2

Em va costar comprendre que no es tractava d’una broma. La bella Verònica reclamava la meva col·laboració per cometre l’entremaliadura de robar una bagatel·la: 12.452.000 euros. Després d’un any i mig de treballar per al conegut diputat Àngel Bernal, l’exnòvia del Carbó Rus deia que estava farta de delinqüents. Curiosa determinació! Ja no suportava el tracte bavós i despòtic del seu amo i es negava a continuar transitant amb actitud resignada i en silenci per les clavegueres de la política més bruta i matussera. Era cert que els atacs d’ètica no semblaven la malaltia que hagués fustigat amb més virulència la salut de la Verònica que jo havia conegut, però les seves paraules sonaven sentides i la seva afectació semblava la d’una persona carregada de raons. Què era tot allò? Una prova? Una avaluació? Una trampa? Potser la noia havia desenvolupat durant aquells anys de distanciament un portentós talent per al teatre i tot era un simple joc, una pocasoltada a la qual jo encara no acabava de trobar-li la gràcia.

—A partir d’aquest dissabte —va exposar temptadorament la meva exveïna— s’obre una d’aquelles oportunitats que es presenten rarament a la vida d’una persona humil com nosaltres. Durant només quatre dies una bossa carregada de bitllets estarà esperant al despatx que acabes de visitar que algú tingui prou collons per emportar-se-la. Encara no estic segura del tot que tu siguis la persona que estic buscant.

Apel·lar a la grandària dels meus genitals era un argument barroer, però per primera vegada vaig poder reconèixer la veritable Vero, la del barri, la noia disposada a tot per aconseguir imposar el seu caprici.

Segons les seves paraules tot havia de ser fàcil, ràpid i net. Arribar a la mansió a una hora convinguda, entrar per una porta que no estaria tancada, obrir un armari sense clau, carregar una bossa pesada i desfer el camí sense haver de dir ni adéu. Talment una extirpació quirúrgica indolora, presta i incruenta. Un joc de nens. Un passeig. Si els amos eren tan poc curosos dels seus diners, agafar-los ni tan sols podia ser considerat un furt. No és que fos una ganga; apropiar-se d’aquells diners constituïa quasi una obligació proletària, un acte de justícia social. Segons ella, esclar.

—Piano, piano, Vero! Si el meu cervell no s’ha trastocat del tot, he d’entendre que m’estàs proposant que assalti la casa d’un diputat i que li robi una quantitat indecent de calés… Veig que no has deixat de fumar marihuana…

—Au, Marc, no siguis panoli! De veritat et penses que aquests diners són el fruit d’una col·lecta entre les famílies pobres de la ciutat o els fons per a la supervivència d’alguna ONG que treballa per la pau mundial?

—Sigui el que sigui el que conté aquesta bossa, el seu propietari és tot un diputat, un representant del poble. A més, no pots anar robant a l’home per al qual treballes…

—Com a servidor públic, ell treballa per a tots nosaltres. Per tant, no sembla gaire ètic que ens robi, no és cert? Doncs bé, t’asseguro que el contingut d’aquella bossa és únicament la conseqüència de tenir una mà massa llarga.

—Vols dir que el tio és un rapinyador?

—Un bandit, un autèntic bandoler de camins… dels que vesteixen corbata d’Armani i mai no s’embruten les seves mans llargues, però un atracador de primer nivell. Amb un parell de còmplices ha organitzat una trama de cobrament de comissions il·legals a canvi de favors polítics… Això li deixa carretades de diners que no queden registrats enlloc i que oficialment no tenen cap amo legal. M’imagino que serveixen per tapar boques o comprar vots… No ho sé, a mi no m’expliquen aquestes coses, però sé que tenen un muntatge d’empreses urbanístiques dedicades a blanquejar-los… El problema és que els calés entren en tals quantitats que no donen l’abast, de manera que de tant en tant han de deixar reposar-los un temps fins que troben la manera de posar-los novament en circulació. De veritat creus que cal tenir gaires escrúpols per prendre uns quants bitllets a aquests bandits?

La pregunta era tramposa. Evidentment que constituïa un delicte robar a qui fos, però les meves necessitats s’esforçaven a amagar-m’ho. Després de llegir cada dia a la premsa algun nou cas de corrupció política, algun nou frau a l’Administració o alguna nova estafa empresarial, la perspectiva d’apropiar-me d’un grapat de diners afanats per una colla de bandits elegants no semblava certament el pitjor dels pecats.

—Però…

No vaig trobar manera d’acabar la frase. No era una objecció gaire ferma, certament, i ella se’n va adonar.

—Hi ha oportunitats que et passen per davant una vegada a la vida i cal una mica de coratge o de grandesa per saber aprofitar-les. Però l’oferta té data de caducitat, Premi Nobel. La nostra actuació ha de produir-se d’aquí a sis dies, exactament la tarda del dia 12 de juliol. Disposes de quaranta-vuit hores per decidir-te o hauré de buscar-me algú amb més pebrots.

