1

Eudald Martín-Cortina, inspector d’hisenda amb vint-i-vuit anys de servei, abocava la tercera cullerada de sucre al cafè. La majoria de matins, la seva feina li semblava massa amarga. Abans de tornar a entrar al despatx a veure-se-les amb un empresari de la construcció que durant els anys de bonança havia fet diners a cabassos i ara pidolava un tracte tributari de favor, es va empassar la tassa de cafè quasi bullint i va respirar fondo quatre vegades. Una, dues, tres, quatre. Només llavors va tornar a entrar al despatx amb un somriure que volia semblar natural.

—No podria obrir una finestra? O com a mínim deixar la porta entreoberta. Allà fora sí que tenen aire condicionat…

—Oblidi’s de l’aire i miri de concentrar-se en el nostre assumpte. A veure si l’entenc. Em vol fer creure, senyor Montarella —va insistir l’inspector per cinquena vegada mentre s’asseia davant del constructor i puntejava amb el dit l’import d’una factura—, que un individu com vostè, que amb prou feines va acabar els estudis primaris i que ha estat sancionat per l’Administració per tota la gamma de faltes imaginables, va saber enredar una constructora d’alta volada perquè li vengués un terreny valorat en gairebé 900.000 euros per la ridícula quantitat de 452.450?

—Era una oportunitat magnífica!

L’altre li havia respost amb una rialla tremolosa que volia transmetre ingenuïtat. L’inspector va esbufegar d’impaciència i el llapis que portava a les mans es va trencar en dos bocins. Alguna cosa li cremava a la mirada.

—Miri, Montarella, puc entendre que tothom ha de mirar pels seus interessos, perquè el sistema funciona d’aquesta manera. Jo no sóc ningú per intentar canviar les coses. Tothom busca la manera d’obtenir beneficis i jo no em queixo. Ho trobo legítim. El que no puc suportar de cap manera és que em tractin d’imbècil. La finca en qüestió havia estat comprada quaranta-vuit hores abans per Promocions Castanesa per un valor total de 508.500 euros. De veritat espera que em cregui que només dos dies després la hi van vendre a vostè per un preu inferior?

—Què vol que li digui? No ho podia desaprofitar. En això dels negocis, ja se sap, cal estar a l’aguait i ser ràpid de reflexos.

L’inspector va notar com la sang li pujava a les galtes, però va fer quatre inspiracions profundes abans de respondre.

—Montarella, no es faci el geni de les finances amb mi. He trobat prou merda en els seus comptes per arruïnar-li la parada avui mateix. Però té la grandíssima sort que no és vostè el xoriço que em vull berenar. Ajudi’m a descobrir tota la merda que s’amaga darrere de Promocions Castanesa i li prometo que aquest malson s’esvairà de cop.

—Em temo que ha triat malament, inspector. Jo no sóc un delator —va respondre l’home amb un gest de dignitat ofesa.

—M’ho suposo, amic Montarella. Vostè és un home de negocis, de reflexos ràpids, i per tant sabrà comprendre que en aquest moment es troba davant d’una oportunitat, una veritable ganga. El deixaré un moment tranquil perquè faci els seus càlculs. Però li recordo que el catàleg d’ofertes té una caducitat quasi immediata. Necessito una resposta ara mateix. Caldrà que s’ho rumiï de pressa.

L’inspector Martín-Cortina va tornar a aixecar-se i va sortir de la sala amb un cop de porta que evidenciava la magnitud del seu emprenyament. Va deixar l’empresari coent-se lentament en una sala amb l’aire condicionat apagat i amb llum directa del sol. La temperatura era asfixiant.

De camí a la cafetera que compartia amb els treballadors de la secció, va creuar-se amb el cap d’inspectors, que li va dedicar una de les seves habituals mirades que produïen el mateix efecte emocional d’una escopinada. Tot i el seu metre seixanta-quatre, Anselm Alsina tenia la rara virtut de mirar sempre des de dalt, com si res al món pogués estar a la seva altura.

—Suposo, Cortina, que no deu estar encara amb allò de Promocions Castanesa… Hi ha molts altres assumptes que esperen…

—No, no, en absolut. Ara estic amb una petita constructora. Crec que no m’ocuparà més de dos o tres dies.

—Perfecte! Necessito que sigui eficient, Cortina. Anem fins al coll de feina i no puc permetre que els meus inspectors perdin el temps o s’enredin en assumptes sense solució possible.

Eudald Martín-Cortina no va passar per alt aquell possessiu «els meus inspectors», com si tothom hagués de retre homenatge a aquell cretí amb prou fums per inflar un globus aerostàtic. L’Eudald va aturar-se davant la cafetera i va acomiadar el seu cap amb un somriure aquiescent. Qui era aquell inútil per no considerar-lo un inspector eficient? Era prou sabut que Alsina no havia arribat al càrrec per un talent incontestable ni per una llarga llista de mèrits, sinó com a compensació per haver deixat embarassada una neboda de l’alcalde, premi que, per a aquells que havien tingut oportunitat de contemplar la bellesa de la neboda municipal, no compensava ni de bon tros el sacrifici.

Quan va servir-se una tassa de cafè, l’administrativa nova, a qui havien ubicat en una taula prop de la cafetera perquè era l’encarregada de mantenir-la operativa i en perfectes condicions, va aixecar la vista dels papers per castigar-lo amb una arrufada de celles.

