6

Em va costar déu i ajuda ascendir l’Everest de la cadira. Dubtava que les peces del meu esquelet continuessin al lloc de sempre, que el nas seguís fent-me relleu a la cara i fins i tot que les cames fossin capaces d’aguantar-me el pes. Tot el cos era un dolor democràtic i contundent. Em rajava sang del nas i dels llavis, però el que escopia eren bocins de dignitat. Quasi vaig ser capaç de somriure quan vaig mirar la llegenda de la targeta que aquell home havia llençat sobre el teclat del meu ordinador: Dorian’s. Experts en protocol. La vaig prendre com qui agafa un escarabat que encara espeternega i em vaig resignar a guardar-la a la cartera. Després, em vaig prendre uns minuts per mirar de recuperar les forces. Amb una cansada excursió al lavabo, vaig rentar-me i vaig intentar inútilment esborrar els efectes més evidents de l’incident.

Mentre comprovava la fermesa d’una dent que havia resultat afectada en una de les guitzes d’algun d’aquells goril·les, vaig sentir la melodia del meu telèfon mòbil, que havia deixat sobre la taula. Vaig fer un patètic esprint fins a la cadira i m’hi vaig deixar caure gairebé sense forces. Quan vaig agafar l’aparell, el nom de l’Àngela embrutava la pantalla. No necessitava una psicòloga, sinó una infermera. Vaig tallar la trucada sense cap resposta i vaig desitjar que insistís una vegada més per poder dedicar-li els exabruptes que començaven a passar-me pel cap. Però la bruixa devia intuir alguna cosa perquè no va insistir.

Vaig voler aprofitar aquella calma sobtada per mirar d’organitzar-me. Per segona vegada durant aquella jornada, necessitava un pla, però el dolor i l’angoixa no em deixaven pensar amb claredat. Mentre buscava un punt de llum, vaig veure als peus de la taula la motxil·leta que havia arrossegat aquella tarda i vaig pensar en les joies robades i en els DVD de les càmeres de vigilància. El primer que vaig pensar va ser que a aquella colla de sicaris les joies no els interessaven. No m’ho havien preguntat. Probablement ni tan sols sabien que me les havia emportat.

Vaig agafar la motxilla i en vaig treure els dos DVD. Durant els vint-i-cinc minuts següents vaig contemplar a màxima velocitat les imatges contingudes en els dos arxius. No eren precisament la pel·lícula d’acció que jo havia imaginat. Quasi sis hores de gravació, en les quals els meus moviments van ser els únics signes de vida que hi van quedar enregistrats. I en els últims minuts del segon DVD. En aquell moment se’m va acudir que era molt sospitós que haguessin desaparegut les gravacions de les hores anteriors, quan realment es devia haver produït l’assassinat de la Virgínia Ponset, i que en canvi les càmeres haguessin continuat funcionant. Les imatges no revelaven cap informació sobre la mort de la Virgínia. Una de les dues càmeres interiors enfocava el passadís que donava accés al despatx del diputat, on jo havia trobat el cadàver de la dona. Les càmeres constituïen una prova que ningú no hi havia entrat des de les deu del matí fins que, cap a un quart de quatre, jo hi havia fet la meva inoportuna aparició. Vaig pensar que, arribat el cas, aquells enregistraments em podien ser de gran utilitat. Era cert que em situaven a la casa i també al despatx, però segurament molt després de l’hora que els forenses determinarien com l’hora probable de la mort de la dona. En qualsevol cas, em va semblar que, tot i que no revelaven qui havia estat l’assassí, podien arribar a ser importants per al meu futur. Els vaig introduir en dues capses i els vaig col·locar en la prestatgeria on guardàvem els altres CD i DVD amb la còpia de les feines que l’empresa havia fet en els seus gairebé sis anys d’història.

El següent pas que calia fer era evident: contactar fos com fos amb la dona que m’havia empès a aquella claveguera. Era l’única persona que em podia oferir alguna resposta. Vaig prémer les tecles del mòbil amb els dits encara tremolosos i vaig esperar una llarga estona. Vaig escoltar el to de trucada amb desesperació, però novament va saltar el contestador, on vaig deixar un segon missatge, el més conciliador que vaig ser capaç de formular: «Vero, filla de puta, truca’m o et juro que em faré una catifa amb la teva pell!».

Què podia fer a continuació? Una acció important i que corria pressa era fer desaparèixer les joies que m’havia endut de casa del diputat. Ara em semblava una estupidesa haver-les agafat, perquè eren una prova incriminatòria inapel·lable. Tan ràpid com em permetia la meva limitada capacitat de moviments, vaig tancar la porta de l’oficina, vaig abaixar la persiana metàl·lica i vaig aturar un taxi. Normalment feia a peu el trajecte entre l’oficina, a l’avinguda del Paral·lel, i el meu pis de lloguer, al carrer Rocafort, quasi cantonada amb Consell de Cent, però aquella tarda aquell esforç em semblava sobrehumà. A més, em calia recuperar la moto i esborrar qualsevol indici de la meva relació amb la zona de Pedralbes.

