L’ÀPAT COL·LECTIU

UNA de les notes sobresortints de les Carnestoltes eren els grans àpats fels en col·lectivitat, generalment oferts als pobres; però en alguns casos no era pas així, sinó que hi prenia part tota la població, començant per les autoritats i seguint pels adinerats i benestants que no desdenyaven de menjar en comú. Aquest devia ésser el sentit originari del costum, i l’ofrena als pobres és una desviació del significat recte i originari.

En els pobles constituïts en societat comunal, la col·lectivitat cura del sosteniment dels seus membres. Tothom ajuda a l’obtenció dels queviures necessaris, que passen a ésser del comú i tothom hi té dret. Quelcom d’aquest règim perdura encara entre les comunitats de pescadors. També ens ho recorda la representació del pardal menjat en colla de què parlem en la pàgina 158. Els àpats col·lectius també havien tingut sentit religiós i recorden cerimònies sagramentals col·lectives. Quelcom d’aquest sentit conserven encara els grans àpats i banquets fets en diferents moments del curs de la vida. Durant les festes saturnals hom havia fet grans àpats en colla, però el costum és remotament anterior i Roma va adoptar-lo de cultures més velles.

L’àpat, al Vallès, i sobretot a Granollers, era conegut per l’olla dels pobres. El menjar era cuit en una caldera gegant i repartit als captaires que en gran nombre hi acudien de molts indrets, cosa que produïa un espectacle depriment i condolidor.

A Sant Climent de Llobregat es fa una gran caldera de sopes enmig de la plaça i té dret a menjar-ne tot el veïnat. Hi ha anys que perquè la gent no vulgui menjar-ne s’hi posa una bona quantitat de bitxos, però hom creu mig obligat de menjar-ne i per això, a desgrat dels bitxos, no deixa de fer-ho. Les que s’han casat dintre l’any anterior són les encarregades de rentar la vaixella i la caldera.

A Sarroca de Bellera, el dimarts, la fadrinalla es lliurava a un captiri per les cases del poble i les masies. Hom recaptava amb preferència ous i cansalada que enfilaven amb una llarga pica de ferro. A la tarda, damunt de la foguera que enmig de la plaça cremava tots els dies de Carnestoltes, es penjava la caldera del menjar col·lectiu. Curaven del cuinat dues dones llogades i pagades per la fadrinalla. Amb els ous recollits es feia gran abundor de truites. Tot el poble feia cap a la plaça a prendre part en l’àpat. Tothom es portava el plat i la cullera. Repartia la minestra el majoral primer. En primer lloc eren servides les autoritats i després el poble per rigorós torn. La gent formava cua per rebre el menjar.

En la majoria de poblacions de l’Empordà, el dimarts de Carnestoltes, es reparteix la sopa als pobres, com sol dir-se, repartiment que ofereix un curiós espectacle al qual sol acudir tota la població per presenciar-lo.

El costum havia estat així mateix molt en ús pel baix Llobregat, entre altres pobles en els del Prat. Gavà i Viladecans. En aquesta darrera població es solia fer una gran calderada de rabequet o carbassa, menjar que es repar tia a dojo a tothom qui n’anava a cercar; era obligat portar-se el plat.

A Ponts, fins fa poc, es practicava aquest curiós costum. El dilluns de Carnestoltes passaven per totes les cases dos individus vestits grotescament, que eren els cuiners encarregats de fer la gran calderada. Captaven el que se’ls donava per a fer el recapte. Ningú no es negava a donar; generalment el que més recollien era carn de porc de la millor qualitat. La cuita es feia enmig de la plaça més important i, un cop preparat el guisot, el senyor Rector, acompanyat de les autoritats municipal i judicial, beneïa la caldera i el seu contingut. El cuinat era repartit a tothom qui es presentava proveït de plat o olla. Hi acudien àdhuc veïns de les cases més principals i distingides.

A Sant Llorenç de la Muga el repartiment del menjar és anunciat per l’agutzil que fa una crida tradicional que diu així:

També està molt estès el costum a l’Urgell, on es dóna a aquest àpat singular importància; acudeix tota la gent del poble a presenciar-lo. Les noies van vestides amb robes antigues que treuen de caixes i armaris; es consideren disfressades pel sol fet de portar els vestits de cerimònia que havien usat llurs àvies i besàvies. El costum més general, a l’Urgell, no és pas el d’oferir menjar als pobres, sinó el de fer un àpat la fadrinalla enmig de la plaça. Prèviament es passa per les cases, sovint amb l’acompanyament de música, a captar queviures i diners; són ben poques les cases que no donen alguna cosa, generalment ous i carn de porc.

