7

A un quart de nou del matí ja està assegut a la seva taula de la comissaria de les Corts bevent cafès de màquina aigualits i fregant-se el punt insensible de la mà esquerra. Espia l’entrada dels seus caps amb la certesa que en qualsevol moment un d’aquells pixatinters se li llançarà al coll i li anunciarà que el cas de la dona de l’abocador de l’argilera Elena de Cerdanyola del Vallès ja no és cosa seva, que li passi el dossier a Graudepera o a Garcia o, encara pitjor, a Solares, i que s’oblidi de l’assumpte… Però els superiors van arribant i ocupen plàcidament les cadires dels seus despatxos i els minuts passen implacables, amb el mateix desinterès habitual.

Mentrestant, ell inverteix una estona a fullejar els diaris de Barcelona. El Periódico, l’Ara i l’Avui dediquen només un breu a comentar el cas de la dona apareguda a l’abocador, però La Vanguardia proposa tot un central a la pàgina 6, amb una fotografia de la pila d’escombraries en què van trobar el cadàver i una relació dels aspectes més repugnants del cas: detalls sobre les mutilacions, explicacions científiques sobre els efectes de l’àcid a la cara i el comentari interessant d’un expert forense sobre les lesions que diversos tipus de cops poden produir als ossos d’un crani humà. El periodista furga sobre detalls precisos del cas que no s’han fet públics, de la qual cosa dedueix que el doctor Rudel o el sergent Dalmau, o el mateix agent Petit, deuen haver cercat el seu moment de glòria davant la gravadora del periodista. Sap que el secret de tot plegat corre perill. Si no vol que es divulgui la identitat de la persona morta, caldrà que s’afanyi i que la sàpiga tan poca gent com sigui possible.

En general, pot dir que Ignasi Garcia-Bellvé o el tal Marçal Marsol, que signa el reportatge, han fet una feina prou bona. Sense revelar en cap moment la informació prohibida, han construït un relat atractiu sobre una mort brutal i inexplicable. La barbàrie sempre ven. Només al final del reportatge el redactor aventura la possibilitat que el cos trobat no correspongui, com s’havia pensat inicialment, a una prostituta anònima.

El segon pas és consultar l’informe sobre el robatori a casa del diputat. L’ordinador li ofereix una informació vaga i rutinària, sense gaires pistes. Un vidre trencat des de l’exterior, una alarma silenciada per algú que sabia el que es feia i un sistema de càmeres que no va enregistrar ni una imatge… Una llista de trenta-dues joies, algunes de gran valor, entre arracades, medalles, penjolls, collarets, polseres i anells. No hi ha constància que els lladres trepitgessin cap altra habitació de la casa, la qual cosa fa pensar que sabien què buscaven i on podien trobar-ho. Tot plegat, un treball tan professional i amb una informació tan detallada que era fàcil sospitar que els autors havien comptat amb ajut des de dintre. El sergent encarregat del cas, un tal Biosca, molt més jove que ell i amb el qual no ha coincidit mai, havia escrit un resum de les entrevistes amb cadascuna de les persones que solien rondar per la mansió i havia deixat constància de la sensació d’hostilitat que havia percebut en les respostes de tots ells, però no apuntava possibles culpables o còmplices ni oferia cap hipòtesi plausible.

Poc abans de les nou apareix l’agent Petit amb el somriure de satisfacció de la feina feta. Entre el teclat i el telèfon de la taula del sotsinspector, diposita un dossier de trenta-cinc pàgines d’informació sobre Virgínia Ponset. Sense deixar-lo parlar, aquest l’agafa del colze i l’arrossega fins a la màquina de cafès, on li ensenya els articles publicats als diaris i el posa al corrent dels esdeveniments més importants de la nit anterior.

—Per ser que sempre l’havia vist tan parat, senyor, vostè deu sortir mogut a les fotografies. Ha fet més feina en una sola nit que molts funcionaris en tot un trienni.

—No es pot dir que vostè hagi sortit de festa —diu el sotsinspector en al·lusió al dossier que l’agent li ha deixat sobre la taula—. És de vital importància que ens moguem molt de pressa o ens deixaran fora de joc.

