5

Una secundària amb notes brillants, una carrera amanida de felicitacions i coronada amb un parell de matrícules d’honor, i una novel·la que havia contribuït a alimentar un cert prestigi d’home intel·ligent… De sobte, tot això quedava reduït a l’estranya sensació d’haver estat víctima d’una presa de pèl. Un passerell! L’imbècil més crèdul del planeta! El cec de qui es foten els cecs! Més intenses que la sensació de sortir corrents, més abrasives i lancinants que la certesa del perill imminent, la ràbia i la vergonya s’imposaven com dues medalles humiliants. Era dolorós adonar-se que jo era l’idiota que havien convidat al sopar dels idiotes. M’havia deixat enredar i, ara sí, necessitava tot el meu enginy per intentar minimitzar les dimensions del desastre que m’acabava d’esclatar als nassos.

Amb prou feines vaig ser capaç de dominar l’instint d’obrir la porta, sortir al carrer i caure de genolls davant del primer guàrdia urbà que em creués per confessar totes les culpes de la meva vida i llepar-li les sabates fins a aconseguir-ne un gest de perdó. Potser tenien raó els meus vells amics del barri i la vida metropolitana, civilitzada i empresarial m’havia reblanit el cervell. Em calien uns segons de repòs per reflexionar i esbossar un pla d’emergència, però s’ha de reconèixer que la companyia d’un cadàver no facilitava gaire les coses. Si l’autor de la comèdia que s’estava representant en aquell escenari em volia assignar el paper d’assassí, sens dubte hauria previst que quedés constància de la meva presència a la casa… Potser fins i tot tenia pensat que un exèrcit de policies o de sicaris se’m tiressin al damunt en el precís moment d’abandonar l’edifici.

El primer acte assenyat va ser córrer cap al vestíbul, on havia vist durant la primera visita el quadre de comandament des d’on es controlaven les mesures de seguretat de la mansió. En contra del que la Verònica m’havia anunciat, els equips de vigilància interiors i exteriors seguien funcionant. Un ordinador recollia i guardava les imatges de quatre càmeres (la primera controlava la porta de fusta exterior; la segona, l’entrada principal i la lateral per on jo havia accedit a l’edifici; la tercera i la quarta enregistraven els moviments interiors del vestíbul i el passadís principal), en arxius de vídeo comprimits de tres hores de durada. No hi havia restes de cap arxiu anterior a les deu del matí, només un de deu a una del migdia i el que en aquell moment s’estava enregistrant i que havia de cobrir fins a les quatre de la tarda. Les càmeres no espiaven l’interior del despatx, de manera que només servirien per testimoniar que jo havia entrat a la cambra on s’havia produït l’assassinat. Com en un acte reflex, vaig pitjar el botó que les apagava. Mentre contemplava la pantalla negra de l’ordinador, també vaig pensar que potser les gravacions podien ser la meva coartada. Al capdavall, jo no era el responsable de la mort de la senyora que es podria al pis de dalt. Si un forense podia precisar l’hora exacta de la mort, potser aquells arxius, més que una prova acusatòria, podien constituir la meva coartada. Vaig agafar un DVD d’una bobina i hi vaig copiar els fitxers de vídeo. Com que no era qüestió d’entretenir-me a analitzar-los, me’ls vaig guardar a la motxilla i després, per si de cas, vaig assegurar-me que els arxius desapareguessin de la memòria de l’ordinador. El primer pas del pla d’emergència havia acabat satisfactòriament.

El segon pas era comprovar que no havia deixat cap prova del meu pas per aquell edifici. Els guants de làtex anul·laven la possibilitat que les empremtes digitals em delatessin. No havia tocat res a part de la bossa, que havia tornat a desar a l’armari on l’havia trobat. Vaig tornar al pis de dalt per assegurar-me que l’empremta de les meves sabates no havia quedat impresa al toll de sang o a la catifa… No vaig saber trobar cap indici que revelés la meva presència.

