1

El matí del divendres, 16 de juliol, finalment vaig poder abandonar l’hospital i tornar a la crisi planetària i personal per on m’arrossegava, als equilibris financers de petit empresari a la deriva, a la solteria acabada de recuperar a meitat de la trentena… Havia passat quaranta-vuit hores en observació per controlar l’evolució d’un hematoma subcranial que podia derivar en un coàgul que pressionés la base del cervell i bla, bla, bla. Al final, res de res, un bony al clatell, una migranya de tres dies, quatre injeccions d’analgèsics potents i una carretada de paracetamol per reincorporar-me al tràfec de la vida diària.

«Suposo que els teus amics i familiars tenen al·lèrgia als hospitals…», havia deixat anar mig en broma la bella Marta, la meva infermera del torn del matí, una joveneta de veu sedant i mirada cansada que em va tractar amb una dedicació i una delicadesa que superaven el que semblava estrictament professional i necessari. Ni me n’havia adonat, però la noia tenia raó: en dos dies de convalescència ni una sola visita s’havia deixat caure per l’habitació de l’hospital. També era cert que jo no havia volgut dir res a ningú.

—Em deuen preparar una festa sorpresa. Són així de salats. Vols que hi assistim plegats?

La Marta va deixar que una ombra de malícia li enfosquís la carona d’alumna aplicada de col·legi de monges.

—En aquest hospital no sembla gaire correcte que les infermeres confraternitzin amb els pacients.

—D’aquí a unes hores hauré deixat de ser tècnicament el teu pacient. Em preocupa que pensis que el meu vestuari es redueix a aquest pijama minúscul que em deixa bona part del cul a la vista.

—Diria que en pots estar ben orgullós.

Ho va dir amb una rialleta de conill entremaliat que jo vaig reprovar i agrair amb la mateixa ganyota. Vaig abandonar l’hospital a les deu del matí amb un embenatge aparatós al cap i encara ben narcotitzat i amb una vaga sensació de ressaca, però amb el telèfon de la Marta a la butxaca, una petita victòria que amagava en part l’amarga sensació de soledat que havia pres la meva vida des de molt abans de la separació de l’Àngela.

El taxista que em va portar fins a casa va aconseguir empitjorar el meu mal de cap amb una conferència de vint-i-cinc minuts sobre les claus de la victòria espanyola al Mundial de futbol de Sud-àfrica. Sense pietat, va analitzar l’estratègia emprada pels dos entrenadors, va repassar l’actuació de cada jugador i va comentar-me’n una per una les jugades polèmiques.

—I a vostè què li sembla? —es va interessar quan tot just arribàvem al carrer Rocafort.

—Que les ressaques són una merda.

Vaig pagar i vaig deixar el taxista reflexionant-hi mentre em llençava al portal del meu pis de lloguer com l’explorador perdut que arriba a l’oasi. Necessitava menjar alguna cosa que no tingués gust d’hospital i treure’m l’embenat del cap, però sobretot necessitava arrencar-me la suor acumulada amb una dutxa tèbia i canviar-me de roba, perquè encara vestia el mateix polo negre i els mateixos texans de dos dies enrere, quan un percussionista maldestre havia decidit practicar amb el meu cap i després m’havia llençat com una llauna abonyegada al bosc de la carretera de l’Arrabassada.

