4
—M’he passat mitja vida esperant la meva esposa i ara, quan finalment em deixa en pau, em toca també esperar la meva banquera.
La veu del diputat volia que sonés a broma, però un deix de mal humor la va elevar a la categoria de retret, quasi d’amenaça. En qualsevol cas, no va aconseguir dibuixar ni un somriure lleu en el rostre de la dona. Belén De Vries, amb faldilla i jaqueta d’Armani, sabates negres de taló molt alt i carregada amb una bossa d’esport de color beix, va creuar l’immens despatx de la mansió dels Bernal per anar a ocupar l’única butaca buida. A la seva esquerra, el promotor Xavier Castanesa escalfava amb la mà dreta una copa de calvados; a la dreta, el diputat Àngel Bernal Aiguadé mossegava la punta de la branca de les seves ulleres de llegir mentre observava amb un somriure a la boca els moviments de la nouvinguda. La dona va dipositar la bossa amb molta cura damunt de la catifa, enmig de tots tres, i, com alliberada d’una càrrega fatigosa, es va deixar caure a la butaca amb menys refinament del que l’artifici de la seva roba proclamava.
—Vejam, amics. Aquesta bossa conté el que jo penso? —es va interessar el diputat sense deixar de somriure.
Com a única resposta, la Belén es va incorporar prou a la butaca per arribar amb les mans a la bossa i obrir la cremallera. Una pila de feixos de bitllets de cent i dos-cents euros va quedar a la vista de tots tres, que durant uns segons van romandre en silenci, amb la mirada captivada pel color del diner.
—Puta pasta! —es va exclamar el promotor immobiliari.
—Vols tancar això? —va ordenar el diputat.
La dona el va mirar des d’un somriure superior.
—Per què? Els diners són un motiu de vergonya per a tu, Àngel?
—Estimada, tanta pasta junta sobrepassa el meu llindar del pudor. El tacte dels bitllets desperta una sensualitat obscena, immoral… Quan els diners només són números en una pantalla, qualsevol pot robar sense que els escrúpols se’l mengin. Però els bitllets tenen forma i color, desprenen olor i han passat per moltes mans que se n’han desprès a desgrat… S’ha de tenir un cor de pedra per no sentir al damunt el pes de tantes decepcions.
—Qui m’havia de dir que m’havia associat amb un polític melindrós? —va objectar el promotor amb prou feines aguantant que un riure de felicitat no li escapés de la boca—. Jo no em cansaria mai de mirar-los.
Tot i que l’aire condicionat funcionava a una temperatura exageradament baixa, tots tres tenien el front emperlat de suor. Xavier Castanesa va enfonsar les dues mans entre els feixos de bitllets i va aixecar-les de cop com si jugués amb la sorra d’una platja. Unes bandes de paper que subjectaven uns quants feixos es van trencar i un munt de bitllets va acabar escampat per damunt de la catifa.
—Apa, Xavier, ni t’imagines el temps que m’ha costat comptar-lo i empaquetar-lo. No tens edat de posar-te a jugar com la canalla.
La reprimenda havia estat amable, quasi dolça, però el constructor es va agenollar de seguida i es va afanyar a recollir un per un els bitllets escampats mentre els altres dos el miraven divertits. Acabada l’operació, i un cop el Xavier havia retornat a la seva butaca, el diputat va sorprendre els seus socis amb una veu que havia perdut qualsevol matís de bon humor:
—En qualsevol cas, Belén, no hauries d’haver portat aquesta bossa a casa meva. Sí, ja sé que em vau avisar la setmana passada i que cal que trobem una solució definitiva… Però us imagineu què li podria passar a la meva carrera política si es destapés aquesta història? I si la policia o la premsa arriben fins a un de nosaltres, els altres acabarem caient. Per tant, no em sembla una gran idea anar passejant milions d’euros Diagonal amunt i avall.
Mentre se servia un got d’aigua amb gel de la taula plena de begudes situada entre el constructor i ella, Belén De Vries va arrufar el nas, convençuda que el destí del constructor o el d’ella mateixa al diputat li importaven una merda. El tenia per un egoista que arribat el cas no dubtaria de vendre els seus socis per la mera esperança de salvar el cul. Però tenia poder, informació i contactes. Era un mal necessari.
—Tots correm molts riscos, Àngel —va fer ella amb posat de paciència infinita—. Si he portat els calés fins aquí és perquè ja no podia mantenir-los amagats més temps a l’oficina de la sucursal.
