DIVENDRES SANT

LA majoria de les creences i costums propis del dia d’ahir continuen avui. La gent també visita monuments.

Hom creia que Jesús restà a la creu fins a les deu del matí, i, per tant, passada aquesta hora, hom pot lliurar-se a feines vulgars, perquè Jesús ja no pateix. D’ací que algunes botigues i àdhuc alguns obradors reprenguessin llurs activitats més tard de les deu.

De bon matí surt la processó dita de l’Aurora, organitzada en diferents esglésies. Abans no solien ésser gaire llargues. Eren concorregudes de manera especial per element femení. Durant el curs cantaven diverses cançons de litúrgia popular escaients u la diada.

En moltes poblacions aquesta processó seguia les estacions del Calvari, el qual havia estat costum que s’estengués pels afores i acabés al cim d’un turó o monticle poc elevat. Són diverses les poblacions que encara donen el nom de Calvari a turons propers. A aquestes processons solia anar-hi un penitent carregat amb una creu feixuga al coll que feia el paper de Jesús. Generalment solia fer-se per prometença.

Al matí en moltes esglésies tenia lloc el sermó de la bufetada. El predicador explicava la presa de Jesús a l’hort en termes molt punyents i molt vius; en referir el cas del soldat Malcús, que va bufetejar el Senyor, es donava a si mateix una bufetada tan forta com podia i tots els fidels l’imitaven. Aquest sermó havia estat concorregudíssim, car la gent considerava que l’assistir-hi constituïa un acte de penitència.

Al matí, abans de l’ofici, a Mallorca fan el sermó de la Passió, que consisteix en una descripció molt detallada dels episodis de la Passió, des de la presa de l’hort fins a la condemna per part de Pilats. Sol ésser tan llarg que sovint arriba a durar fins dues hores.

En moltes esglésies, al punt del migdia, feien la funció de les set paraules, dita també de les tres hores en al·lusió a les que Jesús va restar clavat a la creu. Començava a les dotze en punt i acabava just a les tres. Solien fer-hi set sermons que glossaven les set paraules que Jesús va dir clavat en creu i que donaren nom a la funció. Davant de l’altar major solien guarnir un calvari amb les tres creus, les dels dos lladres més petites que la de Jesús. En el precís moment d’acabar el darrer sermó es representava el terratrèmol que experimentà la terra quan Jesús va expirar. S’apagaven tots els llums i l’església restava completament a les fosques. Es feia un terrabastall imponent valent-se de tots els procediments adients i s’engegaven un devessall de focs grecs i d’artifici que tractaven d’imitar els llamps i d’altres clarors estranyes i excepcionals. Les esglésies pobres empraven candeles amagades darrera del Calvari, damunt de la flama de les quals tiraven grapats de reïna que en cremar produïa una claror blava. L’església de Sant Agustí de Barcelona havia gaudit fama per aquesta representació.

Aquesta funció solia córrer a càrrec d’alguna confraria. Durant el seu curs els congregants es deixuplinaven. En sortint hom anava a dinar. Era obligat de menjar arròs amb llet.

Els qui no podien assistir al sermó de les set paraules, especialment les dones, solien cantar la cançó que les descrivia, sobretot si es trobaven a casa o en situació en què el cantar fos factible. Hom no tenia pas el cantar com una irreverència, ans al contrari, en aquest cas venia a constituir com un acte de litúrgia casolana en defecte de no poder acudir al temple. Aquesta cançó havia estat propagada en fulls populars a tall de romanç i en llibrets de devoció il·lustrats amb gravadets i vinyetes del Viacrucis.

A l’església dels Josepets de Gràcia, ara fa un segle, el sermó de les dotze paraules revestia molta solemnitat. Cobrien l’altar major amb un gran dosser negre que imprimia al temple una visió tètrica i punyent. A cada costat de la part superior de la gran cortina penjaven dos fanals, un en forma de sol i l’altre de lluna, que era l’única il·luminació del temple. Enmig del drap hi havia la imatge de Jesús en creu. En pronunciar el predicador la darrera paraula del sermó s’apagaven els dos fanals; del campanar sonaven tres batallades greus i solemnes i tota l’església restava a les fosques. Sonava un crit d’esgarrifança d’Ara! Molts fidels es bufetejaven tan fort com podien, mentre al cor, amb llaunes, focs petadors i tronadors i molts d’altres artificis, feien molt de soroll per tal de simular un terratrèmol i un cataclisme.

