3

Eudald Martín-Cortina va ajustar el retrovisor del seu Renault i per un moment s’hi va veure reflectit amb les ulleres de sol i una cigarreta fumejant a la boca. Ell no havia fumat mai, però aquell detall esqueia al personatge. Li atorgava el toc enigmàtic d’un espia sagaç i amenaçador, de tornada de les aventures més arriscades. Talment tret d’una d’aquelles pel·lícules velles que ja no mirava mai. O d’una de les novelles que li havien entretingut tantes nits d’hivern. S’hi va agradar. I això era tota una novetat en aquell moment, als seus cinquanta-tres anys. Si pogués tornar al principi de la vintena i es trobés davant la possibilitat d’encarar un altre futur, de segur que no triaria una carrera de dret i unes oposicions a l’Agència Tributària. Per molt que familiars i amics haguessin celebrat i aplaudit aquella elecció, i que fins i tot semblessin orgullosos de tenir algú proper entès en lleis i en els secrets més recòndits de la hisenda pública, el temps li havia acabat confirmant l’error fatal d’aquella elecció. I no perquè el camí triat li hagués traçat una vida plena d’obstacles i maldecaps, sinó més aviat per tot el contrari. La calma d’una vida ordenada i fàcil havia acabat esdevenint una bola anguniosa que li alentia les digestions, el despertava suat moltes nits fredes i sovint el paralitzava en qualsevol situació, com si de sobte la seva consciència li hagués saltat del cervell per viure uns segons de llibertat, al marge de l’esclavitud d’aquell cos ranci, deslluït, sense esma. Si en el seu moment hagués tingut la clarividència i el valor necessaris, potser hauria consagrat la vida a inventar una vacuna contra alguna malaltia o hauria estat un polític brillant aclamat pels votants, o com a mínim hauria estudiat arquitectura o alguna enginyeria, i ara, després d’anys d’esforços i treball, podria si més no admirar la magnificència dels edificis o els ponts construïts. D’intel·ligència i capacitat de sacrifici no li n’havien faltat. Però ja era tard. Havia errat el tret. Si ja no es veia amb prou energia per canviar de soca-rel la seva vida, com a mínim sí que podia jugar a inventar-se’n una de nova. No li calien molins de vent. No havia de canviar de feina, de costums o d’hàbitat. Només li calien unes ulleres de sol per tal d’inventar un personatge que li ocupés unes quantes hores d’oci. Algú atrevit i interessant. Res extremat o compromès, però que com a mínim tingués una vida digna de ser explicada en un llibre.

Tot just a les vuit i tres minuts de la tarda, el Lamborghini escarlata va sortir de l’aparcament de Promocions Castanesa. En aquell precís instant, l’inspector també va arrencar el seu Renault i el va seguir. Tot i la distància prudent que deixava per evitar ser descobert, a través de la finestra amb el vidre abaixat podia sentir perfectament els roncs excessius del Lamborghini, com si protestés pel fet de ser conduït per unes mans maldestres o covardes. Que aquell cotxàs, que segurament valia una milionada, s’hagués de sotmetre a la disciplina dels cinquanta quilòmetres l’hora, a la nosa dels semàfors vermells i a la tirania dels passos de vianants, era quasi un crim. Això va pensar l’Eudald mentre el seguia, que Xavier Castanesa era un conductor indigne, un fleuma que optava per una conducció domesticada, prudent, i que només es limitava a fer rugir el motor a cada aturada perquè els passejants despistats giressin el cap i caiguessin rendits d’admiració.

Després de vint-i-tres minuts de conducció incòmoda per culpa del trànsit excessiu d’aquella hora, el cotxe escarlata es va aturar davant una mansió espectacular de la zona de Pedralbes. Una porta de fusta reixada es va obrir automàticament i el Lamborghini va entrar-hi, va recórrer un trajecte asfaltat i flanquejat de flors i va aparcar davant mateix de l’entrada principal del casalot. Mentre la porta es tancava, l’inspector va tenir la intuïció que aquella seria una tarda important.

Ell sabia que aquella no era la casa del constructor perquè ja l’havia seguit un parell de vegades. L’havia vist conduir el seu esportiu llampant fins al xalet de Vallvidrera per anar a trobar-se amb una esposa de vint-i-cinc o vint-i-sis anys, rossa i esvelta com una nimfa, i una filla de pigues al nas i trenes daurades, de no més de sis anys, que semblava adorar-lo. Quina mena de talent tenia aquell home per haver sabut construir una vida tan perfecta? Per més que s’hi esforçava, l’inspector era incapaç de trobar-li’n cap. La injustícia de l’atzar, va dir-se.

Però aquella tarda de dijous, 8 de juliol, Xavier Castanesa no havia aparcat el seu Lamborghini al cobert del seu xalet sinó davant d’una sumptuosa mansió de la zona de Pedralbes. L’Eudald va baixar del Renault i va passar davant la porta de fusta evitant mirar directament la càmera que controlava l’accés a la finca. En un requadre blanc, sota la paraula correu, va poder llegir els noms de Vigínia Ponset i Àngel Bernal. Va tenir el record fugaç d’haver sentit aquells noms en alguna altra ocasió, però no era capaç de situar-los. Va haver de tornar al cotxe i escriure aquells noms a la blackberry per descobrir que es tractava de la casa de tot un diputat del Parlament de Catalunya. En veure la imatge d’aquell home a la pantalla, de seguida el va reconèixer. L’havia vist alguna vegada a la televisió i fins i tot recordava haver llegit que havia treballat en una comissió del Parlament relacionada amb la construcció d’infraestructures o l’urbanisme o alguna cosa així.