Quan vaig arribar al tercer pis i vaig obrir la reixa de l’ascensor, vaig sentir com una esgarrapada la sensació d’amenaça. No s’hi veia ningú i la porta del pis era correctament tancada. La terra del ficus de plàstic del replà no semblava que hagués estat remenada. Vaig ficar la clau al pany mirant de no fer soroll i vaig obrir la porta lentament i en estat de màxima alerta, no volia que un altre percussionista m’agafés de nou per sorpresa. Vaig haver de fregar-me els ulls per donar crèdit a l’espectacle que se m’obria al davant: l’expressió més matussera del caos s’estenia passadís enllà. Els que havien vingut a escorcollar la casa s’havien pres la feina a consciència i no havien actuat amb cap mirament. No quedava un calaix al seu lloc, ni un quadre a la paret, ni un llibre als prestatges, ni una peça de roba a l’armari… Em vaig armar amb una figura femenina d’alabastre que sempre em sol alegrar l’arribada a casa i vaig caminar fent equilibris entre un terra emmoquetat amb les deixalles del que havia estat fins llavors la meva vida. Encara hi podia haver un intrús rondant per la casa i el meu cap difícilment es podia permetre una altra sacsejada. Amb el cor encongit i la desolació a l’ànima, vaig recórrer una per una les habitacions del pis fins a haver comprovat que no tenia companyia. Vaig recol·locar els coixins del sofà i m’hi vaig abraonar com qui troba un rai salvador, per deixar-me arrossegar a la deriva enmig d’aquell mar desolador. No semblava probable que els profanadors del meu cau m’haguessin robat res. Ni tenia diners ni objectes de valor, llevat de les joies que descansaven al test del replà. Vaig passar una bona estona sense poder desviar els ulls de les cintes de vídeo aixafades, dels DVD trencats o doblegats o amb les carcasses desmanegades, el que unes hores abans havia constituït la meva preuada col·lecció de pel·lícules antigues. La zona zero del caos mundial. En qualsevol cas, la simple perspectiva d’intentar avaluar els efectes d’aquell terratrèmol em va semblar una tasca injusta i excessiva. Al capdavall, sabia perfectament què dimonis havien vingut a buscar i també sabia que no ho havien trobat.

Després de reflexionar un instant, vaig decidir que no tenia prou energies per començar les tasques de reconstrucció del niu. De moment, l’actitud més sensata era ignorar-ho. Trucar a la policia significaria haver de donar un munt d’explicacions i tal vegada acabaria ficant-me en un altre embolic. El millor seria intentar seguir amb la meva vida amb la màxima naturalitat possible. Una mala setmana la té qualsevol.

Mentre m’arrencava els quilòmetres de benes amb què la bella Marta m’havia embolcallat el cap, vaig restituir el telèfon fix a la tauleta habitual i vaig escoltar els missatges del contestador automàtic. En el primer, del dia anterior, una Lluïsa molt alarmada em preguntava si tenia intenció de passar per l’oficina. Segons el que es podia deduir de les seves paraules, havia passat per Lletraràs un cobrador que havia insinuat amenaces si no pagàvem una de les moltes factures que esperaven ingènuament el seu torn.

El segon missatge encara despertava més desassossec. «Em temo que li he de demanar disculpes, senyor Tramós», deia la veu quasi dolça del sicari Augusto Castillón. «Suposava que m’havia dit la veritat, però me n’havia d’assegurar. No s’ofengui perquè hagi tingut en compte la possibilitat que vostè sigui prou imbècil per guardar els diners a casa seva, però a mi em paguen per no descartar cap opció. Comprengui, a més, que la gent que em contracta vol saber que estic fent tot el que puc per recuperar els seus calés. L’escorcoll del seu pis és només un cop d’efecte davant de les persones que abonen les meves tarifes. Li prego que no s’ho prengui malament, no és res personal. A més, li recordo que vostè i jo tenim un tracte i s’acosta el venciment del termini. Afanyi’s, senyor Tramós».

Encara van passar un parell de segons de silenci abans que se sentís el clic que anunciava la finalització del missatge. No semblava gran cosa, però aquell minúscul espai de temps buit m’havia eriçat els cabells amb més eficàcia que qualsevol amenaça. Vaig penjar amb una intensa sensació de ràbia. Ni a casa meva podia sentir-me tranquil. Les emocions m’assetjaven amb massa insistència. La migranya atacava de nou. Decididament, el cap podia esclatar-me en qualsevol moment.

Després d’una dutxa morosa i amb abundància d’aromes florals, d’una afaitada acurada, de regalar-me un massatge cremós a la cara i una ruixada de perfum, de deixar-me acaronar pel tacte de la roba neta i sortosament no del tot arrugada, i de drogar-me una altra vegada amb una sobredosi de paracetamol, vaig decidir que la vida era massa bella per desaprofitar-la i que em mereixia un dinar com Déu mana.

Vaig trucar a Lletraràs i quasi em vaig emocionar en sentir la veu flonja de la Lluïsa. Es va mostrar lleugerament indignada perquè no hagués donat senyals de vida en els últims dies i va reviure l’espant de la visita d’aquell cobrador tan desagradable que l’havia amenaçada. Tot va acabar amb un reguitzell de disculpes quan vaig comunicar-li que acabava de sortir de l’hospital. Quan vaig proposar-li d’anar a dinar plegats, no va dubtar ni un segon. Aquella era la teràpia que jo necessitava: un bon plat a taula i una dona bella i complaent que em regalés, encara que fos per uns instants, la il·lusió de ser estimat.

