7

Encara no cent metres després d’haver creuat la porta reixada de la finca, el sotsinspector va aprofitar el primer voral prou ampli per aturar el cotxe. Sense ni tan sols obrir la boca, va baixar del vehicle, va buscar un racó per seure a l’ombra d’un eucaliptus i va encendre un cigarret. Jo tot just notava que havia recuperat una mica les forces i hauria preferit seguir assegut dins la tartana i gaudir de l’aire que entrava per la finestra, però em vaig armar de paciència, vaig sortir remugant i vaig acabar assegut al seu costat i contemplant la mateixa línia de vegetació que s’estenia davant de nosaltres.

—Penses que se’ns ha tret del mig, oi? —em vaig atrevir a interrompre la pau del moment.

—La noia és prou intel·ligent per saber que nosaltres tampoc no som uns idiotes i que segur que desconfiem de la seva lleialtat. Però també sap que estem lligats de mans i peus i que depenem completament del que ella vulgui fer. Si fóssim prou llestos, ens plantaríem davant la porta d’aquesta casa i no permetríem que la noia anés enlloc sense nosaltres.

—El Solares ho trobaria força curiós.

—M’importa una merda el que pensi aquest carabajoc! És ella qui de veritat em preocupa. Les noies massa guapes sempre acaben sent un problema. Tu creus que podem confiar en aquesta tal Verònica?

—Confiar i Verònica en la mateixa frase? No em facis riure. Si haguessis de triar entre ella i una lleona afamada, l’animal seria l’opció més segura.

Manuel Torredelplà va fer una llarga pipada al cigarret i va deixar que el fum s’escapés de la boca amb molta lentitud. Jo contemplava el fum, però ell tenia la mirada perduda en la profunditat dels seus pensaments.

—És cert. Per què hauria de repartir els diners en quatre parts si pot quedar-se’ls tots ella sola? O fins i tot, en el pitjor dels casos, repartir-los només amb aquest soci, que potser només existeix en la seva imaginació?

—L’única situació que potser ens dóna alguna opció de tocar la pasta és que la Vero ens necessiti per aconseguir-la… —vaig aportar una mica d’esperança.

—Tot és possible. Però qui ens assegura que no els té ja ben guardats i que només espera que desapareguin de la casa els Mossos d’Esquadra per agafar les maletes i sortir corrents de Barcelona o fins i tot del país?

—Amb una investigació per assassinat pel mig? No ho sé…, no crec que s’hi atreveixi… Significa començar a fugir i passar-se la vida amagada. Si realment ha aconseguit la pasta i s’ha desfet del diputat, li interessa deixar els assumptes tancats i que ningú la pugui fer responsable de res.

Un cotxe va passar a tota velocitat per davant nostre. El policia va esperar que el soroll s’hagués esvaït per emetre la sentència.

—És fàcil desaparèixer quan s’està podrit de pasta. A més, l’experiència em diu que a les persones que se senten amenaçades els resulta molt difícil resistir l’impuls de sortir corrents —va aturar-se un instant, potser per pair el desànim que transmetien aquelles paraules—. De tota manera, no se m’acut una altra alternativa que esperar que la noia compleixi la seva paraula.

—Llavors estem ben fotuts!

Era dissabte, 17 de juliol. Ni el sotsinspector ni jo teníem cap altra obligació que esperar que arribessin les sis de la tarda, l’hora fixada per a la reunió amb la Verònica. Vam tornar a pujar al cotxe amb un atac de pessimisme i aquesta vegada el sotsinspector va conduir amb la tranquil·litat d’un passeig, de manera que l’aire que entrava per la finestra quasi va aconseguir esborrar-me del cap la sensació de mareig.