A Torroja, amb els ous recollits, hom fa truites en les quals es procura que hi hagi també algun tall de porc i es reparteixen a la mainada.

A Maldà la fadrinalla compra un moltó, que paga de la seva butxaca, i fa un àpat col·lectiu enmig de la plaça.

A Castellserà es donava a l’àpat un sentit més altruista, car era repartit el menjar entre els pobres que hi acudien de molts pobles veïns. Es feia una capta pel poble, a la qual contribuïen tots els veïns amb queviures o diners. El carnisser solia donar un cap de bestiar. El recapte era cuit en grans calderes enmig de la plaça i repartit a tothom qui es presentava a demanar-ne.

La fadrinalla de Ripoll, amb els diners recollits fent d’esmolets, feien un àpat col·lectiu enmig de la via pública al qual solien convidar els transeünts.

Al Pallars i al Lluçanès s’efectua també una capta d’ous, arròs i carn de porc i es fa una gran calderada enmig de la plaça, de la qual mengen en primer lloc el batlle, el senyor Rector i les altres autoritats.

A Sant Llorenç dels Morunys, la fadrinalla, reunida en parelles, surten el dimarts al matí a ballar el ball de cascavells per la població. Lluint ells carnals de cascavells ben guarnits i elles florejats mocadors amb llustrins, fan cap a la plaça, on prenen xocolata en comú, àpat que anomenen la xocolatada. El fadrí va a dinar a casa de la balladora.

A Monistrol de Calders, poble del Pla de Bages, era costum, fins fa pocs anys, que el dimarts de Carnestoltes al matí hom cuinés diverses calderes d’arròs, que a la tarda es distribuïen a la plaça de la Rectoria a totes les persones del poble que hi acudien, així com a un gran nombre de captaires que mai no deixaven de fer-hi cap. Acabat el repàs, que es regava amb llargues tirades de vi, perquè era molt carregat de pebre, es feia un ball molt animat. Les despeses d’aquest àpat es sufragaven amb el producte de la capta que, presidida pel vell i la vella, es feia el diumenge abans per tots els carrers del poble i a les cases de pagès dels voltants.

A Manresa Tapat col·lectiu no es fa el dimarts, com és general costum, sinó el diumenge vinent. Surt la fadrinalla el dimecres de Cendra a fer una capta de queviures per a poder fer la berenada.

A Sant Jaume dels Domenys, la fadrinalla va a fer un gran àpat el dimecres de Cendra; sol emportar-se’n una cobla de gralles per tal de donar a la fesla un major to d’alegria. Abans de començar a menjar, les gralles fan una tocada i ningú no pot donar cullerada fins que les gralles han acabat llur alegre sonada. La música es repeteix entre plat i plat. Està completament prohibit que ningú gosi tastar gens del nou menjar que s’ha servit abans d’acabar els grallaires de tocar. No torna a sonar la música fins que tothom ja està llest de menjar el plat servit.

Com ja diguérem en parlar de l’organització del ball de l’ós a Andorra, tots els qui hi concorren han de portar un bull, o sia una botifarra negra, la qual es menja col·lectivament mentre es celebra la reunió organitzadora de la festa coneguda per junta dels bulls.

Les colles del ball de les gitanes tenien també per costum celebrar un àpat en comú. Solia fer-se principalment el dimarts. Havien de menjar com a plat tradicional les cols robades pels diablots.

