8

Vaig entrar al vestíbul del club esportiu resant perquè no hi hagués cap càmera que en controlés l’accés. No volia cridar l’atenció, de manera que vaig fer un escorcoll visual de manera discreta, però no vaig ser capaç de detectar-ne cap. Va semblar-me un bon auguri.

L’encarregada de la recepció va ser el primer obstacle. Els passis per a convidats podien emprar-se en companyia del soci titular, però era força irregular que la persona invitada aparegués sense l’amfitrió. Patint per si la recepcionista, una xicota alta i esportiva amb una enorme piga a la galta dreta, ja estava al corrent de la mort de l’honorable membre del club, notícia que a aquelles hores havia saltat a totes les televisions, vaig arriscar-me amb la mentida que el senyor diputat estava enxampat en una reunió, que m’havia citat a aquella hora al club i que havia promès reunir-se amb mi al més aviat possible. La mossa camallarga va arrufar ostensiblement el nas i va proposar que l’esperés a la cafeteria, una llarga franja de taules i cadires que començava just davant de la recepció. Vaig contraatacar amb l’argument que no disposaríem de gaire temps per jugar un partit de pàdel i que seria preferible que jo comencés a canviar-me al vestidor. La senyoreta amb brusa florejada no va poder evitar que la mirada se li desviés una dècima de segon en direcció a les oficines, on algun directiu devia estar celebrant la sagrada cerimònia de la migdiada. La jove dubtava sobre la possibilitat d’anar a tocar-li els collons o atribuir-se la prerrogativa de ser magnànima amb mi. Per ajudar-la a decidir-se, vaig aportar un somriure que m’acredités com a individu inofensiu. Finalment, la noia de dentadura perfecta va accedir a donar-me la clau d’un armariet per a visitants a canvi de deixar en dipòsit un document que acredités la meva identitat. Evidentment, calia evitar que quedés constància de la meva presència en aquell club, de manera que vaig recórrer al vell recurs de fer-me el despistat:

—Jo no sabia… quina mala sort, amb les presses… l’Àngel no m’ha avisat…

La noia de la faldilla curta i prisada va posar cara de «no sé quina me n’estàs fent i no penso treure’t els ulls del damunt», però suposo que el diputat no devia ser un home amb qui convingués enemistar-se, perquè la repetició del seu nom va obrar el miracle d’obrir l’entrada de la cova:

—Escrigui aquí el seu nom —va ordenar posant-me davant del nas un llibre de registre obert.

Sense treure’m les ulleres de sol, vaig agafar un boli encastat en una petita plataforma de marbre que lluïa el nom del club en lletres de plata i vaig escriure amb una cal·ligrafia rodona i clara el nom que en aquells moments em rondava pel cap: Eugeni Solares. Ella va girar el llibre, va llegir el nom i va aixecar la mirada cap a mi per emetre com a judici un gruny ambigu i emmurriat.

—El vestidor d’homes es troba només de tombar el primer passadís —va concedir a la fi amb la veu del contertulià cansat de lluitar debades.

Amb tota la parsimònia i l’aplom que els meus nervis van ser capaços d’administrar, vaig carregar la bossa i vaig caminar seguint els indicadors que anunciaven els vestidors. A cada passa renovava l’esperança que la recepcionista pigada, camallarga, brusiflorejada, faldicurta i dentiblanca hagués oblidat ja la meva cara.

El segon obstacle era previsible. A aquelles hores en què la calor començava a afluixar, unes quantes persones es preparaven per excitar l’hipotàlem i la pituïtària per produir endorfines. Primer van desfilar un parell de joves musculosos amb raquetes de tennis i abillats per enregistrar un espot publicitari de roba esportiva; després un altre que exhibia un banyador minúscul, espatlles descomunals i gorra de piscina; un tercer vestit amb samarreta negra de tirants, pantalons curts i mitjons de llana va aparèixer tot suat i es va entretenir una eternitat sota la dutxa… No disposava de tot el temps del món, però tampoc no podia precipitar-me i actuar de manera que pogués ser considerada sospitosa pels socis del club. Ningú no havia de ser capaç de recordar el meu rostre un cop desaparegués del seu angle de visió. Mentre esperava el moment que el vestidor quedés despoblat, vaig deixar la bossa al costat del número 126, em vaig despullar i em vaig abandonar a una llarga dutxa, que no va ser capaç de rebaixar-me la tensió dels nervis, però com a mínim va minimitzar l’angoixa que causava aquella inexplicable calor sahariana.

