3

El bar on m’havia citat era un antre allargat amb una barra lateral folrada d’alumini i unes llardoses prestatgeries de vidre atapeïdes d’ampolles de licors barats o passats de moda. La primera impressió no era bona, perquè encara no havies creuat el llindar que et sortia a rebre un tuf de fregits que començava a agrejar. La segona era molt pitjor: un terra encatifat de serradures humides, clofolles de cacauets, tovallons de paper greixosos, escuradents bruts i altres matèries en descomposició probablement amb tants triennis com les bigues mestres de l’edifici. S’anomenava Les Torres, perquè, segons la llegenda local, quan els vidres de l’entrada principal encara no havien perdut la transparència es podien veure un parell de pinacles de la Sagrada Família.

El sotsinspector m’esperava assegut en un tamboret a la barra i fent-se un massatge a l’interior de la mà esquerra amb el polze de la dreta. Si jutjava pels seus ulls, la que tenia al davant no era la primera copa, encara plena d’un licor transparent i molt fred. Com que l’home semblava concentrat en una pregària, vaig seure al seu costat en un silenci pietós. Després d’un minut incòmode, el policia va alçar el calze transparent i el va buidar d’un glop. Després va aixecar la mà amb dos dits estesos en direcció a la cambrera negra, que semblava més interessada en un concurs de la televisió que a atendre els clients.

—No, moltes gràcies —vaig objectar—. Jo sóc bevedor de cubates. Me’n prendré un de rom anyenc.

—Cadascú té dret a matar-se com vulgui —va sentenciar sense recuperar la mirada del punt invisible on l’havia perduda, però assegurant-se que una ganyota dels llavis posava de manifest el seu menyspreu.

La veu una mica enganxada denunciava un recent historial de copes escurades. Sense gens d’entusiasme i amb dificultats per apartar la mirada del televisor, la cambrera va baixar un cul mapamúndic de la nevera que l’estava patint i ens va oferir el ball, sota una samarreta negra, d’un pitam capaç d’alimentar un orfenat.

—És la primera vegada que em portes un amic, cielito —va dir la cambrera amb un accent centreamericà adreçant-se al policia. Després va invertir un minut a repassar-me amb els ulls de dalt a baix—. Jo sóc la mama Susi, per a qualsevol cosa que necessitis.

—De moment, un cubata de rom Negrita és suficient.

—Serà de rom blanc, blanquito.

—Blanc, doncs, negrita.

Mentre la dona servia una grappa gelada i un cubata amb la mateixa parsimònia amb què s’estava construint la veïna Sagrada Família, el policia i jo no ens vam adreçar la paraula. Quan per fi vam tenir les begudes al davant, ell va mirar la copa com qui busca el futur en una bola de vidre. Jo, en canvi, portava molta suor i molta set acumulada.

—Carajo amb el niño —es va exclamar la cambrera per la profunditat del meu primer glop.

Vaig deixar sobre la barra un vas amb només dos dits de cubata.

—Tu deus portar set endarrerida d’una altra vida —va dir Torredelplà amb una veu notarial, sense admiració ni sorpresa—. Ningú que estimi el seu fetge pot beure amb tanta ànsia.

—Qui ha dit que estimo el meu fetge? Algun panoli em regalarà el seu d’aquí a uns anys i llançaré aquest per la tassa del vàter. Guapa —vaig mentir a la cambrera després d’escurar el got al segon intent—, en necessito un altre amb urgència.

El segon va entrar amb més calma. No va ser fins a la meitat que em vaig decidir a iniciar la conversa de veritat:

—Torredelplà és un cognom estrany.

—No. Dedicar la vida a corregir faltes d’ortografia, això sí que és estrany. El meu és un cognom i prou.

—Poc freqüent…

—Els homes com jo no som abundants.

—Què té d’excepcional un policia?

—El noranta-nou per cent de l’horari laboral, res. Però l’u per cent restant és algú que intenta lluitar contra el mal.

—Uf! Pretensiós, no li sembla? El mal és un concepte elàstic i de vegades vaporós. Només els predicadors i els polítics asseguren que el saben reconèixer.

—Jo el veig venir. De vegades.

