LA QUARESMA

DIMECRES DE CENDRA

COM ja hem dit en la pàgina 512, el Dimecres de Cendra participa del i doble aspecte de les Carnestoltes i de la Quaresma, puix que mentre l’Església el considera com el primer d’aquest període d’abstinència i de privació, els amics del bon viure el tenen pel darrer del carnal. En les pàgines susdites vam parlar del dia d’avui com de les acaballes del Carnestoltes; per tant, ara ens ocuparem només del seu aspecte quaresmal.

La Quaresma, en temps molt reculats, havia durat només quaranta hores, en el transcurs de les quals els fidels observaven un dejuni complet. No menjaven ni bevien res, absolutament. El Concili de Nicea, celebrat l’any 325, va elevar el període quaresmal a quaranta dies, com encara té avui. Va establir-lo el papa Gregori el Gran i fou qualificat de carnis levamen, és a dir, de carns llevades, i de carnes tollendas o carns que han d’ésser tretes, tallades, amb al·lusió a la privació de l’ús de carn.

Com tenim explicat en la pàgina 6, per un fenomen lingüístic aquests mots han passat a significar les Carnestoltes, període completament oposat a la Quaresma, i aquesta ha pres qualificatiu del mot llatí quadragesima, al·lusió al nombre de dies de durada.

En temps dels nostres avis, el dejuni havia estat força més rigorós de com el van entendre els nostres pares i de com l’entén la nostra generació. Hom havia de menjar molt poc i d’escàs aliment. Poca cosa més que sopes amb oli, verdura i aigua. Beure tota altra beguda era tingut per pecat. Satisfer la necessitat o el goig de menjar, encara que fos amb menges de penitència i poc apetitoses, tampoc no era dejunar. Els diumenges el dejuni era aixecat i hom podia menjar peix i d’altres aliments suculents i nodridors. Tanmateix, hi havia molta gent que ho rebutjava i es limitava a menjar una mica més que els altres dies, però coses de qualitat semblant.

Havia estat costum, durant el curs de la Quaresma, fer l’anomenat dejuni dels sis dies o la setmana de dejuni, que consistia a passar una setmana sencera sense menjar res en absolut. L’Església combatia aquest dejuni, perquè recordava la pràctica jueva de dejunar durant un període igual de temps.

Antigament, hom havia fet només un àpat a posta de sol. Els qui no podien resistir tanta abstinència, al matí menjaven un rosegó de pa, que el costum marcava que havia d’ésser ben sec i com més petit millor. Els qui estaven malament del dentat i no el podien rosegar, se’l mullaven, ben xop, amb aigua. Els nostres avis feien només dos àpats al dia. Menjaven sopes d’oli i ben poca cosa més, i encara no pas en gaire quantitat.

La gent, dolent-se del rigor de la Quaresma, en contrast amb el carnal del Carnestoltes, deia:

Pel Solsonès i el Cardoner feien les dues setmanes de dejuni, la primera i la darrera. Des del diumenge de les Carnestoltes fins al primer diumenge de Quaresma, hom no menjava res calent, i eren molts els qui no tastaven més que pa i aigua. Igual feien des del matí del diumenge de Rams fins al de Pasqua.

Hom no podia menjar més que escudella d’aigua, sense porc, gallina ni carn de cap mena. Si a algú, per malaltia, li receptaven que prengués ous o carn, en cas de no tenir butlla que permetés menjar-ne, necessitava un permís especial del rector de la parròquia. Per tal que la gent no mengés carn, hom deia que al qui en menjava se li tornaven els ulls i la punta del nas vermellosos. En anar-se’n a confessar, el capellà comprenia que havia pecat i no l’absolia. Si es mirava bé al mirall i es convencia que no tenia gens de rojor comprometedora, en preguntar-li el confessor si havia menjat res pecaminós i contestar que no, se li enrogien ulls i nas i el capellà comprenia que mentia. Antigament passava per les cases el dependent del Sant Ofici a recollir els butlletins de confessió. El pecador que no el podia presentar perquè no el tenia, havia de donar compte del seu mancament a la Inquisició.

El dejuni havia estat molt rigorós i es practicava tots els divendres de l’any. Aquest dia de la setmana era qualificat de dia negre i hom no podia menjar per res cap aliment blanc: llet, formatge, ous, ni pa blanc. Hom havia pastat un pa molí baix, qualificat de negre perquè era molt fosc, destinat exclusivament a aquest dia.

L’aversió sentida vers els divendres hom creu que pot tenir origen en el record ingrat d’una abstinència tan crua i rigorosa. Una vegada que el Papa visità París se li preparà una solemne entrada i una rebuda excepcional. Hi va arribar en dijous, però aquell dia va ploure a bots i barrals i el trànsit resultà impossible ; les festes foren ajornades per a l’endemà, i per tal que el poble pogués celebrar la visita pontifícia amb més goig, el Papa va aixecar el dejuni per aquell dia. La concessió fou tan aplaudida que pels pobles llatins la parèmia encara ens pondera la setmana que no hi va haver divendres; hi ha qui per confusió diu: que no hi haurà divendres.

Pel Baix Empordà els dies de festa les cases benestants feien bacallà amb suc en patates, i la gent pobra menjava cargols que anava a buscar amb avidesa.

Els nostres besavis es van plantejar la pregunta de si podien beure llet, puix que provenia de bèstia de pèl o de llana. I sembla que se n’estaven. Els nostres avis no es van sentir tan puritans i precisament fou per Quaresma quan més en van beure, fins al punt que era l’únic moment de l’any que sortien lletaires a vendre llet en mercadatge ambulant.

