10

No crec que arribés a perdre del tot la consciència. O potser sí, no ho sé; potser les forces em van abandonar uns segons i vaig cedir al terrible pes de les parpelles. Sam Spade lluitant per recuperar la consciència després d’haver estat drogat per aquells que corren darrere del falcó maltès. Tot ho recordo confús i vaporós, com la perfecta sublimació de tot un dia amb el cervell emboirinat. Però en cap moment no vaig tenir la sensació de deixar de pensar en el que m’estava passant. Amb aquell deliri semblant a la borratxera del dia anterior, recordo que em va preocupar la possibilitat de fer tard a la meva cita amb la Marta. O tal vegada només era que la intensitat del moment viscut havia trencat les barreres del somni. Realitat i ficció diluint-se al meu cap. El cadàver de Joe Gillis flotant a la piscina de Norma Desmond o Eddie Felson guanyant la darrera partida contra el Gordo de Minnesota. Pel·lícules de perdedors amb un punt de glòria que el guionista de la meva història m’havia negat.

En qualsevol cas, vaig saber que estava ben fotut i que l’angèlica Verònica Sisó me l’havia tornat a jugar. Drogat i amb una cama trencada, el meu futur immediat escapava del meu control. També recordo haver experimentat una ambigua sensació de vergonya. Venint del meu passat predelinqüent, com era possible que m’haguessin enganyat d’una manera tan estúpida, tan humiliant? Els últims dies m’havia deixat enredar tres cops per la mateixa bruixa… L’home és l’únic animal que entropessa una vegada i una altra amb la mateixa pedra fins a desgastar-la. Segurament en algun moment de la meva joventut vaig fer un salt cap al costat de l’ordre i la legalitat i aquesta decisió m’havia inhabilitat definitivament per viure al marge de la llei. El meu destí no eren els hiverns a les platges del Carib i un compte corrent a les illes Caiman, sinó una suada nòmina a fi de mes, pagar impostos civilitzadament i un vot inútil cada quatre anys.

Quan vaig notar que algú em grapejava, vaig haver de fer un esforç titànic per aconseguir obrir les parpelles. No sé si havia passat un minut o una vida. Tot tenia una consistència evanescent al meu voltant. Algú em regirava les butxaques dels pantalons. Em va costar un esforç terrible que les pupil·les enfoquessin una imatge i vaig tenir l’ensurt de pensar que tot s’havia acabat. Davant dels meus ulls un drac que treia foc per la boca em mirava amenaçadorament.

—Hòstia, Premi Nobel, quina pinta! No sembla que hagis tingut un bon dia. Una ferida ben lletja! —va exclamar-se una veu vagament familiar, sens dubte el quart soci. L’escorcoll de les butxaques era conscienciós—. Comprèn que no te’l puc deixar… —seguia la veu mentre el seu propietari em colpejava les galtes perquè no caigués de nou en les profunditats del son. No vaig entendre que parlava del meu mòbil fins que el va moure davant dels meus ulls. En aquell precís moment va començar a sonar. Fent un esforç sobrehumà, vaig fer el gest d’intentar retenir-lo, però les mans em responien amb lentitud i amb una debilitat de moribund—. Et truca una tal Àngela, Premi Nobel; espero que no sigui res important… —Amb aquell aparell se n’anava l’únic contacte que encara m’unia a la meva exesposa—. Si no t’importa, m’enduré el teu mòbil i el del teu amic, però no patiu, quan estiguem prou lluny trucarem perquè algú vingui a recollir-vos.

—Saps… per què et dè…iem «el Rus»? —vaig balbotejar, perquè les paraules se m’enganxaven no sé si a la boca o al cervell. Potser delirava.

—Calla, Premi Nobel! Descansa! —Com si intuís una amenaça, va deixar escapar una de les seves riallades—. Amb què collons surts, tu, ara? Tothom sap que el padrí havia estat un comunista convençut…

—No… el vell… no hi tenia res a veure… era la pis…tola.

—La pistola? De quina merda de pistola parles?

—La To…Tokarev, ja ho saps.

Més que veure, vaig intuir la ràbia en els ulls d’aquell que en algun moment del passat havia estat el meu amic.

—Tot…hom ho va saber —vaig mentir—. Ho vaig dir als nois… A la Vero… A tots… Havien de saber… que la Tokarev és una… pistola especial… per a covards.

