4

Després de rodar una bona estona per la carretera de muntanya, cap a quarts d’onze per fi aconsegueix trobar l’adreça que porta apuntada a la llibreta. Un mur, molta alzina, un reixat de ferro. Quan baixa del cotxe, té una fugaç sensació d’haver-se alliberat de la calor asfixiant i fa una llarga inspiració agraint la netedat de l’aire.

Des de l’intèrfon que troba al costat de la reixa, respon una veu hostil que no s’entendreix davant la paraula policia.

—Una altra vegada? —es queixa la mateixa veu.

El fan esperar uns segons abans que la porta de ferro s’obri amb un irritant grinyol d’oxidació. Condueix el cotxe per un camí de terra al llarg de ben bé tres-cents metres abans d’arribar a un turonet coronat per un casalot de dues plantes folrat d’heura. Quan atura el cotxe, un forçut de pel·lícula se li acosta amb la mà dreta amagada al darrere. Segur que amb els dits toca una pistola, preparat per si l’home que acaba d’arribar no és qui diu que és. El sotsinspector Torredelplà li ensenya la identificació, però el forçut no relaxa ni un instant les precaucions.

—Sóc el Marcel Contreras, guardaespatlles del diputat. Vingui, acompanyi’m —li proposa.

El fa entrar a la casa per la porta principal i el condueix, sempre seguint-lo des de darrere, per uns passadissos llòbrecs fins a una cambra ben il·luminada i decorada amb mobles d’estil rústic presumiblement molt cars. Dos aparells donen un caràcter especial a la sala: un televisor que ocupa quasi tota una paret, per a miops terminals, i un enorme ventilador zenital. Tant l’un com l’altre funcionen sense que ningú els faci cas. Just a sota del ventilador, el sotsinspector té problemes per reconèixer la figura escarxofada en un sofà de cuir marró. Sens dubte és el diputat Bernal, però la imatge de l’individu gras i suós, malfargat amb una samarreta imperi i uns pantalons curts d’excursionista, no s’assembla en res a la de l’home polit i vanitós que altres vegades ha vist per les cadenes televisives.

—Bona nit, tinent.

Aquell home ridícul que té al davant quasi li va arruïnar la vida. Tanmateix, és la primera vegada que el veu en persona.

—Sotsinspector, si no li fa res…

—Com vostè vulgui, sotsinspector. Suposo que és conscient que no són hores de visites protocol·làries. Ja hem tingut uns companys seus rondant per la casa de Pedralbes durant tot un dia molestant i fent unes preguntes no gaire delicades. Espero que porti bones notícies sobre les joies o sobre la meva esposa…

Esclar que ell no és el mosso que el diputat esperava trobar-se. El policia es disculpa per l’hora intempestiva i adopta una veu freda i notarial, que amb prou feines pot amagar un regust de plaer, per comunicar al diputat que han descobert en un abocador el cos sense vida de la seva esposa. El polític no s’empetiteix al sofà ni els llavis li dibuixen un cercle d’incredulitat, sinó que s’incorpora d’un salt. A Manuel Torredelplà l’experiència li ha ensenyat que la gent és molt més mala comediant del que ells es pensen, i que si ets capaç d’estudiar atentament les seves reaccions, els ulls acaben dient-te la veritat. A les pupil·les del diputat Bernal el sotsinspector no ha sabut veure dolor ni aflicció, ni tan sols una mica de pena, però sí una bona dosi de sorpresa. Durant uns segons la seva mirada ha anat a parar al rostre del forçut que ha rebut el policia i després a un racó de la sala, a una butaca al costat d’una finestra, on una dona bellíssima ha escoltat la notícia amb el rostre impertèrrit. El policia l’estudia amb tanta curiositat i fixació que ella mateixa es veu obligada a presentar-se:

—Sóc la Verònica Sisó, la secretària del diputat.

Si no se les estigués tenint amb tot un diputat, segurament se li hauria escapat algun comentari sarcàstic sobre la llargada d’una jornada laboral que en aquests moments consisteix únicament a contemplar la nit per la finestra oberta. Però l’instint li exigeix prudència. No és moment d’ampliar la nòmina d’enemics.

Mentrestant, el diputat ha tornat a asseure’s i s’ha posat les mans a la cara, en un intent maldestre de transmetre desolació.

—Expliqui’s, tinent, aboqui tots els detalls morbosos que ha vingut a portar-me. On l’han trobada? En quines condicions? Saben ja qui ho ha fet?