Vam quedar a les dues en un restaurant d’incerta decoració marinera i on curiosament s’havien especialitzat a oferir unes mitjanes de bou meloses i a un preu relativament assequible. No guanyaria mai ni la punta d’una estrella Michelin, però no era excessivament lluny de Lletraràs i de moment, fins que el pròxim balanç de l’empresa em desmentís definitivament, m’ho podia permetre.

Quan hi vaig arribar, la Lluïsa m’esperava davant mateix del restaurant, a l’ombra d’una frondosa morera i recolzada a la porta del seu Opel Corsa d’un vermell indefinible. Una pamela de palla, unes ulleres de sol i un vestit vaporós d’alegre inspiració floral li atorgaven un desacostumat caire de turista estrangera avorrida d’agradar. De seguida vaig notar que s’havia pintat els llavis i ombrejat els ulls, uns fets lamentablement poc habituals.

—Hauries de comprar uns embellidors de roda fosforescents i pintar la carrosseria de color fúcsia o posar-li uns llums als laterals… Segur que aconseguiries que el teu cotxe passés més desapercebut.

—No te’n fumis. És alegre. A mi m’agrada així.

L’aspecte estrafolari d’aquell vehicle devia ser l’única veritable excentricitat que la farmacèutica diplomada i correctora en funcions concedia a la seva existència. Una llicència tolerable.

Ja dins del restaurant, mentre la calor i la set feien evaporar miraculosament dos vermuts negres quasi en un sospir, la Lluïsa es va interessar pels motius de la meva estada a l’hospital i gairebé se li van escapar unes llàgrimes quan em va palpejar la prominència que em deformava el clatell.

—Un mal pensament que no troba la manera d’assentar-se dins del cervell —vaig bromejar.

Li vaig explicar la part estrictament decorosa i legal de les penúries dels darrers dies i ella em va seguir amb el respecte i l’emoció del nen que escolta un conte abans d’anar a dormir.

A mig tall de carn va tornar a sonar el mòbil. Des de la seva posició, la Lluïsa va poder llegir el nom de la persona que em trucava.

—És l’Àngela. No contestes?

No sé si la Lluïsa havia viscut el meu matrimoni amb un deix d’amargura, però jo tenia la certesa que la meva exdona no li havia agradat mai. Ho sabia per la manera com em passava el telèfon quan em trucava a l’oficina o per la sequedat de la veu amb què m’anunciava, per exemple, que la senyora Àngela hi havia passat aquell matí i m’havia deixat un encàrrec.

—No sé com aconseguir que deixi de telefonar-me.

—La mare deia que qui juga dissabte té mal diumenge.

—El meu problema és que no acaba d’arribar el dilluns.

Tots dos vam contemplar la vibració del telèfon sobre la taula durant una estona. No semblava tenir intenció de callar i alguna de les taules veïnes començava a enviar-nos mirades d’incomoditat, de manera que vaig haver de tallar la trucada.

Arribats a les postres, vaig decidir plantejar-li el veritable motiu d’aquell dinar. Si les coses es complicaven, necessitaria una coartada per a la tarda de dilluns, quan van matar l’esposa del diputat Bernal. Evidentment, no li vaig parlar del cos sense vida de la Virgínia Ponset ni de res que la pogués comprometre. Només calia que digués que havíem dinat plegats a l’oficina mateix i que jo havia passat la tarda al seu costat, corregint l’ortografia del catàleg d’una exposició que urgia lliurar a la impremta.

La seva resposta no va ser el «per descomptat» fulminant que jo m’esperava. Se’m va quedar mirant un moment i després va fer un llarg glop de la copa de vi. La cara se li havia posat seriosa.

—Mentir no consta en cap clàusula del meu contracte laboral. I a més no m’agrada fer-ho, Marc.

—És una mentida petita. Petita i pietosa.

No li feia gràcia. Era evident. Va foradar-me amb la mirada durant uns segons. Volia deduir tot el que no li estava explicant.