Estirat a terra, amb el rostre ple de sorra i fulles seques d’heura, vaig sentir una petita fiblada a la cama ferida. Algú m’havia clavat una puntada de peu. Una estranya ardor començava a pujar-me per les cuixes i l’esquena, tot jo començava a despertar-me i el que m’esperava no semblava precisament una festa divertida. Juntament amb les primeres punxades a la cama, vaig sentir el motor que s’acostava. Era un ronc desganat, lent, quasi avorrit, que va aturar-se tot just al davant, a menys de mig metre del meu rostre. El primer que vaig veure van ser les rodes sense embellidors. Després, el color de la carrosseria, d’un vermell desmaiat. I per fi vaig comprendre des d’on m’estava plovent. Finalment, el quart soci era en realitat una parella. O tots plegats eren un trio. O aneu a saber. No vaig poder evitar un somriure que se’m va esguerrar amb la primera estrebada de dolor. Recordo haver pensat que finalment la carrera de farmàcia li havia servit per a alguna cosa: potser per decidir la mena de narcòtic que havia d’injectar a l’ampolla de cava, o potser fins i tot per fer que la mort del diputat semblés un simple atac de cor. Qui ho hauria dit, de la mosqueta morta? L’amant d’un diputat i d’un mort de gana. Tot un exemple democràtic.

Un rostre borrós es va acostar fins a mi i vaig notar que unes mans que volien ser delicades em palpejaven al voltant de la ferida. Vaig haver de fer esforços per evitar un crit.

—Té, empassa’t això. Et servirà per aguantar el dolor —va dir la imatge borrosa mentre em posava una pastilla a la boca que em vaig empassar com un pacient obedient—. La ferida és neta. No hi ha hemorràgia.

—Em de…deixareu aquí tirat? —vaig aconseguir preguntar.

—Per què no? És un lloc agradable. I ja no toca el sol directe. Podràs aguantar bé fins que enviem algú a rescatar-te.

—A més, els negres aguanteu bé la calor —va dir des de darrere una veu d’home que va acabar en una riallada que a poc a poc es va anar allunyant.

Quan vaig sentir que les dues portes del cotxe es tancaven i que els roncs desganats del motor començaven a sonar, vaig sentir-me l’ésser més desgraciat de l’univers. Un nyap d’home que no tenia forces ni per aixecar-se, l’estora bruta on es netegen totes les sabates, una deixalla podrida i pestilent, l’últim vòmit de la borratxera… Si la mare em veiés… També una moto arrencava. Les rodes del cotxe van començar a girar i van aixecar un núvol de pols que va colgar-me com un llençol que s’estén sobre els mobles d’una casa que s’abandona.

Curiosament, els estossecs van tenir la virtut de fer-me reaccionar i la sang em va tornar a circular pel cervell. Vaig intentar incorporar el tors i una completa sensació de mareig em va enviar a la humiliació del decúbit dorsal. Al segon intent vaig aconseguir que el cos descansés sobre el colze esquerre. Al tercer, el món va deambular uns moments al meu voltant abans de trobar el lloc adequat per encaixar. Una proesa. Amb retard, però la meva consciència va arribar a temps de veure l’Opel Corsa allunyar-se a poc a poc pel camí de sorra i deixant al darrere aquella boira polsegosa que els últims raigs de sol dauraven com una pluja d’or que a poc a poc s’esvaïa.

Semblava un bon final per a aquella història. Una cloenda feliç per a alguns i amarga per a tota la resta. La vida mateixa. Apostes al negre i perds. Resignació. Una manera elegant de perdre una fortuna. Ni crits, ni exhibicions de dolor ni escenes dramàtiques. Calma, molta calma. Ets un perdedor elegant.

Tot hauria acabat amb una simple decepció, una més, si la vida s’hagués molestat a ensenyar-me a ser una bona persona. Però el cap em volia esclatar, la cama em cremava i la ràbia em retorcia l’estómac. A qui li agrada representar el paper d’idiota de la pel·lícula?

Vaig necessitar només un segon per comprendre la jugada. Si el negre perd i el blanc és el rival, o deixes de jugar o apostes per la banca.

