7

Més que dormir, vaig morir durant sis hores i mitja, que van produir una acció terapèutica miraculosa. Amb tot, al cos, tumefacte i cansat, li costava funcionar. Els cops s’havien convertit en hematomes i els talls de la cara i el cos començaven a agafar aquell punt violaci que significa que comencen a guarir-se, però que no servirien precisament per fer-te guanyar un concurs de bellesa.

Vaig conduir la BMW pels revolts de la carretera de l’Arrabassada fins a trobar un reixat de ferro franquejat per dues pilastres i una inacabable tanca d’obra que s’estenia pels dos costats. Una placa metàl·lica anunciava el número que l’Ignasi m’havia apuntat en un paper. Una de més gran, però malmesa pel sol i el rovell, anunciava el nom de Vil·la Ariadna.

Per resoldre el dubte de si em trobava en el lloc adequat, vaig inspeccionar els voltants sense trobar una bústia o algun rètol que indiqués la identitat dels propietaris. Només aquella vella reixa dissuasòria i una tanca de quasi dos metres d’alçada que delimitava un enorme perímetre que es perdia en la mirada. La tanca, que seguia una línia sinuosa i havia envellit sense gaire dignitat, fixava enmig del bosc un límit que semblava capriciós, fins i tot absurd. Si miraves a l’interior de la finca des del reixat, només podies contemplar un camí de terra que es perdia després d’un pujant entre la densitat dels arbres, ni un sol indicador, la caseta d’algun vigilant o alguna trista edificació.

Era aviat, però la meva impaciència no admetia dilacions. Vaig pitjar el botó d’un intercomunicador i quasi al moment em va respondre la veu agressiva d’un home que em contemplava des de l’ull anònim d’una càmera.

—Vull parlar amb la senyoreta Verònica.

La veu de l’home va dubtar. Devia tractar-se del guardaespatlles oficial del diputat, un forçut de pel·lícula que s’havia vist obligat a ensenyar-me les dents el primer dia que vaig visitar l’altra casa del diputat.

—Aquí no hi ha ningú. Vagi-se’n.

Si hi era el goril·la, segur que hi era el diputat, i si hi era el diputat, molt probablement també la seva secretària. Hi vaig insistir, però la resposta de la veu de l’intèrfon va ser un renec categòric. Era clar que no aconseguiria res per més que insistís. I el telèfon de la Verònica seguia fotent-se de mi.

Vaig seure a la moto disposat a esperar el que fes falta. Mentre valorava les meves opcions, se’m va acudir una via alternativa. Vaig cercar entre els noms de l’agenda del telèfon i vaig pitjar la tecla de trucada. Van tardar una estona a contestar:

—Hòstia, Premi Nobel, són les vuit del matí. No es té notícia de cap persona de bé que un dia laborable qualsevol estigui desperta a aquestes hores si no és que torna d’una festa.

—Qui s’atreveix a anar dient que sóc una persona de bé? Qui vol arruïnar-me la reputació?

—Ningú, en això tens raó. —El Carbó Rus va deixar anar una de les seves riallades sorolloses—. On t’amagues, cabronàs? Si ets per Lleida, podríem anar a agafar-nos un pet en memòria de l’últim pet…

—D’això se’n diu un bucle, un circuit sense fi. Em temo que avui no tindria forces, Carbó. A més, jo diria que la memòria és precisament el que més pateix després de compartir unes birres amb tu.

—Aquesta gent de la capital t’està fent tou, Premi Nobel. Que jo recordi, la setmana passada et vaig deixar en perfectes condicions a l’estació de l’AVE.

Va riure de nou amb aquella rialla explosiva, tan vital, tan contagiosa i que volia expressar tanta despreocupació per tot el que ens envoltava. Però no era un riure de felicitat, sinó una altra cosa. Aquell riure era un escut, una arma secreta, un conjur que havia après a brandar des de petit contra les amenaces del món. El coneixia prou bé.