—La veritat és que les persones clarividents em produeixen basques —vaig atacar. Durant un instant de silenci, vaig témer que es girés i em clavés un cop de puny—. Segur que al llarg de la seva carrera ha hagut de perseguir i arrestar ciutadans normals que vostè sabia que no representaven el mal, perquè eren uns simples desgraciats o un altre tipus de víctimes o senzillament uns paios sense sort… Els bons i els dolents comparteixen bona part de l’espectre del comportament. Ningú no és capaç de distingir-los. Fins que ja és massa tard… Però, esclar, un policia com vostè només compleix ordres sense fer preguntes, és el seu deure… I després, a la nit, potser fins i tot aconsegueix dormir com un bebè, sense càrrecs de consciència.

—Sempre m’ha costat dormir bé a les nits, per això em prohibeixo pensar en aquestes coses…

—Esclar, un policia que pensa constitueix un problema.

—No sóc periodista, ni filòsof, ni escric novel·les. Els meus pensaments se’n van amb l’aigua de la dutxa o me’ls guardo al magí, on ni el meu psicòleg sigui capaç de trobar-los. Si algun dia m’obren el crani, els costarà trobar-hi res aprofitable.

—Sàvia prudència. Però suposo que sí que deu haver pensat en el destí d’aquests diners que tothom ensuma però que ningú no ha vist, oi?

El sotsinspector va concentrar la mirada en algun punt de la copa de grappa, però aquella bola de vidre no tenia respostes. No vaig voler deixar passar aquell moment de confusió:

—És veritat que t’han deixat fora de la investigació del cas del diputat i que la teva feina penja d’un fil?

El salt al tuteig m’havia sortit de manera instintiva, però no va semblar que el molestés. La cambrera havia tornat a la seva posició com a televident aplicada i el policia la contemplava amb els ulls entretancats, com si la mirés de molt lluny. Suposo que només intentava que el cervell li funcionés amb rapidesa.

—En realitat m’han apartat del cas de la mort de la seva dona. Encara no saben que el veritable cas és el del diputat.

Hi havia més amargura i fatiga que empipament en aquelles paraules.

—Una broma pesada…

—Sí, l’humor és la principal virtut de l’intendent de la comissaria. Mentre la ciutat li demana que lluitem contra els dolents, a ell només li importen les estadístiques i els minuts que ens dediquen els informatius de la tele. Fa vint-i-tres anys que m’hi deixo la pell i les banyes i ara un intendent inepte decideix apartar-me del servei.

—Si només són uns dies…

—D’aquí a una setmana m’anunciaran que m’obren un expedient disciplinari i, després de molta paperassa i converses amb advocats, suposo que em castigaran amb tres o quatre mesos sense sou. Però no crec que s’atreveixin a expulsar-me. Per a això caldria que tinguessin collons, i no és el cas. El veritable problema és que després m’enterraran en algun arxiu encara més perdut i tenebrós que el lloc on ara treballo. S’oblidaran de mi per sempre més i em negaran qualsevol opció a reincorporar-me algun dia a la investigació policial. Ni tan sols consideraran mai la possibilitat d’una rehabilitació per la feina ben feta o bon comportament, i encara menys un ascens.

—És agradable parlar amb gent optimista…

—I el més indignant de tot plegat és que pràcticament ja he resolt el cas.

—Llavors, saps on són els diners?

El sotsinspector va girar el seu tamboret per mirar-me directament a la cara per primera vegada des que havia arribat. Va fer una petita xarrupada a la seva copa de grappa i va clavar els seus ulls en els meus durant uns segons. No sé ben bé què hi buscava, però no devia desagradar-li del tot el que hi va veure.

—Tu què collons saps dels diners?

Jo també vaig fer girar el meu tamboret i vaig enfrontar-m’hi. Aquell home ja no era el borratxo desvalgut que m’havia semblat trobar quan havia entrat per la porta del bar, als ulls li tornava a lluir aquell foc amenaçador que m’havia inquietat unes hores abans, quan m’havia visitat a Lletraràs.