No em vaig atrevir a preguntar on anàvem. Vaig deixar-me portar dòcilment i mitja hora més tard sèiem en una taula d’un enfony del barri del Raval on vam menjar plegats un succedani de paella per a turistes lobotomitzats i vam invertir una llarga sobretaula en hipòtesis sobre si a aquelles hores la Verònica ja devia volar cap a un altre país carregada amb un sac de bitllets, si es presentaria o no a la cita de les sis, si el seu soci secret era el guardaespatlles o el mateix diputat, que la noia s’havia espolsat del damunt i la mort del qual li oferia la possibilitat de quedar-se una part més important del pastís… Ben mirat, no teníem gaires opcions, perquè la presència del sotsinspector Solares ens impedia rondar la noia que controlava el destí dels diners. La nostra única possibilitat era que realment no tingués la pasta i necessités el nostre ajut per aconseguir-la. Sabíem perfectament que, si podia obtenir-la servint-se d’aquest soci fantasma, nosaltres no n’arribaríem a ensumar ni un cèntim. En canvi, si la noia es presentava a la cita de la tarda, tal vegada això significava que no hi havia un quart soci… En fi, tot eren cabòries. I, en totes, la Verònica no en sortia mai ben parada.

A la tercera copa de grappa, asseguts en una taula llardosa de fòrmica i envoltats d’un soroll de converses pujades de to, el meu acompanyant va canviar radicalment de discurs. La veu li va perdre qualsevol matís d’amenaça i els ulls van despendre una espurna de tendresa.

—Pots considerar amic algú amb qui t’has emborratxat, oi? —va preguntar a l’aire.

Vaig pensar que em trobava davant de la persona més solitària del planeta mentre assentia amb poc convenciment. Però ell en devia tenir prou, perquè es va aclarir la gola i va formular la saviesa destil·lada al llarg d’una vida:

—Tot és qüestió de sort.

No em vaig atrevir a dir ni que sí ni que no, la qual cosa va semblar esperonar-lo.

—La vida juga a nines amb tu. Si tens sort, ets la nina nova i guapa; si no en tens, et toca ser la nina trencada.

—Els poetes ho expliquen amb una mica més de gràcia, però en essència diuen el mateix —vaig replicar.

—A la merda, els poetes! Jo et parlo de la meva vida.

I, efectivament, no va tenir pietat a l’hora d’explicar-me que aquell individu demacrat i de rostre enfosquit que amenaçava de calvície, l’home que probablement seria expulsat del cos de Mossos d’Esquadra i que estava a punt de perdre el poc crèdit que encara li restava, no havia estat sempre un perdedor. Entre glopades de fum de tabac negre, vaig saber que l’agent Manuel Torredelplà havia estat el millor aspirant de la seva promoció i que es va casar amb una bella pubilla d’una respectada família barcelonina.

—Tenia una bona vida perfectament encarrilada quan la mala fortuna va decidir tocar-me amb el seu dit.

Vaig pensar que es disposava a explicar-me la mateixa desgràcia laboral que ja li havia escoltat al periodista Ignasi Garcia-Bellvé, però de seguida vaig comprendre que els trets anaven en una altra direcció.

—Tot va començar quan la Maria va tenir un avortament. Estava de set mesos i els metges no van poder salvar la nena. Havia de dir-se Gràcia. I, ja ho veus, amb ella van començar les desgràcies. La Maria va caure en una depressió sense fi quan va saber que no podria tenir més fills. A mi el món també em va caure a sobre. Jo ni tan sols havia estat gaire convençut del primer embaràs, però a mesura que li veia créixer la panxa la meva il·lusió també augmentava, fins al punt que res al món no em semblava ja més important. Perdre la filla va ser un cop dur, però pensar que mai no podríem tenir un fill completament nostre em va començar a podrir la ment. La Maria, pobra, va haver de sortir del pou sense el meu ajut. Va buscar informació sobre totes les alternatives que teníem a l’abast per augmentar la família, des del lloguer d’úter fins a l’adopció, però a mi totes em semblaven una mena de succedani indigne. Sé que era un pensament estúpid i fins i tot puc raonar fredament que es tractava d’un disbarat, però el cor, ja se sap, decideix d’amagat de la raó, i a la nit, al llit, quan la Maria dormia, no parava de xiuxiuejar-me que totes aquelles possibilitats eren maneres de fer trampa.