Els més puritans dels nostres avis s’abstenien de menjar xocolata perquè era menja de negres i de gent infidel, motiu pel qual creien que no era de bon cristià menjar com els heretges. Durant tota la Quaresma substituïen la xocolata per farinetes de blat de moro que amanien amb avellanes i nous picades i hi barrejaven sucre. Deien que donaven molt més aliment que la xocolata, que només rentava els budells i encara feia venir més gana, i afegien que en temps de dejuni no eren convenients els aperitius. En propagar-se l’ús de la xocolata van originar-se dues tendències: una que combatia aquesta llaminadura per herètica i insana i patrocinava les farinetes de panís; i l’altre que les atacava i abonava la xocolata per creure-la de més aliment. La gent de religió van decidir el plet en favor de la xocolata, car mentre els seglars puristes la repugnaven, la clerecia i les comunitats religioses en feien gran ús. Les diferències entre aquestes tendències van arribar fins a la literatura de canya i cordill i motivaren que se’n dictessin romanços.

Per terres de València també fou tradicional menjar moresc torrat, i pels mercats es posaven nombroses parades de panolles o panotxes.

Els escorxadors mataven just la carn necessària per a l’aliment dels malalts i les persones delicades, i cal dir que només era venuda per prescripció facultativa, o sia mitjançant recepta o document acreditatiu, car fins els mateixos metges repugnaven receptar-la, si no era en cas de necessitat declarada.

Avui tancaven les carnisseries i no tornaven a obrir francament fins al Dissabte de Glòria. Per tal d’evitar que ningú pogués menjar carn, els escorxadors no mataven més que un moltó cada dia, perquè hi hagués la carn precisa només per als malalts. Les carnisseries venien la carn per torn, a fi que totes es beneficiessin del poc negoci que podien fer durant la Quaresma. La vigília del dia que havien de vendre, penjaven a la porta de la botiga un quadre amb un moltó molt gros imprès en negre, amb el mot moltó a sota, quadre que tenien exposat tot l’endemà fins que havien acabat la carn. Els carnissers tenien cura de dir als compradors a quina carnisseria li tocava vendre l’endemà. El quadre estava fet en un paper imprès, que formava una gran taca negra damunt d’un fons blanc. L’imprès constituïa un document d’imatgeria popular, i, possiblement, el venien els editors d’aquests tipus d’impresos.

Cal dir que la gent rica no solia observar el dejuni amb tant de rigorisme, per allò que:

El bacallà era tingut com una llaminadura, i només se’n menjava els dies de festa i com a gran requisit. La llet no era usada fins al segle passat, que foren establertes les primeres lleteries. No en bevien sinó els malalts i encara amb certa repugnància, car era considerat com una brutícia que les persones beguessin llet de bèstia. Es cercava, però, la manera de burlar les prescripcions de l’Església.

Els poc ortodoxos sostenien que la privació requeia només sobre la carn de terra, però que se’n podia menjar d’aigua; i menjaven ànec, considerant aquest com animal d’aigua. Entre gent poc creient, també era corrent no considerar els cargols com a carn, i en menjaven en abundor durant la Quaresma. A Mallorca era tingut com un gran pecat el fet de menjar carn en públic, majorment si era de porc, i tothom s’abstenia de sortir al carrer menjant carn, àdhuc la mainada, encara que no fos dia de dejuni. Hom tenia la carn per un patrimoni del diable i com l’essència del pecat.

Els malalts i les persones que tenien butlla per a menjar carn era costum que guardessin les restes i despulles de la setmana per donar-les el divendres a menjar als gossos, als gats i a d’altres bèsties casolanes carnívores, per tal d’establir com un contrast entre la virtut i la devoció de l’home creient i la golafreria de les bèsties. Aquesta conducta era considerada com un acte de devoció i com un testimoni de fe i d’obediència. El costum va originar el refrany:

Hom deia que durant la Quaresma la menja vedada no era precisament la carn, sinó tot animal que tingués sang. Si hom menjava peix, no era perquè fos animal d’aigua com alguns creien, sinó perquè no tenia sang. El pecat era vessar sang de bèstia. Per efecte d’aquesta opinió, hi havia qui menjava cargols, i, en alguns indrets de pagès, menjaven d’altres animalons menuts per un semblant; d’ací que el cos d’un cargol, considerat com a menjar o com a tall, hom l’anomeni peix. Així, per exemple, hom diu que tal o tal cargol té el peix gros, llarg o salat, etc. Antigament, la gent adinerada, portada per la creença que els cargols podien menjar-se per la Quaresma sense pecar, havia disposat cargolars o criadors de cargols. Consistien en una porció de terreny que hom rodejava amb un regue-rot d’aigua per tal que els cargols no en poguessin sortir. Hom propagava la seva reproducció i plantava els vegetals més agradosos i afectes als cargols. Aviat aquests es multiplicaven profusament i hom els podia collir a coves.

Els cargols havien estat, doncs, plat quaresmal. Hom sortia a fora, a menjar-ne a la petarrellada o cuits a la llosa, això és, damunt d’una pedra plana ben roent de foc, amb d’altre foc al damunt, per coure’ls doblement. També se’n feien de dolços i picants, amb força sucre i pebre. I així mateix a la vinagreta, sucant-los, llavors, en una salsa feta a base de vinagre i d’oli, continguda dins d’una xicra a fi de poder-hi sucar el peix del cargol, tret de la closca amb una agulla. Els cargols conviden molt a beure, i d’ací que hom els qualifiqui d’agulles d’enfilar vi.

Havia estat costum dels peixaters vendre, en la població costanera on compraven el peix, solament la quantitat suficient per al consum del veïnat, a base de només menjar-ne el divendres. El que els sobrava l’anaven a vendre per les poblacions interiors, per tal de fer allunyar la gent del pecat i donar-li facilitats perquè es pogués xalar almenys un dia a la setmana menjant peix. L’arribada de peix a les poblacions interiors era anunciada amb un toc de campana especial, qualificat de toc de peix, que feia acudir a la plaça totes les mestresses de casa. Hi havia punts on amb el mateix toc anunciaven àdhuc el preu a què el venien. En alguns llocs, el costum va arrelar per anunciar l’arribada i el preu del peix en qualsevol moment de l’any.