—Que en són molts. I que n’hi ha per a més d’una persona. I també que, si nosaltres no hi posem remei, acabaran en mans de qui menys els necessita…

—Puto diputat…

—Jo he estat un treballador diligent i incansable —vaig mentir— i ara tinc una empresa arruïnada perquè l’Administració no paga els seus deutes i a canvi em crucifica amb impostos. Tu has fet durant vint-i-tres anys la teva feina i ara t’acaben de donar pel cul. Em temo que no hi ha ningú que se’ls mereixi més que nosaltres.

Va tornar a girar-se en direcció a la cambrera i de nou va aixecar la mà amb dos dits estesos. Em va semblar un bon senyal. No havia posat el crit al cel ni m’havia insultat o engegat a la merda. Vaig deixar que la sensació d’injustícia, l’alcohol i la cobdícia fermentessin amb calma dins la seva ment. També podia ser que ja tingués presa la decisió i que tot allò no fos més que la comèdia que necessitava per justificar-se.

En això estàvem quan el meu mòbil, que tenia en silenci, va començar a vibrar com un escarabat epilèptic per damunt de la barra. Ni tan sols vaig mirar la pantalla.

—No penses agafar-lo?

—Per què? És una exdona sonada.

Mentre la cambrera servia la nova ronda de begudes, tots tres vam contemplar el moviment de l’aparell com s’estudia un peix exòtic dins d’un aquari. Amb la mirada encara clavada al mòbil, vaig començar a explicar-li els detalls de l’aventura que havia viscut els últims dies: la proposta de feina del diputat Bernal, el dubtós paper de la Verònica, els advertiments de la Virgínia, el robatori frustrat, el cadàver sobre la catifa del despatx, l’amable visita dels sicaris a Lletraràs, la nova temptació de la Verònica, l’entrada nocturna a la vil·la de la carretera de l’Arrabassada, els dos dies d’hospital… Quan vaig acabar el meu relat, tot just mentre prenia consciència d’haver confessat quatre o cinc delictes a un policia, Torredelplà em va sorprendre amb una pregunta amb què semblava haver ignorat tot el meu discurs:

—Així, estàs divorciat?

Vaig dubtar sobre la conveniència de seguir-li el corrent. Potser en el fons només era un pobre guillat a qui l’alcohol havia cuit el cervell, però les meves confessions mereixien una mica més de respecte.

—A qui collons li importa, el meu estat civil? Tenim un assumpte entre mans molt més important.

Va ignorar la irritació que vessaven les meves paraules.

—Diries que ets una persona amb molts amics? —va insistir.

—A la merda els amics. Tampoc no sembla que els teus facin cua a la porta del bar per demanar-te audiència.

—Jo sóc una persona solitària. Només vull saber si tu en tens…

La idea d’aixecar-me, pagar el beure i sortir del bar per oblidar definitivament l’assumpte que m’havia dut fins allà em va creuar el cap com una ventada. El to amable, quasi delicat, de les seves paraules i uns ulls que semblaven sincers em van mantenir assegut. Vaig obrir la boca per iniciar una altra protesta, però no vaig aconseguir escopir-la. En canvi, em va sobtar que des d’algun racó amagat de la memòria surés un episodi que semblava rovellat per l’oblit de molts estius.

—Amics? Suposo que vaig arribar a tenir-ne un. —Vaig escoltar què pronunciaven els meus llavis amb una veu que no era meva, sinó del Marc que alguna vegada havia estat—. Però ni tan sols n’estic segur. En una altra època hauria estat capaç de fer qualsevol cosa per ell. Però llavors érem molt joves…