El recordava d’aquella primera visita que vaig fer-li a la presó de Lleida 2, el primer dissabte, quan tot just l’acabaven d’engarjolar. Un jove de disset anys en una confraria de perdularis consumats. Un caramel per a mafiosos esdentegats. Pocs vam tenir pebrots d’anar-hi a fer-li una mica de companyia i compartir la ràbia. El seu avi, jo i algú més. El Roig i el Puces ni tan sols van atrevir-se a creuar l’entrada principal, convençuts que si posaven un peu a la garjola ja no els deixarien sortir. Altres van trobar o inventar-se excuses més o menys versemblants.

He de reconèixer que també jo vaig dubtar. Acabava d’entrar a la facultat de filologia i el meu pla per distanciar-me de les perspectives que oferia el barri començava a aclarir-se, però el Carbó Rus encara era alguna cosa semblant a un amic, què carall, i em semblava una indignitat abandonar-lo sense més. Un dia em vaig armar de coratge, vaig creuar l’entrada d’aquell edifici d’aspecte descoratjador i vaig recórrer uns passadissos depriments fins a una sala de visites que semblava decorada per diluir la idea de tornar-hi. Quan vaig seure en una cadira reservada a les visites, semblava que la condemna del meu amic hagués caigut sobre les meves espatlles. Volia forçar un semblant alegre i desimbolt, però el desànim pesava com una llosa immensa. Quan el Carbó va entrar a la sala i va seure davant meu, amb l’única separació d’una pantalla de metacrilat transparent, vaig poder escoltar aquell riure estrident, com si no passés res, com si no hi hagués cap motiu per al desànim, com si en realitat estigués fent unes vacances en un balneari de repòs. Aquell posat volia escenificar una situació de control, em volia dir que era fort, que res no l’ensorraria, que no calia que ningú patís per ell, que podia tot sol. Vaig intentar deixar que aquell riure em contagiés. Potser perquè sabia que tot era mentida.

Durant quasi una hora vaig escoltar el relat de les seves anècdotes carceràries, explicades com si fossin acudits i que invariablement acabaven en aquelles riallades un pèl excessives. Però en cap moment no vaig ser capaç de compartir la comèdia. Quan vaig sortir de l’edifici, vaig tenir un atac de mala llet i em vaig prometre que no hi tornaria. Però quinze dies més tard vaig tornar a posar els peus a la presó de Lleida 2 i vaig compartir de nou la representació d’aquell guió ridícul. Cada dos dissabtes, em deixava caure sobre la mateixa cadira i assistia a aquella estúpida escenificació de bon humor, per més que el seu rostre i el seu cos declaressin a crits que estava passant un calvari.

En realitat, no crec que al Carbó li agradessin gaire les meves visites. Estic segur que el molestava deixar cap testimoni de la degradació. Si cada dos dissabtes, durant aquell any i mig, em rebia amb els mateixos riures, no era per la fermesa de la nostra amistat, ni per l’interès dels meus consells, ni per l’estímul de les meves paraules d’ànim, ni per l’atractiu dels cartrons de tabac que li portava. L’única cosa que li interessava de mi era la puntual informació sobre els moviments de la Verònica, que segurament ja havia decidit també que el seu futur es trobava lluny dels carrers humils i marginals, entre altra gent més interessant o més rica, o potser menys perillosa.

Sempre amants de l’espectacle, feia temps que les discussions entre el Carbó Rus i la Verònica havien pres un aire de tragèdia i tothom sabia que allò no podia durar. Fins i tot ells. Però va ser a la sala de visites de la presó, l’únic dia que ella va presentar-s’hi, on es va escenificar una ruptura escandalosa, amb crits i cadires estampades contra el metacrilat, de la qual fins i tot van circular versions adornades amb navalles amagades i sang abundant. La Verònica no va tornar a desfilar pels passadissos de Lleida 2 i el Carbó no va cedir mai a la temptació de preguntar-me per ella, però només calia que jo esmentés el seu nom perquè m’arribés l’interès de la seva mirada i la conversa tornés a amanir-se amb l’estridència d’aquelles rialles orgulloses.