A la primeria del segle XV, a la Seu de Barcelona, es feien representacions dalt d’un cadafal. No en coneixem detalls.

A Palaldà, al Rosselló, el veïnat es lliurava a una mena de fasos de faisó tota especial. Tothom, proveït de bastons, desfilava per davant de la porta del temple i copejava sorollosament les ferradures que en gran nombre hi havia clavades a la porta de l’església. Aquestes ferradures probablement reconeixien origen votiu i devien ésser dedicades a sant Martí o a un altre sant advocat del bestiar de ferradura, però la tradició les suposava portades de Palestina pels croats i procedents de les cavalcadures dels infidels vençuts; per tant, tenien sentit de trofeu. Copejar-les simbolitzava el matar jueus propi del Dijous Sant, de les contrades del Pirineu ençà.

Després de la funció de les set paraules solia representar-se el Davalla-ment. A Mallorca s’ha fet fins ara. El predicador des de la trona descriu l’episodi, que interpreten dos clergues joves que fan els papers de Josep d’Erimatea i de Nicodemus; conta com el primer va anar a trobar a Pilats i li demanà el cos de Jesús, el qual li fou concedit. Josep i Nicodemus s’enfilen en dues escales de gat que hi ha a cada costat de la creu, passen una llarga tovallola que embolcalla el cos de Jesús i pengen els caps; per damunt dels braços de la creu. Aleshores treuen la corona d’espines i arrenquen els tres claus del crucificat, i van a portar-ho tot a la Mare de Déu dels Dolors, allí present en imatge. Amb tot compte afluixen la tovallola i fan baixar la imatge de Jesús, que porten a la seva Mare. El coremer o predicador descriu l’escena fins als més petits detalls i els dos clergues al·ludits la interpreten.

Hi havia esglésies on, fet el davallament, es representava l’enterrament. Organitzaven una processó que conduïa el cos de Jesús fins a un punt del temple on hi havia una urna que havia de servir de sepulcre de la imatge. Durant Testada de Jesús dins del sepulcre li feien guàrdia constant dos armats que es rellevaven periòdicament de manera aparatosa i amb aire militar. A Manacor feien aquesta representació amb el famós Sant Crist des Recó, que gaudeix de molta veneració i devoció per Una la rodalia. El poble l’anava a adorar, tocava l’urna amb la mà i després la besava. També hom donava els rosaris a dos sacerdots, que es posaven un a cada cap de l’urna, perquè els fessin tocar a la imatge.

A l’Alguer, a les tres de la tarda, la gent es congrega a l’església del Sant Crist, on es fa una representació molt sumària del Davallament de la creu. La imatge és baixada del seu altar i col·locada dreta al presbiteri de l’altar major. Als seus peus hi ha tres dones, que figuren ésser la Mare de Déu i les Maries, i un fadrí, que representa sant Joan. Tots van abillats amb robes molt riques, a l’estil jueu. El predicador desgrana la Passió, i, quan parla de la crucifixió, els figurants ploren a llàgrima viva i gemeguen tan fort com poden. El predicador increpa el poble i l’acusa de causant de la mort del Crist, que ha sucumbit per tal de salvar el poble de pecat. Molta de la gent plora compungida. El sacerdot, seguint el curs del sermó, crida a Josep d’Arimatea i a Nicodemus perquè desclavin a Jesús i el davallin de la creu. El predicador indica als dos personatges de manera molt detallada quines eines han d’agafar i com ho han de fer per a davallar el Crist. Conforme ell va parlant els figurants el segueixen amb l’acció i posen la imatge del Crist damunt de la falda de la que representa ésser la seva mare. L’escena emociona i omple de compunció a la concurrència. Antany els papers de Josep i de Nicodemus eren interpretats per dos nobles. Des que la noblesa se n’ha anat de l’Alguer els representen dos sacerdots vestits amb hàbit alba i una gran túnica de color morat, turbant i barba postissa.

