6

Dissabte i diumenge l’Eudald va dedicar tot el matí i unes quantes hores de la tarda a espiar el xalet que Xavier Castanesa tenia a Vallvidrera. Tanmateix, l’exercici va tenir un resultat decebedor, perquè ni tan sols va ser capaç d’ensumar la presència del Lamborghini escarlata. Li constava que el constructor posseïa un dúplex a primera línia de mar a Vilanova i la Geltrú; per tant, era perfectament imaginable que la família hagués aprofitat el cap de setmana per escapar d’aquella Barcelona sorprenentment tropical. Haver dilapidat dissabte i diumenge en una vigilància inútil el va posar de mal humor, fins al punt d’anar-se’n al llit fet una fúria. Per descomptat, va dormir malament, de manera que l’endemà es va aixecar cansat, amb mal de coll i rabiós de no tenir ningú al costat a qui abocar la mala llet.

Dilluns es va presentar a l’edifici de la plaça Doctor Letamendi amb una camisa planxada sense fe i un nus de la corbata lleugerament desajustat, dos cataclismes que l’administrativa interina de l’oficina no va deixar passar per alt. El comentari, aparentment innocent, i els tres cafès d’abans de l’hora d’esmorzar van situar el cor de l’inspector a un pas de la fibril·lació ventricular.

A dos quarts d’onze, per fi, l’inspector Martín-Cortina va aprofitar la mitja hora de descans per sortir corrents i plantar-se davant les oficines de Promocions Castanesa i passejar la seva maleta negra per la vorera durant només uns minuts perquè la secretària i el mateix Castanesa el veiessin allà i sentissin la seva presència com una amenaça. Els volia recordar que ell encara vigilava, que no havia desistit, que per més que Alsina l’hagués amenaçat amb una suspensió, que la policia sencera treballés per protegir-los, que tota la judicatura se n’anés de copes amb el promotor i que el Parlament en ple fes lleis per acontentar cabronassos com el refotut Castanesa, l’inspector Eudald Martín-Cortina resistia heroicament i no es donava per vençut.

Després va tenir un dia atrafegat a l’oficina de l’Agència Tributària. Amb prou feines va poder menjar un entrepà, eixugar la màquina de cafè i barallar-se amb quatre expedients oberts fins tot just les set de la tarda, quan el cap i la vista van anunciar-li que ja n’hi havia prou per a una jornada de dilluns. Tot i que estava suat i necessitava una dutxa, en sortir de treballar va anar a buscar el seu Renault i va conduir fins a l’oficina de Promocions Castanesa. El Lamborghini escarlata havia desaparegut. Merda, merda, merda! Va haver de mossegar-se el llavi inferior per controlar la ràbia. Es va maleir per haver dedicat tant d’esforç i hores a la seva feina perquè després un cap ignorant i incompetent l’amenacés d’obrir-li un expedient mentre els evasors fiscals vivien com reis i se li reien a la cara. Va mirar-se amb pena la càmera que havia comprat al Corte Inglés, una Nikon compacta amb una òptica discreta però que li assegurava un zoom potent per fotografiar a distància. S’havia gastat sis-cents trenta euros i volia rendibilitzar-los al més aviat possible.

Durant uns instants va valorar la possibilitat d’anar fins al xalet de Xavier Castanesa, però després va pensar que, si realment es trobava tranquil·lament a casa seva, de poc li servirien les fotos que pogués fer-li. En canvi, si el trobés a la mansió del diputat Bernal… Com a mínim servirien per deixar testimoni d’aquella connexió sospitosa entre tots dos.