Després, quan el Carbó Rus va sortir al carrer, ella havia desaparegut del nostre entorn i tothom sabia que havien deixat de ser parella. Però si qualsevol dels dos xiulava, l’altre acudia com un gosset obedient fins que alguna fotesa feia saltar una espurna incendiària que produïa un nou episodi de xiscles, blasfèmies i garrotades que invariablement acabava amb nous juraments de trencament definitiu.

—Sóc a Barcelona i busco la Vero —vaig dir-li amb una veu prou solemne perquè comprengués que es tractava d’un assumpte important.

—Hòstia! Amb el munt de paies bones que val la pena buscar… Què li vols, a aquesta puteta?

—Encara no sé ben bé què està passant, però em sembla que m’ha embolicat en un negoci tèrbol i ara m’ha deixat tirat.

—Ja l’he vista, aquesta pel·lícula. És un clàssic del seu repertori.

—Li truco i no m’agafa el mòbil. La cosa és seriosa, Carbó. Si no, ni et molestaria. Fins i tot hi ha un mort pel mig. Només tu pots fer que es deixi veure.

—Jo? Ara s’ha fet una puta de luxe, a mi ni em mira. L’última vegada quasi ens traiem els ulls.

—Ja no us queden ulls per treure-us… Si tu li demanes que vols veure-la, ella sortirà d’allà on sigui.

La línia va quedar durant uns segons en silenci. Ell sabia que jo tenia raó, per això valorava la possibilitar de trair la Verònica o dictaminar que la nostra amistat no valia aquell sacrifici. Li va costar decidir-se.

—Molt bé. Què vols que faci?

—Només truca-li. Digue-li que ets per Barcelona, que la vols veure. Queda a la cafeteria Zurich, si pot ser aquest mateix matí…

Vam acabar la conversa amb la promesa d’una propera trobada i d’una gresca alcohòlica fins que ens rebentés el fetge… Quinze minuts més tard m’arribava un sms: «A les dotze anirà a la terrassa del Zurich. No deixis que et compliqui la vida». La seva recomanació semblava sensata. Però arribava massa tard.

Quan vaig entrar per la porta de Lletraràs, la Lluïsa es va posar la mà a la boca i els ulls se li van envermellir.

—Déu meu! Què t’han fet?

Tenint en compte l’horror que se li havia dibuixat a la cara, el meu aspecte devia ser pitjor que no em pensava.

—Tot és maquillatge, Lluïsa. Sóc un esclau de la moda.

No se li va escapar ni un somriure.

—Aquells homes d’ahir, oi? T’has buscat problemes de diners per mantenir l’empresa, segur que sí.

—No… Bé, sí… En part…

—Déu del cel! Ja saps que per mi no et cal patir, Marc. Em puc buscar una altra feina.

Realment era un encant. L’havia de fotre al carrer en qualsevol moment, però era un encant. Si no hagués estat per aquella manera antiquada de vestir i aquell posat de bibliotecària de sala d’incunables, la Lluïsa hauria estat una dona molt atractiva. Tenia una carona dolça i uns ulls nets que tapava darrere d’unes ulleres molt grosses amb muntura de pasta marró. El seu vestuari estava format majoritàriament per vestits amples, foscos i funcionals, que no li haurien marcat una corba ni que els hagués emprat per practicar ioga. Només darrerament, com si hagués començat a intuir el final de Lletraràs i hagués considerat la necessitat de buscar-se una nova situació, s’havia atrevit a aparèixer per l’oficina amb alguna faldilla de flors que li tapava pudorosament els genolls i una brusa cenyida que li dibuixava una silueta prou interessant. No sé si es tractava d’un intent matusser i desesperat de seduir-me o simplement algú havia arribat a la seva vida per endolcir-li les nits, però aquella alegria seva encaixava malament amb la dinàmica agònica de l’empresa i amb la negra perspectiva que s’obria sobre el seu futur laboral.

—Un metge. Aquestes ferides s’han de curar i te les ha de veure un metge… —va exclamar, autoritària.