—Deixa’m un moment per rumiar-ho —va dir.

Va deixar el tovalló curosament doblegat sobre la taula, es va aixecar amb parsimònia i va caminar cap al fons del local en direcció al servei de senyores. Mentrestant, vaig atacar sense presses un pastís de llimona deliciós. Vaig intentar concentrar els sentits en l’exactitud d’aquella dolçor àcida fins que els meus ulls van topar amb la bossa de la meva acompanyant, que descansava sobre una cadira de la vora. De l’interior sobresortia la punta d’un diari. Vaig pensar que feia tres dies que no llegia la premsa, ni escoltava la ràdio, ni consultava internet ni mirava la televisió… L’única referència que m’havia arribat del món exterior era la conferència del taxista, que havia reproduït per a mi la final del Mundial de futbol. Necessitava posar-me al corrent de les notícies fresques, per això el vaig treure. L’acció d’agafar el diari va deixar a la vista dins de la bossa un paper que quasi ni vaig voler mirar. A primer cop d’ull semblava una reserva d’hotel. No em vaig poder estar d’agafar-lo i d’observar-lo de prop. En efecte, es tractava d’una reserva per a l’endemà mateix en un hotel de Canillo, a Andorra. Dues habitacions molt cares. Haver descobert aquell petit secret, que per descomptat no em pertocava conèixer, em va fer sentir malament. No tenia dret a furgar en la intimitat de la meva empleada, i encara menys a controlar on i amb qui passava els caps de setmana. Amb una sensació desagradable al cos, vaig tornar a col·locar la reserva al seu lloc dins de la bossa de la Lluïsa i vaig intentar concentrar-me en els titulars de la primera plana.

Com que no era qüestió de posar-me a llegir els articles d’opinió, vaig repassar les pàgines d’informació local i vaig fer una ullada molt general a la resta. L’únic text que va aconseguir retenir els meus ulls va ser l’article sobre la troballa del cos d’una dona a l’abocador de l’argilera Elena de Cerdanyola del Vallès. Des del primer moment no vaig tenir cap dubte que es tractava del cadàver de la pobra Virgínia Ponset. Però havia de reconèixer que m’estranyava que l’haguessin trobat amb tanta facilitat. Se suposava que al diputat li convenia que el cos desaparegués discretament i que ningú no el descobrís durant molts anys. Era cert que aquella descoberta podia ser fruit de la casualitat, però semblava més probable que es tractés de la ineptitud de la persona encarregada d’amagar-lo o del fet que algun implicat hagués acabat pensant que aquell no era el destí més adequat per a una senyora com la Virgínia. Encara no en deien el nom. Potser l’amagaven o el descobririen aviat. En qualsevol cas, jo me’n vaig alegrar; em semblava un acte de justícia que el cadàver no acabés descomponent-se entre restes de plàstic i bosses de brossa.

Quan va tornar la Lluïsa del lavabo, vam demanar un parell de cafès amb gel. La seva cara expressava una preocupació profunda. Suposo que es debatia entre el rebuig de la mentida i la devoció que em professava. Però quan el cambrer va deixar els dos cafès sobre la taula, ella ja havia pres una decisió:

—Molt bé, Marc, et cobriré. Ja saps que no en sé gaire, de dir mentides, però, arribat el cas, diré que vas passar la tarda amb mi. Ara bé, jo també t’he de fer una petició. No voldria que pensessis que té res a veure amb això que m’has demanat, però ja no pot esperar més: vull deixar de treballar a Lletraràs.

El primer glop de cafè em va fer estossegar unes quantes vegades. Vaig clavar-li la mirada mentre recuperava l’alè. La línia dels seus llavis no deixava intuir ni el més lleu indici de broma.

—N’estic farta —va continuar amb una veu cansada però ferma—. Tinc altres perspectives i, tal com rutlla el negoci, potser fins i tot serà un alleujament alliberar-te de la responsabilitat de pagar el meu sou. Em deus les vacances dels dos últims anys, de manera que, si no et sembla malament, dilluns de la setmana vinent ja no vindré a treballar.