La banquera havia estat la primera dona a dirigir una sucursal de la Caixa del Barcelonès amb només vint-i-quatre anys, ara feia ja més de dues dècades. El seu futur, que tothom havia qualificat de molt prometedor, s’havia anat difuminant de mica en mica, a mesura que altres companys de promoció i després de més joves, sempre mascles, s’enfilaven per l’escalafó de l’empresa i ocupaven llocs de més responsabilitat i amb remuneracions milionàries. Per augmentar el seu grau de frustració, la vida se li havia torçat amb un divorci inesperat, però ni tan sols amarg. En la tómbola de la separació, a ella li havien tocat dues filles que havia anat pujant a còpia d’esforç i no poques renúncies. Ara tenien vint i divuit anys i no li donaven ni l’alegria d’anar-se’n de casa. Abanderades de les reivindicacions més incendiàries que sortien de les facultats de dret i d’història, respectivament, amb prou feines aprovaven cap assignatura, però duien roba de marca i no es perdien mai la temporada d’esquí. Tampoc no havia estat capaç de trobar algú, home o dona, que li permetés descansar de la pesada càrrega de ser una mare divorciada i amb responsabilitats laborals. La Belén estava convençuda que la vida li havia girat l’esquena feia molt de temps. Però ella no volia girar l’esquena a la vida.
—Per què no? —va objectar el diputat—. Allò és un banc i tu n’ets la directora. Qui es pot sorprendre de trobar diners en una oficina d’una caixa d’estalvis? No se m’acut una manera millor d’amagar diners.
La dona va acabar-se l’aigua d’un glop i després es va quedar mirant el rostre del polític amb posat de no merèixer tanta incomprensió. Quins cretins perdien una estona de diumenge per anar a votar aquell paio? I encara pitjor: qui es podia considerar representat per un individu que només mirava pel seu benefici? De fet, la dona hauria de fer un considerable esforç de memòria per recordar les darreres eleccions en què havia votat.
—Avui és 8 de juliol i d’aquí a vint dies començaré les meves esperades i ben guanyades vacances. Llavors l’interventor de la sucursal, el meu segon, ocuparà provisionalment el meu humil despatx i no m’agradaria que obrís un armari i li caiguessin al damunt més de dotze milions d’euros que no consten enlloc i que ningú de la sucursal no sap d’on han sortit.
—Certament seria un contratemps —va opinar Xavier Castanesa.
—Això, sense comptar el risc que algun dia entressin a robar uns espanyaportes autèntics i es trobessin aquest pastís inesperat al meu despatx. Seria poc probable que anessin a buscar diners a aquell armari, cert, però no deixa de ser una possibilitat. També podrien passar altres coses. Com ara que tingués una inspecció interna per sorpresa. O que es produís qualsevol incident inesperat…
—Quina mena d’incidents inesperats es produeixen en una oficina bancària? —va insistir el diputat.
—No ho sé. Per això són inesperats. —En la veu de la Belén hi havia ressentiment, no suportava que el polític qüestionés l’autoritat de la seva opinió—. Imagina’t que es declarés un incendi a la sucursal. Enviarien un expert a fer una revisió molt acurada del contingut de l’oficina i tants calés no passarien desapercebuts, cremats o no.
—No vull ni imaginar-me una foguera amb el fruit del nostre esforç —va opinar el Xavier.
—Qualsevol diria que cada dia vas a picar pedra —va dir Àngel Bernal sense apartar la mirada dels ulls de la banquera. Ell l’havia triada convençut que la seva delicada situació financera la faria una sòcia dòcil i agraïda, fàcil de dominar. A l’hora de la veritat, havia resultat una dona de caràcter i perillosament intel·ligent—. De tota manera no cal que en facis gaire cas. Tot això és molt improbable.
—Segur, però no podem descartar que m’agafi una malaltia sobtada o que tingui un accident que m’impedeixi anar al banc durant unes setmanes… En fi, per pura seguretat havíem de treure els diners d’aquella oficina…
—Bé, és evident que alguna cosa n’hem de fer —va intervenir Xavier Castanesa—. Ja sabeu que tinc un inspector d’hisenda disposat a fer-se l’heroi i a tocar-me els ous. S’ensuma alguna cosa estranya, però jo crec que encara no n’ha tret l’aigua clara. Si es dedica prou temps a remenar els nostres comptes, suposo que acabarà trobant el fil que ha d’estirar i anirà a parar als nostres diners.
—Em sembla raonable —va dir ella— que una part dels diners que ingressem vagi directament als comptes d’Andorra. Al capdavall, hauran de passar uns anys abans que els delictes hagin prescrit. Millor no tocar aquells diners. Però aquests d’aquí són diners negres que ningú no sap que existeixen. Ens costarà molt blanquejar-los amb l’activitat econòmica tan aturada. Potser ara fóra un bon moment per repartir-nos aquesta xavalla.