Va conduir fins a Pedralbes i va aparcar el cotxe a una distància prudencial de l’edifici. Com un improbable turista interessat per l’arquitectura de la zona, va agafar la càmera, va col·locar l’objectiu i va passejar per davant del reixat de ferro, tot espiant discretament els moviments de l’interior de la finca. Com es temia, no hi havia ni rastre del Lamborghini escarlata ni de cap altre vehicle. Ningú no feinejava al jardí ni es veia activitat a través de les finestres. Només una habitació del segon pis semblava il·luminada. Es va mantenir ocult a la mirada indiscreta de les dues càmeres exteriors que havia aconseguit localitzar-hi, però començava a dubtar que la visita a aquella casa de Pedralbes hagués estat una bona idea. Considerava ja la possibilitat de posar punt final a la seva jornada d’espia aficionat quan un home va baixar d’un Nissan blau aparcat en un dels carrers que tocaven a la tanca lateral de la casa i va caminar lentament cap a l’inspector. Per un moment, l’Eudald va sentir por. Va caldre que l’home estigués a cinc metres de distància perquè les faccions de la cara prenguessin una forma definida.

—El senyor Eudald, quina sorpresa! —va pronunciar el nouvingut amb un lleu accent estranger.

L’Eudald va dubtar només uns segons abans que un somriure poc confiat li embrutés la cara.

—La sorpresa ha estat meva de veure’l aquí, amic Augusto. Què se li ha perdut per aquests barris?

Encara no feia un parell de mesos la quiosquera que cada dia venia l’Avui a l’Eudald va demanar-li consell i ajuda per a un amic dominicà que feia poc temps que s’havia instal·lat en un apartament de la zona. Aquest home necessitava posar en ordre els seus assumptes fiscals i li calia una mà experta. L’Eudald va accedir a donar un cop de mà a l’amic de la quiosquera imaginant que es tractava d’un immigrant amb problemes econòmics. Quan es va presentar a casa de l’inspector amb el seu aspecte famèlic i cansat, i la seva aura d’escolanet cantaire, l’Eudald va descobrir que el presumpte indigent dominicà, un tal Augusto Castillón, nascut a San Felipe de Puerto Plata i expert en assumptes de protocol, guanyava enormes sumes de diners procedents de negocis no gaire transparents. Els seus problemes fiscals consistien únicament a trobar la manera de blanquejar els calés i pagar la mínima quantitat d’impostos. Per respecte al zel amb què la quiosquera li reservava els suplements del diumenge, l’inspector va assessorar a contracor el dominicà i gràcies als seus consells li va estalviar de pagar una bona pila d’euros. L’Eudald no va voler acceptar-li ni tan sols una petita compensació econòmica, de manera que el tal Augusto va sortir d’aquella casa infinitament agraït.

—Si jutgem per aquesta càmera de fotos que porta penjada al coll, probablement se m’ha perdut el mateix que a vostè —va dir el dominicà movent el cap en direcció a la casa del diputat.

A l’Eudald, les paraules li van sortir amb dificultat. D’alguna manera se sentia descobert i això l’incomodava.

—No, jo… el diputat no… Jo he vingut fins aquí per intentar descobrir la mena de negocis que es porta un tal Xavier Cas… un empresari.

—Un assumpte de feina, doncs?

—Podríem dir que sí.

—Imaginava que la seva feina era més aviat d’oficina. Jo me l’havia imaginat en un despatx petit i poc il·luminat, darrere d’una taula enorme i revisant inacabables piles d’impresos de la declaració de la renda.

L’Augusto havia descrit prou bé el contingut habitual de la majoria de les seves jornades laborals. Que en aquell moment es trobés al bell mig del carrer intentant capturar fotografies de la casa d’un diputat ni de bon tros encaixava entre les seves obligacions. L’Augusto ho sabia i l’hi havia volgut recordar.

—Bé, a vegades també em toca fer algunes tasques de camp.

—Com ara espiar cases de diputats i fer-ne fotografies?

L’inspector va empassar-se la saliva i no va saber què respondre-li, de manera que només es va encongir d’espatlles, donant a entendre que la seva feina estava plena de petits secrets que escapaven a la comprensió dels pobres contribuents.

—La veritat és que aquest Castanesa és un bon element. M’alegra que només es vulgui ocupar d’aquest home, perquè no m’agradaria trobar-lo en el meu camí cap als diners.

