8

El divendres 16 de juliol, a les quatre de la tarda, Eudald Martín-Cortina va arribar al portal de casa seva vestit amb gorra de patinador, camisa hawaiana, pantalons curts de safari i esportives blanques. Portava barba de quatre dies i unes bosses violàcies sota els ulls donaven fe de les poques hores que havia dedicat a dormir. Havia hagut de trucar a l’Anselm Alsina, el cap d’inspectors d’hisenda, per demanar-li si podia avançar uns dies les vacances i no anar a treballar aquella setmana. L’Anselm, conscient que la desaparició momentània del seu subordinat li estalviava un problema, hi havia accedit encantat.

L’Eudald va assegurar-se que ningú no l’esperava al carrer abans d’acostar-se a la porta d’accés a l’edifici. Tot just al replà de l’entrada es va creuar amb una veïna del segon que quasi no coneixia i que li va dedicar una mirada de desaprovació. Va considerar que aquell esguard pagava la vergonya d’anar vestit d’aquella manera, perquè confirmava que es tractava d’una disfressa perfecta, rere la qual ningú no diria que s’amagava el seriós inspector d’hisenda que tots coneixien. Feia quatre dies que estava amagat en una pensió i intentava prendre una decisió sobre la conveniència o no d’anar a la policia. Però sabia que, perquè la seva denúncia tingués algun efecte, necessitava les fotografies. Podria al·legar que també Augusto Castillón havia estat testimoni de la mateixa escena, però dubtava que s’avingués a corroborar-ho.

La seva veïna i assistenta, l’Adela, l’havia mantingut al corrent sobre la presència del Nissan blau i dels desconeguts davant de l’edifici. No havia estat fins a aquell migdia que els vigilants per fi s’havien cansat d’esperar debades i havien desaparegut. Per això ell havia decidit presentar-s’hi amb aquella disfressa improvisada i una mica ridícula. Només portava una bossa de plàstic on arrossegava els únics objectes que havia aconseguit salvar de la fugida de dilluns: l’ordinador portàtil i la roba que s’havia endut posada. També duia un enorme ganivet de cuina comprat expressament perquè complís la difícil missió de protegir-lo.

Va evitar l’ascensor, on sabia que se sentiria vulnerable, i va pujar per les escales fins al quart pis. No es va creuar amb ningú, però el cor li bategava com si volgués trencar-li les costelles, i suava tant que es va haver de prendre un parell de minuts per recuperar l’alè i l’aplom. Quan es va sentir amb forces, va anar directe cap al quart D, el pis de l’Adela, que el va contemplar durant uns segons molt llargs a través de l’espiera abans de reconeixe’l.

—Valga’m Déu senyor! Però, què és tot això, Eudald? Què li vol aquesta gent? Per què han fet tot això?

L’Adela s’embarbussava amb tantes preguntes com li volien sortir de la boca. L’Eudald va tancar la porta i li va demanar que callés posant-li l’índex de la mà dreta davant dels llavis.

—Adela, sisplau, ara no tinc temps de gaires explicacions. Només li puc assegurar que aquesta gent no em vol cap bé. Ha mirat bé pertot arreu? Està segura que ja no hi són?

La dona va sentir-se defraudada perquè el veí no resolgués les preguntes que l’havien estat rosegant durant els últims dies, però també estava massa espantada per discutir-li quines havien de ser les prioritats.

—Només sé que el cotxe blau ha desaparegut. Aquests pinxos s’han passat tots aquests dies fent guàrdia davant de l’edifici i rellevant-se els uns als altres. Es passaven el dia escopint i fumant cigarrets i deixaven la vorera tota plena de burilles. No eren d’aquí, parlaven un idioma estrany.

Les paraules de l’Adela no havien aconseguit tranquil·litzar-lo en absolut. L’Eudald encara es preguntava si havia estat gaire prudent tornar a casa tan aviat, si no hauria estat més raonable denunciar tot aquell afer a la policia o com a mínim pagar-se algun tipus de protecció professional.

—N’hi havia un d’esquifit, un home amb els cabells quasi blancs que sembla malalt i que sempre porta una cigarreta a la boca? —se li va acudir de preguntar.

—Sí, no era dels que més hores hi passaven, però sempre acabava traient el nas i donant ordres als altres. La veritat és que feia pinta de ser un bon jan. De fet, era l’únic que com a mínim parlava castellà.

—I del meu encàrrec, què me’n diu, Adela?

L’inspector li havia demanat que entrés al pis i busqués la targeta de memòria amb les fotos que havien estat el motiu de discòrdia. Això en el supòsit que aquells desagradables visitants no se l’haguessin emportat ja.

—Fill, si no sé ni com és això que havia de cercar…

—Llavors, no em queda altre remei que anar-hi jo. De tota manera, necessito treure’m aquesta roba i posar-me’n de neta…

—Feina tindràs per trobar alguna peça de roba en aquell cafarnaüm. Tot és damunt davall. Para molt de compte, fill.