El diputat es va incorporar a la butaca i va parlar amb una agressivitat que va sorprendre els seus convidats:
—Repartir la pasta ara? No diguis rucades! I amb quins diners afrontaríem els pagaments que encara tenim pendents? Ara és el millor moment per tenir diner líquid disponible. En aquests moments de crisi, tenir calé per comprar és la millor manera de fer una autèntica fortuna.
—Sí, però és veritat que la nostra capacitat de blanquejar els diners és limitada —va opinar el promotor—. Hem generat molt més negre del que som capaços de blanquejar. Alguna solució hi hem de trobar.
—Collons, per això tenim una banquera a l’equip! —es va indignar el polític—. Per l’inspector no cal que t’amoïnis, que jo te’l trauré del damunt. A més, tu t’has cansat de repetir-nos que darrerament la immobiliària té l’activitat pràcticament aturada, per tant no generarem gaires nous ingressos. Durant tres o quatre anys el problema del diner negre s’estabilitzarà i a poc a poc ens anirà desapareixent. Qualsevol dia algun govern tindrà problemes de finançament i decidirà legalitzar a baix preu els diners amagats. Perquè el nostre problema també és el seu. Només ens cal tenir una mica de paciència i confiar en la contrastada inèpcia dels nostres representants públics. Creieu-me: paraula de diputat!
—Si això ho diu un polític, què en pensarà un d’aquells aturats de cinquanta anys que ja saben que mai més trobaran una feina decent?
La banquera havia parlat reptant el diputat amb la mirada, potser intentant aclarir les sospites que sempre li havia suscitat el seu soci.
—Que els donin pel cul! El que hem de fer nosaltres és decidir què fem amb tot aquest munt de bitllets —va opinar el promotor immobiliari enterrant de nou les mans a la bossa i traient-les carregades de feixos de bitllets però mirant de no fer-ne caure cap—. La gent civilitzada porta tots els seus diners discretament a paradisos fiscals i no els té amagats sota la rajola. És cert que és preferible tenir-los a mà i que ens ha anat bé poder disposar-ne per fer algunes operacions urgents, però tu mateix has dit que ara el mercat està aturat i que és difícil que ens calgui utilitzar-los. Segueixo pensant que és un bon moment per repartir-los.
Àngel Bernal va arrufar el nas. Va posar-se la mà al front per escenificar l’acte de reflexionar. O potser per amagar l’emprenyament.
—Bé. Durant uns dies guardaré els diners aquí amagats. Calculo que cap a dimarts o dimecres de la setmana vinent podré anar a contractar una caixa de seguretat en algun banc. De moment serà el més segur. Esperarem fins a finals d’estiu a veure com van les coses a la promotora i després decidim alguna cosa.
Quan la porta del despatx es va obrir, el promotor immobiliari encara tenia les mans carregades de feixos de bitllets. En veure la mirada divertida que la Verònica li estava dedicant des del llindar, l’home va deixar caure els diners dins de la bossa i es va tornar a asseure sense obrir la boca.
—Perdó, senyor —va dir la noia—. Li recordo que d’aquí a cinc minuts ha d’atendre una entrevista per a Catalunya Ràdio.
—Gràcies, Verònica. Hem acabat la reunió i els convidats ja se n’anaven —i els va dedicar una mirada que quasi era una empenta—. Els meus votants em reclamen, estimats.
Tots tres es van aixecar a la vegada. Com si hagués de separar-se d’un amic de l’ànima, Xavier Castanesa va caminar cap a la porta sense poder desviar la mirada de la bossa dels diners. Mentre el diputat la tancava i la guardava en un dels arxivadors de darrere de la seva taula, els seus socis es van acomiadar i van abandonar la sala precedits per la secretària, que els va conduir fins a la sortida.
Abans que cadascun pugés al seu cotxe i se n’anés, la banquera va acostar-se a la finestra del Lamborghini del promotor i li va parlar amb un to de veu que evitava la prudència:
—Això no m’agrada gens, Xavier. No has tingut la sensació que l’Àngel pensa jugar-nos-la?
El jove se la va mirar amb uns ulls estranyats.
—No s’hi atrevirà. Recorda que és un polític i viu de la imatge pública. Hi té massa a perdre.
—És un cabró sense entranyes. El vencen l’avarícia i l’ànsia de poder. Creu-me, els nostres diners no hi estan segurs. Em sembla que n’hem de parlar, Xavier. Segueix-me. Vine a casa meva, serà només una estona.