A Sant Quintí de Mediona feien l’anomenada sopa dels pobres. Curaven de la seva organització dos veïns nomenats expressament cada any, hom feia una capta pels establiments, i tothom donava quelcom per a subvenir a les despeses de la festa. Un veí s’encarregava del guisotis, que era cuinat enmig de la placa en diverses calderes; el nombre d’aquestes havia arribat fins a setze, puix que la quantitat depenia del que recollien en la capta. Pel voltant de la placa hom disposava un gran nombre de bancs. Les gralles feien una passada per anar a cercar les autoritats i el senyor rector. Arribades les autoritats a la plaça, hom deia una avemaria i el sacerdot beneïa el menjar. Les autoritats feien el tast i després la sopa era repartida a tothom qui en desitjava. Tot el poble acudia a veure’n el repartiment amb certa unció i gairebé com un acte de litúrgia col·lectiva. Les gralles no paraven de sonar i la fadrinalla es lliurava a aixecar castells semblants als dels xiquets de Valls, però que no passaven dels tres pisos. Tothom tenia interès perquè el menjar fos com més saborós millor i perquè estigués ben condimentat. Si la capta havia estat abundant, àdhuc hom donava vi. L’àpat es veia concorregut per una gran quantitat de pobres de per tota la rodalia, puix que la sopa de Sant Quintí gaudia de molt crèdit per tota la contrada. D’on menys gent hi acudia era de la població mateixa, puix que els pobres locals se’n donaven un xic de vergonya. Tothom mirava el repartiment amb cert respecte, i participar de l’àpat sense tenir-ne necessitat hauria estat considerat com un greuge o com un mancament als pobres necessitats. Abans d’acabar el repartiment el nunci, a toc de trompeta, pregonava el nom dels administradors escollits per a curar de la organització l’any vinent. S’havia donat el cas de pobres desagraïts i desconsiderats que es feien omplir olles i d’altres estris amb excés i que en ésser als afores llençaven el menjar miserablement. Això va fer que hom deixés de repartir la sopa i que hom faci avui un donatiu de queviures a les famílies necessitades de la població.

A Vidreres qualificaven de ranxo el menjar en comú fet a la plaça del poble.

A Sant Hilari Sacalm havia estat organitzat un àpat pels joves, que anaven disfressats d’estudiants. Durant l’endegament i la celebració de l’àpat tocava una cobla o un parell de flabiolaires.

Pel Penedès celebraven dos àpats, un de gras el dilluns i un altre de magre el dimarts. El primer dia era abundant en carn i com més suculent millor. L’endemà començava el dejuni. Només podien menjar llegums, patates i verdures sense altre tall que arengades. La fadrinalla anava pels horts a robar la verdura i les hortalisses que necessitava i cap propietari no s’hi podia oposar ni podia dir-los res.

A Viladecans feien una gran calderada de carbassa enmig de la plaça del poble. Tothom, des del més ric al més pobre, venia obligat a menjar-ne per poc que fos. Era molt malvist no fer-ho, i si la colla del sac i tombo s’adonava que algú no hi acudia l’anaven a cercar a casa seva i l’obligaven a fer cap a la plaça si us plau per força i a fer-se un bon tip de carbassa. A la tarda es feia una foguera i s’hi torraven pinyons i avellanes i tothom acudia a menjar-ne.

A Sallent es repartia l’anomenat arròs dels pobres, perquè el primer plat era obligadament arròs. El repartia el jovent més distingit i més polit de la població vestit com més elegant i bé millor.

A Malgrat els qui havien curat de l’organització de les Carnestoltes feien una capta per les cases de la població. Menaven un ruquet molt ben enflocat amb una sàrria i una boteta per a posar tot el vi que arreplegaven. El muntava un minyonet vestit d’aragonès. En arribar a una casa deien que l’ase tenia gana i set i que calia atipar-lo i abeurar-lo. Tenien dret a emportar-se’n el vi del porró, que antigament sempre hi havia damunt de la taula de totes les cases. Hom no s’hi podia oposar i, si el porró no era ben ple, obligaven a omplir-lo. El tiraven dins de la boteta que portaven. La barreja de tants vins donava lloc a una qualitat estranya i sobretot forta. Amb tot el que recollien feien un àpat comú el dimecres de Cendra.

A Verges repartien la sopa als pobres. Els més rics pagaven les despeses. El Rector beneïa la sopa. Els qui portaven les calderes, deixaven les peroles i s’encarregaven de l’organització tenien dret a prendre part en el ballet de Déu que es ballava com final de la festa.

A Mura feien farinetes. El dia abans colles de fadrins havien captat queviures per les cases del poble i les masies foranes. Avui, de bon matí, s’endegava el menjar en grans calderes propietat del comú. Des d’abans de les nou es feien bullir. Al punt de migdia tots els veïns, des del més ric al més pobre, acudien a la plaça, s’instal·laven en taules disposades a l’efecte i menjaven les farinetes en comú. Una operació prèvia en què el jovent es divertia força era anar a rentar els perols i les calderes a la riera. Les deixaven netes i brunyides com un mirall. També havia constituït un tema de broma el remenar la calderada del brou servint-se d’un gros parpal. Mentre durava la cuita i la preparació del gran àpat i de la taula, l’església celebrava una funció de difunts, a la qual anava la majoria del veïnat que no eslava ocupat en l’endegament de les farinetes. Acabada la funció, el sacerdot sortia a la plaça i beneïa el menjar.

