6

El primer record que tinc de la Verònica Sisó és el d’una nena de sis o set anys plorant desconsoladament als peus d’un llit. Era el dia de l’enterrament del seu pare. Si la memòria no em traeix, l’home havia entrat a l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida perquè li extirpessin una petita piga que li enlletgia el coll. Cirurgia menor, li havien dit. Una intervenció de deu minuts, una gasa, un esparadrap i cap a casa. Però no va sortir viu de l’hospital. A la mare li van donar tota mena d’explicacions tècniques que no va comprendre: reaccions al·lèrgiques, predisposicions genètiques, un cas entre un milió… Va ser la infermera que havia assistit l’operació qui va encertar a donar l’única explicació que la mare de la Verònica va ser capaç d’assimilar: «Un cas de mala sort!».

Però les veritables víctimes d’aquella mala sort van ser una mare sense ofici ni formació laboral; la filla, que plorava com si intuís tot allò que l’esperava, i dos germans bessons de dos anys que no van arribar a acabar mai els estudis primaris. A partir d’aquell dia fatídic tots quatre van haver d’invertir tots els esforços a lluitar perquè la misèria no creués el llindar de casa seva.

Suposo que aquella va ser l’única vegada que he vist plorar la Verònica. Vivien al final del meu carrer, encara no a cinquanta metres de distància, però a tots els efectes era com si visqués a l’altra punta del planeta. Tot i tenir la mateixa edat, viure a tocar i compartir l’escola del barri, durant molts anys ni ens vam dirigir una mirada. Ella era una noia i jo, un noi. Punt final. Per si això no fos un argument definitiu, també havíem heretat la indiferència que es dedicaven les nostres famílies. Per això ben bé es pot dir que pertanyíem a mons diferents. Si recordo els seus plors de noia desconsolada és perquè el traspàs del seu pare va significar el meu primer contacte amb la mort. No hi havia cap vincle afectiu, però la mare va anunciar-me que aquell matí visitaríem la casa del mort, motiu suficient perquè les hores següents les passés imaginant terribles escenes infernals que van aconseguir entenebrir el meu ànim. Tot i que no era freqüent, algunes famílies, com sempre s’havia fet als pobles, encara vetllaven els morts a casa seva. Arribada l’hora anunciada, la meva mare em va arrossegar fins al domicili dels Sisó per donar-los el condol i vam aguantar amb actitud compungida la petita cua de veïns que s’havien concentrat a la porta d’una habitació on se suposava que descansava el difunt. Mentre la mare de la Verònica repartia encaixades i abraçades, i retornava suades frases de compromís, la filla plorava a crits al seu costat, la qual cosa mantenia tots els presents amb un nus a la gola. Mare i filla, vestides de negre, tapaven parcialment el taüt que reposava sobre el llit, segurament obert. El moviment dels adults que jo tenia al davant permetia entreveure ocasionalment algun llampec de la fusta lluent del fèretre. A mesura que avançàvem en silenci, jo mirava de no perdre detall del dibuix de les rajoles. Van ser uns minuts llarguíssims. Finalment, vam arribar al capdavant de la cua i em vaig veure obligat a aixecar la mirada. Mentre les mares intercanviaven a la seva altura comentaris desgastats, la Verònica, tot just davant meu, va interrompre de cop els seus brams i em va treure la llengua. Va ser un acte tan inesperat, tan inoportú i estrafolari, que no vaig tornar a pensar en el mort fins molta estona després, quan ja la por i el neguit eren cosa del passat. No es pot dir que aquell fos l’inici d’una relació prometedora.