Restava, però, el tercer pas, sens dubte el més problemàtic: sortir d’aquell edifici de la manera més discreta possible. Al despatx del diputat, apostat darrere la cortina de la finestra que donava al carrer per on havia entrat, vaig espiar els moviments de l’exterior. Que la Verònica hagués insistit en la necessitat d’entrar i sortir per la mateixa porta ara resultava una indicació com a mínim sospitosa. No em va costar gaire descobrir la presència de dues persones que es torraven a l’interior d’una furgoneta blanca que portava imprès al lateral el nom d’una botiga de menjats preparats. L’individu que ocupava el seient del copilot duia un objecte a la mà que no podia precisar des de la distància: podia ser una càmera fotogràfica o fins i tot una pistola. Totes dues coses significaven una amenaça. Necessitava una altra via de sortida. I no tenia gaires opcions.

Es tractava de sortir d’un edifici on s’havia produït un assassinat de la manera que semblés més innocent. O menys culpable. Se’m va ocórrer preguntar-me de quina manera no escaparia mai un assassí de l’escenari del seu crim. I llavors vaig notar com el mòbil em vibrava a la butxaca dels pantalons. Evidentment, no tenia cap intenció de contestar, però el gest mecànic d’agafar l’aparell i mirar el visor em va anunciar la previsible trucada de l’Àngela. Estava a punt de tallar la connexió quan alguna musa temerària i bromista em va xiuxiuejar una idea a l’orella.

—Una sorpresa tornar a escoltar la teva veu, Àngela!

—Sorpresa? Fa dies que et truco i no m’agafes el telèfon. Ha estat el nostre aniversari de boda i ni tan sols…

—Tens la virtut de trucar-me quan estic conduint.

—Tu no tens cotxe.

—És cert, i no saps com enyoro els embussos i la impossibilitat d’aparcar sense deixar-m’hi el sou. De fet, fa un moment em preguntava si el teu pare encara té aquella limusina grisa.

—La que ens va deixar per a la nostra boda? Per descomptat. Ja saps que es deixaria tallar una cama abans que desprendre’s d’un exemplar de la seva col·lecció de joguines.

Era cert. Si hagués estimat les persones que tenia al seu voltant la meitat del que estimava els seus automòbils, cada dia hauria sortit de la fàbrica de fundes per a automòbils collportat pels seus treballadors.

—Què et sembla si em passes a recollir ara mateix i anem a fer un tomb per la ciutat?

Era una proposta ridícula. Sobretot tenint en compte que l’havia estat ignorant durant les darreres setmanes. I més perquè l’havia engegat a la merda l’última vegada que ens havíem dirigit la paraula. I encara més perquè tot just era l’hora de la migdiada. I fins i tot molt més perquè jo sempre havia odiat aquell cotxàs i tot el que representava. Però el vehicle del seu pare m’oferia l’alternativa més llunyana a una escapatòria sigil·losa i culpable. L’Àngela no tenia carnet per conduir un automòbil com aquell i mai s’hauria atrevit ni a tocar-lo, la qual cosa significava que per satisfer el meu caprici necessitava molestar el Vidal, el xofer, mecànic i curador oficial de la vintena de turismes antics i moderns que constituïen l’orgull del pare de l’Àngela.

—Ara? Estàs boig?

Ho havia dit mig en broma. Com dubtant. I això era quasi una claudicació. Al meu favor tenia que aquell era el cotxe que ens havia recollit a la porta de l’església el dia de la nostra boda, i això devia estar curtcircuitant les seves connexions neuronals: que el seu exmarit li demanés un passeig en aquell vehicle devia semblar-li una debilitat melangiosa o una retorçada petició de perdó o una proposta de diàleg o aneu a saber… En aquells moments la meva psicòloga particular devia estar valorant els punts de confluència entre la meva proposta, la crisi que suposava que jo estava patint des del divorci i la inapel·lable contundència dels seus encants. En qualsevol cas, aquell era un fangar emocional massa temptador perquè una aprenent de psicòloga renunciés a rebolcar-s’hi.