Temptat per una quantitat de diners que ni tan sols era capaç d’imaginar, vaig trigar molta estona a formular una darrera pregunta:

—Tot això és cosa teva?

—Vols dir si estic sola en això?

No em va caldre ni tan sols assentir. Va estudiar el meu rostre com si avalués la conveniència de fer-me dipositari d’un secret excessiu per a les meves espatlles. Per un moment vaig tenir la sensació que mentia.

—Hi ha algú més.

—Un tercer soci?

—En podríem dir així —va dubtar.

Després vaig notar que escollia les paraules amb cura per tal d’explicar que era preferible que no sabés res de la persona de qui procedia aquella informació, algú proper al diputat, algú que sabia coses que no havia de saber, algú que, com nosaltres, volia aprofitar-se de l’estupidesa d’aquell cretí arrogant.

No sabia si aquell personatge fantasma era una invenció, però la mera possibilitat de la seva existència constituïa quasi un aval, perquè se’m feia difícil acceptar que la meva exveïna fos capaç d’ordir un pla guanyador. Per tant, si acceptava el tracte, a mi em correspondria una tercera part del botí. Potser s’havia inventat aquell soci fantasma perquè la partició fos en tres parts, però en qualsevol cas la quantitat resultant representava més diners dels que jo podria guanyar en tota la resta de la meva vida treballant a Lletraràs. La Verònica no era ximple. Sabia que la temptació dels calés era enorme, i més en la meva situació econòmica, però que jo no hi confiaria alegrement. Ella tenia una fe cega, sens dubte, en l’atractiu de les seves corbes, en la seva capacitat de seducció. Però aquell projecte superava el territori de les coses que es fan per desig. Per això havia insinuat que no tenia al seu voltant gent de confiança ni persones amb prou ambició per compartir-hi una empresa d’aquestes dimensions.

—Tu i jo sabem de quin cau pudent hem sortit, Marc —va reblar amb una veu profunda i teatral que volia ser transcendent. Fins i tot m’havia anomenat pel meu nom—. Aquesta és la nostra oportunitat de decidir cap a on anem. Espero la teva resposta.

Vaig sortir d’aquella casa convençut que la bella Verònica s’havia trastocat, que els seus deliris de grandesa li havien girat el cervell.

Estava pràcticament decidit a oblidar tota aquella broma absurda quan va sonar-me el mòbil. A la pantalla tornava a aparèixer el nom de l’Àngela. Vaig reprimir un renec i vaig tallar la trucada sense contestar.

L’Àngela era el somni de qualsevol noi de barriada decidit a prosperar: una floreta vestida a l’última moda amb llotja al Liceu i passi preferencial al Camp Nou disposada a fer sobre el llit el que difícilment m’atreviria a demanar-li a una professional. A més, tenia una llicenciatura en psicologia i parlava quatre o cinc idiomes, però el seu cervell era tan complicat que no sempre era capaç de fer-se entendre en cap. L’esplendor de les popes i el cul va acabar d’enamorar-me, de manera que vaig cometre l’atreviment de casar-m’hi el dia 7 de juliol de 2005. L’endemà faria cinc anys d’aquell error lamentable.

Per ser justos, cal dir que va ser un període sublim. Els seus pares ens van pagar una estada de quinze dies en un preciós hotel de Venècia amb vistes al Gran Canal i unes vacances d’un mes a Los Angeles, on vaig fer fúting al costat de Susan Sarandon i vaig seure darrere de Jack Nicholson en un partit de bàsquet dels Lakers. Després ens vam instal·lar en un pis de l’Eixample propietat de la seva família on podrien haver-se allotjat sense estretors tots els veïns del carrer on jo havia malgastat la infantesa. Per acabar de certificar la sensació que la Fortuna havia decidit beneir-me amb els seus favors més delicats, aviat vaig descobrir que m’havia casat amb la dona més dolça del planeta. Jo, que havia estat testimoni de com els meus pares s’havien odiat amb una fidelitat indestructible durant cada dia del seu breu matrimoni, sospitava que tot allò no podia ser normal. Per rematar aquesta hemorràgia de felicitat, en aquells moments els individus més corruptes de l’Administració pública havien descobert l’existència de Lletraràs, que començava a produir uns beneficis encara no gaire abundosos, però sí del tot prometedors.

Després d’una relació d’onze mesos que, a manca de cap altre referent útil, puc qualificar de feliç, vaig començar a intuir que en alguns d’aquells pastissos que la vida m’estava posant a l’abast s’amagaven unes perilloses bombes de rellotgeria que estaven a punt de consumir el compte enrere.