Antigament a Barcelona, al punt de les tres de cada divendres, des del campanar de la Seu tocaven tres batallades per tal de recordar als fidels que en tal dia i en aquella hora havia expirat Jesús. Les gents solien fer una estona de silenci, fos on fos que es trobessin, i deien tres credos. Molta gent que durant tot l’any no complia aquesta pràctica, sia per poca devoció, sia per viure en lloc des d’on no se sentien les batallades dels tres credos, avui tenia molt compte a no oblidar-se de practicar aquesta devoció popular.

A la Seu de Girona els canonges anaven a adorar el lignum crucis, descalços, amb les mans plegades damunt del pit i arrossegant una llarga cua, reservada especialment per a aquest acte. Anaven a l’altar des del cor i, un cop feta l’adoració, se n’hi tornaven altra vegada. Acabats els oficis, el bisbe i dotze canonges rentaven els peus a dotze sacerdots de categoria inferior. Mentrestant, al cor, els xantres cantaven l’himne pangelingua.

Antigament, a les catedrals, acabats els oficis, el bisbe i el Capítol netejaven l’altar, mentre els canonges rentaven les lloses i el sòl del davant o dels voltants.

A la fi de les matines havia estat costum, en les catedrals i les grans esglésies, cantar els fasos, que, segons mossèn Gudiol, prenien nom del terme farsa. Ell creu que designa unes composicions rimades en llengua vulgar que es cantaven damunt d’uns cadafals aixecats expressament. Els fasos, que tindrien per argument la Passió de Crist, a voltes eren dialogats i es feien en versets, alternant amb un cor especial format per sis o vuit sacerdots de bones veus que, a Mallorca, es situaven a la capella de la Trinitat, al fons de l’absis.

En la novel·la quatre-centista Tirant lo Blanc trobem una curiosa referència dels fasos com un rés litúrgic celebrat aquests dies per l’Església.

A Perpinyà feien una representació a l’altar major, en la qual intervenien la Mare de Déu, sant Joan i les tres Maries, que cantaven un planet per tots cinc personatges. El document que cita el costum encarrega que la representació sigui feta bé i decentment per persones hàbils i que tinguin bones veus. No entra en més detalls.

A Barcelona, cap al tard, era corrent que la gent anés a visitar els Sants Sepulcres a les esglésies que en guarnien. Els més visitats eren el de la col·legiata de Santa Anna i el de l’esglesiola de Sant Llàtzer del carrer de l’Hospital, vora del Pedró, agregada a l’Hospital dels mesells. La imatge jacent d’aquest sepulcre gaudia de molta popularitat. Se’n contaven diferents llegendes i casos portentosos, i hom la tenia per molt miraclera.

Així mateix eren molt visitats el Sant Sepulcre de l’església del convent de Santa Caterina i el de la del convent de les monges Elisabets, establert al carrer d’aquest nom. A Ciutat de Mallorca era molt visitat el monument del Sant Crist Rescatat, a part de molts d’altres.

També guarnien monument les capelles militars de la Ciutadella i del castell de Montjuïc i les obrien al públic per tal que el paisanatge les pogués visitar. Hi anava molta gent portada por l’afany d’entrar a aquells edificis militars d’accés difícil, perquè eren considerats fortaleses. La visita a la capella del castell ha perdurat fins ara. Molts dels que hi anaven, especialment al matí d’avui, aprofitaven la sortida a la muntanya per collir farigola.