—Em faries tan content…! —vaig penjar com a cirereta.

La seva resistència va aguantar exactament tres segons. Li vaig dictar l’adreça on havien de passar a recollir-me i, mirant de controlar el neguit que se m’escapava amb la veu, li vaig demanar la màxima rapidesa.

La casa dels pares de l’Àngela estava molt a prop, de manera que en tan sols disset minuts —l’espera més llarga de la meva vida— la limusina grisa aparcava davant l’entrada principal de la residència del diputat Bernal. El Vidal, sense uniforme i encara amb restes de son a la mirada, va baixar per obrir-me la porta del darrere i s’hi va mantenir palplantat mentre jo descendia l’escalinata del porxo mirant d’ocultar la cara de manera que semblés més o menys natural per si algú observava l’accés a l’edifici des d’algun punt de l’exterior. Per si de cas, vaig baixar els graons amb les mans ben separades del cos per deixar clar que sortia sense cap altra bossa que la petita motxilla que portava penjada a l’esquena.

—M’alegro de tornar-lo a veure, senyor —em va rebre el xofer.

Resultava gratificant que algú s’alegrés de veure’m. El Vidal era probablement l’única persona de la residència dels Custó que durant tots aquells mesos em podia haver trobat a faltar. Durant els anys que havíem estat casats, quan no em quedava cap altra escapatòria, em deixava arrossegar fins a la casa dels pares de l’Àngela per a algun d’aquells dinars familiars de tovallons de fil, més forquilles que plats de menjar i vins de preu astronòmic. Quan la conversa es feia insuportable o el tic-tac del rellotge de cucut acabava ensenyorint-se de la sobretaula, jo aprofitava que la senyora de la casa no transigia amb el tabac i sortia a fumar al jardí frontal, on no era estrany coincidir amb el Vidal, que matava moltes hores de la seva jornada laboral rentant i encerant els vehicles de la col·lecció del seu amo. Ens assèiem en algun racó poc visible del garatge, fèiem un cigarret i xerràvem sobre motos cares i pel·lícules de l’Oest, que eren les seves veritables passions.

—Gràcies, Vidal. Ets l’únic que trobo a faltar d’aquella casa —vaig xiuxiuejar en passar-li pel costat.

A l’interior del vehicle, m’esperaven una temperatura polar i la visió de les llargues cames de l’Àngela, dues temptacions de bronze d’una perfecció que costava atribuir a la simple acció solar. Els shorts, les esportives blanques i la samarreta ajustada li atorgaven l’aspecte informal que ella trobava tan adequat per contrarestar la solemnitat d’una limusina.

—Pensava que t’havies oblidat de mi —vaig seure al davant sense respondre que ho havia intentat, massa preocupat a mirar a un costat i l’altre per si algú ens observava en aquells moments—. Què fas en aquesta casa? Aquí viu l’Àngel, un amic del pare.

—Res, negocis.

—Hum! —va opinar amb un to clarament reprovatori.

Si fos conscient que l’havia arrossegat fins a l’escenari d’un assassinat, el crit de ben segur que hauria pogut esquerdar la Gran Muralla xinesa i l’atac d’histèria probablement m’hauria retornat els moments més intensos del nostre matrimoni. Reconec que era una putada embolicar-la en els meus merders, però en aquells moments l’única cosa que tenia sentit era intentar salvar la pell. I no m’importava gens ni mica que l’Àngela es pogués guanyar la condició de dany col·lateral.

Vaig pitjar el botó que obria una via de so amb el conductor i vaig demanar-li que ens tragués d’aquella casa. «Un passeig pel camp», vaig proposar. Però ho devia dir amb un excés d’ansietat, perquè l’Àngela em va dedicar una mirada que quasi em treu un ull amb el punt de l’interrogant.