Del meu neguit, només em consolava pensar en els atacs de taquicàrdia que en aquell precís moment devien estar commocionant els dos ocupants del cotxe del sotsinspector. El vestidor va tardar exactament vint-i-set minuts a buidar-se. Una eternitat. Llavors, embolicat amb una de les tovalloles que havia portat a la bossa, vaig acostar-me a l’armariet objecte del meu interès i vaig començar a posar en pràctica les meves habilitats com a rebentaportes de barriada. Aviat vaig descobrir que les tenia completament rovellades. La universitat té això: t’ensenya unes quantes foteses i et fa oblidar les coses realment importants. Vaig provar d’obrir amb alguna de les claus del clauer, vaig mirar de manipular el pany amb la punta del tornavís, fins i tot vaig burxar amb l’extrem d’un penjador de filferro que vaig trobar abandonat en un dels bancs… Tot inútil. En plena crisi nerviosa vaig haver d’interrompre les meves maniobres per l’entrada d’un parell d’esportistes veterans que, afortunadament, sense passar per la dutxa, es van eixugar la suor amb dues tovalloles, van recuperar els xandalls i van abandonar el vestidor entre rialles.

Valorava seriosament la possibilitat d’estavellar un dels bancs de fusta contra la porta d’aquell armariet obstinat quan el pany va cedir amb una suavitat inesperada. Havien passat ben bé quinze minuts, però van semblar-me un segle. Dominat per l’emoció, vaig obrir aquella cova d’Alí Babà esperant que les monedes i els tresors em caiguessin al damunt. Però no va passar res. Al davant, un espai ampli però ben atapeït. La lleixa superior semblava un exhibidor d’ampolles de perfum, sabons líquids, xampús d’una variada gamma d’aromes, llets corporals i flascons de desodorant. Al diputat li agradaven les olors cares. A sota, roba neta de carrer penjada, samarretes i pantalons d’esport, mitjons per estrenar, gorres, raquetes de tennis i pàdel… A la part més baixa, sota una altra lleixa coberta de calçat esportiu i raspalls enllustradors de sabates, un plec de tovalloles usades. Després de buscar darrere de la roba penjada i d’inspeccionar l’autenticitat de les parets metàl·liques, vaig furgar entre el plec de roba bruta. Darrere d’aquelles tovalloles, per fi, una bossa. Una bossa d’esport. Una bossa d’esport de colors negre i vermell. Amb el cor paralitzat, la vaig treure de l’amagatall i la vaig contemplar uns segons. Quan vaig reunir les forces necessàries, vaig obrir uns centímetres la cremallera i el color dels diners em va il·luminar amb més força que el sol radiant d’aquella tarda. Espiant a tots costats, com si les parets estiguessin envaïdes per milers d’ulls crítics i amenaçadors, vaig traspassar els feixos de bitllets a la bossa negra que jo portava i vaig substituir-los per les tovalloles molles que havia utilitzat. El cor em bategava amb força i la humitat vaporosa i calenta que arribava de la dutxa m’asfixiava. Vaig intentar respirar fondo. No era un bon moment per desmaiar-se. Vaig agafar una de les gorres i un dels polos nets de l’armari amb l’esperança que m’ajudessin a passar desapercebut davant la recepcionista. Després vaig netejar qualsevol ditada que hagués pogut deixar sobre la superfície metàl·lica, al banc de fusta o als penjadors, vaig travar la porta amb un bitllet doblegat perquè semblés que continuava ben tancada i vaig acabar de vestir-me. L’operació va costar Déu i ajuda, perquè els botons van demostrar una indocilitat inesperada.