Tots els divendres era corrent de menjar escudella de congre, feta amb mongetes, espinacs, patates i alguna altra verdura, sense més tall que el congre, i amb un sofregit d’all i julivert.

Fins ben ençà del segle passat, per la ruralia sobretot, la gent s’abstenia rigorosament de menjar ous. Hom guardava tots els de la Quaresma, a voltes posats en calç, perquè no es passessin. El Dissabte de Glòria o el Diumenge de Pasqua, hom els feia beneir, i en feia present a les amistats i coneixences, que els tenien en gran estima. Perquè no es passessin, hom també els coïa, i d’ací que per la Pasqua els ous que hom mengés, els que donava als caramellaires i els que formaven part de la mona, fossin precisament cuits. El costum de donar ous crus o frescos als caramellaires sembla ésser relativament modern.

Els nostres avis tenien a gran ventura de poder menjar gall, tipus de peix poc comú, que porta al cap tots els atributs i improperis de la Passió. La gent en desfeia curosament el bastiment del crani i guardava les espines dins d’una bosseta blanca, creguda que portaven sort, sobretot si havien pertangut a un gall menjat per Quaresma, i més encara si ho era per la Setmana Santa. Els qui podien menjar gall pels dies sants, se’n vanagloriaven, amb gran escàndol dels qui els sentien, fins que els aclarien que es tractava de gall de mar, és a dir, del peix així anomenat.

La literatura popular carnestoltesca abunda en referències ais dejunis quaresmals; copiem de dos sermons del Pare Carnestoltes:

En temps dels nostres avis les gents humils feien un gran consum d’arengades; la corranda se’n fa ressò:

Hom creia que per a complir degudament el dejuni calia menjar-ne un mínim de cent:

El gran requisit d’aquest temps eren les tripes de bacallà o el bacallà amb panses i pinyons. No es podia guisar amb llard ni amb cap altra mena de greix; tot s’havia de cuinar amb oli. A fi de treure-se’n el regust, per postres hom menjava bunyols i sobretot recuit de llet. Les lleteries feien, amb llet, diferents requisits que constituïen les postres de la temporada. Les pageses que acudien als mercats, portaven recuits enfilats en una veta, que posaven en ziga-zaga al voltant de llurs cistells, damunt de llençols blancs com la mateixa llet.

L’any 1845, hi hagué gran escassetat de peix i gairebé no se’n trobava de salat. El Papa féu la concessió de poder menjar carn certs dies; concessió que, amb el curs del temps, s’ha augmentat considerablement. Els dies que es podia menjar carn, vers mig matí feien des de la Seu un toc especial de campana, toc que la gent qualificava de campana carnissera.

Així que entrava la Quaresma, començaven a passar els mantegaires, que anaven amb grossos paners plens de boles de mantega, car aquesta menja havia estat típica del temps d’abstinència, sobretot quan hom practicava un rigorisme alimentari més intens que modernament. Venien la mantega en forma de boles. Hom la conservava en aigua, que mudava tot sovint. Es menjava com a gran requisit, ben ensucrada i barrejada amb mel.

El requisit de verdura propi de la Quaresma havien estat els espinacs. Els dies que hom volia fer un extraordinari, en menjava d’amanits, en menjava com a verdura i en menjava en truita. Perquè:

Pel Baix Urgell, els dies de dejuni havia estat costum de menjar panedons. Eren una mena de coques, de set o vuit unces de pes, fetes amb espinacs, panses i pinyons. Constituïen una producció casolana. Cada panedó servia per a la col·lació d’una persona. Generalment, al migdia hom menjava una simple sopa d’oli i al vespre un panedó com a àpat principal. Per tal de no decandir-se, la gent menjava molts alls. Hom creia que animaven i donaven vigoria. La gent deia:

Entre la fadrinalla pobra, que gairebé només podia menjar bacallà i alls, havia estat costum portar, a tall de flor, una cabeça d’alls al trau del gec. Així podien sentir-ne constantment la flaire i deien que els animava i els guardava de caure desmaiats per manca d’aliment.

Una vella menja monacal del temps de Quaresma eren les formatjades: pastissos fets amb mel i formatge, aromatitzats amb comí i essència de pi.

Una de les menges tradicionals havien estat els torrons. Una nota típica de les fires que es feien dins d’aquest període eren les parades de torronaires d’Agramunt i d’altres indrets.

Havia estat obligat d’inaugurar el dejuni precisament amb bacallà. Per dinar se’n menjava amb panses i pinyons. Per berenar, quan se sortia a fora, es menjava bacallà amb allioli i una bona amanida. Els qui no sortien a fer fontada menjaven el mateix a casa, per sopar. També es menjaven sopes amb llet, i truites.

A Menorca, hi havia molta gent que dejunava tot el dia d’avui, per tal de preparar-se devotament per a la Quaresma.

A l’Empordà, avui i fins al diumenge, hom havia de cuinar obligada-ment amb oli. No podia fer brou de cap mena, ni tan sols olla d’aigua.

En alguns indrets de Mallorca, avui a la tarda, sortien a la plaça el carnisser i el peixater i simulaven una batussa: a qui va a sobre i a qui va a sota. El carnisser anava per terra i el peixater simulava vèncer-lo. El carnisser se n’anava amb el cap cot, mentre el seu contrari restava amb aire triomfal i vencedor. Durant tota la Quaresma, el carnisser es deixava veure poc, i quan sortia, anava amb el cap baix i com avergonyit, mentre que el peixater trinca va i s’estofava. El Dissabte de Glòria repetien la facècia, i aleshores era el carnisser el que rendia al seu contrari.