—Sembla que t’empaiti la mort…

Ho va dir mig rient, però jo vaig tenir una microaturada cardíaca. No vaig voler dir ni que sí ni que no, només vaig saber respondre amb un somriure que devia semblar-li ridícul. Tanmateix, vaig respirar alleujat quan vaig comprovar que la nostra limusina sortia de la zona enjardinada i s’incorporava al carrer sense que ningú no se’ns creués per davant per immobilitzar-nos i que no hi havia cap cotxe sospitós, ni tan sols la furgoneta blanca, que ens vingués al darrere.

—Passa res, Marc? —va insistir l’Àngela.

Objectivament no sabia què passava. Per això em sentia incapaç de respondre aquella pregunta.

—Tenia ganes de veure’t… —Ella va acollir la mentida amb un somriure que sonava a invitació, però els seus braços eren el lloc que menys m’interessava visitar en aquelles circumstàncies. Si el gruix de la policia metropolitana, un comando de les forces especials i les unitats de xoc dels Mossos d’Esquadra havien d’assaltar el vehicle, el que menys em venia de gust era que em trobessin amb els calçotets abaixats dins d’aquella limusina—. Bé, o millor de parlar…

—És estrany que les ganes de parlar de la teva situació t’hagin agafat en plena hora de la migdiada.

—La calor reblaneix el cervell. Per cert, portes alguna beguda en aquest palau de la vulgaritat?

Va aixecar una plataforma de cuir i va quedar al descobert un minibar ben assortit. Vaig apoderar-me d’una ampolleta de rom, vaig fer rodar el tap amb les dents i vaig buidar-la d’una glopada.

—Espero que el Vidal no estigui reomplint les ampolles amb aigua… —va comentar, sorpresa per aquella set alcohòlica exagerada—. Tan malament et van les coses?

Era l’última persona del món amb qui volia comentar com m’anaven «les coses». A meitat de la segona ampolleta de rom, el pessigolleig de l’alcohol i la sensació d’haver escapat del perill immediat van fer reaparèixer l’home cabrejat que feia estona que retenia.

—I si les coses van malament, què pots fer per ajudar-me? Tu sempre has tingut prou diners a la butxaca. Una burgeseta malcriada que no ha tingut mai la necessitat de guanyar-se la vida.

L’acritud de la meva veu li va amagar el somriure. Estàvem retinguts en un semàfor i, com prescriu el tòpic de les pel·lícules de lladres i serenos, al costat es va aturar un cotxe dels Mossos d’Esquadra. Els vidres tintats impedien que els policies poguessin escodrinyar l’interior de la limusina, però aquella companyia incòmoda em va tornar la sensació de perill. Davant meu, l’Àngela devia percebre la tensió, perquè es va incorporar una mica en el seient, com si temés un atac sorpresa.

Vam continuar una estona en silenci, mirant per la finestra els últims edificis de la Diagonal i sentint l’amenaçadora proximitat del cotxe de la policia.

—Pensava que ja hauries après a dominar la ira, però veig que encara no has superat que t’hagi abandonat.

Va ser com si m’haguessin trencat el nas amb un directe de dreta.

—Estàs borratxa? —vaig cridar després d’escurar l’última gota de rom. La policia seguia al costat, admirant la limusina i potser preguntant-se quina mena de delinqüents s’hi amagaven—. Vaig ser jo qui va anar-se’n de casa.

—Per descomptat. Vas reaccionar d’una manera primària a la nova situació que et vaig plantejar.

—Però si vas estar plorant una setmana!

El cotxe dels Mossos va engegar de cop la sirena i es va desviar cap a Esplugues de Llobregat, potser tan sols per canviar de sentit. Vaig pensar que tal vegada havien descobert el cadàver de la Virgínia i que havien començat a buscar-ne el culpable. Em preguntava si ja m’havia guanyat la condició de sospitós oficial, si la meva foto havia arribat als ordinadors de totes les comissaries, si la meva cara penjava ja pels carrers sota la inevitable llegenda «Es busca».