Amb la gorra ben encaixada i les ulleres de sol, vaig sortir del vestidor carregant la pesada bossa amb els diners i esforçant-me a semblar un satisfet i cansat nedador o corredor de la pista d’atletisme. Volia evitar la mirada de la recepcionista de la piga, de manera que vaig espiar la seva presència des de la cantonada d’accés al passadís central. El que m’esperava no era la mirada acusadora de la senyoreta camallarga, sinó una perspectiva molt més preocupant: el sotsinspector Solares, el guardaespatlles del diputat i un parell de mossos d’esquadra parlamentaven amb la recepcionista.

Merda, merda, merda!

Un Solares amb posat autoritari sol·licitava alguna cosa o demanava una explicació mentre la jove assentia amb la cara espantada. Mentre el policia llegia el seu nom en el llibre de registre, va aparèixer un directiu encara endormiscat i van començar a enraonar. Solares li va ensenyar un paper, possiblement una ordre d’escorcoll, i el directiu va donar instruccions a la senyoreta de la faldilla curta.

De nou un pla senzill acabava en una peripècia tortuosa i de final incert. Tot s’havia complicat, però calia no posar-se nerviós. Repenjat a la paret per evitar el foc enemic, vaig respirar profundament tres vegades. El sotsinspector no em buscava. No sabia que jo era allà ni que m’havia avançat als seus moviments. Com a màxim, la noia de la piga podia dir-li que havia vingut un convidat del diputat que l’estava esperant al vestidor, la qual cosa els faria posar-se en alerta. Però segur que no li’n podria oferir una descripció detallada, ni tan sols el meu nom real. Només quan obrissin l’armariet i veiessin que havia estat forçat i que hi havia tovalloles molles es delataria la meva presència. Llavors sí que caldria sortir d’allà cagant llets.

Mentre el grup enraonava davant la recepció, vaig entrar a la cafeteria per l’altre extrem i em vaig asseure en un tamboret de la barra al costat dels dos jugadors de pàdel veterans que poca estona abans havien passat pel vestidor. Amb la gorra, les ulleres i d’esquena al passadís, amb la mirada aparentment perduda entre les pàgines d’un diari esportiu, vaig demanar al cambrer una aigua mineral i vaig esperar esdeveniments. A través dels miralls que hi havia darrere les ampolles dels expositors del costat de la cafetera, vaig veure passar el seguici format per Solares, el directiu i un dels mossos uniformats. En aquell moment, els jugadors de pàdel s’havien acabat les begudes energètiques i enfilaven el camí de la sortida. M’hi vaig afegir. Vaig interrogar-los sobre les regles del pàdel mentre caminàvem cap a la porta de sortida i ells em van mirar com si parlessin amb un deficient mental, però van començar a explicar-me amablement els rudiments del joc. El cotó del polo que havia segrestat de l’armari del diputat se m’enganxava a la pell de l’esquena i notava les gotes de suor recorrent-me el front i les galtes. Quan vam passar pel costat del mosso i la recepcionista, ella es queixava de la descortesia injusta amb què l’havia tractada el seu superior, mentre l’altre l’escoltava amb un somriure beneit a la boca. No em vaig atrevir a dirigir-los una mirada directa.

A fora, dos mossos més xerraven davant de sengles cotxes de la policia. Ens van adreçar una ullada fugaç, poc interessada. Jo vaig deixar els jugadors de pàdel a mitja explicació sobre la posició del canell en el moment de rebre l’impacte de la raqueta amb la pilota i vaig caminar cap al Seat Ibiza que m’esperava uns metres enllà.

Al volant s’hi havia posat la Verònica. Quan vaig obrir la porta, vaig veure el sotsinspector estirat a la part del darrere, amagant-se de l’angle de visió dels agents. Vaig pujar-hi i el vehicle va arrencar a l’instant. Vam conduir en silenci durant uns quants carrers. Quan Torredelplà es va incorporar al seient de darrere, va mirar una estona a través del vidre posterior per assegurar-se que ningú no ens seguia i que el perill imminent havia passat. Tot seguit va clavar els ulls en la bossa negra que jo tenia a les cames i encerclada amb les mans per protegir-la de la resta del món.

—I bé?

El cotxe es va aturar en un semàfor i vaig notar que els ulls de la Verònica s’afegien als del policia en una actitud de súplica. L’emoció i l’acolloniment encara em dificultaven la parla.

—He dit que quan tornés seria milionari. Sóc un home de paraula.