DIUMENGE DE PASSIÓ

SEGONS la tradició, avui fou quan Jesús va convertir la Samaritana al peu del pou de Jacob. Hom havia representat el misteri que figurava aquest passatge bíblic. Jesús demanava aigua a l’esgarriada donzella, qui la hi negava pretextant que el pou era molt pregon i el llibant molt llarg. Jesús li contestava que prou li’n donaria si li endevinava qui eren els tres galants que a casa seva li esperaven l’aigua fresca. La Samaritana es veia confosa per les paraules del Mestre i tornava a casa seva i acomiadava els galants, que se li’n reien.

En record de la tradició, les tertúlies avui representaven amb teatre d’ombres la Conversió de la Samaritana. Se servien del text propi del Drama Sagrat de la Passió, que, ultra trobar-se en els llibres d’aquesta obra, s’havia imprès en romanços solts. Només hi sortien Jesús i la Samaritana. El text era tan conegut, que molta gent se’l sabia de memòria. L’escenari on es movien les dues figures sagrades es limitava simplement a figurar un pou sota d’un arbre. Fou costum que les dones espectadores, un cop finida la curta representació, cantessin a cor la Cançó de la Samaritana, popularíssima a la nostra ciutat. Si entre els intervinents s’esqueia d’haver-n’hi dos, home i dona, que sabessin de cantar, cantaven el diàleg a tall de cançó, sense fer-ne tema de lluïment, puix que la representació es movia dins d’un ambient de devoció i religiositat.

La funció d’ombres es feia d’hora a la tarda, per tal de poder assistir, cap al tard, a la processó qualificada de les Set Paraules. L’organitzava la Congregació del Sant Crist de l’Aflicció. Hi anava un gran nombre d’escolanets, que portaven fanals penjats al capdamunt de perxes. Llur claror trencava l’espessor de la fosca dels carrers d’aquells temps i donava al seguici aspecte tètric i punyent. En set places del curs el seguici es deturava i un predicador sermonejava i comentava una de les set paraules que va pronunciar Jesús mentre estigué en la creu. Aquesta processó sortia del convent de Sant Francesc de Pàdua, situat on avui s’aixeca l’Orfeó Català. Es distingia de les altres processons pel fet que, en ella, no hi anaven misteris. Hi havia interès que fos ben llarga i sobretot que durés com més millor. Sortia a entrada de fosc i molts anys entrava vers mitjanit. Durant tot el curs, hom apagava els llums de tota mena i procurava que de cap entrada, balcó ni finestra no es projectés gens de llum al carrer, per tal que no hi hagués més claror que la que produïa la cera que cremaven els concurrents a la processó. També era costum que tothom mantingués un silenci rigorós. Només se sentien la fressa del caminar i el refrec de les vestes, molt folgades i, durant cert temps, amb cua, que els penitents arrossegaven per terra, i el dringar de les cadenes d’aquests, que duien cenyides al cos i penjant per terra o bé lligades al turmell.

El curs d’aquesta processó havia variat amb el temps. Sempre, però, s’havia mantingut l’interès que passés per davant del palau bisbal, de la Casa de la Ciutat i del palau reial, a fi que les autoritats: el bisbe, l’alcalde, el capità general i el governador, la poguessin veure des de llurs residències. La primera paraula era glossada i sermonejada a la plaça Nova, en presència del bisbe, que mirava el seguici des d’un balcó del seu palau; la segona, a la plaça de Sant Jaume, en presència de les autoritats municipals i provincials ; la tercera, al Pla del Palau i davant del vell palau reial; la quarta, al Born; la cinquena, davant de la capelleta d’En Marcús; la sisena, a la plaça de l’Àngel, i la setena, a l’església de Sant Francesc, d’on havia sortit la processó.

Avui es començava l’adoració de la Veracreu per part de les autoritats civils i religioses; regidors i canonges hi anaven descalços; en alguns llocs, d’un a un, i en d’altres, de dos en dos. Duien creuades les dues mans damunt del pit. Es descalçaven al cor. Els canonges arrossegaven un llarg ròssec, especial per a aquesta cerimònia, que portaven adherit a la capa i era del mateix teixit d’aquesta. En ésser davant de la Veracreu i abans d’adorar-la, feien tres grans reverències.