—I la Maria va acabar deixant-te…

—Tant de bo s’hagués decidit més aviat. Perquè llavors vaig començar a beure. No era per oblidar, ni per ressentiment. Només era per passar l’estona, per no haver de tornar a casa aviat. O per no arribar-hi del tot conscient. Primer van ser bars. Després barres americanes. I finalment em vaig acostumar a freqüentar cases de barrets. És un dels avantatges de ser policia: informació de qualitat i actualitzada sobre aquest tema. Al començament només vaig ser un bevedor noctàmbul que buscava refugi als locals més sòrdids. Però llavors la vaig conèixer, una noia colombiana amb setze anys acabats de fer, justament allò a què un policia no pot ni acostar-se. Pell blanca, cos petit i fràgil, cara trista i uns cabells negres com la meva consciència. Per acabar-ho d’adobar, es feia dir Ingri, que era una mena de diminutiu d’Engracia, un nom que suposo que despertava els meus instints més paternals. Me la follava, no creguis, però per damunt de tot m’inspirava un immens desig de protegir-la.

—Follar-se una criatura no sembla la millor manera de protegir-la.

—Sí, suposo que me n’hauria adonat si no hagués anat borratxo tot el dia. Ja quasi ni passava per casa i tot el meu sou se n’anava a satisfer els capricis de la nena. Llavors sí que la Maria em va demanar el divorci. Vaig firmar els papers sense ni tan sols llegir-los, per això he viscut des de llavors en la ruïna més absoluta. Però no puc retreure-li res. Em mereixo tot el que em va passar. El meu embogiment va arribar a tal nivell que els meus superiors em van donar uns quants tocs d’alerta. Per descomptat, no els vaig fer cas. Algú que es pensava que actuava en benefici meu va obligar l’amo del prostíbul a desfer-se de l’Engracia i va enviar-la d’amagat a una altra ciutat. Quan ho vaig saber, vaig perdre els papers, em vaig barallar amb tothom que se’m va posar al davant i a sobre vaig tenir una desafortunada persecució d’un lladregot amb civils ferits i un forat de bala al pit i un altre a la mà.

—Carai, no t’estàs de res! I després?

—Després vaig caure en una crisi alcohòlica que em va tancar dues setmanes en un centre de rehabilitació, i quan em van deixar sortir els meus caps em van tancar en una habitació i em van comunicar que havien rebut ordres d’oferir-me dues possibilitats: un comiat indigne de la policia o una destinació menor, lluny dels focus de la primera línia policíaca.

—Vist el cas, tampoc no era una mala oferta —vaig opinar.

—Suposo que no. En qualsevol cas, la meva carrera se n’havia anat per la tassa del vàter. Ja mai no arribaria a ser la persona que jo havia imaginat. I saps el més curiós? Em va costar un parell de trucades esbrinar de qui havia sortit aquella proposta que em condemnava en la mateixa mesura que em salvava.

—De qui?

—D’un dels càrrecs polítics que remenava les cireres a la Conselleria d’Interior en aquells moments.

—No fotis…

—Ni més ni menys que l’home que acabem de veure sec com un fuet sota el ventilador.

La tarda i l’espera es van fer llargues. Anàvem sobrats de temps. Vam decidir passar una estona pel meu pis de Rocafort a treure’ns del damunt la suor i l’olor d’oli recremat que ens havia deixat la cofurna on havíem dinat.

—Diria que tens una manera molt personal d’endreçar… —va opinar Torredelplà en veure el caos que havia deixat l’escorcoll del meu apartament.

Tot i que no quedava ni un moble dempeus, ni un llibre a cap prestatgeria ni un paper al seu lloc, vaig limitar-me a encongir les espatlles per explicar que no sabia de què m’estava parlant i que tot es trobava dins la normalitat més estricta.