—Per tu, Marc. Em trencava el cor veure’t d’aquella manera, tan desvalgut, tan desorientat… Encara m’emociona el teu complex d’inferioritat, la rancúnia de nen abandonat, la incapacitat per enfrontar-te sol al món…

No m’ho podia creure. La que saquejava les farmàcies i feia vida a la consulta del psicoanalista era ella i ara resultava que el que vivia amargat per la guilladura era un servidor.

—La meva què?

—Aquesta psicòloga que visites els dimecres t’està prenent el pèl i els calés. Et pot convèncer que vas ser tu qui va trencar la nostra relació, però hi ha un problema: la resta del món no visita la seva consulta…

—De veritat creus que la raó és un objecte que pot tenir propietari? A més, a qui li importa tenir o no tenir la raó?

—Als rics només us interessa el que podeu tenir en exclusiva, oi? Ja veig que no ha estat una bona idea interrompre la teva migdiada.

Vaig tornar a pitjar el botó de contacte amb el xofer i vaig demanar-li que aturés el vehicle allà mateix.

—No creus que hauríem de parlar de tot això amb una mica de calma?

Vaig respondre amb un cop de porta. La perspectiva d’una discussió sobre el sentiment de culpa se’m feia més insuportable que l’amenaça de la policia. Vaig decidir que algun déu juganer posava dones a la meva vida només per complicar-me-la. Des de la finestra de la limusina que s’allunyava encara vaig sentir la veu de la meva exdona:

—Aquesta ira et matarà, Marc. Has de madurar i aprendre a dominar-la…

Vaig respirar alleujat quan el cotxe es va perdre pel primer tombant. Eren les tres i cinquanta-vuit minuts de la tarda i em trobava enmig del no-res, als afores de Barcelona, sota un sol caníbal i convençut de ser l’home més buscat per les policies de tot el món. Quan aquell matí m’havia llevat pensant-me que aquell podia ser el dia que em canviés la vida, ni de bon tros imaginava que seria d’aquella manera.

Hi havia poques possibilitats de creuar-me amb un taxi per aquells verals, de manera que vaig treure el meu telèfon mòbil i vaig trucar a una empresa de serveis de taxis de gamma alta que havia fet servir per quedar com un senyor amb clients d’alta volada. El problema va ser poder indicar a la telefonista on em trobava i per on havien de passar a recollir-me.

Molta estona després, un Mercedes imponent em recollia a la porta de la clínica veterinària on havíem convingut que l’esperés. Potser perquè els cotxes cars no em transmeten bones sensacions, vaig decidir seure al seient del copilot. El conductor, un veterà grassonet i d’aspecte simpàtic, que anava uniformat i amb gorra de plat, no va arrufar el nas davant d’aquella irregularitat protocol·lària.

—Al Paral·lel, de pressa!

La música de Bach era una alegria. La temperatura de l’interior del vehicle, una benedicció. Si més no, va aconseguir ressuscitar alguna de les neurones que ja donava per definitivament fregides. O millor bullides, per ser més precisos amb la sensació de xafogor que havia hagut de suportar durant l’espera.

—Amb aquesta calor ningú no hauria de tenir pressa. Aquí s’està bé. Els seients són còmodes, la temperatura ideal i la música agradable. A més, la dona i els nens s’han endut la sogra a la platja… Què més se li pot demanar a la vida?

—Si m’hi posés, segur que li podria fer una llista de peticions. Sisplau, només condueixi.

Va tardar exactament quatre segons a ignorar la meva indicació.

—Quan vaig deixar la formació professional, la meva mare va predir que no arribaria gaire lluny. I en canvi ja em veu, conduint un dels millors vehicles de transport públic que roden pels carrers d’aquesta ciutat. Bé, tampoc no vull fer el fatxenda, perquè aquest ofici, encara que no ho sembli, també té els seus inconvenients. Conduir un vehicle com aquest pot semblar l’aristocràcia de la conducció, però és una feina molt sacrificada i solitària. Els clients es tanquen a l’habitacle de darrere i decideixen el futur del país o admiren els edificis de Gaudí o es foten mà, tant se val, jo només condueixo en silenci, sap? Li he de confessar que a vegades envejo els taxistes de classe baixa, que tenen clients normals, que porten a llocs normals i amb els quals mantenen converses normals.