El primer indici d’alarma va ser constatar que l’alcohol i la maria, que durant els mesos previs a la boda havien estat un aliment habitual de la nostra passió i que tenien la virtut de convertir-la en una noia enginyosa i terriblement divertida, havien estat relegats a la categoria de capricis juvenils que una vida adulta i civilitzada havia de descartar de manera definitiva.

El segon va ser haver de renunciar a costums inofensius com sortir a fer un vermut d’olives farcides i gambes salades els diumenges al migdia a algun baret del Port Vell o la Barceloneta, o suprimir les escapades estivals a alguna de les platges dels voltants de Barcelona atapeïdes de turistes i famílies equipades amb carmanyoles plenes de truita de patata perquè, segons els hàbits de militància burgesa que l’Àngela s’imposava, constituïen una vulgaritat.

El tercer motiu de sospita va ser comprovar les dimensions espectaculars de la seva factura farmacèutica, que es traduïa en uns esmorzars a base d’analgèsics, suplements vitamínics, protectors estomacals, estimulants cerebrals, relaxants musculars, antihistamínics, corticosteroides, reguladors del trànsit intestinal i càpsules i píndoles de totes les mides, formats i colors. Això sí, sempre rigorosament prescrites per un parell de metges amics íntims de la família.

Amb tot, el definitiu element desestabilitzador va ser descobrir que l’Àngela no havia estudiat psicologia per ajudar les persones amb algun desequilibri mental, sinó amb l’únic propòsit d’intentar entendre’s i aprendre a suportar-se. I per a això no en tenia prou, amb una simple llicenciatura; li haurien calgut com a mínim un doctorat i tres o quatre màsters a les universitats americanes més prestigioses. La noia vivia en una perpètua muntanya russa emocional que aviat va convertir el nostre matrimoni en una primera línia de batalla. Va agafar l’hàbit molt de pel·lícula d’expressar la seva frustració estampant plats de porcellana contra la paret, afició que em retornava emotivament als més tendres records de la infantesa. Però aviat el meu sou es va declarar insuficient per restituir tanta trencadissa de vaixella. No sabies mai si arribar a casa cinc minuts més tard de l’hora prevista constituïa una ofensa ignominiosa que em desterrava a una incòmoda nit de sofà o un estímul que excitava l’espera i la rebuda acabava en una gloriosa rebolcada per la cuina o/i el rebedor o/i el quarto de la planxa o/i l’armari de l’habitació de convidats… En fi, aquell cel dels primers mesos s’havia convertit en un inquietant intent de supervivència a l’espera que les coses recuperessin el rumb que jo presumia natural.

Però passaven els dies i les coses no només no s’arreglaven, sinó que havien agafat una inèrcia descendent que no semblava que tingués aturador. El dotzè mes de matrimoni, quan més acollonit estava per la negror dels negocis que tancava a Lletraràs, va ser un període especialment depressiu. La nostra vida va esdevenir un plor ininterromput que ni els antidepressius ni l’omnipresència dels seus pares no van aconseguir tallar. Suposo que vaig estimar-la. Sí, ho dic de debò. Però la paciència no ha estat mai una de les meves escasses virtuts. Quan se li va ficar la ceba que el nostre matrimoni tenia la culpa de tot, jo ja n’estava més que fart de crits, de plors, de sentir a parlar de metges, d’escombrar porcellana esmicolada, de la callada reprovació dels sogres i fins i tot d’aquell pis laberíntic. El més insuportable de tot plegat eren els dinars familiars, on havia d’aguantar els retrets dels seus pares, que en un principi es van limitar a unes simples mirades sorrudes, però que a mesura que la bogeria de la seva filla es feia més evident arribaven també a les acusacions i als insults. Comprenia que no em veiessin com un gendre model, però el seu menyspreu indefallent em va acabar la paciència.

Una nit la discussió amb l’Àngela sobre la conveniència de comprar unes putes cortines per al menjador em va situar davant d’una disjuntiva inajornable: ofegar-la a la banyera o fotre el camp de casa. Vaig triar malament. Després de fer un parell de maletes amb tot el que vaig poder rapinyar, vaig sortir d’aquell pis sabent que mai no tornaria a posar-hi els peus. L’Àngela, massa acostumada a contemplar el món rendit als seus peus, va trigar exactament una setmana a comprendre-ho. Desoint els consells dels seus pares, va començar a deixar-me missatges al mòbil. Que si veuria amb bons ulls que jo tornés a casa. Que el menjador podia passar sense cortines. Que els metges li havien prescrit una nova medicació i que ja es trobava molt millor… Vaig despenjar-li el telèfon per anunciar-li que li enviava els papers del divorci i no s’ho va prendre gaire bé. Però ja m’importava ben poc. Va posar en funcionament la maquinària legal dels papàs per deixar-me sense un ral i ho va aconseguir sense gaire esforç. Però també m’importava una merda. El 21 de desembre de 2009 signàvem els papers del divorci. Vist amb perspectiva, potser aquest va ser el millor moment del meu matrimoni.