Em vaig posar un bocí de fusta a la boca i vaig mossegar-lo fins que les dents hi van quedar encastades. Acompanyant amb les dues mans la cama fracturada, aguantant amb prou feines les fiblades i netejant de tant en tant les llagrimotes que m’enterbolien la mirada, vaig anar arrossegant-me fins a l’escala de la glorieta. A poc a poc, esbufegant, lluitant per no perdre la concentració, evitant cap moviment sobtat i deixant que la còlera em transpirés per tots els porus. Vaig ascendir amb una lentitud tectònica els graons. Un… pausa… dos… descans… tres… Vaig reptar de manera maldestra fins a la taula de pedra, on Torredelplà havia deixat caure el cap de cop. El policia dormia amb un posat beatífic, però la ferida oberta a la cella dreta encara li rajava amb un filet granat. Enormes gotes es precipitaven daltabaix de la taula. Un exèrcit de mosques (malparides!) s’abocaven a la sang com a la mel. O la merda. El vaig sacsejar amb totes les meves forces, però la meva energia era més aviat escassa i el son del sotsinspector era el més semblant a la mort. El folre d’una de les butxaques dels pantalons quedava a la vista. Com era de preveure, el Carbó Rus hi havia buscat i trobat el mòbil. Però havia acabat l’escorcoll massa aviat. Efectivament, de l’altra butxaca vaig rescatar el telèfon vermell, el dels assumptes personals. Finalment serviria per a alguna cosa. Podria reclamar una ambulància. Podria anul·lar la meva cita de la nit.

Vaig abandonar-me a terra per intentar recuperar l’alè. Vaig sentir la temptació d’admirar aquell crepuscle de postal, tremolós, vermellenc, a joc amb el degoteig de sang que estava formant un toll al meu costat. Les fulles d’heura es movien com banderes d’una batalla que arribava al final. En bona hora volia refrescar! La pel·lícula havia arribat al final i els espectadors començaven a abandonar les butaques. I jo allí, estès en aquell mirador que algú havia ideat per a la meditació i el plaer i que havia esdevingut un monument a la deslleialtat, llegint uns crèdits absurds i amargs, parsimoniosos, que deixaven el regust dels films mal acabats.

Quan em vaig sentir amb prou forces, vaig emprendre la proesa de treure’m la cartera i hi vaig buscar una targeta que sabia que tenia guardada. La vaig trobar en el compartiment dels papers que s’acaben llançant. El més difícil va ser mantenir neta la mirada per poder marcar els números al telèfon mòbil. Tot seguit vaig fer tres inspiracions profundes, fins a tenir clar que no em tremolaria la veu. Van sonar quatre tons molt més llargs i espaiats del normal.

—Dorian’s?

Una brisa refrescant va travessar les gelosies i va deixar-me als llavis un oreig de sal marina.

—Sí —va respondre una veu seca, poc hospitalària.

La cama s’havia despertat paral·lelament als meus sentits. L’efecte miraculós de les pastilles s’esvaïa i els escorpins del dolor començaven a mossegar amb ràbia. Una agror més forta que qualsevol patiment em pujava pels nervis coccigeals i em recorria tots els sensors de la medul·la espinal fins a morir a la boca. Hauria volgut escopir aquella mala bava, aquell verí que em podria el paladar, la sang i la consciència, però ni els morts de set al desert no tenen la boca més seca.

—Augusto, l’expert en protocol? —El silenci va sonar a afirmació a l’altre costat de la línia—. Sóc el Marc Tramós, se’n recorda?

—Sempre me’n recordo, dels deutes pendents…

—Sé… que el termini no s’acaba fins demà diumenge, però prefereixo enllestir el negoci avui mateix.

—Doneu-me els diners i no aniré a furgar al ficus del replà de l’escala de casa vostra. Em sembla just que tothom hi guanyi alguna cosa…

—Com ara la Virgínia Ponset, el diputat Bernal, el Xavier Castanesa o l’inspector d’hisenda? —vaig intentar empassar-me la saliva, però no vaig trobar res per engolir.

—Personatges secundaris i prescindibles que no arriben a entendre mai el veritable argument de la pel·lícula que estan representant.

Vaig dedicar un segon a pair la simplicitat d’aquell projecte vital i l’absoluta fredor d’aquella veu. Devia ser magnífic no sentir-se afectat pel dolor dels altres i saber-se absolut protagonista del que passa al món.

—Puta pasta! —vaig resumir en dues paraules—. Els seus diners viatgen en un Opel Corsa vermell i els porten dues dones. Els segueix un pinxo amb una moto molt cara. Si no vaig errat, van camí d’un hotel de Canillo, a Andorra. M’estalvio dedicar-li sort.

Durant un parell de segons, la línia va omplir-se d’un riure amable, suau, elegant.

—Sort? No us molesteu, amic Tramós. La sort només és una excusa per a perdedors.