Vam caminar evitant els milers d’objectes estesos per terra i vam aconseguir guanyar un mínim espai a la barbàrie per seure davant el televisor, que miraculosament encara funcionava. Els informatius començaven a treure suc a la mort del diputat. Fotografies i imatges d’arxiu, tot un repàs del currículum, declaracions de polítics amics amb cara compungida… «Un líder autèntic», «un home del poble», «un treballador infatigable pel bé del seu país», «un exemple per a tothom», «serà difícil que el país es recuperi d’una pèrdua tan irreparable»… Com era de preveure, l’atac de cor era la versió oficial de la mort, que de moment ningú no s’atrevia a qüestionar.

Jo no havia begut més que una mica de vi per empassar-me les basques davant el plat de paella del dinar, però al sotsinspector li convenia rebaixar una mica el nivell etílic del seu alè. Vaig deixar-li una ampolla de sabó i una tovallola que vaig recollir del munt de roba que algun sapastre havia escampat pel passadís i va dedicar a penes deu minuts a una dutxa sense història. Jo, en canvi, m’hi vaig deixar fondre durant més de tres quarts d’hora i l’acció de l’aigua va obrar el miracle de retornar-me a la vida intel·ligent. La roba neta i una nova provisió de paracetamol van fer la resta. Tot i que em trobava a anys llum de la normalitat, disposava de l’energia necessària per continuar endavant.

Molt abans de les sis, perfectament vestits, raonablement frescos i lleugerament perfumats, entràvem per la porta de l’Hotel 1898, situat en un edifici emblemàtic de la Rambla. L’ascensor ens va deixar a la setena planta, on una llarga estesa d’hamaques, seients encoixinats i para-sols regalaven una vista preciosa, segurament una de les més boniques de la ciutat.

—Això deu costar un colló —va remugar el sotsinspector mentre sèiem a l’ombra d’un para-sol.

Tenint en compte el tuguri on m’havia portat a dinar i el forat on es matava a còpia de copes de grappa quan acabava la jornada laboral, no era estrany que rondar per aquell paradís en forma de terrassa li semblés una variant sofisticada de pecat. Era evident que el policia se sentia incòmode quan va demanar un cafè. Jo vaig demanar-ne un altre i vaig reclamar un got d’aigua amb gel per acompanyar-lo. El cambrer va arrufar el nas, però va anar-se’n sense piular.

Vam dedicar-nos a admirar les noies estrangeres que entraven i sortien de la piscina entre comentaris incomprensibles i rialles de felicitat aquàtica. Algunes fins i tot van dedicar-nos una mirada encuriosida. De fet, no semblava una mala aposta de futur romandre asseguts per sempre més en aquelles gandules i deixar que la vida ens passés alegrement pel davant amb l’aspecte de joves i bronzejades turistes en biquini.

Durant molta estona, cap dels dos es va atrevir a fer un comentari, com si realment el nostre pla per a aquella tarda consistís a contemplar com es torraven els terrats del centre ciutadà sota aquell sol tropical. Al capdavall, teníem la certesa que la Verònica no tenia cap intenció de presentar-se.

Vam beure els cafès amb calma i en silenci, assaborint-los. I després uns altres. I encara uns tercers. Ens havíem explicat molt més del que la nostra relació d’un dia permetia imaginar. Afegir-hi qualsevol cosa ja semblava superflu. I més quan la migranya tornava a jugar amb les meves maltractades neurones. L’enèsima pastilla de paracetamol de la jornada amb prou feines va aconseguir rebaixar la crueltat de la barrina que em tornava a trepanar el cervell. En el fons, potser només es tractava de la sensació d’enuig que de mica en mica se m’anava estenent per cada cèl·lula del cos.