No sé en quina mena de pensaments devia mantenir ocupat el meu cervell durant tots aquells anys, però el dia que el Carbó, que devia rondar els setze anys, va arribar amb la seva xicota enganxada per la cintura, quasi vaig tenir un desmai quan vaig reconèixer en aquella noia escultural la veïna de la darrera casa del meu carrer. Aquella flor havia crescut al meu costat sense que ni tan sols me n’hagués adonat. I, com acostuma a passar, algú altre havia estat més perspicaç a l’hora de valorar-ne l’aroma. Durant tots els anys d’aquelles llargues vacances que van ser la meva adolescència, la Verònica va ser la xicota del Carbó Rus, la qual cosa la feia del tot intocable, una condició que ella aprofitava per provocar maliciosament tots els nois de la colla i per treure de polleguera la majoria de les noies que se’ns van anar afegint amb els anys. Quan les protestes dels uns o dels altres pujaven de to i el Carbó, exercint la seva autoritat inqüestionada, es disposava a impartir justícia, ella l’entendria amb uns ulls cristal·lins i una veu melosa d’efectes narcòtics, suficients, si més no, perquè no en sortís mai escaldada.

—No he tingut res a veure amb la mort de la Virgínia ni de l’Àngel. Ho juro —va dir amb la mateixa lluentor a la mirada.

L’hi havia preguntat el sotsinspector i la noia no havia dubtat ni una dècima de segon a jurar. I de ben segur que ho faria les vegades que calgués.

—No t’hi escarrassis, Vero. De tota manera acabaran dictaminant que les morts han estat dos simples accidents.

—No puc pas dir que em sorprengui.

—Estàs de conya? Faran passar per accidents uns homicidis que no admeten discussió —va protestar el policia.

La noia va donar-nos l’esquena i va caminar cap a la butaca de vellut vermell. S’hi va deixar caure i ens va dedicar un somriure. Tot molt teatral.

—Coneixeu la veritable història de la seva relació amb la pubilla del clan dels Ponset? —Va deixar passar uns segons de silenci que equivalien a una negació—. L’hauríeu d’haver investigat una mica. Us hauria ajudat a entendre unes quantes coses.

Amb nosaltres dos palplantats com dos estaquirots al centre de la cambra, la Verònica es va estendre a explicar com l’Àngel Bernal era un pelacanyes afeccionat a l’haixix que havia començat la carrera de dret sense ganes ni perspectives de futur i del qual es va encapritxar la jove burgeseta que havia decidit odiar els diners del seu pare, que de tota manera havien servit per llogar-li un apartament al costat de la facultat de lletres perquè la nena no hagués de perdre temps en desplaçaments urbans i pogués concentrar-se en els estudis o en el que se suposa que han de fer les noies de casa bona durant els anys de la universitat. Entre porro i porro, les parets d’aquell pis devien tremolar davant les escomeses del fogós estudiant de dret, que, com en les històries més tronades que expliquen la lluita de classes socials, va acabar deixant embarassada la Virgínia. Llavors l’avortament encara no era legal al país i les nenes cristianes de bona família havien de patir la penitència de sortir corrents a l’estranger. D’amagat de les famílies, la parella va viatjar a Londres, i la cosa no hauria tingut més transcendència si no hagués estat perquè l’operació va anar malament i durant dos dies i tres nits la vida de la noia va penjar d’un fil. Sol i espantat davant de l’abisme, l’Àngel va recórrer a l’única persona que sabia que podia fer alguna cosa per la noia, el seu pare, el gran empresari Arcadi Ponset, que ràpidament va posar en moviment la maquinària dels diners per resoldre el problema. Mentre l’Àngel retornava al bar de la facultat de dret de Barcelona, la Virgínia s’instal·lava en un sanatori de Suïssa i mesos després es traslladava a Oxford per estudiar Història Antiga. Al cap de dos anys, quan la noia es va cansar de la pluja britànica i va tornar a matricular-se a la Universitat Autònoma de Barcelona, ja no era ben bé la mateixa: havia substituït els jerseis amples de llana per la roba de marca, les manifestacions reivindicatives per una llotja al Liceu i el fum de l’haixix per la pols de coca. Contra tot pronòstic, l’única cosa que continuava immutable era la passió per l’Àngel Bernal. El senyor Arcadi Ponset va arrufar el nas, però va seguir tolerant el capritx de la nena, en part perquè ignorava que, a més d’amant, el jove tenia la condició de camell. De fet, quan el vell va patir el primer atac de cor i els metges li van prescriure una vida tranquil·la lluny de les emocions dels mercats financers, l’Àngel ja havia demanat matrimoni a la Virgínia i aquesta havia acceptat. L’Arcadi s’havia d’enfrontar amb l’alternativa de barallar-se amb la filla, la nineta dels seus ulls, i arriscar-se a un nou atac de cor, o acceptar com a gendre aquell descamisat que ni tan sols aprovava les assignatures de la carrera. Per més que el noi fes olor d’oportunista i que s’arrossegués sense entusiasme per la facultat de dret, comptava al seu favor que havia demostrat prou seny per lliurar-se submisament al poder del patriarca quan les coses havien anat mal dades a Londres i que sortia àmpliament vencedor de la comparació amb els dos germans de la Virgínia, l’Andreu i el Jacint, dos bales perdudes que s’havien begut totes les destil·leries d’Escòcia i injectat tota l’heroïna de l’Afganistan, respectivament. Per descomptat, els precs de la nena de la casa també van tenir la seva importància perquè l’home decidís no només acceptar-lo, sinó també introduir-lo a l’empresa i promoure’l de mica en mica fins a col·locar-lo al capdavant.