Des d’avui deixaven de circular els estanyapaelles, car llur comesa consistia a adobar atuells destinats especialment a coure carn i a fer potatges que restaven privats dins la Quaresma. Tampoc no circulaven els esmolets, ja que esmolaven les eines destinades a tallar carn. Durant el període quaresmal, hom tenia aquesta bona gent com a símbol del pecat i personificació de la temptació. S’amagaven; no sortien de casa sinó el més precís, i sense portar cap eina ni element utilitzat per a exercir llur ofici. La mainada, si els veia, els aporrinava i apedregava. La comparança popular recorda encara aquest sentit amb la frase:

Entre la gent poc devota era opinió que hom no queia en pecat si observava el primer i el darrer dels dejunis quaresmals, encara que no hagués practicat tots els altres. En al·lusió a la cruesa del dejuni, diu el refrany:

Com una extensió del dejuni, a Mallorca, per la Quaresma, la gent anava a dormir gairebé a entrada de fosc. Ben poca vida es feia en les hores de fosca. La cançó popular es fa ressò del costum:

A les Balears creuen que si hom fa dins la Quaresma quelcom propi del temps de les Carnestoltes, fa tornar la Quaresma enrera, i, per tant, s’allarga el període d’abstinència i penitències.

Representació de la Quaresma. — El dejuni i l’abstinència són practicats per molts pobles de cultura retardada, sempre com un preludi a les cerimònies d’aspiració de les primícies menjades en àpat ritual i sagramental. Té per objecte mantenir el cos en estat de puresa, per tal d’evitar el contacte de la divinitat, el cos de la qual es creu contingut en el primer pa i el primer vi i d’altres aliments, amb d’altres menjars impurs per no haver estat sotmesos a depuració ritual i religiosa. Diversos pobles, a més de la dieta, es purguen i prenen vomitius que els deixen mig extenuats.

En moltes cases, especialment on hi havia mainada, acostumaven fer un ninot de paper que volia representar la Quaresma. Li donaven forma de dona, amb els braços estesos i les faldilles molt bombades, per tal que la part inferior tingués l’espai suficient per a haver-hi set peus, que simbolitzaven les set setmanes de duració de la Quaresma. Li feien la testa de forma circular. Si el qui la feia era prou hàbil, li pintava uns ulls, un nas i una boca i els hi marcava retallant-li una mica la fesomia. Aquesta figura solia fer-se amb la butlla de l’any anterior, ja caducada. Hom penjava el ninot al darrera de la porta de la cuina o a l’escudeller del damunt dels fogons. També hi havia qui la penjava part enfora de la finestra o del balcó, de manera que pengés al buit i fos ben visible des del carrer.

En un dels dibuixos de La Casa Vella, del notable barceloní Apel·les Mestres, degut a la ploma d’aquest distingit artista, hom hi veu la vella de les set cames penjada a la finestra.

El costum d’exposar aquesta figura a la finestra, darrera de la vidriera del balcó o en un altre punt visible des del carrer, sembla que havia estat molt general i venia a constituir com un testimoni de fe i de religiositat. Un semblant feien a Itàlia amb la Vella Serrada de mitjan Quaresma, així mateix simbòlica d’aquest període.

Cada diumenge, en tornar de missa, el cap de casa o la mare, davant de tota la mainada, amb una certa solemnitat familiar li tallava un peu, per significar que ja n’havien passat una altra setmana. Aquest ninot venia a ésser com el calendari casolà infantil de la Quaresma, que marcava les setmanes transcorregudes i les que encara faltaven per a acabar el període de dejuni i de privacions.

Hi ha una graciosa estampa d’imatgeria popular que representa la Quaresma, figurada per una dona aparentment vella que en una mà sosté un bacallà i en l’altra una cistella amb arengades i verdures, menjars propis del temps de Quaresma. Part de sota de les llargues faldilles, també hi surten els set peus simbòlics. D’aquesta estampa, en coneixem dos tipus amb profuses edicions. Les cases on no els venia de gastar els dos «quartos» que costava, compraven una estampa d’aquestes, en comptes de fer el ninot de paper retallat, de què hem parlat. Eren molts els establiments de queviures que penjaven una estampa d’aquestes a la porta durant tota la Quaresma, amb intenció de recordar a la parròquia les privacions que comportava aquest període i l’abstinència que de certs menjars calia observar, si hom no volia caure en pecat.

El diumenge de Pasqua hom solia tirar al foc la figura de què parlem. A més dels noms propis de Quaresma, a Barcelona era anomenada la Bacallanera, al Pla de Bages, la Sarraïna, i al Rosselló, la Patorra.

Alguns establiments, especialment les bacallaneries, acostumaven emmarcar aquesta estampa amb arengades, bacallans i altres productes propis d’aquest temps. De vegades era representada per un grossíssim bacallà, penjat al sostre enmig de la botiga; hom feia penjar de la seva base altres set bacallans petits i set grosses arengades, i d’aquestes hom n’arrencava una cada setmana.

Hi havia establiments que tenien una figura a tall de nina vestida de vella amb robes vistoses i llampants, per l’estil de sa Jaia Serrada de Mallorca.

Al Pla de Bages pengen la figura al faldar de la xemeneia. Fan creure als infants que està allí de vigilància per tal que no mengin carn, la qual els escanyarà si no observen el precepte quaresmal.

Al Solsonès, la figura tenia la forma com d’una forquilla de set nues; la del mig més llarga que les altres, i les laterals, gradualment més curtes. L’anomenaven també la sarraïna, qualificatiu molt despectiu i denigrant. La tallava el cap de casa en acabar el solemne sopar gras i mig de cerimonial del diumenge de les Carnestoltes, el darrer àpat que hom podia menjar carn. Cada diumenge, en tornar de missa, se li tallava igualment una cama, començant per les més curtes, equivalents a les setmanes que menys costaven de passar, l/na setmana se li tallava la d’un costat, i l’altra, la de l’altra. La més llarga corresponia al dia de Pasqua, i aquell dia hom ho feia seguint un cert ritual, que explicarem en aquesta diada. Entre la mainada de la casa s’establia una competència per veure qui fóra el qui tallaria la cama de la sarraïna.