Sabia que havia de callar o me’n penediria, però no vaig poder estar-me de fer la pregunta.

—I què és una conversa normal?

—Està de conya, amic? Ahir la selecció espanyola va guanyar el Mundial de futbol i amb cap dels clients que he tingut aquest matí no he pogut ni creuar una paraula. Ja sap, repassar la tàctica, criticar els àrbitres, comentar les pífies i els gols… Vostè sap el sacrifici que això significa?

Aquell home podia conduir una luxosa berlina, però era evident que tenia ànima de taxista de rodalies. Havia comès l’error de donar-li corda i en aquells moments, malgrat tenir els nervis a un pas de l’atac, m’hauria d’empassar una conferència sobre l’esport que menys m’importava del món.

—No. Tinc altres preocupacions.

—No em dirà que no es va emocionar amb aquella obra d’art. Quin partit! El gol d’Iniesta és… —a l’home li mancaven les paraules—. Què hi pot haver, de més important?

—No ho sé. Ahir vaig tenir un accident de cotxe i la meva dona i la meva filla van morir dessagnades als meus braços. La veritat és que no he tingut gaire temps de pensar en el gol d’Iniesta.

L’home va separar la mirada de l’asfalt i per un moment vaig témer que efectivament tot allò acabés en un accident de trànsit. El mateix posat entre preocupat i seriós amb què havia pujat al vehicle va ser suficient perquè el xofer remugués una ambigua frase de condol i decidís callar durant tota la resta del trajecte.

No vaig descansar fins que vaig pagar a preu d’or el recorregut i vaig caure esgotat a la meva cadira de Lletraràs, on l’aparell d’aire condicionat creava per a mi la il·lusió que un món millor era possible. Vaig esbufegar com si per fi hagués despertat d’un malson tortuós i inacabable. Em vaig voler convèncer que, fet i fet, de moment havia pogut escapar d’aquell absurd embolic sense gaire trencadissa. Ja està, Marc, em repetia, una mala tarda la té qualsevol. Però alguna cosa em deia que el problema acabava de començar. Algú m’hi podia haver vist. Els homes de la furgoneta podien tenir proves de la meva visita a la mansió del diputat. Potser també havia passat per alt algun detall que m’acusava. A més, qui m’havia parat aquella trampa podia tornar a buscar la manera d’incriminar-m’hi.

Només una persona podia oferir-me explicacions a tots els dubtes que espurnejaven entre les meves neurones. Vaig buscar al mòbil el nom de la Verònica i vaig pitjar la tecla de contacte. Com era d’esperar, ningú no va contestar aquella trucada. A la bústia de veu vaig deixar un missatge concís i transparent: «Truca’m, cabrona».

Vaig passar quasi una hora contemplant el telèfon en silenci. Des de la taula del costat, separada un metre i mig de la meva, una Lluïsa visiblement preocupada interrompia de tant en tant les meves meditacions:

—T’han telefonat fa una estona.

—Qui? —preguntava amb una ànsia que la noia no podia trobar gaire normal.

—No ho sé. Una dona. No ha volgut deixar cap encàrrec.

La meva decepció devia ser tan evident que el silenci tornava a imposar-se durant una estona. «Hauries de revisar la correcció que hem de lliurar demà», em comunicava uns minuts més tard. O «t’he deixat unes factures sobre la taula». I jo com si sentís ploure. Les meves respostes prenien la forma de monosíl·labs o de simples grunys, de manera que la Lluïsa va voler atacar el problema de manera directa:

—Passa res, Marc? Et trobes bé?