Ben carregat de prudència, vaig fer que un taxista —afortunadament concentrat en les opinions de suposats experts sobre els èxits de la selecció espanyola de futbol— em deixés a uns quants carrers del lloc on tenia aparcada la moto. Vaig conduir-la amb penes i treballs fins al pàrquing on tenia una plaça llogada i vaig caminar fins a casa amb l’esperança de trobar un racó on descansar fins al dia del judici final. L’ascensor de reixa que em va ascendir al tercer pis, un anacronisme que sempre havia considerat simpàtic i fins i tot de bon gust, em va semblar una obsolescència d’una lentitud intolerable, una relíquia esnob que constituïa la prova irrefutable de la garreperia dels propietaris de l’immoble. Abans d’entrar al meu petit apartament, vaig furgar en la terra del test que aguantava una trista imitació de ficus que pretenia alegrar el replà de l’escala i hi vaig amagar la bosseta de plàstic amb les joies. No era precisament la caixa forta del Banc d’Espanya, però era tan absurd que algú hi amagués algun objecte de valor, que fins i tot en el cas hipotètic d’un escorcoll al meu habitatge, era difícil que algú es posés a excavar al test del replà.

Un bany d’aigua tèbia em va revelar les dimensions del sac d’hòsties que acabava de rebre. Tenia el cos ple de blaus i un parell de ferides del braç i del llavi no acabaven de cicatritzar. Vaig fer el que vaig poder amb la farmaciola d’emergència del meu bany abans d’estirar-me al sofà a plorar per la magnitud de les meves desgràcies. Vaig encendre el televisor i vaig buscar un canal de notícies. Volia saber si es feien ressò de la mort de l’esposa del diputat, però només parlaven de l’onada de calor que mantenia tot el sud d’Europa en plena ebullició.

Totes les voltes que hi vaig donar al cervell em duien a la mateixa conclusió: era prioritari parlar amb la Verònica. Però el seu mòbil seguia ignorant-me. L’única solució que se m’acudia era anar a veure-la en persona. Malgrat el meu estat lamentable, vaig reunir forces per abandonar el sofà, posar-me roba neta i arrossegar-me novament fins al pàrquing per recuperar la meva BMW, una moto de color gris metal·litzat i 1.200 de cilindrada, orgull humil del meu patrimoni. Només la treia a passejar en comptades ocasions. Segur que un tomb nocturn en moto m’aixecava la moral.

Vaig conduir molt a poc a poc, deixant que l’aire reescalfat de la metròpoli em fes oblidar encara que fos per una estona l’apegalosa sensació de suor. Vaig aturar-me davant l’edifici de Pedralbes sense treure’m el casc. No volia que ningú em veiés prop de la casa. Aviat em vaig adonar que les meves precaucions eren innecessàries. Eren les deu en punt de la nit i a l’interior de la mansió no es percebia cap mena de moviment. Em calia un llit amb urgència, però vaig esperar tres quarts d’hora que hi hagués alguna novetat. Sense èxit, per descomptat. Devien haver descobert ja el cadàver o devia seguir estès damunt de la catifa esperant que algú arribés per apiadar-se’n?

Coneixia una persona que estaria disponible a aquelles hores i que potser em podria ajudar, l’Ignasi Garcia-Bellvé, un periodista de La Vanguardia a qui agradaven tant la tafaneria com el conyac. Tot i que rondava l’edat de jubilació, principalment li encomanaven feines de becari. Això sí: coneixia absolutament tothom a la ciutat. El sou li havia anat minvant amb els escàndols que havia protagonitzat, de manera que l’havia anat compensant revenent informació i contactes. Algú me’l va recomanar quan vaig aterrar al Paral·lel i vaig obrir Lletraràs, i la veritat era que les visites que ell m’havia acordat sovint s’havien traduït en encàrrecs per a la meva empresa. Un parell de vegades li havia volgut agrair el cop de mà i el gest havia acabat en un recorregut alcohòlic d’excònsol britànic pels enfonys més perduts del submón metropolità. Mentre se li entenia el que deia, resultava un paio divertit. Però era un individu perillós, el que les tietes qualificarien d’una mala influència; això sí, no es podia negar que sabia coses. Va respondre al primer to.

—Com va tot, Ignasi?

—Una altra nit per tallar-se les venes, Marc. No em deixen sortir al pati fins a la una. Anar al col·legi és una merda.

A un altre li hauria semblat una molèstia, però a l’Ignasi la meva sol·licitud d’ajuda va alegrar-li la nit. Vaig preguntar-li si corria per la redacció alguna notícia relacionada amb el diputat Àngel Bernal i va deixar anar un esbufec sorollós.

—L’hàbitat natural d’aquest cabró són les primeres planes dels diaris —va sentenciar sense que la frase li sonés a broma.

