EL REI DE LES CARNESTOLTES

TROBEM un document molt interessant que recorda la lluita entre el cabdill vell i caduc i el jove potent i vigorós, lluita que acaba amb la mort del primer i el triomf del jove, que li salta al damunt.

A Erinyà s’erigien en herois de la gresca dos personatges que figuraven ésser un vell i un jove. Anaven amb molt poca roba, tan bruta i espelleringada com podien. Saltaven al so d’una cançó de ball que deia:

Erinyà és terra de bones cireres, però els ballaires donaven a les cireres a què es referien sentit maliciós. Els dos subjectes, amb molta d’altra fadrinalla que els feia cor, saltaven i simulaven una batussa en què unes vegades dominava el vell i d’altres el jove, amb moltes alternatives. S’esgarrapaven la roba i se l’esquinçaven més del que ja ho era i restaven encara més a la fresca que quan havien començat. Tota la facècia era molt sorollosa i animada. Acabava amb la mort del vell, que restava estès a terra. Pel seu damunt saltava primer el jove i darrera d’ell tota la caterva dels qui havien intervingut en la gresca. Aquest document, més que cap altre, sembla simular la lluita entre el cabdill caduc i impotent i el jove potent i vigorós. Sembla figurar una escena de domini de la força per l’obtenció del poder. Representacions per l’estil sembla que havien estat força populars per Europa, sobretot per Cap d’any, i que volien figurar la lluita entre bany que finia i el que començava i la victòria d’aquest per damunt del vell.

Pel Vallès havia estat costum que el dimarts s’apleguessin diverses colles en una població important: Granollers, Caldes, La Garriga i d’altres, i que fessin una ballada de conjunt com a acte de germanor. A vegades havien figurat un passatge còmic abans de començar el ball. Sortien els vells de totes les colles i feien una ballada ells sols. Figuraven anar pesats i es bellugaven amb aparent dificultat; moltes de les velles simulaven que els agafaven basques i mareigs. Donaven a la facècia la màxima comicitat que sabien. La gresca durava fins que sortien els diablots i a fuetades netejaven la plaça de vells. Aleshores sortien totes les parelles de nuvis i feien una ballada de gran lluïment, en la qual posaven a prova totes llurs habilitats en la dansa per tal de contrastar força amb el ball dels vells.

La ballada pintoresca dels vells de les gitanes vallesanes no era un cas aïllat, puix que sembla costum estès que el diumenge de les Carnestoltes, abans de començar el ball de parelles lluït i correcte, sortissin una colla de disfressats que simulaven ésser vells xacrosos i figuraven una ballada grotesca com a preludi del ball. Així ho havien fet a Sant Pere de Torelló i en d’altres poblacions de la Plana de Vic. I el ball degué estar prou estès per a donar origen a la dita popular semblar un ball de vells que hom aplica als conjunts poc harmònics i a les organitzacions desiguals i mancades de conjunt.

Aquestes figuracions cauen dins de l’ordre d’idees de la substitució del cabdill caduc i esgotat per un altre de jove i potent, figurat pels nuvis en els balls de gitanes del Vallès, que, com ja tenim explicat, vénen a simbolitzar el geni.

Hi ha diferents balls representatius i faceciosos en els quals els ballaires fan gala d’enginy. Els qui fallen són eliminats del joc i resta com l’heroi el qui ha aconseguit de quedar el darrer.

Moltes vegades és ell el qui regeix les gresques d’aquests dies i el qui exerceix el paper principal.

Aquests balls i jocs fan tot l’efecte de cerimònies i procediments electius, qui sap si posats antigament en joc per tal d’elegir cabdill. Com hem explicat en parlar del dia de Cap d’any, el fadrí que resistia més estona, en saltar i ballar el ball dels Ocellets de la Cerdanya, restava l’heroi de la gresca, i quan el ball es feia per les Carnestoltes era el qui exercia l’autoritat entre el jovent durant aquest període.

Pels llogarrets més alterosos de l’Aran, el diumenge abans de començar les gresques, el cap de colla dels fadrins, que dirigia i portava el pes de la gatzara, sortia a ballar a la plaça el ball de bastons, conegut a la terra plana per l’Hereu Riera. Posaven a terra un vas de vi dels més alts que trobaven, al damunt del qual creuaven dos bastons ben rústics i nuosos que fessin de ben mal sostenir-se. El fadrí havia de ballar per damunt dels quatre angles de la creu amb gran lleugeresa i enginy, per tal de no fer caure els bastons que, per llur primparada estabilitat, podien ben tombar-se, àdhuc per efecte del vent aixecat en ballar. Si el ball sortia bé, en acabat el fadrí es bevia el vi i restava com l’heroi de la festa. Si l’esguerrava, sortia a repetir-lo un altre minyó que restava l’amo de la bulla si treia el ball.

Aquest ball sembla tenir sentit agrari, malgrat que a Escòcia se’n balla un altre de molt semblant que es fa damunt de dues espases encreuades. Segons la tradició d’aquell país nòrdic, els antics senyors, quan tornaven a casa victoriosos d’una lluita amb un altre com ells, abans d’entrar a casa estenien a terra l’espasa del vençut i la seva al damunt i davant de tots els vassalls feien una dansa per damunt de les dues espases a fi de celebrar la victòria i com a signe de domini sobre el vençut. Això no priva que aquest ball, abans d’ésser guerrer, fos dedicat a alguna divinitat de la terra. A Escòcia mateix també el ballen sobre dues llargues pipes encreuades, en comptes d’espases.

