8

Després d’un dia merdós, d’abundància de calmants per mitigar el dolor, d’hores d’oficina buides i de cabòries absurdes, vaig passar més d’una hora conduint la BMW per assegurar-me que ningú no em controlava els moviments. A dos quarts de dues de la matinada, apagava la moto i la deixava mig amagada en ple bosc, sota unes alzines de la carretera de l’Arrabassada, camuflada entre aranyoners i ginestes. Malfiant-me fins i tot de les ombres i dels cants dels grills, vaig armar-me d’un bon garrot i vaig buscar el forat a la tanca que la Verònica m’havia indicat. Contra tot pronòstic, hi era. Constatar que no tot el que sortia de la boca de la meva exveïna eren mentides em va animar. Vaig accedir al tancat avançant entre enderrocs i vaig caminar uns deu metres fins a un grup d’alzines velles. Vaig respirar fondo esperant que el ritme cardíac recuperés una freqüència acceptable. Efectivament, tot estava en silenci. Ni gossos ni vigilants. Ni focus, ni reixats de filferro, ni franctiradors a la teulada ni fossats amb cocodrils. Res de res. El problema era que el petit bosc d’alzines s’acabava bruscament en una esplanada de terra que envoltava una lleu elevació on s’aixecava la casa. Era territori obert. Massa ampli, sense accidents ni obstacles que servissin de protecció. Uns vint o trenta metres al voltant de la casa començava la zona vagament enjardinada, amb més males herbes que gespa i ni rastre de rosers, petúnies o begònies. Sens dubte no posaven gaire interès a aconseguir que tingués la mateixa bona presència que la mansió de Pedralbes. L’únic element d’una certa presència era una glorieta ostentosa i folrada d’heura que s’aixecava a quinze metres d’un lateral de l’edifici. Tot i el descuit evident, la casa era realment espectacular, una antiga construcció de dues plantes i amb heura a les parets al capdamunt d’un petit turó, talment una torre de defensa. A la tímida llum de la lluna en quart creixent, aquell monstre pseudovegetal semblava haver-hi brotat de manera natural, pel mateix atzar que els arbres de la serra.

Vaig dubtar una estona llarga abans d’armar-me de prou coratge per llançar-me a camp obert i caminar de pressa però de manera sigil·losa, evitant el soroll i sense apartar la mirada de la porta i les finestres. Cap llum. Cap soroll. Cap senyal de vida. Quan vaig ser a tocar de la façana nord, em vaig prendre uns segons per eixugar-me el front, recuperar les forces i respirar fondo un altre cop. Arrambat a la paret, amb el tacte fresc de l’heura a la cara, em preguntava per enèsim cop què collons feia jo enmig d’aquell merder. Jo era un simple negre de prosa guarnideta i cultura moderada. Un enamorat de la tranquil·litat i les pel·lícules velles. Un corrector d’estil no gaire treballador però raonablement eficient. Com a màxim, un aprenent d’escriptor amb aspiracions remotes. O senzillament un divorciat assetjat per l’exesposa o un empresari descavalcat per la crisi planetària. Probablement no era ni tan sols una bona persona. Però, un lladre armat amb un bastó? Un violador nocturn de domicilis? Fos qui fos, vaig considerar que ja no tenia escapatòria. Valor, Marc.

Quan vaig comprendre que la sensació que el cor estava a punt de rebentar-me les costelles no s’aturaria fins que tot s’hagués acabat, vaig reunir les energies per fer un salt i enfilar-me fins a la finestra indicada. L’excés d’adrenalina va fer l’ascens més senzill del previst. De cop i volta vaig trobar-me dins d’una habitació a les fosques. Havia tingut molta cura de no fer cap soroll i anava armat del garrot i una llanterna. Tot rutllava segons el pla previst. Només calia obrir l’armari, agafar la maleïda bossa i sortir corrents. Així de fàcil. Qüestió de segons. Va ser tot just en fer la primera passa que vaig saber que no estava sol. Massa tard. Llavors vaig notar la vibració del mòbil a la butxaca i un cop terrible al clatell va provocar que el cap m’esclatés.