—Això que fa amb l’aire condicionat deu ser inconstitucional.

La sorpresa el va immobilitzar un instant. Ara fins i tot les administratives interines es permetien qüestionar-li els mètodes. Allò no era només un comentari, una simple opinió o una senzilla discrepància, sinó una ofensa, un insult, un més dels greuges que darrerament havien decidit confabular-se per agrejar-li la vida.

—El dia que em portis el capítol de la Constitució que parla dels aires condicionats començaré a tremolar. Mentrestant, tu ocupa’t de posar els putos segells al lloc adequat —li havia tornat a sortir l’empipament.

—Sí, ja ho sé, tu limita’t al cafè, reina… Però li vull recordar que encara no són ni les onze —va dir com qui denuncia un fet abominable.

L’inspector va assentir amb el cap i va anar-se’n cap al despatx amb la tassa a la mà i sense badar boca. El comentari era un altre cop baix, perquè aquell era ja el cinquè cafè del matí i tothom a la secció sabia que el metge li havia advertit que tingués cura de la tensió. Calladament, va fer-se la promesa d’allargar-lo fins a l’hora de dinar.

Quan va entrar al seu despatx, remenant el got de paper amb un bastonet de plàstic, l’aroma del cafè va ser substituïda de cop per la sentor de la suor. Al constructor li queien unes gotes enormes galtes avall i tenia la camisa completament xopa.

Sota l’americana de color blau marí, ell també portava la camisa enganxada a la pell. Se li va asseure al davant, va fer una petita xarrupada de la tassa fumejant i la va deixar damunt de la carpeta plena de factures que tenia sobre la taula. Després, va fer un sospir de cansament, convençut que aviat li tocaria assumir una nova derrota. Però alguna cosa en la mirada del tal Montarella li va concedir un pessic d’esperança. L’home havia deixat de protestar per la calor i feia cops de cap mentre estudiava el dibuix de les rajoles de terra. L’inspector sabia què significava aquell posat. El seu interlocutor estava dubtant.

—Li asseguro que puc fer molt per vostè i per la seva empresa, Montarella —va insistir l’inspector sobtadament animat—. Per exemple, puc deixar de veure moltes irregularitats dels seus comptes. Podria passar per venedor de l’ONCE quan decideixo fer-me el cec.

—Bé…, no és fàcil… però aquest cabró… el Castanesa, vull dir… també me l’ha jugat moltes vegades, sap? —es va excusar amb una veu molt fluixa, quasi de confessionari. Amb tot, va seguir rumiant durant una estona amb la mirada abaixada—. Per què m’he de fotre jo, eh?

—És una bona pregunta…

—Els seus tripijocs sempre m’estan complicant la comptabilitat, sap? I les seves americanes i les seves corbates i els seus aires de geni de l’economia… Un cabró, això no es pot negar!

—Dels pitjors…

—Miri, a més de la xifra que el comptable ha escrit a la factura… per aquell solar… vaig abonar… 315.000 euros més… en tres pagaments… A més, per descomptat, d’una comissió del 4 per cent al partit…

—Diner negre…

—No tot, però sí majoritàriament.

—Però per demostrar-ho necessitaré algun document: un rebut, una transferència, un taló, un correu electrònic…

—No hi ha rebuts ni papers, només paraules i encaixades de mà. El Xavier Castanesa no volia deixar cap evidència que pogués incriminar-lo.

—Comprenc. De tota manera és una bona picossada de diner negre perquè no li fos un problema.

—Vivim en un país d’atracadors. Robar diners a l’Estat és l’esport nacional. Tothom que ve a comprar-me un pis es presenta davant la meva porta amb un sac de bitllets que tenia amagat sota el matalàs. El que em sembla increïble és que no tinguin problemes a Promocions Castanesa, perquè treballen amb molts altres constructors i… en fi, suposo que amb tots fa uns tractes semblants… Ben mirat, imagino que a la universitat li devien ensenyar a aquest cabró com amagar el diner negre. Sé que ell i els seus socis tenen una xarxa d’empreses fantasma per cobrar comissions i blanquejar diners. Jo havia de repartir els pagaments legals entre diverses empreses, però després abonava en metàl·lic les quantitats que em demanaven… Un desgavell! Ara bé, com pot comprendre, jo no feia preguntes impertinents i a mi ningú no me’n donava explicacions.

—Llavors, amb aquella operació Promocions Castanesa va ingressar 315.000 euros que no consten enlloc.

—Sí. I li puc assegurar que ha estat una pràctica habitual sempre que he treballat amb aquells lladres.

—Molt bé, Montarella. De moment el seu expedient queda obert sense resolució. Demà faré una visita als de Castanesa. Si descobreixo que vostè els ha previngut, li prometo que tornaré a abocar tots els meus esforços en la seva constructora.

L’home va aixecar-se de la taula amb el cap cot, com un nen castigat a jugar sol. Portava la camisa tota suada i enganxada a la pell. L’inspector va allargar una mà flonja, vençuda. El somriure beatífic que li havia aparegut als llavis, tan infreqüent darrerament, se li va esguerrar de sobte. Tornava a tenir buit el got de cafè.