9

Mentre avançàvem per la Diagonal, vam deixar que els nostres somriures flotessin com l’aroma d’un ambientador dins de l’habitacle del vehicle. El sotsinspector va escorcollar acuradament l’interior de la bossa i a continuació va treure un parell de feixos de bitllets de dos-cents i de cinc-cents euros. Els va analitzar quasi bitllet a bitllet, a poc a poc, amb precisió professional:

—Bitllets usats i de diferents quantitats. Números no consecutius. Sense marcar… Impossible de rastrejar —va dictaminar.

Després vam continuar una bona estona en silenci, aguantant-nos les ganes de riure com una colla de canalla després d’una malifeta. En aquells moments, no quedava ni una brasa de la foguera que m’havia arroentat el cervell al llarg de tot el dia. No va ser fins molts semàfors més endavant que al sotsinspector se li va acudir preguntar on anàvem.

—Anem a la finca on l’ha dinyat el diputat, per descomptat —va respondre amb convicció la conductora. La nostra cara d’estranyesa devia ser prou evident, perquè la Verònica es va veure obligada a aclarir aquella decisió—. No patiu, companys, ja fa estona que s’han endut el cadàver i ha desaparegut la bòfia. Se suposa que l’edifici està precintat. Creieu-me: ningú no ens molestarà.

A hores d’ara, demanar que la creguéssim era demanar molt. Però la bossa la tenia jo i la portava ben agafada.

—No tenim cap altra alternativa? No m’agrada aquella carretera, i encara menys les cases on ha palmat algú —vaig opinar.

—Qui ens havia de dir que al nostre Premi Nobel li feien por els fantasmes? —va burlar-se de mi sense gaire mala fe.

—Això de la mort és un costum contagiós. Aquests últims dies la negra senyora m’ha rondat amb tanta insistència que quasi em sembla una temeritat resseguir els llocs per on ella ha deixat el seu segell.

Estàvem massa contents perquè el tema de la mort ens embrutés la tarda. Vam callar durant els primers quilòmetres d’aquella carretera tortuosa, fins que el policia va interrogar la conductora.

—Per cert, Verònica. Tu has passat tot el matí i una part de la tarda al costat del Solares… Saps si finalment algú ha descobert què collons li ha agafat al diputat?

Tenint aquella noia al davant, per què calia cap altra explicació? Potser el sotsinspector s’esforçava encara a exculpar-la, però jo no en tenia cap dubte. No disposava de cap prova, però no tenia la intenció de portar-la davant de cap tribunal, per la qual cosa no la necessitava. D’una manera o una altra, ella n’era responsable. Tanmateix, va continuar conduint de manera diligent i no va moure ni una pestanya quan va contestar:

—Segons m’ha explicat molt amablement el vostre amic Solares, el primer informe forense ha dictaminat que un coma diabètic ha acabat en una aturada del cor. I és estrany, perquè ni el Marcel ni jo, que érem en habitacions contigües, hem sentit cap queixa, ni crits, ni demandes d’auxili. En fi, sembla que aquesta explicació els ha deixat satisfets, de manera que de moment no tenen cap motiu per venir a emprenyar.

—I què me’n dius, d’aquell sac de músculs amb cara de granota? —vaig preguntar mirant d’estudiar les seves reaccions, perquè encara no tenia gaire clar la relació que mantenien el Marcel i la Verònica—. No voldria que ens vingués a trobar precisament ara que s’ha quedat sense feina i ha perdut el rastre dels calés…

—Ni jo —va afegir la noia, que no demostrava ni el més petit indici de temor o preocupació—. Ara que ha desaparegut del mapa el diputat, el bo del Marcel no té res a fer a la finca de Collserola. De moment l’edifici està precintat per la policia com a escenari d’un possible crim; per tant, no pot venir a endur-se la seva roba i les quatre coses que guarda en una habitació. No té cap motiu per tornar-hi aquesta tarda. A més, policia a banda, a hores d’ara jo sóc l’única persona que en té una clau. Jo diria que, per a nosaltres, la finca del diputat és el lloc més segur del planeta. A més, he de recollir les meves maletes abans de fotre el camp.