Antigament, durant la funció religiosa d’avui, el rei indultava tots els condemnats a mort. El bisbe li presentava un pergamí lligat amb una cinta negra en el qual constaven els noms de tots. El pergamí estava posat damunt d’una safata. El bisbe requeria al rei perquè perdonés aquells delinqüents tal com Jesús havia perdonat els seus botxins. El rei els perdonava. Aleshores deslligaven la cinta negra del pergamí i n’hi posaven una altra de blanca i el document era lliurat al qui curava d’administrar la justícia, perquè tingués esment de l’indult. Per tal d’evitar que en virtut d’aquesta gràcia consuetudinària poguessin salvar-se de la forca delinqüents de crims i delictes massa horrorosos, des de Cap d’any fins a les Carnestoltes els tribunals s’abstenien de jutjar els delictes massa grossos per tal que no fossin fallats en arribar la Setmana Santa.

En altre temps se celebraven dues processons que sortien del convent de Santa Caterina: una al matí, en la qual concorrien els estudiants, presidits pels penons de les classes respectives i comandats per llurs mestres i professors, i a la tarda se’n feia una altra dedicada a la Mare de Déu de la Soledat. Feien un curs molt llarg pels carrers més immediats al convent. Els consellers de la ciutat anaven a veure la segona des d’un balcó semioficial a la plaça de la Llana. El dietari ens diu que l’any 1651 no van celebrar-se per motiu de la terrible pesta que flagel·lava la ciutat.

A la tarda sortia de l’església de la Mercè una processó solemne, organitzada per la confraria de la Mare de Déu de la Soledat. Era coneguda per processó dels puputs, perquè darrera del Sant Crist anaven tres músics que tocaven una tonada típica i duien la testa coberta per una caputxa que, als ulls de la gent, els donava aspecte de puputs. Un d’ells tocava el timbal i els altres dos la flauta. La confraria de la Soledat estava formada per la noblesa. Els confrares vestien robes de seda negra; cenyia llur cos un cinyell cobert de pedreria, del qual penjava una daga que els queia al costat. Els armats també duien negres les robes i els plomalls del cap. Només eren de color diferent els escuts que duien al braç; els cascos eren tots de llautó lluent i brunyit. Aquesta processó resultava un xic diferent de les altres dels dies sants. Per veure-la es congregava una gran gentada.

A Reus, al punt de les dotze, sortia una petita processó de l’església de la Sang que portava la imatge del Sant Crist a l’església de Sant Pere, on tenia lloc la funció de l’agonia. A les tres tornaven la imatge altra vegada a la Sang. Des que sortia fins que tornava a la seva capella la imatge del Sant Crist anaven a cada costat sengles persones que figuraven ésser el Bon Lladre i el Mal Lladre. No podien accionar ni moure’s gens ni mica, com si fossin dues estàtues, llevat del caminar. Poder fer aquest paper era tingut en gran honor, tot i el sacrifici que representava. Mentre la imatge pujava els tres graons de la porta de l’església de la Sang, la gentada congregada a la placeta li demanava tres gràcies, car era creença que en concedia una per cada graó que pujava. Quan els havia pujats, la imatge era girada de cara al poble.

A Valls, després de la processó, el batlle i el rector es donaven públicament una abraçada.

A Esterri es feia l’enterrament de Jesús. Hom feia una processó amb la imatge del Crist ajaguda damunt d’un baiard. Armats proveïts de grosses llances feien al seu entorn evolucions pintoresques i extravagants que constituïen un veritable ball que tenia ben poca cosa de reverent. Dos dels armats no es movien mai per res del costat de la imatge per tal d’impedir que els jueus la robessin.

La processó de la població valenciana d’Eix es distingeix per una nota especial. Hi va un alt i feixuc guió, portat per una persona distingida de la població que ajuden dos cordonistes. En un moment solemne del curs, davant de la casa del comú i a presència dels nombrosos misteris que formen part del concurs, el banderer fa uns acataments amb el guió com solen fer-se a la processó del Corpus. És obligat que en fer el tercer acatament se li trenqui el pal de la bandera, que ja ha estat prèviament serrat perquè la cerimònia surti bé. Si es trenca, és interpretat com a averany de bona collita i la gent corona l’èxit del banderer amb grans aplaudiments. Si l’acatament no surt bé i el pal no es trenca, sorgeix una gran xiulada de la multitud, que creu que l’anyada anirà malament per imperícia del banderer.