Ho va dir amb la seva veu melosa, de manera que no va sonar com una amenaça. Però l’Eudald sabia perfectament què havia volgut dir. Durant un instant, va intentar estudiar aquells ulls blaus que semblaven malalts de pura feblesa.

—Empaitar diners és exactament el meu ofici. Però no crec que aquí… Vull dir que en aquest cas… Perquè vostè sap de quants diners estem parlant exactament?

L’Augusto va dedicar-li un somriure enigmàtic. Dubtava sobre la conveniència de revelar una informació tan delicada. Però va tardar un segon a espolsar-se qualsevol suspicàcia: no era capaç d’imaginar una sola circumstància en la qual aquell home insignificant que només entenia de lleis tributàries i declaracions d’IVA constituís cap amenaça.

—Estem parlant… —i es va entretenir en una pausa dramàtica— de dotze milions quatre-cents cinquanta-dos mil euros. Ni més ni menys.

L’Eudald va haver de fer un esforç perquè el salt de les celles no delatés la seva sorpresa. En cap moment no havia imaginat que Promocions Castanesa hagués estat capaç de generar aquella quantitat de diners bruts. Encara no se n’havia recuperat, que van sentir moviment a l’interior de la finca. S’obria la porta mecànica d’un cobert adjacent a l’edifici i en sortia un enorme Mercedes negre que va desplaçar-se uns metres fins a aturar-se tot just davant de les escales que donaven accés a la porta principal. Mentre l’Eudald i l’Augusto buscaven un punt d’observació entre la bardissa, del cotxe va baixar un individu musculós, completament calb i vestit amb texans i una samarreta negra cenyida que marcava els músculs d’un manual d’anatomia. Els tatuatges dels braços li remataven un aspecte amenaçador. L’home va obrir el maleter i va desaparèixer a l’interior de la casa.

—I a vostè, Augusto, qui l’ha contractat per trobar aquests diners? —va preguntar l’inspector mentre posava en funcionament la seva Nikon i n’ajustava l’objectiu.

El dominicà es va girar per mirar-lo durant una dècima de segon i l’inspector va imaginar que potser meditava la possibilitat de buidar-li el carregador d’una pistola a la templa. Va aguantar la respiració, però l’homenet ni es va molestar a respondre. La porta principal de la casa reclamava la seva atenció. Van poder veure el forçut pelat i un altre individu carregant una catifa que evidentment embolicava alguna cosa. Si donaven crèdit al referent de tantes pel·lícules, podia ser el cos d’una persona. Mentre l’Eudald tirava desenes de fotos, els dos traginers descendien pesadament l’escala del porxo i amb dificultats entaforaven la catifa a l’interior del maleter. No va ser fins que el segon home va tancar-lo que la càmera va poder captar clarament el seu rostre, el del diputat Àngel Bernal. Mentre el polític tornava a perdre’s a l’interior de la casa, el forçut de la samarreta negra i els tatuatges pujava al Mercedes i es disposava a sortir de la finca.

—Sap qui és el pelat? —va preguntar l’Augusto.

—Ni idea.

El dominicà va fer el gest d’anar-se’n cap al seu cotxe per tenir temps de seguir el Mercedes, però una idea sobtada va creuar-li el cervell i va quedar paralitzat un instant.

—Suposo que és conscient que aquestes fotos que ha pres poden valer un dineral. No sé què en pensarà la persona que em paga, però espero que no ens hàgim de trobar una altra vegada per aquest assumpte.

L’Augusto va córrer fins al cotxe i va asseure’s al costat del copilot, mentre s’obria el reixat de fusta i el Mercedes s’incorporava al carrer. L’Eudald va girar cua i va començar a caminar cap al seu vehicle. Va trigar no menys de vint metres a adonar-se que les cames li tremolaven. Les últimes paraules, pronunciades amb la mateixa dolcesa habitual, sí que havien estat una amenaça.