—Per què? Segur que n’han vist de millors.

—Sí, tu fes conya. Si no es desinfecten aquestes ferides…

—Ets pitjor que ma mare!

—No sé què us passa a la gent de Lleida. Deu ser cosa de la boira de l’hivern… Quan estudiava a la facultat de farmàcia vaig compartir pis amb una de la teva terra que no parava de ficar-se en problemes. Sempre…

—Sisplau, Lluïsa. Estàs a punt de provocar-me la mare de totes les migranyes. Et proposo que acabem la feina en silenci i després et convido a prendre un cafè.

Coartada la seva llibertat d’expressió, em va castigar amb una mirada indignada, però es va concentrar en els quatre papers que quedaven pendents i jo vaig poder dedicar una mica de temps a planificar estratègies. Per més que vaig voler esprémer les meves neurones atonyinades, vaig haver de concloure que no tenia cap altra alternativa que resar perquè la Verònica es presentés a la cita.

Sense complir la promesa del cafè, vaig sortir de l’oficina amb prou temps per arribar a l’hora al Zurich. Em vaig perdre entre els turistes de la plaça Catalunya i vaig espiar la terrassa des de la distància, que inexplicablement estava atapeïda de clients mig despullats que es torraven sota el sol despietat. Vaig intentar fer-me invisible, seure en un racó de la plaça i esperar, però estava massa nerviós. Se’m va acudir que potser la noia havia arribat molt abans i vaig córrer a l’interior del bar i vaig repassar una per una les taules. Vaig sortir-ne i vaig tornar a voltar per la plaça, pujar i baixar les escales de la boca de metro, creuar una vegada i una altra els semàfors, estudiar l’estesa de diaris del quiosc…

Després de vint-i-dos minuts d’espera insofrible, per fi va aparèixer. Neguitosa, mirant i remirant al voltant per si algú la seguia o l’espiava, però sempre amb la confiança d’aquells que s’han acostumat a sentir-se els reis de la festa. Va trobar una cadira que aprofitava una tímida zona d’ombra. Els turistes la devoraven amb els ulls i feien bromes en les seves llengües que invariablement acabaven en riallades amb un punt de grolleria. Però ella estava massa acostumada a ser admirada per fer-los cas.

Em vaig acostar per darrere i quasi va fer un bot quan vaig aparèixer de cop davant seu. Després d’un segon de dubte, em va saltar al coll amb cara d’aflicció i em va fer una forta abraçada. Vaig pensar que mai m’havia abraçat, ni tan sols havíem ballat junts de jovenets en alguna festa. El contacte amb aquella pell colrada amb la paciència i la precisió d’un miniaturista resultava realment electritzant. Durant aquella abraçada, vaig llegir l’enveja en el rostre dels clients que ens envoltaven a la terrassa del bar.

—Gràcies a Déu, Marc, que estàs bé! Patia per tu —es va emocionar mentre la dringadera de les polseres que li abellien el canell posava una alegre banda sonora a la trobada.

—De veritat creus que estic bé? Tu m’has vist la cara? A Montjuïc cada dia enterren cadàvers més llustrosos…

La Verònica em va deixar anar i em va contemplar durant uns segons. Somreia com si tingués davant la cara de Brad Pitt.

—No et queixis. N’hi ha que n’han sortit pitjor…

—Vols dir que encara n’he d’estar content? Tot era una maleïda trampa. Vau decidir que jo carregués el mort. O més aviat la morta.

—No t’equivoquis, Marc. Les coses van sortir de mare, però tu en cap moment vas córrer perill. D’alguna manera la Virgínia va descobrir el que tramava el diputat i es va posar feta una fera. El va amenaçar de denunciar-lo i es va muntar un sidral terrible. El diputat va empènyer la seva esposa i… En fi, ja en vas veure el resultat…

—Sí, la vau deixar allà perquè jo la trobés casualment…

—No, no, el diputat no sabia el que tu i jo teníem entre mans…

—Amb una simple trucada m’hauria evitat…

—Impossible! El diputat es va sentir en perill i no es refiava del Marcel ni de mi, que érem els únics que sabíem el que havia passat.