El comentari de la Verònica va obrir una estona de silenci. Quan et proposes un objectiu molt concret, rarament et planteges què hi ha just al darrere. Havíem aconseguit els diners. Quina mena de projecte començava a partir de llavors? Pensava continuar tirant l’empresa endavant o buscar un racó de món on passar la vida sense fotre ni cop? Podria dedicar-me a escriure. O fins i tot obrir una fundació consagrada a l’ajuda humanitària a les víctimes dels abusos bancaris.

—Em pregunto si el robamelons del Solares té motius per venir-nos al darrere… —el sotsinspector va trencar el fil de les meves reflexions.

La pregunta va provocar que la conductora reaccionés demostrant el primer indici d’alarma: va buscar immediatament els meus ulls, on segur que va trobar la inquietud ancestral que sempre m’han despertat les al·lusions als cossos policials.

—Per molt que s’hi trenqui les banyes, no pot saber qui carall s’ha endut els diners. Ni tan sols deuen tenir cap prova que els calés estiguessin dins l’armariet del club esportiu. Si el Marc hi ha entrat amb discreció, no s’hi ha fet veure gaire i no ha deixat cap empremta, l’imbècil del Solares no podrà…

—Per descomptat que he mirat de no cridar l’atenció i que he netejat totes les meves empremtes… —vaig protestar—. No hi havia cap càmera a l’entrada, al registre he signat amb un nom fals i em sembla molt improbable que la recepcionista pugui fer una descripció detallada de la meva cara. No m’he posat a fer tertúlia amb els socis i dubto que algú s’hagi fixat en mi al vestidor…

—De tota manera, en algun moment el Solares es recordarà de nosaltres —va opinar el sotsinspector—, encara que no tingui cap prova de la nostra participació. Si actuem amb seny i no ens deixem dominar pel pànic, no tindrà cap argument per acusar-nos. Res de sortir corrents i desaparèixer, senyoreta. Cal actuar amb paciència i deixar que la investigació es refredi. Que arribin a dubtar si els diners han existit mai. Després podràs anar-te’n amb tranquil·litat i començar la teva vida de milionària.

La veritat era que no sonava malament del tot. Em va saber greu haver d’aportar una informació que agrejava la perspectiva.

—Potser l’amenaça no ens vindrà del policia…

—Què vols dir? —van saltar tots dos alhora.

—Dilluns, quan em vaig escapar de la mansió de Pedralbes, després de trobar les bosses buides i topar amb el cadàver de la dona del diputat, algú em va seguir fins a l’oficina. Un paio esquifit i de pell molt blanca, amb accent centreamericà, va presentar-s’hi envoltat d’un equip de goril·les que només de veure’ls tallaven la respiració. Van venir amb el propòsit de ficar-me la por al cos, i us asseguro que sabien molt bé el que es feien. Volien els diners. Sabien que jo no els tenia, però això no els va impedir deixar-me algun blau com a recordatori. A la fi van decidir unilateralment que els ajudaria a trobar-los i em van donar una setmana de termini. No sé quins plans tenen per a mi després.

L’amenaça inesperada els va arrencar de cop el somriure que fins aleshores havien mantingut. Aquella notícia els havia inquietat de debò. Ens vam mirar l’un a l’altre sense saber què dir.

—No ens n’havies dit res… —va protestar la conductora.

—No volia preocupar ningú inútilment. De tota manera, fins fa només uns minuts estava convençut que no arribaríem mai a posar les mans al damunt d’aquesta pasta.

—Sicaris… —va decretar el sotsinspector—. Aquests sí que poden ser una veritable amenaça. Tu saps res d’aquesta gent? —es va adreçar a la Verònica.

—Per descomptat que no. Jo estava al corrent de les intrigues del diputat i estic segura que no tenia ningú vigilant la casa el dia de la mort de la Virgínia. Si algú patia per la seguretat o el destí dels diners que guardava l’Àngel, segur que eren els seus socis.