L’ascens social d’Àngel Bernal, però, va ser inversament proporcional a l’evolució del seu matrimoni. A mesura que la Virgínia aprenia a mantenir sota control l’addicció a la coca, va començar a descobrir la naturalesa rapaç del seu marit, l’egotisme malaltís, la manca d’escrúpols… Com si se sentís obligada a expiar alguna culpa, la dona va començar a ocupar el temps en obres de beneficència mentre l’espòs es llaurava el camí cap a la política. Poc després de malvendre l’empresa de fundes per a cotxes, el pare de la Virgínia va patir el segon i definitiu atac de cor. El van enterrar exactament un mes abans que el seu fill Jacint, víctima d’una sobredosi d’heroïna.

—I ara, a qui anirà a parar la fortuna dels Ponset? —Torredelplà va interrompre el discurs de la Verònica.

—Després de la mort de la mare, la Virgínia era l’única dipositària de les restes d’una fortuna que només uns anys enrere havia estat considerable. El contracte de matrimoni entre la Virgínia i l’Àngel establia la separació de béns, de manera que ni un cèntim de les possessions que encara conservaven els Ponset tenia com a destí la butxaca del diputat.

—I el germà borratxo?

—Tant l’Arcadi Ponset com la seva filla havien utilitzat totes les fórmules legals per mantenir l’Andreu ben lluny dels diners. En canvi, ara serà l’únic que quedarà per heretar el patrimoni familiar. La Virgínia havia administrat amb comptagotes la pasta al germà, per això mantenien des de feia anys una relació poc amistosa. No crec que sigui ell qui es faci un fart de plorar-la.

—Això vol dir que no queda ningú interessat a demanar justícia o, com a mínim, una investigació feta a consciència.

—Al contrari —va somriure la noia amb tendresa cansada—. Com més aviat enterrin la germana, abans l’Andreu disposarà de tots els diners per beure-se’ls de gust.

Encara no s’havien silenciat les darreres paraules de la Verònica, que la porta de la cambra es va obrir de cop i Eugeni Solares va fer una aparició de primera vedet. Des del privilegi de la primera fila, vaig assistir a la màgica transformació del rostre de l’antiga veïna: en a penes dècimes de segon aquells ulls del banquer que calcula riscos i beneficis havien recuperat la mirada de corder degollat de les persones que han vingut a aquest món a patir. Quina actriu havia deixat escapar el món del teatre!

—La molesten, senyoreta?

Era la pregunta confiada del guerrer acostumat a salvar donzelles de les urpes de dracs com nosaltres.

—No, només em fan preguntes —va respondre la veu trencada d’algú que amb prou feines és capaç d’aguantar el plor.

—No pots evitar-ho, oi, Torrecollons? Has de continuar ficant el nas on ningú t’ho demana… Segur que ja has trobat la clau per resoldre el cas… —va fer el sotsinspector amb un somriure burleta. Com que ningú va fer cap comentari, després de mirar-nos directament als ulls va continuar—: Suposo que saps que no tens dret a fer preguntes ni a seguir investigant pel teu compte… Accepta un consell i no et compliquis més la vida. Els companys parlen a la comissaria, i em consta que no pocs estan demanant el teu cap.

