10

Entre les moltes coses irrenunciables que constituïen el seu estil de vida, una de les més sagrades eren els tres quarts d’hora de fúting amb què cada dia començava la jornada. Plogués o nevés, el mar es congelés o l’asfalt de la Meridiana es liqüés de calor, Xavier Castanesa s’imposava la disciplina de sortir de casa a les vuit del matí equipat amb el seu pulsímetre, el reproductor d’MP3 amb auriculars i l’uniforme d’ultimíssima moda que correspongués a cada estació, i recorria el mateix circuit pel parc de Collserola envoltant el turó del Puig i el coll de la Creu d’en Blau, creuant la C-16 i retornant per camins envoltats d’arbres i matolls fins al seu xalet dels afores de Vallvidrera. Era un ritual que el mantenia en forma, però també tenia un punt d’exhibició pública del seu estil de vida, d’ostentació de l’èxit, de la perfecció del món que havia sabut crear al seu voltant, fins i tot del magnífic estat del seu cos, que als trenta-un anys resplendia com el d’un adolescent. Bé, si no fos per aquells flocs traïdors de cabells que cada matí s’escapolien vergonyosament pel forat de la dutxa.

Aquell 17 de juliol, a les vuit del matí, el Xavier es va acomiadar de la seva esposa Andrea i la seva filla Lídia, que també complien el ritual de passar el dissabte amb els avis a Ciutat Vella. Després de petonejar la nena de sis anys al seient de darrere del 4 × 4 negre i de fer-la riure tot i que se suposava que estava enfadada per alguna poderosa raó que ja ni ella recordava, es va entaforar els auriculars, va fer un parell de respiracions profundes i va iniciar el seu recorregut habitual. Al ritme de la música de Bruce Springsteen, de qui podia recitar totes les lletres de les cançons, va recórrer carrers, urbanitzacions, boscos i camins, i va saludar els veïns que coneixia i altres corredors solitaris fins que, a tres quarts de nou, posava la clau al pany de la porta que donava accés al jardí i després s’entretenia uns segons a recuperar el ritme de respiració. Va estar temptat de llançar-se a la piscina i aprofitar la temperatura encara benigna, però sabia que de seguida el sol faria insuportable l’estada a l’exterior. No tenia cap obligació fins a l’hora de dinar, així que es dutxaria tranquil·lament, esmorzaria unes farinetes d’avena amb llet de soja i dedicaria el matí a contestar els correus electrònics, explorar el compte de Facebook i jugar a l’ordinador.

Es va sorprendre, però, de trobar la porta de casa oberta. Va maleir en silenci l’Andrea per aquell descuit imperdonable. No havien tingut mai problemes de robatoris, però en altres urbanitzacions veïnes se n’havien donat casos. Calia ser prudents i extremar les precaucions. Només de posar els peus al rebedor, va escoltar unes veus procedents del televisor, la qual cosa li va fer pensar que potser l’Andrea havia tornat a casa inesperadament. Però no recordava haver vist el 4 × 4 negre al lloc habitual. Estava a punt de cridar el nom de la seva esposa, quan el va veure assegut a una butaca mirant plàcidament un canal de notícies.

—Augusto? Què fas a casa meva? Com hi has entrat?

L’aspecte fràgil i cansat d’Augusto Castillón era una de les seves armes més perilloses. Davant d’aquell posat inofensiu les víctimes tenien tendència a defugir les prevencions i abaixar la guàrdia. El seu to de veu sempre sonava com una manyaga una mica embafadora.

—La porta era oberta i no volia fregir-me al carrer. Sabia que a aquesta hora surts a córrer i senzillament esperava que tornessis. Suposo que no t’importa si m’he pres la llibertat…

—No, esclar. Però és estrany…

—Estrany? —va dir apuntant-lo amb el comandament a distància—. He vingut fins aquí per parlar amb tu. Segueixo perseguint els vostres diners i cada dia sembla que els tingui més lluny. Ningú no els ha vist i començo a preguntar-me si no us els deveu haver inventat.

—Llavors, quin sentit tindria contractar-te per buscar-los? —va preguntar amb un mig somriure i mentre es fregava la canellera de la mà dreta sobre el front emperlat d’enormes gotes de suor.

—Sí, no tindria gaire sentit —va dir recuperant l’interès per les notícies de la tele, que mostraven un mapa isobàric que anunciava l’arribada d’una petita borrasca des del nord—. En qualsevol cas, ja no sé ben bé on hauria de buscar-los. I he pensat que potser tu em podries ajudar.

—Jo? Si sabés alguna cosa ja t’ho hauria dit. Recorda que jo sóc el primer interessat a recuperar-los.

—Sí, sí, per descomptat. L’activitat de la teva promotora està pràcticament aturada i aquest xalet i el Lamborghini i l’apartament a la platja i els cotxes de luxe i el club de golf i l’escola de la nena… tot això no es paga amb paraules ni amb bones intencions. Sens dubte, recuperar aquests diners hauria de ser per a tu una prioritat i hauria de tenir-te certament amoïnat.