Vaig oferir-li una mitja rialla perquè sabés que no em pensava creure ni una paraula del que digués i la vaig empènyer suaument perquè tornés a seure a la cadira. Vaig suposar que el tal Marcel era el guardaespatlles i instintivament el vaig buscar pels voltants, no fos cas que hagués vingut a protegir-la.

—Aprofitant —va continuar amb una afectació que semblava sincera— que tots havíem de passar el dia fora, el diputat va pensar a simular un robatori que hagués acabat malament; és a dir, amb un assassinat. Aquella farsa li donava una excusa perfecta davant dels seus socis per quedar-se ell sol els diners.

—De veritat creus que em mamo el dit, mala puta? —vaig preguntar amb un volum un pèl excessiu, perquè va concitar les mirades curioses dels turistes de les taules veïnes. Vaig abaixar la veu, però no la irritació—. Per què hi havia d’haver una bossa plena de papers tancada amb clau precisament dins de l’armari que tu m’havies indicat? Per què hi havia un parell de pinxos vigilant la casa? Per què funcionaven les càmeres de vigilància que m’havies dit que estarien apagades?

—Què vols que et digui, Marc? Tot es va desmanegar. Havies de trobar una bossa en el lloc indicat per garantir que sortissis corrents. Si no hi trobaves res, hauries començat a regirar la casa, i això et posava en perill. Encara no em crec que t’atrevissis a robar les joies de la Virgínia…

—Havíem quedat que allò havia de semblar un robatori autèntic…

—Però la presència del cadàver era un imprevist massa important. Hauries d’haver sortit cagant llets…

—No em vulguis enredar. Què me’n dius, de les càmeres?

—Les càmeres de vigilància? No podia desconnectar-les si no em treien els ulls de sobre. Vaig pensar que seria més fàcil esborrar-ho tot quan tornéssim, mentre esperàvem la bòfia. Suposava que el diputat ja hauria tingut temps de calmar-se i segurament no estaria tan suspicaç… Però quan vam arribar d’Igualada, vaig veure que ja te n’havies ocupat tu. El que va desconcertar l’Àngel va ser comprovar que efectivament algú havia buidat el joier de la Virgínia i havia regirat la casa. Això era el que nosaltres havíem de fer mentre la policia arribava. Però vam trobar la casa damunt davall i això volia dir que algú havia entrat i, per tant, havia vist el cadàver de la Virgínia.

—Això em convertia en el culpable ideal.

—Però ningú sabia res de tu. I jo no he obert la boca.

—Per què no vau trucar a la policia?

—Aquest era el pla, però que algú hagués entrat a la casa i hagués vist el cadàver inquietava l’Àngel. Podria haver fet fotos o recollit proves que d’alguna manera ens inculpessin. Va preferir desfer-se del cos i esperar esdeveniments.

—I els vigilants de la casa?

—Quins vigilants?

—Collons, els que m’han fet la rinoplàstia…!

—Com vols que ho sàpiga? No eren homes de l’Àngel, això segur. Devien ser sicaris dels seus còmplices. Probablement de la Belén, la banquera, una dona temible. Aquest mateix matí s’han trobat a la casa de Pedralbes…

La noia va callar tot esperant que jo fes un gest que declarés que acceptava les seves explicacions. Però no era tan fàcil. M’havia deixat enredar en aquell assumpte per necessitat i ambició i ara em trobava implicat en un robatori amb homicidi i empaitat per un grup de sicaris afeccionats a la boxa.

—No ho sé… Tot sembla tan estrany…

La Verònica va estrènyer la meva mà dreta entre les seves dues mans i em va dedicar la seva mirada més franca.

—Creu-me, Marc, ni el diputat ni jo mateixa sabíem res de la presència d’uns homes que vigilessin la casa. Devien voler assegurar-se que els diners no anaven enlloc. Van ser ells els que et van estomacar?

Em vaig desfer de la pressió de les seves mans. L’ardor delicada de la seva pell em feia sentir incòmode.