Quan s’havia de construir l’església de Sant Esteve de la ciutat d’Olot mancaven diners per a poder adquirir el terreny. Un fidel va donar-los i li fou concedida la gràcia de poder menjar carn el dia de Divendres Sant dins de l’església i davant mateix del monument, i no tan sols en podia menjar ell, sinó que podia convidar a menjar-ne dotze pobres. Aquest dret li fou concedit a perpetuïtat, o sia per a ell i per als seus descendents.

A la Catalunya nova se solia dinar d’hora. Hi havia indrets que avançaven l’hora del rellotge. Hom solia menjar cigrons amb salsa, mandonguilles de bacallà i croquetes de santa Teresa. A Tortosa feien un plat típic anomenat cigrons de fra Pere, cuits obligadament en una olla o caldera de metall, barrejats amb espinacs i uns quants grans d’arròs bullits amb aiguardent i deixats covar perquè s’amaressin amb el suc que deixen els espinacs i l’aiguardent.

Entre la pagesia de la Catalunya nova havia estat corrent de menjar sopes d’oli amb farigola gairebé tots els dies per sopar. Avui al matí hom sortia a recollir grans feixos de farigola per raó de la creença que la collida mentre Jesús és al monument té més força remeiera que en tot altre moment de l’any.

Avui al vespre els carnissers obrien amb certa solemnitat les portes de llurs botigues i estripaven o cremaven públicament el cartell que anunciava els dies en què venien moltó, que eren els únics que podien tenir obert i vendre carn durant tota la Quaresma. Aquest acte semicerimonial tenia paritat amb la crema del ninot representatiu de la Quaresma i amb la batussa simulada entre el peixater i el carnisser.

A la tarda, a Ciutat de Mallorca, voltaven pels carrers els matadors, que anunciaven llur pas i oferien llur servei amb un crit típic als qui volien fer matar el be comprat dies abans a la fira establerta als afores de la ciutat.

A la tarda començava la fira dels bens. Fins a l’any 1835 va fer-se a la Plaça dels Porcs, dita avui del Palau. D’allí va passar a les Voltes dels Encants, on es celebrà uns deu anys. Més tard fou traslladada a l’Esplanada, on es va fer mentre perdurà la Ciutadella, i, en urbanitzar-se aquells verals, s’estengué cap al Passeig Nou o de Sant Joan, on encara es fa avui. El bestiar que entrava a la ciutat expressament per a concórrer a aquesta fira, en virtut d’un privilegi especial, havia d’entrar obligadament per un portal determinat, que va variar en el curs del temps. Ordinàriament foren el Portal Nou i el Portal de l’Àngel. Els ramaders o fi rata i res rebien un document que acreditava el nombre de caps que entraven. Passada la fira, havien de treure el bestiar sobrer pel mateix portal per on havien entrat i els era reintegrat l’import del dret de portalatge dels caps que no havien venut i que se’n tornaven.

A Cornellà de Terri avui treien el pollancre que havien plantat a la plaça el dilluns de Cinquagesma de l’any passat i que havia presidit totes les festes populars i col·lectives de la població. Parlem en detall del costum en el mes de maig.

A Barcelona, avui a les dotze, la gent de bon to i els presumits feien cap a la Rambla per tal de lluir els vestits i les joies. Ramblejaven fins a les tres, hora en què anaven a dinar. Només passejaven per la Rambla dels Caputxins o del Mig, o sia des de la Plaça del Teatre fins al Pla de la Boqueria.

A Aiguafreda i en d’altres poblacions del Congost, avui al vespre la fadrinalla ja havia sortit a fer les caramelles, durant les quals ballaven el ball dels cascavells. Les organitzaven els confrares del Roser. Al segle XVIII les autoritats episcopals les van prohibir per considerar-les irreverents, però el costum estava arrelat i la gent, malgrat la seva religiositat, es resistia a no fer les caramelles.