Pel Bergadà i pel Solsonès, la gent penjava la vella sarraïna a l’escó de la llar. Hi havia qui creia que això havia d’ésser precisament de cara al foc i, per tant, de part de dins, mentre altres opinaven que no podia veure el foc i que l’havien de penjar al darrera del respatller i, per tant, part de fora de l’escó, des d’on no podia veure la llar. També hi havia qui deia que les set cames volien representar els set-cents anys que els moros van governar la nostra terra i, per tant, la Quaresma i abstinència que de la llei de Déu van haver de patir i experimentar els cristians.

A Palafrugell, el ninot tenia set braços en lloc de set peus. El penjaven a la llar, i el darrer dia de Quaresma feien una gran foguera, al cim de la qual posaven el ninot. Si el fum se n’anava ben lleuger xemeneia amunt, menjaven una truita amb botifarra, i, si no hi pujava, se la menjaven sense embotit.

No tenim dades de la personificació de la vella Quaresma per les contrades de la Catalunya Nova. En alguns indrets del Camp de Tarragona havia estat costum de penjar set arengades en algun punt adequat de la cuina o de la llar; sovint, de la lleixa o de l’escudeller. Hom les disposava de manera que pengessin al buit i pendolessin a l’aire. Cada diumenge, en havent dinat, hom n’arrencava una, semblantment a com en altres llocs tallaven la cama de la figura. Aquesta arengada era la base d’un berenar molt frugal amb què hom solia esplaiar-se dins de l’austeritat alimentària d’aquest període.

A Menorca, hom donava a la figura el nom de s’Àvia Corema, i la representava per una figura feta de cartó, vestida amb robes generalment d’indiana, i en les cases acomodades, fins de seda, de color groc o avinagrat. Tenia, així mateix, set cames. La pintaven plena d’arrugues en el front i galtes i amb una barba molt bífia i nas d’aguilot, la punta del qual gairebé es tocava amb aquella. Sostenia amb una mà uns rosaris, i amb l’altra, una cistella plena de verdures i una ampolla d’oli. Era erigida amb certa solemnitat. El dimarts de Carnestoltes, el cap de família, al punt del toc de la queda, les nou del vespre, presidia i portava el rés del rosari; un cop finit aquest, tancava la porta de la casa, la qual, durant tot el temps quaresmal, es tancava en aquella bora i ja no tornava a obrir-se més tard. Treia la figura del canterano i la penjava al tres-pol del menjador, on restava durant tota la Quaresma, com presidint el menjar i vigilant que aquest fos segons prescrivia l’Església. Cada setmana se li tapava un peu amb un llenç, per indicar que anava passant el seu regnat. El Dissabte de Glòria, després del toc d’Al·leluia, hom la despenjava. Si era molt vella, se la cremava en el foc de la llar; les seves cendres eren curosament recollides per la mainada, i s’organitzava, per part d’aquesta, una mena de processó d’enterrament en el pati, hort o jardí de la casa.

Al costat d’aquestes Àvies Coremes, riques i valuoses, n’hi havia d’humils, tallades en paper acartonat i pintades a mà, de l’aire de les catalanes impreses, però més boniques i de més mèrit, perquè eren totes fetes a mà, malgrat llur caire industrial. Figuraven una vella xaruga arrugada, intensament bífia i picona, vestida a la menorquina amb uns llargs rosaris penjats a la cintura, acabats amb una gran creu que li arribava gairebé fins arran de terra. A una mà duia un bacallà, i a l’altra, unes grans graelles, no pas per fer carn a la brasa, com sembla, sinó per fer-hi peix fresc i bacallà. Aquestes figures constituïen una graciosa i interessant imatge d’art popular. Era corrent guardar aquest ninot mentre era aprofitable, a voltes mudant-li el vestit. Per no tallar-li les cames, hom les doblegava i les subjectava de manera que no sortissin per sota de les faldilles, i això donava la sensació que les hi havien tallades. No sabem qui feia aquestes Àvies Coremes típiques. Modernament, des de les darreries del segle passat, hi havia a Maó tres germans fadrins que es dedicaven a diverses petites indústries tradicionals i, entre d’altres galindaines, feien Àvies Coremes, pintades sobre cartó, de fesomia semblant a la que hem indicat, i que no anaven vestides de roba. En feien de dues mides. També era corrent guardar-les tants anys com eren aprofitables. A Mallorca es feia una representació d’un ordre semblant. Se l’anomenava sa Jaia Serrada. Era representada per una figura somàtica; n’hi havia que eren completament de talla, mentre que d’altres estaven disposades per a ésser vestides com una imatge o una nina. Se la vestia a tall de pagesa mallorquina, amb riques robes de seda. Hom la disposava asseguda en una mena de cadira, darrera de la qual hi havia un armariet o calaixet per a guardar els peus, segons hom els hi anava traient cada setmana, car estava feta de manera que se li podien treure del tot. Damunt de la falda hom li posava bledes, enciams i altres verdures del temps i un bacallanet sec. Aquestes Jaies constitueixen avui valuoses peces d’antiquari. També se n’havien obrades de terra cuita, però no havien abundat gaire.

Els grans ensenyaven la figura als infants i mai no es descuidaven de dir-los: «Si menges carn, sa Jaia Serrada vendrà i te’n durà». La persistència d’aquesta amenaça va arribar a fer de la Jaia una ogressa per a fer por als infants en tot moment de l’any i per qualsevol motiu, en un pla completament allunyat del motiu originari. La Quaresma esdevingué, per tant, un vulgar personatge de la por infantil.

Antigament, per terres valencianes, hom vestia un ninot ben estrany i esparracat que volia simular una vella amb una filosa a una mà i a l’altra una arengada cap per avall, ben grossa i ben rovellada.

A Alguer es feia una representació semblant. La figura de la Quaresma era pintada damunt de paper amb diversos colors i adornada amb papers i estampes, també de colors distints. Els establiments de diferents menes solien penjar-ne a la porta i en moltes cases particulars es feia això mateix. Cada divendres se li tallava una cama. El Dissabte de Glòria, al toc d’Al·leluia, era cremada enmig del carrer, amb gatzara, però amb certa cerimònia.