L’Eudald va mirar per l’espiera i no va veure-hi ningú. Va sortir al replà i es va dirigir al quart C, el seu apartament. Portava la clau a la mà, però no li va caldre usar-la perquè els assaltants li havien fet saltar el pany. La primera mirada al pis li va deixar una sensació desoladora. Ell era tot un maniàtic de l’ordre i la neteja. Ni pols, ni objectes fora de lloc, ni peces descol·locades… Tot i que mai no li havia agradat gaire aquell apartament, veure’l en aquell estat lamentable, amb totes les seves possessions i records escampats per terra, va fer que la temperatura del seu emprenyament arribés al punt d’ebullició. Havien buidat els calaixos, saquejat el moble bar, escampat els estris de cuina i fins i tot el poc menjar de la nevera. Havien regirat els papers de la seva taula de treball, abocat a terra la carpeta on guardava les factures, i s’havien endut la torre de l’ordinador i tots els discos compactes on guardava alguna cosa. A les prestatgeries no havia quedat cap llibre ni cap disc de vinil. Algú els havia llançat a terra d’una manotada. Es va agenollar i va començar a remenar entre les restes del naufragi: unes quantes pintures a l’oli, novel·les policíaques, fotos amb els marcs esbocinats, la preuada col·lecció de les millors obres de la literatura universal, torres inclinades o elefants d’alabastre que deixaven memòria d’algun viatge remot, els rostres de Billie Holiday, Dexter Gordon i Duke Ellington… Li va costar una bona estona trobar la targeta de memòria. Després es va incorporar i va buscar la taula del costat de la finestra, on havia deixat la bossa amb el portàtil. Va recollir una cadira de terra i s’hi va asseure. Calia comprovar que les imatges continuessin al seu lloc. Va engegar l’ordinador i es va impacientar mentre s’hi carregaven el sistema operatiu i els programes d’inici. Tot seguit va introduir la targeta a la ranura corresponent i de seguida la llista d’imatges va aparèixer davant dels seus ulls. Quan va pitjar sobre la foto vint-i-vuit, va comprovar que el rostre del diputat Àngel Bernal ocupava un quart de la pantalla de l’ordinador.

No tenia clar quins eren els passos següents que havia de fer, però sabia que l’única acció que podia retornar-li una mica de seguretat i potser la seva vida anterior era posar-se en contacte amb la policia. Va recollir el telèfon de terra i va comprovar que funcionava. Va marcar el número dels Mossos d’Esquadra i va demanar que el posessin amb algun agent d’homicidis. Va haver d’esperar una estona terriblement llarga fins que va tornar a parlar amb la mateixa veu de dona, que li deia que tots els agents estaven ocupats en aquell moment i que si volia deixar un missatge mirarien d’atendre’l al més aviat possible. No s’ho podia creure. Va insistir-hi. Tenia una informació important i havia d’arribar a les mans adequades amb urgència. La dona va dubtar un segon i es va tornar a perdre darrere d’una gravació que repetia que aquella trucada seria atesa en breus moments. Després d’una nova espera de quatre minuts, una veu macerada d’aiguardent i que semblava enfadada el va sobresaltar.

—Aquí el sotsinspector Manuel Torredelplà. Vostè dirà.

El policia va escoltar amb desgana el relat entropessat d’un tal Martín-Cortina, el qual se sentia amenaçat per culpa d’unes fotos comprometedores. Un dominicà amb cara d’àngel, uns diners que buscaven amo, un constructor corrupte, un cos amagat en un maleter… tot massa complicat perquè li dediqués gaire atenció, sabent que mai de la vida no li assignarien un cas com aquell, i que la seva única funció consistia a prendre nota dels detalls de la trucada i passar-ne un informe al seu superior, que sens dubte buscaria un altre agent per fer-se’n càrrec. El sotsinspector Manuel Torredelplà el va escoltar amb desinterès funcionarial fins que la veu del telèfon va pronunciar el nom del diputat Àngel Bernal. De cop, com si inconscientment hagués obert un interruptor, l’Eudald va notar que despertava una atenció extrema a l’altre costat de la línia telefònica. El policia el va urgir a presentar-se a l’Àrea d’Investigació Criminal, a fer una declaració de tot el que sabia i a contestar algunes preguntes. Fins i tot estava disposat a enviar-li un cotxe amb dos agents perquè l’escortessin fins a la comissaria de les Corts. Sobretot, va insistir el sotsinspector, era importantíssim que acudís a la cita amb les fotografies i amb qualsevol altra prova que corroborés la seva història. L’Eudald va intuir la impaciència en la veu del policia, per això li va aclarir que tenia les fotos en format digital i que les portaria en una targeta de memòria, però que també podia enviar-les a alguna adreça de correu electrònic. Al sotsinspector li va semblar una idea magnífica i li va dictar la seva adreça oficial. Quan van penjar, havien quedat de reunir-se un parell d’hores més tard a la comissaria.

L’Eudald necessitava dutxar-se i canviar-se de roba, no podia presentar-se davant la policia vestit d’adolescent desnonat. Però ara que tenia l’ordinador obert, va voler enllestir el compromís acabat d’adquirir. Va triar les vuit fotos que va trobar més significatives i les va trametre per correu electrònic a l’adreça que el sotsinspector li havia indicat. Després, va buscar per terra un DVD net i hi va gravar totes les fotografies de la targeta de memòria. Finalment va respirar satisfet i va fregar-se les mans.

Va ser tot just en el moment d’aparèixer el missatge que anunciava que l’últim correu havia estat enviat, quan va sentir un soroll molt lleu darrere seu. Va ser només el clic d’alguna cosa molt fràgil que es trencava. Tot just va tenir temps d’estendre la mà per agafar el ganivet, quan va sentir un altre cruixit molt més violent. Va intentar respirar fondo. Una, dues… però ja no va poder. Un dolor agut i immens li va aclarir que el que s’acabava de trencar era el seu crani. Però el patiment només va durar un instant. Abans que el cap li caigués sobre el teclat del portàtil i que la sang prengués possessió de la taula, ja sabia que estava mort.