Els bastons poden significar més bé signes vegetals o arreus de treballar la terra que armes.

La llegenda que explica l’origen del ball, dictada a tall de cançó, estesa arreu de casa nostra, pot ben palesar l’origen mític del ball cristianitzat a fi d’esborrar-ne el deix gentílic. L’Aran no és terra de vi. És difícil que pugui tractar-se d’un ritus bàquic relacionat amb el culte de la vinya. El vi tal vegada pot simbolitzar més bé la sang del geni que hom beu per tal d’assimilar-se la seva força i el seu poder o per tal de minvar-li vigoria, com ja tenim dit que solia simular-se. Sembla irrecusable, en aquest cas, que el ball és de caràcter electiu del cap de la tribu, del sacerdot o del màgic i bruixot.

La fadrinalla de Tuixent encara ballava l’Hereu Riera l’any 1924.

A Santa Coloma de Farners havien elegit l’heroi de la festa també per un procediment semblant. Feien el ball del Rossinyol, anomenat així perquè era fet al so de la cançó del Rossinyol, dictada a la primeria del segle passat i molt propagada per la literatura de fil i canya. El ballava un fadrí sol amb un porró al cap. Havia de ballar set vegades la tirada de la tonada. Si assolia acabar el ball sense que li caigués el porró, restava elegit l’heroi de la colla i l’amo i senyor de la gresca durant totes les Carnestoltes. Si li queia el porró havia de pagar el vi i cedir el seu lloc a un altre ballaire. La prova durava fins que algun dels qui hi prenien part acabava el ball amb el porró sencer. Era condició que el ball fos ben saltat i repicat, car si resultava llis per por de rompre el porró, no valia i s’havia de repetir o restar fora de concurs.

Per diferents llogarrets del voltant de Talarn havien ballat el Rotlletí de manera singular. El cap de colla dels fadrins sortia vestit com de bisbe amb una mena de mitra de palma teixida i una folgada capa de roba de sac. A cada costat hi duia penjades dues grosses borrombes. La seva balladora anava vestida tan estranyament com podia. Iniciaven el ball nou parelles al so de la següent cançó:

Acabada la cobla una de les parelles abandonava el ball i en restaven només vuit. Feien diverses voltes per la plaça i tornaven a reprendre la cançó dient que només eren vuit, i en acabar sortia del ball una altra parella. El ball durava fins que només restava la del cap de colla, que es lliurava a saltar de manera esbojarrada per tal de fer dringar tant com podia les borrombes. És possible que aquest ball, originàriament, fos eliminatiu per destresa i enginy en la dansa; és a dir, que a cada represa fos eliminada la parella menys hàbil per a ballar, com es desprèn de la lletra de la cançó que requereix perquè surti de la dansa el qui no sàpiga ballar bé. El qui ballava bé restava, per tant, elegit com l’heroi de la festa.

Aquest tipus de cerimònies dansades encara estan en ús en pobles primitius de l’Àfrica i l’Oceania i tenen caràcter mèdic. Hom creu que les malalties són provocades per esperits malèfics que cal conjurar per tal de tornar la salut al malalt. El màgic, bruixot i, en alguns casos, el cap de la tribu, que per reunir aquestes condicions gaudeix del títol, es lliura a una dansa per mitjà de la qual esquiva els mals esperits l’un darrera l’altre fins a fer-los fugir tots. És molt notable d’observar que per molt pobles, el nombre nou enclou sentit mèdic i que els remeis a prendre, el nombre de dies de les pràctiques i encara d’altres procediments mèdics es fan de nou en nou i per novenes. Molts recitats, fórmules i jocs numèrics, sobretot els de sentit eliminatiu, dits i cantats en sèrie descendent, i els que es basen en el nombre nou, com les nou veritats, per exemple, reconeixen origen mèdic primitiu i són despresos de fórmules màgiques que tenen una gran semblança amb el Rollletí del qual parlem.

Aquest ballet, com a episodi de mascarada, pot encloure el sentit de voler atuir i esquivar els esperits malèfics que tractaven d’atacar el geni, o també de revifar-lo després de mort per mitjà d’un sistema mèdic molt usual entre les societats primàries.

Pel Vallespir s’havia estilat un joc infantil fet al so d’una cançoneta seriada que figurava una merla que s’anava desmembrant. A cada posada perdia un membre i acabava per desaparèixer. Els membres eren representats per ballaires que anaven sortint del joc, el qual s’anava reduint de figurants fins que només en restava un que menava l’acció. Aquest ballet infantil és del mateix ordre que el Rotlletí. Sense dubte que temps enllà era patrimoni de gent gran, com ho foren tots els jocs i entreteniments de la mainada d’avui. Podia haver estat emprat com a sistema electiu. La circumstància que el geni es presenti sota forma animal pot recordar estats de cultura totèmica. Diu així la cançoneta:

La fadrinalla de Senterada, el diumenge abans del fallar, elegia el qui havia de regir les Carnestoltes i els qui li havien de fer cor per mitjà del ball o joc de la Solipanta. Es dividien en dos grups; els uns eren qualificats de Peres i els altres de Joans. El joc era menat per un casat, a voltes el darrer de Pany. Cada grup s’estenia en filera, la de l’un grup davant de la de l’altre. Tots els ballaires havien d’estar amb els braços estesos i no els podien abaixar sense caure en penyora. El director cantava, per exemple:

I així per l’estil. Quan els volia deixar tornar l’alè uns moments, cantava.