D’alguns anys ençà existeix la creença que si al punt de les tres de la tarda hom demana tres gràcies a la imatge del Sant Crist de Lepant, que es venera a la Catedral, en concedeix una com a mínim. Per efecte d’aquesta creença, a l’hora indicada acudeix a la Seu i als seus voltants una gentada imponent que fa difícil el trànsit.

Per tal de fer més fàcil la veneració, la imatge és treta de la seva capella i ajaguda al presbiteri. A fi de donar facilitats a la devoció, hom hi permet l’accés a les dones, cosa que durant tota la resta de l’any tenen rigorosament privada.

Al punt de les tres del dia d’avui no mor cap cristià perquè és l’hora en què va morir Jesús. Aquest goig no pot fruir-lo ningú més que el Messias. Els qui moren a aquesta hora no són cristians, encara que per llurs obres i per llurs fets ho semblin i tothom els hi tingui.

Hi ha qui creu que hom té el divendres per malastruc perquè fou el dia en què va morir Jesús. D’altres diuen que l’aversió sentida vers aquest dia deriva del fet que era el de dejuni, que la gent practicava amb desplaença. Sembla que si la mort de Jesús redimí el llinatge humà, el dia del seu sacrifici no hauria d’ésser vist amb mals ulls. Els mahometans i els hebreus tenen el divendres com un bon dia, i hom creu que és per aquest motiu que els cristians el consideren dolent.

Pel Lluçanès, en tornar hom a casa amb els ciris beneïts que havia portat al monument, tirava cinc gotes de cera en forma de creu damunt de la barretina dels homes i de la caputxa o mocador del cap de les dones. També se n’havien tirat a l’esquena del bestiar casolà; sobretot gats i gossos.

Per la Cerdanya, durant el cant del Passió havien portat el bestiar gros, boví i porcí sobretot, davant de l’església, creguts que fent-ho així hom els assegurava la salut.

Entre pastors hom creu que és molt bo marcar el bestiar durant el temps que el sacerdot canta el Passió. Com que no és possible marcar tot el bestiar, es limiten a fer-ho als caps més estimats, sobretot els manyacs que han de servir de guia del ramat. Hi ha indrets on fan el senyal d’orella també avui, i precisament abans de tocar les vuit del matí, portats per la mateixa creença que la que marquin el bestiar.

Avui no es poden clavar claus, per tal d’evitar el record dels que clavareu els jueus en crucificar a Jesús. No se’n poden clavar de cap mena, però molt menys damunt de fusta. Si algun en clava, el seu ressò se sent de tot el món cristià com si fos un terratrèmol profund i paorós. Els fusters, ferradors i tots els oficis que per raó de llur feina han de clavar-ne s’han d’estar de treballar, i si ho fan, han d’abstenir-se de tocar claus. Per tal de no caure en oblit en aquest sentit, ahir ja solien amagar bé els claus.

Pel Pirineu oriental havia estat estesa la creença que avui era el dia millor per a mesurar i escollir el blat i altres grans destinats a la sembra. Hom creia que, fent-ho així, la collita arribaria a bon terme i que el blat no es neuliria. La trafegada del gra solia fer-se avui a la tarda.

A muntanya creuen que les flors plantades al punt de les tres de la tarda, hora en què va expirar Jesús, surten dobles, en especial les violetes i els clavells.

Diuen que avui totes les garses baixen de muntanya i abandonen les boscúries per tal d’anar a les funcions religioses, i en arribar en grans colles mouen una cridòria no gaire reverent i no paren de dir:

Abans els difunts eren enterrats al voltant de llur parròquia, car sovint feia de fossar la plaça o espai ample del davant de les esglésies. Això feia que cada parròquia tingués un parell d’enterramorts i que aquest ofici fos més abundant del que avui sembla. Els enterramorts tenien per patrona i advocada la Mare de Déu de la Soledat, atès que ells, com ella, restaven sols amb els difunts quan els familiars i els amics tornaven a llurs cases després de l’enterrament.