—Segueix. Vull escoltar la teva història…

—Ell devia haver fet els disset i jo tenia un any menys. Ens coneixíem des de petits i tenia… no ho sé… un do. Quan tu volies imposar la teva opinió, t’havies de barallar a crits, però quan ell parlava tothom callava i escoltava. Era pura màgia. Les paies l’adoraven i els paios el seguíem sense piular. Potser el perdia la vanitat i també li agradava ser cruel amb els altres, però per alguna raó jo era un dels pocs amb dret a dissentir-hi. Fins i tot m’havia honrat amb alguna confidència. Ell no havia conegut el seu pare i la seva mare l’havia deixat a càrrec de l’avi, que vivia en un pis de mala mort molt a prop de casa meva. Una d’aquelles tardes irrespirables de l’estiu lleidatà em va explicar la història de l’avi, un lluitador republicà a la guerra civil a qui una llarga llista d’heroïcitats només li havia servit per arrossegar una cama la resta de la seva vida i perpetuar la seva misèria. Com a prova, l’amic va posar-me a les mans una pistola Tokarev de calibre 7,62 i un carregador de vuit bales, una arma de fabricació russa que havia lluitat a la columna Durruti i que l’avi guardava com el record d’un passat més il·lusionant en un calaix, sempre carregada i a l’espera del dia que se li acabessin d’inflar els collons.

»Recordo que miràvem a la tele una pel·lícula que des d’aleshores comptaria entre les meves preferides, El tercer home, de Carol Reed. Vaig fantasiejar amb el passat heroic d’aquella arma mentre el meu amic responia a una trucada a la porta del pis. Mentre jo apuntava Orson Welles a la pantalla de la televisió i feia com si disparés la Tokarev, vaig escoltar uns cops estranys i una conversa a crits. Quan vaig sortir a tafanejar al replà, el gras Fatman i dos dels seus sequaços havien tirat el meu amic a terra i el retenien immobilitzat. Fatman era el malnom d’un desgraciat a qui els seus problemes de metabolisme mantenien en lluita constant contra la resta de la humanitat. No tenia més de vint-i-un o vint-i-dos anys, però pesava cent quaranta o cent cinquanta quilos i tenia el rostre d’un vermell encès, com a punt d’esclatar. S’havia atribuït l’exclusiva de la venda de coca i de cavall al nostre barri, un territori que devia semblar insignificant als traficants més ambiciosos, però que ell havia decidit que li pertanyia. El meu amic havia comès l’atreviment de discutir-li el monopoli… Bé, ja t’ho pots imaginar… Això l’havia portat en aquell precís instant a tenir la cara estampada contra les rajoles del replà, els genolls dels dos ajudants clavats a les costelles i l’amenaça d’un bat de beisbol que planava sobre el seu cap… —No vaig poder reprimir una ganyota de fàstic a mesura que els records suraven—. El primer cop li va caure sobre l’espatlla esquerra i es va sentir un cruixit… Però el més estrany van ser els crits i els plors desesperats, que a poc a poc van anar barrejant-se amb una veu molt aguda, quasi infantil… Suplicava. De la seva boca no sortien els habituals insults o simples peticions de clemència… Allò era una rendició sense lluita, una mostra exagerada d’humiliació. Faria el que volguessin, qualsevol cosa, el que calgués, ho jurava… Treballaria per a ell… Li donaria tot el que guanyés… la droga que encara guardava… però sobretot que no li fessin mal… Si fins i tot em va costar entendre el que deia, no perquè els plors o el dolor li deformessin la veu, sinó perquè se’m feia difícil reconèixe’l.

—No és fàcil encaixar el dolor…

—Ara no m’atreviria a jutjar-lo tan severament, però llavors encara era molt jove i tenia una idea molt primitiva del que significa ser valerós i fort i íntegre, i creia en la fortalesa de les voluntats i en la puresa de les idees i en el destí heroic de les persones que m’estimava i en aquestes merdes… Mentre els dos sequaços i el Fatman es petaven de riure, cabrons!, el meu amic bramava com un nadó i suplicava igual que els personatges més ridículs de les pel·lícules de l’Oest que havíem vist plegats…

