5

Allò que diuen que els animals de companyia acaben assemblant-se als amos tal vegada pot fer-se extensiu als automòbils. Com a mínim, el Seat Ibiza del sotsinspector constituïa una metàfora prou ajustada del seu propietari. Era una carraca grisa que havia perdut la lluentor de la pintura metal·litzada a base de cops que mai ningú s’havia pres la molèstia d’arreglar, un vehicle supervivent del segle xx que s’havia acostumat a encaixar les inclemències del temps amb una certa indiferència, amb la resignació còsmica de qui sap que la vida vibrant i meritòria és cosa dels altres. Hi vaig pujar amb l’aprensió de pensar que la desafecció, la sensació de derrota i l’olor rància que aquell tros de ferralla desprenia poguessin ser contagioses. Només d’entrar-hi vaig poder comprovar que l’enganxall metàl·lic del cinturó de seguretat no encaixava a la sivella corresponent; el motor es va resistir una bona estona a la insistència de la clau de contacte; el cotxe es va moure a sotracs fins a aconseguir una mica de velocitat; els frens xisclaven desesperadament des de les rodes… Per rematar-ho, el xofer era dels que no saben mantenir la vista a l’asfalt mentre parlen amb el copilot que els acompanya. La conseqüència de tot plegat va ser que vaig pujar-hi malalt i vaig baixar-ne moribund. I el pitjor va ser descobrir que a la mansió de Pedralbes, que era inicialment el nostre destí, només quedava el matrimoni que en tenia cura, la qual cosa em condemnava a un altre suplici automobilístic fins a la finca de la carretera de l’Arrabassada, un trajecte tortuós que algun enginyer de camins amb vocació de bromista va dissenyar amb l’únic objectiu de liquidar passatgers amb ressaca.

A les dotze i disset minuts exactament vam arribar a Vil·la Ariadna, després, això sí, d’aturar-nos en dues ocasions perquè el meu estómac sortís a saludar-nos. Dos mossos ens van donar l’alto al mateix reixat de ferro. Abans de fer-nos cap pregunta, un d’ells va reconèixer el meu acompanyant i van apartar-se respectuosament per deixar pas al nostre vehicle. La veu del sotsinspector va ressonar des de molt lluny, però va tenir la virtut de retornar-me cap al costat dels vius:

—Ha passat alguna cosa. I grossa!

Salvat el primer pujant que el camí de sorra proposava, vam veure l’espectacular edifici encerclat de cotxes de la policia. Vam aparcar a tocar de la glorieta i vam baixar interrogant-nos amb la mirada. Vam entrar a la casa entre agents atrafegats sense que ningú s’interessés per nosaltres ni ens oferís cap explicació. Vam arribar a una sala amb un televisor gegant i un ventilador zenital que projectava una brisa lleu sobre el cos sense vida del diputat Àngel Bernal, que estava estirat en un sofà petit amb l’uniforme de treball que jo li coneixia: samarreta imperi blanca, pantalons curts de safari i xancletes de goma.

Un agent amb una mena de gorra protectora al cap, bosses a les sabates i guants de làtex va assenyalar-nos la cinta groga que delimitava el perímetre d’investigació perquè no el travesséssim. Vam resseguir el plàstic groc fins a l’única persona que, tot i trobar-se a l’altre costat de la cinta, no portava cap protecció.

—Què ha passat, Eugeni?

Torredelplà s’havia dirigit a un home que, tot i la calor asfixiant, vestia per al lliurament d’un premi Nobel. Amb uns pantalons blau marí, una elegant americana Gucci de conjunt i una corbata blaugrana de nus impecable, estudiava l’escena amb ulls intel·ligents i la mà dreta fregant-se la barbeta, com a punt de descobrir alguna cosa important sobre l’avenir de l’univers. L’home va retornar amb dificultat de les profunditats dels seus pensaments per posar una exagerada cara d’estranyesa en veure el seu col·lega.