—Aleshores no cal tenir el cervell d’Einstein per quadrar els comptes —va parlar el policia—. Si el diputat és mort i avui algú s’ha desfet del constructor Castanesa, només ens queda un sospitós a la llista.

—La banquera —la noia va verbalitzar el pensament de tots tres.

—Realment és una persona tan perillosa?

—El diputat no se’n fiava gens ni mica. Deia que era «una mica massa»: massa ambiciosa, massa intel·ligent, massa guapa, massa elegant… Sabia que ella era una amenaça per als seus interessos.

—Aleshores també és una amenaça per a nosaltres —va dictaminar el policia—. Si és una persona disposada a matar per aconseguir aquests diners, caldrà que prenguem unes quantes precaucions. Ningú no ens ha seguit aquesta tarda, de manera que els sicaris de la banquera tampoc no poden saber qui ha agafat els calés. Recordeu això: sense que algun de nosaltres parli, no tenen res. Ni la policia, ni ells.

—Quan sàpiguen que els diners han volat, vindran a emprenyar les persones que poden saber alguna cosa: la Vero i jo, per exemple.

—Sí, potser miraran d’espantar-vos, però no tenen un veritable motiu per sospitar res de vosaltres. No us faran res.

—I si t’equivoques? —va preguntar la conductora.

Vaig ser jo qui va contestar:

—Serem uns cadàvers immensament rics.

L’eufòria del primer moment s’havia capgirat en una reflexió silenciosa. Suposo que per la ment de tots tres circulaven preguntes contradictòries: correríem un veritable perill un cop ens haguéssim repartit la pasta?, tenia la policia alguna manera de descobrir el que havíem fet?, algú sabia exactament quants diners hi havia dins la bossa negra?, a quant pujava cada part?, seria necessari ocultar els diners durant una temporada gaire llarga?, com s’amagava tal quantitat de diners?, ens caldria abandonar Barcelona?, el país, potser?

Totes aquelles preguntes de nou-ric atemorit i inexpert van anar apareixent al ritme dels revolts de la carretera de l’Arrabassada. Sortir corrents al més aviat possible… Tenir paciència, ser prudents… No havia tingut ni un segon per aturar-me a definir el meu nou projecte vital.

Tal com la Verònica ens havia avançat, davant del reixat de ferro de Vil·la Ariadna no hi havia cap mosso d’esquadra. La conductora va aturar el cotxe, va regirar dins de la bossa i va treure una clau gran i antiga. Me la va passar i vaig baixar del cotxe. Tot semblava tranquil. Fins i tot massa solitari. Vaig obrir la porta i el cotxe va avançar uns quants metres. Des de la finestra, la veu de la Verònica va cridar:

—No la tanquis. Esperem una visita, recordes?

Vaig ajustar la reixa i vaig tornar a pujar al vehicle. Vam avançar pel camí de terra amb els sentits alerta, perquè jo no descartava encara algun nou parany. Però no s’hi veia ningú. Vam aparcar el cotxe al costat de la glorieta ubicada enmig de la zona enjardinada.

—Us ho havia dit: ningú a la vista! —va dir triomfalment, amb una alegria una mica infantil, contagiosa.

Vam baixar del cotxe entre somriures i vam respirar un aire que semblava més pur i més fresc. Vaig carregar la bossa en direcció al casalot, però la Verònica em va aturar:

—La porta de la casa està precintada. Millor que pugeu aquí dalt i comenceu a comptar els bitllets —va dir assenyalant la glorieta—. Em sembla el millor espai per fer el repartiment i la celebració. Ah!, recordeu que són quatre parts.

Tot i les seves paraules, la noia va trencar la cinta groga que precintava la porta d’accés a l’edifici i va entrar-hi sense cap mirament. El sotsinspector i jo vam pujar la bossa negra a la glorieta i vam admirar per un moment la panoràmica que ens oferia el parc de Collserola. L’indret era alhora un observatori privilegiat i un racó d’intimitat. Unes gelosies enreixades d’heura alternaven amb obertures que semblaven ideades per espiar els ocells o els estels. Semblava el lloc ideal per passar una tarda de primavera en companyia d’un bon llibre. En aquells moments, amb el sol de ponent i les primeres brises marines que rebaixaven l’ardor de la tarda, la glorieta feia honor al seu nom i semblava l’avantsala del paradís.

