DISSABTE DE RAMS

ANTIGAMENT, el savi Consell barceloní manava recollir totes les dones mundanes i les tancava al convent de les Egipciaques fins al Dissabte de Glòria. Durant aquest període, els feien fer una penitència molt estreta i rigorosa, per tal que purguessin els pecats que les atuïen. Cada dia els feien llargs sermons i plàtiques, que les convidaven a rectificar llur vida llicenciosa i a retenir-se, per anar pel camí de la moral i del bé. Els directors religiosos d’aquell establiment feien tot el que podien per treure les asilades vuit dies de la vida tèrbola i emmenar-les a la vida religiosa i de penediment. Si no ho assolien, el Dissabte de Glòria, després del toc d’Al·leluia, els obrien les portes del convent galera perquè poguessin tornar a la vida lliure. L’any 1437 fou decidit recollir-les el Dimecres Sant.

Mentre va subsistir l’edifici del carrer de les Egipciaques, conegut per la Galera Vella, foren recloses en aquest establiment; un cop desaparegut, foren portades a l’altre edifici del carrer de Sant Pau que va suplir l’anterior i que portava el mateix nom.

Havia estat costum cremar al foc de la llar els rams i les fulles seques beneïdes el Diumenge de Rams de l’any anterior, que hom havia conservat com a amulets contra les bruixes i les pedregades penjats darrera de portes i finestres de cases, estables i corrals, o bé posades al capçal del llit, clavades al jou dels animals i també suspeses vora de les tramuges i de les moles, puix que hom tenia de mal averany que el ram vell aconseguís el nou.

Avui era el dia tradicional de comprar el ram. La fira de rams és relativament moderna. Abans, els venien en els mercats, on s’establien parades especials per a la venda de les palmes i dels palmons. La venda de palmons i de palmes la practicaven generalment els estorers i els cistellers. Els rams de llorer i d’olivera solien portar-los al mercat gent pagesa; a voltes els venien marmanyers i venedors habituals del mercat. Avui era el dia tradicional de comprar el ram en la vella Barcelona. Havia estat punt típic de parades de palmes i palmons la placeta de Montcada, pels voltants de la qual hi havia establerts els cistellers, que eren els qui feien les palmes, i els esparters, que feien venir els palmons de les terres baixes llevantines. Els rams de llorer es venien a la plaça de Santa Maria i al carrer dels Sombrerers, fent servir com de parada la paret del temple de Santa Maria, a llarg a llarg de la qual, pel carrer susdit, els venedors recolzaven els rams. També se’n venien a la Rambla, al redós de la paret de Betlem. Una altra fira de rams s’establia a la plaça de l’Oli.

Posteriorment, la fira s’havia celebrat a la Rambla dels Estudis, fins a la de Canaletes. En aquesta última s’instal·laven parades que venien llaminadures o figuretes de sucre destinades a guarnir les palmes.

Era costum que els ganasses anessin a comprar el ram el matí d’avui i que voltessin tot el dia pel carrer lluint el ram i fent mil criaturades.

Antigament, les padrines feien presents de la palma a llurs filloles, com els padrins donaven la mona als fillols. El costum de donar el palmó als nois, sia els padrins, sia les padrines, és d’ús modern i, per tant, està mancat de tradició.

Havien d’anar-lo a cercar a casa del padrí, precisament avui, ja vespre, a hora fosca. Era un acte desconsiderat el fet de lliurar el palmó en altre dia i a una altra hora.

A Girona tenia lloc un mercat extraordinari, conegut amb el nom de Mercat del Ram. Hi acudia molta gent de la pagesia a comprar el ram de llorer i la palma, ciris i cera per al Monument, i tortells, que els padrins donaven als fillols a tall de mona. La gent de pagès es resistia a fer beneir palmes i palmons. Creia que el llorer era més natural i al mateix temps més terrassa.

A Girona i la seva rodalia els padrins fan present a llurs fillols d’un tortell de forma especial, semblant a una rosca o trena. Són de pasta comuna, per bé que adobada. És obligat que hi hagi matafaluga. La pastisseria gironina durant aquests dies no obra altres pastissos que els tortells del Ram. Se’n venen en gran quantitat al mercat. Hi ha hagut anys que se n’han venut per un import de seixanta mil pessetes.

A Vic es feia un mercat del Ram molt concorregut per tota la plana i les contrades properes. N’era una nota típica la gran quantitat de pinyes que s’hi venien, car durant la Setmana Santa fou costum de menjar pinyons; abans per part de tothom, i darrerament, només dels infants.

A Ripoll és encara actual la fira dita de les Quaranta Hores, en la qual es fa objecte de mercat el vi, en grans quantitats. És curiós que els marxants de vi solen adquirir rams de llorer, dels quals fan present als seus clients del Ripollès i del Lluçanès.

A Palma, hom celebra l’anomenada Fira del Ram, que en el curs del temps ha corregut diferents indrets de la ciutat. Abans, sembla que gairebé només s’hi venien figuretes de terra cuita, un semblant de les de pessebres, i cases santes o monuments, destinades a guarnir petits monuments casolans com a devoció familiar. Amb el rodolar del temps, la fira ha anat perdent el sentit gairebé sols quaresmal que la caracteritzava, i modernament s’hi veu tota la diversa faramalla pròpia d’una fira.