—Manuel Torredelplà, qui ho havia de dir! Si no m’han informat malament, l’has tornat a cagar i han tingut el moment de lucidesa suficient per apartar-te d’un cas al qual no t’hauries d’haver acostat mai…

—Sí, algun datpelcul té molt interès que et pengis una altra medalla. Perquè has de reconèixer que te l’he deixat mastegadet, a punt per posar-hi la cirereta, tancar-lo i recollir els aplaudiments.

Mentre l’home mirava Manuel Torredelplà amb un somriure irònic, un agent es va acostar fins a la nostra posició:

—Ha vist això, sotsinspector? —va preguntar adreçant-se al tal Eugeni.

En aquell moment vaig reconèixer el seu rostre. L’havia vist una vegada al telenotícies. Era el sotsinspector Eugeni Solares, el policia a qui la premsa escrita dedicava portades i llargues entrevistes en pàgines centrals. L’agent li va mostrar una bossa de plàstic que contenia un aplicador d’insulina amb forma de bolígraf i ell va respondre assentint amb el cap i regalant-nos un gest amb la mà que volia expressar tota la incomoditat que han de suportar els déus que es veuen obligats a barrejar-se amb mortals.

Solares va tornar a dirigir la mirada al meu acompanyant i va dubtar uns segons sobre la conveniència de revelar-nos alguna informació. Finalment, devia comprendre que el seu col·lega sabia tant o més que ell sobre el que estava succeint.

—De veritat creus que m’has deixat un cas a punt per tancar? Deu ser que no disposo de la teva clarividència, perquè jo només he llegit paperassa prescindible.

—Prescindible?

—He hagut de començar des de zero…

—Tot estava dat i beneït!

—T’has embalat, Manuel, i has fet l’única cosa que no pot fer un bon policia: deixar que la imaginació ocupi l’espai de les proves i els fets.

—De què collons estàs parlant?

—M’ha costat posar les coses en ordre, però sembla que podrem demostrar que això de la Virgínia Ponset ha estat un accident lamentable.

El meu acompanyant va obrir uns ulls de dibuixos animats i la boca li va quedar entreoberta. Li va costar reaccionar.

—Un accident lamentable? Estàs de conya? Des de quan una mutilació de falanges, un rostre rosegat per l’àcid i unes genives brutalment esdentegades poden ser considerats un accident?

—Deixa de mirar tantes pel·lícules, Manuel. Perquè la gent, i això inclou els nostres superiors, les entengui, les coses han de ser senzilles. I t’asseguro que a ningú no li interessa el guió que tu els has volgut vendre.

—De quin cony de guió em parles? Les coses són com són i la feina policial consisteix a descobrir exactament el que ha passat i aportar les proves per demostrar-ho.

Solares va esborrar de la cara el rictus de paciència professoral amb què ens havia tractat. Començava a perdre la paciència.

—No em vulguis donar lliçons de què significa ser un bon policia. Tu no, Manuel. No sé a tu, però a mi em paguen per ser un agent de l’ordre, i això vol dir que he de treballar per evitar els merders. La família de la difunta es va adreçar ahir mateix a l’intendent per fer-li saber que agrairien una investigació discreta i prou ràpida perquè no entorpís el procés legal de l’herència. A més, l’asseguradora dels béns de la Virgínia té interessos en el partit polític de l’Àngel Bernal, de manera que ens ha fet saber que pagarà sense piular una generosa indemnització si la feina policial dictamina que la pobra senyora va ser víctima d’un accident. Tothom hi surt guanyant i nosaltres aconseguim resoldre un altre cas que amenaçava d’esdevenir cantellut. El que tu vols és complicar les coses i remenar la merda, però d’aquesta altra manera tothom acaba content i satisfet sense haver de moure ni un dit, que és exactament el que et van ordenar que fessis. I encara t’estranya que t’hagin rellevat del cas?

—La premsa no s’ho empassarà…

—Au, va, Manuel! L’alcohol ha cremat les poques neurones que encara et funcionaven? Ningú no pot ser tan ingenu. La premsa es limita a reproduir els comunicats que nosaltres li passem i a obeir les ordres dels partits que paguen subvencions milionàries i costosíssimes pàgines de publicitat. Faran el que els manin, com tothom. Ja hauries de saber que les coses més rares sonen senzilles si es diuen prou fort i es repeteixen el nombre adequat de vegades. Un simple accident, una lamentable cadena de casualitats… això és tot el que cal que la gent sàpiga. Però no pateixis; si el que t’incomoda són els detalls, en donarem de tota mena. El cas es tancarà amb un dossier de dues mil pàgines que contindrà desenes d’informes pericials i declaracions de testimonis, amics i coneguts… T’asseguro que ningú no es prendrà la molèstia de llegir-lo.

