6

El Roman i l’Esther els esperen palplantats davant la porta principal. Són un parell de cinquantins baixets, grassonets i de mirada espantada. No porten uniforme, però tots dos van vestits com si acabessin d’arribar de visita. Quan el diputat i els dos acompanyants baixen del Mercedes negre, les dues persones del servei domèstic es precipiten entropessadament sobre de l’amo, però li parlen amb la mirada abaixada:

—Senyor, no sabíem que hagués desaparegut la senyora. Pensàvem que s’havia traslladat amb vostè a la finca, com altres vegades —criden embarbussadament, completant-se les frases l’un a l’altre.

El diputat els atura amb un senzill gest de la mà i pràcticament els ignora mentre camina cap a l’interior de la casa.

—Tranquils. Aquest policia vol fer-vos unes preguntes.

La frase del polític els ha fet descobrir la presència del segon cotxe. Que l’ocupant sigui un membre de les forces de l’ordre ha dibuixat l’horror a la cara dels servents. De fet, l’enfilall d’excuses i explicacions que tenien preparat se’ls ha tallat de cop. Contemplen com un home d’aspecte malfactor baixa d’un Renault tronat i, bocabadats, el veuen caminar cap a ells amb una càmera de fotos penjada de l’espatlla. Al sotsinspector no el sorprèn descobrir una mirada de pànic. Sap que la persona més innocent sent la necessitat d’amagar alguna cosa. Quan passa per davant de tots dos els dedica un esguard inclement, acusatori. Darrere seu, el Roman i l’Esther entren a la casa amb el cap cot i arrossegant els peus, com si els esperés un escamot d’execució.

—Senyor, preparo alguna cosa de menjar o de beure? —interroga l’Esther amb una veu derrotada—. Tinc la cafetera preparada…

L’amo de la casa l’interromp sense contemplacions:

—Res de cafè. Només responeu les preguntes d’aquest policia i acabem això al més aviat possible.

El diputat es mossega el llavi inferior. Comprèn que tantes ganes d’enllestir aviat resulten sospitoses davant la notícia de la mort de l’esposa. S’imposa un rostre sorrut que vol expressar un abatiment infinit i encapçala una desfilada fins a una sala d’estar que fa olor de tancat. L’amo s’atura davant d’un sofà i llança una ordre rotunda al matrimoni que el segueix:

—Seieu.

Ells comparteixen els dubtes amb la mirada i finalment s’atreveixen a obeir com si en el fons els haguessin ordenat cometre alguna mena de profanació. Davant la mirada implacable del diputat, la secretària i el guardaespatlles, el policia els sotmet a una sèrie de preguntes de les quals no es deriva cap informació interessant. Els dos servents havien tingut lliure tot el dilluns i havien anat a visitar el germà d’ella a Sant Celoni, on havien passat una jornada sense cap més al·licient que un pollastre de corral al forn i una llarga sobretaula amb un parell de copes d’anís. Tot i que no tenien obligació de tornar fins a l’endemà al matí, havien preferit dormir al seu llit i havien arribat a la mansió de Pedralbes prop de les dotze de la nit. No van arribar a fixar-se en el vidre trencat de la porta lateral, ni van entrar al despatx del diputat, de manera que no hi van veure res sospitós. Tot estava en silenci i no es van atrevir a investigar si la senyora dormia a la seva cambra, per això van tancar-se a la seva habitació i de seguida se’n van anar a dormir. L’endemà van trobar les restes del vidre trencat i immediatament van posar-se en contacte amb el diputat, que els va dir que ell s’encarregava de tot. Aquell mateix matí es va presentar una unitat dels Mossos d’Esquadra que els va prendre declaració i van recórrer la casa per determinar si hi havia altres desperfectes. Quan els policies se’n van anar, ells van seguir fent vida normal. En realitat, que la senyora no aparegués per la mansió no els va semblar gaire estrany, perquè aquelles absències eren relativament normals, sobretot durant els dies de calor més asfixiant de juliol, quan el diputat i a vegades la senyora passaven setmanes senceres en el que ells anomenaven la casa d’estiu.