No vaig tenir l’oportunitat de donar una resposta. La porta de Lletraràs es va obrir violentament i tres culturistes amb samarretes negres es van precipitar sobre la meva taula. No era precisament afecte i germanor el que portaven escrit a la mirada. Quan ja pensava que em saltarien al damunt, es van apartar lleument i al darrere va aparèixer un home esquifit i malaltissament pàl·lid. Una mitja cabellera entre rossa i blanca li encerclava el cap com una aura de bondat. Portava penjant dels llavis una cigarreta apagada i un somriure beatífic que no acabava d’adir-se amb les maneres dels seus companys.

—Senyor Tramós, oi? Tingueu una bona tarda. Sisplau, us importaria fer que la monja se’n vagi?

Per la direcció de la mirada, «la monja» no podia ser sinó la Lluïsa. Vaig fer el gest d’iniciar una protesta, però l’amenaça d’aquell home en forma de somriure em va retenir. Vaig ordenar a la Lluïsa que s’agafés la tarda lliure i ella va queixar-se amb un posat ofès. Vam estar mirant-la calladament mentre tancava l’ordinador, guardava els papers que tenia escampats per la taula i recollia el ventall i la bossa. Va invertir un parell de segons en la coqueteria d’arreglar-se la falda i ajustar-se la posició de la brusa. Després, des de la sortida, encara es va aturar un segon i em va interrogar amb una mirada preocupada que vaig decidir ignorar. Tot just es va sentir el cop de la porta, dos goril·les se’m van llançar al damunt amb el propòsit d’immobilitzar-me. Em van aixecar de la cadira com si el contingut del meu cos no haguessin estat ossos, sang i vísceres, sinó heli.

—Per començar, us faré una pregunta senzilla. Penseu bé la resposta i no se us acudeixi mentir-me. On són els diners? —Ho havia pronunciat amb un accent estrany. Parlava un català d’acadèmia i m’havia tractat de vós, una delicadesa que en aquelles circumstàncies quasi resultava emotiva.

—No sé de què m’esteu parlant…

Un error, esclar. Encara no havia acabat la frase que el tercer forçut em va marcar els artells del puny dret a l’estómac. El dolor va fer que les cames em fallessin. Si no hagués penjat dels braços d’aquells aixecadors de pesos m’hauria desplomat.

—Mireu, senyor Tramós, tinc una agenda atapeïda. M’agradaria fer-la petar una estona amb vós, però no puc perdre gaire el temps. Si sou tan amable de dir-me on heu deixat la bossa…

Sense venir a tomb, em va caure un altre cop de puny a la cara que ni tan sols vaig veure arribar. Vaig intentar mantenir la dignitat:

—No sé què dir-li…

Però els meus dubtes van resultar d’allò més inoportuns, perquè van desfermar una tempesta de cops i puntades que ni arrupit contra una de les prestatgeries de l’oficina vaig aconseguir atenuar.

—Senyor Tramós, sisplau, sou una persona intel·ligent i sabeu que no ens n’anirem d’aquí sense els diners. L’estat final de la vostra anatomia és per a nosaltres una variable intranscendent. Vós decidiu.

Vaig netejar-me amb el dors de la mà la sang i els mocs que em regalimaven dels llavis i el nas. Amb prou feines em vaig poder incorporar una mica.

—Tenim… un greu… problema, senyor…

—Augusto, si us plau.

—… senyor Augusto. Jo només —vaig estossegar un parell de cops— era l’encarregat de recollir una bossa d’esport plena de diners. Sabia on la trobaria. Per això he entrat a la casa i he anat directe a recollir-la.

—Qui us ha contractat?

La pregunta situava el meu interlocutor fora del negoci que jo tenia amb la Verònica. No sabia d’on sortia aquell equip de trencaossos, però no em trobava en situació de negociar respostes. Vaig dubtar el segon que em va semblar necessari per salvar mínimament la dignitat del delator.

—La… secretària.

—I la noia actuava a les ordres del diputat?