—Vostè dirà, senyor…

De nou davant la taula de treball, el sotsinspector dedica els minuts següents a repassar el dossier, mentre l’agent s’encarrega de localitzar el sergent Dalmau i transmetre-li l’ordre de tornar immediatament a l’abocador de Cerdanyola i remenar-hi un cop més la muntanya de brossa per tal de localitzar una catifa. Petit sent una onada de plaer en imaginar la cara enfurismada del sergent a l’altre costat de la línia telefònica. Reconeix que haver de tornar a l’abocador amb aquella temperatura que fon les idees és la mare de totes les bromes pesades, però no pot evitar l’èmfasi de les seves darreres paraules: «És molt urgent, sergent». Quasi no pot ni aguantar-se el riure.

Durant més de dues hores el sotsinspector Torredelplà combina la lectura del dossier amb la simulació d’una gran activitat perquè ningú no l’interrompi o li pregunti en quina mena d’embolic està emmerdat. Pensa com orientar la recerca, a qui trucar, quin favor demanar, quines alternatives li queden. Poc abans de les dotze agafa el mòbil vermell, el que teòricament utilitza per a les trucades més personals, i telefona al periodista Garcia-Bellvé.

—Sí? —l’interroguen des de l’altre costat del telèfon. Però és un «sí» allargassat i fluctuant, el «sí» d’algú que probablement s’ha passat la nit mamant.

—Ignasi, havies de preguntar els motius de l’entrevista de la Virgínia Ponset amb el teu company de la secció de societat…

Hi ha un llarg silenci al telèfon. L’Ignasi no sap de què li estan parlant. El sotsinspector hi insisteix. Quan creu que el seu interlocutor ja ha entès raonablement la naturalesa del problema, descobreix que ni tan sols sap amb qui està conversant. El policia s’arma de paciència i a poc a poc va desgranant la magrana. A còpia de preguntes senzilles, de vacil·lacions i correccions, arriba a descobrir que el periodista de la secció de societat de La Vanguardia no sabia ben bé quin era el motiu de la trobada amb l’esposa del diputat. Havia mantingut altres contactes amb la Virgínia a propòsit d’alguna activitat relacionada amb una ONG que ella representava, però aquesta vegada li havia comunicat la voluntat de denunciar una situació que ella havia qualificat d’intolerable. El periodista que havia d’entrevistar-se amb l’esposa del diputat no sabia res més i ni tan sols hi havia donat gaire importància, però ara que sabia que era morta estava molt interessat a parlar amb el sotsinspector i esbrinar la clau de l’assumpte…

Manuel Torredelplà maleeix en silenci el borratxo amb qui parla. Li acaba de confessar que li ha dit a un altre periodista, el tal Marçal Marsol que signa l’article de La Vanguardia, que Virgínia Ponset és morta. Sap que ara ja serà difícil retenir la informació ni tan sols unes hores.

Tot just s’ha desfet de la veu apegalosa del periodista, l’agent Petit arriba a la seva taula amb notícies fresques: el sergent Dalmau acaba de comunicar-li que efectivament han trobat una catifa molt a prop del lloc on van descobrir el cadàver i que a més està molt tacada, probablement de sang. El sotsinspector no pot evitar sentir una lleugera satisfacció mentre demana al subordinat que comuniqui l’ordre de portar de seguida la catifa al laboratori, tot i que ja intueix que les proves confirmaran que la sang pertany al mateix grup de Virgínia Ponset. És el que necessitava per fixar el lloc del crim: el despatx del diputat.

Sense perdre ni un segon, telefona a la mansió del polític des del seu telèfon negre. Li respon l’Esther. És amb ella precisament amb qui vol parlar. Li demana si aquests darrers dies ha notat algun canvi a la casa i ella dubta un segon abans de confirmar que ha desaparegut la catifa del despatx del diputat.

—I no sap on ha anat a parar? —l’interroga el policia.

—Suposo que a la brossa. L’hi he preguntat al diputat i m’ha dit que l’han llençada perquè li molestaven el color i el dibuix i ja n’estava fart. M’ha sabut greu, perquè no semblava estar tan malament i no m’hauria importat endur-me-la al pis de la meva germana…

Ja no té cap dubte que el diputat i possiblement la secretària i el guardaespatlles estan implicats d’alguna manera en l’assassinat de Virgínia Ponset. Com sempre, el problema serà trobar la manera de demostrar-ho. Tot un repte. Sap que ha d’anar amb molt de compte si no vol acabar esclafat pel poder del diputat.