Vaig deixar la bossa sobre la taula rodona que ocupava la meitat de l’espai interior. Era de pedra polida i color rogenc. Vaig fer una llarga inspiració abans d’obrir la cremallera i abocar-n’hi el contingut.

La visió dels bitllets ens va tallar de cop la sensació de pau. Ni el sotsinspector ni jo mateix ens havíem preparat per a la contemplació i el tacte de tota aquella muntanya de paper. Fins i tot el perfum de la vegetació del parc va ser substituït per un instant per una flaire més dolça i més encisadora. Em va costar atrevir-me a trencar l’encanteri:

—Se suposa que hi ha d’haver dotze milions quatre-cents cinquanta-dos mil euros, oi? Doncs, apa, a comptar!

No hi havia cap punt dels voltants des d’on algú pogués espiar la nostra activitat, de manera que vam seure l’un davant de l’altre i ens vam lliurar a la tasca de mesurar el volum de la nostra fortuna. Em costava controlar l’arc dels meus llavis, les comissures dels quals semblaven voler ascendir cap al cel dels rics.

—Em caus bé, Marc… —va dir el sotsinspector quan ja havíem amuntegat uns quants feixos cadascun. Era una introducció perillosa, que va tornar a despertar les alarmes. El policia havia perdut la mirada radiant i el somriure de feia uns minuts, i havia adoptat un to de veu transcendent—. Em caus bé —va repetir— i no voldria…

Va interrompre la frase, com si no trobés la manera d’acabar-la o li suposés una càrrega massa feixuga. En aquell precís moment, recordo haver pensat que no se sentia la piuladissa dels ocells o el frec de la brisa contra les fulles d’heura o l’enreixat de fusta de la gelosia.

—No permetràs que ens quedem els diners, oi?

Va mirar-me amb cansament. Potser també amb pena.

—Ho has de comprendre —va dir amb la veu feble de les confessions i els secrets—. Per damunt de tot jo sóc un policia.

La migranya va tornar de cop. De sobte les cames em pesaven i tot el tràfec d’aquells dos dies esgotadors em va caure al damunt.

—Fins i tot ara que s’han rigut de tu i estan a punt de fotre’t al carrer? —vaig preguntar amb tant sarcasme com ressentiment.

Potser aquest era el cop de sort que necessitava per mantenir el cap damunt de les espatlles.

—Tant d’esforç per a res —em vaig lamentar, vençut pel desànim—. Aquests diners són la meva salvació. De fet, la nostra salvació. Signifiquen una nova vida. L’oportunitat de riure’ns de tots els maldecaps… Eren… En canvi, tu… tu… prefereixes retornar-los a les mans dels bandits que els han robat…

Va abaixar la mirada i va seguir comptant bitllets, com si les seves paraules no ho haguessin canviat absolutament tot.

—Hauran d’explicar d’on han sortit… —es va excusar en un murmuri.

—I creus que això és un problema per a una banquera acostumada a fer jocs de prestidigitació amb la pasta dels altres? Donaran quatre explicacions que tothom sabrà que són mentida i el jutge, que segur que juga a golf amb ella, amb el seu pare o amb els seus cosins, acabarà renyant-los com si es tractés de canalla una mica trapella. Prometran que no ho faran més i l’endemà continuaran robant impunement.

—No ho entens. És el meu deure.

—Ets el gos de l’amo, Manuel.

La decepció m’havia posat de mala llet. Com podia ser tan idiota, aquell home? Ens traïa a canvi de dos copets a l’esquena i la condemna de continuar deixant-se la vista en el racó més perdut d’una comissaria on mai ningú el miraria amb respecte.

—Ho sento, noi. Només et puc prometre que intentaré mantenir-te al marge de tot aquest merder. Però els diners…

—I què passa amb la Vero?