»Quan es van adonar de la meva presència, el gras es va girar i va mirar-me amb un somriure, com estudiant quina mena de càstig fatal estava a punt de dedicar-me. Va fer dues passes cap on jo era mentre feia rodar el bat de manera quasi divertida. Només llavors vaig treure la pistola que portava amagada a l’esquena i el món va semblar que s’aturava. Els tres agressors es van quedar immòbils, i durant uns segons es van escoltar amb una contundència més corrosiva els plors i les súpliques humiliants del meu amic. Amb els sis ulls clavats en el forat de la pistola, vaig armar-la lentament mentre ordenava que deixessin estar el meu company. Llavors aquest es va adonar de la nova situació i va callar de cop. Sense a penes trànsit, es va desfer de la pressió dels dos nois que l’havien immobilitzat, va aixecar-se amb un gruny de dolor i es va torcar els mocs i les llàgrimes amb la samarreta… Tornava a ser el jove orgullós que jo coneixia. La sang que li rajava ara semblava una fotesa… Quan em va prendre la pistola de les mans, portava l’odi escrit als ulls i vaig haver de demanar-li calma perquè no fes un disbarat. S’ho va rumiar uns segons. Després, amb un simple moviment de cap va ordenar als dos gregaris que l’havien retingut que fotessin el camp. El gras Fatman va deixar caure el bat de la mà dreta sense que ningú l’hi demanés. Tenia la cara quasi morada i una ganyota de fàstic, però no va dir res. Llavors el meu amic li va demanar que es posés de genolls, però ell va negar amb el cap. L’hi va tornar a demanar apuntant la pistola a un centímetre de la templa del gras. Vaig pregar en silenci que el gras li fes cas. Però s’hi va tornar a negar i el va mirar amb tot el menyspreu que va ser capaç de concentrar en els ulls. El meu amic ja estava tan vermell com el mateix Fatman, però era de fúria.

»En aquell moment em va mirar per primera vegada i potser va sentir el primer accés de vergonya. No era gratitud el que hi vaig veure, sinó una variant curiosa de l’odi: l’havia vist cridar i suplicar, l’havia sentit plorar com ens havien dit que només ploraven les nenes, l’havia vist ser allò que havíem imaginat que nosaltres no seríem… Amb la veu entretallada per la ràbia, també a mi em va demanar que me n’anés. Vaig dubtar si era convenient fer-li cas, però vaig sentir por d’aquells ulls. Quan vaig sortir de l’edifici, els altres dos atacants esperaven a la porta. Ens vam mirar sense rancúnia i vam esperar tots tres junts, en silenci, perquè en realitat aquella era una baralla de galls que només ens afectava de retruc. Vint-i-cinc minuts després, quatre sanitaris de la Creu Roja carregaven en una llitera una immensa bola de sang i ossos trencats. No l’havia matat, però el gras Fatman no es va recuperar mai del tot d’aquell tacó descomunal. Per acumulació de delictes menors, el jutge va decidir jutjar el meu amic com un adult i aquell desfogament irracional li va costar tot un any de presó. Per a mi va ser difícil acceptar que a partir de llavors les coses ja no fossin mai més com abans. Jo estava segur d’haver actuat com un autèntic col·lega i, de fet, mai he explicat a ningú les misèries d’aquell episodi, però en les mirades d’aquell antic amic mai no vaig deixar de percebre una mena de ressentiment.

Em vaig aturar un moment i vaig fer una llarga glopada al cubata mentre deixava que la mirada se’m perdés entre els gestos sense sentit d’uns personatges d’aspecte sud-americà que es movien de manera maldestra per la pantalla de la televisió. Davant del silenci del meu interlocutor, vaig decidir rematar el discurs amb una pregunta:

—Creus que aquesta miserable idea que tinc de l’amistat em fa indigne de la teva companyia?

Van passar uns segons abans que algú digués res més. En aquell moment, em vaig adonar que el policia havia tornat a girar el tamboret i em mirava directament als ulls. Del seu rostre havia desaparegut una forma de tensió que podia significar desinterès o menyspreu. Llavors, sense que fes cap comentari a tot allò que jo acabava d’explicar, l’home que bevia grappa al meu costat va començar a explicar amb pèls i senyals com li havien encarregat el cas del cadàver de l’abocador, els detalls de l’autòpsia, els esforços per identificar el cos, la visita al diputat i tots els moviments que havia fet abans que li prenguessin la investigació de les mans. Molt abans d’arribar al final del relat, vaig endevinar que ens havíem convertit en còmplices. Encara no sabia ben bé de què, però havíem començat un projecte en comú.

—I ara què ens toca? —vaig preguntar quan el seu discurs va acabar amb l’anunci de la mort d’un inspector d’hisenda.

—Sigui el que sigui —va dir el policia—, les respostes només ens les poden donar el diputat i la seva secretària.