—He d’entendre, doncs —conclou el sotsinspector adreçant-se al diputat—, que va denunciar una violació de domicili…

—Tinent, imaginava que estaria més ben informat. Vaig denunciar el robatori d’unes joies i vaig aportar fotos i còpies de les factures. No és que em preocupés gaire, tot això, perquè els anells i els collarets estaven assegurats, però no saber res de la meva esposa, com es pot imaginar, em va deixar terriblement preocupat. Em va semblar prudent esperar algun dia, per si la Virgínia apareixia de sobte, però, veient que no donava senyals de vida, vaig acabar denunciant-ne la desaparició.

Torredelplà arrufa el nas de manera evident, perquè tots els presents sàpiguen que tot allò sona massa estrany. Havien entrat a robar a una casa ben fortificada i la senyora havia desaparegut, però el marit, que s’havia afanyat a denunciar el robatori per recuperar els diners de l’asseguradora, s’havia pres uns dies de marge per denunciar que la Virgínia havia desaparegut. La credibilitat de la història trontollava.

Tot seguit el sotsinspector proposa fer una ullada a l’edifici. Desfilen d’habitació en habitació mentre el policia va fent fotografies i preguntant qüestions d’ordre domèstic. S’entretenen especialment en els dos despatxos. En el del diputat, tot perfectament en ordre, el policia es deixa impressionar pels prestatges plens de llibres, els mobles cars i l’espectacular retrat que el presideix. En el de la Virgínia, també perfectament endreçat, com si mai ningú hi hagués dedicat ni un segon a ratllar un sol paper, Manuel Torredelplà intenta obrir l’ordinador portàtil que hi ha sobre la taula.

—No es faci il·lusions, sotsinspector —comenta una veu ensucrada, la de la Verònica—, aquest ordinador va agafar algun virus i es va haver de formatar completament. Dubto que hi trobi cap document.

—En qualsevol cas, puc fer-hi un cop d’ull?

El diputat assenteix amb cara de pomes agres. Quan el policia obre la tapa i prem el botó d’encesa, pot comprovar que, efectivament, l’ordinador és completament buit: ni un programa, ni un document, res. Algú s’ha pres la molèstia d’esborrar qualsevol informació que guardés aquell aparell. Torredelplà no pot evitar preguntar-se què hi hauria trobat si hagués arribat més aviat.

El policia inspecciona uns prestatges sense pols, una paperera buida i unes llibretes encara per estrenar. Després escorcolla els calaixos, on li crida l’atenció un petit requadre de cartolina amb diverses combinacions alfanumèriques. Suposa que són contrasenyes per accedir als programes de l’ordinador, ara ja inútils. La presència de les cinc persones que l’acompanyen fa que no s’atreveixi a agafar-la, però fa una fotografia de l’interior del calaix assegurant-se que el contingut de la targeta sigui llegible.

Passada la una de la matinada, el policia es dóna per vençut. No ha trobat cap pista que li permeti fer avançar la investigació. L’endemà haurà de presentar-se capcot a la comissaria, revelar la identitat de la morta que jeu al dipòsit de cadàvers i immediatament serà rellevat i tornarà a emplenar informes i formularis a la seva taula d’inútil marginat.

—Inspector, pot tornar sempre que li calgui.

En el comiat del diputat Bernal, Manuel Torredelplà ha percebut el to burleta de qui se sent vencedor. Es pregunta en què consisteix realment aquella victòria.

Condueix fins a casa amb la profunda sensació d’haver perdut una darrera oportunitat. La sort ha tornat a girar-li l’esquena.