Cada grup havia de fer el que indicava el qui menava el joc. En ajupir-se, ho havien de fer fins arribar a seure gairebé a terra, però sense arribar-hi; els de l’altre grup se’ls havien d’acostar i fer un giravolt passant-los la cama pel damunt. Uns i altres havien d’estar sempre amb els braços estesos. Era molt difícil d’aconseguir aquests exercicis inseguint un ritme i sense ensopegar ni empassegar. El qui topava o no treia bé el gest que havia de fer era penyorat. Els qui miraven comptaven les errades que cada un feia. Quan donaven el ball per llest hom havia de pagar l’estipulat per tantes vegades com havia esguerrat el joc. El que recollien era invertit en vi. El fadrí que havia assolit fer tots els punts del ball sense haver caigut ni haver ensopegat amb cap company, ni haver desdit en res de les regles imposades, era erigit com a heroi de la gresca i actuava com d’autoritat durant totes les Carnestoltes. Els de la seva colla gaudien de certa preferència per damunt dels del grup contrari, que eren desdenyats i desconsiderats. Els fadrins del grup guanyador que havien hagut de pagar menys penyores ajudaven directament el cap de la Solipanta en les seves funcions de govern.

Aquest procediment curiós d’elecció no es limita al cabdill, sinó que comprèn tot el grup. Sembla que pot recordar una cerimònia de selecció dels bons i dels dolents. Ens tornem a trobar davant dels dos noms típics dels personatges de les Carnestoltes aplicats a cada un dels dos grups, els Joans i els Peres.

A Vilafranca del Penedès havien escollit l’heroi de les Carnestoltes per un sistema molt diferent, però que tenia certa paritat amb el de Senterada. La fadrinalla formaven una rodona i es feien passar un càntir de l’un a l’altre amb gran pressa i tirant-se’l des de certa distància. Aquell a qui li queia a terra i se li trencava restava fora de concurs, havia de deixar el joc i havia de pagar el càntir i el beure per tota la colla. Donaven el joc per acabat quan no restava més que un ballaire, que era el qui no havia trencat cap càntir o olla, puix que també es tiraven olles. Procuraven que els càntirs fossin de mides o formes diferents per tal que hom no pogués agafar una seguida per copsar-los quan se li tiraven precipitadament.

Per les contrades on la indústria terrissera té certa importància, el joc del càntir havia estat molt estès independentment de les Carnestoltes. Els terris-sers guardaven els estris que resultaven esguerrats i els venien a baix preu a la jovenalla que els emprava per a aquest joc.

Aquest procediment electiu és molt antic. Havia estat corrent entre els vells pobles mediterranis de cultura clàssica, els quals segurament l’havien heretat de pobles més vells i de civilització més rudimentària.

Antigament, per places i carrers, en havent sopat, es feia el Ball de la candela. Tots els qui anaven pel carrer portaven una candela feta amb un ble especial que només es podia encendre una sola vegada. Tothom saltava al so d’una tonada de dansa i feia mil contorsions i gestos estranys per tal d’apagar la candela del ballaire més immediat i de salvar la seva, perquè ningú no la hi apagués. El qui restava darrer amb la candela encesa era proclamat rei de la gresca i gaudia del favor de poder besar i abraçar tantes noies com trobava. Aquell ball resultava molt mogut, puix que els ballaires feien mil giravoltes i cabrioles per salvar llur candela. Hom veia constantment un gran nombre de llums en plena evolució i moviment. Per tal de poder assolir el regnat de la candela hom feia mil trampes i trafiques. Era corrent portar diverses candeles i encendre’n una altra quan a hom li havien apagat la primera. Tots els balla i res, però, vigilaven estretament perquè ningú no encengués cap candela després de començat el ball i també perquè el qui resultava ésser rei no portés amagada cap candela apagada. També vigilaven que la candela del rei tingués la llargada que era de suposar després d’haver cremat durant tot el ball. Si semblava que no era tan consumida com calia s’originaven protestes.

Pel vessant francès del Pirineu, en havent sopat, s’havia fet una mascarada coneguda pel Ball de les filoses. El feien homes vestits de dona, sovint només amb una camisa sola i que en alguns casos no era neta del tot. Portaven bastons a tall de filosa, al cim dels quals duien un fanalet encès. Feien veure com si filessin. El ball era molt mogut i viu. Els ballaires es copejaven i empentaven i acabaven per trencar el fanal i a voltes el bastó. El qui restava darrer amb el fanal encès venia a ésser com l’heroi de la festa i empaitava els altres i els bastonejava al seu gust i plaer sense que s’hi poguessin tornar. També gaudia de gran autoritat durant totes les Carnestoltes, i sobretot podia abraçar i petonejar les dones lliurement i impunement, sense que elles ni llurs pares o marits s’hi poguessin oposar.

En el costumari infantil trobem jocs de nois que recorden l’elecció del rei, mitjançant una selecció d’entre els qui tenen més força o més enginy. En el joc de saltar i parar, conegut també pel salt de moltó, per la ratlleta i per l’entera, entre molts d’altres noms, el qui el dirigeix rep el qualificatiu de rei. Proposa diverses sorts, exercicis i proves de dificultat. El qui no se’n surt, para. Hi ha sorts que les dicta el qui ocupa el darrer lloc en el grup. Proposa els exercicis més difícils. Si el rei no en surt amb èxit, perd el seu lloc i passa a ocupar-lo el darrer si reïx en la prova. Es tracta d’un cas palès de selecció per grau de força o d’enginy. Alguns dels exercicis es fan en sèries numerals de dotze, que bé poden recordar els dotze treballs mítics del gran Hèrcules.