Quan va arribar a casa, ja eren quarts de deu i estava molt cansat i nerviós. La dutxa freda, que tant havia esperat, va tenir un efecte balsàmic. Va caminar en calçotets i descalç per casa fins a la nevera per comprovar que no hi havia ni una trista pastanaga que li servís de sopar. Li feia una peresa terrible haver de tornar a sortir al carrer. Abans, va voler comprovar el resultat de les seves habilitats com a espia. Va traure la targeta de memòria de la càmera i la va posar a la tauleta digital que sempre portava al maletí. Allà es podien veure les fotografies amb absoluta nitidesa. Es va servir una copa d’un merlot del Penedès que li encantava i va anar estudiant els detalls de cada instantània fins a trobar la número vint-i-vuit, l’única en què es veia clarament la cara del diputat, tot just després de tancar el maleter del Mercedes. Per si sola no valia gran cosa, però la sèrie completa demostrava la participació del diputat i el conductor del Mercedes en l’ocultació d’un cos que encara no sabia a qui pertanyia. Va tancar la tauleta digital, va treure’n la targeta de memòria i la va posar entre els dos primers discos de la seva col·lecció de vinils antics de música de jazz. Després es va tornar a vestir. Abans de sortir, va decidir endur-se el portàtil per tal d’aprofitar per consultar el correu electrònic mentre sopava.

Es va instal·lar en una taula del bar on menjava molt sovint, va demanar una amanida verda, un entrepà de truita a la francesa i una copa de vi del Priorat. Després va obrir l’ordinador i va dedicar tres quarts d’hora a consultar el correu i navegar per internet. En acabat de sopar, es va regalar l’extra d’un cigaló de conyac. Total, ja sabia que li costaria molt dormir.

Mentre pagava, va sonar-li el mòbil. El va sorprendre que a aquelles hores li truqués l’Adela, la veïna vídua del quart D, una dona de seixanta anys que vivia al mateix replà, li feia la neteja del pis per un preu irrisori i fins i tot molt sovint li deixava el menjar preparat. El consentia quasi com una mare. Però aquella nit, quan l’home va pitjar el botó i va respondre, en comptes d’escoltar l’amabilitat habitual en la veu de la veïna, va topar amb un seguit d’expressions precipitades i inconnexes que només aconseguien transmetre una sensació de pànic.

—Adela, sisplau, vol calmar-se una mica i explicar-me a poc a poc què està passant?

No va ser fàcil arribar a comprendre que quatre desconeguts havien forçat el pany del pis de l’Eudald i hi havien entrat. L’Adela havia sentit els cruixits de mobles que es trencaven i els cops d’objectes que queien. Després els havia vist per l’espiera que sortien carregats amb el maletí i la torre de l’ordinador. Llavors els havia pogut veure amb les seves samarretes negres, els seus cabells de punta i la pinta de perdularis. El primer impuls de l’Adela havia estat trucar a la policia, però quan va veure que els visitants no se n’anaven, sinó que esperaven tancats en un cotxe blau aparcat davant el portal de l’edifici, va pensar que urgia més avisar-lo que corria perill.

L’inspector va sentir com la por li encongia l’estómac mentre donava les gràcies a la veïna, li recomanava tranquil·litat i li demanava que no truqués a la policia. Ostres, ostres, ostres! Va seguir el seu ritual per aconseguir calmar els nervis i va respirar fondo quatre vegades. Una, dues, tres, quatre. Però durant uns segons va haver de dominar les ganes de vomitar el sopar. Des de la porta del bar, va espiar dissimuladament el portal de casa seva, tot just a un centenar de metres. Efectivament, els ocupants d’un Nissan blau esperaven amenaçadorament que tornés al pis. Va pensar que potser no havien trobat les fotos. O potser sí, però haver vist el que ell havia vist el convertia en una amenaça que calia eliminar. Augusto Castillón era un tipus perillós, un sicari, i si li havien ordenat que es desfés del fotògraf inoportú no dubtaria ni un instant a fer-ho. No eren pas amics. Per un instant va sentir ràbia de no haver-li cobrat els seus consells fiscals.