Passats vint-i-cinc minuts, quan ja pensàvem a desfer la nostra fugaç associació amb una encaixada i tirar cadascun per la nostra banda, la Verònica va plantar el seu metre seixanta-nou d’alegre primavera davant la nostra taula. Pamela blanca, un llarg fulard de seda carmesina, un vestit blanc i vermell de faldilla acampanada per sortir de pícnic, lluents sabates de taló alt. Tota una aparició. Ni una ombra de l’aflicció que havia demostrat unes hores abans, davant del sotsinspector Solares. Somreia com si acabés de descobrir el bon temps. Va haver de fer sonar les seves polseres agitanades perquè sortíssim del nostre estupor.

Quan va deixar una bossa d’esport de color negre damunt la taula, el policia i jo ens vam mirar per un segon abans de llançar-nos a obrir-la. La noia va deixar escapar una rialla divertida en veure la nostra cara de decepció: dues tristes tovalloles de bany.

—Què us esperàveu? Que vingués a regalar-vos la pasta? Haureu de ser bons nois i us l’haureu de guanyar suant al gimnàs. Creieu-me si us dic que no tenim gaire temps. Serà millor que ens afanyem.

Però es va asseure i va reclamar l’atenció del cambrer amb un simple gest de la mà. L’home, un cinquantí de mirada estràbica que es torrava dins d’un uniforme massa fosc per anar i venir sota el sol, va deixar un client solitari a mitja comanda i va volar a posar-se al servei de la deessa de la bellesa.

—Un tallat; ràpid, sisplau. Tenim pressa —va reblar amb un somriure que no admetia cap negativa ni vacil·lació.

Pocs segons després, el tallat fumejava davant nostre. Entre glopet i glopet, la noia va explicar amb la veu insinuant dels conspiradors que li havia costat molt que el sotsinspector Solares la deixés marxar i que havíem de moure’ns amb celeritat. Va dedicar uns segons a aclarir que el dilluns anterior, poc abans que jo entrés a robar la famosa bossa de diners, el mateix diputat havia decidit robar-se a si mateix la pasta que havia de compartir amb la banquera De Vries i el constructor Castanesa. Segons la versió del polític, la mort de la seva esposa havia estat un simple accident domèstic, però la veritat era que aquella desgràcia li comportava notables avantatges. D’entrada, l’alliberava d’un matrimoni que feia temps que havia esdevingut una càrrega feixuga. A més, constituïa un negoci força rendible gràcies a una assegurança de vida. Per si no fos prou, que en trobessin el cadàver era un fet que reforçava la mentida del robatori i constituïa un argument d’exculpació davant dels socis. Tothom suposaria que algú havia entrat a la mansió de Pedralbes a robar i havia topat amb la presència inesperada de la Virgínia, a qui hauria matat per causes desconegudes abans de fugir. Només els socis del diputat arribarien a saber que el robatori s’havia consumat.

—Llavors, si tot li eren avantatges, per què va fer desaparèixer el cos? —es va interessar el sotsinspector.

—Per culpa teva, Marc —i em va mirar amb un somriure que semblava aprovació, però que bé podia ser una burla—. Endur-te els enregistraments de les càmeres de seguretat feia que tot semblés un muntatge des de dintre. En part, perquè no quedava cap testimoni de la presència d’algú a l’interior de la casa el dia de l’assassinat.

—I això us deixava sense culpable… Així que confirmes que es va tractar d’una trampa… —vaig saltar francament indignat.

—T’asseguro, Marc, que jo no era conscient del que passava. Jo només sabia que tu havies d’endur-te els diners i que després cadascú cobraria la seva part. Les veritables intencions del diputat se les va quedar per a ell. Tal com va acabar la cosa, l’Àngel Bernal no es va voler arriscar. Era preferible que trobessin el cos lluny de casa i que semblés que els assassins havien intentat evitar-ne la identificació, perquè això anava en principi contra els interessos del diputat, que veuria com se li complicava el cobrament de la pòlissa d’assegurança i el poc que li toqués en herència de la seva dona. No era un argument ferm, però constituïa un petit motiu d’exculpació davant la policia.

—Llavors, no van trobar el cos de la Virgínia Ponset per casualitat —va intervenir el sotsinspector.