—Suposo, no els vaig demanar referències…

—M’has de creure, Marc, l’Àngel ha tingut un atac d’egoisme i vol quedar-se els diners. Tots. Encara que et sembli estrany, això ens facilita moltíssim les coses, perquè si som capaços de prendre’ls-hi a ell pensarà que els responsables han estat els altres dos.

Aquelles paraules van provocar-me l’efecte d’una descàrrega d’alta tensió. Ni la mort de la Virgínia ni la pallissa que jo havia rebut no alteraven sensiblement els seus plans. Per a ella res no havia acabat, el joc continuava obert.

—De veritat creus que tornaré a deixar-me enganyar?

—Qui parla d’enganys? Ara els diners estan més desprotegits que mai en una torre d’estiueig perduda enmig del bosc…

—Vil·la Ariadna, la finca de la carretera de l’Arrabassada… la conec.

—Vaja! Veig que has fet els deures. —La Verònica semblava realment impressionada.

—Què volies? No contestaves les meves trucades…

—Has de reconèixer que era perillós parlar per telèfon. Les nostres comunicacions podien ser interceptades. Aquests homes tenen els aparells per fer-ho, creu-me. Parlar amb mi et comprometia. Per això no t’he volgut respondre. Els sicaris del constructor ens estan empaitant. Volen saber on han anat a parar els calés i han amenaçat el diputat. Tu i jo també correm perill. Vaig intentar localitzar-te ahir a la tarda a l’oficina. Trucar a Lletraràs no podia ser considerat sospitós, perquè portem negocis plegats. Però només vaig aconseguir parlar amb aquella secretària teva…

—No és la meva secretària…

—Tu no hi havies arribat encara i jo no sabia si la teva… el que sigui… era algú en qui es pot confiar. Després ja no en vaig tenir oportunitat.

Efectivament, la Lluïsa havia esmentat la trucada. Necessitava un culpable per a la meva situació, per això em costava tant creure’m les seves excuses.

—Per què penses que he vingut fins aquí? De veritat creus que no m’ha resultat sospitosa una trucada amable del Carbó precisament en aquestes circumstàncies? Era evident que tu eres qui havia preparat la trucada i la cita. He vingut fins aquí passant per llocs estranys i girant-me a cada moment per comprovar que ningú no em seguís. Podia ser perillós per a tu.

—Em costa creure’t.

—No em creguis a mi. Creu en els diners. Són a la casa, en una habitació de la planta baixa, sense protecció, esperant que algú els agafi.

La Verònica va deixar caure la seva mà delicada sobre el meu genoll. Per un moment vaig visualitzar la carpeta on s’acumulaven les factures impagades a l’oficina. I l’última xifra del meu compte corrent. I el rebut de la residència de la mare…

—Marc, et necessito. Ara més que mai. A més, ens hem d’afanyar. L’Àngel denunciarà avui mateix la desaparició de la seva esposa i suposo que tot serà una mica més complicat, amb la policia fent preguntes i la premsa rondant per la casa…

Va deixar passar uns segons perquè la seva cara de súplica fes l’efecte adequat. Després va començar a explicar els nous detalls del seu pla. Seguint per la banda dreta la tanca exterior un centenar de metres, trobaria una part de mur enderrocada. No em costaria gaire d’entrar-hi. Des d’allà mateix veuria la casa. No havia de patir per gossos ni vigilants. Cap a les dues de la matinada tothom dormia a la casa. La calor era l’excusa perfecta perquè les finestres fossin obertes. Jo havia d’entrar a l’edifici per la primera finestra de la façana nord. Era el despatx. Darrere mateix de la taula de treball, dins d’un armari, al primer prestatge damunt dels calaixos, hi havia la bossa amb els diners. Entrar i sortir. Tot fàcil i net. Sense riscos. Només havia de vigilar que ningú em seguís.

Ni jo mateix no em podia creure que estigués escoltant-la atentament, memoritzant els detalls d’un altre pla que podia acabar d’arruïnar-me la vida.