La dona va conduir de tornada al centre metropolità seguida del Lamborghini escarlata de Xavier Castanesa. Abans d’arribar a l’avinguda Diagonal, a Belén De Vries li va sonar el telèfon i es va aturar en una zona blava per contestar. Era la seva filla Andrea, la gran, que li trucava des de Praga, on havia anat a passar quinze dies de vacances amb un nòvio malcarat i sense ofici ni estudis dotze anys més gran. Encara no havien passat una setmana de viatge que ja havien exhaurit el pressupost i cobert el límit de la Visa. L’Andrea reclamava amb urgència una transferència de diners al seu compte corrent. Abans de penjar, la Belén només va pensar que no havia estat mai a Praga. No entenia que les seves dues filles fossin dos forats negres amb capacitat per empassar-se sense cap remordiment tots els seus estalvis, la integritat del seu sou i també les seves energies. Perquè elles no se sentien obligades a organitzar-se una existència autònoma, com ella havia fet a la seva edat o després del divorci. Ben al contrari, les noies trobaven ben normal xuclar-li la sang com dues sangoneres i ella se sentia incapaç de retirar-los aquest dret. Ni tan sols sentien el deure d’aprovar alguna de les assignatures que se suposava que cursaven a la universitat. Tenir una fortuna en comptes corrents a bancs d’Andorra i no poder tocar-la fins al cap d’uns quants anys li semblava una burla del destí, una broma de mal gust.
Va conduir embruixada per la música de Bach que li sonava al reproductor de l’Audi, però quan va parar el motor a la seva plaça de pàrquing de l’edifici del carrer València, que tot just havia acabat de pagar, es va quedar immobilitzada, gaudint per uns instants del silenci. Sabia que el Xavier la devia esperar al portal de l’edifici, amb el dit traient fum del botó de l’intèrfon. Però no li importava fer-lo esperar. Tenia assumptes importants en què pensar. Àngel Bernal tenia la intenció de jugar-l’hi, ho havia llegit als seus ulls. Recordava les seves pròpies paraules a la reunió d’una hora abans, quan ella especulava amb la possibilitat que haguessin robat a la seva oficina. Per què no se li havia acudit abans, aquell pla? Només li hauria calgut contractar un equip discret de pinxos, facilitar-los un atracament incruent i de pocs diners, que no aixequés gran rebombori al banc, i aprofitar l’avinentesa per quedar-se ella els calés negres de la promotora. Així de senzill, ràpid i net. Els seus problemes econòmics quedaven solucionats per sempre més. El diputat hauria sospitat de tot plegat, per descomptat, però no n’hauria tingut cap prova concloent. Hauria estat disposada fins i tot a repartir els calés amb el Xavier. Sentia una certa debilitat per aquell jove. Si tots dos haguessin tingut la prudència d’esperar un parell d’anys a mudar-se de ciutat i començar a gastar els diners, ningú no hauria arribat a sospitar ni a assabentar-se’n. En canvi, ara havia estat prou idiota per posar la pasta en mans d’un altre. Havia deixat passar una gran oportunitat. Ara era el diputat qui tenia els calés. Per tant, era ell qui podia empescar-se una jugada com aquella que els deixés, a ella i a Xavier Castanesa, sense un ral, després de tant d’esforç.
Una idea va començar a rondar-li pel cap. Encara estava a temps de fer-la realitat. Potser fins i tot la nova situació li proporcionava una coartada davant dels seus socis. I si ara ella forçava el robatori dels diners a la casa del diputat? Ningú no sospitaria. Al capdavall, abans els havia tingut sota la seva tutela, havia disposat d’una ocasió molt més clara per fer-los desaparèixer. Sabia que la bossa amb la pasta estaria al despatx del diputat de la mansió de Pedralbes fins dimarts. Sabia que dilluns el diputat i la seva dona tenien un compromís a Igualada que els ocuparia pràcticament tot el dia. El matrimoni que cuidava la mansió no significava un gran problema: eren dues persones grans, podien ser intimidades fàcilment. La secretària i el guardaespatlles del diputat segurament desapareixerien, si no hi eren els amos durant tot el dia; potser fins i tot els acompanyaven en aquella visita. A més, ella coneixia la gent adequada.
La llum del pàrquing es va apagar de cop. Per què Àngel Bernal tenia tant interès a no repartir encara els diners? No podia permetre que aquell individu repulsiu actués d’amagat dels seus interessos. Havia treballat molt i arriscat encara més per arribar fins allà.
Va agafar el telèfon mòbil i va buscar a l’agenda fins que va trobar el número adequat:
—Augusto? Mira, tinc una feina per a tu que estic segura que et pot interessar… Quant? Creu-me, no en tindràs cap queixa: el deu per cent de molta pasta.