—Això no ho sé —vaig dir amb una veu deformada pel dolor. Tenia la boca plena de sang i em costava pronunciar amb claredat—. Jo… havia de fer que semblés un robatori. Després havia de sortir de la casa amb la bossa i m’enduria una tercera part del botí.

—Entesos. Què heu fet amb la bossa?

—Bé…, és aquí precisament on tenim el problema, perquè el contingut ha evidenciat que les expectatives eren francament exagerades.

Amb un moviment delicat de la mà, l’home va apartar un floc de cabells esgrogueïts que li queia davant de l’ull esquerre perquè jo li llegís a la mirada que no estava disposat a creure’m fàcilment.

—Voleu dir que hi havia pocs diners? —va preguntar amb una veu tan mancada d’emoció que em va eriçar la pell.

—Pocs, diu? Algú ha omplert la bossa amb retalls de diari, no hi ha ni un sol bitllet d’euro.

—No pretendreu que em cregui…

—Aquesta no ha estat l’única sorpresa, senyor Augusto —vaig aturar-me un moment a netejar-me la sang de la boca i respirar profundament—. El veritable ensurt l’he tingut quan he vist que la dona del diputat Bernal era estesa enmig del despatx. Algú li ha obert el cap.

La sorpresa que havia produït aquella notícia va fer que les mans del forçut que em tenia agafat del braç afluixessin per fi la pressió. Si jutjava per la seva reacció, era clar que aquells homes no eren els assassins de la Virgínia. Però, què collons pintaven en aquella història? Espiaven la casa i després de tota aquella moguda irregular havien decidit seguir-me? Coneixien l’existència dels calés, potser eren els encarregats de recollir-los. Tal vegada només eren uns tercers que estaven al corrent del robatori i volien aprofitar-se’n sense córrer cap risc…

—Voleu dir que la dona del diputat és morta?

—Com el meu crèdit.

Els seus ulls grisos van abandonar-me uns instants i es van dedicar a admirar les misèries del mobiliari de la meva empresa. Pensava. Va treure un encenedor de la butxaca i va encendre la cigarreta que portava penjada a la boca des que havia entrat a Lletraràs.

—Morta! —es va exclamar en un murmuri que només era per a ell.

—Com una cansalada seca —em vaig posar líric.

Els homes de negre esperaven instruccions d’aquell individu esquifit i malaltís. Però la notícia l’havia desorientat.

—Mireu —va dir finalment—, no sé si sou prou imbècil per inventar-vos una cosa així. Però vull que sapigueu que sé on treballeu, on viviu i d’on veniu. Si m’heu mentit, ho sabré d’aquí a només una estona i això, cregueu-me, no pot ser gaire bo per a la vostra salut. De moment, us salva que us hem vist sortir de la casa sense la bossa dels diners. Per tant suposem que no la teniu. No sabem què ha passat allà dins, però tampoc ens importa gaire. Si hi ha un assassinat pel mig és el vostre problema. Vós us heu ficat en aquest embolic i no us en sortireu fins que jo no tingui la meva bossa de diners. Serà millor que us comenceu a bellugar. Teniu exactament una setmana. Ni un dia més. Després tancarem l’assumpte i no m’agrada deixar cap fil penjant.

Va estampar una bafarada de fum contra la meva cara i, com si es tractés d’un mag de fira, va fer aparèixer del dors de la mà una targeta de visita. La va fer volar fins a la meva taula de treball i va caure damunt del teclat de l’ordinador. Després es va acomiadar amb un moviment de la mà d’emperador romà i va emprendre el camí de la sortida. Dos dels goril·les el van seguir fins a la porta, però el tercer es va entretenir a ensenyar-me unes dents de gos rabiós. Es va acomiadar amb un cop de puny sobre les meves costelles que em va enviar de nou a terra i després es va reunir amb els seus col·legues.

—Recordeu el que us he dit, senyor Tramós: teniu exactament set dies, una setmana.