Arriba al seu pis de Bellvitge que ja són les dues tocades. Després d’una esgotadora jornada de calor sufocant, decideix regalar-se una dutxa freda. Després, s’estira al llit despullat, però de seguida s’adona que no té son. Prova de mirar una estona la tele, però l’única cosa que aconsegueix captivar durant uns segons la seva atenció és un d’aquells absurds programes de trucades telefòniques on el concursant ha d’endevinar el contingut d’una sopa de lletres. Decideix servir-se una copa de grappa amb l’esperança que l’ajudarà a trobar una drecera cap al son. Quan torna al llit amb el got a la mà, veu la càmera fotogràfica. L’agafa i, entre glop i glop, comença a repassar les fotografies que ha fet a la casa del diputat: càmeres a punts estratègics; portes de fusta massissa i panys de seguretat inviolables; una escala senyorial, pensada perquè hi baixi una vedet de cinema americà; parets folrades de quadres lletjos i segurament molt cars; terres encatifats per a un caminar silenciós; una il·luminació estudiada per un professional, amb punts de llum indirectes i làmpades que es confonen amb el blanc de les parets… No hi veu res estrany o incoherent, res que no encaixi en la casa d’un polític folrat de pasta. Repassa les imatges que ha pres en aquell despatx sumptuós, excessiu. No pot objectivar quin detall li ha despertat l’instint, però juraria que ha estat precisament davant la megalomania d’aquell retrat penjat a la paret quan li ha semblat percebre una tensió especial en els rostres dels presents. Passa molta estona mirant les imatges captades per la càmera. Avança i torna enrere. Una vegada i una altra. Però no és capaç de trobar-hi res especial. L’únic detall que el sorprèn és comprovar la rigorosa exactitud del retrat que presideix la sala i l’espai real. Per la seva magnitud, el quadre quasi fa les funcions de mirall, perquè la zona de la sala on el diputat l’ha posat és precisament la que queda davant del quadre.

Acaba adormint-se molt tard. Amb la càmera, el televisor i els llums encesos, té un dels seus típics somnis d’ombres amenaçadores: es troba lligat a una cadira enmig d’una penombra inquietant. Amb prou feines pot distingir la línia de claror que deixen els llindars de tres portes. Les cordes li oprimeixen el pit i li costa respirar. Quan aconsegueix deslligar-se, corre cap a una de les portes, l’obre i entra a una sala que inexplicablement també es troba a les fosques. Al bell mig pot distingir la cadira amb les cordes que fa un moment el retenien lligat. Dominant l’angoixa, prova de sortir per la segona porta, però el resultat acaba sent exactament el mateix. Desesperat, s’afanya a obrir la tercera porta, però tot just en aquell moment sent una forta pressió a l’altura del cor…

Es desperta de cop, després d’un espasme d’ofec. Està completament xop, talment com si acabés de sortir de la dutxa. El despertador de damunt de la tauleta marca les sis hores i disset minuts. Veu durant una estona com avancen els segons. Pensa que aquesta merda de nit ja l’ha viscuda.

S’aixeca per obrir de bat a bat la finestra i fer una llarga inspiració. L’aire està viciat, calent. No transmet la il·lusió de netejar-lo per dins. Escolta el soroll llunyà d’una ambulància i la remor d’una discussió en algun pis del seu mateix replà. Per evitar la temptació d’assabentar-se dels motius de la baralla, camina descalç fins a la cuina gaudint de la tebior de les rajoles i beu un got d’aigua de l’aixeta. Un altre cop al llit, apaga la tele i veu que la càmera l’avisa amb una llum vermella que té la bateria baixa. En el precís moment que està a punt d’apagar-la, descobreix el detall que havia estat buscant sense saber que el buscava. Entre la imatge del despatx reproduïda en el retrat i el veritable despatx del diputat que ha plasmat la fotografia hi ha una diferència que l’està cridant des de la pantalla de la càmera: al despatx real, la catifa sobre la qual posa el personatge del retrat ha desaparegut. Pot ser una simple modificació de la decoració… És inevitable haver de netejar de tant en tant les estores… Una peça desgastada i no substituïda… Pensa que tal vegada no significa res important. Però també pensa que no té res més on agafar-se.