—Per descomptat que em té amoïnat. No entenc…

—També podria ser que no et calgués buscar-los…

El promotor immobiliari va abandonar el punt de l’entrada on s’havia aturat i va caminar unes passes fins a situar-se entre el televisor i l’home que el mirava amb aparent atenció. En aquelles darreres paraules al corredor li havia semblat que ressonava l’espetec d’una amenaça.

—Què vols dir? —va preguntar amb una veu en què apuntava una lleu tremolor—. De veritat penses que jo he localitzat els diners que l’Àngel tenia guardats, els hi he aconseguit prendre i amagar-los de tothom i ara els he amagat sota el matalàs del meu llit?

—La veritat és que sembla poc probable, oi? Però el cas és que em paguen per valorar totes aquestes possibilitats, per estúpides que semblin.

—Això és absurd, Augusto. Perquè en realitat tu estàs buscant aquests diners per a mi… Nosaltres…

—No et confonguis, estimat Xavier. A mi m’ha contractat la Belén i només penso retre comptes davant d’ella.

L’home que acabava de córrer va tornar a eixugar-se el front.

—Llavors, he d’entendre que la meva sòcia sospita de mi i que ha començat a veure’m com una amenaça?

—Amenaça és una paraula molt lletja. Diguem que ha descobert que ets un mentider.

—Bestieses! La Belén i jo som socis i ens entenem prou bé. Per què havia de dir-li jo cap mentida?

—És cert —va confirmar mentre aixecava el cap per mirar-lo directament als ulls—. No tenies gaires motius per enganyar-la. I, en canvi, la imatge que té de tu ha canviat sensiblement després de veure unes fotografies.

—Fotografies? Quines? —va tremolar-li la veu mentre s’acostava a la butaca on seia el seu interlocutor.

—Ni són gaires ni es pot presumir que tinguin gaire qualitat, la veritat, però tenen la virtut de testimoniar com vas acompanyar amablement la bella secretària del diputat Àngel Bernal fins a l’habitació d’un hotelet discret prop de l’estació de Sants.

—Oh, és això! —va exclamar-se forçant un somriure que reduís aquell retret a la categoria d’una bagatel·la. Volia improvisar alguna excusa convincent, però se li havia fet un nus a la gola.

—No sé quants milions de persones deuen viure a la zona metropolitana d’aquesta capital, Xavier, però no ha deixat mai de ser poc més que un mocador. Pensaves que el teu secret estava ben guardat? Avui dia els edificis són plens d’ulls. Qui no porta una càmera a la butxaca? La intimitat és una excentricitat del passat, una aspiració obsoleta. I la prova és que no ha costat gaire preparar tot un reportatge fotogràfic de la teva aventura. Hi surts molt elegant, t’ho asseguro. La nostra amiga Belén ho ha comentat amb una admiració sincera.

El front del Xavier tornava a suar com si encara seguís en plena cursa. Una mica atordit, el promotor va anar fins a un dels lavabos de la planta baixa per agafar una tovallola i concedir-se la treva d’uns segons. Hi va veure una finestra oberta i va tenir la temptació fugaç d’intentar una fugida discreta. Però el simple pensament el va avergonyir. No pensava sortir corrents de casa seva. A més, l’Augusto era un tipus escanyolit i d’aspecte anèmic. Si hi buscava brega, podria tombar-lo d’un simple cop de puny. Era cert que n’havia escoltat històries de baralles salvatges i pallisses cruels que havia trobat divertides quan la Belén les explicava, però que ara havien guanyat la condició d’inquietants. També podia ser que l’equip d’escorxadors que habitualment l’acompanyava esperés a l’exterior del xalet una simple indicació de cap… però no recordava haver-hi vist cap cotxe sospitós. Va decidir que a la gent li agrada exagerar.

—Sóc una persona adulta —va dir quan va tornar al saló. Havia parlat amb vigor renovat i una mirada quasi desafiant. A poc a poc i de manera minuciosa, s’assecava el coll, els braços, les aixelles…—. I la Verònica també. Tenim dret a buscar-nos tots els problemes que vulguem…

—Dubto que aquest dret hagi quedat recollit a cap declaració de drets humans, però no seré jo qui te’l discuteixi. Em sembla un dret que només a un boig se li acudiria reivindicar. De fet, un psicòleg podria escriure tot un llibre intentant explicar per què, de les dones del món, has anat a embolicar-te amb aquella que més maldecaps podia produir-te…

Augusto Castillón havia parlat exhibint una rialla. Qualsevol observador imparcial no hauria dubtat a titllar-lo de simpàtic. Però va ser precisament aquesta exhibició de cordialitat el que va tornar a despertar la inquietud del Xavier.

—Encara ara no sé si paga la pena… —i es va aturar un llarg segon abans d’acabar la frase—, però t’asseguro que es fa difícil resistir-s’hi. Els ulls, li has vist els ulls? I la pell… La veu, la veu és quasi irresistible… Jo havia de visitar sovint la casa del diputat, ja ho saps, per tractar els nostres assumptes financers, i no era senzill ignorar unes mirades que semblaven impròpies d’una secretària ni unes insinuacions que fregaven el desvergonyiment.

