5

El divendres 9 de juliol, a dos quarts de deu del matí, l’inspector Martín-Cortina entrava a la sucursal del carrer Aragó de la Caixa del Barcelonès. La directora Belén De Vries va acusar la visita sense moure un sol múscul de la cara, però aguantant una punxada a l’estómac i una certa sensació de mareig. Tenia molta feina, era estiu, havia dormit malament i estava cansada, només podia pensar en la proximitat de les vacances… A més, les altres vegades que un inspector d’hisenda havia acudit a la seva oficina demanant informació havien concertat prèviament una hora de visita. Era el protocol. La irregularitat de presentar-s’hi sense haver avisat aclaria qui era aquell home: l’inspector tocat de l’ala que intentava remenar la merda de Promocions Castanesa. Pel que semblava, la pudor l’havia dut fins a la seva oficina. I això era un motiu de preocupació seriós. Van caldre només els deu segons de cortesia per tancar la porta, encaixar i seure a les cadires del despatx perquè la directora sabés que l’inspector no havia vingut a perdre el matí.

—Què sap vostè del diner negre de Promocions Castanesa?

Amb quaranta-cinc anys acabats de fer, Belén De Vries era una banquera amb experiència. Suficient, com a mínim, per controlar els límits del que li estava permès a un inspector. No va poder evitar el batec de la sang a la parpella ni la sobtada suor que va humitejar-li el front, però va saber aguantar amb un posat impenetrable que quasi va semblar sincer:

—No sé de què m’està parlant…

L’inspector ni tan sols es va molestar a discutir. Va obrir cerimoniosament el maletí i va començar a treure papers i papers, plens d’informes, estadístiques i balanços, un inventari amb totes les promocions que havia avalat aquella sucursal…

—Sap ara de què li estic parlant?

La Belén va empassar-se la saliva i va negar amb el cap. Ella mateixa va adonar-se que la seva negació havia perdut força i convicció i va improvisar un posat ofès. Abans de trobar una sortida, l’inspector va seguir atacant i va posar sobre la taula un gràfic amb el nombre exagerat d’hipoteques concedides, les taxacions d’habitatges efectuades sota la supervisió d’aquella oficina bancària, les queixes presentades a les oficines de consum…

La banquera va haver de reconèixer que aquell home era més que un simple funcionari sonat. Com a mínim, s’havia pres moltes molèsties per fer bé la seva feina. En altres circumstàncies fins i tot hauria despertat la seva admiració. Però aquell matí només podia veure’l com un tafaner impertinent i una amenaça. Va haver de reprimir l’instint de clavar-li les ungles als ulls i, en canvi, va parlar amb calma i esperit professional per treure importància a aquelles estadístiques. Va trobar alguna excusa més o menys raonable i va acabar assegurant que tot plegat no escapava dels límits de la normalitat.

Veient que la dona no es deixava impressionar per la contundència de les dades, l’inspector va contraatacar amb els rumors sobre moviments de diner negre que tenien l’epicentre a la seva sucursal.

Belén De Vries va saltar de la cadira i va dedicar-li la mirada més ofesa del seu repertori, fins i tot va quequejar com si no es pogués creure que algú estigués dubtant de la legalitat de la seva gestió.

El visitant no es va molestar a respondre. Va eixamplar el somriure, com si en tingués prou amb la petita victòria d’haver-la vist indignar-se i trontollar, i va començar a recollir tot l’arsenal de carpetes i papers. Quan per fi va tancar el maletí negre, va dedicar un somriure massa llarg i corrosiu a la seva interlocutora. Llavors ella ho va veure clar i va comprendre el neguit de Xavier Castanesa davant la insistència d’aquell home. Per a l’inspector fiscal aquella no era una feina rutinària. A aquell home no el movia cap sentit del deure. Era una qüestió personal. De res no serviria intentar confondre’l o comprar-lo, o fins i tot espantar-lo. Els havia declarat la guerra i disparava a matar.

—Ens tornarem a veure aviat, senyora De Vries —va amenaçar tot allargant la mà per a una darrera encaixada.

La dona va allargar una mà que tremolava. Durant dos segons, tots dos van contemplar aquella vibració evident com si revelés la clau d’un misteri profund. Finalment, van acabar encaixant i la banquera va notar que l’inspector li retenia un segon de més la mà, no només per valorar-ne la fredor exagerada, sinó també per comunicar-li que sabia com enxampar-la i que no dubtaria a fer-ho.

Encara l’home no havia sortit per la porta de la sucursal, la directora va agafar el telèfon i va marcar el número del diputat Bernal. Va saltar-li la bústia de veu dues vegades, però ella penjava i tornava a insistir. Finalment, va poder escoltar la veu emmurriada del polític a l’altre costat de la línia.

—Es pot saber què collons vols? M’has fet sortir d’una reunió important de la comissió d’urbanisme…

La veu d’Àngel Bernal sonava empipada, però es va anar calmant a mesura que la Belén explicava amb una veu titil·lant la visita de l’inspector d’hisenda, les seves preguntes capcioses, l’exhibició de dades precises sobre operacions de dubtosa legalitat, les insinuacions sobre la connivència de la sucursal bancària, els seus somriures prepotents i desconfiats… La dona va acabar expressant la certesa que aquell visitant inesperat coneixia amb detall l’abast de totes les seves operacions.

El diputat va comprendre que la dona estava a punt de patir un atac de nervis, però no es va molestar a dedicar-li ni una paraula de consol.

—De veritat t’inquieten les amenaces d’un vulgar funcionari? —va dir de manera entretallada per causa del riure contingut—. Aquest home només volia posar-te nerviosa i veig que ho ha aconseguit. Si tingués alguna prova que t’impliqués de veritat en una trama, ara mateix et trobaries als jutjats en una sala d’interrogatoris. Creu-me, no en sap res i no li permetré que continuï remenant la merda. Tu mira de mantenir a ratlla els teus nervis i oblida’t d’aquest pixatinters. Et prometo que abans de mitja hora s’haurà acabat aquesta investigació.

I va penjar, novament enfadat.

Exactament vint-i-sis minuts després d’aquesta conversa, l’inspector Eudald Martín-Cortina s’asseia a la seva taula de l’Agència Tributària a la plaça Doctor Letamendi. Encara no havia tingut temps d’obrir el maletí negre que ja tenia la cara enrogida d’Anselm Alsina al davant. Era el seu cap i estava enfadat. Molt enfadat. Va clavar els palmells damunt la taula i va inclinar el cos cap endavant. Els llavis quasi tocaven la cara de l’inspector:

—Cortina dels collons. Et vaig dir que deixessis estar aquest assumpte de Promocions Castanesa. El meu telèfon treu fum de polítics i càrrecs importants que demanen explicacions i amenacen amb una demanda per assetjament. No em penso jugar el càrrec per les teves ganes de notorietat. No vull que t’acostis a la constructora ni que empaitis cap dels seus treballadors. Entesos? Des d’aquest moment és un cas tancat. Si torno a sentir una sola paraula del tema et prometo que jo mateix t’obriré un expedient disciplinari. Ha quedat tot clar?

L’inspector Eudald Martín-Cortina va respondre amb un somriure que va acabar convertit en una ganyota de fàstic. Ara ja no tenia cap dubte que havia trepitjat l’ull de poll de la banquera. La resposta havia estat tan ràpida, tan bel·ligerant, tan exagerada, que li donava una idea prou aproximada de les dimensions del cas que tenia entre mans. Allò no s’havia acabat. Ni de bon tros.