—Algú ha de pagar els plats trencats. Seguiré la farsa mentre no aparegui aquest maleït quart soci. Però després…

La frase va quedar interrompuda. Un soroll des de la porta de l’edifici anunciava l’arribada de la Verònica, tota ella simpatia i felicitat. Va accedir a la plataforma de la glorieta armada amb una ampolla de cava i quatre copes.

—És l’ampolla de cava més cara que he trobat al celler —va dir ella mentre intentava llegir la transformació que havia patit el meu rostre.

—Quatre copes! Això vol dir que estem a punt de conèixer per fi el nostre quart soci? —va preguntar el policia amb un somriure postís.

La Verònica no va dir ni que sí ni que no. Va seure al meu costat i es va afegir a les tasques comptables. Durant uns minuts, només va sentir-se la remor dels bitllets.

La quantitat va resultar exacta. Abans que algú arribés a preguntar a quant tocàvem, Manuel Torredelplà ens va sorprendre amb una portentosa habilitat per al càlcul mental:

—A cadascun de nosaltres ens corresponen exactament tres milions cent tretze mil euros.

Se’m va escapar un esbufec que va atreure la mirada severa dels meus socis, com si la meva reacció constituís una petita debilitat que ja, milionaris com érem, no ens havíem de permetre.

—Serà millor que obris l’ampolla, Marc. Ja no estava gaire freda quan l’he treta del celler, però per a un brindis en tindrem prou. —En la veu de la noia encara durava la tensió dels moments importants, com si no acabés de creure’s que aquella hemorràgia de sort ens estigués passant a nosaltres—. Tot i les vostres cares de morts, jo diria que tenim un bon motiu per celebrar.

Amb l’entusiasme dels condemnats a mort, vaig aplicar-me a treure el precinte, fer volar el tap de suro amb un bon espetec i servir cava en tres de les quatre copes. Vam aixecar-les alhora i vam brindar per la vida que ens esperava i que ja teníem a tocar. Jo havia pres massa pastilles per lliurar-me a aquell accés d’alegria. Un parell de glops i prou. Refrescants, això sí. El sotsinspector, però, va fer honor a la seva fama de bon bevedor i va buidar tres copes quasi en un sospir.

—Calent encara és més bo! —va exclamar amb el terrabastall del seu riure.

Quan el vaig veure fregar-se la ferida del pit, vaig pensar que la mala consciència el turmentava. Després el vaig veure trontollar i se’m va acudir que potser encara podríem emborratxar-lo i escapar-nos amb la pasta. No podia ser un gran bevedor algú a qui el món li començava a rodar amb només tres copes de cava. I fins i tot, quan jo vaig sentir els primers símptomes de mareig, no vaig comprendre el que passava. Vaig haver de veure damunt la taula, perfectament intacta, la copa de la Verònica per comprendre-ho. Mentre el sotsinspector desplomava el cap com un roc sobre la taula de pedra, jo m’aixecava d’un salt en un intent maldestre d’agafar la jove pel coll i preme-l’hi fins al límit de les meves forces. Jo no n’havia begut gaire, però sí prou perquè el cos em respongués a batzegades. Vaig proferir una ràfega d’insults i de blasfèmies mentre tentinejava per la glorieta en una persecució ridícula. Quan les forces estaven a punt de fallar-me, vaig intentar agafar-me de l’heura que pujava per una de les gelosies, però no va aguantar el meu pes i va cedir amb un gran terrabastall. Sense energia per poder evitar-ho i amb una lentitud cinematogràfica, el meu cos es va precipitar daltabaix de la glorieta.

Enmig de la trencadissa de fustes, vaig sentir un soroll sec sensiblement diferent, però no el dolor de la caiguda. La contemplació d’un fragment de la tíbia de la cama dreta que havia foradat la carn i la pell per sortir a saludar-me em va produir més fàstic que sofriment. Mig endormiscat per la droga que d’alguna manera havia aconseguit barrejar amb el cava, però també lluitant per no abandonar-me i desaparèixer d’un dels moments importants de la meva vida, encara vaig sentir la veu de la Verònica:

—Carai, Premi Nobel! Ets un sac de boxa, un punching ball. Sempre has d’acabar rebent.