El sotsinspector Torredelplà va rescatar la mirada del cos del diputat, que semblava somriure amb ironia davant l’enrenou que l’envoltava, i va clavar-la en els ulls del seu col·lega. Volia transmetre una sensació de fàstic, però només va aconseguir reproduir un matís de dolor.

—On és l’aspirant entusiasta i brillant que guardo a la memòria? El cínic que tinc al davant li ha robat el cos i la cara.

A Solares se li va escapar una rialla sorollosa que va atreure la mirada de tots els policies que rondaven per la cambra. Semblava sincerament divertit i no va fer cap intent d’amagar-ho:

—Sóc el que sóc gràcies al fet d’haver sabut evolucionar i adaptar-me a les exigències dels nous temps. Tu, en canvi… No busquis raons, Manuel. Fes-me cas, la teva situació encara es pot complicar molt més.

La mirada de menyspreu del meu acompanyant rebotava contra l’autosuficiència de l’altre policia. Per un moment, vaig pensar que estava a punt d’agafar-lo per la camisa o escopir-li o alguna cosa així. Però va abaixar la mirada, com cansat de tot plegat. L’altre es va penjar un somriure de perdonavides i va iniciar un moviment de retirada. Havíem començat a cansar-lo i la investigació el reclamava. Tanmateix, la veu de l’altre el va retenir:

—L’assassinat del diputat us serà més difícil d’amagar. Té influències, amics, un partit polític al darrere…

—De veritat creus que algú vol una investigació acurada que tregui a la llum la veritat? A qui pot interessar que s’escampin les misèries del nostre diputat? Si burxes prou fondo sempre acabes trobant merda. I aquest home en devia tenir molta d’amagada. A més, qui ha parlat aquí d’un assassinat? Evidentment, haurem d’esperar l’autòpsia, però dubto que ens reveli gaires sorpreses. Tothom sap que l’Àngel Bernal era un home amb una salut delicada, un diabètic massa sedentari i amb un problema de sobrepès. Fins on arriben els meus coneixements de medicina, no m’estranyaria que es tractés d’un simple atac de cor.

El minut de silenci que va seguir a continuació era el mateix de les pel·lícules de Sergio Leone, tot just abans que els protagonistes comencin a matar-se a trets. Torredelplà volia deixar clar que menyspreava aquella manera de guanyar-se el favor dels poderosos, aquell servilisme d’amagar la merda de la gent important. Per la seva banda, Solares li recordava amb els ulls que ell no era ningú, un policia acabat, la riota de l’Àrea d’Investigació Criminal. Podrien haver-se insultat o començat a estomacar-se, però, en comptes d’això, Eugeni Solares va girar el cap per fixar-se en mi per primera vegada.

—I aquest ninot de neu?

Es referia a mi, per descomptat. Devia tenir la cara pàl·lida, tan blanca com la del mort. Havia assistit en silenci a aquella baralla de galls i ara em costava fins i tot formular una resposta.

—El noi treballava per al diputat —se’m va avançar el meu acompanyant—. És el negre que li escriu els articles i els discursos. —L’altre no va poder evitar una ganyota de fàstic, com si no pogués imaginar una ocupació més indigna—. L’he recollit a l’entrada, els teus homes no el deixaven passar.

—Negre? Té gràcia. Sembla a punt de desmaiar-se. Ara que ho penso, és estrany que aparegueu tots dos amb el cadàver encara calent…

—De veritat vols relacionar-me amb la mort d’aquest desgraciat? Fins i tot per a tu seria una maniobra miserable. Només havia vingut a presentar les meves disculpes al diputat, no sabia que haguéssiu organitzat aquest sidral.

Abans que el sotsinspector acabés de dir la seva frase, l’altre policia ja havia perdut tot l’interès en nosaltres i iniciava un gest d’allunyament cap a les seves obligacions.

—I la secretària? —va voler saber Torredelplà.

Solares es va aturar de cop i es va girar lentament. Tornava a penjar-li dels llavis un somriure mofeta.

—No et deus haver fet il·lusions, amic Manuel? Diria que apuntes massa amunt. La noia està massa bona, és massa elegant i sembla massa intel·ligent. No crec que faci per a tu.

—Això és cosa meva —va dir, retornant-li una mirada amenaçadora que volia delimitar una frontera.

—Allà la tens, recuperant-se de l’ensurt en aquella habitació —va dir acompanyant la veu d’un gest desganat de la mà—. Ja l’hem interrogada. Ha estat ella qui ha trobat el cos aquest matí i està molt afectada. Sembla que hagi perdut el pare. O l’amant, aneu a saber. Ets bo en això de consolar noies afligides?

Sota la mirada foteta del policia, el sotsinspector Manuel Torredelplà i jo vam caminar molt dignes cap a l’indret que ens havia estat indicat.

—Malparit —va remugar un cop li vam haver donat l’esquena.

Vaig picar lleument amb els dits a la porta i no vaig obtenir cap resposta. Vaig obrir lentament, sense atrevir-me encara a creuar el llindar. Era una habitació petita i vulgar, pintada de blanc, amb un llit de fusta menut i els llençols rebregats. La tauleta enganxada al llit vessava de flascons de colònies, pots de pólvores, barres de pintallavis, cremes diverses i articles de tocador que ni tan sols era capaç d’imaginar per a què servien. Amanyogada sobre una butaca entapissada de vellut vermell i amb la mirada perduda en algun punt de més enllà de la finestra, la Verònica representava una imatge convincent de total desolació, com si tot just arribés del mateix Apocalipsi. Amb la cua desfeta i els cabells embullats, els ulls li lluïen amb una intensa vermellor i el rímel li havia embrutat les galtes. Duia uns texans desgastats i un polo lila arrugat, però que dibuixava amb precisió un tors d’estàtua grega. Els seus peus nus reposaven damunt de la cadira i exhibien unes ungles curosament pintades de color violeta amb espurnes daurades. Tot en ella inspirava una fragilitat que, encara que semblava impossible, n’augmentava l’atractiu. Va trigar uns segons a girar el cap en la nostra direcció, i llavors es va aixecar d’un salt i va travessar corrents l’habitació per penjar-se’m del coll i abraçar-me com si les seves súpliques finalment haguessin estat escoltades.

—Ets tu, Marc? De veritat et trobes bé? —va deixar anar, entre llàgrimes i sospirs que haurien pogut passar pel paradigma de la felicitat més absoluta—. No sabia res de tu, patia per si havies pres mal…

El desvergonyiment infinit d’aquella noia resultava tan desconcertant que fins i tot tenia un no-sé-què emotiu. Era impossible que no sabés que quasi m’havien destrossat el crani i que m’havien abandonat com un gos moribund enmig del bosc. Potser jo no podia tenir la certesa que ella fos la responsable dels meus mals, però en qualsevol cas no s’havia preocupat pel meu estat ni havia mogut un dit per ajudar-me.

—Hòstia, Vero, o estàs guillada o practiques per dedicar-te a la interpretació… Ni t’importava una merda aquest home que ha estirat la pota sota el ventilador, ni jo t’he importat una altra merda. Davant del sotsinspector Solares plora tant com vulguis i fes-te la secretària abnegada i dolguda, però nosaltres no hem vingut aquí per fer de mocadors.

Com sacsejada per una enrampada, la noia es va despenjar del meu coll amb cara ofesa. El dolor havia desaparegut del seu rostre d’una bufada i havia deixat al descobert la mirada llesta i entremaliada que jo li coneixia. Va obligar-nos a entrar abans d’assegurar-se que la porta estava ben tancada i que ningú no podia escoltar la nostra conversa.

—Marc, com t’atreveixes?