—La història més vella del món…

—Una tarda l’Àngel es va retardar i vam tenir temps per xerrar una mica i coneixe’ns. Ja ho saps, d’on ets, quant fa que treballes pel diputat, què fas els dies de festa i aquestes coses. De seguida ens va semblar que la conversa donava per a molt més i vam quedar per fer una copa aquella mateixa nit. Una copa va portar a l’altra i gairebé sense adonar-nos-en vam acabar damunt del llit d’un hotel. Això no s’ha repetit més de dues o tres vegades, i sempre, quan ens acomiadem, em juro que aquell serà el darrer cop.

—Comprenc. El vell argument de la debilitat de la carn. Però a mi no m’importa el grau d’ofuscació que et produeix la inflació del penis, el que m’interessa és saber si en algun moment li vas parlar dels diners.

L’empresari va dubtar uns segons. Mentre mirava d’eixugar-se la suor, va perdre’s per la porta de la cuina i va tornar a aparèixer amb una ampolla d’aigua mineral. Quan va acabar de fer una llarga glopada, el seu rostre encara reflectia l’esforç de voler recordar.

—No ho sé. Potser sí… Bé, ella era la secretària del diputat, que era el nostre soci, suposo que n’estava al corrent…

—Només ho suposes? Creus que el diputat confiava el destí dels seus diners a aquella meuca? —va preguntar deixant que la ràbia li arribés per primera vegada a la cara—. Segur que no vas saber tenir la puta boca tancada i li vas comentar alguna cosa dels calés. I això vol dir que la bella Verònica ha escoltat coses que no hauria d’haver escoltat mai…

—És inevitable que una secretària… Un dia que estàvem reunits va entrar al despatx i potser va veure… Per Déu, li controlava l’agenda, li administrava la insulina… Sabia, per exemple, que a partir de les nou de la nit, quan se suposava que el diputat treballava els músculs a les màquines d’un gimnàs de la Zona Universitària, en realitat els estava treballant en un pis de la plaça Urquinaona i al damunt d’una noia… Ho sé perquè era precisament quan la Verònica quedava lliure i ens podíem trobar.

—Saps tu qui és, aquesta noia?

—Ni ganes. Prefereixo quedar al marge d’aquestes coses…

—Un empresari com tu hauria de saber que la informació és una forma valuosa de poder. És imprescindible conèixer tantes coses com puguis de les persones per a les quals treballes. Saps, per exemple, com va acabar la família de la Belén De Vries vivint a Barcelona?

Alguna cosa semblant a un somriure es va dibuixar als llavis del sicari. Encara amb l’ampolla d’aigua en una mà i la tovallola a l’altra, el Xavier va sentir una punxada enmig del cervell i la sobtada necessitat d’encendre un cigarret. Feia dos anys que havia patit una bronquitis lletja i el metge l’havia previngut sobre les conseqüències de continuar empassant-se el fum de dos paquets de Winston diaris. La mort per càncer de pulmó d’un treballador de la seva empresa havia acabat d’impressionar-lo, de manera que es va imposar la disciplina de fumar un màxim de quatre unitats al dia, sempre a partir de l’hora de dinar i mai després de practicar esport, quan notava que el fum li arribava fins a l’últim racó dels pulmons i el feia estossegar amb més violència. Davant l’amenaça d’aquella mirada quasi dolça d’Augusto Castillón, Xavier Castanesa va haver de fer un esforç per controlar-se i no sortir corrents cap al paquet de tabac que l’esperava a la butxaca dreta de l’americana.

—A qui li importa tot això?

El somriure del sicari es va ampliar.

—Jo diria que a tu. El seu padrí era un enginyer belga que va entrar el 1944 a Brussel·les amb una companyia de sapadors de les tropes britàniques després del desembarcament de Normandia. Aleshores ell era un heroi i un enginyer en un país pendent de ser reconstruït, imagina’t el futur que l’esperava. Però la primera noia que se li va penjar del coll mentre desfilava per la Gran Plaça va ser una refugiada barcelonina que havia anat perseguint el seu pare, un militant anarquista, pels camps de concentració de mig Europa. Ja veus com és de capriciós el destí. L’enginyer De Vries no va tenir cap dubte: va abandonar la família, la casa paterna i els amics de tota la vida, i va deixar penjat el seu futur brillant per seguir la jove catalana fins a aquella Espanya de la gana i el racionament, l’Espanya trista del general Franco.

—D’això, en fa molt de temps. Per què m’expliques aquestes històries?

L’Augusto va clavar-li una mirada que havia perdut qualsevol matís de calidesa i va deixar que passessin uns segons enormes.

—Vull que comprenguis que la nostra amiga prové d’una estirp de gent temperamental, molt lluny de la flegma que la tradició popular acostuma a atribuir als europeus del nord.

—He de suposar que la temperatura de l’entrecuix de l’avi De Vries constitueix una amenaça per a mi?

—Certament, no és un argument esperançador.