Amb les mans al cap i la mirada clavada al sostre, el sotsinspector intenta concentrar-se. No veu gens clar què pot fer a continuació. Si pogués demanar ajuda i treballar en les condicions en què investiguen tots els seus companys, potser podria obtenir algun bon resultat, però sense poder informar els seus superiors ni convocar el concurs d’especialistes tècnics sap que està lligat de mans i peus. Pensa en l’escorcoll d’ahir a la nit. L’únic fet remarcable va ser que algú s’hagués pres la molèstia d’esborrar completament l’ordinador de la Virgínia. Què s’hi podia amagar? No va trobar cap disc dur extern ni cap arxiu de memòria amb una còpia de seguretat del contingut del portàtil.

—Petit, coneixem algun geni informàtic que no tingui gaire bona relació amb la resta de la divisió?

—Hum! —s’ho rumia una estona—. Potser el Llorens, acaba d’arribar i no sembla el paio més popular de la festa. Ha fet més tertúlia amb la torre del seu ordinador que amb els companys de la comissaria.

—És el nostre home.

Com qui no vol la cosa, el sotsinspector es planta davant la taula de l’agent Llorens, un jove de vint-i-quatre anys que s’ha incorporat fa només un parell de mesos en qualitat d’expert informàtic. No s’hauria atrevit a consultar els tècnics més veterans, perquè coneixen el seu paper marginal a la comissaria i segurament haurien sospitat sobre la naturalesa de la seva investigació i haurien corregut a informar-ne els altres investigadors o a consultar l’intendent. Però el jove Llorens tot just ha tingut temps d’aterrar i començar a conèixer els fluxos de poder que mantenen el difícil equilibri de forces de l’Àrea d’Investigació Criminal. Evitant els noms i les referències gaire concretes, li explica l’abast del seu problema. L’altre ni s’ha de pensar la resposta.

—Tal com jo ho veig —diu l’agent Llorens amb veu doctoral i una mica fatxenda—, de l’únic lloc que poden treure alguna informació útil és del servidor de l’adreça de correu de la difunta.

El sotsinspector no ha mogut ni un múscul de la cara, però l’altre ja ha après a identificar la ignorància absoluta en el rostre dels seus interlocutors.

—Hauran de descobrir —continua l’informàtic amb un to que vol expressar l’absolut cansament davant de tanta incomprensió— l’adreça de correu electrònic d’aquesta senyora i, si tenen la sort que es tracta d’un servidor local, potser encara podran aconseguir una ordre judicial…

Quina mania té tothom amb les ordres judicials. No es pot ni plantejar de demanar-ne una. No té altra alternativa que saltar-se les regles del joc. Al capdavall, ell està en una situació irregular, treballant d’amagat, quasi clandestinament.

El sotsinspector torna a la seva taula, engega l’ordinador i escorcolla la xarxa resseguint les petjades digitals que ha deixat Virgínia Ponset. Recupera moltes de les pàgines que ha vist citades al dossier de l’agent Petit. El nom de la difunta apareix relacionat amb diverses ONG i accions cíviques. Rarament apareix fotografiada al costat del seu marit. Al sotsinspector no li costa gaire descobrir que tenia un blog molt actiu, on comentava lectures, reproduïa articles que li havien semblat atractius i redactava llargues cartes obertes on expressava idees de reforma social. Vinculada al blog, el policia aconsegueix aïllar una adreça de correu electrònic. Després agafa la càmera fotogràfica i busca la foto de l’interior del calaix del despatx de la Virgínia. Tot seguit entra al web del servidor de l’adreça de correu de la difunta i prova les contrasenyes que hi havia apuntades. A la tercera es produeix el miracle: davant seu apareix el contingut del correu electrònic de la Virgínia dels últims sis mesos.

El sotsinspector, que no és cap llumenera en assumptes digitals, no pot reprimir un somriure de satisfacció. Però de sobte se sent amenaçat pels dubtes. Sap que violar la correspondència d’una altra persona constitueix un delicte que el pot condemnar definitivament. Ara més que mai, la seva carrera professional penja d’un fil, però també sap que és l’única via que li queda perquè el seu pla funcioni. No és moment de deixar-se vèncer pels escrúpols. No, ara ja no pot aturar-se.