L’inspector va començar a pensar que un empresari i un polític formaven un equip perillós. Gens infreqüent, cert, però no per això menys sospitós. De fet, allò podia explicar algunes operacions relacionades amb la constructora a què tantes hores de feina havia dedicat l’Eudald. En les seves decisions comercials i financeres, sovint Xavier Castanesa havia actuat com si disposés d’informació privilegiada. Comprava, per exemple, unes quantes hectàrees de serra sense gaire valor i dues setmanes després s’anunciava la construcció d’un parc eòlic a la zona i els propietaris dels terrenys rebien una picossada per cada molí instal·lat. O vint-i-quatre hores després d’adquirir un solar als afores de Sant Joan Despí començaven a córrer els rumors de construcció d’una urbanització de luxe; els preus dels terrenys es disparaven fins que, en un determinat moment, Construccions Castanesa es desfeia de tots els solars adquirits; curiosament, l’endemà els diaris desmentien la construcció de la urbanització. Tota aquella sort, i tan continuada, resultava poc creïble, massa sospitosa. L’amistat amb aquell diputat aportava una explicació plausible.

Mentre esperava algun moviment a la casa que reclamés la seva atenció, a l’inspector se li va acudir escriure els noms del constructor i del diputat en un cercador i es va sorprendre de comprovar la quantitat de vegades que els seus noms apareixien en la mateixa informació. Mentre feia i refeia cabòries, un altre cotxe es va aturar davant la porta reixada de fusta. Un monovolum negre, elegant, un Audi. No era capaç de veure el rostre del conductor, només podia distingir que el conduïa una dona. Mentre el cotxe recorria el camí asfaltat i aparcava darrere del Lamborghini de Xavier Castanesa, l’inspector va baixar ràpidament del seu Renault i va recórrer la paret lateral buscant entre la bardissa que envoltava la finca algun racó més esclarit que permetés una observació directa de l’entrada de la casa. El carrer era extremament tranquil, de manera que no hi havia cap veí a la vista ni cap vehicle circulant que el pogués sorprendre espiant. Durant un segon, va poder veure la dona traient una pesada bossa esportiva de color beix del maleter i pujant els graons que donaven accés al porxo de l’edifici. Tot i que la dona girava el cap contínuament com si temés ser descoberta per algun observador indiscret, en cap moment l’inspector no va aconseguir veure-li el rostre amb claredat.

Quan una serventa va obrir la porta d’entrada a la mansió i la dona va haver entrat a l’edifici, ell va tornar caminant al seu cotxe i va estar especulant i esperant durant mig paquet de tabac. S’havia fet fosc i començava a tenir gana. No havia pensat a portar un entrepà i una llauna de beguda, i per allà no hi veia cap bar on poder fer una mossada o com a mínim prendre un cafè. Havia de reconèixer que espiar la gent no era una activitat per tirar coets. Començava a pensar que era absurd continuar allà perdent el temps, perquè el constructor i la misteriosa conductora del monovolum perfectament podien haver vingut a sopar i, per tant, sortirien d’aquella casa a les tantes de la matinada, quan va veure que els llums de l’entrada de l’edifici s’encenien. Algú en sortia. De nou va baixar corrents del cotxe i va tornar al punt d’observació entre la bardissa. De sobte, la llum de l’entrada va il·luminar el rostre de la dona. La coneixia. Era la directora d’una oficina de la Caixa del Barcelonès que ell havia hagut de visitar alguna vegada per assumptes de feina. Es va fixar que ja no portava la bossa beix. Just darrere d’ella havia sortit de la casa Xavier Castanesa. Tots dos van comentar alguna cosa que no va poder escoltar i després van pujar als cotxes respectius. Però quan la porta de la casa es va tancar, la dona va tornar a baixar del seu Audi i va caminar fins al Lamborghini. Va picar amb la mà dreta al vidre, que va descendir immediatament.

—Això no m’agrada —va dir amb una veu que volia semblar irritada.

Després la dona va abaixar la veu i l’inspector només va poder escoltar unes quantes paraules sense sentit. Tampoc no va ser capaç d’escoltar la resposta del conductor del cotxe, però sí una bona part del darrer comentari de la banquera:

—No n’estiguis tan convençut… Els nostres diners no estan segurs. Em sembla que n’hem de parlar, Xavier. Segueix-me. Vine a casa meva, serà només una estona.

En aquell moment, l’inspector Eudald Martín-Cortina va comprendre quin era el contingut de la bossa que havia carregat la banquera fins a la casa del diputat. El que ell havia estat buscant sense èxit a la comptabilitat de Construccions Castanesa. Diners. Carretades de bitllets. Per fi la seva persistència començava a donar el fruit desitjat. Si no es deixava emportar per l’entusiasme i movia les peces correctes, finalment podria trobar la manera de relacionar Xavier Castanesa amb algun delicte.

De tornada al cotxe, es preguntava com havia estat tan incompetent de seguir el rastre d’un sospitós sense tenir una bona càmera per fer fotos que constituïssin una prova. L’endemà mateix aniria al Corte Inglés a comprar-ne una. De les bones, amb un bon objectiu per captar instantànies a distància. I una gravadora de veu. I un ordinador portàtil on processar tota la informació que anés recollint. I fins i tot, ja posats, un barret que li amagués el rostre i una barba i un bigoti postissos. Eudald Martín-Cortina va tornar a mirar-se al mirall retrovisor i es va imaginar amb la barba, el bigoti i el barret. I novament es va agradar. Es va sorprendre pensant que hauria estat un bon policia, o tal vegada un investigador privat. Allò sí que hauria estat una vida digna de ser viscuda.