—Per descomptat que no. El diputat no era un artista a l’hora de planejar els seus tripijocs, però no tenia un pèl d’imbècil. Que trobessin el cadàver el beneficiava. I que el trobessin lluny de casa seva servia per allunyar la policia. Davant dels seus socis també podria vincular el robatori dels diners i la mort de l’esposa. Tot li encaixava. L’únic fil que penjava i que li molestava eres precisament tu, Marc, perquè havies vist coses que no hauries d’haver vist. Ja t’he dit que no em va ser fàcil convence’l perquè et deixés en pau.

La Verònica s’havia acabat el tallat i es disposava a aixecar-se. El policia la va agafar un instant de la mà per retenir-la:

—I els seus socis s’ho van acabar empassant?

—Bé, el diputat es va entrevistar ahir a la nit amb la banquera i el constructor. Van estar dues hores tancats al despatx i hi va haver crits i amenaces. El constructor i la banquera no es podien creure que l’Àngel s’hagués deixat robar i aquest va apel·lar a la integritat, la confiança, la bona fe…

—La típica munició de polític veterà que es defensa d’una acusació —hi vaig contribuir.

—En fi, aquest matí el diputat s’ha despertat sec com una arengada… Decidiu vosaltres si els seus socis el van creure.

El policia semblava molt interessat en les explicacions de la Verònica, però jo ja havia renunciat a entendre el que passava, i encara més a creure res que sortís d’aquella boca adorable. De manera que vaig formular l’única pregunta que realment m’importava:

—Però on collons són els diners?

La Verònica va somriure triomfal, com si el nou motiu d’interès li perdonés tot el seguit de mentides que ens acabava de colar. Es va prendre un segon per retenir la sensació de ser la propietària de totes les respostes.

—El cabró del diputat només es refiava del seu goril·la personal, el Marcel. Ja s’ho va fer venir bé per no posar els diners al meu abast —i la noia va fer una ganyota que volia subratllar l’ofensa. Jo, en canvi, el vaig trobar un comportament molt raonable—. Però el Marcel és un home sense gaire vida social. No li arrencaràs una paraula a cops de puny, però, si saps com tractar-lo, l’angelet és capaç de cantar una òpera sencera.

—I bé? —vam dir tots dos alhora.

—El diputat volia els diners fora de la seva mansió per evitar els escorcolls de la policia i, suposo, la meva curiositat. Tenia l’opció d’amagar-los al pis de la seva amant, però posar tants calés davant d’una noia que tot just feia uns mesos que coneixia li devia semblar una temptació excessiva. De manera que va buscar un lloc alhora públic i privat per amagar-los. Va tancar la pasta a l’armariet del vestuari d’homes del club esportiu que visitava tres cops per setmana. El número 126.

—Llavors, què fem aquí parats? —vaig preguntar.

El sotsinspector i jo ens vam aixecar d’un salt, però ara va ser la Verònica qui ens va retenir i ens va fer tornar a seure.

—Un moment, un moment! Tal com jo ho veig, diria que tenim tres problemes: el primer és que el Marcel sap on són els diners i és ell qui té la clau de l’armariet. M’ho he manegat per enllestir primer i sortir de la comissaria mentre l’interroguen. Ell sap que jo no en tinc la clau i no és prou intel·ligent per imaginar que hi ha altres maneres d’obrir un armariet d’un gimnàs. Quan la policia el deixi anar, que suposo que serà ben aviat, correrà a buscar la pasta.

—Què t’impedia entendre’t amb ell? —El sotsinspector va foradar-la amb una mirada suspicaç—. No hauries de fer tantes parts i hi sortiries guanyant.

—Tinc un pacte amb el Marc. Som amics de tota la vida.

Vaig dedicar-li l’estupefacció més sincera.

—Vols dir que ho vas intentar i a l’home musculós li va interessar més la pasta que els teus encants… —vaig deduir en veu alta—. Què et passa, Vero? Estàs perdent facultats?