Pel Pla del Llobregat havia estat costum de nomenar un dictador o rei de les Carnestoltes, que era elegit per Sant Esteve. Generalment posaven una olla o un càntir al cim d’un arbre ben alt i el primer que el feia caure amb un cop de pedra engegada des de certa distància era elegit rei de les Carnestoltes i curava de dirigir i organitzar la gresca. També es feia l’elecció penjant una olla amb una corda entravessada de banda a banda de carrer. Els qui prenien part en el joc es tapaven d’ulls i havien de trencar l’olla amb un cop de bastó. El qui ho assolia se n’emportava el càrrec. L’olla era plena d’aigua; gairebé sempre el qui la trencava es mullava, i hom jutjava la força i les aptituds del rei segons com resultava de remullat. Com més es mullava millor rei fóra.

Havia estat molt popular el ball o joc del Pallari, del Tio fresco o del Tio, tio, puix que amb aquests tres noms és conegut. Els ballaires fan una llarga filera, els uns darrera dels altres; duen la camisa fora les calces i un ninot de paper lligat al capdavall. Els ballaires van proveïts d’una teia, una candela o altre combustible amb què procuren encendre el paper del ballaire més immediat. El ballaire que s’ha deixat cremar el ninot queda fora de concurs i ha d’abandonar el joc; el del seu darrera avança fins que ha cobert el buit. No es dóna el ball per acabat fins que no queda sinó un sol ballador: aquell a qui no s’ha pogut encendre el paper.

El ball es fa al so d’una cançó generalment molt curta. A Prats de Molló la cantaven molt extensa; feia així:

Les variants que prenen el nom de Tio fresco es canten amb una cançoneta formada per vuit versos, que són els continguts entre el quart i el dotzè de la que hem transcrit, però en lloc de dir «el tio, tio, tio», en les repeticions es diu «el tio, tio fresco». La cançó que hem apuntat, pròpia de Prats de Molló, té un caient ben carnestoltesc, puix que s’hi retreu l’abundosa quantitat de vi que es sol beure en aquesta mena de gatzares. A l’Empordà sol ballar-se aquest ball en anar a enterrar el Carnestoltes; es dóna a la cançó com un sentit d’absoltes cantades al ninot, dient solament:

Pel Pallars és conegut sota el nom del Tio fresco i presenta una variant en la seva forma. El paper de Tio fresco és fet per un sol ballaire que volta i corre tant com pot. En lloc de ninot porta una perruca amb una cua ben llarga feta amb estopa o un altre ingredient fàcil d’encendre. Sovint de tan llarga l’arrossega per terra.

Pel Pla de Barcelona, Penedès, Camp de Tarragona i l’antic regne de València és també només un el qui fa el paper de protagonista i tota la resta dels ballaires l’empaiten per cremar-li el ninot. La perruca amb la cua d’estopa només la trobem al Pallars. Les variants en què el darrer ballaire que resta amb el ninot sense cremar va a ésser com l’heroi de la gresca, semblen denotar un cas d’elecció del més fort. En les variants en què el Pallari o Tio fresco és només un i tots van contra d’ell, sembla que més aviat personifiqui el cabdill o qui sap si la víctima que hom li oferia en sacrifici. També pot tractar-se d’un ritu de purificació o de lustració per mitjà del foc.

El Tio fresco es balla per la Cerdanya catalana i rossellonesa, pel Vallespir, el Conflent, l’Empordà, la Garrotxa, el Gironès i el Pallars; amb algunes llacunes importants es troba estès per tota la resta de Catalunya i València. En molts indrets sol ésser l’acabament obligat de les festes del Carnestoltes. Fa ben pocs anys que en la ciutat de Girona, cap al tard del dimarts de Carnestoltes, aquest número constituïa l’acabament de la festa. El xiroi aire de la tonada era tocat per la millor cobla gironina.

El ball o joc és conegut sota el nom de Pallari pica foc a la Catalunya oriental i el de Tio, tio a la Catalunya occidental i per València. Existeix un joc de mainada que recorda encara les antigues maneres de produir el foc i que és també anomenat el Pallari pica foc. Aquest document pel seu títol reconeix un origen molt reculat, car el nom de Pallari, mancat de significat en la llengua actual, pot ben referir-se a la deessa Pal·las, advocada del foc entre els romans, com també a la fusta de figuera, usada per a produir el foc sagrat; així, doncs, l’estrany mot Pallari enclou per ell mateix la idea del foc.

Per la Ribagorça i pels llogarrets pallaresos més immediats a aquesta contrada ballaven el ball de què parlem amb la tonada de la cançó pròpia del Calçó i personificaven el ball en aquest subjecte, que identificaven amb el Tio fresco. La cançó diu així:

Entre els diablots del ball de les gitanes del Vallès trobem alguns costums que recorden el ball del Tio fresco i que sembla que estrenyen la relació d’aquest document amb l’heroi de què parlem. Els de Ripollet havien portat un ninot penjat a l’esquena, lligat de manera que quan ells accionaven el ninot pujava i baixava i es bellugava de manera graciosa que excitava la riota de la gent. La darrera vegada que actuaven feien un joc estrany en el qual acabaven per cremar-se el ninot uns diablots als altres. Els de Martorelles portaven una gran perruca d’estopa molt estarrufada i que els donava fesomia còmica i grotesca. Durant tota llur actuació lluïen aquella estranya estopissera de cabells i el darrer dia també se la cremaven enmig de molta gatzara i de grans garranyius i garranyaus.

Pot ésser una resta d’aquest joc el següent costum, abans molt estès per Mallorca, propi també de les Carnestoltes. La mainada i gent gran surten pels carrers amb feixos de boga encesa, s’empaiten i fan el que poden per cremar-se. Quan no ho aconsegueixen, amb el cremallot s’embruten la roba.

Pel Rosselló, vora de la Gavatxeria, havien fet un altre ball o joc que pot ésser considerat com una variant del Pallari i que tenia per objecte erigir l’heroi de les boires pròpies d’aquests dies. Els ballaires, en comptes d’un ninot de paper, portaven una arengada, com més rovellada millor, lligada amb un fil prou llarg perquè aquella s’arrossegués per terra. Ballaven homes sols. En ballar tots tenien l’arengada a terra i li feien seguir les evolucions del ball. La gràcia dels ballaires consistia a trepitjar l’arengada dels companys i a defensar la seva perquè els altres no els la poguessin trepitjar. Sense perdre el ritme de la dansa calia accionar de manera que hom pogués fer moure contínuament l’arengada per terra. Sovint, mentre hom posava tota l’atenció a trepitjar la sardina del company immediat, no parava prou compte a bellugar la seva i, quan menys s’ho esperava, trobava que un altre li aixafava la pròpia.

A part d’aquestes eleccions per sistema eliminatiu mitjançant procediments de força o d’enginy, trobem casos d’elecció per determinació, potser tenint en compte mèrits i facultats que no es posen a prova. És possible que, antigament, organismes de caient popular, integrats precisament per fadrins o per casats o d’altra índole, tinguessin a llur càrrec l’elecció de l’heroi.

A Reus, en el segle XVI, encarnava les Carnestoltes un subjecte que era qualificat de rei moro o de rei dels boigs. Durant aquest període exercia el càrrec de màxima autoritat de la població i era objecte de grans distincions i obsequis, i se’l tractava a cos de rei. Per a la organització de les Carnestoltes existia un organisme qualificat de germandat de la llàntia, que nomenava el rei que era elegit cada any.

En Ja capçalera d’un testament d’en Carnestoltes imprès l’any 1606 per en Mathevat, del davant de la rectoria del Pi, el personatge parla dels seus confrares i del clavari, com si volgués pressuposar l’existència d’una confraria o organisme al qual pertanyia el testador i que podria ésser l’encarregat de l’organització.

A Andorra, i en moltes poblacions de les valls pirinenques properes, cura de l’organització de les Carnestoltes un organisme especial anomenat la Consòrcia, integrat per tots els casats de la població. Dos diumenges abans del diumenge fallar celebren l’anomenada junta dels bulls, berenada que té lloc a la tarda a la casa comunal. Tots els germans vénen obligats a portar un bull o botifarra negra que es mengen en comú amb pa i vi, que paga el fons de l’organisme. Nomenen l’alcalde del Carnestoltes, que durant aquest període assumeix l’autoritat màxima de la població, i al qual cedeix el lloc el veritable alcalde. La junta treu a subhasta la celebració del àpats que es fan durant les Carnestoltes i cura de la lloga dels músics. Els tres dies anteriors al diumenge fallar es reunia la Consòrcia en consell de trago llarg, durant el qual s’ultimaven els detalls de la festa i es concedien els deguts permisos: als fadrins perquè disposessin de la plaça i de la població en general el diumenge; als nois perquè en fossin amos el dilluns; els casats (és a dir, la Consòrcia) es reservaven el dimarts. La festa començava el diumenge al matí en sortir de missa, que era quan eixien un seguit de disfresses molt extravagants i s’organitzava la mascarada coneguda pel ball de l’óssa.

Organitzacions d’aquest tipus havien estat molt generals arreu de casa nostra, especialment en les contrades muntanyenques.

Els fadrins de Rialp escollien un batlle de les Carnestoltes, que durant aquest període assumia la direcció de la cosa pública del poble. Entre molts d’altres drets tenia el de petonejar totes les donzelles, sense que elles s’hi poguessin oposar. Per tal de fer palès que havia fet ús de la seva prerrogativa es pintava els llavis de vermell i així deixava tacades les galtes de les minyones que besava.

Entre moltes d’altres funcions al seu càrrec tenia la de captar queviures per a la celebració de Tapat comunal. El diumenge al matí, vestit com de vella i amb una filosa, simulava filar i anava de casa en casa fent veure que demanava caritat.

És remarcable que la majoria dels esparriots i dels que vénen a simbolitzar i encarnar el sentit de les Carnestoltes van cofats amb barret de cucurull o que recorda una forma de mitra; barret que pel Cadir rep el nom propi i singular de patillo i que només poden portar els qui intervenen en la gitanada, car no és tolerat que se’n posi ningú que no hi tingui un paper o altre. A Llagostera la possessió d’un barret d’aquest aire comportava la jerarquia carnestoltesca i venia a ésser com la corona que dóna signe de reialesa. El qui l’any anterior havia fet de Carnestoltes sortia a ballar cofat amb la seva insígnia. Tot ballant, l’altra fadrinalla s’esforçava per prendre-l’hi; durant el ball, molt mogut i esbojarrat, el barret canviava diverses vegades de possessor, i el qui el tenia en acabar el ball, restava elegit heroi i cabdill de la gresca i podia ostentar el seu distintiu jeràrquic sense temor que ningú tractés de prendre-l’hi; finides les Carnestoltes, havia de guardar el barret fins a l’any vinent, en què, com el seu predecessor, hauria de sortir a defensar ardidament la insígnia si tenia interès a conservar el càrrec. El Ball del barret cau dins de la mateixa categoria que els diversos balls d’enginy que tenim ja referits, els quals són del mateix ordre que les nombroses proves de resistència, enginy i capacitat a què eren sotmesos, segons ens conta la rondalla, els qui aspiraven a un càrrec o a la mà d’una princesa la possessió de la qual comportava l’assoliment de la reialesa. El Ball de lo barret, que feien per Cap d’any a Prat de Comte, i el de la porra, que també es feia aquest dia i per les Carnestoltes, i dels quals ja vàrem parlar, amb tota probabilitat pertanyen a la mateixa categoria que el de Llagostera. Cal recordar que en el ball de la porra intervenien tres objectes: un barret de palla dels emprats per a tapar el cap del bestiar de tir (que així mateix tenen la copa en cucurull), una porra i una pipa.