—M’emociona el teu interès. Però ara ens disculpes?

Menystenir-lo davant una bella senyoreta era molt més del que la seva arrogància podia acceptar. El to de veu va assolir registres d’autèntic emprenyament quan va tornar a parlar.

—Vull saber com coneixíeu l’existència d’aquesta casa i per quin motiu hi heu vingut aquest matí.

La veu melosa de la Verònica va sortir a ajudar-nos.

—No és la primera vegada que ronden per aquí, sotsinspector. Els dies més calorosos de l’estiu el diputat i els seus ajudants ens traslladàvem a aquesta masia, que està envoltada de bosc i natura i és molt més fresca que la casa de Pedralbes. Si l’Àngel Bernal havia de rebre algun dels seus col·legues del Parlament, baixàvem a l’altre edifici, que és més elegant i està ben preparat. Però els assumptes que ell considerava menors els resolíem aquí.

—Ja ho veus, Torredelplà, us podeu considerar un assumpte menor. —La rialla va obrar el miracle de fer-li desaparèixer de cop l’enuig.

—Jo mateixa li havia demanat al Marc que vingués aquest matí. Havíem de pactar el contingut d’un article…

—Ara mateix —vaig intervenir— preguntava a la Verònica si havia de tirar endavant els textos o em podia estalviar l’esforç. Em temo que al diputat ara ja no li seran de gaire profit les meves habilitats.

Solares va dedicar-me una mirada acusadora. Després va mirar alternativament els altres dos. De dalt a baix. Sense presses. Mentre durava aquella esgrima visual, va tornar a aparèixer l’agent que abans li havia portat les novetats. En aquesta ocasió va donar al superior un paper que va llegir tranquil·lament davant de nosaltres. Alguna cosa no va acabar d’agradar-li, perquè els seus llavis es van tòrcer en una ganyota de contrarietat.

—Algú de vosaltres coneixia el Xavier Castanesa? —va preguntar aixecant la mirada per damunt del paper.

—Si el coneixíem? Així, en passat? —Torredelplà no va poder evitar un somriure—. Sembla que se t’acumulen els morts, Eugeni. L’estadística d’accidents en aquesta població comença a semblar sospitosa, no et sembla? Em temo que no podràs tancar el cas tan fàcilment com tu volies.

Com si li escanyés el coll, Solares es va afluixar una mica el nus de la corbata, però es va defensar amb una veu que volia no demostrar preocupació:

—Encara no hi ha cap prova que els relacioni directament. Pel que jo sé, són dos morts sense cap connexió.

—No em facis riure. Eren socis. I amics. I es veien cada setmana. Si t’han fet arribar aquesta informació és perquè algú ja sap que tenen relació.

El responsable de la investigació no va poder evitar que l’empipament li reaparegués a la cara. Sabia que el seu col·lega tenia raó i que els seus projectes d’una resolució ràpida, discreta i sense esquerdes trontollaven.

—Vostè en sap alguna cosa? —va preguntar a la secretària.

La Verònica, que s’havia posat una mà a la boca per expressar sorpresa i aflicció, va tardar una estona a contestar.

—Tenia… algun negoci… amb el diputat —va dir ella amb la veu entretallada per una emoció un pèl massa emfàtica—. Compravenda de terrenys, obra pública i promocions d’habitatges socials… coses així. La nit de dimarts passat van estar reunits una bona estona a la casa de Pedralbes.

El mal humor del policia augmentava per moments.

—I sap de què van parlar?

—No, jo no estava convidada a aquelles reunions. Només sé que es trobaven el senyor Castanesa, la senyora De Vries i el diputat, i es passaven moltes hores debatent els seus assumptes.

Mentre Solares s’interessava per la tal senyora De Vries, Manuel Torredelplà va castigar la Verònica amb una mirada de reprovació. Suposo que no volia que el seu rival descobrís gaires detalls que poguessin destorbar els nostres plans. En qualsevol cas, la noia va agafar-li la intenció al vol.

—Només sé que és la directora d’una sucursal bancària amb qui el diputat feia tractes —va resumir la noia.