La personificació de la Quaresma mitjançant una vella arrugada i xaruga és comuna a Itàlia, França, Suïssa, als pobles eslaus del sud i en algunes terres de cultura germànica.

Antigament, com que durant aquest temps estan aixecades les velacions, no es celebraven casaments. Només casaven en casos molt extremats i per raons excepcionals i generalment poc agradoses. Dins d’un pla de compassió, hom aplicava als qui es trobaven en aquest cas el següent refrany, avui poc entenedor:

Hom creu que l’austeritat arriba fins a ésser sentida pels ocells, i diu:

Hom aplica la creença a diverses espècies determinades.

La Quaresma és el temps de les garses. Durant aquest període festegen i promouen gran cridòria i xerrameca. La gent sent dir als garsots:

I elles responen, enfadades:

—Més xerraire ets tu!

Hom creu que el parlar de les garses per la Quaresma és ben diferent del de la resta de Pany, puix que ara només parlen d’amoretes, i tot són magarrufes i moixaines i no treuen el geni fins que són casades. Com a gents de bona criança no es casen fins per Pasqua, que ja no és pecat.

A Mallorca, durant la Quaresma havia estat privat el festejar. Els sacerdots penyora ven i comminaven amb tot rigor els enamorats que anaven a veure la promesa, i les fadrines que no rebutjaven als festejadors. Els promesos es veien molt de tard en tard, i com menys es parlaven, més creien que complien amb el precepte quaresmal.

Hom també té per pecat fer esquellots, perquè el soroll molesta Nostre Senyor i perquè és una mostra d’alegria i de broma que enutja Jesús. D’ací que molts vidus, per mica que puguin, esperin per casar-se aquest moment de l’any.

Hom havia considerat pecat tot allò que, per insignificant que fos, podia representar una expansió i un gaudi. Era rigorosament privat tot espectacle, llevat de la representació del drama sagrat de la Passió, que, com diem en la pàgina 580, en els seus orígens no era pas considerat com un espectacle, sinó com un acte de devoció i com una mena d’extensió de les funcions religioses. La gent anava a veure la Passió per plorar i per compungir-se. L’abstenció de tota expansió arribava fins al punt de creure pecat àdhuc el tocar música, i no cal dir que el ballar, que, només de pensar-hi, feia esborronar fins els més transigents i tolerants. Hom també tenia per pecat el cantar i el xiular.

En al·lusió a la privació absoluta de tot espectacle diu el refrany:

Els espectacles públics sembla que no es van introduir en la Quaresma fins a l’any 1801, en què fou obert el teatre a una companyia de funàmbuls. La innovació va cridar molt l’atenció, tant per la novetat del cas com per la singularitat de l’espectacle, poc conegut a casa nostra. És molt probable que arran d’aquells espectacles fos publicada l’auca popular dels funàmbuls, que encara servia per a jugar la mainada quan érem nois. Des d’aleshores foren permesos els exercicis gimnàstics, que no eren considerats com a teatre pecaminós, però havien d’ésser completament muts i sense música. El cas referit va despertar una gran afecció envers la gimnàstica, i, com que era espectacle quaresmal, el jovent, durant aquest període, es dedicà amb certa predilecció a fer tombarelles i altres exercicis semblants, que eren qualificats de fer les forces, com un entreteniment propi d’aquest moment de l’any.

Era tolerat el teatre de titelles, que, ja que no hi havia altre espectacle durant aquest període, adquiria una importància excepcional, car hi anaven moltes persones grans, amb l’excusa d’acompanyar els infants. A la primeria, sembla que fou veritablement teatre per a mainada, però amb el temps va evolucionar i, com en el teatre de ninots, del qual parlem en la pàgina 607, els titelles van representar tota mena d’obres del gran teatre, però amb certa preferència drames truculents i esgarrifosos i peces còmiques de caient murriesc i atrevit, no gaire ortodox ni moral i, per tant, renyit en tots sentits amb l’ambient propi de la Quaresma.

També els geperuts s’havien lliurat amb certa preferència al teatre de titelles, sobretot temps enllà. A Barcelona havia estat molt popular un teatret establert en un carreró que no passa, dit per la gent dels Geperuts, que encara es pot mig veure a la primera colzada del carrer del Paradís que dóna a la plaça de Sant Jaume.

Al peu de la porta dels vells teatres de titelles hi havia hagut una dona estranyament vestida, mig com una disfressa, amb una canya molt alta a la mà, que bé podia recordar una joglaressa o histriona. Feia propaganda de l’espectacle i cridava la mainada que passava. Era la que venia les entrades i donava els bitllets per a la rifa que tradicionalment hom feia entre els concurrents a les funcions de titelles. Generalment rifaven un tortell. Efectuaven el sorteig els mateixos ninots, enmig de gran gatzara. La rifa es feia a mitja funció, i era corrent que l’afortunat es mengés el tortell acte seguit. Hi havia teatres que a mitja funció donaven berenar, que constava d’un llonguet i xocolata, als espectadors infants. L’estranya dona de la porta tenia al seu càrrec el posar ordre en el gran guirigall que solia armar la mainada espectadora. Com a signe d’autoritat, se servia de la canya, amb la qual ventava cops al cap dels més cridaners.

La restricció referent a tocar la música en públic i a organitzar balls públics va durar fins al destronament de la reina Isabel, l’any 1869. El corrent de liberalisme que va portar aquell fet polític va deixar de tenir la música per pecat, i van organitzar-se balls en tot temps, sense recança.

El teatre no fou autoritzat fins al darrer terç del segle passat; però no eren permeses obres còmiques ni àdhuc alegres i festives, car desdeien del sentit de dolor que havia de regnar durant aquest període. Tanmateix, els teatres havien de restar tancats tots els divendres i des del Dissabte de Passió fins al Diumenge de Pasqua. Els diumenges que sortia alguna processó, tampoc no podien actuar, per tal que la gent hi pogués concórrer. Aquests dies no es permetien ni tan sols les funcions de titelles.