Em va comentar que, tot i que no havia sentit parlar-ne durant els darrers dies, no tindria res d’estrany que el seu nom aparegués relacionat amb qualsevol escàndol, perquè el tal Bernal pertanyia a aquella espècie de servidor públic que tenia com a únic objectiu el benefici propi. Quan el seu partit havia tingut el govern de la comunitat autònoma, ell havia ocupat un càrrec de designació directa al Departament d’Interior, del qual havia estat cessat d’un dia per l’altre per motius foscos que no havien arribat a transcendir. Els seus tripijocs eren un motiu de conversa a tots els bars de la ciutat, però a ningú no semblaven fer-li gaire nosa. Inexplicablement cada quatre anys els votants continuaven confiant-li la sacrificada tasca de fer jocs malabars amb els diners públics.

—És la merda de la democràcia: deixen de votar-te si fumes en públic o els gasos et pinten cara de restret, però pots continuar robant impunement mentre declaris que ets soci del Barça i tinguis un somriure d’alumne de P3.

—En teoria, les eleccions han de servir per castigar els partits que toleren aquesta mena de facinerosos.

—No em facis riure, Marc. La ingenuïtat del votant domesticat arriba fins a extrems il·limitats. Els partits no demanen ni talent ni integritat als militants, només fidelitat absoluta i l’habilitat de mantenir els ulls ben tancats. De confondre l’electorat ja se n’encarrega la premsa, comprada a còpia de carretades d’euros en forma de propaganda institucional. Bona part de la premsa ha callat davant la incompetència declarada de molts gestors, la corrupció escandalosa i generalitzada, la multiplicació inexplicable d’obres públiques innecessàries i megalòmanes… tot això que ara sembla evident i que tothom s’atreveix a denunciar a les converses de bar, però que fa només uns anys semblava una entremaliadura perdonable, a vegades fins i tot simpàtica. I quan algú s’atrevia a assenyalar una ovella negra, les veus més sorolloses del partit saltaven ràpidament per negar l’evidència, acusar els jutges de venuts i denunciar una campanya de desprestigi del partit opositor. El resultat va ser que lladres confessos eren rebuts a la sortida de la presó per una manifestació de partidaris incondicionals; que alcaldes ineptes, maleducats i malgastadors repetien majories absolutes a les eleccions següents; que els més pocavergonyes de la vida pública rebien el suport incondicional dels líders de les seves formacions; que la temptació d’una dimissió no estava ni tan sols prevista…

—Un bandit embolicat amb la bandera adequada és aclamat com un salvador, com un màrtir, com un heroi…

—Ni més ni menys. I això li permet actuar amb absoluta impunitat, amb el desvergonyiment de qui sap que faci el que faci ningú no l’esborrarà de les llistes electorals i seguirà prevaricant i estafant i malbaratant els diners públics amb absoluta netedat de consciència…

Decididament, l’Ignasi s’havia embalat. El tema li donava per a una dissertació de duració impredictible i jo no tenia el cos per a conferències. Vaig pensar que era curiós viure en una societat on taxistes analfabets aspiraven a una cadira al Parlament i els periodistes amb idees clares sobre els mals del món eren arraconats a les redaccions dels diaris. Es disposava ja a enumerar les mesures dràstiques que el Govern havia d’aplicar sense més dilació, quan vaig haver d’aturar-lo i recordar-li que no anava gaire bé de temps.

No, no li constava que hagués esclatat cap mena d’escàndol relacionat amb el diputat. Li vaig dir que no el trobava a casa seva i que m’era imprescindible localitzar-lo immediatament i em va respondre que això no era cap problema. Coneixia algú de la Comissaria General d’Investigació Criminal dels Mossos d’Esquadra que per un mòdic preu podia localitzar la posició de qualsevol mòbil. No seria la primera il·legalitat del dia, de manera que em va dir una xifra que em va semblar raonable i jo li vaig passar el número de telèfon de la Verònica. No tardaria més d’una hora a dir-me alguna cosa.

Vaig conduir a la recerca d’algun bar obert, perquè de sobte havia descobert que el lamentable estat del meu cos no excloïa la necessitat d’alimentar-lo. Tot just m’havia acabat l’entrepà de pernil en la taula llardosa d’una cafeteria rònega, que va sonar-me el mòbil. L’amic de l’Ignasi havia localitzat el telèfon de la Verònica en una mena de torre o casa d’estiueig situada a la serra de Collserola, a la carretera de l’Arrabassada, relativament a prop del domicili habitual del diputat. El periodista l’havia investigat i havia descobert que es tractava d’una propietat de l’esposa del polític, una mena de segona residència envoltada de naturalesa i ideal per combatre la calitja barcelonina durant els mesos estivals. Va donar-me’n l’adreça exacta i em va proposar que passés a pagar-li el servei al cap d’un parell d’hores, la qual cosa significava un circuit etílic fins ben entrada la matinada. Evidentment, vaig declinar la proposta. No en tenia ànims. Ni forces. De fet, em vaig convèncer que no en trauria res d’anar a aquelles hores fins a l’adreça que m’acabaven de donar. Necessitava descansar, dormir, recuperar-me… L’endemà al matí el sol sortiria i segurament la vida recuperaria una mica de color.