8

A dos quarts de tres Torredelplà i Petit abandonen la comissaria per anar a un restaurant proper, on el primer acostuma a fer l’únic àpat consistent de tot el dia. Els divendres toca arròs de bacallà, que és una de les seves poques debilitats gastronòmiques, però avui, excitat per les emocions de la investigació i apressat per l’amenaça de ser expulsat del cas, no ha tingut ni la temptació de demanar-ne. Una simple tapa de truita de patata a la barra per a cadascun, un cafè sense sucre i un tallat.

—Per què porta dos mòbils, senyor?

El sotsinspector, que ha deixat els dos telèfons sobre la barra mentre s’empassen la tapa, es mira atentament l’agent que l’acompanya tot valorant si és mereixedor de la intimitat dels seus secrets.

—El negre l’uso només per als assumptes laborals i el vermell per als personals. És així de senzill. Satisfeta la seva curiositat?

—Perdoni, senyor, no es pensi que sóc un tafaner. Però resulta incòmode portar dos telèfons, sobretot quan un no sona mai. Havia pensat que potser era un record o un amulet o alguna cosa així.

—No pensi tant i afanyi’s amb aquest tallat, agent —l’apressa.

Tornen corrents a les seves taules de la segona planta, disposats a posar en ordre les revelacions del correu de l’esposa del diputat. Cap a tres quarts de quatre, amb la sala encara quasi buida, el sotsinspector sembla haver acabat d’entendre el sentit de les amenaces de la Virgínia cap al seu marit. Li retreu que hagi emprat el cognom Ponset per a un negoci de compravenda de terrenys, l’acusa d’haver cobrat comissions incompatibles amb la condició de diputat i l’amenaça d’escampar-ho tot si no posa fre a tanta cobdícia. Els correus no són del tot explícits, tot es mou en la indeterminació i les vaguetats, però no hi ha cap dubte sobre tres coses: l’existència d’una quantitat enorme de diners, l’amenaça de la Virgínia i la resposta fatxenda i reptadora del marit.

—Vejam, agent, fem balanç de la situació: tenim un cadàver, un sospitós, una escena del crim i un mòbil.

—Per menys han pelat algun desgraciat. Jo diria que només ens cal aclarir l’oportunitat i les circumstàncies de l’assassinat.

Es troben enmig d’aquestes cabòries quan un altre agent d’uniforme se’ls acosta a la taula per informar-los que l’intendent vol veure el sotsinspector al despatx. El mosso fa el gest d’anar-se’n, però finalment s’ho repensa i es torna a girar per puntualitzar:

—Jo no el faria esperar, sotsinspector. Li asseguro que sembla estar de mala lluna.

Manuel Torredelplà comprèn que tot s’ha acabat. Es frega la cicatriu de les costelles per calmar-la. Li cou amb ràbia. Està a només un pas de resoldre el cas, ho té tan a prop… Però l’intendent ni tan sols voldrà escoltar les seves raons.

Efectivament, quan entra al despatx del superior, el primer que veu és la vena del coll, vermella i unflada com mai, a punt d’esclatar. La tempesta de crits i renecs provoca el sobtat silenci de tota la planta, on treballen desenes d’agents.

—Maleït Torreplana, només li calia quedar-se tranquil·lament assegut a la puta cadira. No era el crim del segle, no havia d’investigar ni descobrir cap conxorxa internacional. Només li calia escriure un puto informe… Tan difícil era no fer res?

—És Torredelplà, intendent…

—El diputat ha trucat demanant quan podria retirar el cadàver de la seva esposa i ningú no ha sabut què respondre-li. Entén quin és el problema, inútil? Hem anat a fer el ridícul davant d’un diputat! Després un periodista de La Vanguardia ha insistit a saber les causes de la mort de la Virgínia Ponset i jo ni tan sols sabia que la tinguéssim embossada al dipòsit de cadàvers… S’hi ha lluït, Torredelscollons…

Sembla que la sang de l’intendent se li ha concentrat a les galtes. Camina dues passes darrere de la seva taula, es gira marcialment i camina unes dues passes més per tornar a repetir la maniobra. El seu discurs apassionat fa tremolar les parets:

—S’ha menystingut la meva autoritat, s’ha ocultat informació, s’ha ignorat la cadena de comandament, s’ha danyat greument la imatge de la policia…

El sotsinspector sent bullir la sang al palmell de la mà esquerra i en un punt entre dues costelles, damunt del cor. Aguanta el xàfec sense més paraigua que la cara de nen apallissat dels moments de crisi. Mentre dura la tronada, intenta no posar-se nerviós. Quan troba una tènue clariana entre els núvols negres, comença a explicar al seu superior que a aquella investigació li calia prudència i silenci, que la identificació del cadàver no era definitiva, que les proves apuntaven a la culpabilitat de tot un diputat… Li parla de catifes tacades de sang, de negocis fraudulents, d’una esposa indignada, de periodistes a punt de rebre l’exclusiva… S’estalvia, per descomptat, el delicte d’haver espiat el correu de la difunta… Quan el seu discurs perd consistència i convicció, el sotsinspector descobreix que l’intendent Ramis el mira amb cara d’un esgotament absolut, com si no hagués escoltat ni una sola de les paraules que acaba de pronunciar. Llavors comprèn que està perdut. Que és un policia acabat. En realitat, ha de reconèixer que ho sabia feia molta estona.

Les darreres paraules de l’intendent, ja sense vigor, quasi tristes, són per ordenar-li que acabi l’informe del cas, reculli tota la informació i de manera immediata passi el dossier al sotsinspector Solares, que se’n farà càrrec. Durant els pròxims dies, fins que es resolgui l’abast de tot aquest embolic, el sotsinspector romandrà apartat del servei i té prohibit l’accés a la comissaria. Ramis fins i tot li recomana que es busqui un bon advocat. Per la seva banda, l’agent Petit serà traslladat a una taula de l’arxiu, on dedicarà la jornada a ensobrar circulars i desar documents.

Quan surt del despatx, Manuel Torredelplà porta congelada a la cara una ganyota semblant a un somriure. La vida és injusta, és cert. Però ell l’ha cagada. Sap que l’ha ben cagada. Per això es resigna a acceptar la penitència que li correspon: ser apartat del servei, patir de nou la vergonya de ser assenyalat pels companys, renunciar definitivament a un càrrec superior i a una nòmina més generosa, potser fins i tot ser expulsat definitivament de la policia i haver de buscar una altra feina a la seva edat… En el fons, no li sembla injusta, tota aquesta merda. Se la mereix. Però regalar-li un altre èxit a aquell empaitacoixos de Solares… Això no. Això sí que no. Fins aquí podíem arribar.