Avui, a l’església, es fa la imposició de la cendra als fidels, com a signe de purificació, pels mancaments comesos durant els dies tèrbols i boirosos de les Carnestoltes. Hom els aplica la cendra al front, per tal d’imposar-los del memento, homo, que li recorden que de la pols ve i que pols s’ha de tornar. Aquesta cerimònia litúrgica ha donat nom al dia d’avui.

La cendra enclou el sentit del dolor, de la humilitat i del sacrifici.

A Falset creuen que la cendra que hom imposa als fidels cria polls, i d’ací que la gent rebutgés deixar-se-la imposar.

La cendra procedia de la crema dels palmons beneïts el Diumenge de Rams de l’any anterior.

A mitjan segle XV, a la Seu de Barcelona repartien cendra beneïda als fidels. En la documentació de l’època figuren diverses partides de sis diners per comprar mig quartà de cendra de serments al gremi de blanquers i assaonadors, cendra destinada a ésser repartida al poble.

Els nostres avis creien que el qui en tota la vida menjava fins un mesuró de cendra no moria en pecat i anava al cel. Se’n menjava una mica avui i més la vigília de Nadal, de la del foc d’aquella nit.

A Barcelona, des de l’any 1819 va començar a organitzar-se la processó dita de la Bona Mort, a càrrec de la congregació del mateix nom. Sortia de l’església de la Mercè i anava a la de Santa Caterina. Més tard de l’any 1835, que aquella església fou destruïda, anava al Col·legi del Bisbe, situat a la Rambla dels Estudis; després anava a l’església de Santa Clara, abans d’haver-hi la comunitat de monges. Més endavant anava a l’oratori de Sant Felip Neri. Presidia la processó una imatge del Sant Crist. Els congregants anaven vestits amb vesta negra i alta cucurulla al cap. Duien els improperis de la Passió i una gran profusió d’ossos humans. D’ací que el poble l’anomenés la processó dels ossos. Un dels congregants portava un plat de cendra que contínuament assenyalava amb el dit. La congregació tractava de recordar al poble la idea crua i esgarrifosa de la mort, i de convidar-lo a la penitència redemptora i purificadora del pecat. La gent es congregava en munió per veure-la passar.

A Son del Pi sortia una comparsa formada per tres personatges: l’àngel de la Guarda, la mort i el dimoni. Aquest darrer feia molta fressa i la gent el temia perquè es posava per les cases, enfilant-se pels balcons i per les finestres.

Les esglésies que es proposaven organitzar alguna processó durant la Quaresma, penjaven el dia d’avui, part de fora de la façana, una gran bandera de color negre o morat, la qual venia a constituir com l’anunci de la processó que hom volia celebrar.

Algunes de les esglésies més importants: la Seu, Santa Maria del Mar, el Pi, la Concepció, Sants Just i Pastor, avui posaven part d’amunt de l’altar un vel, que el cobria durant tota la Quaresma. Recordava el vel del temple de Jerusalem, que es va esquinçar llavors de la crucifixió de Jesús. Als ulls populars, aquest vel tenia la forma d’un bacallà, i així l’anomenava la gent, i afegien que era un símbol de l’únic tall que podien menjar els pobres durant el període de penitència que avui s’iniciava.

A la Seu començaven els sermons de Quaresma. Hi acudia una gran gentada, per tal de sentir per primera vegada el predicador d’aquell any. Eren punt de reunió d’enamorats, i, tot escoltant les plàtiques piadoses, el jovent hi festejava. Aquests sermons eren qualificats de misteris i anunciats per un toc de campana especial. La gent en deia, en sentit recte i figurat:

Una corranda de l’època, ens diu també:

Des d’avui quedava privada la barreja dels dos sexes en totes les processons que es celebraven durant la Quaresma.

Vers el segon terç del segle passat hi hagué pessebristes que per la Quaresma feien calvaris: quadres per l’estil del pessebre, però amb escenes plàstiques de la Passió i de la darreria de la vida de Jesús. Els tenien exposats durant tota la Quaresma, i la gent els anava a visitar, un semblant del que per Nadal feia amb els pessebres. La concurrència mai no era, ni de bon tros, tan nombrosa, i les visites no es produïen en el pla de gatzara i d’alegria que caracteritzava el fet d’anar a veure pessebres, car el temps no s’hi adeia. Els calvaris donaven lloc a un ambient ple de severitat i austeritat i a una unció religiosa superior a la motivada pels pessebres. Però els calvaris van durar poc; no se’n feien gaires, i llur composició, escenografia i iconografia es desenvolupaven en un pla superior al que era general i comú en els pessebres. Els calvaris estan força estesos pels països del Nord, on la fredor del paisatge sembla que entoni més amb el drama punyent del Gòlgota que amb l’esperançador esdeveniment de Betlem.

Ara fa un segle, en moltes llars menestrales, en acabar el rosari cantaven els goigs del sant del dia, per tal que els ajudés i protegís. A la cambra on passaven el rosari hi havia un marc amb vidre, a tall de quadro, en el qual cada dia es posaven els goigs del sant del dia que presidia el rés, i així es constituïa en testimoni de l’acte de pietat que se li dedicava. Aquesta mena de litúrgia casolana va induir que fossin dictats i impresos goigs dedicats a molts sants que no gaudien de culte ni de devoció a casa nostra, i va propulsar el col·leccionisme de goigs, que els devots ordenaven segons les dates de celebració de la festa dels sants a qui cantaven, fet que vingué a constituir el detall més tingut en compte en els goigs. Des d’avui, al cant casolà dels goigs del sant del dia s’afegien les cobles de la Mare de Déu dels Dolors i, en algunes llars, les de la Passió.