Curiosament, a partir d’aquell moment, l’Àngela es va transfigurar i va començar a interrompre la meva rutina amb trucades intempestives de «volia saber com et trobes». Vaig acceptar-les com a prova de bona voluntat. Després, va regalar-me llargs discursos sobre com superar el dolor d’un trencament. No vaig protestar en record dels bons moments. Més tard, va decidir posar en pràctica els seus coneixements per explicar-me extensament com havia de redreçar la meva vida… I això sí que va tocar-me els ous. Les seves dissertacions no parlaven mai d’ella, del seu embolic sentimental, del dolor o la frustració que sentia, del seu conflicte emocional… Només dels meus presumptes problemes. El temps compartit i l’amor que un dia em va inspirar li havien concedit un crèdit que aviat es va exhaurir, de manera que vaig demanar-li educadament que deixés de trucar-me. Per al seu cervell de psicòloga guillada, aquell rebuig meu era la prova definitiva que jo no havia superat el que ella va etiquetar com una fase d’ira. Va proposar-me d’anar a fer una copa per xerrar i jo vaig dir que no. Va temptar-me amb una nit d’òpera a la seva llotja del Liceu i jo vaig dir que no. Tenia uns carnets per a un partit de futbol Barça-Madrid i jo vaig dir que no. Va convidar-me a sopar al nou restaurant de moda de Barcelona i jo vaig dir que no. Va presentar-se a Lletraràs una agradable tarda de primavera i li vaig demanar, amb molta amabilitat, que se n’anés a la puta merda perquè estava fins als putos ous de les seves putes trucades.

A partir de llavors vaig deixar d’agafar-li el telèfon i vaig començar a ignorar els centenars de missatges que inundaven la meva adreça de correu electrònic. Però la darrera obsessió de l’Àngela havia esdevingut salvar-me d’una depressió que ella calculava imminent i, com més intentava jo esquivar-la, amb més ímpetu tornava ella amb la seva abnegada oferta de samaritanisme terapèutic. De fet, ja feia unes quantes setmanes que valorava seriosament la possibilitat de presentar-me davant d’un jutge per demanar una ordre d’allunyament.

Mentre caminava pels carrers de Pedralbes a la caça d’un taxi perdut, vaig intentar pensar com treure’m del damunt l’assetjament de la infatigable psicòloga guillada, però els pensaments invariablement trobaven una drecera per acabar topant amb l’absurda oferta que la Verònica m’acabava de proposar. Mentre dinava sol una trista pizza al restaurant que hi ha sota el meu pis de lloguer, vaig ser incapaç d’esborrar ni un sol segon la imatge d’una bossa plena a vessar de bitllets. El meu cap es preguntava sense cap rubor i amb veritable curiositat quant espai devien ocupar dotze milions d’euros. Pesaria molt una bossa amb tots aquells diners? Caldria un cotxe per traslladar-los?

Aquella tarda, a l’oficina, mentre parlava per telèfon amb possibles clients i recollia una negativa darrere l’altra, la possibilitat de posar fi d’un sol cop a aquella ratxa de mala sort va anar menjant-me el cervell com un corc infatigable. Vaig escapar-me un parell de vegades fins al bar de la cantonada amb l’esperança que una dosi de cafeïna em retornés el cervell a les seves funcions habituals, però tan bon punt posava el cul a la cadira del despatx la ment cobrava vida pròpia. La Lluïsa em va sorprendre unes quantes vegades deixant escapar renecs en veu baixa o amb la mirada perduda en algun punt indefinit del sostre.

Al vespre, vaig sortir de Lletraràs per anar a la Filmoteca a veure un vell film de Josef von Sternberg del qual ni tan sols recordo el títol, perquè vaig ser incapaç de concentrar-m’hi. Vaig tornar fins a casa fent una llarga marrada a peu per intentar espolsar-me els mals pensaments. Recordo haver-me creuat amb un músic de carrer que destrossava una peça de Mozart. Vaig estar a punt de robar-li la gorra plena de monedes i sortir corrents pel pur plaer de fer emprenyar un desconegut. Vaig aturar-me una estona al bar de l’amic Ramon, ja prop del meu pis, però ni un parell de cerveses gelades van aconseguir fer-me entrar en la conversa apassionada dels parroquians habituals…

Amb prou feines vaig aconseguir sopar una mica de fruita, i aquella nit la calor i els sinuosos efluvis de la temptació em van fer rodar pel llit com una baldufa xopa. Plantejar la possibilitat que jo acceptés formar part d’un robatori a la casa d’un diputat era la cosa més ridícula que a cap ésser humà se li podia haver ocorregut.