L’adoració de la Veracreu tenia lloc tots els dies d’aquesta setmana, a l’hora de vespre. El prevere, acompanyat dels canonges i de la clerecia que portava ciris encesos de color blava, duia la Veracreu a les mans. Apareixia tres vegades per a ésser adorada. El «bacallà» o vel que cobria l’altar s’alçava altres tantes voltes i els núvols d’encens s’aixecaven al presbiteri. Davant de les reixes solia haver-hi les momes, representades per dos homes tot vestits de negre i amb la cara coberta. Duien uns penons on estaven pintats els improperis de la Passió. En aparèixer la Veracreu, les momes fugien a amagar-se a l’extrem oposat del temple.

A Mallorca, l’anomenen sa setmana de sa Veracreu perquè després de vespre treuen la Veracreu tapada amb un vel morat. S’organitza una petita processó presidida per unes banderes, conegudes amb el nom de vexil·les, que duen pintats els atributs de la Passió i Mort de Jesús, i amb molt d’acompanyament de llums.

Durant aquesta setmana feien la comunió tots els infants que encara no l’havien feta i als quals ja pertocava per raó de l’edat.

Avui, de bon matí, havien sortit els confrares dels Dolors a fer una mena de rosari de l’aurora i a cantar els goigs dels Dolors pels carrers, que voltaven en cercavila a tall de processó. Aquest rés i cant matinal alhora durava tota la setmana, i els confrares no feien cada dia el mateix curs. Portaven estampes grosses de la Mare de Déu dels Dolors, on aquesta apareixia voltada per una ampla orla, formada pels improperis de la Passió. Fou costum que els congregants n’enganxessin per les portes de les cases dels germans, dels devots i de les persones pietoses en general. Aquest costum havia estat molt estès i per ell s’explica la gran profusió d’estamperia popular d’aquesta advocació mariana. A Reus i altres poblacions tarragonines els confrares donaven al repartiment de les estampes un sentit satíric. Per a les portes de les cases habitades per amics de beure escollien estampes en l’orla de les quals hi hagués l’esponja amb què van donar fel i vinagre a Jesús; per a les dels jugadors, la que portava els daus amb què se li van jugar la túnica, i així per l’estil. Aquesta causticitat va ocasionar moltes raons i va influir sensiblement en la desaparició del costum.

A l’Alguer, grups de fadrins camperols volten al vespre pels carrers de la població, tot cantant uns goigs o mena de cançó, descriptiva de la Passió de Nostre Senyor, de tonada molt trista, monòtona i, doncs, pesada.

En algunes parròquies mallorquines és costum visitar cada dia alguna de les creus que hi ha als forçats dels camins, part de fora de les poblacions.

Des del diumenge de Passió els ceguets formaven grans cors, integrats especialment per homes, que voltaven pels carrers cantant la Passió de sant Pere amb certa gravetat i solemnitat. Cantaven amb acompanyament d’instruments de corda. Procuraven que les veus pugessin més que el so dels instruments, els quals feien l’efecte d’un ressò apagat i tènue, al costat del cant. Llur interès era que el conjunt tingués un to més aviat greu i baix que no pas atenorat. Formaven cors molt nombrosos, i sortien a cantar-hi ceguets que la resta de l’any no pidolaven. Se situaven vora de les esglésies.

Les dones, tot feinejant, cantaven la cançó de la Samaritana, de què trobem nombroses variants, i el cant de la qual, en tal dia com avui, venia a constituir com un acte de devoció. Per efecte d’aquesta tradició, hom havia qualificat el dia d’avui de diumenge de la Samaritana.

Hom creia que, si es rentava els peus el dia d’avui, no es patia de mal a les cames, ni de peus. Les mares rentaven els peus a la mainada, i molta era la gent que se’ls rentava també com a mesura profilàctica, i que no hi tornava en tota la resta de l’any.

A Bàscara es feia una fira de tortells, molt popular per tot l’alt Empordà. Hi anava molta gent a comprar el tortell que el dia dels Rams ofereixen els padrins a llurs fillols, així com en d’altres indrets els donen la mona per Pasqua.