Els qui havien comès un desfalc, si avui en feien manifestació pública, en restaven absolts, com també restaven alliberats de la responsabilitat jurídica, mentre en fessin esmena. Avui a la tarda, el culpable de tal sostracció havia d’anar davant de l’església de Sant Jaume, de la ciutat de Barcelona, asseure’s damunt dels graons del davant de la porta, donar-hi tres cops, tot estant assegut, i dir per tres vegades que no podia pagar allò que devia. Feta aquesta declaració, els que li acreditaven deutes havien de conformar-se amb cobrar de la bona manera que fos, sempre que el declarant procedís de bona fe. Aquest costum ha donat origen a la frase anar a donar els tres cops de cul a Sant Jaume, per a indicar que algú ha fet bancarrota o que no pot pagar els seus deutes.

El dia d’avui, les persones que es consideraven renyides o víctimes de greuge cercaven de reconciliar-se. Era corrent que fos l’agreujant o bé el que es tenia per més ofès el qui anés a trobar l’altre i li proposés la reconciliació. Hom sentia un càrrec de consciència si havia de començar el temps dels dejunis i de les austeritats materials i corporals amb recances morals i espirituals. Per grossa que fos l’ofensa rebuda, mai no era rebutjada la reconciliació, si una de les dues parts la demanava.

Antigament, segons conta la veu popular, el qui havia fet un delicte petit en podia restar perdonat si el dia d’avui en feia penitència pública. Els qui havien malparlat o bescantat algú, sense que se n’haguessin derivat conseqüències, en l’estaven perdonats si concorrien a la processó amb la cara descoberta i anaven plorant durant tot el seu curs. Els qui havien fet algun robatori de poca importància podien absoldre-se’n si anaven a la processó a peu descalç, o de genollons, si allò robat era una mica important.

Antigament també, els qui havien comès algun pecat i volien penedir-se’n sortien pel carrer amb la cara coberta de cendra. Seien damunt de cendra i menjaven pa pastat amb cendra.

Les persones de sa casa que no anaven a enterrar la sardina, tornant de la processó es reunien en tertúlies i organitzaven la primera sessió d’ombres xineses de la temporada. Era obligat representar la comèdia Lances del Carnaval. Aquell dels presents que es tenia per més apte feia com un sermó moral, en el qual reprovava els excessos i llibertats de les Carnestoltes. Parlem en detall d’aquest tipus de teatre casolà en la pàgina 613 i següents.

A Mallorca, avui amaguen els jocs de naips, i puix que hom creu que durant la Quaresma els naips es tornen dimonis i endimonien el que hi juga, ja no tornen a sortir fins per Pasqua.

En canvi, al continent era temps típic de jugar-hi per passar les vesprades que no convidaven a sortir. Circulaven amb més abundor que la resta de l’any venedors de jocs de cartes, que hom qualificava humorísticament de busca-raons, puix que solien ésser origen de disputes i baralles. Anunciaven llur pas amb el crit tradicional de: «Un busca-raons, dos quartos». La veu popular explica que hi ha jocs de naips fets a l’infern, que és l’única indústria que s’hi exerceix i que hi ocupen els condemnats de més bona conducta. El dimoni té interès a difondre els naips perquè són esca de perdició i de pecat i li porten molt de negoci. Les cartes obrades a l’infern es coneixen perquè el color vermell és molt més intens i fort que de costum.

Igualment hom creu que si avui s’escombra la casa ben neta, durant tot l’any no surten formigues ni es fan teranyines, i que cada cop d’escombra val per tres, i així hom pot tenir la casa neta amb menys esforç.

La pagesia té la creença que avui és el dia més bo de l’any per a sembrar les patates. Creixen ràpidament, no es podreixen, i donen molt més fruit i molt saborós. La sembra d’aquesta jornada és qualificada de fer cendra.

Pel Montserrat creuen que perquè les figueres no siguin borrascoses cal plantar-les precisament el dia d’avui. Si es fa al matí, ja faran figues l’any vinent; si al migdia, als dos anys; si a la tarda, als tres, i si a hora fosca, als quatre. També hi ha qui creu que, si es planten després de migdia, creixen amb les branques cap per avall.

A Andorra i les altres poblacions on subsistia la Consòrcia, avui celebraven una missa en sufragi de les ànimes dels germans morts durant l’any. Al migdia feien un dinar col·lectiu, que marcava el final de l’actuació de la confraria durant aquella anyada.

A la vila d’Amer celebraven una fira molt important, concorreguda per gent de tota la rodalia. Era costum ballar tres sardanes. Per respecte a la circumstància d’ésser el primer dia de Quaresma, només les ballaven homes sols. Els ballaires, pagesos tots, portaven el típic bastó, i per tal de no perdre’l ballant i que no se’ls barregés amb els dels altres si el deixaven a terra, se’l posaven dret, pla damunt de l’esquena, per sota del gec, de manera que els sobresortia un bon tros amunt del cap.

Hom creu que dins la Quaresma les bruixes augmenten llur força com a tals, que multipliquen llurs facultats bruixesques, i que és, per tant, el temps de l’any que són més perilloses i quan fan més mal.

A Altea, els infants fan festa d’anar a l’escola, i fan al mestre un present, que rep el qualificatiu de «punt». Els nois juguen a la plaça, dirigits i vigilats pel mestre.

Hom creu que durant la Quaresma no esclata cap flor perquè desdiria del compungiment i de la penitència propis d’aquest període. Només n’és una excepció la violeta, la qual, però, per associar-se al dol de l’home es vesteix de morat, color que, antigament, havia representat el dol. Passada la Quaresma, no esclata cap més violeta; d’ací que la gent associï aquesta flor amb el moment de l’any que ens ocupa i digui:

Hom creu que les violetes són el premi que Jesús envia als bons cristians. Per això no se’n sent l’olor fins que hom s’ha confessat, i deixen de fer-ne passada la Quaresma.

Així que ha passat Pasqua, esclata tot un bé de Déu de flors, per tal d’associar-se a la joia i al goig de la resurrecció de Nostre Senyor.

La Quaresma té un petit refranyer: