4

La llum del sol que entrava per la finestra em va arrencar d’un abisme més profund que el simple son. M’acabava de despertar en un llit i una habitació que no coneixia. Necessitava anar urgentment al lavabo i no sabia ni on em trobava. Notava la llengua enganxada al paladar i la set em cremava la boca i la gola. El primer intent d’aixecar-me va ser massa enèrgic i sobtat, i vaig notar com el meu cervell rebotava contra les parets del crani, talment una pilota de ping-pong. La ressaca amenaçava de ser catedralícia. Suposo que no havia estat un exemple de prudència embotir-me tant d’alcohol amb les riuades de medicació que encara em corrien per les venes. Però ja no tenia sentit lamentar-se’n. Recuperar la verticalitat al segon intent va ser tota una proesa. Encara especulava sobre les meves possibilitats d’aconseguir caminar una passa sense que la meva anatomia acabés amb les dents clavades al parquet, quan es va obrir la porta de la cambra i els raigs de sol que arribaven des de la finestra van il·luminar l’entrada d’un àngel. Un miracle que els meus ulls, mig encegats de tanta claror, van intuir més que no pas veure. Quan l’encanteri de les restes de l’alcohol es va dissipar, vaig descobrir que el bell rostre de la infermera Marta em dedicava un somriure dubtós des del llindar de la porta.

—Veig que ja t’has despertat.

—No n’estic del tot segur.

No mentia. Potser estava encara dormint i la Marta havia aparegut en el meu somni… Tot i que l’habitació no semblava la d’un hospital, potser m’hi havien tornat a ingressar per algun motiu que no recordava… Havia mort d’un excés etílic i alguna errada de l’Administració mortuòria m’havia destinat al cel? Tot era molt estrany. Fins i tot l’explicació més plausible es feia difícil d’acceptar: que la festa de la nit hagués acabat al pis de la noia.

—Com a mínim sembles més viu que ahir a la nit, quan et van portar.

—Quan em van portar? Vols dir que això és casa teva i que un bon samarità m’ha portat fins aquí?

—No sé si era un bon samarità, em va dir que era policia, un tal Torredelaplana o alguna cosa així, que, per cert, no anava gaire menys begut que tu. Amb prou feines vaig aconseguir comprendre que, quan ja no podies caminar, t’havia escorcollat la cartera i havia trobat el meu número de telèfon. No sabia on vivies i no volia deixar-te tirat al carrer, per això em va telefonar i em va demanar si et podia recollir. Vaig decidir fer la bona obra del mes i vaig acceptar servir-te de fonda. Va assegurar que passaria aquest matí a buscar-te.

Vaig assentir amb el cap com si hagués pogut seguir la lògica d’aquella explicació, però tot just era capaç d’entendre que no em trobava a casa meva i que m’estava pixant. Algun detall del meu rostre devia alertar la Marta, perquè va aixecar el dit índex per assenyalar una porta. Vaig córrer a buidar la bufeta i a humitejar-me la gola. També vaig intentar aclarir-me les idees remullant-me la cara i el coll durant una bona estona. Quan vaig tornar a sortir, encara mig perdut entre efluvis alcohòlics però quasi recuperat per a l’espècie humana, la cara de la Marta es mantenia inexpressiva, ni contenta ni enfadada, només expectant. Fins i tot en aquell estat d’ensopiment mental vaig ser capaç de comprendre que no era un mal senyal que la noia estigués disposada a escoltar una justificació abans de fotre’m escales avall.

—Havia pres les medicines…, i el sotsinspector… com beu…! No hi havia Negrita… El rom blanc em carrega molt… —vaig balbucejar, conscient d’haver llençat un comunicat codificat en forma de trencaclosques.

—Crec que serà millor que et dutxis mentre et preparo l’esmorzar i airejo aquesta olor de rom que has deixat a l’habitació. Si saltés una espurna, l’edifici sencer entraria en combustió. Després m’expliques això de la negrita.

Sense forces per desobeir-la, em vaig tancar al bany amb una tovallola neta. Em va costar desprendre’m de la roba, que feia tuf de tabac i de tuguri. El primer plaer del dia va ser abandonar-me per uns minuts al raig d’aigua. A poc a poc vaig anar recuperant la memòria i la certesa de pertànyer a l’espècie humana. Mitja hora més tard, de nou vestit amb la mateixa roba apegalosa però raonablement desodorat i fins i tot reconstruït, em plantava davant la meva dispesera.

—Sento tot això, Marta. Em fa molta vergonya… No vull que et pensis que aquest és el meu comportament habitual. Suposo que no hauria d’haver begut tant després del cop i el pas per l’hospital…

—No vas sopar res, oi?

—Crec que entre el sotsinspector i jo ens vam cruspir tot un platet d’olives farcides.

—Pantagruèlic!

La infermera va somriure finalment. Tal vegada allò volia dir que ja m’havia perdonat la inconveniència de la invasió nocturna. Després va assenyalar una cadira del costat de la taula. Obedient, vaig seure-hi. Tenia al davant tot un festival de croissants, sucs, melmelades, pernil, formatges, pa amb tomàquet, cafè, llet…, però sentia que el meu estómac era incapaç d’empassar-se absolutament res. La Marta va seure al davant i va començar a omplir-me un got de suc de taronja. Llavors vaig fixar-me que ella vestia un pijama d’allò més sensual i que s’havia pintat els llavis i arreglat els cabells. No feia pinta que acabés de caure del llit.

—Quina hora és? —vaig voler saber.

—Dos quarts d’onze tocats. T’hauràs de començar a afanyar, perquè a les dotze comença el meu torn i tinc quasi una hora d’autobús.

—No vull menjar res.

—Et prohibeixo que surtis d’aquí sense haver esmorzat alguna cosa. No estàs per sortir al carrer sense haver-te carregat d’energia.

—L’alcohol també és energia, de manera que en tinc per fer la volta al món.

Vaig mastegar un croissant acabat de fer com un nen obligat a enllestir el plat d’espinacs. Mentre em preguntava com era que tenia al davant croissants acabats de fer i la meva amfitriona encara anava en pijama, va venir a salvar-me el timbre de la porta.

Quan la Marta va obrir, el sotsinspector Manuel Torredelplà va entrar a la sala com un autèntic cicló.

—Espavila’t, Marc. Avui tenim molta feina. Uf! —es va exclamar en veure l’estesa de menjar que la noia havia posat a la meva disposició—. Veig que et vaig portar al lloc adequat. Puc?

La pregunta va ser només un compliment, perquè sense esperar cap resposta es va asseure a la taula i va començar a endrapar llesques de pa amb pernil i formatge i es va servir un cafè amb llet. Jo amb prou feines em vaig empassar el suc de taronja mentre contemplava la voracitat del policia amb un cert fàstic a la boca de l’estómac. Mentrestant, la Marta el mirava divertida.

—Maca, hauries de cuidar millor el teu noiet —va dir Torredelplà amb la boca plena—. Mira-te’l. No menja res, està ple de blaus, sempre té mal de cap i cau rodó a la primera. No va arribar ni al desè cubata.

—No és el meu noiet —va desmentir mentre em dirigia una mirada carregada amb un punt de malícia.

—Redéu! Així que també ets intel·ligent! Em sembla que me n’estic enamorant. En fi, vosaltres sabreu —va cloure aixecant el cul de la taula—. Ens n’hem d’anar, Marc. Gràcies per tot aquest festí, maca.

Vaig treure de la butxaca dels pantalons un parell de pastilles de paracetamol i me les vaig empassar amb l’últim glop de suc de taronja. No sabria dir si la sensació de portar una destral clavada al mig del cap era fruit de la ressaca o del cop que m’havia portat a l’hospital. Vaig aixecar-me intentant aparentar una actitud enèrgica que en realitat estava molt lluny de poder-me permetre.

—Som-hi.

Tot just sortir del seu pis, la Marta ens va dedicar un somriure i una mirada tendra des del marc de la porta. Jo em vaig tombar al quart esglaó de l’escala per admirar la bellesa d’aquell comiat.

—Em preguntava si aquesta nit voldries sortir a sopar amb mi —vaig proposar-li sense aturar-me a pensar si el meu cos i especialment el meu cap es trobarien en les condicions adequades per allargar una jornada que ja d’entrada amenaçava de ser un autèntic malson.

—M’estàs convidant a un plat d’olives?

—Per compartir, per descomptat. Bé, si ets bona menjadora, també podríem demanar postres…

La Marta va fingir pensar-s’ho un segon sense que el somriure li desaparegués de la cara.

—Em reculls a quarts de deu?

Vaig baixar per l’escala des d’aquell quart pis i vaig arribar completament marejat al sol del matí d’un carrer perdut del barri de Sants. Vaig caure al seient del Seat Ibiza del sotsinspector disposat a deixar-me carretejar com un paquet sense ànima ni voluntat. Era un farcell de carn apallissada embolicat amb roba suada i amb olor de tabac. Fins i tot l’intent de formular un pensament em produïa punxades en algun punt indeterminat del cervell. Per si no en tingués prou, amenaçava un altre dia de temperatures tropicals.

—Per què no em vas portar a casa meva?

—I com collons vols que sàpiga on vius! —va cridar un pèl massa per l’estat del meu nervi auditiu—. Et vas desplomar de sobte sobre la barra del bar i no eres capaç de dir ni piu. No sabia si portar-te a l’hospital o deixar-te tirat a la primera vorera… Però l’alcohol em reblaneix el cor i em vaig apiadar de tu. A la cartera portaves el telèfon d’aquesta bellesa que ens ha preparat l’esmorzar i vaig pensar que devia ser la teva xicota.

—Fins fa quatre dies no sabia ni que existís.

—Això vol dir que fas la feina ràpid, bandarra. No has vist com et mirava? —va preguntar mentre em feia l’ullet.

—Amb prou feines sóc capaç de mantenir les parpelles aixecades.

—Tu t’ho perds… En qualsevol cas, ahir a la nit trucar-li em va semblar la millor opció. El problema va ser fer-te sortir del cotxe i pujar-te fins al seu apartament. Sembles poca cosa, però peses com un mort.

—Parlant de morts, hauria de passar per casa a vestir-me amb roba que no pudís a cementeri.

—Ni parlar-ne —va fer amb una veu que no admetia puntualització ni rèplica—. Per culpa teva hem començat a moure’ns massa tard i encara tenim molta feina. Si hem de treballar plegats, val més que no perdem el temps. Té, mira com està la situació. Pàgines 4 i 5.

Em va posar al davant un exemplar de La Vanguardia. Entre la sequedat de la llengua i la calor del matí, no aconseguia que el dit arribés humit a la pàgina del diari per passar els fulls. Vaig arribar amb dificultats a la pàgina 4 i vaig fer un esforç ingent per concentrar-me en la lectura dels titulars: «Assassinat brutal de l’esposa d’un diputat». I una mica avall: «El cos de Virgínia Ponset, infatigable treballadora per la justícia social i esposa del diputat Àngel Bernal, apareix sense vida i cruelment mutilat entre la brossa d’un abocador a Cerdanyola del Vallès». El reportatge, il·lustrat amb fotografies antigues de la difunta i diverses opinions de familiars, amics i coneguts, no anava signat pel nostre amic Garcia-Bellvé, sinó per un tal M. Marsol.

—Aquí hi ha molta lletra.

—Però tu no et guanyes la vida llegint i escrivint?

—Ja ni tan sols em guanyo la vida —vaig confessar—. Serà millor que me’n facis un resum, no em veig amb ànim de llegir tot això.

—Molt bé. No hi ha res que no sabem, però l’Ignasi i el seu company han fet bé la seva feina. El millor de tot és quan interroguen l’enganyameuques del Solares —el policia es va prendre la pausa d’un segon per exhibir un somriure de victòria—; l’única cosa que sap dir és: «No tinc cap comentari». Es nota que el periodista sabia molt més que ell sobre el cas.

Pletòric, Manuel Torredelplà va gratar-se amb fúria la camisa per damunt del cor, va engegar l’automòbil i d’un cop de volant es va incorporar al trànsit sorollós de les dotze del migdia.

—On anem? —vaig preguntar, aguantant les basques que m’inspiraven els sotracs del cotxe i els roncs histriònics del motor.

—Quina pregunta! A parlar amb les úniques persones que saben on són els nostres diners, evidentment.

Si hagués tingut el cap en prou bones condicions, m’hauria d’haver preocupat que el meu company ja considerés «nostres» uns calés que tenien molts amos, però que cap dels dos no havia vist encara.