A les seves preguntes no hi ha angoixa ni ràbia, només curiositat i un esforçat simulacre de dolor. Amb una indicació de la mà, l’amfitrió convida el policia a seure en una cadira propera i aquest li explica les poques coses que sap. Deixa uns segons de silenci abans d’interrogar-lo sobre la relació que mantenia amb la seva esposa. Desaparegut l’esforç teatral, a Àngel Bernal li queda una cara de fastig. La situació sembla afectar-lo com si fos una de les petites molèsties que cada dia li sorgeixen a la feina. Amb una veu que en cap moment no arriba a transmetre emoció, explica al visitant que des de feia mesos mantenien una relació distant, tot i que per la seva condició de personatge públic els preocupava no escampar murmuracions. Feia més de dos dies que no la veia, una circumstància que era força habitual. Ella passava la major part del temps a la casa de Pedralbes, mentre que ell anava i venia d’una casa a l’altra, i d’un hotel a un altre.

—Quan la va veure per darrera vegada? —s’interessa el policia.

El diputat fa el gest de pensar durant un parell de segons, però és evident que té la resposta preparada:

—Diumenge vaig dormir a la casa de Pedralbes. Dilluns al matí havíem de sortir plegats cap a Igualada, on havíem de participar en un acte benèfic i en un dinar multitudinari, però ella va dir que no es trobava gaire bé i va preferir quedar-se a casa. Després jo vaig tornar directament aquí i no en sé res més. Ni ens hem vist ni hem parlat per telèfon des d’aleshores.

—La seva senyora estava malalta i ni tan sols va telefonar-li per saber com es trobava?

—Què vol que li digui? Les parelles sempre són complicades.

—Sap si algú la va veure viva després de dilluns al matí?

—No en tinc ni idea. Com que en principi no havíem de ser a casa en tot el dia sé que la Virgínia havia donat festa al Roman i l’Esther, que són el matrimoni que té cura de la casa. Potser ells la van veure a la nit o l’endemà.

La secretària s’ha assegut a la part lliure del sofà. Porta unes xancles, uns shorts i un top que li dibuixa uns pits de poma de fira. Al policia se li acut que es tracta d’un uniforme de treball força curiós. Li costa deixar de mirar-la.

—Crec que seria convenient que pogués parlar amb tots dos al més aviat possible. També necessito veure la casa, per si trobem algun indici que ens expliqui què va passar.

El polític està a punt de proposar una visita per a l’endemà al matí, però percep el neguit del policia.

—No hi deu voler anar ara?

—Per què no? En aquests casos, la rapidesa de moviments és fonamental per tal de descobrir alguna cosa.

Àngel Bernal dubta un segon. Consulta amb la mirada la secretària i el goril·la que els acompanya. Hauria preferit que la visita fos a plena llum del dia, però no vol que una negativa seva soni sospitosa.

—Molt bé, d’acord. Deixi’m només un parell de minuts per canviar-me i tots tres l’acompanyem.

El diputat i la seva secretària desapareixen per una porta lateral, però el guardaespatlles no li treu els ulls de sobre.

Al sotsinspector el sorprèn que tot hagi anat tan bé. Ni plors, ni crits ni escenes de dolor. Tot net, asèptic i indolor. Però resulta sospitós que el polític ni tan sols hagi suggerit la possibilitat d’un error i, encara més sorprenent, que no s’hagi interessat per la manera de recuperar el cos de l’esposa, ni hagi demanat de veure-la. Es grata la cicatriu del pit, que sembla voler explicar-li alguna cosa des de les profunditats del passat. L’experiència li diu que, fins i tot en les relacions més distants, el cònjuge sempre demana veure el cos de la parella morta, encara que sigui només per constatar un motiu de celebració.

Quan la secretària i el diputat tornen a la sala vint minuts més tard vestits per a una festa, el sotsinspector té la certesa que s’han preparat per a la possibilitat de trobar-se amb alguna càmera de televisió. No pensa dir-los que encara ningú no està al corrent del seu descobriment.

Desfan el laberint de la casa fins a la porta principal. Just al costat, s’aixeca la persiana metàl·lica del garatge i el guardaespatlles surt conduint un portentós Mercedes de color negre.

—He trucat a l’Esther i el Roman per avisar-los que anàvem cap allà. Sap on és la casa, comissari?

—Sotsinspector, si no li sap greu —respon amb un pessic d’irritació.

—Segueixi el nostre cotxe.

En aquella ordre hi ha un deix evident d’humiliació.