Pel Pla del Llobregat, la fadrinalla sortia a fer una capta d’ous. Anava vestida de manera molt semblant als ballaires del ball dels bastons.

A Tremp feien el ranxo. El dia abans havien fet un captiri de queviures per la població. Avui al matí cuinaven el que havien recollit en calderes que deixava l’hospital. Un cop cuita la vi rosta, n’enviaven una part als reclusos de la presó. Després la repartien entre els pobres que acudien a cercar-ne amb olles i tupins.

A Santalinya, la fadrinalla al migdia parava una taula enmig de la plaça i menjava panadons, mena de roques fetes amb espinacs i d’altres verdures.

A les poblacions importants, on la celebració d’un àpat col·lectiu resultava difícil d’organitzar, havia estat costum que les autoritats repartissin queviures entre la gent necessitada. No fa pas gaires anys que el comú de Manresa encara repartia carn als veïns pobres.

A Isil la fadrinalla surt a fer una capta de queviures per la població i amb el que recullen fan un berenar el diumenge que ve.

A Agullana el jovent feia la xuia. Amb verdor i brancatge guarnien un carro, damunt del qual es passejaven una colla de fadrins dels més alegres i divertits, disfressats de maneres estranyes i grotesques, emmascarats de cara i molts d’ells amb una paella ben bruta. Es deturaven per les cantonades, i mentre cantaven i discursejaven graciosament i satíricament, uns quants xicots anaven de casa en casa captant queviures. Generalment hom donava ous, botifarres o altra carn de porc, pa o diners. Feta la passada, duien tot allò recaptat a un hostal, on feien fer unes grans truites amb els ous i la carn de porc aplegats. En havent dinat tancaven la plaça amb una corda, i tots els xicots de la població hi feien cap proveïts d’una llesca de pa. La mainada es disposava pel voltant de la corda i els fadrins els donaven un tall de truita a cada un; els la posaven damunt del pa, que feia l’ofici de plat. Després els donaven un traguinyol de vi amb un porró que els fadrins feien voltar per tot el clos. Procuraven que cap noi no restés sense truita, i si en sobrava, tornaven a repetir. Acudia a cercar la xuia tota la mainada masculina de la població, sense distinció de categories. La berenada es feia enmig de molta alegria i gatzara. El costum ha perdurat fins els nostres dies.

L’àpat comunal havia estat comú a diverses poblacions de l’alta muntanya lleidatana. Al matí el jovent feia una capta de queviures per la població. La gent solia donar fruits de la terra i carn de porc. Es cuinava en grans calderes a la via pública. Es paraven taules a la plaça, on es repartia a tothom qui es presentava mentre n’hi havia. Era costum que el sacerdot beneís les calderes. Les autoritats municipals i la carnestoltesca, quan n’hi havia, presidien Tacte. A Rialp, mentrestant, el jovent ballava una dansa ambulatòria per tots els carrers de la població.

Havia estat gairebé general fer música mentre durava l’àpat. Les cobles rústiques i tradicionals se situaven sovint dalt d’un balcó o a un extrem de la taula; a voltes s’hi asseien damunt mateix. Entre el repertori dels grallaires i dels flabiolaires vells solien figurar diverses tonades d’aire gai i joiós, emprades per a mantenir l’alegria durant aquests àpats col·lectius i comunals.

Per l’alta muntanya ponentina, el jovent fa un àpat en comú. Generalment les fadrines hi aporten els queviures, i els fadrins, les begudes. Sol ésser fet a base de carn de porc, d’ous guisats de diferents maneres, i de llaminadures. Acostumen beure vi i licors abundantment. És corrent que facin l’àpat al vespre i en local tancat, i gairebé sempre el dimarts.

A Espui, els infants que anaven a l’escola feien un captiri per les cases. Recollien ous i cansalada. Després feien un àpat col·lectiu a l’escola, en el qual només prenien part el mestre i els deixebles.