A Mura, després de repartides i menjades en comú les farinetes per tota la gent de la població, s’erigia en Carnestoltes i en capitost de la bulla un subjecte divertit i de bon humor que es distingia per anar cofat amb un barret de cucurull del qual penjaven un parell d’arengades.

El barret a tall de mitra recorda les divinitats mitríaques, de les quals va prendre nom aquesta peça de la indumentària; la mitra havia estat distintiva de diversos déus i sacerdots de velles religions asiàtiques.

Entre la fadrinalla havia estat costum d’escollir un rei que regia durant els tres dies de les Carnestoltes, el qual qualificaven de rei dels polls o rei de las bufes. El costum estava molt estès entre els estudiants. El personatge portava corona de llauna i un gros mantell fel amb una estora, per sota del qual li penjava una llarga cua feta amb un forc d’alls o amb un resi de corda d’espart vella. Al cap de la cua hi duia una banya. A voltes duia un penó fet també d’estora. Per ceptre ostentava un bastó o una canya coronada amb una pastanaga ben grossa. També solia portar una espasa de fusta com a signe d’autoritat. El personatge solia cavalcar un ase ben flac i atrotinat o una ròssa que ni es pogués tenir dreta. Quan no hi havia manera de trobar cap penco, anava a la xarranca damunt d’una albarda que sostenien dos dels individus de la colla, l’un davant i l’altre darrera, per mitjà de dos samalers. Voltaven l’heroi tota la colla dels companys que l’havien elegit. Portaven cada un una bufa ben inflada. Deturaven els qui passaven i els obligaven a retre acatament al personatge. Els homes l’havien de saludar amb tota cortesia i havien de fer-li barretades i dirigir-li alguna frase encomiàstica i a voltes, segons els casos, fer un donatiu per al profit de la colla. Les donzelles eren obligades a besar-li la mà molt respectuosament. Les dones grans, i sobre tot les velles, que es topaven amb la comitiva hom les forçava a besar la banya del cap de la suposada cua. Aquests acataments eren obligats per a tots els passants i vianants que topaven la comitiva. Al qui s’hi negava li ventaven un cop de bufa que, per bé que no feia mal, produïa molt de soroll i escàndol. També l’esbroncaven i l’aporrinaven. L’acatament al rei de les bufes havia donat lloc a moltes disputes i a moltes batusses que havien acabat malament.

Aquest personatge havia tingut molta importància en les Carnestoltes castellanes i venia a encarnar i personificar la idea d’en Carnestoles. L’anomenaven el rey de los gallos, i feia un testament semblantment com el nostre ninot. La literatura de fil i canya castellana compta amb un testamento del gallo, imprès per l’imatger català Marés, que servia per a quan els qui portaven la facècia no tenien prou enginy o inventiva per a improvisar un testament, per l’estil del que passava a casa nostra. Aquest document és força discret i no té el to crític i satíric que caracteritza els sermons i testaments d’en Carnestoltes. Ignorem si el nostre rei dels polls atorgava testament, però en cas que així fos, podia ben servir el document imprès a què ens referim.

Pels llogarrets de l’alt Rosselló immediats a la Gavatxeria, els infants que anaven a escola elegien d’entre ells el rei dels jans, el qual fins al darrer dia de les Carnestoltes era tingut per rei entre els infants. Ell escollia d’entre els seus companys dos nois que li feien de cavalls i que rebien aquest nom. Durant el regnat d’aquest personatge, els cavalls l’anaven a cercar a casa seva i el portaven a l’escola a coll-i-be, i en sortir el tornaven a casa de la mateixa manera. Si el camí era llarg, els dos cavalls es rellevaven. El rei anava sempre seguit de tots els seus vassalls, formats per la quitxalla de l’escola que l’aclamava i l’aplaudia. El dimarts mataven un gall, com ja tenim explicat. Finida la gresca, el rei era conduït a una casa, on feien un àpat, a coll-i-be d’un dels seus cavalls, igualment com ja havia estat portat a la plaça des de casa seva. Al vespre el rei dels jans feia un sopar a casa seva i convidava els cavalls, que era l’única recompensa que rebien en premi del seu càrrec feixuc i que no tenia gaire de galant. En aquest sopar era obligat de menjar carn de porc en abundor.

Resulta curiós que el rei dels jans disposi de servents que el passegin a coll-i-be sempre que li cal anar d’un lloc a un altre en la seva qualitat de rei. Són molts els reis semidivins el cos dels quals no pot tocar a terra sense que llur divinitat en valgui de menys, entre molts d’altres, el Micado del Japó i l’antic Moctezuma de Mèxic. Aquests monarques compten amb un servei extens de criats que els duen a coll sempre que han de canviar-se de lloc, tant per dins de casa com per a viatjar a distàncies quilomètriques. En molts casos els bastaixos que els transporten adquireixen gràcies reials i sagrades pel sol contacte amb la divinitat.