—El segon problema és el sotsinspector Solares. No sé com, però està al cas de l’existència dels diners. No trigarà a inspeccionar els llocs on creu que el diputat podria haver-los amagat. Potser fins i tot el talòs del Marcel l’hi acabarà confessant si saben pressionar-lo. En qualsevol cas, el Solares tardarà més o menys a trobar l’armari del club, però l’acabarà trobant. No en tinc cap dubte.

—I el tercer problema?

—El més evident: no tenim la clau que obre l’armariet 126. Podríem esperar a la nit, quan el club estigui tancat, però no sabem si hi ha instal·lades alarmes o el vigilen guardes de seguretat… Tampoc no tenim temps de planificar un assalt, perquè en qualsevol moment se’ns poden avançar. L’única solució que se m’ha acudit és emprar el talonari d’invitacions per portar amics al club. Aquí el teniu —va dir deixant sobre la taula un bloc de fulls grocs impresos amb un segell ostentós i encara per estrenar—. Sé imitar perfectament la signatura de l’Àngel, de manera que entrar-hi no us hauria de ser cap problema. Però qui entri haurà d’anar al vestidor, forçar el pany de l’armariet, traspassar els diners a aquesta bossa negra que us he portat i sortir cagant llets abans que no es presenti algú amb les mateixes intencions.

El sotsinspector i jo ens vam mirar. Semblava un pla senzill, perfectament assumible. Però jo ja tenia una certa experiència en plans fàcils de la meva exveïna que inexplicablement acabaven a garrotades. Vam pagar els cafès a preu d’or i vam abandonar aquell petit paradís. El cambrer es va acomiadar de la nostra sòcia amb una immensa pena a la mirada. A nosaltres ni ens havia vist.

Un cop al Seat Ibiza del sotsinspector, la Verònica va dir l’adreça del gimnàs i vam enfilar cap a la Diagonal, en direcció a la zona universitària. Pel camí vam mirar de perfilar una estratègia més definida. No semblava gaire prudent que un policia entrés al club ensenyant la identificació. Quan aparegués el sotsinspector Solares sabria que Torredelplà se li havia avançat i es descobriria tota la jugada. Havíem d’entrar i sortir sense deixar rastre. Si el sotsinspector entrava sense fer saber que era policia, corria el risc de ser reconegut. Jo era la carta més segura. A mi no em coneixia ningú, no em relacionava amb la gent benestant, tenia un historial curt a la ciutat… Sens dubte podria passar més desapercebut. A més, mal m’està confessar-ho, però de jovenet m’havia hagut de barallar amb uns quants cadenats de bicicleta, cal dir que amb un èxit notable. Obrir l’armariet del vestidor d’homes d’un gimnàs no hauria de ser cap repte inabastable.

—Molt bé, d’això me n’encarrego jo —em vaig oferir no per cap esperit cooperatiu, sinó per por que el primer dels meus socis que posés les mans damunt dels diners sortís disparat sense dir ni adéu.

—Estava cantat, amic meu. De tota manera, t’acompanyarem tots dos fins a l’entrada del club esportiu.

Tampoc ells semblaven disposats a separar-se de ningú que arribés a tenir contacte directe amb els calés.

La mania del sotsinspector de girar el cap mentre conduïa em va fer témer alguns moments que no arribaríem al nostre destí. Miraculosament, en només uns minuts érem davant la porta del centre esportiu, un gran recinte tancat als afores de la ciutat. El policia em va armar amb les poques eines que portava al cotxe: un tornavís, la palanca del canvi de rodes, un enorme clauer carregat de tota mena de claus. Tot va acabar dins de la bossa negra. Quan vaig sortir del vehicle, quasi em va emocionar veure l’esperança gravada en el rostre dels meus socis.

—Tranquils, amics. Aviat veureu sortir per la porta del club un milionari que vestirà la meva roba.

Vaig carregar la bossa, vaig posar-me les ulleres de sol i vaig entrar-hi decidit a canviar la meva sort.