Vaig notar com la notícia se’m clavava al bell mig de l’hematoma que els últims dies m’havia enfosquit les radiografies del cap. L’empresa presentava un quadre clínic de malalt terminal i no s’intuïa la possibilitat de trobar la medecina adequada, però la deserció de la Lluïsa era quasi com desconnectar la màquina de la respiració assistida, un veritable tret de gràcia, l’autèntic principi del final. Prescindir de la persona que assumia com a propis els problemes de l’empresa, que resolia amb eficiència la multitud de contratemps quotidians, que no dubtava a renunciar a les seves hores de lleure quan s’acumulava la feina… era gairebé com penjar un anunci de traspàs a la porta de Lletraràs. Fins i tot havia tingut la delicadesa de no esmentar les dues mensualitats que encara li devia.

—Lluïsa, tu ets l’ànima de l’empresa…! —I era veritat, però havia estat una exclamació flonja, poruga, que expressava més incredulitat que enuig. Ella callava—. Em prens l’esperança, Lluïsa.

Però ella va continuar en silenci, amb la mirada abaixada, no sé si avergonyida per aquella traïció o emocionada pel reconeixement tardà que significaven les meves paraules.

—I es pot saber…? I ara què far…? On anir…?

A mesura que intentava acabar aquelles preguntes, jo mateix anava comprenent que no tenia dret a formular-les-hi. Jo no era el seu pare, ni el seu marit, ni tan sols el seu amant. Per no ser, ni tan sols havia sabut ser l’empresari que li pagava el sou. Ella havia decidit canviar d’aires i, potser de manera intel·ligent, evitar enfonsar-se amb aquella nau a la deriva que en aquells moments era Lletraràs. Hi tenia tot el dret, per descomptat. Ben mirat, resultava increïble que no m’hagués abandonat molt abans. Si jo hagués aconseguit fotre mà als diners del diputat, ara tot seria diferent. Però la realitat era tossuda. I inclement. I foteta. Perquè l’adéu de la Lluïsa em feia perdre la condició de mulat i em retornava al dolorós destí de negre resignat.

—Digues, Lluïsa, ja has pensat on aniràs? —La pregunta m’havia sortit sense acritud, sense cap matís de retret, perquè en el fons sabia que aquesta situació tard o d’hora s’acabaria produint.

—Encara no ho tinc clar. Suposo que vull començar de nou. Potser finalment trobaré la manera d’aprofitar els meus estudis de farmàcia.

Vaig pagar i vam abandonar el restaurant quasi en silenci. Vam caminar sota un sol de justícia fins a Lletraràs. Amb els mateixos moviments maquinals d’aquells darrers anys, ella es va responsabilitzar d’obrir la porta i els llums, engegar l’aparell d’aire condicionat i els ordinadors, i es va deixar caure a la seva cadira per començar a treballar com si el món sencer no hagués patit un cataclisme. Però tot havia canviat. La vaig estar contemplant de reüll, mentre em culpava de no haver après a tractar-la millor, de no haver sabut alimentar la devoció que em dedicava amb una mica d’amabilitat, amb detallets de galant, amb paraules que li haguessin augmentat l’autoestima i la sensació de ser ben valorada.

Meditava sobre l’incert futur que des d’aquella tarda s’obria davant meu, quan va sonar la campana de la porta. Un home malcarat, que duia una americana barata blau marí i una corbata d’unes flors deslluïdes, es va acostar fins a la meva taula ignorant el requeriment de la Lluïsa. Va posar davant dels meus ulls l’acreditació de mosso d’esquadra i vaig fer-li la broma de dir que no necessitàvem contractar cap policia. Ni es va molestar a somriure.

—He sabut que la nit de dilluns passat es va prendre moltes molèsties per descobrir on es trobava el diputat Àngel Bernal Aiguadé. He vingut fins a aquest cau de mala mort només per saber per què el buscava. Intenti que m’agradi la resposta.

Vaig estudiar durant uns segons aquell rostre d’una cinquantena molt treballada, un cap ja amenaçat de calvície, una mirada que havia perdut el costum d’infondre por, un posat general de cansament o potser de venciment… Em va semblar brusc i innecessàriament desagradable. Un d’aquells policies grollers i fatxendes acostumats a usar l’autoritat en contra dels ciutadans que han de protegir. A més, venia a preguntar per un episodi que jo necessitava oblidar. Era evident que no em seria gaire fàcil.

—Per què no se’n van tots a la merda i em deixen en pau?