En alguns indrets de la Catalunya nova els pares duien i compraven els rams i les palmes; les padrines curaven de guarnir-los i enflocar-los i els padrins s’encarregaven dels penjarolls de fruites i llaminadures. Cap al tard de la tarda d’avui, la quitxalla anava a visitar els padrins, portant el ram o la palma per tal que els el guarnissin.

Pel Lluçanès i pel Ripollès la mainada anava a fer una capta de llorer per les cases de camp foranes, i el llorer que recollia era el que portava a beneir. El costum d’anar la mainada a captar els rams per les masies està estès per molts indrets de Catalunya, sobretot per les contrades pirinenques.

A Mallorca, els rams eren fets per l’Església, la qual en donava als fidels que assistien a la festa de la benedicció; generalment, només a les persones grans. Els rams que duien els infants eren de producció privada. Els escolans curaven d’anar a recollir branques d’olivera ben polides i ben garrides, per fer rams ben bonics. Solien anar a cercar l’olivera directament als oliverars el divendres, i el Dissabte del Ram el dedicaven a fer els rams. Els rams millors i més bonics eren destinats a la clerecia, a tots els empleats i obrers de l’església i a les autoritats. El repartiment de rams i de palmes a les autoritats per part de l’Església havia estat força estès. A la Seu de Barcelona ja se’n donaven molts a la primeria del segle XV.

Antigament, per molts llocs de pagès, cap al tard feien una petita foguera davant de cada casa per cremar les restes dels rams beneïts l’any anterior, els quals tot l’any havien guardat la casa de tempestes i de bruixe9 i des de demà le’n preservaria el nou ram d’aquest any. Creien que el fum desprès de la foguera posseïa la mateixa valor profilàctica que el ram beneït i que guardava igualment d’encisos i maleficis. Aquest costum havia estat sobretot molt estès entre masies i pagesies isolades.

Dejunar el Dissabte del Ram assegura el salvament de l’ànima.

Per més que gairebé arreu de la Catalunya vella on són tradicionals les caramelles hom tenia per un gran pecat el cantar-ne dins la Quaresma, perquè semblen una joia que desdiu del sentit de penitència i d’austeritat propi d’aquests temps, per les Gavarres, la Selva i el Gironès, la fadrinalla sortia a cantar-ne el vespre d’avui. Hom considerava el cantar, ni que es limités a cançons religioses, com una profanitat en pugna amb la unció que suposa la Quaresma. Si algú, poc purista i poc devot, s’extralimitava en aquest sentit, les autoritats el castigaven. En els arxius de Manresa figura un procés seguit a la darreria del segle XVIII contra uns veïns que abans del Dissabte de Glòria van sortir a fer les caramelles.

En el bisbat de Vic els caramellaires també havien sortit els dies sants, i n’és prova el fet que, l’any 1702, el bisbe va publicar un edicte comminant amb l’excomunió els qui abans de la Pasqua cantessin caramelles i fessin els balls que en derivaven.

Per la Catalunya occidental, sembla que el cant de cançons per l’estil de les caramelles havia estat molt estès. Cal remarcar que es cantaven cants de Passió, les cobles del Ram, la Cena, la Presa de Jesús a l’Hort, i altres «divinos», però no els goigs que enclouen un sentit de joia i alegria, els quals només es cantaven quan Jesús ja havia ressuscitat.

A Constantí i a Salitja surten els gotjaires a cantar els Goigs del Ram. També surten per Pasqua, però canten el Goigs del Roser. A Constantí, avui surten a cantar precisament de nit, mentre que per Pasqua surten obligadament de dia i no canten en hores de fosca. Les colles, un temps, entraven per les grans pagesies i ballaven sardanes en les grans sales menjadors, enmig de molta bullícia i alegria.

Per la regió de la Selva, els gotjaires que van a cantar els Goigs del Ram saluden amb la següent presentació les cases on fan visita:

Les cases visitades sempre accepten l oferiment de la cantada, i els gotjaires inicien el cant dels Goigs del Ram.

Les cobles del Ram són d’una cruesa i una duresa veritablement sor-prenedores i punyents. S’ha dit si van ésser dictades llavors de la terrible pesta de l’any 1649, agreujada per una gran escassetat de collites que va originar una fam aterridora. La gent va interpretar el flagell com un càstig de Déu per a corregir la impietat, i va despertar-se un intens fervor religiós, al qual convidaven les cobles de què parlem. Es dóna el cas curiós que aquesta cançó també figura en el cançoner italià; no sabem si fou copiada de la nostra o si vam ésser nosaltres els qui la vam copiar.

Costums semblants s’havien practicat en diversos pobles de la França i de la Itàlia. Hom els considera restes de les velles cerimònies maials conduents a afavorir l’adveniment de la primavera per efecte de ritus i pràctiques màgiques. En alguns indrets aquests captiris es feien durant tota la Quaresma al so de cançons de caràcter maial o bé del cant de la Passió.

La vigília d’aquest dia, a Mallorca, la mainada es lliura a una capta de figues. Reunida en colles, i proveïda cada colla d’un gros paner, visita les cases de parents, amics i coneguts, pidolant figues al so de diverses cançonetes, de les quals donem unes per mostra: