestoltes, nosaltres ens decantem a creure que el qualificatiu de darrers dies aplicat a les Carnestoltes per les Balears i per l’Alguer no fa referència als darrers dies de llicència carnal com hom suposa, sinó als últims del regnat i hegemonia del rei caduc i a les vigílies de la seva mort.

És remarcable que entre les poblacions on les Carnestoltes tenen poca importància, i sobretot on no les personalitzen en un ninot, pel Dissabte de Glòria erigeixen un Judas que, simulat per un ninot, fan objecte de mil vituperis i que acaben per cremar-lo o destruir-lo de mala manera. En termes sempre molt generals, podríem dir que, per les contrades on no coneixen en Carnestoltes, cremen en Judas al final de la Setmana Santa. En Judas és molt popular per diverses contrades de la Península; ací gairebé només el trobem a les Balears, on li apliquen noms confusibles amb el d’en Carnestoltes.

En algunes localitats valencianes, abans del cremament o de l’esparracament del Judas, es feia públic el seu testament des d’una de les finestres, d’on penjava el ninot, o des del peu de la figura, semblantment com es feia amb en Carnestoltes. Aquest recitat, que també es troba imprès en romanços vulgars i que constitueix un document dins de la literatura de fil i canya, té tota la fesomia dels sermons, predicots i testaments d’en Carnestoltes, de caient satíric i crític, sobretot de les gents d’oficis, adaptable a tothom, en tot temps i arreu, i se’n servien els qui portaven el pes de la bullícia quan no tenien prou inventiva per a improvisar i dictar un testament o predicot original. No tenim notícia del testament d’en Judas a casa nostra, però creiem que es podia haver pogut ben representar.