Solares va valorar durant un segon si valia la pena continuar perdent el temps amb nosaltres.

—Molt bé —va cloure finalment—, us deixo arreglant els vostres assumptes, però us vull fora de la casa en cinc minuts. Entesos?

Solares va traslladar molt dignament la seva americana Gucci i la seva corbata blaugrana de nus equilàter fins a l’altre costat de la porta. Vam deixar passar uns segons abans de reprendre la conversa, ara en veu molt baixa.

—Què collons li ha passat, a aquest tal Castanesa? —vaig preguntar amb la veu més amenaçadora que em va sortir en aquelles circumstàncies.

—I jo què sé? —es va defensar la noia, versemblantment indignada—. De veritat creus que vaig pelant la gent amb qui em creuo pel carrer?

—Francament, ja no sé què pensar.

El sotsinspector va agafar el relleu:

—Miri, senyoreta Sisó, volem els putos diners —la veu li va sonar contundent i clara, tota una amenaça—. I els volem immediatament.

Ella no es va deixar acoquinar.

—Tothom vol aquests diners. El veritable problema és fotre’ls mà. A més, aviat aquest policia en trobarà el rastre i s’afegirà a la cursa. I mentrestant… aquí em teniu, enxampada en aquesta habitació de merda…

—El Solares sap que aquests diners existeixen? —vaig intervenir.

—Suposo que encara no —va respondre la noia—. Aviat descobriran els comptes a l’estranger, però aquests calés no consten enlloc. Si algú no els avisa, tardaran uns dies a olorar-los… però es tracta d’una quantitat massa atractiva per ignorar-la.

—A l’informe que vaig passar-li s’esmentaven uns diners, encara que sense precisar cap xifra ni cap sospita concreta. De tota manera, no crec que ens calgui patir per això, segur que el Solares ha llençat a la brossa totes les meves idees sobre el cas.

Durant uns segons vam mirar-nos estudiant el grau de confiança que ens teníem. No crec que el resultat produís entusiasme en cap de nosaltres, però em sembla que tots tres vam valorar que no teníem gaires alternatives. Va ser la noia qui va formular verbalment el que els nostres caps barrinaven:

—Podem entendre’ns. —I va esperar uns segons per pair el significat d’aquelles paraules—. Podem entendre’ns si us aveniu a mantenir el nostre tracte inicial… Tres parts: una per a mi i una altra per al meu soci. Amb la tercera part vosaltres dos podeu fer el que vulgueu.

—Ni parlar-ne, maca —gairebé em vaig ofendre. La coneixia prou bé, sabia que estava negociant—. Ni tan sols sabem si t’has inventat aquest soci fantasma.

—Ni puc ni en penso negociar res. És la persona que va descobrir el moviment dels diners, que sabia on serien i a quina hora els trobaríem… Què més voleu? El pla per quedar-nos-els ha estat seu.

—Fins ara el seu pla no ens ha servit una merda i de poc no li costa la vida al teu amic —es va indignar el policia—. El nou tracte és repartir el botí en quatre parts iguals. Innegociable. A més, haurem de conèixer amb qui ens repartim els diners. Vull saber qui és el nostre soci. Si no, et denunciem ara mateix a aquest imbècil que ronda per l’altra habitació.

La Verònica no va demostrar ni una mica d’afectació o nerviosisme. Va perdre la mirada per la finestra en actitud de rumiar-s’ho i va passar un llarg minut abans que novament ens interrompés des de la porta la veu de Solares.

—El temps s’ha acabat. No vull gent no autoritzada ficant el nas pertot arreu. Heu d’abandonar la casa.

Durant uns segons ningú no va dir ni que sí ni que no. Ningú no es va moure. El nouvingut estava a punt d’insistir de manera més contundent quan la Verònica es va girar cap a mi i em va fer una abraçada.

—Fet —em va xiuxiuejar a cau d’orella—. Tu ocupa’t que el teu amic policia no ens la jugui. A les sis a la terrassa de l’Hotel 1898.

Molt dignes, Torredelplà i jo vam desfilar davant la mirada suspicaç del sotsinspector Solares.