Per les contrades on hi havia abat dels boigs, ell era l’encarregat d’organitzar les Carnestoltes i de promoure la bullícia, el qui encarnava el sentit i l’esperit de la gresca. Vegeu el que tenim dit sobre aquest personatge, en particular del dia de Cap d’any, en la pàgina 343 del I volum. Aquest personatge tenia molta paritat i molts punts de contacte amb els antics cabdills de regnat efímer i fugisser. La seva jerarquia durava just un any, després del qual era substituït, com ja hem explicat. La seva paraula era absoluta i inapel·lable, i era l’autoritat màxima dins de certs aspectes de la vida social i col·lectiva. Tenia, per tant, certes funcions i atribucions de cap de tribu o de cabdill. Cap dona no podia sortir a ballar sense que ell la tragués primer en dansa, i tenia un cert dret damunt de totes les qui sortien a la plaça i àdhuc de les qui restaven a casa. Com a signe d’autoritat portava una gaiata que li donava aire abadial, i ostentava unes grosses banyes que, durant el seu exercici per les Carnestoltes, gairebé sempre que ballava portava lligades al cap, una a cada costat de front. Així ballava l’Abat dels Boigs de Viladrau, Santa Maria d’Oló, Can Toni Gros i Sant Joan de Fàbregues. Aquest personatge havia regit les Carnestoltes per la Plana de Vic, el Pla de Bages, el Ripollès, el Lluçanès i Bergadà. Pels llogarrets del Capcir, quan no hi havia cap casat de nou per a poder-li traspassar el càrrec, era costum de transferir-lo al pagès que havia tingut més bona collita o al ramader a qui havien anat millor els ramats.

A Bellver de Cerdanya nomenaven rei dels Cornuts al darrer casat de l’any anterior. Aquest escollia dos ajudants o mestres dels cornuts, que eren els dos altres casats que el precedien en ordre d’antiguitat en el matrimoni. Feien una gran bandera amb teixits de saca que venia a ésser com el símbol de les Carnestoltes. El rei havia de guardar-la. La fadrinalla del poble tenia en gran honor de poder-la-hi robar fos com fos, i el rei l’havia de defensar a tot vent i advent. El dimarts a la tarda feien un ball a la plaça dirigit pel rei, qui portava la bandera acompanyat dels dos altres que li feien de cordoners. Durant tot el ball es sostenia una gran batussa entre els casats, que ajudaven els cornuts a defensar la bandera, i els fadrins, que tractaven d’apoderar-se’n.

Aquesta mena de costums no són pas exclusius de Catalunya. A la Pro-vença també feia el paper de Carnestoltes el darrer casat de l’any, el qual era vestit grotescament i cavalcat dalt d’un ase en disposició contrària a la corrent, això és, de cara a la cua de la bèstia i d’esquena al cap. Així disposat, era passejat per tota la població; sortia a veure’l tothom amb gran xerinola i alegria, i li tiraven tronxos i fulles de col. Aquesta facècia va durar molts anys, i com que donava lloc a molts escàndols, el Parlament de Tolosa es veié obligat a prohibir-la l’any 1774. La figuració del Carnestoltes pel darrer casat de l’any anterior tenia, doncs, un fort arrelament i és molt possible que hagués estat més general. De la singular cavalcada del pobre Carnestoltes provençal en trobem encara algunes restes a Catalunya; fins fa una quarantena d’anys, a Prats de Molló s’organitzava per Carnestoltes una cavalcada, en la qual figurava un personatge que, sense simbolitzar ben bé el Carnestoltes, en molts moments suplia les funcions d’aquest, i anava cavalcat en un ase, també de cara a la cua, que agafava a tall de brida. La cavalcada passejava per tots els carrers de la població, i a cada cantonada el tal personatge feia un parlament fortament satíric, en el qual retreia defectes i vides privades de tothom que li venia bé.

Aquesta representació recorda l’antiga cavalcada de l’ase que s’havia fet en diferents pobles meridionals, la qual consistia a passejar, els dies de les Carnestoltes, els pobres marits que es deixaven governar per la muller, muntats damunt d’ases i d’esquena a la testa de la bèstia, encarats a la cua. Els infeliços eren passejats per tota la població, ridiculitzats i escarnits per tothom.

Hom exercia un espionatge molt estret per tal de descobrir els marits que es trobaven en el cas que hem indicat.

Al segle XIII a França hi havia una llei que castigava els marits que es trobaven en aquest cas i que autoritzava els excessos de què se’ls feia objecte.

A Lió hi havia un personatge qualificat d’Abat del Mal Govern que era qui curava de l’organització d’aquestes cavalcades.