—Ja li has dit al Solares que el diputat era molt primmirat amb la seva salut, que anava regularment al gimnàs i que és ben estrany que de cop un atac de cor l’hagi fregit? No t’has pas oblidat de comentar-li que tu eres l’encarregada d’administrar-li les dosis d’insulina?

Una barreja d’horror i tristesa li va aparèixer a la mirada. Va fer una petita passa enrere perquè tots dos poguéssim admirar la precisió de la ganyota d’incredulitat dels seus llavis.

—Com pots dir…? Tu…? De veritat creus que jo tinc res a veure amb tot això, Marc?

—No en tinc cap dubte, estimada. No sé com t’ho has manegat, però estic segur que l’actual estat del senyor diputat és conseqüència directa de les teves atencions. I el que va passar-li a la seva esposa probablement també. I en aquests moments em començo a preguntar si no deus tenir alguna cosa a veure amb la fam al continent africà, amb la crisi econòmica mundial i amb l’augment de la temperatura del planeta.

El rostre de la noia va guanyar duresa per mirar el sotsinspector, que fins aleshores ens havia observat divertit i en silenci. La presència del policia semblava intimidar-la una mica, o senzillament el valorava com una possible amenaça que l’obligava a mesurar les paraules.

—Tranquil·la, Vero, en pots parlar sense por. A hores d’ara probablement ja ni tan sols és policia. De tots nosaltres, el sotsinspector és qui té més motius per engegar la bòfia a la merda. L’han renyat per fer la seva feina i li han pres la investigació de les mans per donar-la a aquell figurí de ball de saló que ronda per l’altra habitació. Probablement ja l’han expulsat del cos per culpa d’aquest assumpte de la Virgínia Ponset. Ara li cal assegurar-se el futur. Exactament igual que a mi. Per això ens tens aquí…

Vaig fer amb els dits el gest internacional dels diners perquè no hi hagués cap dubte del que havíem vingut a buscar. Durant uns segons, la Verònica va mirar-nos alternativament intentant esbrinar qualsevol intenció que s’amagués darrere de les nostres paraules.

—He observat que últimament tothom que té relació amb tu acaba malament… —vaig afegir per incorporar un element més de pressió que ajudés en la negociació.

—No tinc res a veure amb el que hagin decidit fer-li al sotsinspector —va dir sense treure els ulls del damunt al meu acompanyant, encara valorant amb l’esguard la conveniència de parlar davant seu—, però puc jurar-te que si tu ets viu és gràcies a mi.

—Ha! Ha! Gràcies a Déu, ets la verge que vetlla per la meva sort…

—Més o menys. El diputat estava decidit a pelar-te i volia assegurar-se que mai no trobessin el teu cadàver, escarmentat com estava del que havia passat amb la seva dona, el cos de la qual van descobrir al cap de pocs dies. Jo li vaig fer veure que un altre mort li podia complicar molt les coses, que tu no podies anar enlloc a parlar de nosaltres sense buscar-te una colla de problemes i que no et quedava cap altre remei que menjar-te l’orgull i callar. Em vaig assegurar que el Marcel, el seu guardaespatlles, et deixava amb vida al bosc, però no podia sortir darrere teu a portar-te flors i posar-te compreses fredes al front. Si el diputat hagués sospitat que tu i jo teníem algun assumpte entre mans, quin creus que hauria estat el meu destí? Ni tan sols em podia arriscar a posar-me en contacte amb tu…

Vaig voler protestar, però la veu potent, aspra i notarial del meu soci se’m va avançar per una dècima de segon.

—Digues la veritat: heu mort el diputat?

El plural d’aquell verb va obrar la proesa d’omplir-me d’inquietud. Qui cobria les espatlles de la bella Verònica? D’on treia tota aquella confiança, aquell posat segur de dona acostumada a guanyar? Desaparegut el diputat, potser el tal Marcel era alguna cosa més que un sac de músculs amb cervell de puça.

La noia li estava aguantant la mirada mentre ens regalava l’entremaliadura d’un somriure massa bell. Segurament, encara es preguntava la mena de complicacions que nosaltres dos li podíem plantejar.

—Per què havíem de matar-lo? —va insistir en aquell plural enigmàtic—. Precisament és ell qui té guardats els diners.