La de l’any 1578 fou molt excepcional. Darrera de l’ase dels marits ridiculitzats en seguien una gran colla fins a constituir una llarga cavalcada. Hom n’organitzava diverses alhora, dividides per barris. Els marits eren conduïts a la plaça, on se’ls obligava a pujar dalt d’un carro i eren exposats i sotmesos a la vergonya pública. A Bordeus feien menar l’ase al veí més immediat. A un membre del parlament que s’hi va negar li foren imposades deu lliures de penyora. Els veïns que es resistien a fer aquest paper eren així mateix cavalcats i passejats. Més tard els marits foren substituïts per un ninot. Darrera de l’esquena li penjaven un cartell que referia el cas en versos mordents i denigrants. A cada cantonada baixaven el ninot de l’ase, li feien mil trapelleries i el mantejaven. L’any 1778 un pagès de Ligni-le-Chatelet, acusat de marit feble, que es resistia a ésser cavalcat, fou muntat per força i, a fi que no s’escapés, dos veïns el sostenien amb dues forques. Un altre amb un esclop li feia magarrufes davant de la cara. El pagès va pledejar davant del tribunal de Ligni i va perdre el plet, puix que el fet fou acceptat com un dret consuetudinari. A Artois l’abat dels boigs, ajudat dels seus, tirava enlaire la teulada de la casa del pobre marit. A Bouvaix un subjecte vestit com de bisbe feia una llarga i pintoresca sermonada als matrimonis i els feia fer ganyotes per un simi de fusta.

Encara que no en tenim dades concretes, creiem ben possible que a casa nostra s’hagués produït quelcom del que hem explicat de França, puix que en una crida feta fer pel savi Consell de Cent a mitjan segle XVII per tal de tallar l’abús dels esquellots hom commina l’Abat del Mal Govern perquè s’abstingui de fer-ne i se l’amenaça amb càstigs severs si no obeeix el ban. Per aquest document ens informem que aleshores hi havia a la nostra ciutat un personatge amb el mateix títol que a França i que intervenia en l’organització dels esquellots, costum que ofereix certa analogia amb el que hem explicat.

A Durro els fadrins passejaven, muntada en un ase, la fadrina que durant l’any havia desdenyat algun fadrí o li havia donat carbassa.

Havia estat estès per diversos pobles europeus una mena de tribunal popular que sotmetia a la vergonya pública els qui havien comès petits delictes morals i faltes al veïnat i al comú. Hom els passejava cavalcats damunt d’un samaler que traginaven a coll dos fadrins, i els feien tema de befa i de riota. El costum havia estat molt practicat a Anglaterra i des d’allí va passar a Amèrica del Nord, on encara estava en ús a la darreria del segle passat. També el trobem a casa nostra: era popular al Vallès, però no per les Carnestoltes, sinó pels Innocents. En parlem en el quart volum el dia 27 de desembre.

A Prats de Lluçanès la colla dels Romeus, que feien la notable dansa de Pitota, solien portar com a tanoca de la colla un subjecte a qui retien certa reverència i, sobretot, feien beure a desdir, puix que com més bevia més bé feia el paper. Campejava per entre la colla sense altra missió que la de fer riure. Malgrat fer-li honor, el feien també tema de bromades i de jocs pesats i ridiculitzadors. Per a fer aquest paper solien escollir un beneitó. El dimarts i quan donaven llur actuació per acabada simulaven l’enterrament del personatge, que s’havia mort. Hi havia anys que el passejaven triomfalment com un cadàver i anaven a tirar-lo a una bassa d’aigua, on feien veure que l’ofegaven.

De la Gitanada de Gósol el qui semblava encarnar el sentit del cabdill era el vell que durant els tres dies del seu regnat actuava com a autoritat de la colla i gairebé àdhuc del poble.

Anava vestit grotescament i duia penjada al darrera una bufa que el distingia. Cap al tard del dimarts, per significar l’acabament de les Carnestoltes, es situava enmig de la plaça i amb el fuet engegava tres fuetades tan fortes com podia. Tothom llançava una exclamació com de joia i la jovenalla li rebentava la bufa. Aquest acte equivalia a la mort del subjecte, puix que des d’aleshores la seva hegemonia restava acabada del tot i amb ella les Carnestoltes. Amb les seves robes vestien un ninot tan grotesc i estrany com podien, i l’endemà, dia de Cendra, el cremaven públicament enmig de la plaça. Aquest acte venia a simbolitzar la crema de l’heroi. És interessant de remarcar que en diferents indrets de muntanya cremaven ninots vestits amb les robes del qui havia dirigit o menat la gresca, que venia a suplir el cabdill que volia figurar i que en d’altres temps devia ésser mort per entronitzar-ne un altre.

És possible que en d’altres temps hom hagués escollit beneitons i gent curta perquè fessin el paper del Carnestoltes. Val a dir que, per exercir amb certa propietat la funció, escau més als poc entenimentats que als massa discrets. Fins ara, a la Plana de Vic, hom escollia el més ximple de la població i el personatge era conegut pel nom genèric de Baboia. Per les contrades del Migdia, Ribera de l’Ebre i Priorat, també era preferit un ximplet. A Barcelona, l’any 1860, va fer el paper un beneitó del Born molt conegut por tota la ciutat per l’Ola-vós. A Menorca, el ninot rep el qualificatiu de Canuto, nom que enclou la idea de ximple o de mig boig. Generalment, no el maten per les Carnestoltes. Torna a sortir el Dissabte de Glòria. El pengen en lloc adient i l’esparraquen i destrueixen a trets. En aquesta segona fase de la seva vida és anomenat bojot. El concepte de boig es manté, doncs, ben viu i manifest. La recobla dels populars goigs del bulliciós Carnestoltes qualifica també de boig el personatge.

És remarcable que el mot bojot i bogiot en alguns indrets és sinònim de ninot. És possible que aquesta associació d’idees tingui origen carnestoltesc i que derivi de la substitució del boig d’abans pel ninot de després, el qual va prendre el nom d’aquell, nom que s’ha estès als ninots en general.

Els pobles clàssics també havien escollit boigs per a fer el paper de les divinitats quan les velles pràctiques havien perdut prestigi.